[Dona, Barcelonès]

Sóc treballadora de la sanitat, jubilada fa 4 mesos. Vaig començar a treballar a l´hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona al 1974. Militava a LCR-ETA(VI) i, en aquella convulsa època del tardofranquisme s’analitzava que es donaven les condicions objectives per la revolució. El subjecte transformador era la classe treballadora, i la nostra tasca era treballar en el moviment obrer per declarar la Vaga General Revolucionària.

Jo era una estudiant en aquells moments. Tenia 22 anys i vaig abandonar la universitat per incorporar-me a la lluita de classes. La decisió de treballar a la Vall d’Hebron va ser col·lectiva, buscant empreses grans on poder desplegar la necessària gimnàstica revolucionària. L’hospital era l’empresa més gran de tot Catalunya (7.000 treballadores) després de la Seat, i allí em vaig incorporar. Per tant, la meva incorporació al món laboral va ser decidida políticament per l’organització, i la meva consciencia va sorgir a partir de lectures de Marx, Lenin, Tito, Trotski i Mao. La consciencia feminista era intuïtiva, però vaig conèixer a la universitat de Vincennes què era el moviment feminista. Crear “cèl·lules” feministes a Catalunya va ser una de las meves primeres militàncies. No era poca cosa. Era l’any 1974 i jo ja era radicalment antipatriarcal i radicalment socialista.

A la feina no em sentia explotada, no a la manera clàssica marxista d’expropiació de plusvàlua. Però malgrat tot, sabíem que tant els diferents governs de la Generalitat com de l´estat, tenien per objectiu el que més tard es va anomenar “las medidas Solchaga”. Va ser el govern del PSOE el que va introduir les escales salarials, les categories professionals, la temporalitat contractual, els complements salarials per objectius. Pertànyer a la Unió Europea significava, segons el PSOE, igualar-nos en el sistema salarial. Sempre a la baixa en drets, és clar.

La rebel·lió contra aquestes mesures va ser massiva a la Vall d’Hebron, hospital que ja des dels anys 70 era conegut com  “l’hospital roig”. Sabotatges, ocupacions de despatxos, retenció de gerents, assemblees permanents, i una vaga de 3 mesos van ser la resposta d’un sector sanitari que no acceptava les mesures i feia insubmissió a la productivitat. No teníem categories analítiques per entendre conceptes d’explotació en un sector sanitari que estava educat per la cura i la prevenció de la salut de la població. I, sí, vam guanyar una gran batalla contra la precarietat, però vam perdre la guerra. Vam perdre la guerra que el PSOE-CIU havia declarat contra l’organització de classe. Vam passar a sentir-nos infermeres, administratives, cuineres… El sistema ens havia inoculat el virus de l´individualisme, el corporativisme, la negació de la pertinença a la mateixa classe obrera. A la implementació estudiada dels sindicats corporatius, s’hi va afegir les traïcions de CCOO, el no saber ni voler reaccionar a temps a les maniobres del sistema dominant. CCOO, primer sindicat del sector, va passar a ser tercera força a partir dels 90. El govern va fer un pacte amb el sindicat majoritari. Volien castigar l’esquerra sindical per donar suport a la vaga de 3 mesos del personal precari, i també per donar suport a l’esquerra abertzale a les eleccions europees de 1987.

Les relacions laborals han empitjorat molt a partir dels 90, i encara més a partir del 2000. Reducció de plantilla, contractació precària, augment de la jornada laboral, salari en funció d’objectius, corporativisme i individualisme ens han portat a la desaparició del teixit social i laboral. Els diferents experiments per crear plataformes i estructures horitzontals, sense jerarquies, no han tingut solució de continuïtat fins ara. La CGT, el sindicat més proper a l’acció directa, va patir a les últimes eleccions sindicals una operació bruta de Somos Sindicalistas, sindicat adscrit a Podemos, que es va emportar totes les delegades sindicals.

Malgrat tot, la lluita sindical és més necessària que mai. Cal apostar per ella i dedicar-hi una part de la militància. Allò que als anys 70 era la norma, sindicar-se, avui és gairebé l’excepció, i per mi, és un greu error. A cada centre de treball cal fer treball sindical, i allà on no hi ha seccions sindicals de lluita, cal intentar constituir-ne una de la COS. És difícil, però no impossible. És, en realitat, menys difícil del que pensem. En una situació històrica d’una gran explotació i sobreexplotació (encara més si ets dona jove), cal confrontar el conflicte capital-treball també a les empreses. No val a dir que tots els sindicats son traïdors, ni que les treballadores han perdut la consciència de classe. No valen excuses.

Com la majoria de persones de la meua generació i de la meua ciutat, vaig marxar de casa dels meus pares amb 18 anys per estudiar a Barcelona i desprès de 12 anys encara no he tornat a la meua ciutat. No per no tindre’n ganesx sinó perquè sé que la precarietat que visc a Barcelona es multiplicarà per molt més si torno a la meua ciutat, ja que la poca feina que estic trobant a Barcelona no la trobaria allà. A més, el fet de tornar a casa dels meus pares tampoc m’apassiona, desprès de viure tants anys de manera independent d’ells.

Fa bastants anys que estic saltant de feina en feina. La majoria d’elles son feines de cures, i com més va més mal pagades i amb unes hores més estrambòtiques i sense contractes llargs. A algunes d’elles m’he sorprès perquè la majoria de persones que hi treballàvem érem dones, i algunes d’elles dones immigrants. Algunes vegades això feia que la precarietat d’aquests treballs fos més gran i intentaven colar-te qualsevol cosa, encara que no estigués recollida al teu contracte.

Ara mateix he trobat una feina que em motiva personalment i que m’agrada, però per això no deixa de ser precària. Estic treballant en una empresa de lleure, fent descobertes i colònies. Molts cops em diuen d’una setmana per l’altra si treballe i on treballe. Quan marxem de colònies, treballem una mitjana de 13 hores al dia, amb un descans màxim d’una hora.

I molts cops ens trobem en situacions de menyspreu per part dels mestres o professors que venen acompanyant els nens, quan la majoria de nosaltres tenim titulacions universitàries o tenim diferents estudis. Nosaltres treballem en aquesta feina perquè no trobem una feina millor, però la totalitat de nosaltres hem fet treballs voluntaris amb nens en caus i esplais. Creiem en aquestes eixides fora del espai físic de l’escola, i creiem que aquesta manera d’educar en la natura i amb uns valors diferents als que es treballen dintre de l’aula és molt positiva pels nens. Per tant, nosaltres creiem que també són formadors igual que ho són els professors, i que una titulació no els dóna dret a menystenir-nos per tindre aquesta feina precària.

Però tots els que treballem en aquesta empresa som gent que estem molt motivada i que ens agrada la nostra feina. Treballem moltes hores però encara i aixina, quan treballem amb els nens traiem el nostre millor somriure.

Són feines que em motivàven i em motiven, i em fan créixer personalment. Per això no deixaré de treballar en aquest sector però tampoc deixaré de lluitar per unes condicions dignes al sector del lleure.

[Home, Barcelonès]

I ja van 11 anys. Des de 2005 que treballo al mateix sector, fent més o menys la mateixa feina. A primera vista, hauria de semblar quelcom del què estar-ne content i satisfet donat els temps i comparat amb l’estat del jovent i post-jovent condemnat a la precarietat i l’atur.

Certament, tinc gairebé 33 anys i mai no he estat a l’atur. He tingut la sort de o haver treballat mai en cap de setmana, cosa altament estranya en el meu sector. També he tingut la sort de no treballar (gairebé) mai més enllà de les 17:00 ni abans de les 08:00. El meu sou està per sobre del que té el jovent i post-jovent precari, però no arriba als 18.000€.

Podria dir, que fins aquí arriba el llistat de “pros” de la meva feina.

I és que treballar de primer nivell de suport informàtic té molts més “contres”. En primer lloc, el tipus de feina a fer, constant, monòtona, hipòcrita i sense recompensa perquè és la teva feina. Despenja el telèfon; saluda amb salutació prefabricada, però, ep!, sigues simpàtic!; escolta l’usuari o la usuària; arregla si pots la incidència i si no pots passa-la a l’equip que si pugui; acomiada’t amb alegria i penja trucada. Tot seguit n’entra una altra. I mentrestant revisa el correu electrònic perquè els usuaris o les usuàries també poden dirigir-se a tu per correu electrònic i contesta amb plantilla prefabricada, resol la incidència o passa-la, … Revisa també que no els altres grups no t’hagin tornat cap cas per acabar de resoldre. I així, una rere l’altra, durant 8 hores, durant 5 dies…

En segon lloc, hi ha les externalitzacions. Jo mateix treballo al Servei d’Atenció a l’Usuari (SAU) de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI) de l’Ajuntament de Barcelona. L’Ajuntament de Barcelona obre concurs públic perquè una empresa del sector gestioni aquest SAU. Hi concurses les de sempre (HP, T-Systems, IECISA, IBM, …) en aquest cas guanya HP. Però, calma, no és HP qui em contracta. Per la seva banda, HP obre a concurs quina ETT del Sector li posa la ma d’obra. En aquest cas la filial d’informàtica d’Addecco, anomenada Extel. És a dir em paga Extel, treballo a les instal·lacions d’HP i dono servei al SAU de l’IMI de l’Ajuntament de Barcelona. El dia que guanyem aquesta funció no serà externalitzada per l’Ajuntament de Barcelona i jo seré treballador públic. Però no.

En tercer lloc, hi ha la durada durant la qual estàs assignat a un servei. D’un dia per l’altra, l’empresa et diu; a partir de dilluns ja no treballes al SAU de l’IMI, sinó que treballaràs al SAU del RACC (que també gestiona HP i té externalitzat a Extel). I així anar fent, amb el conseqüent període d’adaptació i aprenentatge, conèixer els i les membres del nou equip, possible desplaçament, … Jo mateix, he treballat pel SAU del CTTI de la Generalitat de Catalunya, pel SAU de Loto Catalunya, Pel SAU del CTTI (sí, un altre cop), pel SAU del RACC, pel SAU de Banc Sabadell, pel SAU del Carrefour i ara pel SAU de l’IMI. Des de la segona vegada, totes elles a la mateixa ubicació física.

En aquest sector, es fàcil que hom treballi per un servei els i les membres del qual, alguns són a nòmina de l’empresa guanyadora del servei, alguns d’una ETT del sector i alguns d’una altra. Tot plegat em porta a destacar la quarta de les característiques negatives: la dificultat d’organització sindical dels membres. Tot i així, a l’última de les empreses que vaig estar vam aconseguir-ho amb prou bon resultat; però de les 4 empreses on he estat aquest ha estat l’únic èxit. Un 25%, diria que està per sobre de la mitjana. Ho dic de memòria. No en tinc les dades.

En aquest sector, a més, les possibilitats de creixement formatiu i/o de pujar de nivell dins el conveni per veure millorades les condicions contractuals són escasses per no dir nul·les. També ho és la possibilitat de trencar la congelació de l’augment de sou amb que portem instal·lats i instal·lades durant els últims 5 o 6 anys.

Una peculiaritat del sector, és la gestió de l’hora de dinar. A tots els edificis hi ha menjador i microones, amb la qual cosa; 20 minuts són suficients per dinar; però tens una hora; amb la qual cosa, te’n sobren 40. Jo no, però hi ha molta gent que torna a treballar i els regala.

Cal tenir present també el temps i el preu que em suposa venir en transport públic a la feina. La qual cosa m’obliga a venir en cotxe cada dia; amb el risc que això suposa. Treballar 8 hores diàries, em suposen 10 hores i 30 minuts reals de vida, si afegim l’hora de dinar i l’estona de l’anada i la tornada.

I en això, estem. Compartint el temps de lluita, amb el temps d’oci i la feina. Com sempre difícil de casar, tot plegat.

Realment, sé que almenys tinc feina, que tinc un bon horari, que tinc un sou que em permet (mal)viure. Sé que hi ha gent pitjor; amb feina pitjor o directament sense feina i sense atur; però cada matí quan sona el despertador no puc evitar pensar en què no m’agrada fer el que faig, però fins que no aconseguim canviar-ho tot, amb el meu currículum i les meves aptituds no puc optar a gaire res millor. Tot plegat, m’anima però a continuar convençut que la lluita és l’únic camí.

[Dona, Maresme]

Envellir i morir és una inquietud universal que ens condueix a la inexorable recerca de l’eterna joventut. A l’antiguitat, valerosos cavallers eren capaços d’emprendre viatges llargs i arduosos per trobar fonts i marmites, o homes de fe s’atrevien a indagar en la química inorgànica, aka alquímia, aspirant a destil·lar l’elixir de la vida. Benvolgudes camarades, mai havíem tingut tan a prop la clau de l’eterna joventut: la precarietat sociolaboral.

La precarietat ens manté joves obligant-nos a posposar els nostres plans de formar una família, de comprometre’ns amb noves responsabilitats, d’emprendre projectes. Ens extirpa la possibilitat d’avançar i cremar etapes relegant-nos a ciutadans de segona tractats amb un paternalisme insultant.

Ens arracona amb la inexperiència sense deixar-nos les oportunitats de superar-la i ens estafa fent-nos pagar per obtenir-la. “Els 40 són els nous 30”, i amb gairebé 30 encara ets un efebus laboral, amb la cotització d’un zigot però amb milers d’hores decomissades.

Però darrere d’aquest frívol retrat sobre la dilatació de la nostra joventut, hi trobem el talent que posseeix la precarietat per a deteriorar la nostra salut física i mental, arrabassant-nos anys de benestar. A més, amb traïdoria, ha aconseguit frenar la prosperitat dels nens de les boles (la de cristal i la de drac), una generació amenaçadora per la nostra fraudulenta pseudodemocràcia nascuda de la pols entre l’indult feixista i la mutació neoliberal.

Recuperar l’autoestima que la precarietat extermina és decisiu per explotar la nostra capacitat transformadora.

[Home, Bages]
La precarietat laboral en la meva vida va començar en la primera feina que vaig tenir. Una d’aquestes d’anar casa per casa amb una revista a vendre productes diversos, en la que el sou que reps el marca  les vendes aconseguides. La veritat es que no recordo exactament el temps  que vaig estar-hi, però no crec que fos més d’un mes, i si els meus pares no em van obligar a continuar, vol dir que era una bona estafa on s’aprofitaven de mindundis com jo, que amb 15 anys teníem la primera feina.
Però bé, això era una feina d’estiu, per començar a entrar al món laboral i rebre les primeres bufetades, saber com funciona aquest món pervers i anar-se acostumant a la duresa de la vida.
Per sort o per desgràcia vaig estudiar un FP d’automoció durant 5 anys, fet que vaig “decidir” quan tenia 14 anys, i no crec que hi hagin gaires persones que als 14 anys tinguin clar quina ha de ser la seva feina de futur. Ara això ja no passa, als 16 anys et pots trobar al carrer sent carn de canó per explotadores sense escrúpols, tot i que també t’hi pots trobar als 20, o als 25 i als 30…
Als 19 anys, just després d’acabar els estudis, trobo feina de mecànic en un concessionari de cotxes, però una de les condicions per ser contractat és que he d’acceptar un contracte de 6 hores, mentre em demanen que en treballi 8. L’excusa? Amb els estudis que tinc, em pertoca cobrar més diners dels que em volen pagar. Accepto i em fan un contracte per un any.
Al segon any, em renoven el contracte, i negociant les hores només aconsegueixo un contracte de 7h i evidentment treballant-ne 8, al següent any ja tocava que em fessin un contracte indefinit, pactem que ja toca cotitzar i cobrar per les obres reals treballades, però a la hora de signar-lo me n’adono que hi continua posant 7h, quan em queixo, ho atribueix a un error en el redactat (segur que és això) però finalment aconsegueixo, per fi les 40h setmanals.
Però això no és tot. En tot el temps que vaig estar treballant al taller, em van tenir fent revisions i reparacions senzilles amb la promesa que més endavant em deixarien tocar motors i així aprendre l’essència de la mecànica, però aquest dia no va arribar mai. Al final, cremat de no evolucionar i aprendre mecànica de veritat decideixo plegar. Quan li comunico a l’encarregat la meva decisió, em comenta que faig bé, perquè allà no hagués progressat mai. (Gràcies)
Després d’això he fet d’autònom, sense baixa, sense atur, però això si, pagant 300€ cada mes. També he treballat en diferents feines a través d’una ETT, amb diferents contractes d’entre 5 dies i 1 mes. En definitiva, feines que no garanteixen una estabilitat econòmica, ni futur ni esperança, si no el contrari, feines en que ho engegaries tot a la merda, que és com et tracten moltes empreses que ho fan via ETT’S.
També he treballat sense contracte, no cal explicar res més, tots els deures i cap dret.
Avui en dia estic en una empresa de transport sanitari, amb horaris canviants, sense un calendari fix que pot variar un dia per l’altre. Obligat a ser-hi com a mínim 1/2 hora abans de l’hora d’inici sense que te la paguin. Amb una mala coordinació des de la central que et pot fer anar malament tota la jornada, i havent de demanar disculpes als pacients per arribar tard. I clar això passa perquè l’empresa només busca els beneficis, ja que tot s’arreglaria posant alguna ambulància més i el personal necessari. I a tot això, els del sindicat, després de dos mesos, ni s’han presentat, ni els conec, i pel que veig si no els busco jo, em sembla que tot seguirà igual, i això que es veu que existeix una normativa interna de les coses que et poden fer fer i altres que no.
Però bé, l’experiència em diu que fins que no guanyem tot seguirà igual, així que no ens queda altra que lluitar, lluitar, i guanyar.

[Dona, Bages]
Vaig començar a treballar amb 16 anys en un “xiringuito”. Jo estava molt contenta, era la meva primera feina i me l’havia aconseguit sense l’ajuda dels meus pares. Quan em van dir què cobraria em va sembla molt i encara estava més contenta. Va ser quan vaig firmar el contracte que em vaig sentir malament. Era ajudant d’ajudant de cambrer. Quan vaig dividir el què cobrava amb les hores que feia em sortia a menys de 4€/h. El propietari vivia tot l’any treballant 6 mesos i a més cada any feia un viatge d’un o dos mesos a l’altra punta del món. No ho entenia, tenia 16 anys i era petita, pensava. A la vegada, però, feia la mateixa feina que els altres. L’única diferència era que a les 10 de la nit havia de plegar per ser menor.
Vaig créixer tots els estius fins als 20 anys en aquell “xiriguito”. Ara que en tinc 27 continuo sent la “Gemmeta”.
Quan als estius ja tenia feines de pràctiques i volia treballar només els caps de setmana, vaig anar a treballar al bar-restaurant que tenen els germans del propietari del “xiringuito”; allà també era la Gemmeta. En aquell establiment, sempre m’han tractat amb diferència respecte les altres treballadores, sempre totes dones, excepte els nebots de la família. Era la Gemmeta, era estudiant i la restauració no era la meva “feina”. Això pensava jo per no cremar-me en una feina que no m’agradava gaire. Però al cap i a la fi era la meva feina. Feina, que per combinar amb la carrera, havia de fer els caps de setmana. Feina que m’ha impossibilitat, per exemple, fer cap sopar d’aniversari tots els anys que hi he treballat. Feina, que al cap i a la fi, sento que m’ha robat la meva joventut amb els meus amics.
Els propietaris són dues dones i un home. M’era molt incòmode veure com el propietari ficava mà a les altres cambreres. A mi no m’ho havia fet mai, però ho trobava molt greu. I elles no deien res. Fins un dia que ho vaig comentar a la que més li passava. Em va dir que no li agradava i que sempre intentava no seure al seu costat. Normalment passava després del servei, quan féiem unes canyes.
Va ser llavors quan vaig adonar-me que jo tampoc seia mai al seu costat, o almenys ho intentava. Vaig començar a fixar-me amb els comentaris que feia sobre les noies que venien al restaurant, no eren despectius, però sempre comentava com de guapes anaven. El millor tracte que rebien les clientes eren les que anaven soles, i sobretot que entraven dins dels cànons de bellesa establerts.
Jo em limitava a fer la meva feina, a observar, però a no dir res. No volia perdre la feina.
Un dia, per festa major, (el concert era a la plaça del davant), va entrar una parella, un home i una dona. Van demanar dos cubates. Un cop servits l’home em va demanar un somriure. Li vaig dir que la meva feina era servir, i que em pagués les consumicions. No em volia pagar fins que no li fes un somriure. No em va donar la gana, la meva feina no era somriure, sinó servir. Li vaig exigir que em pagués o que no el serviríem. En aquell moment va entrar un amic per la porta, el vaig veure i vaig somriure; no vaig poder evitar-ho. El client encara es va enfadar més i em va recriminar que no li estigués dedicant un somriure. Finament em vaig enfadar. Li vaig dir que el demanés a la seva companya, el somriure, que la meva feina era servir. Vaig retirar els dos cubates i li vaig dir que ja podia marxar, que no el serviríem més. Llavors em va demanar pel propietari del bar. El vaig anar a buscar i els vaig posar en contacte. Van estar xerrant una estona, els va donar el que havien demanat, suposo que van pagar i el meu jefe em va venir a buscar. Sort que hi havia feina, vaig pensar. Em va comentar per sobre que el que havia fet no podia fer-ho i que tampoc m’estaven demanant res de l’altre món. Que s’havia de ser agradable amb els clients. Com que hi havia feina, vaig intentar desconnectar de tot l’enrenou i continuar treballant.
Després del servei, en vam tornar a parlar. Les dues propietàries no s’hi van posar. Ell continuava burxant. Li vaig explicar que en cap cas mai havia sigut desagradable amb els clients, però que una cosa ben diferent és que abusin, que es pensin que ets un cos i no una persona. No ho va entendre, va continuar pensant i dient-me que m’havia passat. La cosa, però, no va anar més enllà.

Mai he tingut res fàcil i sempre m’ha tocat lluitar per aconseguir qualsevol cosa. Vaig estudiar batxillerat per després accedir a la universitat i cursar la llicenciatura d’Història, atret per la idea que per entendre el present cal conèixer el passat, les seves dinàmiques i els seus contextos.
Des de sempre he hagut de treballar mentre cursava els meus estudis, com han fet i segueixen fent molts joves fins avui en dia. He treballat de peó en la reparació de maquinària agrícola, de recol·lector de raïm, de becari de la biblioteca de la facultat o de cambrer, entre d’altres coses.
Mentre treballava de tot això vaig poder acabar la meva carrera (sempre exigint-me al màxim i així poder optar a les poques beques que les institucions oferien) i després embarcar-me a seguir formant-me estudiant un màster en investigació històrica, tenint en compte que el vaig poder fer després de rebre una beca que em pagava el cost total de la seva matrícula, que ascendia a gairebé 3.000 euros. Acabat el màster se’m va obrir la possibilitat, per primera vegada, de treballar en alguna cosa pròpia dels meus estudis: la investigació en un grup de recerca mitjançant una nova beca per a realitzar una tesi doctoral. Allí estaria al costat d’antics professors de la meva carrera i, en teoria, aprendria d’ells allò que a les classes anomenaven: “l’ofici d’historiador”, tot sempre en un to de màxima concòrdia, fent veure que a la universitat les velles relacions de dominació de classe no existeixen i que totes estem dins la mateixa categoria, per bé que el meu salari mai podria ser el de la catedràtica principal del grup d’investigació.
El més curiós de tot això és que per fer més clar aquest discurs pacífic i progressista que una part del professorat universitari volia transmetre s’embolcallava tot plegat amb uns discursos de caràcter radical, volent aparentar ser seguidors d’una revolució ideològica en abstracte, però sense moure ni un dit quan els problemes afectaven directament a les estudiants. Recordo com en l’època de lluita contra l’EEES on les estudiants fèiem sentir les principals demandes davant l’equip de govern universitari, precisament aquest professorat no es va moure ni un mil·límetre de la seva posició acomodada per ajudar-nos a resoldre les nostres queixes.
Tenint present tot això començava la meva feina, i ben aviat vaig ser conscient d’unes noves formes d’actuar que demostraven el grau d’hipocresia d’aquest professorat radical en discurs. El meu salari va acabar sent molt més baix del que pertocava per la feina que desenvolupava, i l’excusa que posaren era que no hi havia suficients diners al grup de recerca per pagar-me més. Em van obligar a costejar-me la matrícula al programa doctoral, sota la promesa que aviat resoldrien això i que ells se’n farien càrrec, i finalment tampoc ho han fet. A més, m’han vigilat de ben a prop el desenvolupament de la meva feina, amb l’amenaça constant de què o bé acompleixo els terminis que em demanen (fer una tesi doctoral en menys de dos anys!) o sinó jo seria responsable de trencar el pacte i em podrien fotre al carrer, dient que era un privilegiat de poder treballar i rebre un salari fent una tasca pròpia dels meus estudis i que si no m’estava bé ja sabia on era la porta, però que les conseqüències no quedarien allí.
Així doncs, aquesta és una mostra del món que trepitgem el personal novell que estem a la universitat: amenaces, sous baixos, precarietat laboral i abusos; les característiques que moltes vegades són inherents en qualsevol feina privada dins la lògica del sistema capitalista patriarcal. No hi ha lloc a possibles ambigüitats i res s’escapa a aquesta forma de fer, per bé que el lloc on estigui treballant sigui un organisme públic. Els criteris doncs són els de sempre: màxima productivitat i pressió en la feina i unes condicions durament precàries.
Fins aquí tot sembla “normal”: les tàctiques clàssiques usades per la burgesia de cara a treure el màxim rendiment de la classe treballadora. Però el més odiós és que mentre s’apliquen aquestes pràctiques cap als treballadors aquest equip docent segueix impartint continguts al grau d’història sota un paraigües d’ideologia revolucionària, pretenent que les estudiants agafin esperit crític en certs aspectes de la nostra història recent. Són els primers en lloar les mobilitzacions socials de la classe treballadora al segle XX, en parlar dels màrtirs de Xicago del 1887 i mentrestant continuen aplicant impunement els mateixos criteris de la burgesia del segle XIX que tan critiquen.
Es creuen ser els més valents, els que gràcies als seus anys de feina en investigació amb tarannà progressista poden alliçonar i arengar a les estudiants sobre el paper que han de prendre. Però si els escoltéssim detingudament encara es veuria millor que a la majoria dels seus discursos s’hi pot identificar el to del reformisme socialdemòcrata més barat. Es creuen haver superat els autors i les pràctiques que consideren arcaiques; i quan saben que tu formes part d’una organització política comunista et miren mig somrient i amb cara de buscar complicitats amb tu, essent perfectament conscients de que l’únic que faran serà tenir-te treballant en condicions precàries.
La universitat ha estat al llarg de la història l’aparell encarregat de crear el discurs i la ideologia de la classe dominant. Des de sempre l’accés al coneixement ha estat limitat als seus membres, i només amb la lluita es va aconseguir, molt recentment, blindar la possibilitat d’accés popular als estudis superiors. Ara ens volen vendre que això ja s’ha aconseguit i que la universitat és un dels espais amb major democratització i possibilitats per la gent, mentre any rere any apliquen nous decrets restrictius sobre els coneixements i pugen el preu dels diversos estudis. Alguns docents acomodats es dediquen a parafrasejar la defensa de la justícia social mentre que per darrere tracten com a senzilles mercaderies i pressionen al màxim els joves investigadors.
Davant de tot això ens toca fer-hi alguna cosa. És difícil poder quallar respostes col·lectives quan aquesta classe dirigent dins de la investigació universitària ha sabut dividir perfectament la major part del seu personal subaltern en feines i treballs específics, posant-nos la por al cos a totes pregonant la màxima de que “si tu em falles tinc moltíssima més gent disposada a entrar en el teu lloc en les mateixes condicions”. Cal però que siguem capaces de desemmascarar aquestes pràctiques, i això només serà possible amb l’organització col·lectiva i plantar-nos a les seves exigències. No som mercaderia, i estem disposades a acabar amb les seves pràctiques i el seu discurs banal mentre comencem a construir un nou espai que ha ser el reflex del coneixement crític col·lectiu.