Nacionalitzem l'energia, recuperem la sobirania energètica.

La mort d’una dona a Reus el passat 15 de novembre degut a un incendi provocat per la manca d’electricitat, és només la punta de l’iceberg d’una realitat social que afecta a parts importants de la nostra societat.
Les dades són concloents. 1 de cada 10 llars passa fred a l’hivern per no poder mantenir l’habitatge a una temperatura adequada. Mentre el poder adquisitiu de la classe treballadora ha caigut més d’un 20% en els darrers 8 anys, la llum s’ha encarit un 73% i el gas un 67%. No són una anècdota, és un empobriment generalitzat de gran part de les classes populars. Davant d’aquesta realitat, les companyies elèctriques han guanyat 4.154 milions d’euros entre gener i setembre d’enguany.
Els fets de Reus i les posteriors declaracions dels responsables de Gas Natural demostren el menyspreu per la dignitat humana d’aquestes companyies i els seus dirigents. Només cal veure els personatges que figuren en els seus consells d’administració i comprovar que són els responsables directes de la misèria en què viu una part de les nostres classes populars. Hem d’assenyalar amb noms i cognoms els responsables que porten a diari a la misèria a gent del nostre poble.
Aquests són els responsables de la mort de la dona de Reus i, per extensió, els responsables de la pobresa energètica al nostre país. Ho són en tant que mentors i executors d’una pràctica empresarial consistent en deixar sense serveis bàsics a aquells que no s’ho poden pagar. Ho són en tant que utilitzen la seva influència i el seu poder per a que es legisli al seu favor i en contra dels treballadors i treballadores. I ho són com a destacats representants d’aquest sistema capitalista que ha arruïnat milers i milers de persones amb atur, desnonaments, preferents i especulació. Aquestes són les classes altes que actuen com una veritable màfia.
[box style=”2″]

Membres del Consell d’Administració de Gas Natural

Isidre Fainé: expresident de La Caixa.
Josu Jon Imaz: expresident del PNV.
William Allan Woodburn: delegat del fons d’inversió Global Infrastructure Partners.
Rafael Villaseca: antic president de les empreses públiques TABASA, Túnels del Cadí i GISA.
Ramon Adell: president de la comissió econòmica del Barça.
Enrique Alcántara-García Irazoqui: advocat de l’estat, exvicepresident de La Caixa i Abertis.
Xabier Añoverso Trías de Bes: fundador d’UPN, membre de la junta del Círculo Ecuestre i marit de Júlia García-Valdecasas.
Marcelino Armenter: exdirector general de CaixaBank.
Mario Armer: vicepresident de la patronal automobilística ANFAC i conseller de CHL.
Francisco Belil: president de la Fundació Princesa de Girona i vicepresident de la Fundació Bertelsmann.
Benita Maria Ferrero-Waldner: excandidata a la presidència d’Àustria i excomissària europea.
Alejandro Garcia-Bragado Dalmau: ha estat secretari general de CaixaBank, d’Abertis i d’Immobiliaria Colonial.
Cristina Garmendia Mendizábal: exministra de Ciència i Innovació del govern Zapatero.
Helena Herrero Starkie: consellera delegada de HP.
Miguel Martínez San Martín: conseller de Repsol.
Luis Suárez de Lezo Mantilla: vicepresident de la Fundació Repsol.
[/box]
Tot i que la responsabilitat darrera dels fets de Reus i de la pobresa energètica recau sobre les companyies energètiques, les diverses administracions també són responsables de preferir mantenir intocables els interessos de les grans companyies que no pas de dur a terme polítiques efectives per combatre la pobresa energètica.
El model de l’estat com a redistribuïdor de la riquesa i protector social ha desaparegut i no tornarà. Els governs tenen com a principi inalterable no perjudicar els interessos de la gran burgesia. Per tant, només els queda la propaganda per intentar convèncer una majoria social que l’estat vetlla pels seus interessos.
Era propaganda quan ens deien que amb la privatització i liberalització els preus baixarien i el servei seria millor. És propaganda quan el Tribunal Constitucional suspen les lleis socials afirmant que ho fa per garantir la “igualtat entre tots els espanyols”, quan en realitat actua en favor dels grans oligopolis. Es propaganda quan l’administració autonòmica afirma que substitueixen les lleis suspeses pel Tribunal Constitucional per noves lleis que tenen el mateix efecte, quan en realitat les han buidat de tots aquells elements que podien incomodar el poder econòmic. És propaganda que opinadors, tertulians i diputats diguin que es posicionen en defensa dels interessos de la població, quan en realitat només es posicionen si el tema en qüestió no esquitxa l’administració que ells governen.
Mesures com pagar algunes factures pendents amb fons públics o fer dependre la dignitat de les persones de la caritat dels fons socials de les mateixes multinacionals que les han portades a la ruïna -i que gràcies a aquesta caritat obtenen bonificacions fiscals-, són un rentat de cara i un pedaç que no soluciona el problema en la seva totalitat.
L’única solució és la nacionalització dels serveis bàsics i la seva gestió des d’una orientació socialista. Només així podem garantir que la dignitat de les persones passa per davant de l’afany de lucre, i que el patrimoni col·lectiu es posa al servei de les persones i no al servei d’una multinacional que té com a únic objectiu l’obtenció del màxim benefici. I mentre això no arriba, cal exigir una legislació que impedeixi per llei que cap persona al nostre país es quedi sense subministraments bàsics perquè no pot pagar-los, i que el cost que això generi vagi a compte dels beneficis que obtenen aquestes empreses. Així mateix, també cal potenciar els projectes alternatius en la gestió de l’energia, tant per anar-nos desvinculant de les grans multinacionals, com per anar posant en pràctica un model energètic basat en les energies renovables.
És per això que animem a participar a les mobilitzacions que aquests dies s’estan duent a terme contra la pobresa energètica, i també animem a participar en la construcció d’una alternativa que permeti recuperar la sobirania energètica.
 
cartell-pobresa-energètica-Endavant-OSAN-nov2016

Escola de formació: Independència, feminisme de classe i sobiranies

jornada19nov16mescanvis_V2_ludo
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
El proper 19 de novembre celebrarem a Gràcia (Barcelonès) la segona Escola de Formació d’Endavant OSAN d’enguany, que es  centrarà en debatre sobre “Independència, feminisme de classe i sobiranies”. La construcció d’una proposta i d’un programa polític revolucionari passa incontestablement per definir i caracteritzar que significa el socialisme feminista avui i ara: als Països Catalans del segle XXI. En aquest sentit, l’escola de formació pretén aportar plantejaments, idees i posicions teòrico-pràctiques que ens ajudin a construir la nostra alternativa al règim d’explotació del capitalisme patriarcal des del feminisme socialista, la independència nacional i l’alliberament de classe.
Lloc:  La Violeta de Gràcia, C/Maspons, 6, Barcelona
Programa:
9.30 h | Benvinguda.
10 h | Independència i feminisme de classe.
amb Ainhoa Etxaide, secretaria general de LAB, Cat Boyd, feminista i sindicalista, militant de Scotland’s Left Alliance, Maria Colera, militant d’Endavant i de la CUP.
12 h |  Debat
Dinar
16 h | Sobiranies des del feminisme
amb Georgina Monge, militant de Justa Revolta, Carme Murias, activista de la campanya “No al TTIP”, Elena Idoate, economista crítica i membre del Seminari Taifa, Iolanda Fresnillo, membre de la Plataforma Auditoria Ciutadana del Deute.
18 h | Debat
20 h | Conclusions i cloenda
L’Escola és oberta a totes aquelles persones interessades en debatre aquests temes. Les jornades són mixtes i hi haurà servei de ludoteca. Podeu assistir-hi inscrivint-vos a través d’aquest formulari:
 

Manifestació dissabte 5 de novembre a Perpinyà pels drets nacionals i socials de Catalunya Nord

Aquest 5 de novembre, el moviment catalanista i l’esquerra independentista de Catalunya Nord celebren la manifestació anual per commemorar la signatura del Tractat dels Pirineus, que suposà l’annexió de Catalunya Nord a França.
Des d’Endavant OSAN fem una crida a participar d’aquesta manifestació i ens fem solidaris de les reivindicacions que les companyes i companys de l’esquerra independentista nord-catalana defensen al llarg de tot l’any.
El context polític i social a Catalunya Nord en aquest darrer any ha estat especialment dur. Les mobilitzacions contra la Llei Treball s’han alternat amb algunes de les vagues més llargues de la història, com la dels carters de Ribesaltes. Les lleis d’excepció posades en marxa després dels atemptats de París han servit com a eina per a escampar la por, per al control social i han tingut com a conseqüència un envalentonament dels sectors xenòfobs i la continuació de les expulsions de veïns immigrats. La destrucció del territori ha tornat a planar amb el projecte de macroestació d’esquí de Cerdanya-Capcir. La centralització, encara més, que ha suposat la reorganització del mapa regional ha servit de pretext per a l’enèsim atac a la identitat catalana, diluïnt-la en el marc d’una macroregió sense cap referència al caràcter català de Catalunya Nord i amb un buidatge encara més accentuat dels pocs àmbits de decisió política departamentals.
És per tot això que creiem que el futur de Catalunya Nord no passa per un estat francès cada vegada més centralista i autoritari. Un futur digne i en llibertat per a la Catalunya Nord és un futur d’independència, socialisme i feminisme. De construcció d’uns Països Catalans sense perifèries, regions de tercera, població empobrida, dones explotades ni llengües perseguides.
Us animem a assistir a la manifestació que sota el lema “Sem Catalunya Nord, sem un país català. Volem decidir” sortirà a les 16 hores de la Plaça Catalunya. Prèviament, a les 11 del matí, a la Plaça dels Peluts, la CUP de Perpinyà farà un acte polític i posteriorment un dinar popular al Casal de Perpinyà.
9. Sem Catalunya Nord, Sem un País Català
 
 
 
 
 
 
 
 
 
 
5n_catnord_xarxes

[5 de novembre] Manifestació a Tarragona contra els feminicidis

El proper dissabte 5  de novembre  a Tarragona, des del moviment  feminista dels Països Catalans s’ha organitzat una mobilització  en  contra dels feminicidis. O sigui contra  l’assassinat sistemàtic i per motius ideològics de dones. Serà a les 12h a la Plaça Imperial Tarraco i des d’Endavant animem a assistir-hi.
Lucinda, Maria , Lisa, Francisca, Victoria, Teresa, María del Carmen, Cristina, Ada, Johana…  Són alguns dels noms de les 25 dones assassinades tan sols aquest 2016 als Països Catalans. Si mirem 5 anys endarrere, la suma puja a 218 dones assassinades en mans d’homes. Sembla que  les escandaloses xifres i el degoteig continu de dones assassinades no immuta en el més mínim el dia a dia de les  institucions ni de cap àmbit d’aquesta societat.
Considerem la lluita contra els feminicidis una prioritat política de la nostra organització, i ho ha de ser de qualsevol  moviment que pretengui ser alliberador i emancipador del poble català.  Les dones no som part del poble, som el poble i no  hi ha llibertat possible sense vida. En aquesta lluita contra la violència masclista és fonamental la presencia del moviment feminista, i celebrem que per primer cop les feministes de les Illes, País Valencià i Catalunya s’hagin organitzat per fer un crit conjunt contra les  violències masclistes.
També sabem que amb això no n’hi ha prou, que ens cal fer un pas més enllà i passar del lament a l’ofensiva. Denunciant tots aquells estaments i institucions que amb la seva pràctica són còmplices dels feminicidis. Ens estem referint a les institucions polítiques i educatives, als estaments judicials i cossos repressius  i als mitjans de comunicacions. Tots i cada un d’ells poden i tenen en els seves mans possibilitat de  implementar mesures que poden ser útils per respondre a l’emergència que estem vivint.  Com per exemple:

  • Que els serveis d’atenció a les víctimes no depenguin de si la denúncia judicial segueix endavant o no, i que hi hagi serveis d’atenció oberts les 24 hores.
  • Que es donin més ordres de protecció, ja que actualment el nombre és molt baix respecte el nombre de dones que pateixen maltractaments.
  • Detectar millor els casos amb personal especialitzat, que no recaigui en mans dels cossos policials avaluar el risc i la gravetat de cada cas.
  • Un cos judicial especialitzat en violència masclista que no revictimitzi a la dona denunciant.
  • Canvis legals que obliguin a testificar els familiars dels agressors, així com la possibilitat que altres testimonis puguin exercir la denúncia d’agressions.
  • Que totes aquelles mostres de masclisme que es manifestin en la vida diària siguin reprovades, penalitzades i castigades.
  • Que les campanyes de prevenció es dirigeixin als homes, que en són la causa del problema.
  • Que s’obrin les portes de les escoles per tractar els diferents models de relacions sexo-afectives i de masculinitat i feminitat.

No inventem  pas la sopa d’all. Aquestes són mesures que fa anys que s’han reclamat des dels serveis especialitzats en l’atenció a la  violència masclista i  des del moviment feminista.  I sabem que no són cap solució màgica, perquè no és possible una societat igualitària i feminista en el marc de relacions capitalistes. Però ens volem i necessitem vives per la llarga lluita  cap a la construcció del socialisme feminista als Països Catalans.
 
5ntarragonadinar5Ntarragona

Reflexions sobre la situació política actual al Principat de Catalunya

Els passats 28 i 29 de setembre, i de resultes del debat parlamentari sobre la Qüestió de Confiança que Carles Puigdemont va plantejar al Parlament de Catalunya, el referèndum sobre la independència va ser incorporat al programa de l’actual govern de Junts pel Sí. Un referèndum que haurà de ser organitzat i celebrat durant aquesta mateixa legislatura, independentment que l’estat espanyol s’avingui, o no, a pactar-lo.

Malgrat tot, continua sent imprescindible una clarificació del full de ruta de la legislatura que impedeixi les maniobres de la confusió a què les forces de govern ens tenen acostumades.

Abans de res, cal deixar clar que si avui el referèndum d’autodeterminació amb pregunta binària sobre la independència respecte l’Estat espanyol és clarament el principal objectiu d’aquesta legislatura és, en bona part, gràcies a l’impuls i a la convicció de l’esquerra independentista. La CUP-CC va reivindicar el referèndum unilateral d’independència en el moment de rebutjar definitivament la investidura d’Artur Mas, però no va ser fins el juny, en el moment de rebutjar uns pressupostos de clara factura autonomista, quan va donar un cop de puny sobre la taula d’una legislatura que navegava cap al no-res.

Però el referèndum podria no ser un element de clarificació del full de ruta cap a la ruptura democràtica amb l’estat espanyol si, en el camí de la negociació amb l’estat, és utilitzat de moneda de canvi o serveix d’instrument de pressió per aconseguir propostes de finançament o d’ampliació de l’autonomia que permetin canalitzar o assimilar les voluntats de ruptura i evitar sortides orientades a diluir el conflicte democràtic entre l’estat espanyol i el poble català. No és la primera vegada que a Catalunya es planteja un mecanisme homologable a un referèndum d’autodeterminació, però aquesta vegada el referèndum ha de celebrar-se amb tots els seus ets i uts.

Ningú no dubta que l’Estat espanyol posarà tots els mitjans per evitar-ho. Durant les darreres setmanes, especialment després del Debat de Política General al Parlament de Catalunya, l’Estat no ha deixat d’augmentar la tensió repressiva contra les representants electes compromeses amb l’exercici del dret a l’autodeterminació, i ha apuntat les seves properes passes cap a una espiral judicialitzadora i prohibicionista. Aquesta deriva ha de retroalimentar la via unilateral i evidenciar que, si l’objectiu és l’exercici de l’autodeterminació, qualsevol via negociada i pactada és estèril a curt i mitjà termini.

Davant d’aquesta ofensiva de l’Estat, l’actitud exemplar dels càrrecs electes vinculats a l’esquerra independentista i a la CUP, avantposant l’obediència a la voluntat popular i optant de forma conseqüent per la via desobedient i pel no reconeixement dels tribunals estatals, ens recorda que la mobilització i l’autoorganització són les úniques vies reals per confrontar la imposició i per construir una nova institucionalitat per a les classes populars catalanes. Davant la persecució i la judicialització és imprescindible articular el suport sense fissures de totes les forces polítiques i socials que es vulguin qualificar a sí mateixes de democràtiques. Però per a fer irreversible l’exercici del dret a l’autodeterminació cal també que totes les càrrecs electes i totes les institucions es situïn en el mateix terreny de l’obediència popular i el no reconeixement a les institucions de l’Estat.

Ara mateix, però, lluny d’aprofitar aquest context de confrontació democràtica i de prémer l’accelerador de l’autodeterminació amb la incorporació del Referèndum dins el full de ruta de la legislatura, l’agenda política del govern de Junts pel Sí es manté centrada en el control i l’apaivagament de les tensions partidistes dins la candidatura, i en la governabilitat i en la gestió autonomista. Governabilitat, autonomisme i agenda neoliberal que impedeix construir amplis consensos amb la CUP-CC amb l’objectiu d’organitzar i guanyar el referèndum de independència. I en la mesura en què el govern de coalició posa l’accent en la governabilitat i en la gestió de les seves contradiccions internes, la CUP-CC esdevé un obstacle per a Junts pel Sí, un boc expiatori de les seves limitacions i un enemic a batre.

En les darreres setmanes, el govern de Junts pel Sí ha augmentat la pressió contra la CUP-CC insistint en la mentida interessada segons la qual sense pressupostos no hi pot haver referèndum, i fixant una posició immobilista respecte les propostes de mínims defensades per la CUP-CC. No hi ha dia que passi en què els portaveus del govern, incloent president i vicepresident, no facin declaracions en aquest sentit. De nou s’utilitzen els pressupostos, uns pressupostos autonòmics, per reproduir privilegis i salvaguardar interessos partidistes que s’avantposen a la primera prioritat d’aquesta legislatura: l’exercici del dret a l’autodeterminació.

Amb aquesta actitud de rebutjar atendre fins i tot el plantejament de mínims de la CUP-CC, el govern de Junts pel Sí està reconeixent, de forma implícita, ben poc interès en consensuar uns pressupostos mínimament orientats a la redistribució de la riquesa i a la reversió de les retallades, ben poc interès en construir una majoria sòlida independentista, i en canvi mostren una clara voluntat d’aconseguir que els pressupostos no siguin assumibles per a l’esquerra independentista, convertint la negociació en una teatralització i un xantatge contra la CUP-CC. Un xantatge que l’esquerra independentista no pot acceptar.

Quasi un mes després de la Qüestió de Confiança i dues setmanes després del Debat de Política General, no s’ha convocat encara la Cimera de Partits i Entitats pel Referèndum, primer pas per passar del compromís verbal a l’execució dels acords; les suspensions de lleis com la Llei d’Igualtat entre Homes i Dones o el Decret de Pobresa Energètica no han estat respostes pel govern amb la determinació d’aplicar-les independentment de les resolucions dels tribunals estatals; i el model de país basat en el mantra neoliberal de la gestió dels drets i dels serveis públics amb criteris mercantils continua sent el pal de paller de la gestió autonòmica. En definitiva, el PDEC i ERC semblen haver acordat no canviar res per poder seguir governant. Mentrestant, persisteixen les conseqüències de les receptes neoliberals aplicades en el context de l’estat autonòmic, generant cada vegada més desigualtat i pobresa al conjunt dels Països Catalans, generant frustració i, en el millor dels casos, escepticisme en els sectors més dinàmics de la nostra societat respecte el projecte independentista.

Així doncs, i constatant l’avenç que ha suposat l’assumpció del referèndum sobre la independència de Catalunya com la principal fita de la legislatura al Parlament de Catalunya, l’esquerra independentista no pot deixar d’assenyalar que l’immobilisme del govern de Junts pel Sí quant a les polítiques econòmiques davant la necessitat de revertir les polítiques neoliberals i autonomistes que s’han impulsat al conjunt dels Països Catalans en els darrers anys, així com l’agudització de la confrontació democràtica amb un estat prohibicionista ens recorden ara més que mai de la necessitat de l’activació popular. Només un poble organitzat a través d’uns moviments populars actius podrà ser capaç de forçar el referèndum, activar les transformacions imprescindibles per a guanyar-lo i obrir les portes als canvis de fons que han de fer possible la independència i omplir-la de contingut.

Països Catalans, 26 d’octubre de 2016

Comunicat sobre sentència condemnatòria a les feministes encausades de Palma

El passat 13 d’octubre 5 de les sis feministes de Palma van ser sentenciades a 1 any i mig de presó. Les companyes havien estat encausades per participar en la protesta que tingué lloc a l’església de Sant Miquel el febrer de 2014, en un context de forta commoció social davant la imminent reforma de la Llei de l’Avortament per part del Partit Popular.

Des d’Endavant OSAN cosiderem que aquesta sentència mostra que el Bisbat de Mallorca és el responsable d’una condemna a presó contra 5 joves compromeses amb l’alliberament de gènere, social i nacional. Sent L’audiència provincial un agent al servei dels sectors més masclistes i retrògrads de la dreta espanyola.

Tal i com valoraven les companyes d’Alerta Solidària (organització antirrepressiva de l’Esquerra Independentista) en el seu comunicat: “El text de l’auto judicial mostra una lamentable sintonia entre la posició del tribunal amb la de la fiscalia i l’acusació particular del Bisbat de Mallorca. La qüestió del seguiment policial a l’organització juvenil ARRAN seguint criteris polítics, evidenciada durant el judici, no només no sorprèn al tribunal, sinó que aquest considera la militància de les acusades com un factor que contribueix a determinar la seva culpabilitat. El caràcter polític del judici queda acreditat una vegada més”.

Davant aquest nou atac, des d’Endavant OSAN reiterem una vegada més el nostre compromís en seguir lluitant per l’alliberament social i de gènere als Països Catalans i arreu, i tota la solidaritat amb les que són represaliades per l’Església i l’Estat Capitalista per la seva lluita, que és la nostra. No estareu soles!

Països Catalans, 21 d’octubre de 2016

[Sants] 2n informe sobre l’estat dels preus de l’habitatge als barris de Sants

Davant l’alarmant detecció de la pujada del preu de l’habitatge als nostres barris i a la ciutat, des del segon trimestre de 2016, el nucli local d’Endavant (OSAN) Sants hem vist la necessitat de començar a analitzar cíclicament aquestes dades a nivell dels barris de Sants: Badal, Sants, Hostrafrancsi Bordeta. Ara, us fem aarribar la segona onada de l’estudi, del qual hem constatat dades com ara:

  • El preu del metre quadrat de lloguer ha pujat en només dos anys un 45,7% a Barcelona i un 34,6% al districte
    de Sants-Montjuïc.
  • Els preus a Badal, Sants, Hostafrancs i la Bordeta de lloguer, venda i lloguer d’habitacions pugen un 5,65% de mitjana. 10 dels 12 valors estudiats pugen de preu.
  • Recollim una situació dramàtica a Hostafrancs amb una baixada de l’oferta i un incrment del preu del metre quadrat de lloguer d’un 15,2% i d’un 17,4% en els preus de venda.
  • Seguirem denunciant els efectes de la nova onada d’especulació, vinculada a la marca Barcelona i al turisme massiu que afecta els nostres barris.

Podeu descarregar l’informe al següent enllaç:
Informe preus habitatge octubre 2016

Prou impunitat policial. Prou complicitat amb el feixisme. Sobre els fets posteriors a la manifestació del 9 d'octubre.

Des de l’independentista volem posar de manifest que l’aparent normalitat democràtica que el mal anomenat govern del canvi al País Valencià ha volgut vendre dels actes de la diada 9 d’octubre no és real.
Així ho evidencia la connivència en la participació d’organitzacions feixistes com España 2000, Alianza Nacional, el GAV o VOX a la processó cívica institucional. Aquests grupuscles continuen desfilant, tot i comptar amb nombroses denúncies per amenaces i agressions. Tot i això, la novetat des de fa un parell d’anys és que ja hi ha gent que els planta cara al carrer, i cada vegada els resulta més incòmode eixir a manifestar-se. El que no ha canviat amb el nou govern del canvi a la ciutat de València és que les identificacions i la repressió policial continua assenyalant i perseguint el moviment antifeixista.
Que les coses no han canviat gaire també ho demostren els fets ocorreguts després de la manifestació de la vesprada, la qual es va desenvolupar sense cap incident remarcable i on la militància de l’Esquerra Independentista va patir una greu persecució policial. Abans de començar la manifestació es van produir identificacions i retencions per requisar els pals de les banderes, i curiosament només es van realitzar en el nostre bloc. Va ser una vegada finalitzada aquesta quan dues línies de policia nacional, una per cada costat, feren seguiment al conjunt de les participants que abandonaven la manifestació fins que van arribar a una zona on hi havia quatre furgons de la policia nacional esperant-les. En primer lloc en van identificar i escorcollar un militant, i tot seguit davant les persones que l’acompanyaven van obligar la gent a posar-se contra la paret per procedir a les corresponents identificacions.
Durant aquestes, la violència policial va ser una constant, van agredir diverses militants de l’Esquerra Independentista i es van encarar amb una companya tot espentant-la i agafant-la del pit. Una altra militant va ser agafada pel braç i llançada a terra per a després ser escorcollada i identificada a banda del grup i rebre una notificació verbal d’una possible multa per desobediència. Un nou muntatge policial.
Al mateix temps, a uns altres carrers de la ciutat de València es produïa una agressió feixista per part d’una colla de neonazis que va assaltar dues persones a crits de “catalufo de mierda” i “guarro”, les quals havien participat de la manifestació de la vesprada. La impunitat de les actuacions dels grups feixistes que lliurement es mouen per la ciutat contrasta amb la vigilància, el control i la persecució policial que hem patit per l’únic fet de manifestar-nos.
És per això que volem denunciar l’actuació tant dels cossos repressius de l’estat, com dels governs municipal i autonòmic valencians que per la via de la indiferència i sota una aparent normalitat democràtica han emparat indirectament les agressions feixistes i han deixat via lliure a una actuació policial arbitrària.
Exigim, per tant, que aquestes agressions siguen perseguides i investigades i que la ciutat que va veure néixer una Primavera Valenciana no continue sent, malgrat suposats canvis polítics, un terreny d’impunitat policial i feixista. Tanmateix no confiem que això es duga a terme, perquè les clavegueres de l’estat capitalista espanyol són molt profundes i fan molta pudor, perquè la connivència entre la policia i l’aparell judicial no és nova al regne d’Espanya.
Denunciem aquestes agressions de les forces d’ocupació i dels grupuscles feixistes, simplement perquè en quede constància, però no tenim cap esperança que els mateixos partits polítics que miren cap a un altre costat, o els mitjans de comunicació que criminalitzen els i les joves, o els empresaris que financen els feixistes, o els policies que els alenen, facen res per evitar-ho. Per això fem una crida a perdre la por i a l’organització per recuperar els carrers.
Reivindiquem com sempre el lema triat pel moviment antifeixista per la diada del 9 d’octubre: els carrers seran sempre nostres! Prou impunitat!
Com deia el poeta de Burjassot,

«No et limites a contemplar aquestes hores que ara vénen,

baixa al carrer i participa.

No podran res davant d’un poble unit, alegre i combatiu.»

Ni CETA ni TTIP, sortim de la Unió Europea

El CETA és l’Acord Integral Econòmic i Comercial entre la Unió Europea i el Canadà, un acord comercial i d’inversions que pretén aprovar el Parlament Europeu al desembre del 2016 i el Parlament Canadenc a la primavera del 2017. L’acord és un projecte polític, ideològic i social del capitalisme patriarcal que va més enllà del comerç i que tindrà conseqüències greus en el nostre dia a dia

Volem aturar el CETA perquè:

Atempta contra la sobirania de poble català. Restringeix i pràcticament elimina la nostra capacitat per decidir la planificació i intervenció del sector públic en l’economia, per garantir el control popular dels sectors estratègics i assegurar uns bons serveis públics. Com el TTIP, i la Unió Europea, és contrari a la llibertat dels pobles, per tant, suposa una batalla clau per al projecte d’emancipació nacional dels Països Catalans de l’esquerra independentista.

Suposarà noves privatitzacions de serveis públics. L’objectiu del CETA, i també del TTIP és obrir tots els sectors de serveis, sobretot els serveis públics, a la competència de les empreses de l’altra banda de l’atlàntic. Sanitat, educació, aigua, energia, serveis socials, serveis de salut mental, cultura.

Empitjorarà la vida de les dones. La desreglamentació general i la privatització de les activitats més bàsiques de la vida quotidiana, serveis sanitaris, serveis socials, residències i altres tasques de cures, impactarà en les càrregues de treball que haurem de suportar les dones, reforçarà la divisió sexual del treball que situa en la llar la responsabilitat de sostenir la vida.

Empitjorarà les condicions laborals de les treballadores i els treballadors europeus. Suposarà menys drets. Els convenis i acords de l’OIT (Organització Internacional del Treball) quedaran en entredit per l’homogeneïtzació normativa. Les empreses podran denunciar totes les normatives que proposin millorar les condicions laborals existents. Amb el CETA el treball serà més precari, sí més encara.

Provocarà la reducció dels salaris i la pèrdua de llocs de treball. Al 2023, els treballadors hauran vist reduïts la mitjana dels seus ingressos anuals, la mitjana dels països que formaran el CETA serà de -742 € per treballador, al Canadà -1.778 €/ i la UE entre -316 € (Regne Unit) i -1.331 € (França), menys sou pels Estats amb proporció més gran d’ingrés laboral i desocupació. Es perdran al voltant de 230.000 llocs de treball, dels quals 200.000 correspondran a la UE, i 80.000 més a la resta del món.

Impedirà la municipalització dels serveis que presenten els Ajuntaments i que ara estan externalitzats o privatitzats. La clàusula trinquet prohibeix la possibilitat de revertir privatitzacions. A més els Ajuntaments no podran aplicar criteris de proximitat en la seva compra ni de promoció local, ni restringir l’ús de tècniques que es considerin perilloses perquè estarà prohibit.

Agreujarà l’especulació amb els habitatges, ja que els interessos dels promotors i dels fons d’inversors privats prevaldran sobre la capacitat dels poders públics per posar per davant els interessos de les veïnes. A més, hi haurà ingerències de les grans empreses en el planejament i el desenvolupament urbà.

Repercutirà negativament sobre la nostra alimentació i afectarà greument la pagesia ja que no reconeix el Principi de Precaució de la política europea de seguretat alimentària. Tampoc reconeix les denominacions d’origen. I s’eliminaran quasi tots els aranzels a les importacions agràries i forestals des del Canadà cosa que farà augmentar els residus de pesticides als aliments i obre la porta la importació de tota mena de transgènics sense etiqueta.

Degradarà de les normes sanitàries i agrícoles. El CETA degradarà la nostra salut. La tendència a l’homogeneïtzació normativa provocarà la pèrdua de la protecció sanitària que hi ha a Europa respecte als aliments i als productes fitosanitaris utilitzats.

Establirà un sistema d’arbitratge privat (format per tres advocats) que atorga a les multinacionals la capacitat de demandar als Estats que aprovin mesures que amenacin els seus beneficis potencials. Aquests tribunals acostumen a admetre les demandes milionàries de les corporacions que paguem amb els nostres diners públics.

Volem aturar el CETA perquè suposa donar TOT el poder a les multinacionals i per reproduir la vida en condicions dignes per les classes populars cal construir TOT el poder per al POBLE.