La xerrada ‘El camí més enllà de les institucions’, celebrada el passat divendres 4 de desembre al Casal Independentista El Noi Baliarda, durant la 12a Festa Major Reivindicativa de Sant Andreu de Palomar, va comptar amb la participació de n’Isabel Vallet i en Massoud Sharifi Dryaz. L’objectiu de l’acte era mantenir viu el debat entorn com s’articulen les lluites al carrer i la participació en la lluita institucional dels moviments populars i revolucionaris.

Vallet, exdiputada per la CUP-AE des del 2013 al 2015 i militant d’Endavant (OSAN), va situar quins eren els plantejaments de l’organització respecte a la construcció del poder popular, concretat en el projecte polític de la Unitat Popular, així com el paper de la lluita institucional respecte a la lluita al carrer. Va iniciar la seva ponència amb la premissa bàsica que no es poden reformar les institucions burgeses només amb la participació dins d’elles. Una idea que era vàlida quaranta anys enrere i ho segueix sent en l’actualitat. Endavant ha fet seva aquesta tesi i ha estat pionera, en l’etapa més moderna dels moviments polítics catalans, en ressaltar-la en la seva praxi política. Però no és cap tesi original d’Endavant, aquesta ja la tenien molt clara alguns partits com el PSUC, tot i que la història ja ens ha ensenyat com poden acabar projectes de participació institucional. La combinació de la reforma i la ruptura és l’objectiu principal d’aquesta.

Tot moviment polític i social revolucionari que participi en les institucions ha de tenir molt clar què hi anirà a fer. Ha de ser conscient d’on es troba, de quins objectius estratègics té i de quines forces té per a encarar la lluita. Una de les estratègies clau per a la lluita institucional és la descrita per Gramsci, en l’anomenada guerra de posicions, amb l’objectiu de fer avançar les lluites cap a posicions més avantatjades per a prendre el poder. Es tracta de poder construir el poder popular des de dins i, sobretot, des de fora de la institució. Ara bé, n’Isabel ens alerta dels riscos que comporta la nostra participació institucional, alguns de més coneguts, d’altres que no tenim els hi tenim prou consideració.

El risc que tothom té present és el de la pròpia legitimació del sistema burgès a través de la mateixa participació en les reformes. Però parem molt poca atenció a un risc molt important, i és que el poder té major capacitat d’avaluar-te un cop ets a dins. I el risc més gran, del qual ens ha alertat a l’inici, és el de la pròpia dinàmica institucional: aquesta condueix al fet que els partits s’estructurin institucionalment per a poder-hi respondre. A més, la institució desdibuixa la correlació de forces en la lluita de classes.

Així, l’aposta política d’Endavant com acció institucional és la que descriu Leilo Basso en la participació antagònica, aquella que té com a objectiu principal el de com posar-li difícil al poder. De com desenvolupem la nostra participació en la institució per a fer avançar la consciència nacional de classe i de gènere en la guerra de posicions. Tanmateix, n’Isabel ens ha fet reflexionar sobre si la nostra pràctica real compleix amb aquest objectiu, i si aconseguim mantenir el centre de gravetat del moviment fora de les institucions, o aquest fet ens queda molt clar en la vessant teòrica, només. Per a concloure la seva ponència, ens va remarcar que tinguem clar què fem i què no fem dins de les institucions, que mantinguem viva la participació antagonista dins d’aquestes, que mai desmobilitzem la lluita del carrer en favor de la lluita institucional i, sobretot, que tinguem ben clar que no ens espera cap camí fàcil per assolir els nostres objectius estratègics.

En Massoud, sociòleg i investigador associat de CADIS (Centro de Anàlisis e Intervenció Sociològiques/ EHESS –Paris), ens va fer un repàs històric del moviment kurd des del segle passat fins a l’actualitat i una anàlisi crítica de la situació del procés revolucionari en el Kurdistan situat en l’Estat sirià, Rojava. La història del Kurdistan, ens va explicar, ve marcada per una forta repressió per part dels estats ocupants. La imatge que tenen els i les kurdes de l’Estat és d’un instrument violent, que ha assassinat fins a 300.000 habitants. Els i les kurdes han estat perseguides i assassinades per tots els estats ocupants. Per aquest motiu, dins del moviment kurd existeix un corrent que no en vol saber res de crear un nou Estat, però també hi conviu amb una altra part del moviment que vol crear un Estat independent.

Per arribar fins aquesta situació, de dualitat, per simplificar-ho, dins el moviment kurd, en Massoud va fer un repàs històric. Ens va explicar que abans de la creació dels Estats-nació, previ a la primera Guerra Mundial, el territori kurd es trobava repartit i ocupat pels Imperis Otomà i Sefardí. Dins d’aquests Imperis, el Kurdistan gaudia d’un Estatut que li garantia certa autonomia, es podien considerar gairebé independents de les seves decisions però pagaven uns tributs a l’Imperi. Posteriorment a la primera Guerra Mundial, s’inicià el repartiment entre les potències imperialistes de les regions del territori conegut com a Orient Mitjà, entre altres regions del món. Aquest repartiment es va dur a terme sota la lògica de crear zones d’influència de cada potència imperialista, com França, Regne Unit, Itàlia i Rússia. Amb tot, s’acaba dividint el Kurdistan entre quatre Estats-nació, amb fronteres dictades en les negociacions d’aquestes potències; així es creen els Estats turc, siri, iraquià i iranià. En aquest període, el lobby kurd present a Europa intenta pressionar aquestes potències per a poder crear el seu propi Estat però la seva estratègia va fracassar.

A partir dels anys 60 del segle passat, el moviment kurd es començà a associar amb les esquerres dels diferents estats, en les lluites anti-colonialistes. Més tard, a la dècada dels 70, el moviment kurd va crear les seves pròpies organitzacions, per a combinar la lluita anti-colonialista amb el nacionalisme. Aquestes tenien l’objectiu de reforçar la identitat kurda. En els anys següents el poder intenta crear una dualitat enfrontada dins del moviment kurd, parlant dels good kurds i els bad kurds. Els primers eren els que es trobaven sota domini de l’Estat iraquià, que cercaven la creació d’un Estat kurd i tenien ple suport de les potències imperialistes occidentals. En canvi, els bad kurds eren els que trobant-se sota el domini de l’Estat turc duien a terme una lluita de guerrilles intensa i combinada amb una lluita de reivindicació política per a obtenir major autonomia a la regió, per aconseguir una democratització de Turquia.

Aquesta dinàmica de divisió i enfrontament entre els i les kurdes se segueixen aplicant fins als dies actuals. Però a partir dels 2000, hi ha un fort canvi de paradigma en el moviment nacionalista kurd, aquest té una major llibertat per a participar en les institucions (ajuntaments, sobretot), neix la idea del Confederalisme Democràtic. A més, es produeix una renovació de l’ideari, a partir de la integració i reflexió d’idees d’origen marxista, anarquista, ecologista,… i d’una important reflexió sobre quin ha de ser el paper de les dones en el moviment. S’ha de remarcar que els projectes d’autogestió propulsats per les dones kurdes es troben molt més avançades en la seva vessant pràctica, que no tan teòrica, la seva pràctica parla per elles.

En els anys més propers, es produeixen successos importants, del 2009 al 2011 l’Estat turc deté vora uns 9000 militants kurds de totes les associacions pro-kurdes, la repressió d’aquest Estat augmenta en veure com avança la lluita democràtica i política del Kurdistan. També en 2011, s’obre una finestra d’oportunitat a Rojava (regió kurda de l’Estat sirià), es produeix un procés revolucionari. Es mouen per la utopia (de caminar cap a un món millor), es comença a organitzar el poder popular, amb un funcionament democràtic des de baix cap a dalt i de dalt cap a baix, s’organitza en tres cantons… però es troba en una zona totalment conflictiva i en crisi. És important que aquest procés ens ensenya que es pot mobilitzar i organitzar la població sense la necessitat d’un Estat. Però també té limitacions, sobretot pel context de violència quotidiana i pel caràcter dels actors implicats. Cal estar atentes en no caure en la partitocràcia revolucionària, quan el propi partit revolucionari es converteix en Estat.