El naixement del feixisme des de l’esperit del capitalisme

Amb VOX ha arribat l’escàndol i una explosió d’hipocresia. Els seus resultats a les eleccions autonòmiques andaluses han encès les alarmes de totes les ments benpensants. Però VOX ja existia. I també el seu programa i el seu espai sociològic.

Naturalment no és irrellevant que hagi aconseguit finalment uns resultats electorals brillants, particularment pels i -encara més!- per a les andaluses. Què és el que ha canviat? En els darrers anys han aparegut diverses opcions al panorama electoral, com a conseqüència de la crisi econòmica global i de les seves manifestacions polítiques concretes a l’Estat espanyol. Les més rellevants han estat Ciutadans i Podemos, a les quals es pot afegir l’expansió de la CUP des dels municipis petits i mitjans cap a la política autonòmica. Cada una d’elles té un perfil particular i respon a uns interessos de classe (i finançaments) diferents.

Mentre aquestes forces irrompien, VOX es mantenia a l’ombra. Malgrat que les obsessions de VOX abasten diversos nivells, des del furor patriarcal al racisme etnocèntric, es pot afirmar rotundament que VOX és fill de la cultura de l’«a por ellos» en la mesura que ha fet la seva irrupció enmig d’un context d’inflamació patriòtica motivat pel «procés». Sense pretensions regeneracionistes ni la disfressa de la «nova política» (emprada per Ciutadans i fins i tot per les diverses reformulacions de CiU), VOX reprodueix un discurs inequívocament feixista en bona part dels seus aspectes, inclosa la Reconquesta. N’hi manquen dos: un Caudillo (o Duce, o Führer) digne d’aquest nom i la clàssica escenificació pseudoobrerista d’un NSDAP (el partit de Hitler) o de Falange. El primer aspecte està encara per veure, car bé podria ser que Santiago Abascal arribés a acumular el carisma necessari. Tampoc no és menyspreable, a aquest nivell, l’aparició del Rei com a actor polític significatiu i clarament alineat. El segon aspecte denota clarament fins quin punt el sistema considera que la classe treballadora està derrotada i, per tant, no cal competir amb els comunistes en el seu terreny. I em refereixo al sistema perquè, es pinti com es pinti, VOX és fill del sistema.

La columna central de la ideologia burgesa contemporània als països occidentals és la interpretació del sentit de la Segona Guerra Mundial (1939-1945, encara que en realitat la va iniciar l’Alzamiento el 1936) i, per tant, de l’adveniment del feixisme. Segons aquesta narrativa, la catàstrofe econòmica posterior a la Gran Guerra (1914-1918) hauria estat aprofitada per un boig perillós (Adolf Hitler) per materialitzar les seves fantasies expansionistes (Lebensraum o «espai vital») i genocides (antisemitisme i «solució final»). La classe treballadora hauria comprat el producte i la sacrosanta democràcia, filla immaculada del lliure mercat i el liberalisme, hauria quedat atrapada entre l’espasa del feixisme i la paret del comunisme (representat a nivell interior pels partits comunistes i a nivell geoestratègic per la URSS).

La realitat és que a Itàlia un rei de merda com qualsevol altre (Vittorio Emmanuele III), enmig d’un context convuls de vagues i d’ocupacions de fàbriques i terres, va entregar a Benito Mussolini, l’any 1922, el comandament del país com a garantia de la subsistència de la dominació de classe i la propietat amb el beneplàcit de les institucions burgeses.

Alfonso XIII, un altre rei de merda, en aquest cas espanyol, va fer el mateix amb Miguel Primo de Rivera l’any 1923 i Adolf Hitler, lluny de tenir un suport popular absolutament hegemònic, es va colar en minoria a la presidència amb el suport dels conservadors a Alemanya l’any 1933. Els mateixos sectors conservadors van donar suport a l’Alzamiento tres anys després a Espanya.

Les fantasies expansionistes de Hitler eren compartides per Mussolini i Franco i no eren res més que l’ornamentació poètica de la necessitat de les oligarquies de construir un imperi colonial que les darreres guerres imperialistes (inclosa la Gran Guerra) havien reservat quasi en exclusiva al Regne Unit, França i algun soci menor. L’obsessió nazi contra els jueus no és més que l’expressió domèstica d’un racisme de matriu anglesa i francesa que feia dècades que servia per justificar el genocidi a les colònies. Si aquests deliris foren tolerats i instigats per les classes dominants fou perquè, a banda de que coincidien amb les seves pulsions imperialistes, servien com a força de xoc contra el moviment obrer. És així com els comunistes alemanys van ser liquidats (assassinat, presó, exili) molt abans que la ment lisèrgica del Führer parís la «solució final» (d’altra banda molt més vinculada a objectius pragmàtics del que podria semblar).

Quan la guerra va acabar els intel·lectuals del nou ordre capitalista (de Bertrand Russell a Karl Popper passant per Hannah Arendt i Friedrich Hayek) van crear la categoria del totalitarisme sobre un esquema que amagava la lluita de classes, de la qual la guerra n’havia estat una expressió concreta, sota un marc ideològic segons el qual la «societat oberta» (en expressió de Karl Popper) estava amenaçada a dreta i esquerra pel feixisme i el comunisme a parts iguals. Calia ocultar el fet que la burgesia, histèrica davant l’amenaça de la revolució, havia instigat el feixisme contra el comunisme i l’havia utilitzat, també, per vehicular els seus objectius imperials. I que, per tant, qui compartia essències amb el feixisme no era el comunisme marxista si no el propi sistema capitalista, de l’esperit del qual havia sorgit el Tercer Reich (que no va deixar de ser mai, a més, un règim capitalista). I així es va estendre la gran cortina de fum sobre el matrimoni (de vegades apassionat, de vegades de conveniència) entre feixisme, burgesia i capitalisme.

La prova irrefutable dels fets ens la dóna precisament la història dels Països Catalans. Com que l’Estat espanyol era un actor dèbil (i debilitat per la guerra) ningú va tenir cap problema a permetre la continuïtat del règim de Franco que, a més, va rebre l’inqüestionable suport dels EUA com a peó en la Guerra Freda. La utilització del feixisme com a arma defensiva contra la revolució ha tingut moltes altres manifestacions (Brasil, Indonèsia, Argentina, Xile, Uruguai…), fins el punt que podem dir que el feixisme és la forma política que pren el capitalisme quan se sent amenaçat. O el que és el mateix: l’arma política de la burgesia en situacions d’urgència. Per això, els límits entre un estat feixista i altres formes de capitalisme autoritari poden arribar a ser, a voltes, difusos.

És així com vam suportar el General fins 1975 i els seus ninots fins 1978. I no cal insistir en com el règim constitucional actual va conservar les estructures d’estat reals del franquisme en forma de jutges, militars, policies i buròcrates de diversos tipus. A banda de les garanties constitucionals (llibertat d’expressió, premsa, associació, etc.) el canvi més rellevant fou la convocatòria d’eleccions per sufragi universal. Si bé aquestes mesures no es poden menysprear, el cert és que es van adoptar per maquillar el règim de cara a la seva entrada en els organismes internacionals i que la classe dominant va creure, encertadament, que si controlava els ressorts profunds de l’Estat, els anhels de llibertat del poble no amenaçarien seriosament el seu domini.

I així és com el feixisme s’ha mantingut latent a la part dels Països Catalans sota ocupació espanyola. Però no és ara quan el feixisme supera aquesta fase de latència, ens hem de retrotraure a la meitat dels anys 90, amb la victòria del PP a l’Estat i la instauració de la seva forta hegemonia al País Valencià, és a dir, a la irrupció de l’aznarisme. El discurs antiterrorista en la lluita contra el moviment basc va jugar un paper principal en la configuració del discurs dominant; l’islamisme i l’independentisme català han près el relleu com a factors aglutinants.

Des d’aleshores, cada cop s’ha anat fent més explícita l’existència d’un programa de màxims de la dreta espanyola que era una combinació entre els somnis humits de la patronal (acomiadament lliure, per exemple) i les pulsions nacionalistes més extremes (política imperial -Guerra d’Iraq-, liquidació de les autonomies, persecució de la llengua i la cultura no castellanes). És a dir, el programa del franquisme amb l’afegitó postmodern del discurs antiimmigrants i la resposta virulenta (i molt típicament franquista) a un moviment feminista creixent. El PP, la COPE, FAES, Intereconomía, Ciutadans i ara VOX no són res més que els canals de transmissió d’aquest programa en funció de cada moment. I amb aquest arsenal l’Estat i l’oligarquia que el domina es preparen per l’eventualitat d’uns temps convulsos. VOX és, en aquest context, l’expressió del subconscient de la burgesia, del seu programa de màxims. Fins quin punt VOX és fill de la burgesia i de la seva ideologia (el liberalisme) ho demostra el fet que les seves objeccions a la legislació contra la violència masclista són perfectament paral·leles al discurs de la patronal sobre el treball: la negació que en el treball existeix una relació especial que requereix una legislació especial que no es redueix al simple contracte civil respon a la mateixa idea liberal d’igualtat abstracta segons la qual la legislació contra la violència masclista privilegia les dones i discrimina els homes.

Què ho fa pensar, que arriben temps convulsos? La crisi econòmica (i els seus efectes en forma de moviments populars, 15-M) i la crisi de l’Estat expressada en el procés sobiranista. Però, sobretot, la clara consciència que ja no es podrà oferir mai més a la classe obrera ni pacte social ni Estat del Benestar. I que, per tant, l’autoritarisme, la repressió i la retallada de llibertats seran els únics instruments en mans de l’Estat si a la classe treballadora se li acudeix pensar incorrectament.

En els mesos posteriors al final de la Gran Guerra el proletariat alemany es va posar en peu de guerra i els anys 1918 i 1919 l’amenaça de la revolució va planar sobre les classes dominants. Per controlar el galliner un ministre socialdemòcrata -Friedrich Ebert- no va tenir cap escrúpol en utilitzar els Freikorps (paramilitars ultrapatriotes protofeixistes) contra la insurgència. Aquest és un instrument propi de tots els moviments feixistes (des dels «fasci di combattimento» a Falange) que no hem de menysprear. Per ridícul que sembli el moviment contra els llaços grocs al Principat (impulsat per Ciutadans) té tots els ingredients d’un assaig tímid d’impugnació de l’hegemonia del moviment popular al carrer i, en aquest sentit, la irrupció de VOX podria tenir un efecte proliferador de formes d’intimidació contra l’independentisme, el feminisme i els immigrants… de moment.

I l’escenari propici per l’irrupció del feixisme es completa amb un context internacional extremadament convuls en què les potències occidentals (EUA i UE) es revolten com una bèstia ferida davant la irrupció d’antagonistes forts com la Xina i Rússia, amb la guerra pels recursos i l’islamisme internacional com a teló de fons. En aquest sentit els lideratges forts estan a l’ordre del dia en forma de Donald Trump, Vladimir Putin, Jair Bolsonaro i altres actors menors.

Aviat sentirem veus que diran que el problema és la tendència de la classe treballadora a assumir discursos demagògics encara que el perfil sociològic del votant de VOX ho desmenteixi clarament i l’experiència històrica del feixisme a Espanya i Alemanya també. I que el que cal és tornar a la bona política burgesa.

Ja s’han iniciat les crides a la «unitat dels demòcrates» i els «cordons sanitaris» (tot plegat té ressonàncies que ens recorden a la política antiterrorista i el Pacte d’Ajuria Enea). I així, la socialdemocràcia, cooperador necessari de l’expansió del feixisme, prova de liderar l’esquerra i lligar-la a un programa de mínims. És a dir, desactivar-la. Si aquesta estratègia té èxit i acompleix la seva funció intimidatòria sobre l’esquerra espanyola i els moviments d’alliberament nacional, el feixisme ja haurà acomplert un dels seus principals objectius. Si no, la lluita de classes es manifestarà políticament en el xoc entre dos bàndols: la revolució i el feixisme, com a expressió política del programa de la classe treballadora, d’una banda, i de la burgesia, de l’altra. I un partit que es juga es guanya o es perd. Qui busqui l’empat ja ha perdut perquè en política l’empat no existeix

Article d’opinió de Joan Sebastià Colomer, militant d’Endavant Ciutat Vella, publicat a L’Accent el 16/01/2019

Que la terra et sigui lleu, company Pasqual

El passat diumenge 13 de gener de 2019 ens ha deixat el company Pasqual Cabedo Ferriols. Company de lluites des de feia més de 30 anys i antic militant de l’organització, des d’Endavant (OSAN) volem compartir el condol amb la seva família, amistats i companyes de vida i de lluita.

Avui, dimecres 16 de gener, podrem dir-li adéu al tanatori de Vila-real a partir de les 3 de la vesprada fins a les 6, que serà incinerat.

Ens fem ressò del breu repàs militant que li dediquen a L’Accent:

“Nascut a Vila-real i instal·lat des de feia anys a la Ribera Baixa, on exercia de professor, la seua vida fou un exemple de generositat, de compromís i de lluita. El 1988 va ser fundador a la comarca de la Plana, amb altres companys i companyes, de l’organització de joves Maulets. Estant a Vila-real, també va col·laborar amb la casa okupa.

Posteriorment va passar a militar a Catalunya Lliure i, després d’un xicotet parèntesi, es va incorporar a Endavant-OSAN, on va impulsar la l’assemblea a la Plana, a la qual va dedicar moltes il·lusions i moltes hores. Bon coneixedor de la història de l’independentisme, va voler que el seu exemple servira per acabar amb la divisió del moviment, que fou sempre una de les seues preocupacions. De la seua implicació i del seu compromís, també en donaren fe els companys independentistes de l’Horta i de la Ribera per a qui sempre estava disposat a posar l’espatlla i a aportar propostes i idees.”

Com deia Berolt Brecht, «L’art no és un mirall per reflectir la realitat, sinó un martell per donar-li forma». Que la terra et sigui lleu, company.

La construcció de sobiranies, eix central de la Diada de Mallorca

El passat 30 de desembre, més de 5.000 persones es van manifestar per celebrar la Diada de Mallorca. Enguany, el 31-D és celebració oficial per segon cop consecutiu.

El bloc més nombrós de la manifestació va ser el del Bloc d’Unitat Popular, l’espai on participem l’Esquerra Independentista de Mallorca i dels Països Catalans. Fet i fet, l’Esquerra Independentista hem celebrat i reivindicat sempre la Diada del 31-D, no només quan no era oficial, sinó també quan se celebrava el mateix dia 31 de desembre.

Enguany, l’Esquerra Independentista ens hi vam manifestar sota el lema «Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació. Unitat Popular per a la plena independència dels Països Catalans», perquè sabem que la millora del nostre dia a dia només pot materialitzar-se si hi ha una ruptura amb l’estat actual de les coses.

En aquest sentit, la Diada ha servit per posar damunt la taula els següents fets:

  • Els canvis governamentals no són suficients per a millorar les condicions de vida de la classe treballadora mallorquina.
  • La defensa del territori i la llengua són eixos claus per a protegir la sobirania a l’illa.
  • El feminisme de classe ha d’ocupar el carril central de la lluita popular per a recuperar drets.
  • Cal plantar cara a la reacció de l’estat, una reacció en clau recentralitzadora i de realçament del feixisme, tant institucional com de carrer.
  • La lluita antifeixista és més necessària que mai per a defensar-nos i respondre a totes les agressions, com les patides recentment.

Davant dels carrerons sense sortida de l’autonomisme, l’Esquerra Independentista contraposam un projecte capaç de generar un futur de dignitat per a Mallorca: situam l’autodeterminació i un projecte socialista i feminista que posi la vida al centre. Amb el conjunt de les lluites, construïm un programa d’Unitat Popular que ens permeti exercir l’autodeterminació.

Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació!

Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 31 de desembre de 2018, Diada de Mallorca

Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació
Unitat Popular per a la plena independència dels Països Catalans

En la celebració de la Diada del 31 de desembre, ens reafirmam una vegada més: l’autonomisme ens aïlla, l’autodeterminació ens unifica. Dins del règim autonòmic no tenim futur perquè s’ha demostrat que no permet el desenvolupament d’una vida digna per a les classes populars. La millora del nostre dia a dia només pot passar per una ruptura amb l’estat actual de les coses.

Quan parlam de ruptura parlam d’anar més enllà de canvis de govern. Parlam de canvis estructurals, de sotracs que sacsegin els fonaments d’un sistema d’explotació que destrossa el territori, retalla drets i llibertats a la classe treballadora, explotant-nos cada vegada més, especialment a les dones, a qui, a més, ataca amb una violència constant que no dubta a recórrer a l’assassinat, com en el cas de Palma d’enguany, tot just fa uns mesos, i dels 25 en total als Països Catalans.

El govern actual s’ha mostrat incapaç, si és que no directament mancat de voluntat, de fer front al monocultiu econòmic del turisme. L’explotació que suposa afecta tots els ressorts de les nostres condicions materials de vida: des del preu desorbitat de l’habitatge fins a la precarització de les nostres feines —especialment, les dones treballadores— i l’anorreament de la nostra identitat nacional, amb una progressiva i accelerada substitució i desaparició lingüística i cultural. Tot plegat, significa la negació de totes les sobiranies de què necessitam disposar per viure dignament.

El govern progressista no ha significat una vida millor per a la gent de Mallorca, sinó que ha blanquejat el sistema de misèria de les autonomies. Els partits d’esquerres ja es preparen per tornar a vendre fum a la campanya electoral, mentre la realitat de Mallorca són els desnonaments, la precarietat laboral, la massificació turística, la destrucció del territori i la violència contra les dones.

Aprofitant-se de la incapacitat de “l’esquerra” parlamentària, la dreta es rearma. El PP pretén recuperar unes institucions que es creu seves, amb les que s’enriquí, enriquí la seva classe i empitjorà la vida a la majoria de la població. En paral·lel, Ciutadans tira d’anticatalanisme i d’una falsa renovació política per intentar fer-se un lloc decisiu al futur parlament.

Davant dels carrerons sense sortida de l’autonomisme, l’Esquerra Independentista contraposam un projecte capaç de generar un futur de dignitat per a Mallorca: situam l’autodeterminació i un projecte socialista i feminista que posi la vida al centre. Braç a braç amb el Moviment Feminista de Mallorca, apostam per armar una vaga general feminista per al pròxim 8 de març. Amb el conjunt de la Unitat Popular, arrelem per tenir un projecte de sobirania per a Mallorca, per posar límits al turisme, per protegir el territori, per garantir serveis públics, casa, treball, energia i la resta de subministraments bàsics a tota la població de Mallorca.

Enfront de la venda de la nostra illa i dels seus recursos, nosaltres apostam per construir sobiranies per a Mallorca. Enfront de les retallades i atacs contra la classe treballadora i les classes populars, nosaltres decidim exercir drets per al poble. Enfront de l’autonomisme, renovat o no, però ja caduc, nosaltres tenim clar que necessitam l’autodeterminació per als Països Catalans.

Caminam cap a la ruptura, ofeguem el règim del 78 on, 40 anys després, no ha canviat res. Construïm Unitat Popular per a la plena independència dels Països Catalans. Des de Mallorca, avançam cap a la ruptura i l’autodeterminació!

L’autodeterminació no es negocia, s’exerceix

Per una vida digna, construïm unitat popular!

El 21 de desembre de 2018 ha certificat la victòria del 155 al Principat. Ja no es tracta d’una imposició política de l’estat, sinó de l’establiment de la normalitat autonòmica i autonomista per part del “govern efectiu” del PDeCAT i ERC.

Després de la jornada de lluita del 21-D, la via institucional per a un hipotètic alliberament del Principat està morta i enterrada. I ho està, sobretot, per part dels mateixos portaveus d’aquesta fal·làcia “de la llei a la llei”: ni volen ni poden materialitzar la ruptura necessària. La brutalitat policíaca amb què els mossos actuen contra cada convocatòria que se surt del guió establert, des que es va restablir l’autonomia post155, no és res descontrolat, sinó una determinada voluntat política de frenar el descontentament popular.

Els pactes governamentals que porten a les renúncies de la voluntat popular necessiten una mà de ferro implacable. Amb tot, cada cop una part més substancial del poble comparteix la inutilitat de l’acció institucional i entén la necessitat de mantenir viva la confrontació amb l’estat des dels carrers, com van ser l’1-O, el 3-O i el 8-N. No és una opció majoritària, encara, però sí que suma sectors descontents amb una via morta i defraudadora, perquè hi tenim molt en joc.

Cal no oblidar que la normalitat autonòmica i autonomista comporta un empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora, en general, i de les dones en particular. Els topalls de dèficit o el FLA són mecanismes pels quals, arreu dels Països Catalans, les autonomies són gestions d’una misèria que comporta destrucció de drets socials i laborals, desnonaments, desmantellament de serveis públics que cobreixen les dones treballadores i altres atacs directes a la classe treballadora, atacs que configuren una violència estructural i sistèmica.

Tot això té lloc en un context, als Països Catalans, on la lluita per les millores socials, la lluita feminista i la lluita per l’autodeterminació nacional mai no havien sumat tant. Això de la independència ha d’anar de canviar-ho tot, de lluitar per totes les sobiranies. L’independentisme popular ha de sumar majories al voltant d’aquest programa d’unitat popular, amb reivindicacions concretes. La jornada de lluita del 21-D era la primera data del calendari; una de les pròximes serà, sens dubte, la vaga general feminista del 8 de març vinent.

L’Esquerra Independentista tenim el repte d’articular un programa que uneixi les lluites contra la repressió amb la lluita pels drets socials i polítics, i l’exercici de l’autodeterminació als Països Catalans. Perquè serà només així, amb l’organització popular i la mobilització permanent, des dels carrers, que recuperarem drets robats per l’estat, en tant que defensor legal del sistema capitalista patriarcal d’explotació, i que podrem exercir sobiranies per a una vida digna.

De l’1-O al 21-D, la lliçó a aprendre és l’extensió de l’autodeterminació. Hem de treballar per relligar el despertar de la consciència social, manifestat en les vagues sectorials, la lluita per les pensions o contra la pobresa energètica, entre d’altres, amb la vaga general feminista i la indignació contra els judicis polítics del procés. És aquest conglomerat social de lluites el que ens ha de servir com a embrió del programa d’unitat popular que esdevingui l’espai central als Països Catalans: és de mínims garantir unes condicions de vida digna per emancipar-nos d’aquest estat que li diuen democràcia i no ho és.

Com dèiem ja abans del 21-D, l’articulació política del projecte d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes és la millor manera de combatre l’estat espanyol demofòbic, oligàrquic i explotador. Les batalles i les mínimes condicions per viure dignament es guanyen als carrers: per a una vida digna, construïm unitat popular. Perquè l’autodeterminació no es negocia, s’exerceix!

L’únic desllorigador és l’autodeterminació

L’Esquerra Independentista (Alerta Solidària, Arran, COS, CUP, Endavant i SEPC) volem donar a conèixer diverses consideracions després de la celebració del Consell de Ministres ahir a Barcelona.

En primer lloc, volem subratllar el fet que l’estat espanyol va necessitar militaritzar la ciutat amb més de 9.000 policies i, ni tan sols així, no van aconseguir que la reunió es desenvolupés amb normalitat. Tal com vam fer l’1-O i el 3-O, un poble mobilitzat és un poble que guanya, i així ho va tornar a demostrar ahir el poble català amb talls de carretera des de bon matí, concentracions de rebuig al voltant de la Llotja de Mar i arreu del territori i, al vespre, donant suport a les persones detingudes.

En segon lloc, l’Esquerra Independentista evidenciem que el govern de JxCat i ERC està intentant tancar per dalt –amb un pacte autonòmic—el que el poble està obrint des de baix. En els darrers dies trobem alguns exemples que constaten això: la reunió de dijous a Pedralbes, amb comunicat conjunt inclòs, el sopar del govern espanyol amb representants del govern català i la patronal, l’actuació dels mossos el 21-D, la criminalització de les protestes i les diverses formes de lluita, argumentada amb un fals esperit de diàleg, o la necessitat de criticar tota expressió de protesta que ells no liderin. Dit d’una altra manera, els pactes que comporten les renúncies a què ens volen dur necessiten una escenificació simbòlica independentista que contrasta directament amb els fets materials i concrets que duu a terme el govern: repressió i criminalització de tothom qui se surt del guió escrit.

Per tot això, l’Esquerra Independentista denunciem com, a partir de la política de despatxos, ambdós governs aposten per un pacte autonòmic. Tenim clar que cap tipus de negociació amb l’estat no és possible, sinó que el camí va en la línia que marquen les mobilitzacions d’ahir. És amb l’organització popular i la mobilització sostinguda que podrem lluitar per fer efectius els nostres drets polítics i socials, així com exercir una veritable autodeterminació per tal que, efectivament, tombem el règim. Així mateix, considerem que l’actuació policial d’ahir va estar marcada, com ja és habitual, per irregularitats i brutalitat; es tracta, doncs, d’un nou episodi de violència institucional que també busca inocular la por al poble i desmobilitzar-nos.

El conflicte polític generat per la negació de drets per part de l’estat espanyol contra el poble català no es resol amb la força policíaca ni amb la imposició política, sinó garantint i exercint drets que assegurin una vida digna per a tothom: l’únic desllorigador és l’autodeterminació. Per tot plegat, recuperant els aprenentatges de l’1-O i el 3-O, l’Esquerra Independentista mantenim la crida al poble dels Països Catalans: alcem-nos, contra la repressió, per la llibertat dels presos i preses polítiques. Alcem-nos, pels nostres drets polítics i socials. Alcem-nos, per exercir l’autodeterminació. Alcem-nos, perquè, avui com ahir, la lluita és l’únic camí!

Països Catalans, 22 de desembre de 2018
Alerta Solidària, Arran, COS, CUP, Endavant, SEPC

El 21D, Tombem el règim!

Manifest de les mobilitzacions unitàries contra el ‘Consejo de Ministros’ espanyol de 21 de desembre a Barcelona

MANIFEST TOMBEM EL RÈGIM

Avui, 21 de desembre, el mateix dia que fa un any de les eleccions imposades pel govern de Rajoy, s’ha celebrat un Consell de Ministres a Barcelona que tot i que es pretén vendre com una reunió de contingut social no és més que una excusa per justificar un nou desplegament de Policia Nacional i Guàrdia Civil a Catalunya. Tot un acte de provocació de la mà d’un govern que ha intentat mostrar una cara més amable i que ara mostrarà les seves veritables intencions.

Fa més d’un any que més de 2 milions de catalans i catalanes vam exercir el dretd’autodeterminació i reflectir, per mitjà de les urnes del Primer d’Octubre, la voluntat d’emprendre un camí vers la República Catalana.Una acció d’exercici democràtic que ha estat (i continua sent) fortament represaliada per part d’un Estat espanyol que, davant d’un moment de crisi, demostra que les estructures antidemocràtiques que va construir durant el Franquisme continuen intactes.

L’anomenada Transició no va ser més que una operació de blanqueig que no ha democratitzatòrgans judicials ni ha jutjat a cap membre del govern dictatorial. Per això l’entesa ha estat i serà impossible, i per això el govern espanyol, independentment del seu color, no farà altra cosa que provar d’imposar la seva llei sota l’amenaça vetllada d’un 155 etern. Fins i tot l’autonomisme és una il·lusió, cosa que va quedar demostrada quan el Tribunal Constitucional va frenar mesures socials aprovades al Parlament.

Acabar amb el Règim, per a viure com?

Tot i que a Catalunya ja s’havien privatitzat la majoria de serveis públics, des del 2008, com a conseqüència de la Crisi, les condicions de vida, els drets socials, econòmics i culturals s’han vist especialment afectats i pauperitzats i el masclisme, el racisme i les agressions al col·lectiu LGBTI creixen al mateix ritme que la ultradreta. L’habitatge continua sumant morts i persones expulsades de les seves llars, les llistes d’espera en sanitat continuen augmentant, el sistema d’ensenyament continua perdent recursos, la precarietat laboral s’estén per tot arreu, s’està atacant el model d’immersió lingüística. Tots els àmbits de la vida estan sent espoliats pels interessos econòmics i l’autoritarisme.

Pel que fa al darrer any, el retrocés democràtic patit és esfereïdor. No és normal la persecució a qui vol exercir la seva llibertat d’expressió. No és normal la repressió a membres dels CDR com l’Adri Carrasco (exiliat a Bèlgica) o la Tamara Carrasco (amb mesures cautelars que no permeten que surti de Viladecans). No és normal tenir un govern votat a les urnes exiliat, i l’altra meitat a la presó, juntament amb líders socials, a punt de passar per un judici injust i sense garanties, procés que ha començat aquest mateix 18 de desembre. No és normal tenir unes institucions buidades de capacitat de govern que només poden acomplir funcions de gestió, com en l’època de Franco. No és normal haver patit només entre setembre i desembre de 2017 més de 139 atacs feixistes de manera impune, i això sense conèixer les dades d’aquest any.

És per tot això que queda clar que, si volem exercir el nostre legítim dret a l’autodeterminació, és per construir un nou país amb unes estructures socials on es vegin reflectides les lluites que cada dia duem a terme en multitud de fronts: lluites com la dels col·lectius per l’habitatge digne parant desnonaments, el moviment feminista, el caràcter marcadament antifeixista de la nostra societat, la lluita per mantenir la nostra escola pública de qualitat i inclusiva, la dels i les estudiants universitàries, les organitzacions de defensa de la llengua i cultura, la lluita pels drets laborals, la lluita per unes pensions dignes, i un llarg etcètera.

No es pot reclamar el que es dóna, però si allò que se’ns pren

Per fer front a aquesta situació hem de plantar cara. Els darrers mesos hem vist que no es pot deixar tot en mans dels partits polítics. L’únic moment en què el Règim va tremolar és quan el poble català va emprendre jornades com les de l’1 i el 3 d’octubre, que en la seva transversalitat i di
versitat van ser, no només el motor de les demandes, sinó també el motor de les propostes i de la construcció d’un nou país més just.

Per assolir els objectius hem d’estar organitzades i comprendre que part de la solució implica assumir que les institucions no són només dels representants dels partits polítics. En els darrers deu anys s’ha produït un canvi social profund i és el fet que les persones, el poble, hem decidit que no ens quedem confiant a casa ni volem delegar únicament als partits la nostra participació política. Volem ser part activa i propositiva de la vida social i política del país. És aquí on rau la clau del canvi substancial, d’un poder constituent que pot ser transformador.

Sobren motius per lluitar per enderrocar i invalidar el Règim del 78 i constituir una nova forma d’organització social que garanteixi una vida digna. Per això, farem d’aquest 21 de desembre una jornada de lluita, i no serà una lluita aïllada sinó l’inici d’un cicle de mobilitzacions amb el que recuperar la sobirania que se’ns roba i nega, i que només assolirem plenament amb la República Catalana.

TOMBEM EL RÈGIM! PELS DRETS SOCIALS I POLÍTICS, PER L’AUTODETERMINACIÓ, CONTRA LA REPRESSIÓ!

El #21D i sempre, les batalles es guanyen als carrers: siguem ingovernables!

21 de desembre de 2018. Dues setmanes des que va complir 40 anys la Constitució espanyola, una eina completament antidemocràtica al servei de les classes dominants i contrària als interessos i drets dels pobles, de les dones i de la classe treballadora.

21 de desembre de 2018. Un any després d’unes eleccions autonòmiques fraudulentes imposades per l’aplicació de l’article 155 de la mateixa Constitució. Aquestes eleccions van ser una evidència més que el règim espanyol actual és hereu del règim franquista.

La lluita per l’autodeterminació i per una vida digna als Països Catalans ha actuat decisivament per a fer caure la màscara pseudodemocràtica de l’estat. Monarquia, exèrcit, jutges, policies, feixistes, empresaris, grans corporacions mediàtiques i polítics del règim formen un entramat fora del control democràtic. Els sistemes representatius existents són teatres sense capacitat decisòria real.

Els parlaments autonòmics són espais buits de sobirania. També el del Principat de Catalunya, més encara amb un govern que ha dilapidat tot el capital polític acumulat l’1-O, el 3-O i el 8-N de 2017, i que s’està dedicant a imposar l’autonomisme a còpia de brutalitat policíaca. L’autodeterminació és una revolució política que només el poble, que no hi tenim res a perdre, podem dur a terme realment.

El 21 de desembre de 2018 pot i ha de ser, també, un revulsiu per a estendre les lluites arreu.

  • Per les llibertats polítiques bàsiques, la llibertat dels presos polítics i la tornada dels exiliats: amb l’inici d’uns judicis ignominiosos a la vista, la normalitat no pot ser la tònica dels nostres dies.
  • Pels drets socials i la millora de les condicions de vida: només trencant amb l’estat Espanyol podem garantir uns serveis públics universals i unes condicions de vida dignes per a tothom.
  • Per una veritable democràcia: hem de poder decidir sobre tots els aspectes que afecten la nostra vida i no només votar representants cada 4 anys.
  • Per una societat feminista: contra totes les formes de violència, opressió i explotació que patim les dones, per erradicar un patriarcat que té base legal en el règim del 78.
  • Pel dret a l’autodeterminació: des de la mobilització sostinguda de tots els altres elements en lluita, essent conscients de la nostra força com a classe treballadora i del fet que només amb un poble disposat a assumir fins a les darreres conseqüències podrem materialitzar la nostra independència.

L’articulació política del projecte d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes és la millor forma de combatre l’estat espanyol demofòbic, oligàrquic i explotador. A l’estat espanyol, n’hi diuen democràcia i no ho és: siguem ingovernables, les batalles es guanyen als carrers!

Entre les armilles grogues i les línies roges

El moviment popular independentista ha de prioritzar els objectius polítics i l’eficàcia de les eines per a aconseguir-los, més que no pas ser víctima d’un discurs bloquejador imposat des del poder.

“Jugar al discurs únic de la no-violència ha estat una trampa, un error del moviment independentista en què ara ha quedat atrapat. Cal fer autocrítica, perquè en aquest cicle nou de lluita, estàs sent esclau del discurs anterior”. Amb aquesta claredat i senzillesa s’expressava una de les ponents de la taula rodona sobre autodefensa i no-violència organitzada pel CDR de Sant Andreu, el passat 3 de desembre. “En algun lloc he llegit ‘La no-violència ha derrotat imperis’. Això és mentida”, va dir l’altre ponent.

Ambdues ponents van posar damunt de la taula diversos aspectes que convindria tenir en compte en general, per a qualsevol lluita, però especialment en el moviment popular que lluita per la constitució d’una República catalana, objectiu de qui organitzava l’acte. Les idees principals es podrien sintetitzar en aquests punts:

  • Cal una anàlisi concreta del context. No es pot caure en l’error d’estigmatitzar la lluita pacífica ni de criminalitzar l’acció directa. El que ha de primar per davant de les eines que es fan servir són els objectius a assolir.
  • El debat que hem de tenir les que ens mobilitzem des de baix és sobre l’eficàcia de les eines per a assolir els objectius que volem, no sobre les eines en si. Parlem de lluita, no de violència o no-violència: dividir-nos és el que busca el poder.
  • Les mobilitzacions tenen un objectiu, i hem de calibrar això políticament en funció de les nostres forces. Cal que, cada cop, capes més àmplies de la població entenguin que l’acció directa és una eina més.
  • Avís per a navegants: des de fa molt de temps, no som nosaltres qui definim què és violència; ho fan ells. Hi tenim poc a guanyar, en aquest jardí. Hem de prescindir dels seus marcs i definir-los nosaltres. Hem de valorar les accions des de l’eficàcia política i des de l’ètica, tenint en compte que també hi ha coses inoportunes.

En aquest sentit, cal assumir que tota mobilització és l’expressió d’un conflicte entre dues o més parts, i el que cal analitzar en tot moment és en quina correlació de forces es troben les oprimides per a poder assolir els seus objectius. Una de les ponents va comentar que hi ha un historiador italià que afirma que “l’índex de brutalitat i violència d’un conflicte el marca el nivell de violència i brutalitat de la força opressora”. Per tant, no podem criminalitzar qui es defensa.

“L’autodefensa és un dret que reconeixen fins i tot totes les religions i les legislacions. I això ho pots fer oposant el teu cos o d’una altra manera”, va afirmar una de les ponents. I va afegir que el sabotatge és una acció típica dels moviments populars, “ara pràcticament abandonada, però que té un risc molt baix i pot tenir una efectivitat molt gran”, tant en grans mobilitzacions ―obertura de peatges amb grans moviments de vehicles― com en petites ―inutilització de caixers automàtics en l’aniversari de l’1-O.

Així les coses, el debat entre el moviment popular independentista no hauria de ser el de centrar-se en quines eines fa servir, sinó per a què les usa. Centrar-se en quines eines és un (no) debat imposat per qui té la força per a fer-ho: el poder, des dels grans altaveus mediàtics. Entremig, la desaparició d’una independència indolora, màgica, “de la llei a la llei”, no ha servit encara per obrir el meló del debat de fons, i que gran part del sobiranisme està volent esquivar: legalitat versus legitimitat. Fer aquest debat sense apriorismes comporta entendre que materialitzar una ruptura que sigui vàlida per a fer efectiva la independència implica desobeir, i que concretar això vol dir establir una correlació de forces materials que la facin possible. I, això, sense línies roges imposades des de dins o des de fora.

Així mateix, l’acció dins del moviment popular independentista tampoc no hauria de ser copiar per mimetisme allò que ha funcionat en un lloc en concret, sinó veure quin denominador comú pot extrapolar-se a la nostra lluita concreta. Fet i fet, seria allò que dèiem al principi de l’anàlisi concreta del context. Per exemple, les armilles grogues a l’Estat francès tenen força com a simbolisme, però des del carrer n’hem de llegir allò que els fa tenir èxit: masses de gent a les manifestacions, mobilitzacions sostingudes, combinació d’eines de lluita en funció dels objectius a assolir ―en les primeres mobilitzacions vèiem sardanes als peatges, ara veiem contenidors en flames als carrers de París― i un llarg etcètera que ens faria veure punts en comú amb el 20-S, l’1-O, el 3-O i el 8-N de 2017, així com amb el 29-S o el 6-D d’enguany, entre d’altres. Alerta: punts en comú no vol dir mimetisme ni identificació completa.

La materialitat de les múltiples eines de lluita no ens ha de fer oblidar l’altra cara de la moneda: la repressió contra qui les fa servir, siguin quines siguin. Així, com que el discurs de què és violència i què no el marca el poder, i no el bàndol oprimit en lluita, ens trobem que dues persones són a la presó per pujar damunt d’un cotxe i que mig govern també hi és per permetre una votació, entre milers de represaliades per les coses més minúscules o surrealistes. Replicar aquests esquemes criminalitzadors contra el moviment popular amb qui, suposadament, es comparteix el mateix objectiu polític, és un tret al peu i el primer obstacle per a l’alliberament, així com una excusa per no abordar el debat de fons.

Entre les línies roges i les armilles grogues, les caputxes negres permeten omplir els carrers de colors en un #HoliFestival. El moviment popular independentista ha de prioritzar els objectius polítics i l’eficàcia de les eines per a aconseguir-los, més que no pas ser víctima d’un discurs bloquejador imposat des del poder.

Article d’opinió de Roger Sànchez Esteban, militant d’Endavant (OSAN) i membre del CDR Sant Andreu, publicat a L’Accent el 12/12/2018

86è aniversari de les Normes de Castelló. Volem viure plenament en català!

Enguany fa 86 anys de les normes de Castelló, aprovades el 21 de desembre de 1932, i que commemorem hui. Fou una fita que suposà l’establiment de les normes ortogràfiques, primer pas per a la normalització i recobrament de la llengua pròpia al País Valencià. Es tracta d’unes normes que, com no podia ser d’altra manera, afermaven la unitat de la llengua catalana.

La importància, no només per a la llengua, sinó també política, d’este fet, la confirmen també els esforços incessants dels enemics de la llengua per a atacar esta unitat: els esforços de l’estat espanyol per a dividir, afeblir i arraconar la nostra llengua a través de les seues lleis, dels seus jutges, dels seus mitjans, i també dels grups «incontrolats» que ataquen persones, llibreries, escoles, i que les seues forces policials mai no persegueixen; la discriminació constant per a fer-nos renunciar a la llengua; els obstacles a l’escola en valencià; les sentències dels seus tribunals per a impedir cap avanç de la llengua en l’administració, i els intents de tancar i dificultar els mitjans en la nostra llengua. Fins i tot prohibeixen que les institucions dels diferents territoris dels Països Catalans ens comuniquem en la nostra llengua comuna, imposant-nos la seua per la força. L’estat té ben clar que per a assolir el seu objectiu d’imposició i uniformització, dividits som més febles. I és per açò que, malgrat insistir constantment que no som un poble, que els Països Catalans no existeixen ni existiran mai, en la seua constitució, amb la que reconvertiren la dictadura franquista en el règim constitucional borbònic del 78, del qual ara celebren els 40 anys, van haver de dedicar un apartat a prohibir-los.

Amb els seus atacs constants, l’estat també ens demostra que l’autonomia no és més que una concessió subordinada, que en cap moment no pot exercir cap sobirania, i que com a concessió, l’estat pot decidir en tot moment retallar-la, mutilar-la o suprimir-la, i ho fa a través les sentències del seu tribunal constitucional també per a imposar-nos la seua llengua. El fet que canvien els governs autonòmics i se substituïsca la dreta més espanyolista i corrupta per altres gestors no canvia este fet. Sense trencar amb este estat, seguim sotmesos a la seua política d’assimilació.

Però després de tots estos anys, de 40 anys de dictadura feixista i de 40 anys de règim constitucional monàrquic d’un estat que vol agranar-nos, malgrat ells, i malgrat el paper de la col·laboració de les classes privilegiades, sempre servents dòcils de l’estat, la llengua perviu. És viva perquè la gent del poble no l’hem abandonada ni tenim cap intenció de fer-ho.

Fa 36 anys, el 25 d’abril de 1982, a la plaça de bous de Castelló es feia un aplec per a recordar els 50 anys de les Normes, en el qual Joan Fuster recordava que el valencià, el català que parlem al País Valencià, segueix sent una llengua postergada i perseguida, i reafirmava la fidelitat del poble a la llengua, al sentit de les normes, a la més decidida resistència davant dels atacs a la llengua. Féu un parlament que remarcava la necessitat de recobrar la nostra unitat com a poble, desenes de milers persones respongueren amb el crit «País Valencià, Països Catalans!».

L’esquerra independentista ha participat també, des de fa més de quinze anys, en els actes de commemoració anual de les Normes, refermant el compromís amb la llengua i amb la necessitat de continuar amb la lluita. Avui ho tornem a fer des d’Endavant, organització de l’esquerra independentista: tornem a ser ací perquè no renunciem a la nostra llengua, ni a recobrar la nostra unitat, ni a la independència; perquè no podem fer una altra cosa, perquè totes les vies que passen per l’estat, per acceptar els seus límits autonòmics, la divisió que ens imposa, acaben en via morta. Per açò volem refermar el compromís amb la plena emancipació del nostre poble i amb l’alliberament dels Països Catalans.