Manifest:
No al pacte d’Estat. Crida a la mobilització per l’autodeterminació i la independència

El PSOE, Sumar, ERC i Junts han tancat un pacte que convertirà Pedro Sánchez en president del govern espanyol. Aquest acord inclou una Amnistia a més de diversos compromisos en la ja coneguda dinàmica del peix al cove que va marcar durant tants anys la relació dels governs autonòmics de Catalunya amb els poders de l’Estat espanyol.

Al contrari del que anuncien, el pacte que s’acaba d’anunciar no és un pacte per avançar en el reconeixement dels drets com a nació del poble català, sinó que és un pacte d’estat que vol fer una estocada final al moviment independentista que va tenir com a punt més àlgid el referèndum de l’1 d’octubre de 2017.

L’acord significarà la renúncia tàcita a l’exercici del dret d’autodeterminació i de la independència. La concessió de l’Amnistia, el permís a parlar català al Congrés dels Diputats Espanyol i al Parlament Europeu, el reconeixement com a minoria nacional, i les molles del traspàs de rodalies i la disminució del deute autonòmic, surt ben barat a l’Estat espanyol quan la contrapartida és que els mateixos partits que han conduït el procés fins al punt actual ara enterrin durant les pròximes

dècades les aspiracions i la mobilització d’autodeterminació i d’independència de la societat catalana. Junts i ERC estan utilitzant l’1 d’octubre de manera partidista en la seva cursa per convertir-se en els partits dirigents d’una nova Catalunya autonòmica cada vegada més dependent de l’Estat i més buida de cap tipus de sobirania real.

Aquest pacte es concreta en una Amnistia (a l’espera de conèixer el text definitiu) que equipara tant a víctimes com a botxins: alliberarà de la llosa judicial i repressiva a algunes de les víctimes i els represaliats de la violència i de la repressió de l’Estat, alhora que previsiblement eximirà de responsabilitat penal als policies repressors i aquells qui van elaborar una operació d’Estat contra el Principat.

Aquest és un pacte que servirà per relegitimar i reforçar el règim. Per fer una segona transició reproduint els peatges i la democràcia devaluada del règim del 78 i consolidant l’estat neoliberal i patriarcal que patim les classes populars. L’Amnistia serà utilitzada com un element de pacificació i desmobilització de la lluita de la societat catalana per l’autodeterminació i la independència.

L’acord entre JxCAT, ERC i el PSOE i Sumar no s’ha plantejant en clau de fer avançar el procés d’alliberament nacional i social dels Països Catalans sinó com a tancament definitiu d’un cicle de conflicte. No és res més que un pedaç que

no solucionarà el conflicte polític amb l’Estat, no garantirà l’exercici del dret d’autodeterminació ni tampoc evitarà que s’acabi la repressió contra tots aquells que continuaran lluitant pel dret a la independència i l’autodeterminació.

El pacte d’Estat suposa renunciar al llegat de l’1 d’octubre, renunciar a una mobilització pròpia i de masses per la independència i alimentar l’engany que un referèndum pactat d’autodeterminació és possible al Regne d’Espanya.

Cal denunciar la utilització d’aquest pacte, amb l’amnistia com a mecanisme principal, per a encobrir la renúncia dels partits que el signen a la lluita per l’autodeterminació i la independència aquí i ara.

Emplacem a articular un moviment popular de resistència per continuar amb la lluita per la independència. Cridem a la mobilització popular per mostrar el rebuig a aquest pacte contra l’autodeterminació.

Adhereix-te al manifest

Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu del 7N Diada de la Catalunya Nord

Un 7 de Novembre més reivindiquem la necessitat de sobirania de Catalunya Nord front un Estat francès que materialitza políticament els interessos de les classes dominants.

L’Estat francès ha vist en els darrers anys com les seues contradiccions han esdevingut conflicte. La incapacitat de mantenir el miratge cohesionador francès basat en la idea de l’avenç social i la millora de la qualitat de vida (degut a la crisi d’acumulació capitalista que fa inviable qualsevol miratge de redistribució) ha obert les escletxes per lo confrontar. Les protestes per les mesures antipopulars del govern de Macron, l’organització de les treballadores contra la reforma de la jubilació, l’augment de les reivindicacions nacionals dels pobles dins de l’estat, les revoltes populars als barris segregats o l’exercici de sobirania del Níger, posen en qüestió la legitimitat social de què gaudia l’estat.

En el context internacional, la necessitat de les potències mundials occidentals per augmentar les seves posicions geopolítiques ha comportat un espiral bèl·lic on la classe treballadora i les classes populars veuen empitjorar les seues condicions.

La resposta de l’Estat davant d’aquest context és intensificar el nacionalisme centralista, incorporar els discursos de l’extrema dreta, tot excloent sectors racialitzats del desenvolupament de l’Estat, negant el dret dels pobles a la seua sobirania i aprofundint en la militarització, tant interna com externa. Tot això, acompanyat d’un augment de la militarització  i repressió de les protestes internes (com hem vist darrerament en el cas de les protestes en suport a Palestina)

Aquest nacionalisme xovinista, que troba el seu recolzament en el  projecte polític de l’extrema dreta, es confronta amb la lluita per la sobirania a Catalunya Nord, tractat com a perifèria i territori de conquesta, li reserva un desenvolupament econòmic basat en el turisme i la precarització, l’explotació del territori i la negació del fet català.

Aqueixa voluntat de l’Estat de nos destruir com a poble  té un dels principals instruments en la imposició del francès i limitació de l’ús del català tant en l’educació com l’administració. Actualment, són poques les escoles que puguin oferir algunes hores de llengua catalana. L’Estat, amb una mà subvenciona l’OPLC (Oficina Pública de la Llengua Catalana) mentre, amb l’altra mà, redueix els recursos a les fileres bilingües i tanca classes cada nova reentrada. Des de l’Esquerra Independentista, apostem per una escola pública i immersiva, que permeti a tota la població nord-catalana se beneficiar d’un aprenentatge de qualitat i en català.

La situació en l’àmbit administratiu i als municipis, com a exemple concret, no és pas millor. Només cal mirar les 5 iniciatives municipals de Portvendres, Tarerac, Elna, Els Banys i Sant Andreu de Sureda, de proclamar la validesa del català als plens dels ajuntaments, amb traducció instantània al francès, ha sigut tombada pel Tribunal Administratiu de Montpeller.

Si uns mots en català posen en dubte el marc nacional francès, vol dir que han imposat les seues fronteres sobre un territori que no és pas el seu. Cal construir alternatives que no passin pas pels poders estatals i que mirin més cap al Sud. Alternatives que passin pels Pirineus i la Mediterrània i no pas pel centralisme parisí. Només podrem trencar amb aqueixes dinàmiques amb una perspectiva de Països Catalans, construir un nou marc nacional i social, lluny de marcs mentals jacobins i colonialistes. Per això des de l’esquerra independentista exigim l’obertura dels passos fronteres que esquarteren el territori dels Països Catalans.

Les reivindicacions que precisa Catalunya Nord per poder sàller d’aqueixa situació comporten la recuperació de la sobirania política i econòmica. Nos cal vertebrar un projecte per a Catalunya Nord i la classe treballadora que hi vivim; posar sobre la taula el dret a decidir a tots els nivells.

L’únic instrument que tenim per ho fer possible és el de la lluita, passant per sobre les barreres mentals, els límits dels estats opressors i les seves derivades autonòmiques o departamentals, regionalistes totes. Activar totes les lluites que posen en contradicció l’Estat oferint un marc de transformació política: els Països Catalans feministes i socialistes.

SEM LLUITA, SEM PAÏSOS CATALANS!

Manifest de l’Esquerra Independentista de suport a la lluita del poble palestí i a favor del boicot a l’estat d’Israel:

Palestina pateix un procés de colonització, ocupació militar i règim d’Apartheid des de fa dècades. La idea originària del sionisme d’establir-hi un estat exclusivament jueu per «un poble sense terra a una terra sense poble» va resultar un fracàs humanitari des dels primers assentaments, degut a que sí que hi havia un poble a les terres de Palestina, ètnicament i religiosament divers.

L’expulsió de palestines i palestins des de les primeres colònies sionistes, fins la neteja ètnica que suposà la creació de l’Estat d’Israel el 1948, és l’origen de la situació que es viu avui a Palestina. Als territoris ocupats del ‘48 (el que avui seria oficialment l’Estat d’Israel) hi impera un sistema polític i social d’apartheid, on segons l’origen i adscripció ètnica s’obtenen uns drets o uns altres. Als territoris ocupats de Cisjordània, els Alts del Golan i la mateixa Jerusalem s’hi barregen zones amb diferents graus d’autonomia sota tutela israeliana, enmig de colònies que no paren d’expandir-se. I la Franja de Gaza, aïllada territorialment de Cisjordània, pateix un bloqueig gairebé total i en els últims anys ha patit bombardeigs periòdics per part de l’exèrcit israelià.

Degut a la importància geoestratègica de la zona, l’oligarquia i els governs dels Estats Units i la Unió Europea han recolzat el resultat d’aquest projecte sionista, convertint l’Estat d’Israel en un soci preferent, i acceptant-li totes les violacions de drets humans i tots els incompliments de les múltiples vulneracions del propi dret internacional avalat pel club d’estats de l’Organització de les Nacions Unides.

La situació d’ocupació militar, apartheid, robatori dels seus recursos, explotació de la seva mà d’obra barata, i humiliació constant, ha dut al poble de Palestina a adoptar múltiples formes de resistència. Des de la més pacífica de seguir vivint a casa seva i conreant les seves terres davant l’enderrocament d’habitatges i la tala d’oliveres per part de l’exèrcit d’ocupació israelià, fins a les més dràstiques vinculades a les diferents formes de la lluita armada. I com tots els pobles en lluita, també ha desenvolupat la seva lluita en diferents organitzacions amb ideologies, tàctiques i plantejaments de solució diferents.

A principis d’octubre vam veure de forma televisada un atac de diferents sectors de la resistència palestina mai vist fins aleshores. Centenars de guerrillers palestins van trencar el bloqueig de Gaza i van matar centenars de soldats i colons israelians, capturant-ne un altre centenar d’ostatges.

La pretesa «comunitat internacional», és a dir, els governs de les oligarquies de l’anomenat occident, i els seus mitjans informatius, van iniciar una campanya propagandística d’indignació profunda, mai vista en altres massacres com les de Colòmbia, Iemen, Armènia o a la mateixa Palestina. I l’espantall del terrorisme descontextualitzat, aprofitant un racisme i islamofòbia institucional vers la població pobra migrada, amplificat pels sectors de l’extrema dreta catalana, espanyola i francesa als Països Catalans, van preparar l’acceptació social de la venjança israeliana.

Així, en lloc de veure les cruentes accions de la resistència palestina com una resposta explosiva i desesperada a la situació d’ocupació militar, apartheid, colonització i assassinats constants que pateix el seu poble, ens les van presentar totalment descontextualitzades, buscant únicament una lectura emocional parcial dels fets.

I ara veiem com l’acció de l’exèrcit israelià executa una autèntica neteja ètnica televisada contra dos milions de persones atrapades en un territori no gaire més gran que el Maresme. Amb la llum tallada, sense disposar d’aigua ni entrada d’aliments, ni medecines… amb bombardeigs massius que enderroquen barris sencers amb la població dins.

I doncs, la classe treballadora catalana què hem de fer al respecte? Volem que la nostra oligarquia i els nostres governs, els qui ens exploten a la feina, ens roben amb els preus de l’habitatge, impulsen el racisme per obtenir mà d’obra barata, contaminen el nostre entorn i ens impedeixen l’exercici de l’autodeterminació, ara ens utilitzin per acceptar i recolzar els crims de guerra de l’exèrcit israelià? Que ens utilitzin per acceptar i recolzar aquesta barbàrie?

No. El nostre deure internacionalista és recolzar la causa palestina i la seva resistència. I no cal que ens submergim en el debat moral de com és aquesta resistència, perquè podem recolzar la que ens sigui més afina de les seves múltiples formes. I sobretot perquè la podem recolzar des d’una forma molt bàsica, moralment del tot acceptable a la nostra distància. Doncs no se’ns demana l’enviament d’armament o de brigadistes (que es podria fer). No se’ns demana crear més vietnams (que es podria fer). No se’ns demana anar a fer d’escuts humans o trencar el bloqueig (que es podria fer i s’ha fet en múltiples ocasions).

Se’ns demana que no els deixem sols. Que no mirem cap a una altra banda. Que pressionem a l’Estat d’Israel perquè la seva guerra criminal li resulti més cara i l’hagi d’aturar.

L’any 2005 més d’un centenar d’organitzacions i associacions palestines van llançar una crida internacional per a aplicar boicots, sancions i desinversions a l’Estat d’Israel fins que aquest no posi fi a l’ocupació militar i accepti el retorn dels refugiats i refugiades a les seves llars. I això és el que podem fer. A tots els nivells.

Sabem que poc podem esperar dels governs i institucions que ens governen i que serveixen a l’imperialisme i a l’explotació capitalista. Però si que podem comptar amb la nostra classe, el nostre poble, i explicar-li que pot sumar-se a les campanyes de boicot a Israel.

• Si tenim una multinacional israeliana com ICL que explota les nostres mines i contamina els nostres rius a la vegada que col·labora amb l’ocupació militar israeliana, exigim el boicot a ICL!
• Si tenim ajuntaments amb agermanaments amb ciutats israelianes, com el de Barcelona, trenquem aquests agermanaments!
• Si tenim universitats que estableixen convenis amb universitats israelianes vinculades a l’ocupació militar, anul·lem aquests convenis!

I recalquem, que aquest boicot és cap a l’Estat d’Israel, cap a la seva ideologia racista sionista. En cap cas contra la població jueva, utilitzada pel sionisme per justificar la seva barbàrie en el seu nom, i que gran part d’aquesta també defensa la causa Palestina i que Palestina sigui una terra sense exclusions ètniques.

Es tracta de no normalitzar aquesta barbàrie! No en el nostre nom!
Visca la lluita del poble palestí!
Visca l’internacionalisme de la classe treballadora!
Boicot Israel!

Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu del 9 d’octubre, Diada del País Valencià

El pròxim 9 d’octubre està marcat per la necessitat de la classe treballadora al País Valencià de prendre els carrers al feixisme davant de l’ascens a les institucions. L’onada reaccionària que penetra en forma d’espanyolisme, racisme i masclisme en àmplies capes de la societat ha de ser urgentment aturada i per això cal plantejar una veritable alternativa. Una alternativa a l’estat capitalista i patriarcal que ens és venut com a ordre natural de les coses. Una alternativa a l’explotació i l’opressió que patim com a poble i com a classe.

L’alternativa que defensem i construïm des de l’Esquerra Independentista a cada casal, ateneu, assemblea i espai d’organització té per objectiu confrontar unes estructures d’estat que ofeguen la classe treballadora, les dones i sexualitats dissidents, i empresonen el nostre poble. La violència que l’estat exerceix contra les dissidències polítiques es materialitza de diverses formes i en els darrers anys ha pres forma de nou amb les agressions feixistes. Enguany, 6 anys després de l’octubre de 2017, s’ha iniciat el judici als feixistes que assaltaren la manifestació de la diada el 2017. Aquelles agressions són la mostra que el projecte polític que defensa d’Esquerra Independentista és antagònic als interessos d’un estat espanyol que empara el feixisme per preservar-ne la unitat i els beneficis de les classes dominants. És per això que hui defensem que contra el feixisme i l’espanyolisme cal construir urgentment una trinxera de llibertat sense renúncies.

Hem de construir, doncs, espais d’unitat contra la impunitat del feixisme; hem de plantar cara a la persecució política que 26 militants antifeixistes i anticapitalistes valencians pateixen per haver fet front a l’odi dels màxims defensors del capital. Una lluita que els ha portat a enfrontar-se a més de 160 anys de presó en total i a milers d’euros en multes. Una lluita contra partits i organitzacions feixistes que, no ho oblidem, han comptat amb la permissivitat de les forces polítiques de la socialdemocràcia que constituïen el govern del botànic, atès que tots els encausats ho són fruit dels darrers anys de resistència.

I en aquest camí no valen ni les dreceres del vot útil ni les institucions autonòmiques que aproven lleis que són paper mullat. Com tampoc formar part d’un Estat que ho disposa tot per a salvaguardar els seus pilars fonamentals, la propietat privada i la unitat nacional. S’han acabat les falses dicotomies entre feixisme o reforma, entre terror o explotació, entre misèria o mort. Nosaltres triem independència en el sentit més ple. Nosaltres abracem les consignes històriques que han conduït la classe treballadora dels Països Catalans a la conquesta de drets i llibertats: organització, militància, lluita i combat.

L’Esquerra Independentista encarem el nou cicle polític d’ofensiva antiobrera, antifeminista i antipopular amb un crit en defensa d’omplir, enriquir i engrandir la unitat popular amb les lluites de la classe treballadora dels Països Catalans. Som conscients que la censura, els atacs al català i el revifament de les velles batalles blaveres, que pretenen dividir-nos i distraure’ns amb dobles denominacions de la llengua, no són més que cortines de fum que amaguen una única realitat: front a un estat irreformable, la independència és l’únic camí.

No acceptem les seues divisions administratives. No veiem cap enemic ni al nord ni al sud. Contra el blaverisme que alimenta la dreta i també contra el que ha integrat l’esquerra socialdemòcrata. Contra el feixisme espanyolista. Ni un pas enrere. Lluitem sense renúncies!

Som un poble en lluita, som Països Catalans!

Independència, socialisme, feminisme, Països Catalans!

La classe treballadora portem anys pagant les conseqüències de les polítiques socials i econòmiques dictades des dels despatxos de la UE. Retallades en serveis socials, pagament d’un deute del que no som responsables, rebaixes dels drets laborals, especulació urbanística, desindustrialització i turistització del sud, treball precari i atur… Són només algunes d’aquestes; durant l’últim any s’han afegit l’augment dels preus i el cost de la vida, la inflació, la pujada de les hipoteques i una política militar que lluny de retallar la despesa només fa que augmentar-la. I totes aquestes conseqüències són la culminació de les polítiques al servei del capitalisme, motiu de ser de la Unió Europea des de la seva fundació el 1957, i encara més accentuadament des del Tractat de Maastrich de 1992.

La Unió Europea no és una lliure aliança entre pobles, sinó una estructura institucional al servei de les burgesies nacionals i dels estats que governen. Els Països Catalans no podem esperar de la Unió Europea cap resposta a favor dels drets dels pobles que contravingui els interessos dels estats i el capital. Ni en matèria de reconeixement de l’autodeterminació ni en matèria de reconeixement dels drets lingüístics de tota la ciutadania de tots els territoris. La conquesta de l’autodeterminació i la salvaguarda del català és una fita que haurem de conquerir contra els estats espanyol i francès, però també contra la Unió Europea.

La Unió Europea no és aquell espai de llibertats, pau i justícia que publiciten. És una estructura capitalista de caire patriarcal i imperialista, al servei de les grans corporacions transnacionals. La seva política de seguretat respon a estats cada vegada més repressius. Les seves institucions responen a una lògica completament antidemocràtica. La seva política econòmica es basa en la despossessió, l’explotació cada cop més accentuada de les classes populars, la privatització de recursos públics i l’acció al servei de les elits del capitalisme. La seva acció exterior es basa en l’espoli dels recursos naturals i l’explotació dels treballadors d’altres llocs del planeta. La seva política migratòria ha provocat que el mediterrani sigui la fossa comú més gran del món, i la seva acció militar, subordinada a l’OTAN, ha exportat el patiment a molts racons del planeta.

La nostra proposta per a Europa és una Europa de pobles lliures, de justícia social i que no sigui exportadora de patiment i explotació. Aquesta Europa, però, no és possible dins el marc de la Unió Europea. La Unió Europea és irreformable i la ruptura amb aquesta estructura de dominació és necessària per qualsevol aspiració d’una Europa dels pobles.

Trencar amb la Unió Europea, recuperar el nostre marc mediterrani de relacions, i construir l’Europa dels pobles, només es pot fer des de la independència i sobirania política, perquè només amb aquesta és possible posar al centre les necessitats de la classe treballadora i la resta de classes populars. No és suficient, però sí que és indispensable per bastir un futur millor. Un futur on els beneficis d’uns pocs no representin la misèria de la majoria, on la cooperació, la col·lectivitat i el poder sorgit des de baix siguin les bases d’una nova societat, una societat socialista. Aquest país que somiem, no és possible dins la Unió Europea.

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de l’11S, Diada Nacional de Catalunya

La realitat que ens toca viure sota la dominació dels estats espanyol i francès és la de pagar els plats trencats de la crisi del sistema. Mentre els beneficis de les grans corporacions i monopolis no paren de créixer, la nostra realitat és una inflació que ens fa cada cop més difícil omplir la nevera, un augment sense fi dels lloguers, uns preus especulatius i abusius pels subministraments bàsics com la llum, una precarietat i inestabilitat laboral creixent. Volen que continuem carregant sobre les nostres espatlles els costos de la seva crisi per seguir mantenint els privilegis d’una minoria. 

Les dones, les persones migrades i el col·lectiu LGTBI són les que ens emportem la pitjor part. Aquest sistema patriarcal i racista necessitat de l’existència d’uns ciutadans de segona, amb menys drets, a qui poder esprémer més. Aquesta realitat porta aparellat un augment del masclisme i de la violència contra les dones. En el que va d’any, ja són 15 les dones que han estat assassinades als PPCC en mans d’homes. Ens volem vives i amb vides dignes!

Malgrat totes les caretes de transició verda, el nostre país està al punt de mira pels qui volen impulsar l’acumulació de beneficis a costa de l’ecosistema, el territori i la nostra sobirania: la candidatura de JJOO als Pirineus, el casino Hard Rock a Tarragona, l’entramat de parcs fotovoltaics al País Valencià, els intents d’ampliacions d’aeroports i ports a Barcelona, València i Palma, etc. El capitalisme és un sistema depredador que porta al col·lapse mediambiental i a la destrucció del territori. No hi ha futur per l’ecosistema i les persones que hi vivim dins aquest sistema irracional.

Per altra banda, vivim i patim també un preocupant ascens de l’extrema dreta, que progressivament està ocupant posicions de poder institucional. Des del primer moment de la constitució dels governs autonòmics del País Valencià i les Illes, l’aliança PP+VOX ha deixat clara la seva agenda anticatalana, centrada en l’atac a la nostra llengua. Aquestes ofensives formen part d’una guerra més global que evidentment també afecta al Principat, on s’està bombardejant judicialment la ja de per si limitada llei de normalització lingüística (davant la passivitat, s’ha de dir, del govern autonòmic). L’estat sempre ha volgut esquarterar, desprestigiar i privar el coneixement de la nostra llengua per dividir i debilitar al poble treballador català. L’Esquerra Independentista respondrem de forma conjunta, a tot el país, a qualsevol atac a qualsevol territori del dels Països Catalans, sota una consigna clara: per la cohesió i la unitat de la classe treballadora, als PPCC en català!

I davant de tots aquests atacs, ens toca posar sobre la taula una proposta política que siga capaç de fer-hi front i superar-los. Com a poble, ens hem de dotar d’un procés de democratització i control social dels mitjans de producció; un procés de transició socialista i feminista que només serà possible trencant amb totes les estructures de dominació (estats espanyol i francès, UE i OTAN) a través de la independència nacional dels Països Catalans.

Mentre ERC i Junts per Catalunya tornen als marcs de negociació amb l’estat, a la política del peix al cove, nosaltres afirmem amb claredat que l’estat espanyol és irreformable. La independència no es negocia, s’exerceix. No és moment de pactes, és moment d’organitzar-se, de plantejar una lluita quotidiana contra totes les ofensives que patim. És moment de rearmar-nos, per tornar a preparar l’ofensiva. Com ens va assenyalar l’1 d’octubre, només una lluita popular, massiva, desobedient i insurreccional pot posar contra les cordes a l’estat i ens pot portar a la independència. I aquesta tasca no la poden liderar els partits liberals, els partits d’ordre. La responsabilitat està a les mans de la classe treballadora, som els únics que no hi tenim res a perdre i tot un futur a guanyar.

Per la independència, el socialisme i el feminisme, som un poble que lluita, som Països Catalans!

L’Esquerra Independentista rebutgem l’amenaça d’intervenció militar de l’estat francès al Níger i les sancions econòmiques imposades per la UE. Des de la solidaritat internacionalista i el rebuig a l’imperialisme volem expressar les següents consideracions:

La intervenció militar francesa dins de l’ofensiva militar de l’OTAN a escala global no té cap altre interès a part de derrocar el nou govern del Níger, que seguint els passos de Burkina Faso (2021) i Mali (2022) ha decidit situar-se fora de l’òrbita de l’imperialisme ianqui i europeu i trencar amb la CEDEAO, el seu instrument econòmic i polític a la regió. El fet que Níger siga actualment el tercer país del món en reserves d’urani i França obtinga més del 70% de la seua producció energètica de l’energia nuclear donen fe dels interessos subjacents a la guerra declarada a un país on el 80% de la població no té accés a l’energia i un 40% viu sota el llindar de la pobresa.

La lluita dels pobles del Níger, Burkina Faso i Mali formen part de la lluita dels pobles d’Àfrica per acabar amb la política Franco CFA i en favor de la unió i la plena sobirania dels pobles d’Àfrica, tot recuperant el control sobre els recursos naturals i la capacitat econòmica dels països afectats a la zona de la Françafrique. El despertar anticolonial del Sahel posa en dubte els interessos imperialistes en una regió del continent africà vital per a l’acumulació de capital. A través de l’espoli, el saqueig dels recursos – des de les mines de cobalt, d’urani i també d’or per omplir les reserves franceses –  o la imposició del franc com a moneda, l’estat francès perpetua unes relacions de dominació amb origen en els processos de colonització del continent. Unes relacions que fan possible el desenvolupament del capitalisme al món a través de l’apropiació per part de les potències occidentals de tot el valor generat als països del sud global. Va ser precisament en nom d’aquests interessos que l’any 2011 l’OTAN (amb l’inici de la guerra marcat per bombardejos de l’aviació francesa) va començar la guerra per destruir Líbia i acabar amb la seua sobirania nacional, amb el finançament al terrorisme gihadista i l’assassinat de Gaddafi, igual com abans havien acabat amb altres governs i líders panafricanistes – com Thomas Sankara a Burkina Faso o Patrice Lumumba al Congo – sent substituïts després per governs titella al servei dels interessos d’Occident. La voluntat del Níger d’exercir la seua sobirania nacional xoca de nou de manera frontal amb el desplegament militar de França (més de 1.500 soldats) i els EUA (més de 1.000 soldats i la base militar d’avions no tripulats –drons– més gran del país), i conseqüentment amb els seus interessos polítics.

L’esquerra independentista com a moviment socialista i d’alliberament nacional crida a l’organització per aprofundir en el debilitament polític de l’estat francès, que a la Catalunya Nord es concreta en la lluita per disputar el poder polític a l’estat a través de la lluita independentista com a via al socialisme. L’estat francès i la seua burgesia són enemics del poble treballador català i basen la seua sobirania nacional en la destrucció de pobles fronteres endins (Països Catalans, Euskal Herria, Bretanya o Còrsega) i el domini de les colònies fronteres enfora. L’agitació, la mobilització, el boicot i el combat contra la guerra mediàtica i cultural dels grans mitjans de comunicació són tasques que cal fer des d’aquest precís moment.

Des de l’esclat de la guerra a Ucraïna hem observat com bona part de l’esquerra europea s’ha alineat de manera tàcita, quan no directament, entorn de posicions atlantistes, defensant la política criminal i genocida de l’OTAN i armant el feixisme a Europa. És urgent la reconstrucció d’aliances que, sota principis nítidament antiimperialistes, ens ajuden a traçar estratègies comunes i construir dinàmiques de lluita internacionalista als Països Catalans.

Per últim, cal assenyalar que tant la divisió internacional del treball, com les relacions de dependència dels països del sud a través del deute o la producció de matèries primeres i la sobreexplotació de la classe treballadora i els camperols, són processos que només es podran trencar definitivament quan destruïm el model de societat capitalista. L’espoli neocolonial és una necessitat per sostenir els nivells de consum i producció de les potències imperialistes i, com a tal, només podrem posar-hi fi a través de la construcció de la nostra via al socialisme. Des dels Països Catalans, necessitem construir aliances amb els pobles en lluita arreu del món, i en particular amb els moviments que, des del panafricanisme socialista, lluiten contra els governs titella imposats des d’occident i per la unió dels pobles africans. Només des del socialisme garantirem una pau digna entre els pobles de la humanitat. Només des del socialisme regirem les relacions internacionals per principis de cooperació entre iguals. Només des del socialisme la classe treballadora internacional tindrem una vida digna i lliure del jou de cap classe dominant.

És l’hora de respondre. Cal que ens oposem als atacs imperialistes i a l’ofensiva capitalista mundial, mobilitzades i organitzades. Cal que unim forces des de totes les lluites, des de tots els pobles i unir la classe treballadora contra l’enemic comú. Lluitem per l’emancipació de tota la humanitat, lluitem pel socialisme.

Anàlisi dels resultats

El proppassat 23 de juliol les eleccions a l’estat espanyol van tenir com a resultat una clara victòria del PP, però amb una majoria insuficient amb Vox per assegurar la investidura de Feijóo i la formació de govern. Per la seva banda, el PSOE manté les possibilitats de reeditar un bloc d’investidura per al qual necessitarà més suport que el 2019, i ara tot sembla dependre d’una negociació amb Junts, de resultat incert. Segueix obert l’escenari d’una repetició electoral així com el d’un «pacte d’estat» a darrera hora en què un dels dos grans partits electorals faciliti la investidura de l’altre per tancar aquest període d’incertesa política i assegurar una major estabilitat de l’estat durant la presidència de la UE.

Una de les primeres conclusions polítiques que podem extreure d’aquests resultats és que el bipartidisme que ha estructurat el sistema polític espanyol post-Transició en surt reforçat en comparació amb el cicle electoral anterior. El retrocés electoral de Vox indica que bona part de l’electorat d’extrema dreta ha retornat al seu lloc d’origen, el Partit Popular. L’oligarquia espanyola ja ha amortitzat la seva aposta per desplaçar cap a la dreta l’agenda política fins a aconseguir que les forces polítiques que en l’anterior cicle polític defensaven tombar el Règim del 78 ara es fixessin com a objectiu «aturar el feixisme» mitjançant una gran aliança amb el PSOE. Tanmateix, no podem considerar que l’amortització relativa d’aquesta aposta signifiqui necessàriament l’inici d’un declivi de Vox com el que ha experimentat C’s, ni obviar que la seva capacitat d’incidència social i política en termes feixistitzants és encara avui molt important i funcional per a les classes dominants de l’estat espanyol, i pot fer molt mal als territoris dels Països Catalans on ha accedit al govern autonòmic o en pot condicionar les polítiques.

En el bloc del progressisme espanyol hem pogut veure que el soci incòmode que representava Podemos per al PSOE s’ha vist engolit en una nova plataforma política, Sumar, que des d’una clara moderació programàtica i ideològica serà un aliat molt més fiable i dòcil per al projecte socioliberal que lidera el PSOE. Per la seva banda, els sobiranismes d’esquerres català, basc i gallec que van sostenir el govern de Sánchez la passada legislatura seguiran apostant per aquesta estratègia, ja sigui com a via de creixement electoral al presentar-se com un fre fiable contra la dreta, o per seguir tenint un interlocutor a Madrid que els permeti cert marge de participació en la governabilitat de l’estat i negociar algunes concessions en matèria autonòmica i de finançament. Pel que fa als resultats de la negociació amb Junts, tant el PSOE com Sumar han deixat clar que el reconeixement del dret a l’autodeterminació és una línia vermella que no pensen traspassar, i avui el dubte és si Junts assumeix una repetició electoral o acaba plegant-se a un acord polític dintre dels límits constitucionals i autonòmics.

Des d’Endavant OSAN analitzem que el procés de dretanització no pot interpretar-se només en termes de victòries electorals del PP i Vox, sinó en el desplaçament cap a la dreta d’uns marcs ideològics que afecten el conjunt de l’escenari polític. No podem parlar de victòria contra la dreta quan pràcticament totes les forces polítiques representades al Congrés ballen al so dels tambors de guerra de l’OTAN, quan les criminals polítiques racistes a les fronteres de l’estat segueixen cobrant-se vides migrades, quan la violència masclista continua expressant-se sota les formes més crues, quan els tribunals espanyols pretenen sentenciar la llengua catalana a l’ensenyament públic, quan la classe treballadora es troba pagant de nou una crisi capitalista i quan la transició a una «economia verda» finançada per la UE és, en essència, un pla de finançament empresarial amb diner públic que no altera el model econòmic que ens porta al col·lapse ecològic.

És el conjunt del projecte històric de l’estat espanyol el que incorpora en la seva gènesi constitutiva els elements que donen forma avui a un règim opressor i explotador que no permet cap reforma democratitzadora. La revolució política que representa el procés de construcció nacional i d’autodeterminació dels Països Catalans que defensem des d’Endavant i des de l’Esquerra Independentista no pot desenvolupar-se en taules de negociació ni en acords de despatxos, sinó que necessita articular-se com un contrapoder popular antagonista als estats espanyol i francès i les seves classes dominants.

Resultats de la CUP i procés de debat

Les condicions en les quals fer avançar avui aquest procés revolucionari d’alliberament nacional són objectivament difícils. Com ja hem exposat amb anterioritat, el tancament del cicle polític iniciat durant la crisi econòmica de 2008, que va obrir les portes d’un cicle de mobilització i d’impugnació del Règim del 78 amb expectatives de ruptura independentista a Catalunya, ha desplaçat un gruix important les actituds polítiques contestatàries al nostre país o bé a la frustració, o bé al pragmatisme. En aquest context de reflux, l’opció electoral rupturista que representa la CUP ha viscut dos importants retrocessos electorals a les municipals del 28 de maig i a les generals del 23 de juliol. En aquest sentit, cal assumir (que no vol dir resignar-se) que no pot haver-hi processos de creixement electorals continus quan les condicions de lluita fora de les institucions ens són desfavorables; però en tot cas, ni la CUP ni l’Esquerra Independentista no hem sabut oferir les línies de treball adequades al poble treballador davant d’un escenari de reculada de la lluita popular.

A més, en el cas concret del 23J, el marc d’extrema polarització i gairebé plebiscitari de les eleccions, amb l’alarma anti-Vox al centre del debat i arrenglerant bona part de l’electorat en opcions polítiques compromeses amb la investidura de Sánchez, feia molt difícil obrir una escletxa electoral rupturista que mantingués la representació de la CUP al Congrés.

Creiem també que és molt important analitzar l’increment del 7% d’abstenció a Catalunya, tot considerant-ne la heterogeneïtat social i ideològica. Dintre d’una proposta de batalla de les idees, pensem que és erroni responsabilitzar els sectors abstencionistes d’una hipotètica victòria del bloc PP-Vox, o fins i tot acusar-los de desitjar o de ser-los indiferent les conseqüències d’un govern de l’extrema dreta. Valorem que en aquesta alta abstenció hi ha un important sector de la classe treballadora i classes populars enormement frustrades per la gestió política postprocés, i que caldrà interpel·lar i organitzar de nou aquest sector amb una proposta política creïble i honesta de lluita contra els estats espanyol i francès.

Aquesta fase de tancament de cicle polític ens obliga a Endavant i a les organitzacions de l’Esquerra Independentista a debatre sobre la nostra estratègia, també com a moviment, per refer les bases sobre les quals obrir un nou cicle de lluita i mobilització des de posicions sòlides en el terreny ideològic i organitzatiu.

Recentment, la CUP ha anunciat un procés de debat estratègic i de «refundació de la Unitat Popular». El moviment de l’Esquerra Independentista sempre s’ha caracteritzat per debatre de forma crítica i en profunditat les seves estratègies i tàctiques d’intervenció política, i aquest és un valor que hem de preservar. També considerem que un debat estratègic de la transcendència que ha anunciat la CUP no hauria de limitar-se a explorar quines fórmules electorals li permeten, teòricament, «competir» millor amb els altres partits, ni buscar els problemes i les solucions del moment polític actual en clau estrictament electoral. En un moment de reflux i desmobilització, valorem que poden prendre força tesis possibilistes que defensin la moderació programàtica amb l’argument d’una excessiva «ideologització», i l’assumpció de responsabilitats en la governabilitat de les institucions com a única forma útil d’intervenir políticament.

Entenem que el procés de debat que la CUP ha anunciat s’hauria d’inscriure en un procés de debat més ampli que, més enllà de qüestions electorals, abordi la necessària actualització estratègica, organitzativa i comunicativa dels projectes de l’Esquerra Independentista i de la Unitat Popular, aprofundint en els seus vincles amb les experiències actuals d’autoorganització i lluita del poble treballador català.

Els reptes que té al davant el moviment revolucionari de l’Esquerra Independentista són de molta complexitat i no poden abordar-se només des d’unes institucions dissenyades per contenir o cooptar els projectes de transformació. La pandèmia de la covid-19 ha reforçat la pulsió inherent al capitalisme de destrucció dels llaços col·lectius i solidaris i ha potenciat enormement l’individualisme, cosa que ha aprofitat l’extrema dreta per difondre els missatges d’odi contra qui més pateix l’opressió i l’explotació. Des del conjunt de l’Esquerra Independentista haurem d’impulsar formes d’organització i resposta popular que rearmin valors contrahegemònics i siguin llavor de lluites en tots els fronts, llavor de programa independentista, socialista i feminista, llavor de construcció nacional dels Països Catalans, i llavor d’un cicle de combat que haurà de ser defensat també des de la lluita institucional.

Aquest és el repte i el debat, endavant!