Anàlisi dels resultats

El proppassat 23 de juliol les eleccions a l’estat espanyol van tenir com a resultat una clara victòria del PP, però amb una majoria insuficient amb Vox per assegurar la investidura de Feijóo i la formació de govern. Per la seva banda, el PSOE manté les possibilitats de reeditar un bloc d’investidura per al qual necessitarà més suport que el 2019, i ara tot sembla dependre d’una negociació amb Junts, de resultat incert. Segueix obert l’escenari d’una repetició electoral així com el d’un «pacte d’estat» a darrera hora en què un dels dos grans partits electorals faciliti la investidura de l’altre per tancar aquest període d’incertesa política i assegurar una major estabilitat de l’estat durant la presidència de la UE.

Una de les primeres conclusions polítiques que podem extreure d’aquests resultats és que el bipartidisme que ha estructurat el sistema polític espanyol post-Transició en surt reforçat en comparació amb el cicle electoral anterior. El retrocés electoral de Vox indica que bona part de l’electorat d’extrema dreta ha retornat al seu lloc d’origen, el Partit Popular. L’oligarquia espanyola ja ha amortitzat la seva aposta per desplaçar cap a la dreta l’agenda política fins a aconseguir que les forces polítiques que en l’anterior cicle polític defensaven tombar el Règim del 78 ara es fixessin com a objectiu «aturar el feixisme» mitjançant una gran aliança amb el PSOE. Tanmateix, no podem considerar que l’amortització relativa d’aquesta aposta signifiqui necessàriament l’inici d’un declivi de Vox com el que ha experimentat C’s, ni obviar que la seva capacitat d’incidència social i política en termes feixistitzants és encara avui molt important i funcional per a les classes dominants de l’estat espanyol, i pot fer molt mal als territoris dels Països Catalans on ha accedit al govern autonòmic o en pot condicionar les polítiques.

En el bloc del progressisme espanyol hem pogut veure que el soci incòmode que representava Podemos per al PSOE s’ha vist engolit en una nova plataforma política, Sumar, que des d’una clara moderació programàtica i ideològica serà un aliat molt més fiable i dòcil per al projecte socioliberal que lidera el PSOE. Per la seva banda, els sobiranismes d’esquerres català, basc i gallec que van sostenir el govern de Sánchez la passada legislatura seguiran apostant per aquesta estratègia, ja sigui com a via de creixement electoral al presentar-se com un fre fiable contra la dreta, o per seguir tenint un interlocutor a Madrid que els permeti cert marge de participació en la governabilitat de l’estat i negociar algunes concessions en matèria autonòmica i de finançament. Pel que fa als resultats de la negociació amb Junts, tant el PSOE com Sumar han deixat clar que el reconeixement del dret a l’autodeterminació és una línia vermella que no pensen traspassar, i avui el dubte és si Junts assumeix una repetició electoral o acaba plegant-se a un acord polític dintre dels límits constitucionals i autonòmics.

Des d’Endavant OSAN analitzem que el procés de dretanització no pot interpretar-se només en termes de victòries electorals del PP i Vox, sinó en el desplaçament cap a la dreta d’uns marcs ideològics que afecten el conjunt de l’escenari polític. No podem parlar de victòria contra la dreta quan pràcticament totes les forces polítiques representades al Congrés ballen al so dels tambors de guerra de l’OTAN, quan les criminals polítiques racistes a les fronteres de l’estat segueixen cobrant-se vides migrades, quan la violència masclista continua expressant-se sota les formes més crues, quan els tribunals espanyols pretenen sentenciar la llengua catalana a l’ensenyament públic, quan la classe treballadora es troba pagant de nou una crisi capitalista i quan la transició a una «economia verda» finançada per la UE és, en essència, un pla de finançament empresarial amb diner públic que no altera el model econòmic que ens porta al col·lapse ecològic.

És el conjunt del projecte històric de l’estat espanyol el que incorpora en la seva gènesi constitutiva els elements que donen forma avui a un règim opressor i explotador que no permet cap reforma democratitzadora. La revolució política que representa el procés de construcció nacional i d’autodeterminació dels Països Catalans que defensem des d’Endavant i des de l’Esquerra Independentista no pot desenvolupar-se en taules de negociació ni en acords de despatxos, sinó que necessita articular-se com un contrapoder popular antagonista als estats espanyol i francès i les seves classes dominants.

Resultats de la CUP i procés de debat

Les condicions en les quals fer avançar avui aquest procés revolucionari d’alliberament nacional són objectivament difícils. Com ja hem exposat amb anterioritat, el tancament del cicle polític iniciat durant la crisi econòmica de 2008, que va obrir les portes d’un cicle de mobilització i d’impugnació del Règim del 78 amb expectatives de ruptura independentista a Catalunya, ha desplaçat un gruix important les actituds polítiques contestatàries al nostre país o bé a la frustració, o bé al pragmatisme. En aquest context de reflux, l’opció electoral rupturista que representa la CUP ha viscut dos importants retrocessos electorals a les municipals del 28 de maig i a les generals del 23 de juliol. En aquest sentit, cal assumir (que no vol dir resignar-se) que no pot haver-hi processos de creixement electorals continus quan les condicions de lluita fora de les institucions ens són desfavorables; però en tot cas, ni la CUP ni l’Esquerra Independentista no hem sabut oferir les línies de treball adequades al poble treballador davant d’un escenari de reculada de la lluita popular.

A més, en el cas concret del 23J, el marc d’extrema polarització i gairebé plebiscitari de les eleccions, amb l’alarma anti-Vox al centre del debat i arrenglerant bona part de l’electorat en opcions polítiques compromeses amb la investidura de Sánchez, feia molt difícil obrir una escletxa electoral rupturista que mantingués la representació de la CUP al Congrés.

Creiem també que és molt important analitzar l’increment del 7% d’abstenció a Catalunya, tot considerant-ne la heterogeneïtat social i ideològica. Dintre d’una proposta de batalla de les idees, pensem que és erroni responsabilitzar els sectors abstencionistes d’una hipotètica victòria del bloc PP-Vox, o fins i tot acusar-los de desitjar o de ser-los indiferent les conseqüències d’un govern de l’extrema dreta. Valorem que en aquesta alta abstenció hi ha un important sector de la classe treballadora i classes populars enormement frustrades per la gestió política postprocés, i que caldrà interpel·lar i organitzar de nou aquest sector amb una proposta política creïble i honesta de lluita contra els estats espanyol i francès.

Aquesta fase de tancament de cicle polític ens obliga a Endavant i a les organitzacions de l’Esquerra Independentista a debatre sobre la nostra estratègia, també com a moviment, per refer les bases sobre les quals obrir un nou cicle de lluita i mobilització des de posicions sòlides en el terreny ideològic i organitzatiu.

Recentment, la CUP ha anunciat un procés de debat estratègic i de «refundació de la Unitat Popular». El moviment de l’Esquerra Independentista sempre s’ha caracteritzat per debatre de forma crítica i en profunditat les seves estratègies i tàctiques d’intervenció política, i aquest és un valor que hem de preservar. També considerem que un debat estratègic de la transcendència que ha anunciat la CUP no hauria de limitar-se a explorar quines fórmules electorals li permeten, teòricament, «competir» millor amb els altres partits, ni buscar els problemes i les solucions del moment polític actual en clau estrictament electoral. En un moment de reflux i desmobilització, valorem que poden prendre força tesis possibilistes que defensin la moderació programàtica amb l’argument d’una excessiva «ideologització», i l’assumpció de responsabilitats en la governabilitat de les institucions com a única forma útil d’intervenir políticament.

Entenem que el procés de debat que la CUP ha anunciat s’hauria d’inscriure en un procés de debat més ampli que, més enllà de qüestions electorals, abordi la necessària actualització estratègica, organitzativa i comunicativa dels projectes de l’Esquerra Independentista i de la Unitat Popular, aprofundint en els seus vincles amb les experiències actuals d’autoorganització i lluita del poble treballador català.

Els reptes que té al davant el moviment revolucionari de l’Esquerra Independentista són de molta complexitat i no poden abordar-se només des d’unes institucions dissenyades per contenir o cooptar els projectes de transformació. La pandèmia de la covid-19 ha reforçat la pulsió inherent al capitalisme de destrucció dels llaços col·lectius i solidaris i ha potenciat enormement l’individualisme, cosa que ha aprofitat l’extrema dreta per difondre els missatges d’odi contra qui més pateix l’opressió i l’explotació. Des del conjunt de l’Esquerra Independentista haurem d’impulsar formes d’organització i resposta popular que rearmin valors contrahegemònics i siguin llavor de lluites en tots els fronts, llavor de programa independentista, socialista i feminista, llavor de construcció nacional dels Països Catalans, i llavor d’un cicle de combat que haurà de ser defensat també des de la lluita institucional.

Aquest és el repte i el debat, endavant!