DEFENSEM ELS DRETS TRANS! Per unes vides dignes!

El proper 31 de març commemorem el Dia Internacional per la Visibilitat Trans, una jornada reivindicativa que pretén conscienciar sobre la situació de les persones trans i les problemàtiques específiques que ens travessen com a col·lectiu. Enguany, en un context més complicat i advers que mai: el d’una crisi econòmica i social que està provocant una regressió dels nostres drets i està esborrant les nostres expectatives de futur.

La precarització a què el sistema capitalista aboca el conjunt de la classe treballadora es veu particularment agreujada en el cas de les persones trans. La discriminació i els prejudicis que patim fan que sovint perdem els nostres llocs de treball o que directament se’ns impedeixi d’entrar al mercat laboral. El percentatge d’atur dins del col·lectiu trans arriba a unes xifres alarmants: un 80% de nosaltres no tenim accés al mercat de treball, i les que ho fan moltes vegades han d’amagar la seua condició trans per tal de mantenir la feina. Aquesta discriminació laboral tan vergonyosa fa que molts cops no puguem ni tan sols accedir a unes condicions de vida mínimament dignes i que ens vegem empeses a sobreviure en una situació d’exclusió social. Aquesta conjuntura, que ja era per si sola preocupant, ha empitjorat notablement amb les conseqüències derivades de la pandèmia de covid-19 que encara estem vivint; i el problema s’accentua encara més, per exemple, en casos com els de les nostres companyes migrades. Ens trobem davant d’una nova crisi que ens afecta a totes i que ha fet desaparèixer completament la poca estabilitat que havíem pogut assolir.

Per si això no fos prou, a tota aquesta misèria a la qual ens condemna el capital es suma el fet que les persones trans encara no tenim garantits ni els drets més bàsics que qualsevol persona hauria de tenir. El sistema legal i sanitari encara avui dia ens margina i ens patologitza. D’això, se’n deriva també que l’Estat es negui a reconèixer el nostre nom i el nostre gènere si no és acceptant un control sobre els nostres cossos i les nostres vides absolutament denigrant, un control innecessari per a la resta de la població. Tot plegat provoca que sovint els nostres documents siguin incongruents amb la nostra socialització, cosa que ens dificulta encara més poder accedir als serveis més bàsics o al món laboral. És intolerable que el sistema i les institucions ens discriminin d’aquesta manera pel simple fet de ser persones trans i que es neguin sistemàticament a garantir uns drets tan fonamentals per al nostre benestar. És indispensable que puguem comptar amb una legislació que ens reconegui, que no ens patologitzi i que ens protegeixi davant d’aquells que ataquen contínuament la nostra existència.

Ens trobem en un moment en què els discursos d’odi cap a les persones trans són en el focus del debat públic, amb mitjans, partits i institucions que donen veu a persones i moviments que es posicionen obertament en contra dels nostres drets. Cal assenyalar aquells agents que prenen posicions transexcloents i que inciten directament i indirecta a la violència contra nosaltres: des de la cada cop més desacomplexada transfòbia del PSC fins a les fal·làcies reaccionàries de l’extrema dreta. Tingueu-ho ben clar: davant de les vostres proclames transexcloents, ens hi trobareu de cara. L’Esquerra Independentista dels Països Catalans combatrem amb contundència la vostra transfòbia i reivindicarem fermament els drets trans. Som i serem resistència trans!

ELS DRETS TRANS NO ES NEGOCIEN!

 

Per seguir forjant la ruptura

Anàlisi de la conjuntura de les mobilitzacions de les darreres setmanes

Les darreres setmanes hem viscut un increment important de la mobilització popular als carrers de les nostres ciutats. L’empresonament de Pablo Hasel va ser una guspira que va encendre un foc solidari arreu dels Països Catalans. En aquest foc, a part de la ràbia per un empresonament completament injust, també s’hi ha cremat molta desesperació per un futur incert, per un món injust on l’accés a l’habitatge, al treball i a la dignitat humana és un mite. Durant dies hem pogut veure la ràbia de la classe treballadora en forma de mobilització, crits, barricades i sabotatges. I tota aquesta ràbia ha provocat una repressió brutal per part de la policia en forma de càrregues, multes, detencions i mutilacions. Però la repressió i l’abús policial no han estat només respostes al cicle mobilitzador concret que hem viscut, sinó que és l’avantsala de tot el que vindrà.

Les conseqüències derivades de la crisi social i econòmica que estem vivint quasi no han començat. El manteniment dels ERTO sosté la fràgil economia de milers de persones que els pròxims mesos acabaran a l’atur, la patronal pressionarà per empitjorar les condicions laborals justificant-se amb la recessió i la pandèmia, i començaran els ajustos econòmics dictats per la Troika, les retallades socials. Els motius que han tret milers de persones als carrers aquestes darreres setmanes només augmentaran. I, davant d’aquesta previsió, el règim ha optat per blindar-se, tal com ho fan les seus bancàries o algunes grans marques pels recorreguts de les manifestacions. El sistema posa a prova les seves proteccions; així, les actuacions policials, les detencions i les multes són una mostra del que estan disposats a fer per sostenir el propi sistema. Contra la nostra ràbia i la nostra protesta, hi ha tota la força repressora d’un estat per blindar el seu règim d’injustícia social.

La repressió i la criminalització són les formes d’escarmentar i espantar la classe treballadora abans de l’aplicació de mesures econòmiques i socials en contra de la majoria. Avisar de com aniran les coses, avisar que no els tremolarà el pols a l’hora de mantenir l’ordre, perquè l’objectiu d’assegurar els beneficis de les grans fortunes i el sosteniment del règim passa per sobre d’ulls buidats, d’empresonaments i cops de porra. Una societat espantada és l’escenari perfecte per a les retallades i la reorganització del capitalisme. I, al costat de la repressió, hi camina la criminalització. L’aïllament dels sectors mobilitzats del conjunt de la població és una arma segurament més forta contra les ànsies per canviar el món que la mateixa repressió. No podem permetre la criminalització de la dissidència política: cal contrarestar-la amb una acció política decidida, clarificar els nostres objectius polítics, explicar amb nitidesa la necessitat d’una ruptura total amb l’ordre establert. Tenim clar que les classes populars sostenim el món amb el nostre treball i la nostra explotació, i ens toca tenir també clar que l’única manera de construir un nou món serà ensorrant aquest fins als fonaments.

Una eina important d’aquesta criminalització es basa a situar aquelles que es rebel·len contra el sistema—i que ho demostren amb l’acció als carrers— fora del sentit comú. Amb idees com «No s’aconsegueix res amb la violència», pretenen situar un sector polític i social majoritari contrari a l’empresonament de Hasel o als abusos policials, però que deslegitimi tota expressió política que se surti de l’ordre. Les revolucionàries hem d’impugnar aquest ordre de les coses; desenvolupar la màxima de restar quietes davant la injustícia ens situa del costat dels opressors. No ens podem quedar quites davant la presó preventiva de companyes lluitadores, cal desenvolupar una solidaritat activa, que sumi persones a les aspiracions de canvi i que reforcin les lluites que han generat la repressió del sistema. Estem del costat del Cristian, del Marc, dels anarquistes del maresme i del Carles el qual el moviment popular de Sants ha tret de la presó.

La història ens ensenya que l’ordre és enemic dels canvis i que existeix una majoria de la població que reconeix que necessitam canvis importants a la societat, encara que espantin també a molta gent. Cal treballar per mostrar les contradiccions d’aquells que defensen canvis des de l’ordre, perquè ells ja s’han situat a un costat del tauler, i cal mostrar qui ens oposam al seu ordre per sumar a la majoria del nostre costat. La independència és un element fonamental per tal de clarificar la nostra aposta de ruptura necessària, perquè la voluntat política de la independència és una aspiració política capaç d’aplegar milers de persones arreu dels Països Catalans, amb la clara voluntat de justícia social i canvi polític. Però, a més, cada vegada es fa més evident que la independència i el mateix procés d’autodeterminació dels Països Catalans és necessàriament una revolució política perquè ataca les vestidures del vestit fet a mida de la burgesia. El règim del 78 és aquest vestit amb el qual pretenen que ens vestim, i que no ens deixa més remei que acostumar-nos-hi. Però l’avenç d’una majoria social independentista és allà on el vestit es mostra més limitat i on es s’estripen les vestidures.

Les revolucionàries hem d’impugnar aquest ordre de les coses; desenvolupar la màxima de restar quietes davant la injustícia ens situa del costat dels opressors.

Aquest fet té unes conseqüències directes en la repressió. La voluntat repressiva del règim del 78, des dels cossos policials, passant pel sistema judicial i fins a recollir tota una construcció política al servei del poder, reprimeix amb una especial virulència els Països Catalans, com ho ha fet amb Euskal Herria. I el motiu és totalment polític. No es poden deslligar les formes repressives als Països Catalans del factor de l’opressió nacional que exerceixen els estats espanyol i francès. Ni de la resistència d’una part de la població que des de fa dècades no es rendeix a l’assimilació nacional i a l’explotació de les classes populars, i que ha assumit que la independència és l’única manera d’aspirar a un futur digne per a la nació catalana. L’estat espanyol veu en aquesta resistència i en el creixement d’aquesta aspiració un perill real per al manteniment del seu ordre nacional i social, i, per tant, ataca amb totes les seves armes per minimitzar el perill que suposa. L’empresonament de Pablo Hasel, les acusacions de terrorisme contra els CDR o l’absurd procés judicial contra l’anterior govern de la Generalitat de Catalunya no s’escapen d’aquesta lògica.

Quan el sistema més ens colla, es fa més evident que l’aposta per la ruptura no és una opció, sinó l’única alternativa a la misèria i la injustícia. Canviar-ho tot és el deure de totes aquelles que ens resistim a quedar parades.
Perquè avançar és l’única manera de no retrocedir.
Hi ha una altra manera de viure.

Aquest 8 de març prenem els carrers

Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu del 8M dia internacional de les dones treballadores

Aquest any més que mai, l’Esquerra Independentista creiem que el 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, és imprescindible que totes les dones sortim al carrer.

Que sortim per posar sobre la taula les desigualtats que vivim en el nostre dia, que la pandèmia de la covid-19 no ha fet més que accentuar i deixar ben clar quines són les nostres reivindicacions.

En l’àmbit laboral, moltes hem perdut la feina o hem vist com es precaritzaven encara més els nostres llocs de treball. Els serveis d’atenció domiciliària, les treballadores de la llar o les treballadores de residències de la gent gran, així com  altres sectors molt feminitzats que, a banda de dur a terme una feina molt dura i precaritzada, han estat abocades al patiment constant pel benestar de la seva salut i la dels que les envolten.

També cal destacar la feina de les treballadores sanitàries, que s’han vist obligades a plantar-se i dir prou, convocant a la vaga el pròxim dia 10 de març. Han estat al capdavant de la pandèmia sense tenir clar si estaria garantida la seva protecció amb les mesures necessàries. Des de l’Esquerra independentista els hi donem suport i seguirem estant al seu costat per uns serveis 100% públics i de qualitat. Per això, cal expropiar i tenir el control de tots els recursos sanitaris privats.

Els confinaments domiciliaris, en comptes de fer augmentar la corresponsabilitat en les tasques de la llar o les cures a les persones dependents, ha fet sobrecarregar encara més les dones, sobre les quals ha caigut el pes de totes aquestes tasques. La llar es va convertir en l’espai de treball, cures i educació dels infants, tot alhora i amb recursos insuficients. A més, cada vegada que algun infant o persona dependent ha de realitzar un aïllament, les treballadores no disposem de cap mena de permís retribuït per a tenir-ne cura, sinó que hem de tirar de baixes, vacances o permisos sense sou.  Tot això, mentre “el gobierno más progresista de la história” es penja medalles per la nova llei de permisos de maternitat/paternitat que han aprovat, un pas endavant però no suficient per treballar per la corresponsabilitat. Cal allargar aquests permisos, posar esforços per construir una educació feminista on es treballi al llarg vida el valor de les cures, alhora que s’enforteixen els serveis públics per al sosteniment i la reproducció de la vida.

Aquesta crisi ha incrementat i encara ha fet més palesa la problemàtica amb l’habitatge. Fa temps que demanem un habitatge per a tothom, la prohibició dels desnonaments i l’expropiació dels grans tenidors, bancs i fons voltors. A més, exigim espais segurs on viure lliures de violència masclista. Vivim en un sistema on el govern és còmplice de deixar a dones amb feines precaritzades al carrer, sense els subministraments bàsics o patint violències masclistes per part dels seus convivents per no poder pagar un lloguer desorbitat. Estem cansades que grans tenidors, bancs i fons voltors se’n beneficiïn sense cap mirament.

Seguim denunciant totes les institucions racistes, exigim drets per a tothom: regularització de totes les persones migrades i refugiades, en contra la llei d’estrangeria que discrimina i precaritza, encara més, a aquelles dones migrades.

Seguim sortint al carrer en contra de la violència masclista, violència que patim en el nostre dia a dia propiciada pel sistema capitalista patriarcal en què vivim i que enguany, a causa dels confinaments domiciliaris i els tocs de queda, no dóna garanties d’escapar del costat del seu agressor a la dona que pateix la violència a la seva pròpia llar.

Les dones patim violències també des de les institucions, cal destacar que avui dia encara no està assegurat un avortament lliure i gratuït per totes. Amb l’entrada de la ultradreta misògina i antiavortista en alguns dels parlaments dels Països Catalans tenim més ganes de sortir el carrer i dir: No, no ens aturaran.

Tampoc ens aturarà la repressió per expressar les nostres idees i dir que som feministes, anticapitalistes, antifeixistes i antiracistes. Per això donem suport a totes les persones que tinguin alguna causa per dir el que pensen, com tantes feministes que es veuen encausades per assenyalar els problemes del sistema.

Veiem imprescindible l’autodeterminació dels Països Catalans per tal de recuperar la sobirania política i econòmica de tots els recursos de la nostra nació i poder oferir una vida digna a tota la població i, principalment, a les dones. Per això, també cal sortir de la Unió Europea que un altra vegada ha demostrat la seva inutilitat, endeutant encara més els estats i sense mostrar fermesa amb les multinacionals farmacèutiques que vetllen més pel seu benefici econòmic que per la vida de totes.

I finalment, volem posar també en valor que aquesta pandèmia ha fet valdre la solidaritat de la gent, de totes les persones treballadores que s’han autoorganitzat per crear xarxes de suport, d’aliments i han reforçat les estructures que treballen per l’habitatge per donar-se suport i cuidar-se, per tapar les desigualtats i problemàtiques que l’estat no ha sabut i tampoc ha volgut solucionar.

LES DONES TREBALLADORES SEGUIM ORGANITZADES I DECIDIM FEMINISME!

Als Països Catalans, en català!

Manifest de la campanya

Als Països Catalans, amb una població que supera els 13’5 milions de persones, la classe treballadora parlem més de 300 llengües. Entre aquestes llengües, només dues gaudeixen de la potència i la força d’un estat al darrere: el castellà i el francès. Mentrestant, el català, la llengua pròpia, veu perillar la seva situació per culpa dels poders polítics, econòmics i mediàtics.

Els estats espanyol i francès ataquen per igual la unitat de la llengua i la de la nostra classe per imposar els seus models nacionals centralitzats, capitalistes i patriarcals. A banda i banda de l’Albera, el català és una eina imprescindible per relligar la classe treballadora en un projecte emancipador per a la millora de les seves condicions de vida, tot mantenint la riquesa i diversitat lingüística.

La llengua catalana és l’eix vertebrador dels Països Catalans: uneix els parlants de diferents territoris, tota una comunitat lingüística. Va ser un instrument d’atac i motiu de repressió de qui la parlava durant el franquisme, però va sobreviure gràcies a la resistència, la desobediència i la voluntat dels parlants que van mantenir-la.

La immersió lingüística ha demostrat ser un model d’integració i cohesió social eficaç, que ha aconseguit amb èxit establir el català com a llengua vehicular a les escoles, apresa per tots els alumnes de tots els orígens. D’aquesta manera, la llengua ha actuat com a element aglutinador i ‘anivellador social’, en la mesura que ha contribuït a reduir les diferències de l’alumnat per raó de classe i origen. I és en part per aquest èxit, que la immersió lingüística és només una realitat en una part de la nació i un motiu d’atac constant allà on és el model imperant.

És per això que la defensa de la llengua és, en primer lloc, una qüestió de classe: contra les oligarquies, contra els marcs estatals i contra la Unió Europea. I és a partir d’aquí que pot desenvolupar un potencial antifeixista i antiracista, un potencial revolucionari. La llengua catalana és un vehicle de cohesió de la classe treballadora, també contra el racisme i els discursos identitaris i feixistes.

Tant l’estat espanyol com el francès són conscients d’aquesta característica de la llengua catalana i intenten atacar-nos per terra, mar i aire. D’una banda, limitant, prohibint o reduint l’ús de la llengua en totes les esferes possibles: amb el no compliment de la cooficialitat en algunes comunitats autònomes, establint com a mèrit, i no com a requisit, el coneixement del català per treballar a l’administració pública, o amb la ridícula quantitat de mitjans públics en català arreu del país, per exemple. A més, practiquen secessionisme lingüístic amb criteris totalment anticientífics, només per motivació política.

D’altra banda, el foment de les agressions ⸺verbals i administratives, però també físiques⸺ contra catalanoparlants és una constant, sobretot a l’estat espanyol: en trobem diversos exemples, des del fet de no incloure el coneixement del català com a requisit a l’administració pública del País Valencià, fins a la impossibilitat pràctica d’utilitzar el català en alguns estaments oficials, especialment el judicial; l’abús de poder dels cossos i forces d’ocupació de l’estat –també- a l’hora de prohibir l’ús del català als aeroports, o bé l’assenyalament freqüent de la seu de l’Obra Cultural Balear, a Can Alcover (Palma) mitjançant pintades espanyolistes.

És tal la política d’estat que fins i tot els cossos i forces de seguretat en són protagonistes en molts episodis. L’odi contra tot allò que recordi a llengua i cultura catalanes fa guanyar vots i cotitza a l’alça a l’estat espanyol.

Malament o bé, el català al carrer!

En paral·lel, el discurs ideològic unionista, fins i tot un amb pàtina progressista o multiculturalista, intenta vendre la idea d’una societat bilingüe. Res més lluny de la veritat: una societat que parla més de 300 llengües és de tot menys bilingüe. Una altra cosa és quines llengües tenen prou força o poder per imposar-se com a llengües dominants. I, als Països Catalans, aquestes són, sens dubte, el castellà i el francès. El que hi ha aquí en disputa és quina llengua esdevé l’hegemònica en una societat i, com a conseqüència, quina societat es pot construir a partir d’aquí. 

Excepte a la Franja de Ponent, a la resta de territoris, el català sempre va al darrere de l’altra llengua principal, sigui el castellà o el francès. Hi ha una extraordinària minorització del col·lectiu catalanoparlant a la Catalunya Nord, que aplega el 12,9%. L’ús de la llengua catalana ha caigut gairebé 7 punts al País Valencià durant el període 2007-2017: del 35,1% al 28,6%. A les Illes Balears, si bé les competències lingüístiques en català han millorat en el període 2004-2014 (darreres dades obtingudes), disminueix en 5 punts la població que considera el català com a llengua inicial (42,6% al 37,9%), mentre que augmenta lleugerament qui té com a llengua inicial el castellà (47,7% al 48,6%). Al Principat, el 2018 només un 64,7% tenia coneixement del català en totes les habilitats, mentre que, pel que fa al castellà, aquests percentatge era de gairebé una totalitat de la població (el 97,5%).

Que el PSC hagi intentat eliminar el seu discurs en favor de la immersió lingüística és una mostra més d’aquest espanyolisme, d’aquest nacionalisme recentralitzador que es preocupa poc de la diversitat lingüística i molt, en canvi, d’un nacionalisme estatal que menysprea les llengües no castellanes. Sense anar més lluny, les dades de les Illes Balears ens demostren que la població de fora de l’estat adopta millor el català que la que ve de l’estat.

La defensa i l’ús habitual de la llengua catalana no poden ser patrimoni exclusiu de l’Esquerra Independentista, i precisament per això l’Esquerra Independentista tenim el deure i la responsabilitat de militar per estendre’n l’ús social, perquè sigui una cosa al marge d’opcions partidistes. La llengua no sobreviurà si només l’usa qui forma part d’un determinat projecte polític: cal que sigui d’ús habitual i corrent per part de cada cop més capes de la societat.

I això vol dir, per exemple, no canviar de llengua per l’aparença de l’interlocutor (vestuari, color de pell, etc.) ni per cap altre motiu. És una conducta classista i racista donar per fet, d’entrada, que una persona no sap català. I, més enllà d’això, parlar-li d’entrada en llengua no catalana és excloure-la de la comunitat a la qual viu, sigui des de fa 2 dies, 2 anys o 2 dècades. Parlar-li a algú en llengua no catalana d’entrada és considerar-lo estranger, aliè a la comunitat.

Cal tenir en compte que això passa, normalment, amb gent que ja pateix altres exclusions socials o materials que li impossibiliten tenir una vida digna. Parlar en català a tothom d’entrada ha d’anar de la mà de la defensa d’una vida digna per a totes les persones: sentir-se inclòs dins de la comunitat és una necessitat material i social com ho és tenir una feina, una atenció sanitària o un sostre digne. I aquí les administracions tenen un paper clau per no discriminar aquest sector de la classe treballadora que ja té gran part de la legislació en contra.

Deia Isabel-Clara Simó que “a nosaltres, ningú no ens salvarà la llengua, excepte nosaltres mateixos”. I és feina nostra que aquest nosaltres inclogui tot el poble, tingui l’origen que tingui, i que pugui pressionar i forçar les institucions i les administracions per protegir la nostra llengua.

En defensa de la riquesa lingüística. En defensa de tots els dialectes de la nostra llengua. En defensa de l’aprenentatge del català com a projecte col·lectiu. En defensa d’unes condicions de vida dignes per al poble treballador.

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, compartim la llengua, unim la classe!

 

ACCIONS NACIONALS DESENVOLUPADES

02/06/2022 | Article d’opinió Immersió lingüística, conflicte i resposta popular davant els cops dels tribunals, llegeix-lo
23/04/2022 | Campanya de foment de la lectura Per Sant Jordi, #LlegimEnCatalà, diversos nuclis
31/03/2022 | Comunicat Davant l’ofensiva espanyolista contra el català, llegeix-lo
16/02/2022 | Cloenda de la campanya digital Només si lluitem en català per una vida digna, la vida digna serà en català, visita-la amb totes les lletres
05/01/2022 | Article d’opinió Si la llengua és conflicte, fem-ne lluita!, llegeix-lo
10/12/2021 | Article d’opinió La immersió lingüística, política de la llengua més enllà del consens,  llegeix-lo
01/12/2021 | Campanya de foment de la lectura Per Nadal, #LlegimEnCatalà, participa-hi
05/05/2021 | Proposta de mocions L’ofensiva té nom d’Enric Valor, descarregueu-vos-la
20/04/2021 | Taula rodona nacional La classe treballadora com a protagonista en la defensa de la classe treballadora, mira’n el vídeo
08/04/2021 | Article d’opinió Lluitar en català és lluitar pel català, llegeix-lo

Les eleccions i l’alternativa popular i rupturista

Anàlisi

Les eleccions del 14 de febrer han posat fi a una legislatura iniciada el 21 de desembre de 2017 amb les eleccions convocades pel 155. Una legislatura marcada, d’una banda, per la derrota de l’independentisme la tardor 2017, i, de l’altra, per la irrupció de la pandèmia de la Covid-19 i les seves nefastes conseqüències sanitàries, econòmiques i socials. El govern autonòmic de Junts i Esquerra acaba aquesta legislatura completament esgotat; paralitzat per les lluites intestines entre socis. En comptes de centrar els esforços a avançar en el procés d’autodeterminació i confrontació amb l’estat espanyol, posant al centre la defensa dels drets polítics, econòmics i socials de les classes populars catalanes, s’han dedicat a disputar-se aferrissadament les molles del poder autonòmic i l’hegemonia del sobiranisme transversal. La confrontació amb l’estat ha quedat reduïda al mer simbolisme, a la gesticulació basada en declaracions grandiloqüents sense cap pràctica rupturista que ens permeti avançar socialment i nacional.

Els resultats d’aquestes eleccions autonòmiques, d’una banda, consoliden la força del PSOE des de l’ascens al govern espanyol de la mà de Podemos, però, de l’altra, obren escletxes que, si les sabem aprofitar, poden permetre avançar en la confrontació amb l’estat espanyol a través de l’articulació d’un bloc de ruptura al conjunt dels Països Catalans.

La victòria en vots del PSOE i la recuperació de la seva hegemonia dins el bloc unionista consoliden el procés de reassentament de l’estat espanyol i el règim del 78, i converteixen el PSOE en la primera força electoral als Països Catalans sota dominació espanyola. Després de les sacsejades que van suposar la crisi financera del 2008 i moviments socials i polítics, com el 15-M i el “Procés” principatí, l’ascens del PSOE i la seva política d’aliances en fronts amplis progressistes -com el mateix govern espanyol amb Podemos, o els pactes del Botànic i el Bellver al País Valencià i a les Illes Balears- han reforçat el seu paper com el màxim defensor del règim del 78 i la Constitució Espanyola.

Una altra tendència que es consolida amb els resultats del 14-F és el gir obertament feixista de les dretes espanyoles. L’entrada amb força de Vox al Parlament de Catalunya i el marcat retorcés de Ciudadanos i PP en són les conseqüències més palpables. Els nous vots a Vox no apareixen del no res: fins ara votaven l’espanyolisme descaradament de dretes de Ciudadanos i PP, que, amb el seu discurs anticatalà, antidemocràtic i neoliberal, han catapultat Vox cap a la primera posició de les dretes espanyoles al Principat. Caldrà lluitar-hi amb totes les eines que tinguem al nostre abast, no cercant-ne només el retrocés electoral, sinó sobretot el retrocés social, plantant-los cara als carrers dels nostres pobles i barris. Aquesta lluita també s’ha de veure reflectida al Parlament: no conformant-nos a crear un front ampli dels «demòcrates» o un cordó sanitari contra l’extrema dreta, sinó assumint que tocarà a la CUP confrontar-los de cara en els termes de l’antifeixisme combatiu.

Un canvi important dels resultats electorals ha estat, d’una banda, l’augment relatiu del vots independentistes, que, tot i el gran increment de l’abstenció i la imposició de la data les eleccions seguint els interessos electorals del PSOE, no només ha resistit, sinó que ha superat el 50% del total de vots emesos. I, de l’altra, un desplaçament cap a l’esquerra del centre de gravetat del sobiranisme governamental, amb Esquerra superant per primera vegada en vots i escons a Junts. Però l’agenda dels dos grans partits del sobiranisme transversal, amb els seus matisos, és forçar una negociació amb l’estat per aconseguir l’autodeterminació i l’amnistia, la qual cosa és totalment impossible, perquè l’autodeterminació no és només una qüestió de democràcia, sinó que sobretot és una qüestió de poder. Per això, la victòria democràtica de passar la barrera del 50% dels vots emesos no és determinant per a la resolució del conflicte polític. La ideologia i la concepció d’ordre de l’independentisme liberal els impedeix concebre que la independència només pot ser fruit d’una revolució política. Aquests partits somien amb una independència que deixi intactes els fonaments de l’estructura social i econòmica del país. Per això, no poden fer més que recórrer a formulacions màgiques de la llei a la llei i promeses fraudulentes de negociació amb l’estat apel·lant a la democràcia en abstracte. La tossuda realitat és que la independència és un procés que enfronta directament el poble català amb l’oligarquia espanyola -que inclou la burgesia catalana- que defensa l’estat espanyol i la Unió Europea com a instruments per mantenir la dominació sobre la classe treballadora i la resta de classes populars dels Països Catalans, així com de la resta de pobles de l’estat.

La materialització de l’autodeterminació requereix una insurrecció popular que, per força, altera no només l’ordenament jurídic del règim del 78, sinó també les relacions de poder de classe dins el nostre país. Per aquest motiu, seria un error confiar en la conformació d’un govern unitari independentista com a element que pugui generar per si sol un nou embat independentista amb capacitat de desestabilitzar l’estat i materialitzar l’autodeterminació. L’Esquerra Independentista, i la CUP en la seva acció institucional, no podem permetre’ns participar en un govern autonòmic sota la tutela d’Esquerra i/o Junts, que sostenen acusacions particulars contra independentistes i activistes de lluites socials, permeten l’actuació dels mossos d’esquadra en els desnonaments i basen l’acció política en un procés de negociació amb l’estat que no cerca avançar en la ruptura, sinó mantenir-los liderant el sobiranisme.

Un altre element clarament positiu 14-F són els bons resultats de la candidatura liderada per la CUP, que, tot i no arribar al sostre electoral de les eleccions autonòmiques del 2015, ha aconseguit mobilitzar un vot compromès, ha augmentat significativament la representació al Parlament. Aquest reforç electoral pot ser decisiu en la pròxima legislatura, com ha va ser en el període 2015-2017. Els pròxims dies s’iniciarà el conegut pressing CUP per investir un nou president i garantir la governabilitat. Endavant volem refermar la nostra convicció que, per avançar cap a la ruptura amb l’estat, la CUP no pot formar part de cap govern autonomista, ni tampoc ser-ne la crossa per a les retallades i privatitzacions que vindran imposades per la UE i l’estat espanyol. I, encara menys, avalar la idea que l’autodeterminació l’aconseguirem a través d’un procés de negociació amb l’estat espanyol. Insistim, per tant, en la línia aprovada per la CUP en el marc del Consell Polític del 23 de gener, que reforçava un plantejament d’acció institucional d’oposició tant al sobiranisme governamental com als fronts amplis d’esquerres liderats pel PSOE.

Tàctica i estratègia

Pensem que cal que la CUP jugui les cartes amb intel·ligència i aprofiti el fet que el sobiranisme transversal la torna a necessitar parlamentàriament. Cal posar sobre la taula els elements del programa electoral de la CUP que, d’una banda, aguditzen i posen de manifest les limitacions democràtiques del règim del 78 i, de l’altra, milloren les condicions materials de vida de la classe treballadora i la resta de la classes populars. Aquests dos elements són imprescindibles, ja que soscaven el poder de les classes dominants del nostre país. Els seus interessos de maximitzar els beneficis i socialitzar les pèrdues són el principal fonament sobre el qual se sustenta la subordinació del poble català als estats espanyol i francès i a la UE.

Per tant, no ens podem conformar a demanar compromisos abstractes amb l’autodeterminació i declaracions simbòliques sobre girs a l’esquerra a canvi d’abstencions en investidures i aprovacions de pressupostos. Cal posar sobre la taula des d’elements de mínims, com per exemple que la Generalitat es retiri de les acusacions particulars en causes contra independentistes i activistes de lluites socials o que els mossos deixin de fer de força de xoc dels grans tenidors d’habitatge en els desnonaments. Fins a elements substantius i imprescindibles per garantir unes mínimes condicions materials de vida de la gent, com per exemple la creació d’una banca i una farmacèutica públiques, la nacionalització de sectors estratègics, la reversió de les retallades i el blindatge dels serveis públics, especialment educació i sanitat o l’increment dels impostos als rics i al Capital.

Allò que ens permetrà avançar en el procés d’autodeterminació dels Països Catalans i sumar amplis sectors de les classes populars catalanes al projecte de ruptura amb l’estat serà la constatació que aquestes mesures socials xoquen amb la legalitat espanyola. Només amb la independència podem impulsar les transformacions socials profundes que ens permetran garantir unes condicions materials de vida dignes per a la classe treballadora i la resta de classes populars. Pensem que l’experiència de la legislatura 2015-2017 avala aquest plantejament. La fermesa de la CUP l’any 2015 en la negativa a investir Artur Mas com a president de la Generalitat ha estat una de les causes de la desaparició d’una part molt important de l’herència política de Convergència i Unió, i el fet que Mas no fos president del govern va ser un factor clau per a la materialització del Referèndum de l’1 d’Octubre.

L’autodeterminació no és només una qüestió de democràcia, sinó que sobretot és una qüestió de poder. Per això, la victòria democràtica de passar la barrera del 50% dels vots emesos no és determinant per a la resolució del conflicte polític

Pensem que l’Esquerra Independentista ha de plantejar una proposta política diferenciada tant del sobiranisme transversal com dels fronts amplis d’esquerres que pretenen regenerar el règim del 78; una proposta política articulada al voltant del projecte d’Unitat Popular en el marc dels Països Catalans que permeti acumular forces per impulsar una ruptura real, no només amb el règim del 78, sinó també, i especialment, amb els interessos del capital representats per la classe dirigent del nostre país. Davant el reassentament de l’estat i els pactes per dalt teixits entre els partits del règim i els actors polítics amb aspiracions de canvi, hem d’impulsar una ruptura real, a través de l’exercici del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, entès com un procés permanent de decisió sobre les directrius econòmiques, polítiques i socials que han de guiar la nostra societat, per tal de capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per l’oligarquia i pel capitalisme depredador.

Només a partir d’una acció institucional que passi de ser altaveu a ser catalitzador de les lluites socials, reforçant el seu desenvolupament en el marc del projecte polític de la independència per canviar-ho tot, podem aspirar a créixer i disputar l’hegemonia tant del sobiranisme governamental com dels fronts amplis d’esquerres sota tutela del PSOE. Apostem, per tant, per una CUP que esdevingui alternativa popular i rupturista, i no pas la crossa d’un govern autonòmic que no resoldrà les necessitats bàsiques de les classes populars; un govern que legislarà en favor de les elits, i que tampoc no podrà avançar en l’autodeterminació fins que no accepti que la revolució política que suposa la ruptura amb l’estat implica forçosament canvis socials profunds, que posin l’economia al servei de les necessitats de les classes populars.

Si les treballadores en vaga per una sanitat realment pública guanyen, totes hi guanyarem!

La pandèmia ens ha demostrat, i seguirà demostrant, el perill de deixar la sanitat en mans de la patronal sanitària: desabastament d’EPI, manca de personal, pèssimes condicions laborals, desorganització, manca d’inversió en l’atenció primària, tracte de favor, retallades, corrupteles, etc. A Catalunya, tot això és fruit de trenta-cinc anys de governs PSC-CiU que, en apostar per un model clarament neoliberal, van crear l’actual sistema sanitari publicoprivat: el sistema sanitari integral d’utilització pública, conegut com a SISCAT, regit per criteris mercantilistes i no de salut pública. Aquest model s’ha caracteritzat, en els darrers temps, per fets tan greus com l’opacitat en la contractació i per la incapacitat de garantir el dret a l’avortament a tot el territori català.

Enfront d’això, és totalment necessària la convocatòria de vaga del 10 de març de les treballadores de la sanitat, en els àmbits de l’atenció primària, domiciliària, continuada i urgent, l’hospitalària, d’emergències, salut mental i sociosanitària. Organitzada per la Mesa Sindical de Sanitat de Catalunya, la vaga s’estendrà tant als centres públics com privats i pretén aconseguir una sanitat de gestió, titularitat i provisió 100% pública; la igualtat de condicions laborals; protegir la salut de les treballadores en el lloc de feina; el reconeixement de la Covid-19 com a malaltia professional per a totes les categories laborals; el dret a la jubilació anticipada a causa de la perillositat del lloc de treball; la reversió dels efectes del Decret Llei del 2010, que va retallar els drets laborals del personal sanitari; el reconeixement de les categories professionals i de les seves competències; augmentar la contractació estable i facilitar la conciliació del treball i la vida personal; revertir les externalitzacions de serveis; destinar el 25% del pressupost a l’atenció sanitària i, per últim, augmentar la despesa sanitària fins a arribar a estàndards europeus.

Els objectius de la vaga del personal sanitari entronquen amb les necessitats més vitals de les classes populars en l’actual context de crisi econòmica capitalista. L’èxit de la vaga pot significar avançar en la voluntat de la gran majoria social que reclama una sanitat pública que possibiliti una vida digna. Per tot plegat, Endavant OSAN ens solidaritzem i donem suport a la vaga convocada pels sindicats combatius de la sanitat i posem els mitjans de l’organització al seu servei.

Alhora, apostem per l’expropiació sota control públic de tots els recursos sanitaris privats. Cap externalització, privatització ni repagament. Cal garantir uns serveis 100% públics i de qualitat, augmentant les partides pressupostàries destinades a aquests serveis. A més, cal reforçar els serveis públics per al sosteniment i la reproducció de la vida, especialment per a la millora de les condicions i l’eliminació de les desigualtats que pateixen les dones dels Països Catalans. Per un enfortiment dels serveis d’atenció domiciliària i la cobertura universal de la dependència.

Si les treballadores en vaga per una sanitat realment pública guanyen, totes hi guanyarem!

Plantem-nos per la salut!
#HiHaUnaAltraManeraDeViure

Per seguir avançant en l’estratègia de la Unitat Popular en el front institucional

Endavant volem expressar la nostra preocupació davant el pacte electoral establert entre la CUP i Guanyem per concórrer conjuntament a les eleccions autonòmiques de la Comunitat Autònoma Catalana (CAC). Pensem que aquest pacte és un pas important en una direcció equivocada si el que es vol és articular un projecte d’Unitat Popular amb vocació de projecte rupturista amb els estats espanyol i francès i el capitalisme patriarcal al conjunt dels Països Catalans.

En primer lloc, intentar ampliar el projecte de la Unitat Popular partint de pactes des de dalt amb altres forces polítiques en el context de propostes electorals és ineficaç perquè, d’una banda, supedita la necessària discussió sobre el projecte polític a les qüestions pràctiques derivades de la representació institucional (sous, repartiment de diners i alliberats, mecanismes de presa de decisions en el marc de l’acció parlamentària) i, de l’altra, trenca la dinàmica de creixement i construcció de la Unitat Popular des de baix, que és la que ha portat la CUP a ser un agent polític rellevant en el context de la CAC.

Aquests tipus de pactes limiten les possibilitats de creixement només en clau electoral i allà on es pot pactar amb altres forces polítiques ja establertes, com és el cas del Principat de Catalunya, i en canvi dificulten la possibilitat de créixer per baix, sumant militants i projectes municipalistes locals, a la resta dels Països Catalans. Una de les grans assignatures pendents de la CUP és la implantació al conjunt dels Països Catalans, i el pacte amb Guanyem posa el focus en el curt termini i en els resultats electorals a la CAC, i deixa en un discret segon pla la formulació d’un projecte polític institucional en clau d’Unitat Popular que sigui atractiu i útil al conjunt del país.

En segon lloc, la falta de debat sobre el projecte polític que ha de guiar l’acció política institucional de la coalició fa que no estigui gens clar com casaran les diferents perspectives sobre què cal fer a mitjà termini. L’aposta clarament independentista, anticapitalista i feminista de la CUP, a parer nostre imprescindible per enfocar el nou cicle polític, pot quedar diluïda en el plantejament de front ampli d’esquerres en clau sobiranista que propugna Guanyem. En la conjuntura actual no ens podem plantejar renunciar al discurs clarament independentista i rupturista en pro d’una entesa en un front ampli d’esquerres que posi al mateix nivell l’aposta federalista i la independentista.

En tercer lloc, a parer nostre, el paper de la CUP la pròxima legislatura ha d’anar en consonància amb el programa polític aprovat abans de l’acord amb Guanyem, és a dir, la CUP ha de plantejar una acció institucional d’oposició tant al sobiranisme governamental com als fronts d’esquerres a l’estil del govern espanyol del PSOE i Podemos, i dels pactes del Botànic valencià i del Bellver balear. En canvi, la pràctica política de Guanyem es caracteritza per una vocació pragmàtica respecte a la governabilitat, una voluntat explícita de participar en la gestió de govern i una aposta pragmàtica per fronts amplis basant-se en programes de mínims. La tensió entre aquests dos plantejaments no s’ha discutit en el marc de l’acord electoral i explotarà davant de cada decisió important que calgui prendre durant la pròxima legislatura (com la investidura, la participació en algun govern o l’aprovació dels pressupostos).

Finalment, tot i que Guanyem és un projecte format només per unes quantes candidatures municipalistes, la CUP hi ha negociat en peu d’igualtat per concórrer a les eleccions autonòmiques i ha deixat de banda les organitzacions de l’Esquerra Independentista i la resta d’organitzacions que han donat suport a la CUP els últims anys. La prominència de tenir la cap de llista per Barcelona permetrà a Guanyem tenir un protagonisme i un marge de maniobra, fins i tot una capacitat d’acció unilateral independent del que decideixi la CUP, que poden ser utilitzats per a objectius polítics que no vagin en consonància amb el projecte de construcció de la Unitat Popular com a bloc de ruptura independentista, anticapitalista i feminista als Països Catalans.

Per tot això, pensem que el pacte electoral entre la CUP i Guanyem no contribueix a encarar els reptes que es plantegen en el nou cicle polític que es va obrir després de la derrota de la tardor del 2017 al Principat i que s’ha consolidat amb l’ascens al govern espanyol del PSOE, de la mà del pacte d’esquerres amb Unidas Podemos. Aquest nou cicle polític, tot i la sacsejada que ha suposat l’impacte de la pandèmia de la Covid-19, es caracteritza per un reassentament de l’estat i un reforçament del règim del 78. El front d’esquerres del govern espanyol s’ha convertit en el màxim defensor de la constitució espanyola com a dic de contenció de les apostes cada cop més descaradament feixistes de les dretes espanyoles.

En aquest context, els fronts amplis d’esquerres que tenen com a objectiu respondre als impactes de la pandèmia i construir dics de contenció contra l’auge de les dretes espanyoles, per molt que es qualifiquin retòricament com a “sobiranistes”, sempre tendeixen a buscar l’encaix i l’acord amb el govern espanyol del PSOE i Podemos. I, així, es veuen abocats a la defensa tàcita del règim del 78 com a mal menor i a ajornar indefinidament qualsevol intent de transformació social profunda i de trencament amb l’ordenament jurídic constitucional.

Al Principat de Catalunya, la confrontació entre els dos corrents principals del sobiranisme governamental té com a objectiu principal aconseguir el control de les institucions autonòmiques i, de retruc, l’hegemonia en l’espai del sobiranisme transversal. Tant el sobiranisme de Junts per Catalunya, pretesament de confrontació amb l’estat, ple de gesticulacions i proclames simbòliques, però buit d’accions polítiques concretes, com el pragmatisme d’ERC, ple de renúncies i revestit d’un discurs assenyat d’acumulació de forces independentistes, són projectes polítics als quals cal confrontar en termes d’oposició frontal i no pas arribar-hi a acords i, encara menys, participar en els seus governs.

Només si la CUP planteja el projecte polític de la Unitat Popular com a alternativa rupturista al reassentament de l’estat i assumeix el paper d’oposició frontal tant als fronts d’esquerres socialdemòcrates del mal menor com al sobiranisme governamental de la gestió autonòmica podrem avançar en la construcció d’un bloc polític i social de ruptura als Països Catalans que ens permeti aspirar a transformacions socials profundes i a una ruptura política real amb el règim del 78.

A parer nostre, la lluita a les institucions és un element clau de la construcció del projecte polític de la Unitat Popular, però no és l’únic ni tan sols el principal. L’articulació de lluites polítiques i socials, l’organització als llocs de treball, la lluita feminista i, en definitiva, la construcció d’un autèntic contrapoder popular als Països Catalans requereix una planificació i un treball en tots els àmbits per tal d’avançar en la construcció d’un projecte polític realment rupturista, que sigui netament independentista, anticapitalista i feminista. Així doncs, no podem subordinar els objectius polítics de llarg termini del projecte de la Unitat Popular a les necessitats electorals a curt termini. I molt ens temem que això és precisament el que suposa el pacte electoral CUP-Guanyem.

A Endavant continuem pensant que la CUP és una eina no només útil, sinó que és imprescindible per a la construcció de la Unitat Popular. Per això, continuarem treballant per revertir allò que, a parer nostre, és un pas en la direcció equivocada. Seguirem treballant per:

  • Fer créixer el municipalisme popular i transformador arreu dels Països Catalans i desenvolupar la seva capacitat d’articular espais de poder popular que ens permetin confrontar l’estat i millorar les condicions de vida de les classes populars.

  • Inserir la CUP en una estratègia global d’Unitat Popular que, amb un peu al carrer i un peu a les institucions, plantegi una oposició frontal al reassentament de l’estat i de les institucions autonòmiques, a partir d’un projecte polític clarament anticapitalista i feminista.

  • Posar al centre del projecte d’Unitat Popular l’exercici del dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, entès com un procés permanent de decisió sobre les directrius econòmiques, polítiques i socials que han de guiar la nostra societat, per tal de capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per l’oligarquia i pel capitalisme depredador.

[Onda] Endavant – la Plana Baixa, davant la instal·lació d’Amazon en la comarca.

La notícia de l’arribada d’Amazon a Onda mitjançant l’establiment d’una planta logística de la multinacional nord-americana en un dels polígons industrials de la localitat de la Plana Baixa ha provocat una gran expectació entre la classe treballadora de la comarca, ja que la informació va vindre acompanyada de l’anunci de 1.000 llocs de treball. Tota una carta de presentació del gegant del comerç electrònic.

Som conscients que, en l’actual situació de crisi econòmica, l’oferta de 1.000 llocs de treball pot generar un entusiasme molt gran en la població, però cal analitzar fredament el que pot suposar l’establiment d’Amazon a la nostra comarca. Per aquest motiu, i guiant-nos per la manera de funcionar de la multinacional als seus centres logístics arreu del món, l’assemblea d’Endavant OSAN a la Plana Baixa volem mostrar el nostre posicionament polític respecte d’aquest assumpte.

En primer lloc, observem que l’empresa de Jeff Bezos s’acollirà a unes bonificacions fiscals, a iniciativa de l’Ajuntament d’Onda, en les quals se li descomptarà un 50% en l’impost sobre construccions, instal·lacions i obres, un incentiu del qual deu estar agraïda una companyia que va facturar milions de dòlars l’any 2019, i que segurament necessita més que cap altra empresa aquesta rebaixa, encara que siga a costa de les arques municipals, que deixen d’ingressar el que els pertoca.

Tampoc podem ignorar les queixes de les treballadores i els treballadors als centres logístics repartits per Europa i els Estats Units, ja que malgrat les diverses legislacions i contextos econòmics i socials, es repeteixen situacions d’allò més preocupants: l’excessiva utilització de les ETT, la falta de promoció interna, la vulneració de convenis laborals, la pressió psicològica per a complir els terminis, la temporalitat, la repressió cap al moviment sindical, la impossibilitat de gaudir d’una conciliació laboral, la manca de mesures de prevenció, l’incompliment de directives pel que fa a les baixes laborals, etc.

Així és com la multinacional es pot permetre competir en la guerra de preus amb les altres grans companyies del sector, a costa de la devaluació dels costos laborals fins al punt de pagar sous de subsistència, tot aprofitant la gran demanda de treball existent i que en la majoria de casos no deixa marge per a la negociació entre l’empresa i la gent que hi treballa per tal d’aconseguir unes condicions laborals dignes, ja que, finalment, per la situació de vulnerabilitat de la classe treballadora, s’accepten aquests treballs, cosa que retroalimenta aquest model de negoci. Un model que ja s’està assentant a tot arreu i que ara aterra a la nostra comarca amb una planta que ocuparà 200.000 metres quadrats, i pel que tot pareix indicar per les dimensions, esdevindrà un dels centres logístics d’Amazon més grans d’Europa.

Lluny de celebrar l’arribada de la multinacional a Onda, tal com han fet els partits del règim, des de l’Esquerra Independentista volem reivindicar la lluita sindical i la unió de les treballadores i treballadors com una eina essencial per a la defensa dels drets laborals, que de segur seran atacats des del minut 1 de l’establiment de la companyia, així com reivindicar l’existència del xicotet comerç als nostres barris i pobles, que fomenta l’economia circular i garanteix la prosperitat del veïnat.

En conclusió, sembla evident que el fet de “donar” 1.000 llocs de treball no compensa el treball temporal precari que es crearà ni la destrucció del xicotet comerç.

 

Endavant (OSAN) – Assemblea comarcal de la Plana Baixa.

17 de novembre de 2020

Endavant Ponent denunciem la gestió nefasta de la pandèmia per part de la Generalitat de Catalunya assenyalant la seu d’ERC Lleida

 

La saturació de la web d’ajudes d’autònoms, la nova contractació de Ferrovial per valor de 17 milions d’euros, la pràctica de desnonaments diaris, la falta de recursos sanitaris, el tancament total de la cultura sense cap tipus d’ajuda… són mesures acordades per la generalitat en aquesta segona onada de la pandèmia que han posat de manifest de nou que el nostre govern no té cap tipus de dubte alhora de passar per davant els interessos econòmics que la vida de les persones per gestionar aquesta crisi.

Considerem que les mesures adoptades durant aquesta segona onada perjudiquen encara més la crítica situació de milers de treballadors d’aquest país que ja es trobaven en situació de vulnerabilitat i pobresa de forma prèvia a l’existència de la pandèmia i que amb la gestió de la COVID-19 s’han vist encara més empobrits. Les mesures adoptades pel govern de la Generalitat de Catalunya es troben dirigides a únicament a salvaguardar els interessos del sistema econòmic i els interessos de les grans empreses.

Per tot això doncs, exigimque de forma immediata es reverteixin les mesures adoptades i es procedeixin a acordar mesures que situïn la vida de les persones al centre, concretament:

  • La suspensió de pagaments de lloguers, hipoteques i rebuts de serveis bàsics i la immediata condonació de tots els deutes contrets a causa de la situació de vulnerabilitat.
  • La immediata reversió de totes les injustes mesures restrictives imposades sobre el sector de la Cultura sense previ consens, ni consulta, ni negociació, i la convocatòriad’ajudes pels treballadors culturals.
  • Inspeccions laborals ràpides i eficaces per revisar la pràctica del teletreball i les mesures de seguretat adoptades en matèria de prevenció de riscos laborals i la vulneració dels drets de les treballadores.
  • La revisió del sistema de transport públic, augmentant les freqüències de les línies i mitjans de transport més utilitzats, també en el cas de Lleida.
  • La nul·litat de tots els ERTO i ERO realitzats per empreses amb beneficis i acomiadaments vinculats a les conseqüències de la Covid-19 i que siguin aquestes empreses qui es facin càrrec dels salaris de les treballadores.
  • L’aplicació d’una renda universal garantida efectiva que permeti el sosteniment de lavida per a tota la classe treballadora, treballadors autònoms inclosos.