Contra la violència masclista: unitat de classe o autodefensa feminista? (I)

Darrerament ha pres una major visibilitat una corrent política, autoanomenada «moviment socialista», que pretén fer una impugnació dels moviments polítics presents arreu de l’estat espanyol i impulsar una vella perspectiva emancipatòria renovada.

En aquest article em centraré en una qüestió, l’abordatge polític de la violència masclista, que considero especialment preocupant d’aquests plantejaments. Com a prèvia, m’agradaria aclarir que no són suposicions fruit de cap ridiculització, com tampoc no són postures que comparteixin totes les seves integrants sense diferències. Les crítiques que exposo en aquest article sorgeixen de l’activitat política d’algunes organitzacions d’aquesta corrent i de les opinions de diverses militants que s’hi enquadren. És a dir, no parlo en cap cas de perills hipotètics, sinó de conseqüències que ja s’estan donant, en major o menor mesura, i que poden conduir a errors i retrocessos encara majors. Un exemple el trobem en Itaia, organització de dones del moviment socialista a Euskal Herria, en aquest article publicat pel 25N de 2019, on afirmen que «nos oprimen y nos dividen, ¡pero solo la unidad entre compañeros y compañeras nos liberará!». Un altre, són les assemblees escindides d’Arran que van seguir el lema per a la seva agitació del 25 de novembre de 2021 «Contra la violència masclista, unitat de classe!» i la seva mateixa línia discursiva davant dels feminicidis, en què s’analitzava l’assassinat de dones com a «res més» que conseqüència de la dinàmica d’acumulació del capital.

Analitzar la realitat com a totalitat capitalista

La manera d’abordar políticament la violència masclista que es defensa des d’aquestes tesis és presentada com si fos una conseqüència lògica (malgrat penso que aquesta mateixa anàlisi podria desembocar i, de fet, desemboca, en estratègies polítiques molt diferents) de l’anàlisi que es fa de la realitat. Es postula que tot fenomen social està subsumit a la lògica del capital, i que la contradicció capital-treball explica totes les opressions de la totalitat capitalista. Coincideixo que la dinàmica de reproducció del capital s’ha fonamentat i alhora ha primat sobre dinàmiques socials anteriors i ha transformat el món d’una manera sense precedents en la història coneguda. La lògica impersonal del capital, certament, impregna els processos socials, els modifica, els elimina, els crea i els modula. Però ho fa en major o menor mesura, i més aviat els condiciona, que no pas els determina absolutament. Per tant, no els explica en la seva totalitat.

Hi ha fenòmens que no responen a la dinàmica social patriarcal, com podria ser la incorporació massiva de les dones al treball assalariat, amb una assignació econòmica pròpia, als anys 50-60, que només pot ocórrer en un marc capitalista, i que dóna independència econòmica a les dones respecte els homes. També hi ha fenòmens que no responen, directament ni indirecta, a l’acumulació de capital, com pot ser l’assetjament sexual pel carrer. Patriarcat i capital (si ens permetem la llicència de posar-hi aquestes etiquetes) es condicionen, i no viuen al marge l’un de l’altre sinó que es constitueixen mútuament. El patriarcat en el qual vivim està condicionat i modulat pel capitalisme, i el capitalisme està desenvolupat patriarcalment. Sense una societat patriarcal, les dones no haguéssim estat col·locades en un llindar inferior als homes en el moment que accedim al salari, per exemple. Sense una interacció entre capital i patriarcat, no ens trobaríem com les dones, dins del mercat, treballem en un tipus de feines, associades a la reproducció, i no en unes altres. La societat actual és un capitalisme constitutivament patriarcal, sense que això no vulgui dir en cap cas que la realitat sigui estanca i que no es modifiquin ambdues dinàmiques, podent superar elements patriarcals a través del desenvolupament del capitalisme i podent reforçant-ne d’altres. Això no es contradiu amb què, com dèiem al principi, l’acumulació de capital té la centralitat en la reproducció de la nostra societat i, per tant, té una major capacitat d’arrossegar altres dinàmiques per al seu manteniment.

Precisament, el concepte de totalitat ha estat un leitmotiv d’aquesta proposta política com si fos una mena de paraula clau per superar la fragmentació del subjecte, la parcialització de les lluites, o el movimentisme. Aquest concepte s’utilitza per referir-nos a com la dinàmica del capital subsumeix tots els fenòmens socials i genera una realitat orgànica de reproducció del mateix capital. Es busca, per tant, una perspectiva que analitzi de manera integral –i també busqui donar una resposta integral– el sistema de dominació i com aquest es reprodueix. És un concepte que ha estat fet servir i és recorrent per part d’autores molt diferents. No és, des de la meva perspectiva, un terme que en si mateix sigui desencertat. Ara bé, com que la nostra voluntat no és només la de descriure la realitat sinó la de transformar-la, és interessant no quedar-nos en un debat teòric desvinculat d’una pràctica política sinó veure també quines implicacions té una determinada manera de concebre el món, i de descriure’l, a l’hora de voler-lo canviar.

Una de les primeres derivacions que provoca aquesta concepció en què hi ha un marc de capitalisme a dins del qual hi ha altres dinàmiques que s’expliquen en base a aquest, és el fet d’acabar descrivint la realitat únicament en base a la lògica d’acumulació de capital. La realitat és una totalitat capitalista, en què tot està determinat per aquesta lògica. Així doncs, «la violència masclista és violència burgesa», «l’estat és burgès», i fins i tot les companyes que no defensen les pròpies tesis teòrico-polítiques són també una expressió de la burgesia. Però si la burgesia ho ha fet i dominat tot, on quedem nosaltres i la lluita que ens precedeix? Això treu agència a la mateixa classe treballadora i esborra la possibilitat de la lluita de classes com a motor de la història, ja que: a) si tot és completament burgès no ha servit de res la lluita de classes plantejada amb anterioritat perquè la realitat actual és producte únicament de la lògica del capital; b) si la lluita de classes és interna a la dinàmica del capital, i per tant sempre i facis el que facis estàs contribuint a la revolució o a la reproducció del capitalisme, arribem al punt en què el fet de no compartir estratègia et col·loca del bàndol dels enemics de classe que reprodueixen el capitalisme; c) si la lluita de classes és interna a la lògica del capital, i per tant, com s’afirma des d’alguns d’aquests perfils, la victòria de la classe treballadora «passarà», el futur està determinat i és igual què fem. En els casos a i c penso que no té massa sentit, ja que hi ha molts exemples de com la classe treballadora ha millorat la seva situació disputant precisament la lògica capitalista i, alhora, no podem afirmar que aquests processos de lluita s’haguessin donat tant sí com no, ja que el grau de consciència, organització, lluita o repressió no són graduals i progressius de manera lineal. En el cas b no sé si ens permet avançar massa, ja que no deixa de ser un judici a priori.

Una segona qüestió és que aquesta anàlisi parteix de posicions maniquees i cau en les mateixes posicions maniquees. Alguns exemples són l’ús de les dicotomies classe mitjana/proletari, estat burgès/poder obrer, independència política de la classe treballadora/interclassisme, comunista/revisionista… Fan servir aquests conceptes i dicotomies per remarcar la seva diferència respecte la resta d’espais polítics, als quals etiqueten per reafirmar-s’hi en oposició. Ara bé, els empren de manera descontextualitzada i simplificada, en forma d’abstracció deslligada dels processos socials i històrics. Això, malgrat sigui útil a nivell de proclames comunicatives, dificulta la seva utilitat com a eines d’anàlisi i intervenció estratègica. En moments de desorientació i reflux, aquestes afirmacions dicotòmiques i excloents, que no admeten matisos ni contradiccions, són atractives perquè ens aporten certeses en moments en què no en tenim, però això no vol dir que ens ajudin a avançar.

Per la voluntat de clarificar el conflicte irreconciliable d’interessos entre classes, i per la també raonable voluntat de combatre posicions reformistes que han estat fructíferes a nivell polític al darrer cicle, s’acaba caient en una simplificació atractiva però irreal: l’estat, per exemple, no és completament burgès malgrat actualment tendeixi de manera clara a ser útil per als interessos de la burgesia. És fruit del procés històric, en què no només la burgesia ha participat, sinó també la classe treballadora, defensant marcs legals que ens eren beneficiosos. Hi ha qüestions que no poden ser encaixonades en estar al servei de la burgesia o el proletariat, sinó que tenen contradiccions al seu si: la llei mateixa n’és un exemple. Malgrat existeixi la propietat privada i la indivisible unitat d’Espanya, és la legalitat en la seva totalitat burgesa?

Això es tradueix en el camp polític en l’aposta del tot o res, que agafant de bandera el combat contra el reformisme (molt lícit i necessari, d’altra banda) acaba esdevenint un plantejament idealista o, pitjor encara, sectari, en tant que deriva en: a) forçar la institució a prendre determinats posicionaments no serviria de res si la institució és totalment burgesa i per tant no ens pot permetre avançar, b) les reformes són vàlides només si s’insereixen en una estratègia revolucionària però es determina a priori qui és o no revolucionari, sovint en base al subjecte que força la reforma i no en base a si la reforma encaixa o no amb els interessos de les organitzacions revolucionàries. Això fa entrar en una guerra absurda, i en la lògica que impossibilita un debat honest entre diferents visions que discrepen políticament, ja que únicament és una disputa entre revolucionaris i contrarevolucionaris.

D’altra banda, es dóna la paradoxa que per voler fer una explicació integral de la formació social actual s’acaba separant i jerarquitzant parts d’una mateixa lluita, una mateixa realitat, i per tant remant en contra de la necessària aspiració de tenir una estratègia revolucionària que cerqui una alternativa integral a l’organització social actual. És a dir, si no entenem que la base patriarcal i colonial del capitalisme són parts fonamentals en el seu si, sense les quals no hagués estat d’aquesta manera el seu desenvolupament, i pensem que el capital és un marc general que pot explicar les dinàmiques masclistes i racistes de la societat completament, estem deixant de banda parts constitutives fonamentals de la formació social actual. Perquè no hi ha capitalisme que no sigui patriarcal i colonial, i per tant no s’explica per si mateix sense tenir en compte la construcció de gènere i la jerarquització colonialista. Així doncs, acabem dividint l’anàlisi d’una realitat que és en ella mateixa capitalista, patriarcal i colonial i jerarquitzant-les plantejant que alguna ha estat superada, volent fer passar una perspectiva economicista de la realitat per una perspectiva integral. Aquí, m’agradaria puntualitzar que deixo de banda el debat de noms, perquè és clar que li podem dir només «capitalista» entenent que és com anomenem a la formació social actual, i no afegir tota l’estona patriarcal i colonial, però no és en cap cas erroni afirmar que és també patriarcal i colonial.

Per últim, arran d’aquest plantejament general i la manera d’explicar-lo, en què el capital ha d’explicar tot allò que hi ha i succeeix al món, es cau també en un error que és prou comú però molt poc marxista: voler fer encaixar la realitat en les teves teories en comptes de fer encaixar les teves teories en la realitat, és a dir, de revisar-ne els possibles errors o elements a matisar per tal que aquestes expliquin la realitat. Em fa recordar com sovint en els debats feministes també hem caigut en això: pensar que alguna cosa que estava passant en la realitat no encaixava amb la manera com havíem après a entendre i explicar-nos el gènere, i ens enfadàvem amb la realitat per contradir la nostra teoria. Però si aquesta situació es dóna, allò que falla és òbviament la teoria, i no la realitat. Si no, les teories esdevenen dogmes en comptes d’eines per entendre el món en el qual vivim.

En resum, com explica molt millor que jo David Mc Nally criticant la interseccionalitat a partir d’una concepció dialèctica de la totalitat*:

«El racisme, en altres paraules, es pot entendre com una totalitat parcial amb característiques úniques que s’han d’entendre, finalment, en relació amb les altres totalitats parcials que constitueixen el tot social en el seu procés d’esdevenir. Cada totalitat parcial, cada sistema parcial dins del tot, té característiques úniques (i una certa ‘autonomia relativa’ o, més ben dit, autonomia relacional). (…) Però cap part (o cap totalitat parcial) no és ontològicament autònoma per se. Cada part és alhora (parcialment) autònoma i dependent, (parcialment) separada i ontològicament interconnectada. (…) El concepte dialèctic de totalitat, per tant, implica comprendre un procés de totalització que unifica (sense suprimir-les) les totalitats parcials que el constitueixen.»

David McNally a Teoria de la Reproducció Social (Tigre de Paper, 2019)

La violència masclista

Entrant a l’abordatge que es fa de la violència masclista, s’analitza que la violència masclista serveix per jerarquitzar la classe treballadora i dividir-la, dificultar el procés de presa de consciència de classe de les dones treballadores, i devaluar la seva força de treball. Tot això no és tampoc cap error, però limitar-nos a aquesta anàlisi sí que és un error analític. Comporta errors polítics derivats de la relació lògica simple d’una anàlisi simple: si la violència masclista serveix per jerarquitzar i dividir la classe treballadora, la solució a la violència masclista és la unitat de classe.

Partim del fet que aquesta violència, així com totes les expressions de dominació dels homes sobre les dones, la diferenciació en base al gènere i la valoració social desigual entre aquests (amb conseqüències materials, com tenir o no accés a la cultura, tenir o no autonomia econòmica i millors o pitjors condicions, tenir determinats trastorns de salut o no), són previs al desenvolupament del capitalisme, i de fet, s’hi troben com algunes de les condicions bàsiques en què aquest es genera. Potser es podria haver generat sense una base patriarcal? Potser, però no ha estat així.

El capitalisme és patriarcal, perquè no coneixem cap altra societat capitalista on no hi hagués gènere i no hi hagués desigualtat entre aquests. Podem anomenar la formació social actual com a capitalisme, sense adjectius, en tant que el mode de producció capitalista ha modulat de forma abismal com es desenvolupa la realitat. Però no podem pensar que el patriarcat, en tant que sistema de dominació dels homes cap a les dones, ha deixat d’existir. Parlar actualment de societat patriarcal entenent-ho al marge del capitalisme és igual de poc acurat que parlar de capitalisme sense tenir en compte el fonament patriarcal d’aquest. És a dir, per molt que triem un o altre concepte per anomenar la formació social actual, no podem dividir les dues qüestions si volem seguir fent una anàlisi materialista de la realitat. El capitalisme mai no ha esborrat aquesta dominació de gènere, igual que no ha esborrat altres dinàmiques socials prèvies, com l’organització tribal en algunes zones del món, o el poder polític de determinades institucions religioses. Dir que el patriarcat ja no existeix perquè no existeix com era abans del capitalisme, és com dir que la monarquia ja no existeix perquè tampoc no existeix com era abans del capitalisme.

És obvi, des de l’anàlisi de la realitat actual, que la violència masclista no és creada en el ni pel capitalisme, però que aquesta s’expressa de manera diferent en un o altre mode de producció, igual que s’expressa diferent en funció del procés històric de formació de cada estat: en funció de quin ha estat el rol tradicional de les dones, en funció de si la religió té un major o menor pes, en funció de les lluites de les dones en defensa dels seus drets… El mode de producció canvia profundament com i quan es dóna la violència masclista, igual que canvia el gènere i la concepció que en tenim; però com deia, no de manera absoluta. No és el mateix quin tipus de violència reben les dones que treballen al camp o a les fàbriques o la que reben si formen part d’un país colonitzat o no i viuen en un territori ric en recursos a espoliar. I, també de manera òbvia, la posició de classe de les dones que reben aquesta violència configura també com es produeixen aquestes violències: hi influeix des del capital cultural acumulat, als recursos econòmics disponibles, els cercles de relació, o els mateixos models de dona a què s’aspira o no.

Posem un exemple concret de com el patriarcat constitueix la manera com s’explota i oprimeix les dones en el capitalisme. Si no fos així, potser a una dona que és explotada li seria igual si ho fa un home o una dona, ja que el problema de la seva opressió és que l’explotin i no si hi ha una dominació patriarcal. Ara bé, és sabut com a les fàbriques durant el procés d’industrialització (i tantes altres avui dia), les dones eren violades sistemàticament pels seus caps. Com explica l’acumulació de capital que el cap violi les treballadores? No és fins i tot contraproduent per acumular capital restar hores productives a les treballadores? No hi té res a veure el sentit de propietat dels homes sobre les dones fruit d’una societat patriarcal, que encara es veu més accentuada amb el poder dels propietaris dels mitjans de producció que permet coaccionar les treballadores per mitjà de la necessitat d’un salari per sobreviure?

El capitalisme incorpora el patriarcat, no l’esborra, i això vol dir que no només perviuen les dinàmiques masclistes que permeten generar més plusvàlua, sinó que també hi ha formes de dominació que no tenen una funcionalitat específica en l’acumulació de capital i són igualment condemnables.

Tendències que ens poden fer retrocedir

Sobre la postura política que pretén resoldre la violència masclista amb «unitat de classe», caldria aclarir que les línies que defensen que la contradicció principal és la de gènere, i que renuncien a organitzar-se com a classe, conjuntament homes i dones (en la forma organitzativa que sigui), són absolutament residuals. Ara mateix les obviarem, per tant, de la discussió. És clar que hem de lluitar homes i dones, i qualsevol persona amb una altra identitat de gènere, de manera conjunta. Perquè això passi, i per tal de construir el poder propi que ens dugui a la societat socialista per la qual lluitem, és necessari que els homes deixin de cometre violència masclista. Però més enllà d’això, que segurament ningú contradiu en el plànol discursiu, què és el que provoquen a la pràctica aquestes línies?

La primera conseqüència és que si analitzem que tot és responsabilitat de la burgesia, i que tot el que es dóna en la nostra societat respon únicament als seus interessos i a la funcionalitat per la dinàmica capitalista, quina és la responsabilitat dels homes pel que fa a la violència masclista? De fet, si el benefici de la violència masclista és per a la burgesia, per què els homes de classe treballadora en cometen? És únicament fruit de la cultura dominant? Per què forcen les seves parelles a tenir relacions sexuals? Per què sexualitzen i cosifiquen les dones als seus grups de whatsapp amb els amics? Quin benefici reporta això per al capital? Els homes de classe treballadora no en treuen beneficis –no en termes del capital–, sinó en hores que dediquen o no a fer les feines de casa, en termes de poder, de reconeixement social, de disposar de relacions sexuals quan es vol, etc.?

Plantejar-ho així no només treu agència ja que treu la responsabilitat als homes respecte la violència, sinó que també els treu l’agència de deixar de cometre-la. Si ho fan perquè la burgesia ho necessita, si la violència masclista és violència burgesa, quina manera hi ha d’aturar-ho mentre no destruïm el poder de la burgesia i la societat de classes? Això ens porta a la inacció en el present, a no donar resposta i transformar la societat des de l’actualitat. A més, hi ha dobles vares de mesura que no tenen explicació: per què un feixista de classe treballadora sí que és responsable dels seus actes? No és una mediació del capital per tal d’ofegar la conscienciació de classe, per tal de reprimir-ne els sectors més conscients i organitzats? Per què a un feixista l’hem de trencar el cap però front a un maltractador la solució no és l’autodefensa?

Saber identificar com s’aprofiten els homes de la jerarquització establerta entre els gèneres, i canviar la dinàmica perquè deixin de fer-ho és necessari per construir una societat sense opressió de gènere. Ho farem impulsant els canvis que es poden donar sense sortir de la dinàmica social capitalista alhora que augmentem el poder popular organitzat per tal de destruir la societat de classes. Hi ha experiències històriques, com és el cas de la URSS, en què si bé d’una banda es van donar els majors progressos per a l’alliberament de les dones en uns termes (socialització del treball reproductiu, per exemple), ni va desaparèixer el masclisme, ni es va evitar una regressió posterior, en temps d’Stalin, que retornava les dones al seu paper familiar i als homosexuals a ser perseguits. El plantejament d’alliberament, que sense modificar l’organització social del treball productiu i reproductiu és impotent, també té topalls quan no es planteja des de l’òptica feminista d’abolir els mandats de gènere, quan no es planteja des de l’anàlisi i l’abordatge de les dinàmiques patriarcals que es poden mantenir malgrat canviem el mode de producció capitalista perquè no responen a aquest.

En segon lloc, una derivació economicista en què es cau, i provoca aquest plantejament i d’altres sobre la violència masclista i el feminisme, és fer l’analogia entre valor i plusvalor com a allò que determina si és negatiu i potencial políticament o no. No cal, en aquest sentit, que avaluem tot en base a si genera o no plusvalor. Quelcom pot no generar plusvàlua i ser profundament criticable. Hem de poder plantejar el nostre projecte d’emancipació des del desenvolupament d’una forma d’organització social oposada a aquella que es basa en l’explotació i l’opressió, a partir d’uns principis que basteixen el caràcter i desenvolupament del nostre projecte. Així doncs, el masclisme, el feixisme i el racisme han de ser combatuts més enllà de si en cada situació concreta es reprodueix o no el capital. Són pilars del sistema que hem de destruir, no tan sols per destruir el capitalisme, sinó perquè no volem canviar aquesta societat per qualsevol altra: la volem socialista, feminista, antiracista, que cuidi del territori, que s’agermani amb tots els pobles del món i on no hi hagi discriminació de cap mena.

Per això, quan es planteja la condemna de la violència masclista des de la crítica que divideix la classe treballadora, caiem en el marc erroni de condemnar-ho només en uns termes, que deixen de banda que el nostre projecte d’emancipació ha de defensar el dret de les dones a viure lliurement, independentment de si aquesta opressió divideix o no la classe. Amb una classe unida, no existiria l’opressió de gènere? Hi ha moltíssims exemples històrics que mostren com en les majors organitzacions de classe de la història el masclisme s’hi ha continuat donant. Hem de poder dir clarament que estem en contra de la violència masclista perquè atempta contra la llibertat de les dones, i no només perquè jerarquitza i dificulta l’organització de la classe treballadora.

En tercer lloc, el plantejament que el socialisme ja comporta la fi de les opressions de gènere, tampoc no és nou. I tampoc no és en si mateix incorrecte. Perquè socialisme tampoc no hi ha un, ni és un manual; està per construir. Ara bé, com farem que inclogui com a element bàsic acabar amb l’opressió de gènere, si no parlem de l’opressió de gènere més que com a mecanisme de reproducció de capital? Com transformarem una societat patriarcal que reprodueix el masclisme i que ho seguirà fent si no fem una aposta alternativa ferma? Necessitem incorporar el feminisme, i parlar clarament d’aquest, perquè no ha estat incorporat encara ni a les organitzacions socialistes, ni a la idea de socialisme que puguem tenir. Podem plantejar-nos el repte que el socialisme que construïm sigui feminista, perquè comparteixo absolutament que el socialisme no ha de ser únicament una proposta econòmica, sinó una esmena integral de la formació social actual, en totes les seves vessants. Però per això caldrà no fer veure que tot allò que ha aportat la teoria feminista és burgès i tractar d’invalidar-ho, ni tampoc abraçar la infinita literatura «feminista» acríticament. Tampoc no podem pensar que els plantejaments de les feministes socialistes de finals del XIX i principi de segle XX són suficients per abordar el gènere, malgrat que fossin imprescindibles per entendre l’opressió de gènere sense deslligar-la de l’explotació de classe. El nostre repte tracta de construir teories sòlides que integrin les millors aportacions de cada passa prèvia.

Potser algun dia no caldrà parlar de feminisme perquè quan parlem de la proposta i les organitzacions socialistes sigui ja entès i, sobretot, practicat així. Sense dubte, encara és imprescindible, i ens trobem a les beceroles que algun dia això pugui passar. Recordem que no fa ni deu anys que molta gent encara pensava –malgrat que hi havia companyes lluitant contra aquestes idees– que era una qüestió secundària, gairebé no s’analitzava l’impacte del gènere en la vida de les dones, gairebé no es parlava i menys encara es qüestionava que els militants comunistes assetgessin les companyes o que la gran majoria de militants fossin homes, entre moltes d’altres qüestions.

Article d’opinió de Patri G. Vallejo, militant d’Endavant (OSAN) Vallès Occidental, publicat a Catarsi Magazine.

Unim-nos contra la pujada de preus

L’economia mundial es troba immersa en un escenari inflacionari. Un fet que no és casual ni recent i que té els seus orígens en la desregulació financera a l’inici dels anys 70. La taxa de guany de les empreses estava en caiguda i els capitalistes van veure en l’especulació financera una font per obtenir més rendiments.

Va ser durant el període de la bombolla immobiliària quan especuladors financers van incrementar notablement les inversions especulatives en matèries primeres com aliments, energia, minerals, etc. D’aleshores ençà, els preus de les matèries primeres han experimentat tendències alcistes i fortes fluctuacions, especialment en períodes de canvis i d’incertesa com els actuals: una pandèmia i una guerra que permeten als especuladors enriquir-se amb la compravenda d’actius financers, alhora que les empreses també ho aprofiten per augmentar els preus i, en conseqüència, obtenir uns beneficis desorbitats.

I com no podia ser d’altra manera,a la cua hi trobem la classe treballadora, que veu com els preus es continuen incrementant mentre sous i pensions segueixen estancats des de fa dècades (inferiors al 2008 en termes reals).

Les conseqüències evidents d’un escenari inflacionari sense compensació per als treballadors ni els pensionistes serà l’esclat d’una nova crisi: descens del consum, disminució de les vendes de les empreses i, finalment, acomiadaments massius. I justament els mateixos que hauran guanyat enormes beneficis durant anys, fins al punt d’acabar provocant una crisi inflacionària, argumentaran que apujar sous i pensions podria generar una espiral inflacionària i que, per tant, els treballadors s’hauran d’estrènyer novament el cinturó.

Les receptes que ens imposaran per superar la crisi seran les de sempre. D’una banda, la classe treballadora patirà acomiadaments massius i precarització dels llocs de feina. I de l’altra, s’iniciaran fortes retallades en els serveis públics, tal i com ja ha anunciat el govern espanyol en el programa d’estabilitat per als pròxims anys que ha enviat a Brussel·les i que preveu retallades en totes les partides pressupostàries, excepte en despesa militar. La història interminable del capitalisme: els beneficis per al capital i les pèrdues per al treball.

Dos fets més poden agreujar la crisi i dificultar la vida per a moltes persones i països sencers. El primer és una nova bombolla immobiliària, fruit de l’especulació, que a hores d’ara ja està dificultat l’accés a l’habitatge per a molta gent i que n’expulsarà a molta més de casa seva a causa de encariment de les hipoteques. El segon és l’augment de preu de les importacions de productes energètics, minerals i alimentaris provocat per l’apreciació del dòlar, que ja s’està traduint en fallides de països sencers que estan sent rescatats per l’FMI a canvi de dures mesures neoliberals que castigaran a la població.

I com ja apuntaven les nostres companyes, a tot això també s’hi afegeix una altra crisi de naturalesa diferent, que ve de fons i que cada cop està agafant més rellevància: el xoc del capitalisme amb els límits físics del planeta. La necessitat d’innovació i expansió tecnològica permanents del capitalisme ha estat possible fins ara gràcies al consum ingent de recursos minerals i energètics; però hi ha uns límits físics que era obvi que s’acabarien sobrepassant, i és l’escenari en què ens trobem actualment. Això comporta que cada cop s’hagi de destinar més energia per extreure i processar la mateixa quantitat de minerals i recursos energètics. Per tant, és d’esperar una tendència creixent dels costos energètics a llarg termini, que tendeixi a empènyer els preus a l’alça.

A això cal afegir-hi la crisi climàtica. Les enormes quantitats de gasos d’efecte d’hivernacle que l’activitat econòmica ha abocat a l’atmosfera comportaran un canvi accelerat del clima de molt difícil adaptació. Serà justament en el moment de més adversitats que menys disponibilitat de recursos tindrem per adaptar-nos al nou clima.

Som, per tant, davant d’una altra crisi capitalista que castigarà com sempre les persones pobres i els països pobres. Una crisi generada pels mateixos límits i contradiccions del capitalisme, que amb la seva ànsia per valoritzar els capitals acaba generant bombolles especulatives i inflacionàries que ofeguen l’economia de milions de persones.

Però som davant, també, de la contradicció insalvable entre l’expansionisme capitalista i els límits físics del planeta. Una contradicció de fons que anirà agreujant i influint en les futures crisis i que a llarg termini podria posar en risc la mateixa humanitat.

L’únic remei a un escenari de crisis i desigualtats creixents passa per entendre que no hi ha un capitalisme ni verd ni de rostre humà i que cal canviar la dinàmica social radicalment, des de l’arrel. El motor de la societat ha de deixar de ser la rendibilitat del capital, per passar a ser la reproducció de la vida.

Un moment com l’actual de crisi i desafecció pot ser una bona oportunitat per iniciar un canvi de rumb. Caldrà la unitat d’acció de les esquerres anticapitalistes per activar mobilitzacions i protestes que aturin les polítiques del capital i comencin a exigir i implementar les transformacions que són tant necessàries. Unim-nos ara contra la pujada de preus i caminem plegats molt més enllà. Ens hi va la vida!

Article de Nil Saladich, militant d’Endavant (OSAN) Ponent, publicat a El Temps.

L’Esquerra Independentista davant l’excepcionalitat política i la repressió del passat 9 d’octubre

Comunicat de l’Esquerra Independentista després de la Diada del País Valencià, el 9 d’octubre:

El passat diumenge 9 d’octubre, diada del País Valencià, l’Esquerra Independentista junt amb més d’una vintena d’organitzacions vam fer possible la mobilització unitària de caràcter anticapitalista i antifeixista a València i vam aconseguir novament sumar milers de persones en defensa dels drets i les llibertats socials i nacionals del nostre poble. Tot i l’èxit de la convocatòria, que no és ni més ni menys que el resultat de l’organització popular, no estem disposades a passar per alt la situació d’excepcionalitat que se’ns va imposar per part de les forces i cossos de seguretat de l’Estat sota la direcció de la subdelegació del govern espanyol.

La persecució política cap a l’Esquerra Independentista i el conjunt del moviment popular contrasta amb la impunitat del feixisme i evidencia, una vegada més, que aquest és part constitutiva de l’Estat i s’alimenta ideològicament de l’espanyolisme. No és cap casualitat, per tant, que la mateixa setmana de la diada del País Valencià el líder de la formació feixista España 2.000 rebera una condecoració per part de la Policia Nacional per la seua “contribució a la seguretat ciutadana”. Com tampoc no ho és que durant el matí grupuscles d’extrema dreta pogueren exhibir amb total impunitat simbologia feixista mentre que, a la vesprada, nosaltres patíem el robatori d’estelades i banderes del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans per part de les mateixes forces policials.

La denúncia pública que hui presentem no espera res d’un Estat que és en definitiva un instrument jurídic, polític i institucional al servei de les classes dominants. La denúncia pública que hui presentem pretén fer una crida a l’organització i alertar a la classe treballadora dels Països Catalans davant el retrocés en els drets conquerits amb la nostra lluita. El robatori i confiscació de propaganda política, la criminalització amb un desplegament policial massiu, els escorcolls, les identificacions arbitràries, la persecució i les amenaces de sanció per delicte de desobediència tenen com a objectiu generar por i desmobilització. I no ho anem a permetre. Com no vam permetre, gràcies a la força col·lectiva de totes les qui ens vam aturar a la manifestació, l’intent per part de la policia de trencar amb la mobilització unitària, encara que ens haja costat diferents amenaces de sanció.

Perquè quan el nostre poble pren consciència de classe i nacional esdevé una autèntica amenaça per a l’Estat. Així ho demostra la repressió i la violència policial i feixista de l’octubre del 2017 arreu dels Països Catalans. I així es ratifica a l’octubre del 2022 amb el recent cas destapat d’espionatge polític que hem patit l’Esquerra Independentista i la persecució política i la repressió viscudes el passat diumenge. En paraules de la Brigada d’Informació de la Policia, l’Esquerra Independentista es perfila com a “una amenaça real per a l’estabilitat de l’Estat i la pau social com a moviment de contrapoder que és”. I així seguirà sent.

És per això que fem una crida a donar continuïtat als espais unitaris construïts per a organitzar la manifestació del 9 d’octubre. Per tal que d’aquesta confluència puga néixer la resposta no només a la repressió que vam patir, sinó també a la contínua degradació en les nostres condicions materials de vida. Davant la repressió, però també davant la guerra, l’empobriment massiu i la pujada de preus estem obligades a unir-nos i construir una alternativa popular als governs actuals que trenque alhora amb l’avenç del feixisme. Passem de ser una amenaça, a ser una alternativa real per la classe treballadora dels Països Catalans.

Unim-nos contra la repressió! Unim-nos contra l’Estat!
Construïm l’alternativa. Construïm Unitat Popular!

Memòria històrica a prova de bombes

Quan diem que Joan Fuster és clau en la construcció dels Països Catalans no és només per la seva obra política i literària. És, també, perquè la seva vida sintetitza gran part de les dificultats que el nostre poble ha tingut i té sota la dominació espanyola: així com volen eliminar les nostres llengua i cultura, així mateix van voler-lo eliminar a ell. Físicament. Fuster va ser un trist protagonista passiu -és a dir, víctima- de l’anomenada batalla de València, l’intent de l’extrema dreta per evitar l’articulació dels Països Catalans durant els anys posteriors a la mort del dictador Franco.

Ben sovint, ens ressonen les paraules del discurs que va pronunciar Fuster l’abril del 1982 a Castelló de la Plana: “o ens recobrem en la nostra unitat o serem destruïts com a poble. O ara o mai!”. Aquell discurs, el savi de Sueca el començava fent-se ressò de la mort del seu amic i també intel·lectual Manel Sanchis Guarner. El Casal Independentista El Noi Baliarda el va projectar en el tret de sortida de l’Any Fuster. I fou en aquest acte on Jan Bruguera, editor de 3i4 Edicions, va fer esment que la mort de Sanchis Guarner es produïa poc temps després d’haver patit diversos atacs, inclosos un atemptat amb bomba el 1978 i un paquet bomba, l’any següent, que va saber desactivar, a part de pintades amenaçants. El que fet que ningú no investigués aquells atacs va anar deteriorant la seva salut, fins a morir el desembre de 1981.

També el 1978, Fuster va patir el primer atemptat. I aquell mateix 1982, tot just 7 mesos després del discurs a Castelló, en patiria el segon i més bèstia. Dues bombes a ca seva que farien explosió a quarts de cinc de la matinada. La primera, més fluixa, havia de servir d’esquer per a generar l’atracció de Fuster i dels seus contertulians: era públic i notori que el savi de Sueca es reunia amb amics, cada nit, fins a altes hores de la matinada, tot compartint anàlisis i visions polítiques literàries. La segona bomba, molt més potent, havia d’explotar un cop les potencials víctimes s’haguessin atansat a veure els estralls de la primera.

Per a les bombes d’aquest segon atemptat, la matinada del 10 a l’11 de setembre de 1982, van utilitzar Goma2, material explosiu que feien servir algunes unitats militars. No hi va haver cap detingut ni cap judici. El pes de la modèlica transició necessitava d’esborrar no només els Països Catalans sinó també tots els atacs, legals o paramilitars, que ajudaven a eliminar la consciència i construcció nacionals, lingüístiques i culturals.

I per això, també, la censura que ja es va aplicar aleshores per a negar o minimitzar l’atemptat ha arribat fins als nostres dies. «No està tot. M’ha estranyat no veure imatges de l’interior de l’habitació on Fuster tenia els llibres. Era molt impressionant, tot mig cremat i per terra», com es veu en la foto d’Ana Torralva; això es pot llegir en aquest article recent del Diari La Veu, on expliquen “la que hauria pogut ser la major massacre terrorista de tota la Transició al País Valencià”.

La tasca d’esborrar els fets és ingent per part de l’Estat espanyol. També fa poc, elDiario.es se’n feia ressò en aquest altre article, on podíem llegir: “La Conselleria de Justícia del Govern valencià assegura que el març de 2015 es van destruir els suport de les investigacions sobre la bomba col·locada al costat de la casa de l’escriptor de Sueca i que en desconeix el destí”. Fa pocs dies, coincidint amb els 41 anys de la trista efemèride, TVE va recuperar imatges inèdites que no s’emeteren perquè foren censurades en aquella època.

I tanmateix, la remor persisteix. Perquè si avui podem parlar del savi de Sueca i reivindicar-lo és perquè tenim encara un poble per (re)construir, tant al País Valencià com als Països Catalans. I perquè en un poble sotmès nacionalment des de fa més de 350 anys per dos estats centralistes, no només la memòria històrica és a prova de bombes, sinó que ens reafirmem que no venç el temps sinó la voluntat; i que nosaltres tenim clar que no som res si no som poble.

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

Treballar menys, treballar totes. Unim-nos pel treball i salaris dignes

Que el capitalisme és una màquina de generar crisis fa molts anys que ho sabem, i que aquestes crisis són cada cop més continuades en el temps, també. Des de la crisi de les tulipes del segle XVII fins als nostres dies, en què hi ha múltiples crisis encadenades, sigui per manca de consum, per manca de matèries primeres o bé per especulació i pujada de preus.

Encara no havíem sortit de la crisi financera del 2008 que ja hem tornat a caure en una nova doble crisi que primer ha agafat forma de pandèmia i que, ara, agafa forma de guerra. Tota crisi porta associada una manca de perspectiva per al conjunt de la classe treballadora: alts índexs d’atur, més precarietat, pujada de preus, baixada o estancament de sous, imposició d’hores extraordinàries, arbitrarietats patronals i evidentment, un control social més elevat, un ordre jurídic més repressiu i un reforçament de l’estat policial.

Els darrers dies, les treballadores d’autobusos de Transport Metropolitans de Barcelona estan duent a terme un seguit de protestes per tal de millorar les seves condicions materials de vida i treball. La negociació de la pujada salarial està al centre del conflicte, ja que l’IPC disparat del 8,5% en setembre no s’està compensant amb una pujada de sous de tal magnitud. En conseqüència, al cap de l’any les treballadores de TMB cobrarien un 5% menys de sou real o, dit d’una altra manera, treballarien de franc durant quasi un mes a l’any. A part, l’empresa ha hagut de reconèixer que durant els darrers divuit anys va cometre un petit error de càlcul en les nòmines pel que fa als complements salarials, un petit error de càlcul que, acumulat, esdevenen 25 milions d’euros de deute de l’empresa a les treballadores. Un petit error de càlcul.

Davant d’aquesta situació les treballadores de TMB han plantejat un torcebraç a la direcció de l’ens públic, exigint la pujada salarial per compensar l’IPC. Un torcebraç que els darrers dies ha pres forma de vagues i que els pròxims dies es continuaran reproduint. Però, és clar, percebre un salari adient a la pujada de l’IPC no els garanteix el retorn de la pèrdua de 25 milions d’euros. Per a aquesta segona qüestió, les treballadores de TMB podien apostar per recuperar el valor monetari i particular de cada treballadora, però han preferit buscar noves solucions que instin l’empresa a generar nous llocs de treball. I és que, si se’ls deuen tants diners, vol dir que també se’ls pot compensar amb una proporció igual de dies de descans sense pèrdua de poder adquisitiu. Aquesta fórmula, de facto, generaria nous llocs de treball que haurien d’entrar en joc quan la plantilla actual gaudeixi dels dies de descans.

Al llarg dels darrers anys (i dècades), les treballadores de TMB s’han significat per ser exemple i punta de llança en organització obrera, tot plantejant formes de lluita que superin els sindicats del pacte social i tot garantint via assemblea una força de contrapoder a l’empresa. Altre cop esdevenen exemple i plantegen treballar menys, que treballi tothom i repartir la riquesa, una màxima que en temps de crisi hauria d’estar gravada a foc als manuals de tota negociació amb la patronal, perquè quan totes treballem deixem menys gent a l’atur i reduïm la pressió sobre aquelles que, per necessitat, es veuen obligades a acceptar condicions laborals en frau de llei i imposicions patronals.

És per això que des de l’Esquerra Independentista i els moviments populars hem de fer costat a aquesta lluita i a totes les que des d’ara plantegin millores salarials i de repartiment del treball i la riquesa, perquè, mentre no assaltem el poder, la vida a la terra sigui més habitable. I serà amb els peus a terra –als carrers- i unides que acumularem les forces necessàries per combatre la pujada de preus a la qual ens han abocat l’enèsima crisi de la guerra i el capital.

Article de Marc Garcia, militant d’Endavant (OSAN) Sants, publicat a L’Accent.

Arran i Endavant taquem de roig les estàtues de Gaspar de Portolà a Lleida i Balaguer

Les organitzacions de l’Esquerra Independentista Arran Lleida i Endavant Ponent hem cobert de pintura roja els monuments dedicats a Gaspar de Portolà a Lleida i Balaguer. Coincidint amb el Dia de la Hispanitat, l’assenyalem com a màxim exponent de la colonització espanyola de Califòrnia durant el segle XVIII: “Les nostres ciutats no poden seguir honorant el responsable militar del genocidi contra la població indígena de l’Alta Califòrnia”.

L’anomenada Santa Expedición a la Alta California (nom que va rebre la missió encarregada per Carles III per ocupar aquest territori al segle XVIII), va provocar una catàstrofe demogràfica, cultural i social sobre els pobles originaris. La figura de Portolà, àmpliament venerada per institucions, polítics i empresaris de Ponent també ha estat, en els darrers anys, reinvindicada per grupuscles feixistes.

Amb aquesta acció, les organitzacions exigim a les Paeries de les dos ciutats que retirin les escultures assenyalades i que deixin d’homenatjar Gaspar de Portolà en els seus nomenclàtors. Concretament, en el cas de Balaguer, també demanem el canvi de nom d’un carrer, de l’escola pública i d’un espai museístic. A Lleida també exigim el canvi del nom d’uns blocs del barri de la Mariola i la retirada de les plaques de l’exterior de l’església de Sant Pere Apòstol.

Balaguer i Lleida, 12 d’octubre de 2022.

La figura a Balaguer.

La figura a Lleida.

Retornem al 9 d’Octubre el que és seu

El 9 d’Octubre és una de les fites marcades al calendari polític valencià. Malauradament, correm el perill d’oblidar la significació històrica que la celebració de la diada ha tingut no només per al valencianisme i l’independentisme, sinó també per al conjunt de l’esquerra valenciana. Enguany, quan es compleixen cinc anys de les agressions feixistes del 2017 a la plaça de Sant Agustí, és moment de fer memòria i recordar tant per què l’espanyolisme va fer una aposta tan forta per expulsar-nos del carrer, com per què va ser necessari dotar d’un significat nou aquesta diada.

Tot i que els episodis de violència ultra contra el valencianisme que es manifesta cada 9 d’Octubre als carrers de València han estat un fet habitual des de la transició, els de fa cinc anys marcaren un abans i un després per la seua virulència. L’agressió, a cara descoberta, al caliu de la passivitat policial i amb retransmissió televisiva en directe inclosa, va sorprendre molts. Per a molta gent, de fet, les agressions d’aquell dia van suposar un canvi en la manera de concebre i viure la diada i feren que moltes persones obriren els ulls i prengueren consciència de l’evidència que aquest atac no era sinó un graó afegit més a l’escalada repressiva atiada per les diferents institucions de l’estat durant les setmanes prèvies. El paper dels grupuscles feixistes aquell dia, al cap i a la fi, no va ser més que el de complementar el treball que des de la policia i fins a l’aparell judicial, passant pels mitjans de comunicació, estaven fent per a tapar qualsevol escletxa per on es poguera filtrar el qüestionament de l’ordenament jurídic i del model d’estat que havia obert el procés independentista al Principat. Per a ells, escombrar-nos del carrer era una necessitat de primer ordre només huit dies després de l’1 d’octubre.

A la desorientació i perplexitat dels primers dies va seguir una resposta molt àgil, amb la celebració d’assemblees multitudinàries i molt representatives en les quals participaren col·lectius i entitats de pràcticament tota l’esquerra valenciana. En aquelles reunions es va decidir tornar el colp en forma de manifestació multitudinària. La marxa, que va recórrer el centre de València poques setmanes després sota el lema «Contra el feixisme i les llibertats. No passaran», va ser exitosa en dos sentits: en primer lloc perquè aconseguí generar una recuperació de la confiança en les pròpies forces, però també perquè va suposar una acumulació de força per a fer front a un feixisme que havia passat d’amenaça a realitat. De fet, moltes de les anàlisis col·lectives que isqueren d’aquelles trobades anaven en la mateixa direcció: el perill que les agressions provocaren l’efecte d’una desmobilització generalitzada per als 9 d’Octubre vinents, el que justament pretenien els ultres.

D’aquesta manera, i responent a un consens col·lectiu, el 9 d’Octubre es va transformar d’un any a altre en una diada marcadament antifeixista. La decisió, tot i ser arriscada i trencar la línia tradicional discursiva d’aquesta diada, molt centrada històricament en reivindicar qüestions vinculades amb la identitat, es va demostrar encertada. L’èxit de les mobilitzacions durant els anys següents no només va aconseguir que les manifestacions de la vesprada no deixaren de fer-se, sinó que fins i tot foren més multitudinàries que les d’anys anteriors i amb la participació de moltes persones, per primera vegada en una diada.

Aplicar un canvi tan dràstic, tot i l’èxit demostrat, també va suposar haver d’afrontar un risc evident per a la mateixa mobilització. Al cap i a la fi, la història de les mobilitzacions vespertines del 9 d’Octubre, els discursos polítics i les organitzacions que tradicionalment les havien impulsat i organitzat, tot i compartir els objectius i molts dels seus plantejaments, no s’ajusten exclusivament a les dinàmiques pròpies de l’espai de l’antifeixisme. Aquest model, en què gairebé tot el discurs ha recaigut en la lluita antifeixista, a més d’invisibilitzar altres lluites socials, difícilment pot sostindre’s indefinidament en el temps.

Potser per aquests motius, cal que ens preparem. Ara, en el cicle de reconstrucció dels moviments populars i d’augment de mobilitzacions que haurem d’afrontar en els pròxims anys és el moment per a les i els independentistes, no només de València sinó també de la resta dels Països Catalans, de tornar a significar la diada amb els seus valors històrics. Perquè tinguem presents que els i les independentistes ja hi érem abans del 2017, construint una jornada de lluita, plena de contingut i alternativa a la diada segrestada pel regionalisme, així com que també continuarem sent presents en el futur per a seguir commemorant un fet històric, com és el de la incorporació del País Valencià a la catalanitat, que només ha tingut sentit quan ha servit per a reivindicar un altre model de país, diferent, lliure, més just, democràtic i d’iguals. Un país, en definitiva, lliure de feixisme i intolerància.

Però per a fer-lo cal que ens posem a treballar en la construcció del moviment, que tornem a ocupar els carrers i les places; i això comença, també, en la participació d’aquest 9 d’Octubre. Perquè, recordem-ho, com més n’hem sigut al carrer, menys espai hem deixat als feixistes.

Article d’Aure Silvestre, militant d’Endavant (OSAN), publicat al Diari La Veu.

Per avançar: Unitat Popular

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de la Diada Nacional del 9 d’Octubre del 2022

PER AVANÇAR: UNITAT POPULAR

Unim-nos contra el feixisme, enterrem l’espanyolisme

Este any l’Esquerra Independentista i el conjunt del Moviment Popular tornem a eixir al carrer per celebrar i reivindicar la diada del 9 d’octubre. Cada any ens retrobem al carrer per assenyalar els atacs al nostre poble i la nostra classe i, en aquest, hem de posar èmfasi en el procés d’empobriment que estem vivint. Les mesures impulsades pel govern de l’Estat espanyol i recolzades pel govern del Botànic tenen dues vessants: la primera és que protegeixen, com sempre, els interessos de les classes econòmiques dominants rics. Per a nosaltres els preus no paren de pujar, alhora que els sous es mantenen congelats, fent que siga impossible arribar a final de mes. Ells, en canvi, segueixen augmentant els seus beneficis. En el darrer any, només el 9% dels arrendaments de la ciutat de València són inferiors als 750€ mensuals, quan fa un any eren el 54%, més de la meitat de l’oferta, que juntament amb l’increment del cost de la vida i la precarització laboral, la gentrificació dels barris i municipis, el consum massiu del turisme, entre altres, fan d’aquesta situació un panorama insostenible. Les mesures del governs no persegueixen pal·liar cap efecte del capitalisme, estan plenament alineades amb les imposicions de la Unió Europea.

Alhora, els recursos energètics estan privatitzats, provocant que no puguem tenir accés a allò més bàsic: la llum és impagable, el gas també, els combustibles són inassumibles. La crisi climàtica s’accelera i patim els efectes ben a prop i al nostre territori: aquest estiu diversos incendis, com els de l’Alcalatén, l’Alt Palància, la Marina o el Comtat, han arrasat gran part de la biodiversitat, convertint en cendra milers d’hectàrees, mentre mantenen la precarietat laboral als bombers forestals del País Valencià i part de la història dels nostres avantpassats.

Però sembla que, per als que ocupen cadires al govern, no hi ha suficient amb aquesta terra cremada. Ells necessiten seguir omplint-se les butxaques a costa de destrossar el nostre territori. Ho fan baix el rentat de cara ecocapitalista, canviant els camps de cultiu per camps de plaques solars a les comarques com la Ribera, la Costera i la Vall d’Albaida, o promovent macroprojectes com les línies de Molta Alta Tensió (MAT), l’ampliació del Port de València o el PAI de Benimaclet. Tot propostes que, lluny de tindre en compte la voluntat i necessitats del poble, només els beneficien a les classes dominants.

Reprenent les paraules de Fuster en el centenari del seu naixement, “les propostes oficials de “bilingüisme” són, i sempre seran, una trampa parada contra el català”, doncs no és casualitat que siga la mateixa burgesia la que imposa una pujada desfermada del preu de vida mentre retalla hores de valencià a l’escola a cop de sentència de tribunal i connivència del govern del canvi.

Tampoc no és cap casualitat que les imposicions de percentatges de castellà a l’escola i l’anomenada autonomia de centres siguen els pilars sobre els quals s’està obrint camí la voluntat espanyolista i liberal a les nostres escoles. Són les sentències dels tribunals espanyols les que modulen els límits des d’on poden operar els governs autonomistes, siga per la via de la Llei del Plurilingüisme al País Valencià, amb la llei March a les Illes o a través dels acords per atacar als centres de la immersió lingüística al Principat.

I són aquests límits els que estem obligades a trencar si volem garantir la nostra existència com a poble, doncs una llengua no pot subsistir, viva, dins la societat que li és pròpia, si no és la llengua de tothom i practicada per tothom a tothora. La defensa del català té a veure amb la defensa d’un dret polític vital que entra en xoc directe amb els Estats espanyol i francès. I per això l’ofensiva contra la nostra llengua serà permanent mentre que no ens recobrem en la nostra unitat, mentre no deixem d’operar dins dels límits que ens imposa l’estat.

En tot aquest context, a més, el govern espanyol alimenta els blaverismes i el feixisme al País Valencià, mitjançant el blanqueig i la impunitat de la seua violència i atacs anticatalanistes, masclistes, homòfobs, trànsfobs i racistes. Ho vam viure amb Guillem Agulló, amb els companys de Pego, les de La Cosa Nostra i les Subversives de Castelló.

L’extrema dreta busca situar el conflicte on no hi és. Però com pot ser que formem part del problema, si el malestar el genera qui té la propietat d’allò més bàsic? Si és Juan Roig, propietari de Mercadona, qui puja els preus dels productes per treure’n profit? Si és Endesa, en mans privades, qui augmenta el cost de la llum per mantenir els beneficis? I tot i això, hem viscut un estiu on les punxades a les festes han estat a l’ordre del dia. A l’última setmana han hagut 3 feminicidis als Països Catalans. 2 agressions lgbtfòbiques al País Valencià durant el mes de setembre.

Davant el projecte nacional de l’espanyolisme, basat en la repressió cap al moviment popular i la negació de la sobirania i dels drets nacionals i socials del nostre poble; davant la misèria, la precarietat i l’augment del cost de la vida, davant la destrucció del territori i la impunitat del feixisme, hem de seguir organitzant-nos, enfortir els nostres projectes i unir les lluites, treballant colze a colze per teixir una gran xarxa de solidaritat antirepressiva i suport mutu i amb el convenciment que hi ha una altra manera de fer les coses, que requerirà tot l’entusiasme, la intel·ligència col·lectiva i la unitat per fer-ho possibles: uns Països Catalans independents, socialistes i feministes.

Necessitem tot l’entusiasme, la intel•ligència col•lectiva i la unitat de totes per a fer-ho possible!

Un mes d’arrencada en roig i lila

Butlletí andreuenc n. 08 (2a època) – Setembre 2022

Un mes d’arrencada en roig i lila

Nou curs escolar, noves floracions en la lluita. Nou curs de collir i recollir allò que hem anat sembrant i regant amb la paciència de la militància sostenible, l’única possible, la vital.

Ja el primer dia de mes, el Noi Baliarda ens acollia en un nou club de lectura. Anant més enllà dels dos anteriors, dedicats a Joan Fuster, aquest cop ens endinsàvem en L’hora violeta de la gran Montserrat Roig. Aprofitem per recuperar aquesta entrevista de la periodista al de Sueca. Parlant de fulls, papers i d’altres: aquestes llavors que hem anat plantant com a organització van donant els seus fruits. En clau local, en un nou article publicat a la revista veïnal Sant Andreu de Cap a Peus que, de fet, també uneix la Roig i el savi de Sueca: Som Països Fusterians. I en clau nacional, perquè ha vist la llum el n. 2 de la Tanyada, l’òrgan d’expressió d’Endavant (OSAN).

Parlant de nacional, setembre és un mes marcat per la diada de l’Onze de Setembre, al Principat. I enguany, era evident que el savi de Sueca hi havia de ser ben present. Així, el divendres 9 de setembre, la comarca del Barcelonès acollíem l’acte nacional de l’Any Fuster, a ca nostra, després del tret de sortida del mes de març a València.

L’acte inaugurava tot un cap de setmana d’actes tant arreu de la comarca com del Principat i al poble, clar, també en vam tenir. A la tarda i vespre de dissabte 10, la pl. Palmeres va ser l’escenari de l’acte de l’Esquerra Independentista de Sant Andreu, que va tenir el seu punt central polític en el discurs d’uns dels nostres portaveus nacionals. Un bingo musical, un sopar i un concert van posar el punt més lúdic i festiu a la diada.

A l’endemà, la mobilització es va traslladar a Barcelona, com no podia ser d’altra manera. Tota una jornada de convocatòries de l’Esquerra Independentista per a subratllar els eixos estratètics pels quals lluitem, d’Independència, Socialisme, Feminisme i Països Catalans, i reforçar que som aquí Fins a vèncer. Unitat Popular, organització i lluita. Hereves de les lluites de les oprimides dels Països Catalans i d’arreu del món, som l’Esquerra Independentista i seguirem lluitant fins a vèncer i per a canviar-ho tot!

I sí, la lluita és a diari, i és cada dia que ens enfrontem també a la repressió. Pocs dies després, la dignitat que planta cara a un sistema inhumà ens obligava a posar el cos altre cop per evitar que una veïna fos desnonada. Altre cop, la brutalitat del sistema va deixar una veïna sense sostre i, altre cop, una militant nostra va ser identificada per intentar evitar-ho.

Ara bé, cada cop som més gent lluitant i organitzada. Aquest mes, hem estat molt contentes de donar la benvinguda a un nou nucli d’Endavant al Berguedà! Parlant d’alegries i benvingudes, ens emocionem en saber que tornem a poder abraçar la nostra companya Anna Gabriel!

Com que la lluita és arreu, també vam assistir a l’assemblea de la CUP Barcelona, on van triar les persones que encapçalaran la llista a les properes municipals. Fou el mateix cap de setmana en què nosaltres vam realitzar un debat intern per analitzar el curs passat i encarar el nou.

I si començàvem el mes en Roig, l’acabàvem en lila, perquè estem determinades a fer dels Països Catalans referents en drets sexuals i reproductius. Ho vam escriure a les parets del poble i ho vam reivindicar als carrers de Barcelona. La prohibició de la interrupció voluntària de l’embaràs és una de les múltiples violències contra les dones, una violència que, aquest mes, ha estat especialment tràgica amb 3 dones assassinades a les nostres comarques. Els feminicidis segueixen sent una insofrible xacra als Països Catalans.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Setembre 2022. Assemblea local d’Endavant (OSAN) Sant Andreu

santandreu@endavant.org | www.twitter.com/endavantstap | http://www.endavant.org

Combats per escrit

Altre cop, les efemèrides ens van resultar casuals. El segon club de lectura del Noi Baliarda va tenir lloc el 22 de juny d’enguany, just l’endemà que es complissin 30 anys de la mort de Joan Fuster. I vam comprovar, emperò, que els seus Escrits de combat segueixen més vius que mai.

En clau general, vam tornar a compartir la facilitat amb què escrivia i com de fàcil en feia la lectura. Així mateix, Fuster no estalviava en contundència i en deixar els conceptes molt clars, com per exemple, en contra del sucursalisme i el provincianisme. En aquest sentit, detectàvem un intel·lectual centrat en la batalla dels conceptes, on ell assenta unes bases per a clarificar qüestions relacionades amb la llengua, la nació o la senyera, entre d’altres. Defineix des de la base conceptual per a poder construir.

A Qüestió de noms, intenta definir dos conceptes, llengua i territori. Sintetitza els Països Catalans en clau d’unitat i de diversitat, mentre situa el problema en la confusió dels mots derivats de la ciutat de València, com per exemple el gentilici, obrint la porta a l’anàlisi de les particularitats i els particularismes que en sorgeixen. A l’invent del llemosí hi contraposa 400 anys de vivència catalana pel que fa a la llengua, però no s’està de criticar que el Principat també s’intenta apropiar de cert particularisme.

A El blau en la senyera observem un Fuster que immers en el context polític en el qual malda per a influir-hi. Després de fer una trajectòria per a cenyir el blau només en les banderes de València i Borriana, situa la qüestió del blau imposant en la senyera del País Valencià com un problema afegit a la construcció de la normalització de la societat. La imposició de la bandera d’una ciutat concreta és un obstacle a l’hora de construir una societat cohesionada. Així, en la ‘transició’, veu intents de manipular símbols i trets identitaris: qui té el poder imposa els símbols. Denuncia que s’usa la bandera per crear divisió perquè ell té clar que no és que siguin iguals, sinó que la bandera és la mateixa al Principat i al País Valencià.

El moment històric també és palpable a Ara o mai, on ens queda el dubte de si considera que anem perdent, respecte de la llengua. En aquest sentit, hi apunta qüestions ben vigents i assumim que ni hem guanyat ni hem perdut en algunes de les observacions que feia; així mateix, hem de lamentar algun retrocés lingüístic que ell no s’esperava. Tanmateix, és ben encertada la importància que dóna als mitjans de comunicació, ja que ara en canviaríem els formats —internet, en lloc de les seves ràdio i TV— però no la centralitat que ocupen. Així, mentre ho discutíem, vam ressenyar la importància que va tenir el tall de TV3 al País Valencià i en va sorgir un debat sobre la reciprocitat i el paper de la CCMA en general.

La seva coherència i ser conseqüent es palpen a País Valencià, per què?, on en subratlla la necessitat d’una entitat pròpia i de no subordinar-se a l’Estat espanyol. Observa plantejaments derrotistes, que fan anar enrere: es tergiversa la nomenclatura i el nom de País Valencià passar a ser el marcat, quan abans era el normal per a tothom. Aquí vam destacar, un cop, com d’autocentrat estava el savi de Sueca, molt més que moltes de nosaltres avui en dia.

Finalment, a Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans, Fuster planteja una dicotomia clara: o construïm, fem i vivim una cultura de Països Catalans o tota la resta és regionalisme. I el de Sueca ho tenia clar: hem de construir, fer i viure una cultura nacional.

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.

Fem dels Països Catalans referents en drets sexuals i reproductius

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 28S, dia internacional per la despenalització de l’avortament

Fem dels Països Catalans referents en drets sexuals i reproductius
A cada atac… més feminisme!

Davant de l’ofensiva global contra els drets sexuals i reproductius volem fer dels Països Catalans un referent en la seva defensa. Davant de cada atac, no només resistim, sinó que decidim avançar en drets. A cada atac més feminisme.

Aquest 28S volem anar més enllà de la defensa del dret a l’avortament. Perquè el dret a l’avortament és un element indispensable en la defensa dels drets sexuals i reproductius de les dones, com a garantia de la nostra autonomia a l’hora de prendre decisions amb relació a la nostra sexualitat i cos. La defensa a interrompre voluntàriament el nostre embaràs de manera universal, gratuïta i lliure és també la defensa d’una proposta feminista transformadora que confronti el sistema capitalista patriarcal.

Noticies actuals com la negativa dels jutges de la Cort Suprema dels Estats Units al dret constitucional a un avortament segur i legal suposa un atac flagrant a l’autonomia corporal i la sexualitat de les dones. Un exemple més de la creixent presència de forces i discursos explícitament reaccionaris i masclistes a nivell internacional. A l’Estat espanyol l’amenaça latent d’un govern d’extrema dreta i l’expansió dels seus posicionaments antifeministes difosos des de tots els seus mitjans suposen un perill real contra els drets sexuals i reproductius de les dones dels Països Catalans. I no és només l’amenaça de l’extrema dreta la que confronta amb els nostres drets; sense anar més lluny la Generalitat de Catalunya continua finançant la Fundació Pro-Vida de Catalunya, una de les entitats de referència a Catalunya en el lobby que s’oposa al dret a l’avortament. El col·lectiu forma part del Foro Español de la Família, que a l’Estat espanyol ha liderat mobilitzacions per exigir la derogació de la llei que regula la interrupció voluntària de l’embaràs i que també és contrària a la llei de l’eutanàsia.

En el cas de l’avortament tot i ser un dret legalment garantit aquest no es garanteix de manera real i equitativa. Als Països Catalans no s’ha integrat la totalitat de la pràctica de la Interrupció Voluntària de l’Embaràs (IVE) als centres sanitaris públics. No s’ha acabat amb la dinàmica de realitzar-les a la sanitat privada i una part important de les IVE s’estan externalitzant a centres privats.

Durant tots aquests anys als territoris rurals les dones es veuen obligades a fer molts quilòmetres per poder exercir el seu dret a interrompre el seu embaràs. Tot plegat ha generat greus desequilibris territorials, ha permès un negoci encobert a la sanitat privada, ha possibilitat un pervers greuge classista i ha vulnerat el dret de les dones a ser ateses a la xarxa sanitària pública. Una problemàtica que s’ha aguditzat amb l’objecció de consciència de moltes professionals, avalada, si no fomentada, pels patronats dels centres sanitaris on, en la majoria de casos, hi és present l’església.

Tal com plantejàvem però la defensa dels drets sexuals i reproductius va més enllà de la defensa del dret a l’avortament. Volem que els Països Catalans siguin la punta de llança també en la defensa del accés a una educació sexual que ens permeti prendre decisions informades sobre allò que ens afecta, així com l’accés als diferents mètodes anticonceptius i als productes menstruals.

Sabem que a través de l’organització i la mobilització, les lluites per garantir el dret a l’avortament també avancen allà on avança el moviment feminista, sent exemples recents Argentina o Colòmbia. Sense anar més lluny, a partir de la denúncia de les mancances en el sistema públic català per part del moviment feminista i l’Esquerra Independentista, s’ha aconseguit garantir l’accés a aquest dret a més territoris. Aquest és el camí. Ho farem com vam fer-ho oposant-nos a la Llei Gallardón que volia limitar la nostra capacitat d’avortar lliurement o aconseguint victòries com a Manresa o a les Terres de l’Ebre.

Per això, i davant d’aquesta ofensiva contra l’avortament, i els drets sexuals i reproductius, és urgent construir un horitzó que faci dels Països Catalans un referent en la seva garantia. Això passa per anar més enllà de defensar-nos contra la reacció conservadora per no retrocedir. Passa per introduir el feminisme a les aules, a la xarxa de sanitat pública, a les llars, a les nostres relacions i als carrers. Passa per treure les nostres vides i els nostres cossos del control d’empreses i institucions reaccionàries. Passa per acabar amb el capitalisme patriarcal i construir el socialisme i el feminisme als Països Catalans.

A cada atac respondrem amb més feminisme.

Sequeres i incendis, el capitalisme ens drena

«Necessitem urgentment una revolució que posi fi a aquest sistema capitalista depredador. Aixafem el capitalisme, salvem el planeta»

Arriba setembre i amb ell, tot i que encara en queden uns dies, el final de l’estiu. Un estiu protagonitzat pels impactes de la crisi climàtica amb les condicions meteorològiques extremes cada cop més habituals. Aquest any, en particular, les sequeres i els incendis han afectat regions repartides per tot el món.

Durant tot l’estiu, els mitjans de comunicació han anat plens de notícies sobre com la sequera ha deixat al descobert restes arqueològiques, vaixells o fins i tot petjades de dinosaures que ha propiciat, un cop més, el turisme. Aquesta situació sense precedents és el resultat d’una greu manca de precipitacions, després de diversos anys consecutius de sequera. L’aigua s’ha tornat escassa i, en algunes zones, molt escassa. Un fet que sembla irreversible, tal com demostren dades de la NASA, que han revelat que 13 de les 37 conques d’aigües subterrànies més importants del món s’estan esgotant molt més ràpidament del que es poden recarregar.

Enguany hi ha hagut tres factors importants pels quals la situació de sequera s’ha extremat al nostre territori. La manca de precipitació al llarg de tot l’any, la poca neu acumulada als Pirineus que no ha omplert les conques com altres anys i l’augment de la temperatura per sobre la mitjana. Els embassaments es troben per sota del 44% a la CAC i al 57% al País Valencià. La major part de rieres secundàries, torrents i embassaments naturals han estat secs molts mesos amb les conseqüències a nivell ecosistèmic que això representa per a tota la microbiologia del sòl, la flora i la fauna.

El model territorial dels Països Catalans s’ha centrat en el turisme de masses. A les Illes Balears, la situació estival cada any és pitjor, la pressió humana es quadruplica i s’hi ha de dur aigua potable amb vaixells al llarg de l’estiu per abastir la demanda fruit del turisme. A molts municipis del Pirineu, on la població es triplica a l’estiu, a mitjans de juliol ja es va prohibir l’ús d’aigua per a regar horts, jardins i omplir piscines. D’altra banda, s’han potenciat les grans indústries càrnies i alimentàries que generen uns consums d’aigua i de territori que no faciliten una bona gestió homogènia del territori, a banda de les condicions laborals precàries.

Més enllà de la manca d’aigua per al consum humà i les restriccions d’aigua potable per regar horts (amb la consegüent pèrdua d’autoabastiment) i jardins, la situació que viu la pagesia en relació amb la sequera ha provocat grans pèrdues tant de cereals, com fruita de pinyol, fruita seca i farratges. Les collites de farratge han estat del 40-50% en comparació amb altres anys i malgrat les primeres pluges que han arribat aquest agost, la situació és greu.

Tant és així que la situació extrema als boscos ha afavorit grans incendis descontrolats al llarg de tots els PPCC, amb els exemples més greus a la Marina Alta i a l’Alt Palància, que han arribat a cremar un total de 32.000 hectàrees. Els boscos del nostre territori s’han expandit, des de mitjans del segle XX, com a resultat de l’abandonament de zones de conreu i la reducció de pastures. En 40 anys, la massa forestal s’ha duplicat als Països Catalans. Aquests canvis han comportat un augment del risc d’incendis violents donat que els camps abandonats es repoblen, de forma natural, amb un gran nombre de peus d’espècies altament combustibles que afavoreixen la gran continuïtat de la massa forestal. Des de sectors socials i científics fa anys que es critica la gestió forestal que es fa dels nostres boscos i que comporta incendis incontrolables i violents, ja que a causa de la globalització i la industrialització ja no surt rentable una gestió integral del bosc. El 2021 es destacava la poca inversió que hi havia per a la prevenció dels incendis: només el 10% del pressupost es destina a la gestió preventiva i, així, es deixa el 90% a l’extinció.

Finalment, també cal situar com s’especula un cop els boscos s’han cremat, com és el cas de Carcaixent amb l’anomenat Campos Salados, on el fons voltor JPMorgan, amb l’empresa italiana Falck Renewables Power SLU al capdavant, vol cobrir amb plaques fotovoltaiques unes 200 hectàrees damunt un sòl que va patir un incendi el 2016 i que afectaria aqüífers i jaciments arqueològics. Accentuant el consum d’aigua, tenim als Països Catalans al voltant d’una seixantena de camps de golf, una vintena de parcs temàtics aquàtics i unes 500.000 piscines privades. A Mallorca i al País Valencià hi ha municipis que arriben a tenir una piscina privada per cada tres veïns censats, piscines que es troben en parcs residencials de luxe i segones residències. Davant d’això, es fa evident que els qui menys tenen pateixen més les conseqüències de la sequera, i qui més té, gaudeix dels privilegis que li atorga el seu capital.

La demanda d’aigua es dispara a l’estiu a tot arreu, però es veu exageradament agreujada degut a la gran turistització del nostre territori, es multiplica exponencialment el malbaratament d’aigua i se’n desajusta la repartició equitativa. Per seguir posant xifres, un turista gasta entre 450 i 800 litres/dia (depenent de l’estació i la zona dels PPCC) i un resident, 132 litres/dia; així mateix, un creuer que té com a base el port de Palma per iniciar o acabar una ruta a la Mediterrània, consumeix de mitjana 628.000 litres per cada amarratge. Davant aquesta situació cal que identifiquem que el sistema capitalista és el responsable de l’emergència climàtica que estem vivint i patint i, en aquest sentit, des d’Endavant tenim propostes que cal que posem sobre la taula.

El model de gestió de l’aigua és un model caduc. Cal entendre l’aigua com un bé de gestió pública i democràtica que sigui capaç de fer una planificació equitativa i redistributiva a llarg termini, que sigui transparent i adequada a les necessitats del territori i es conservin els ecosistemes que en depenen al llarg de tot el territori. Cal denunciar la gestió privada que tenim actualment, amb grans empreses com Agbar, que acumulen contractes fraudulents i molts beneficis, i que posen preu a l’aigua. Seguir reclamant l’expropiació de les centrals hidroelèctriques (d’Endesa, Iberdrola i d’altres) que hi ha al nostre territori ja que, de fet, són les qui al llarg de l’any controlen el cabal dels nostres rius en funció de la producció d’energia i, en conseqüència, modifiquen les reserves d’aigua dels nostres embassaments per al seu benefici propi. Només cal veure com ha sigut en moments en què el kW/h ha anat més car, que s’han fet treballar més les hidroelèctriques sense tenir en compte l’època de pluges escassa.

Pel que fa a la prevenció dels incendis, cal posar fi a la gran agroindústria i fomentar la gestió silvícola com a aposta de futur. La petita pagesia i la ramaderia extensiva seran la manera de frenar el despoblament, mantenir el territori viu, tenir uns boscos nets i recuperar les zones agrícoles abandonades, generant xarxes de producció i consum de circuits curts i resilients a les situacions extremes futures. Res d’això es pot resoldre sota el capitalisme. Aquest és el punt. Per tant, hem de tenir un sentit d’urgència per enderrocar-lo i abordar les múltiples catàstrofes ambientals que ens està deixant com a llegat.

La classe treballadora podrem introduir un sistema racional, en què compartim els coneixement i la tecnologia que tenim per gestionar l’aigua de manera sostenible. Tenim els mitjans per canviar aquesta situació, però no podem canviar una cosa que no podem controlar, ni podem controlar allò que no tenim. La nacionalització de l’agroempresa, la mineria i altres indústries intensives en aigua, sota un pla de producció democràtic, és la condició principal per resoldre la crisi de l’aigua. El capitalisme està trinxant greument el planeta, però un canvi de model suposarà començar a abordar immediatament qüestions com les sequeres. Cada dia que perdura aquest sistema, la crisi es fa més severa. Necessitem urgentment una revolució que posi fi a aquest sistema capitalista depredador! Aixafem el capitalisme, salvem el planeta!

Article d’opinió d’Emma Rojas i Gemma Tomàs, militants d’Endavant (OSAN) Bages, publicat a Nació Digital.