Altre cop, les efemèrides ens van resultar casuals. El segon club de lectura del Noi Baliarda va tenir lloc el 22 de juny d’enguany, just l’endemà que es complissin 30 anys de la mort de Joan Fuster. I vam comprovar, emperò, que els seus Escrits de combat segueixen més vius que mai.

En clau general, vam tornar a compartir la facilitat amb què escrivia i com de fàcil en feia la lectura. Així mateix, Fuster no estalviava en contundència i en deixar els conceptes molt clars, com per exemple, en contra del sucursalisme i el provincianisme. En aquest sentit, detectàvem un intel·lectual centrat en la batalla dels conceptes, on ell assenta unes bases per a clarificar qüestions relacionades amb la llengua, la nació o la senyera, entre d’altres. Defineix des de la base conceptual per a poder construir.

A Qüestió de noms, intenta definir dos conceptes, llengua i territori. Sintetitza els Països Catalans en clau d’unitat i de diversitat, mentre situa el problema en la confusió dels mots derivats de la ciutat de València, com per exemple el gentilici, obrint la porta a l’anàlisi de les particularitats i els particularismes que en sorgeixen. A l’invent del llemosí hi contraposa 400 anys de vivència catalana pel que fa a la llengua, però no s’està de criticar que el Principat també s’intenta apropiar de cert particularisme.

A El blau en la senyera observem un Fuster que immers en el context polític en el qual malda per a influir-hi. Després de fer una trajectòria per a cenyir el blau només en les banderes de València i Borriana, situa la qüestió del blau imposant en la senyera del País Valencià com un problema afegit a la construcció de la normalització de la societat. La imposició de la bandera d’una ciutat concreta és un obstacle a l’hora de construir una societat cohesionada. Així, en la ‘transició’, veu intents de manipular símbols i trets identitaris: qui té el poder imposa els símbols. Denuncia que s’usa la bandera per crear divisió perquè ell té clar que no és que siguin iguals, sinó que la bandera és la mateixa al Principat i al País Valencià.

El moment històric també és palpable a Ara o mai, on ens queda el dubte de si considera que anem perdent, respecte de la llengua. En aquest sentit, hi apunta qüestions ben vigents i assumim que ni hem guanyat ni hem perdut en algunes de les observacions que feia; així mateix, hem de lamentar algun retrocés lingüístic que ell no s’esperava. Tanmateix, és ben encertada la importància que dóna als mitjans de comunicació, ja que ara en canviaríem els formats —internet, en lloc de les seves ràdio i TV— però no la centralitat que ocupen. Així, mentre ho discutíem, vam ressenyar la importància que va tenir el tall de TV3 al País Valencià i en va sorgir un debat sobre la reciprocitat i el paper de la CCMA en general.

La seva coherència i ser conseqüent es palpen a País Valencià, per què?, on en subratlla la necessitat d’una entitat pròpia i de no subordinar-se a l’Estat espanyol. Observa plantejaments derrotistes, que fan anar enrere: es tergiversa la nomenclatura i el nom de País Valencià passar a ser el marcat, quan abans era el normal per a tothom. Aquí vam destacar, un cop, com d’autocentrat estava el savi de Sueca, molt més que moltes de nosaltres avui en dia.

Finalment, a Cultura nacional i cultures regionals als Països Catalans, Fuster planteja una dicotomia clara: o construïm, fem i vivim una cultura de Països Catalans o tota la resta és regionalisme. I el de Sueca ho tenia clar: hem de construir, fer i viure una cultura nacional.

Laia Toneu Domènech, militant d’Endavant (OSAN) Sant Andreu. Article publicat al ‘Sant Andreu de Cap a peus‘, revista veïnal de l’AVV de Sant Andreu de Palomar.