Skip to content
Endavant Osan

Tardor de formació política a Sant Andreu (Barcelona)

CANVI Diumenge 13 d’octubre, a la Nau Bòstik | ‘Capitalisme i feixisme

Dijous 17 d’octubre, al Casal Independentista El Noi Baliarda | ‘Filosofia i marxisme

Dijous 24 d’octubre, al Casal Independentista El Noi Baliarda | ‘Teoria de l’explotació

Dijous 14 de novembre , a la Nau Bòstik | ‘Marxisme i història

Dijous 21 de novembre, al Casal Independentista El Noi Baliarda | ‘Debats per un feminisme de classe

Dijous 28 de novembre, al Casal Independentista El Noi Baliarda | ‘Marxisme i alliberament nacional

Decàleg (i més) per a la crisi que ha de venir

Davant la imminència de la propera crisi econòmica -i política, per tant- i per evitar aquella molesta sensació de déjà vu i de que no avancem, és necessari que ens sapiguem guiar entre les cendres del sotrac aprofitant un munt d’aprenentatges recents i valuosíssims:

1.- No estem tots en el mateix vaixell, no hi ha emergències «nacionals» ni receptes econòmiques vàlides per sobre de l’interès particular. Si no fem política per enderrocar-los, patirem la política que ens enfonsarà a nosaltres.

2.- No esperaràs que facin la política per tu. Si tu assumeixes els riscos, serà la teva política.

3.- No et fliparàs pensant que el simple fet de ficar els teus amics a l’administració de l’Estat, el convertirà en una institució benèfica. La democràcia capitalista és la dictadura de la burgesia.

4.- Hi ha una cosa més important que condicionar el mateix moviment per fer bona cara el dia del Judici Final: preparar el poble amb el qual has de lluitar braç a braç per assumir els costos de la lluita. Arrisca’t a plantejar un horitzó real pel qual lluitar. No vindran amb tu perquè siguis més guapo ni per la simple eròtica de la revolució.

5.- El que està en joc és l’alliberament col·lectiu, no pas la puresa de la teva ànima.

6.- La revolució social és una abstracció si no esdevé lluita política. Qualsevol plantejament que no passi per la liquidació de la monarquia constitucional espanyola és una excusa, pànic a la revolució i al desordre.

7.- És impossible la revolució social als Països Catalans sense que esclati el conflicte nacional i en sigui una expressió política.

8.- No t’enganyaràs ni enganyaràs la resta amb receptes miraculoses. No hi ha més alternativa al capitalisme que el comunisme. L’abracadabrisme polític i els descobriments acadèmics de la sopa d’all només serveixen per defugir el fang de la revolució.

9.- La classe obrera no només existeix sinó que bloqueja ports, aeroports i tota mena de comunicacions, atura la producció, talla carreteres i fronteres, ocupa cases i atura desnonaments. No hi ha res de rellevant ni positiu que es pugui fer sense o contra la classe treballadora.

10.- No hi ha reivindicació nacional, feminista, racial, etc. que divideixi la classe treballadora. L’objectiu de la lluita de la classe treballadora és precisament mostrar l’horitzó del socialisme com a únic horitzó possible d’alliberament per al conjunt del poble oprimit.

11.- Els «bons vells temps» del conveni col·lectiu, el comerç de proximitat i els tomàquets amb gust de tomàquet ja han passat. El paradís neocarlista no tornarà perquè mai no va existir. La revolució mira endavant, no endarrere. Teníem un món per guanyar i només podíem perdre les cadenes. No ens dedicarem a reciclar cadenes velles.

12.- Els miracles no existeixen. Quan et trobis de viatge cap a Ítaca sota lideratge burgès és possible que «el camí sigui llarg, ple d’aventures, ple de coneixences» però no esperis de cap de les maneres arribar a port. No, com a mínim, al port que volies.

13.- Quan sembli que al Principat s’acaba el món, pensa-t’ho dos cops abans de dir que els Països Catalans no existeixen. Són molt vells i han patit embats més durs que la nostra ineptitud.

14.- No deixaràs que et distreguin amb amenaces apocalíptiques i Armaggedons imminents. Com deia Coppola, l’apocalipsi és ara i no hi ha res més urgent que enderrocar l’Estat capitalista. No hi ha alternativa capitalista al canvi climàtic ni a la guerra imperialista.

15.- No excusaràs la teva covardia o la teva indecisió en la immaduresa de la consciència col·lectiva. El poble sempre acaba mirant més lluny que els seus dirigents, sobretot si aquests han obtingut unes còmodes vistes per mirar-s’ho.

16.- No ets el que menges. Ni el que respires. Ni el que consumeixes o el que contamines. Ni el que opines. Ets classe treballadora i per això menges el que menges, respires el que respires, consumeixes poc i contamines menys. Opina en conseqüència.

17.- No esperaràs miraculoses reaccions dels nostres opressors davant l’evidència de l’infern que han construït i continuen construint. Ho saben perfectament. Menys Greta i més metralleta… em sap greu, algú ho havia de dir.

Article d’opinió de Joan Sebastià Colomer, militant d’Endavant Ciutat Vella, publicat a L’Accent el 27/09/2019

El dret a l’avortament lliure, gratuït i universal ha de vèncer!

28 de setembre de 2019 | dia internacional per la despenalització de l’avortament
L’Esquerra Independentista reivindiquem el Dret al propi cos dins del Feminisme per canviar-ho tot!

1. Avortament lliure, gratuït, segur i sense límit d’edat.
Exigim l’accés universal del dret al propi cos, sense excepció per motius d’origen o situació administrativa. També reclamem la formació obligatòria del personal d’obstetrícia per a una correcta assistència psicològica i en clau de gènere, amb la creació de protocols de control per garantir la lliure elecció de les pacients sobre els mètodes d’avortament i procediments sense límit d’edat.

2. Gratuïtat dels mètodes anticonceptius.
Reclamem l’accés universal als mètodes anticonceptius, així com l’obligació d’informar correctament sobre dels efectes secundaris d’aquells de tipus hormonal.

3. Per una educació 100% pública, laica i amb perspectiva feminista.
Expulsem l’església catòlica de les escoles i la sanitat. Apostem per una educació que incorpori l’Educació Sexual Integral (ESI) i amb perspectiva feminista.

4. Per la normalització pública del dret al propi cos.
Combatre les campanyes i discursos de criminalització vers les dones que han decidit o decideixen avortar per abordar l’estigma social. També cal perseguir tot discurs d’odi que qüestioni les decisions de les dones sobre el seu cos.

5. Per una sanitat pública i de qualitat. Eliminació de l’externalització dels serveis sanitaris.

Llibertat detingudes 23S! Llibertat preses polítiques! La repressió no ens aturarà

Web de la campanya | Manifest | Twitter | Instagram

Resposta urgent d’Endavant [fil]

Davant l’empresonament de set independentistes, volem expressar en primer lloc la nostra total solidaritat amb aquests represaliats i fer una crida a assistir massivament a les mobilitzacions més immediates.

En aquests quatre dies hem vist operar tota la maquinària de l’estat per intentar construir una coartada repressiva. Guàrdia civil, jutges, periodistes del poder i politicastres de diferent pelatge són tots còmplices per igual d’aquesta operació repressiva.

Per enèsima vegada veiem que quan es tracta de defensar l’estat, se salten les seves pròpies normes i lleis. Impedint la feina als advocats, filtrant informacions a la premsa, saltant-se el codi deontològic o difamant sabent que els sortirà gratis.

Ara ens toca a l’independentisme organitzar la resposta. Sabem que la lluita serà llarga i que davant d’un estat autoritari que ens ha construït com a principal enemic només queda la resistència massiva i organitzada.

Fem una crida a convertir en massives les mobilitzacions en els propers dies i a organitzar una sòlida resposta antirepressiva que perduri en el temps. Amb la solidaritat, ens en sortirem. Amb l’organització, els derrotarem.

Finalment, volem expressar la nostra gratitud i reconeixement tant a @AlertaSolidaria com al grup de suport @Detingudes23S per la tasca feta aquests dies.

La repressió no ens atura, que se’n vagin! Llibertat detingudes 23S

Davant de les detencions d’avui dilluns 23 de setembre a diverses comarques contra membres dels CDR, l’Esquerra Independentista mostrem tota la nostra solidaritat amb les detingudes.

Denunciem la criminalització de la dissidència, la construcció de relats ficticis i la voluntat d’inocular la por entre la població. Quan queden pocs dies pel segon aniversari de l’1O i la més que problable publicació de les sentències del judici del Tribunal Suprem, l’Estat espanyol torna a treure’s la careta i mostrar la seva autèntica columna vertebral: la negació de drets.

Avui més que mai subratllem que renunciar a objectius polítics no ens allunya de la repressió. És per això que fem una crida a la mobilització: solidària contra la repressió, però també activa i a l’ofensiva en defensa dels nostres drets. Avançar és l’única manera de no retrocedir.

Finalment, fem una crida a l’organització política per continuar avançant. Només lluitant tenim futur, i cal desplegar aquesta acció política i la desobediència en tots els àmbits de lluita per una vida digna. Només amb un poble organitzat i mobilitzat podrem acumular forces per poder tornar a exercir el nostre dret a l’autodeterminació.

Preparem-nos per plantar cara i passar a l’ofensiva. Solidaritzem-nos, organitzem-nos, mobilitzem-nos.

Al Pirineu i arreu: Defensar la terra, acabar amb el capitalisme

“Despertem! Despertem Humanitat! Ja no hi ha temps. Les nostres consciències seran sacsejades pel sols fet d’estar contemplant l’autodestrucció basada en la depredació capitalista, racista i patriarcal”.

Paraules de Berta Cáceres lluitadora hondurenya, defensora dels pobles indígenes, feminista, ecologista. Assassinada fa 3 anys per plantar cara a la construcció d’una central hidroelèctrica.

Al Pirineu s’escolta una remor que poc a poc es va enfortint per esdevenir un crit d’alarma. Un Pirineu que es va apagant lentament, amb aquesta mort progressiva que la globalització capitalista ens ha preparat.

Venim de desenes d’anys de polítiques neoliberals que han arrasat l’economia rural per transformar-nos en un parc temàtic. Desenes d’anys de marginació en serveis públics com l’educació, sanitat, cultura o comunicacions que ens han empès al despoblament. I no estem soles. El model de producció i consum globalitzat està matant el Pirineu i la resta de zones rurals dels Països Catalans.

Cal un aposta clara pel Pirineu que en diversifiqui l’economia, que aposti per l’economia social, per la producció i transformació de productes arrelats al territori. És urgent començar a treballar en una alternativa que arranqui de les mans privades la gestió i els beneficis derivats dels recursos naturals com l’aigua, l’energia o els boscos per posar-los a mans públiques i comunitàries. És urgent que s’acabi amb la discriminació territorial que suposa la manca de serveis sanitaris al territori, la manca de suport a les escoles rurals, l’obsoleta xarxa viària i les greus mancances de transport públic i telecomunicacions. És urgent també una aposta política que afronti la gestió de l’immens patrimoni natural i cultural que es va perdent al mateix temps que es perd la vida a les valls.

Davant aquest panorama, el problema per als lobbies empresarials i els seus polítics titelles és que no sortim al mapa. Volen més turistes i més especulació, i la seva solució màgica són els Jocs Olímpics d’Hivern, gestats a l’ombra i d’amagat del territori. Centenars de milions públics invertits en un model destructiu i amb data de caducitat, lligat a una neu que d’aquí a pocs anys ja no tindrem. Diner ràpid per a especuladors, precarietat i temporalitat extremes per a la majoria. O el què és el mateix, 30 dies de festa per uns pocs a canvi d’una hipoteca de 30 anys de misèria i destrucció per tot un territori.

La lluita contra els Jocs Olímpics no és més que la lluita per un altre model socioeconòmic que ens permeti viure i treballar al Pirineu. És una cara més dels conflictes causats pel capitalisme depredador.

Com ho és la lluita dels pagesos vinicultors per un preu just al Penedès i la lluita contra el despoblament de les veïnes dels Ports i contra la destrucció de l’Horta. També  ho són la lluita contra la contaminació de l’aire i contra les incineradores i cimenteres a Montcada o a Molins. Igual la lluita contra les mines al Pallars, contra l’expansió de creuers a Palma i Barcelona, contra l’ampliació de grans infraestructures viàries a València, el Berguedà, Mallorca o la Selva. Igual que la lluita que ha agrupat desenes de col·lectius contra la destrucció del litoral a la Costa Brava.

A aquest present de destrucció s’hi suma l’emergència climàtica. Deia Fidel fa ja 30 anys, que demà ja seria tard. Aquest demà ja és avui. El canvi climàtic ja ha arribat i ja està començant a canviar les condicions ambientals que permeten les formes de vida que coneixem.

Els boscos es cremen, les glaceres es desfan i els cascos polars desapareixen. Els rius s’omplen de químics i el mar s’omple de plàstics. L’aire es contamina i la biodiversitat s’extingeix. La fam i la sequera es multipliquen arreu del món igual que les malalties derivades de la contaminació. I mentrestant el capitalisme segueix creixent, segueix devorant recursos i devorant pobles.

La seva recepta ja la sabem, vingui en versió descarnada o disfressada de verd. Explotar els recursos naturals fins a acabar amb ells. En un planeta finit amb recursos finits, la necessitat del creixement infinit del capitalisme ens porta a l’autodestrucció i el fa inviable. Augmentar beneficis pel capital, a més, vol dir augmentar la misèria i l’explotació pels pobles, i controlar-los amb més autoritarisme, més guerres i més repressió. Com a humanitat hem de triar, o acabar amb el capitalisme o que aquest acabi amb la vida. No hi ha dreceres ni solucions màgiques. Defensar la vida vol dir acabar amb el capitalisme.

La lluita per la terra, per l’aigua i per l’aire, són cares del mateix conflicte. La lluita per la vida. Com ho és la lluita feminista, la lluita per la independència, per l’habitatge, per una feina digna i pel socialisme. I no hi ha dreceres ni solucions màgiques. Avui, defensar la vida vol dir acabar amb el capitalisme.

Anem tard, però encara hi som a temps. I ara i aquí l’esquerra independentista i el moviment popular tenim un paper fonamental. Davant l’augment de conflictes que vindran, hem de construir trinxeres amb el poble per a defensar cada pam de terra, cada gota d’aigua i cada alenada d’aire. I un cop fetes, fer de les trinxeres espais de poder popular des d’on avançar de la resistència cap a la victòria.

El temps per al nostre territori s’acaba, també el temps per la humanitat i la vida. Així ho perceben també cada vegada més sectors del nostre poble. Començar a organitzar el poder popular és una qüestió urgent i està a les nostres mans!

*Pau Lozano és militant d’Endavant Alt Urgell i de la CUP Alt Urgell. Article publicat a L’Accent el 20/09/2019

Endavant proposa organitzar el boicot a les eleccions espanyoles del 10-N

La repetició d’eleccions a l’estat espanyol és un símptoma de les profundes contradiccions que arrossega l’estat -aguditzades al màxim per la qüestió de l’autodeterminació catalana- i que en conformen el caràcter irreformable. I també és símptoma de la negativa del règim a arribar a cap acord o cedir el més mínim poder executiu a qualsevol opció que no estigui al 100% enquadrada en els seus postulats polítics.

Aquesta repetició d’eleccions invalida la tesi de diversos partits sobiranistes dels Països Catalans segons la qual, a partir del front conformat en la moció de censura, es podria portar el PSOE a una taula de negociació i a l’acord de reformes. Els límits marcats pel PSOE són molt clars: com a molt, es podrà repetir l’esquema jugat per CiU als 90 i en un nou context marcat per l’austeritat i la recentralització.

El congrés de diputats espanyol és la negació absoluta de la sobirania dels Països Catalans. Els 88 diputats escollits en circumscripcions dels Països Catalans no podrien conformar cap minoria de bloqueig. El congrés espanyol podria aprovar una reforma involutiva de la Constitució malgrat que s’hi oposessin tots els diputats de la nostra nació.

En aquest context, continuar parlant de federalització de l’estat, de poder valencià a Madrid, de taula de negociació Catalunya-Espanya o de reconeixement dels drets nacionals insulars en funció dels vots obtinguts en unes eleccions generals és enganyar l’electorat per assegurar-se cadires i assessors i participar en un repartiment d’engrunes amb totes les cartes marcades i tots els altres jugadors en contra.

El camí per a la conquesta de la sobirania política i econòmica de tots els territoris dels Països Catalans, és a dir, l’exercici del dret d’autodeterminació, implica, entre d’altres, laminar i deslegitimar el poder central de l’estat als nostres territoris. Entenem que l’Esquerra Independentista hem de centrar la nostra tasca en la construcció de la Unitat Popular al conjunt de la nació i generar una alternativa viable per a les classes populars i la classe treballadora, per garantir els mínims per a una vida digna.

És per això que Endavant OSAN emplacem el conjunt de forces independentistes i sobiranistes dels Països Catalans a articular un boicot electoral a les eleccions del 10 de novembre que tingui com a objectiu restar el màxim de legitimació popular al nou congrés espanyol de cara a començar a plantejar obertament i sistemàtica l’exercici del dret d’autodeterminació arreu dels Països Catalans. La forma en què es concreti el boicot dependrà de les forces que aconseguim sumar a aquesta proposta.

Països Catalans, 21 de setembre de 2019

Ni un pam de terra, ni una gota d’aigua! #DefensemTerraiVida

L’Esquerra Independentista hem presentat avui, en roda de premsa, la campanya amb motiu de la vaga pel clima del proper 27 de setembre.

Manifest d’Endavant Smash capitalism, save the planet! Defensem la terra, defensem la vida!

Smash capitalism, save the planet! Defensem la terra, defensem la vida!

Comunicat d’Endavant (OSAN) amb motiu de la vaga pel clima convocada per al 27 de setembre de 2019

Smash capitalism, save the planet
Defensem la terra, defensem la vida!

La continuïtat de la vida dins del planeta Terra està amenaçada: ja no és una qüestió de millor o pitjor qualitat de vida, és una qüestió de vida o mort. I això només pot solucionar-se d’una manera: eliminant el sistema que ens porta a aquesta mort agònica cada cop més accelerada, el capitalisme.

Cal que tinguem clar que no existeix cap possibilitat de ‘capitalisme verd’, ja que aquest sistema de producció té en la seva essència la destrucció de tota la vida que habita el planeta. Això mai no ha estat un obstacle per al manteniment o creixement dels beneficis dels més poderosos, ans al contrari: se n’han beneficiat pel fet de no compatibilitzar-ho com a costos dins dels seus comptes, tot i que sí que hi hagi danys irreversibles.

D’una banda, el sistema capitalista destrueix el territori que explota per treure’n benefici: un lucre econòmic a curt termini i exclusiu per a uns quants, però que té un cost enorme a llarg termini i que patim la gran majoria de la població. L’extracció de recursos naturals, la destrucció d’ecosistemes, la depredació del territori, la contaminació de l’aigua, l’aire i la terra es fan de manera gratuïta per a les empreses mentre som les persones, treballadores, habitants d’aquests territoris, les qui en paguem les conseqüències.

Aquesta destrucció del medi ambient té moltes cares i als Països Catalans en patim moltes: Palma i Barcelona com a grans ports i aeroports d’arribada massiva de consumidors d’una indústria turística, que contaminen l’aigua i l’aire i destrueixen el teixit urbà i social i on se succeeixen projectes d’engrandiment, fins a l’ampliació de la Molina a Coll de Pal; des dels projectes miners als Pallars i als Serrans fins a la construcció o ampliació de carreteres innecessàries a València, al Berguedà o la Selva. I tot això passant per la destrucció del territori mitjançant macrocomplexos turístics, com BCN World o el polígon de les Lloses al Ripollès. I és que, arreu de la nostra nació, la lluita ecologista de les classes populars fa anys que és ben vigent: de Sa Dragonera a Bracons, passant per l’Horta de València, fa dècades que defensem la terra i la vida.

Però també, d’altra banda, el capitalisme provoca l’explotació dels treballadors i treballadores i la precarització de les condicions laborals, amb sous cada cop més baixos i costos de la vida cada cop més alts ―des dels preus dels serveis bàsics a l’externalització de serveis que abans prestava l’Estat, entre altres. A més, aquesta explotació és encara més cruenta en el cas de les dones treballadores, que a banda dels nostres treballs a l’esfera productiva, el patriarcat ens obliga a fer les tasques de reproducció de la vida i de forma gratuïta, a casa.

En aquest sentit, cal tenir clar que la lluita en defensa del medi ambient i del territori va molt més enllà d’una acció individual concreta amb més o menys consciència ecologista: és la lluita col·lectiva social i econòmica contra les grans corporacions i les estructures socioeconòmiques del sistema la que ens permetrà assenyalar els responsables reals d’aquestes morts i destrucció. És així com podem començar a canviar cap a un futur realment existent, amb una lluita feminista i socialista que posi la vida al centre.

I en aquesta lluita cal assenyalar també la complicitat i corresponsabilitat de les administracions en la destrucció de la vida. Ho són quan rescaten corporacions per fer negoci en lloc de destinar pressupostos ―és a dir, els diners de tothom― a serveis bàsics per a la població. Ho són quan supediten pressupostos a ingressos provinents d’operacions que destrueixen el territori. Són plenament responsables quan prioritzen el lucre d’aquestes empreses seguint un model extractiu i destructiu en lloc de fer de dic de contenció i apostar per un model productiu on les persones i els territoris on vivim siguem el més valuós a preservar.

Els protocols signats en l’àmbit internacional no són més que un mercadeig capitalista segons el qual, qui més té, més pot contaminar. Ni afronten ni pal·lien el problema, al contrari, el comercialitzen, com tot el que fan els grans mandataris internacionals, que només mercadegen amb la mort i compren l’agonia a crèdit. Cal tenir-ho clar: el problema de la destrucció del territori no és d’ara; el canvi climàtic va començar amb el capitalisme, que està provocant una nova extinció d’espècies, i és només acabant amb aquest sistema que podrem fer-hi front. Només amb el control social dels sectors estratègics de l’economia es podrà apostar vertaderament per la reconversió ecològica d’aquesta.

La lluita en defensa del clima és la lluita en defensa de la vida i de la terra. És de mínims fer front als projectes que destrueixen la terra, contaminen l’aire i l’aigua, i soterren sota l’asfalt o sota el fum dels creuers els nostres anhels d’una vida digna. Per salvar el planeta, només hi ha un camí: posar fi al sistema capitalista patriarcal que converteix en mort tot allò que cal perquè uns quants s’enriqueixin. La lluita ecologista ha de ser anticapitalista o no serà.

Defensem la terra, defensem la vida! Trenquem amb el capitalisme per salvar el planeta!

Carta d’Anna Gabriel al conjunt de la militància

[Paraules que l’Anna ha volgut fer arribar al conjunt de la militància per la diada de l’Onze de Setembre]

Que estrany es fa un Onze de Setembre sense vosaltres, un Onze de Setembre lluny de casa. Aquest any, per segona vegada, el passaré a una Ginebra que ha esdevingut refugi i casa – com ja havia estat refugi i casa de tantes abans i com segueix-ho sent per tantes altres en l’actualitat.

L’exili són moltes coses, però també és en certa manera, i malgrat voler-me implicada en la nostra lluita col·lectiva, haver-me de limitar a contemplar aquestes hores que vénen, sense poder baixar als carrers que són els meus de sempre i participar amb tot un poble unit, alegre i combatiu.

Però segueixo aquí. Tot i que en moltes persones planin les preguntes del perquè de l’exili, tot i que la decisió no sigui compresa per tothom, tot i que sembli que podria tornar sense haver de témer res. Vaig decidir no presentar-me a un Tribunal que jutjava una posició política i tot un moviment. I segueixo mantenint la convicció que mentre hi hagi repressió, l’exili té tot el sentit del món.

Però ni exili, ni la presó, ni la repressió no fan que renunciem al somni ni que deixem de treballar per a fer-lo realitat. I això vol dir superar tots els obstacles; els que ens posa un estat fort i venjatiu que utilitza la repressió, la intel·ligència i tot el poder al seu abast; però també vol dir suportar el pes de la indiferència: la indiferència envers el dolor, que a vegades s’expressa amb el cinisme del somriure de qui acaba apuntalant el règim fent-nos creure que el combat. El somriure de qui se sap còmplice de tant despropòsit, però per atzars de la tàctica, no és presentat com a tal.

Tenim tot un Estat, amb els seus aliats i els seus mitjans, davant un grapat de centenars de milers de persones que volen resoldre un conflicte democràticament. L’Estat, els seus aliats i els seus mitjans, davant un grapat de centenars de milers de persones que, a més, estan en un moment de desconcert i replegament. De sentir-se enganyats, però també, de no voler recordar algunes de les coses que ja s’havien apuntat. De passar de tenir una il·lusió que tot ho podia, a deixar de voler ni tan sols il·lusionar-se. Hi ha tant per refer, tant per reaprendre i tant per reescriure, que efectivament, cal tornar-ho a fer, per a poder fer-ho millor.

I per a fer-ho millor, cal no autoenganyar-se, cal mirar la realitat de cara i cal assumir el pes del futur. Cal saber que la unitat, com la veritat, és concreta i no es pot basar en el buit. Cal saber que les bases són solides si estan fonamentades i que hi hauria d’haver una correspondència entre el que es diu en públic i la realitat.

Les imatges del primer d’Octubre seran per sempre, però les oportunitats no duren per sempre. I aquest hauria de ser un aprenentatge imprescindible: l’atenció internacional és una de les claus de volta, i sabem que és molt difícil de guanyar, però també molt fàcil de perdre. I per assolir-la caldrà generar noves oportunitats.

I no podem fer-ho de qualsevol manera: cal analitzar què ha passat al nostre país en els darrers temps, veure què és allò que ens va permetre guanyar credibilitat i legitimitat, i constatar també què és el que va faltar.

I tot i que el context repressiu fa difícil la feina, és imprescindible revisar allò que no es va fer bé, assumir la pròpia responsabilitat – tant en les victòries com en les derrotes – i aplicar el rigor en el balanç dels esdeveniments, per evitar que la història es repeteixi – aquesta vegada com a farsa, enlloc de com a tragèdia.

Sense aquesta revisió acurada, sense la claredat dels instruments i els mitjans necessaris, sense la determinació d’aquells dies de setembre i aquell Primer d’Octubre, i l’amplitud d’aquell 3 d’Octubre, la unitat és una paraula buida, moltes de les proclames que es fan son contundència discursiva per a alimentar propaganda partidista.

I no ens ho podem permetre. Com no ens podem permetre tampoc que la solidaritat antirrepressiva s’utilitzi massa sovint com a eina de pressió, o que un context excepcional – que ja fa massa que dura – s’utilitzi com a pretext per a coaccions massa convencionals.

I és que el context excepcional no és només la presó o l’exili.

L’excepcionalitat també són els milers d’encausats i encausades al nostre país per defensar l’autodeterminació, i són els centenars i milers de persones que han estat encausades també per defensar molts altres drets fonamentals.

L’excepcionalitat és la pobresa, l’extrema i aquella que no es defineix a sí mateixa com a tal, sinó que s’explica dient que només és un mal moment, i que ja vindran temps millors. Una pobresa no sempre visible, però sempre dura, i sempre injusta.

L’excepcionalitat és aquesta Mediterrània nostra que fa massa temps que ha esdevingut un cementiri a causa de les polítiques migratòries de la Unió Europea i els seus estats.

Excepcionalitat és despertar-se cada dia amb notícies de violacions o d’assassinats masclistes.

Excepcionalitat és un planeta en perill per un sistema de producció i de consum – el capitalisme – que considera sagrats els beneficis i assumeix com a inevitables la contaminació planetària, la destrucció d’ecosistemes, les desigualtats i explotacions i les nefastes conseqüències que tot plegat comporta sobre la població mundial – també, per suposat, als Països Catalans.

I excepcionalitat és, finalment, que cada vegada sigui una veritat suposadament més inqüestionable que la seguretat equivalgui – paradoxalment – a invertir més en policies, exèrcits i en més armes – això és, més mort, i no en invertir en més vida, això és, més igualtat, més justícia social, en més educació crítica i lliure, i en més salut per a tota la humanitat.

Per tot això, no podem obviar la responsabilitat que tenim per a fer front a totes aquestes excepcionalitats, també des de tots els espais governats per independentistes i per les esquerres, al nivell institucional que sigui. I és que avui més que mai calen respostes i propostes globals a tota aquesta excepcionalitat. Cal menys capitalisme i menys precarietat, i més llibertat, pels pobles i les persones, més solidaritat, i en definitiva, més independència, més socialisme, més internacionalisme, més feminisme, i més ecologisme.

Calen respostes que enxarxin les resistències que avui s’expressen arreu del món, contra aquesta injustícia i aquesta amenaça sistèmica. Des de les muntanyes del Kurdistan, fins els vaixells que planten cara a les directives criminals de la Unió Europea i els seus estats a tota la Mediterrània; des de les armilles grogues que planten cara als tecnòcrates a l’Estat francès, fins les militants i activistes dels llaços grocs, que com tants altres abans, denuncien dia a dia la pulsió repressiva de l’Estat espanyol; des de les que a Portugal, Itàlia, Grècia, Irlanda i arreu de l’Estat espanyol resisteixen contra les directives neoliberals de la Unió Europea, fins els col·legis de l’1 d’Octubre que assenyalen les portes de la democràcia als Països Catalans.

Així que deixeu que enviï una forta abraçada a totes les que fan de la seva vida compromís, a totes les que creuen en la dignitat personal i en la col·lectiva, com a valor de lluita.

Gràcies a les que a les portes de la sentència del Tribunal Suprem esteu preparades per llençar al món el missatge que seguim dempeus per la màxima llibertat política i la màxima justícia social pel nostre poble. Gràcies a les que respondreu a totes les sentències injustes que vindran, que en seran moltes.

I gràcies finalment també a les que, en un temps en què sembla governar el desconcert, la desconfiança, i el desencís, continueu disposades a plantar-vos de nou contra les injustícies, proposar alternatives, i discutir grans plans de futur.

Hem après que no hi ha receptes màgiques, i hem hagut de desfer algun camí. Però ens queda la opció de no renunciar al somni. I de fer-lo realitat.

Anna Gabriel i Sabaté
Ginebra, setembre de 2019

Construir un nou camí cap a la República dels Països Catalans, el socialisme i el feminisme

Construir un nou camí cap a la República dels Països Catalans, el socialisme i el feminisme

https://issuu.com/endavantosan/docs/construir

Anàlisi de conjuntura i propostes d’Endavant (OSAN). Països Catalans. Tardor de 2019.

Descarrega’t aquí el llibret sencer

Balanç del cicle polític passat

L’etapa política que ara s’obre

Una estratègia nacional d’Unitat Popular

Onze de Setembre de 2019 | Organitzem el poder popular, cap a la independència no hi ha dreceres!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu de l’Onze de Setembre de 2019

Organitzem el poder popular, cap a la independència no hi ha dreceres!
Independència · socialisme · feminisme · Països Catalans

El curs polític que comencem enguany, amb l’Onze de Setembre, és un punt d’inflexió respecte al cicle polític que hem viscut els darrers anys. Amb el reassentament del règim del 78 a l’estat espanyol, la regressió de drets, la recentralització econòmica i el retrocés polític arreu de la nació, la crisi econòmica europea i mundial que ja pica a la porta i la sentència de l’1-O al tombar de la cantonada; al Principat, cal que, com a poble, com a classe i com a dones treballadores, ens rearmem orgànicament i política.

I això vol dir, sens dubte, constatar que hi ha camins obsolets que no ens duran mai a la llibertat: cap a la independència no hi ha dreceres. I tot el que no siguin camins cap a la plena llibertat són camins cap al pacte i la renúncia. Res més lluny de les necessitats de la classe treballadora i les classes populars dels Països Catalans: necessitem la independència per viure dignament.

Perquè l’estat espanyol s’ha demostrat enemic d’una vida digna: ni garanteix drets bàsics com tenir un sostre, ni l’exercici dels drets democràtics com és votar en un referèndum. Però els governs autonòmics no són pas millors: encotillats per les limitacions constitucionals, d’una banda, i econòmiques, de l’altra, s’ha mostrat també incapaços de proveir de serveis bàsics com la sanitat o l’educació públiques. Els falta voluntat política per posar els interessos de la majoria per damunt dels d’una minoria. I és així i aquí com es demostra que no representen els interessos dels treballadors i treballadores, sinó els de les classes dominants i propietàries.

Trencar amb límits pressupostaris i constitucionals és apostar per la ruptura. I això és el que vam fer el poble aquell 1 d’octubre d’ara fa 2 anys. Perquè, si una cosa vam aprendre l’1 d’octubre, és que sense desobediència no hi ha independència, i per extensió, que la desobediència és imprescindible per exercir i garantir els nostres drets. Va ser l’autoorganització popular la que va fer possible el referèndum, vam ser el poble qui vam exercir el nostre dret malgrat tenir la brutalitat policíaca de tot un estat en contra.

És també aquesta autoorganització popular la que defensa amb urpes i dents el dret a un habitatge digne. No ho fan les administracions, no, cap d’elles: som nosaltres, els treballadors i les treballadores organitzades qui defensem el dret a l’habitatge davant de cada desnonament, davant la brutalitat policíaca, sí, també dels Mossos d’Esquadra; davant d’una administració que vetlla més pels interessos lucratius dels 4 de sempre que pels drets bàsics de tothom.

“Els acomiadaments d’avui són els desnonaments de demà”, apuntava un lema de fa pocs anys. Per això, per evitar la injustificable situació dels desnonaments, som nosaltres, també, les qui ens organitzem als llocs de feina i als barris per defensar unes mínimes condicions laborals. Contra l’atomització de la nostra classe, contra la precarietat que ens imposen els gestors d’una crisi econòmica que va venir per quedar-se, contra l’escletxa salarial que ens duu encara més misèria i precarietat a les dones treballadores, l’autoorganització és l’única manera de fer valdre els nostres drets.

Perquè, també com a dones treballadores, necessitem l’autodeterminació com a eix central de la nostra lluita. Som les dones treballadores les principals perjudicades de no disposar d’uns serveis públics dignes, d’uns serveis bàsics que cobreixin les necessitats que tenim tota la classe treballadora. Davant les privatitzacions dels serveis públics i les retallades antisocials, les dones treballadores som a primera fila lluitant per una vida digna. En el dret al propi cos, en l’autodefensa feminista contra les violències masclistes quotidianes, en la construcció d’espais lliures de violència estructural, l’autodeterminació de les dones treballadores per garantir-nos uns mínims vitals és essencial, perquè ens volem vives i amb una vida digna.

I, en aquesta autodeterminació feminista que posi la vida al centre, la definició del model territorial ha de prendre la centralitat que es mereix, la centralitat que mereixem per tenir unes condicions ambientals de mínima salubritat, com a persones i com a territori. «La nostra salut està més determinada pel codi postal que pel codi genètic». La contaminació de l’aire i l’aigua amb els creuers a Barcelona i Palma, la destrucció de boscos i muntanyes al Pallars o als Serrans per fer-hi infraestructures innecessàries o directament especulatives, dibuixen un territori trinxat per al benefici dels mateixos que ens exploten laboralment.

L’autodeterminació també tracta d’això: de sobirania popular per poder decidir un model de relació amb la natura i el territori que sigui sostenible i perdurable, i que no es basi en la seva destrucció. La independència també ens ha de servir per no cavar la nostra pròpia tomba a la nostra estimada terra. Perquè la independència ens ha de servir per viure millor en tots els àmbits de la nostra vida.

De les conseqüències polítiques i judicials de l’1 d’octubre, d’aquest canvi de cicle, en plantegem lliçons per aprendre i reforçar-nos de cara a un nou embat contra l’estat, el reassentament del règim i totes les forces que contribueixen al pacte i a la renúncia. És la renúncia a aquesta desobediència la que ens ha dut on som, a un escenari de repressió i reculada a cada dia que passa.

Cal que ho recordem sempre: la ruptura amb l’estat, la independència, és l’única via per defensar els nostres drets col·lectius. L’estat espanyol és un instrument al servei dels interessos del gran capital, i com a tal, és irreformable. En el passat cicle de lluites, i durant tota la història del règim del 78 des de la seva constitució, totes les manifestacions de canvis profunds i les expressions de dissidència han estat reprimides. En aquesta repressió també hi ha col·laborat, i hi segueix col·laborant, l’aparell autonòmic, amb els Mossos d’Esquadra com a punta de llança.

Per això, repudiem tota mena de repressió contra la legítima protesta, vingui d’on vingui, sigui de l’aparell central de l’estat o d’una Generalitat titella del 155 i del 135. Volem l’amnistia per a tots els presos i preses polítiques, tant per a les qui estan a l’espera de sentència en el macrojudici contra l’1 d’octubre com també per als centenars de persones, militants de base, imputades, condemnades, perseguides arreu dels Països Catalans per la seva lluita contra els abusos d’aquest règim autoritari. I exigim, també, el lliure retorn de totes les exiliades polítiques.

Per tot això, denunciem que tota temptativa de buscar un escenari de pacte o negociació amb l’estat és una via morta o senzillament una maniobra per justificar el manteniment de les quotes de poder autonòmic i per protegir els interessos econòmics dels bancs i les grans empreses. La lògica de manteniment de l’autonomisme i els interessos econòmics de qui només es preocupa per maximitzar els seus beneficis està enfrontada irreconciliablement amb el nostre objectiu de garantir una vida digna a la classe treballadora i a la resta de classes populars dels Països Catalans.

Perquè la independència no té dreceres, la lluita és l’únic camí. Enguany, l’Onze de Setembre, omplim els carrers, i l’endemà, seguim organitzant el poder popular!