Renàixer del fang

Tres mesos després de la tragèdia del pas de la dana, el poble treballador valencià afronta una nova fase amb el perenne i insultant abandonament de les institucions. La situació crítica, amb més de dues-centes persones mortes i un impacte incalculable sobre milers de persones més, segurament ha fet ensorrar l’expectativa de moltíssima gent sobre el paper protector de les institucions espanyoles i valencianes. Ara bé, no podem dir que aquest rol de mercenaris incompetents siga pas cap sorpresa, especialment en el cas del PP valencià. El País Valencià, així com el conjunt dels Països Catalans, fa molts anys que viu condemnat a ser una font de recursos per a tercers –per a l’estat espanyol i la seua oligarquia, també la d’origen valencià– sense cap poder de decisió sobre el mateix futur. 

La situació, però, obre una escletxa en la legitimitat d’aquest model de subordinació, que les organitzacions d’esquerres i els moviments socials hem de saber llegir més enllà de la immediatesa: hem de plantejar una alternativa per al país. És moment de plantejar-nos com responem políticament a aquesta situació de manera que ensorrem el projecte espanyolitzador i de reconstrucció en mans de la Gürtel per construir-ne un en favor de les classes populars i la sobirania. Aquesta és la nostra aportació a un debat urgent i necessari. 

Primer, però, ens cal delimitar quin és el terreny de joc. La situació crítica després de la riuada fa més clares a ulls de tothom dues qüestions permanents, fonamentals, en la situació del País Valencià: d’una banda, el conflicte de classe entre qui veu el territori i la seua gent únicament com un mitjà per a obtenir beneficis, i la mateixa gent en defensa de les seues vides; de l’altra, i vinculada a la primera, la imposició de l’espanyolisme com a forma de desarticular la identitat pròpia i fer fracassar projectes polítics alternatius. És el projecte dels bous, l’hotel a primera línia i l’ampliació del port, la llei Rovira i la impunitat dels ultres, contra la classe treballadora valenciana, el nostre territori i la nostra llengua i cultura.

Aquestes han estat les dues cares de la moneda, les que s’han de fer cada cop més evidents en la nostra percepció per poder avançar en el nostre alliberament: la d’un govern sangonera i criminal i la d’un poble digne i solidari, que adquireix consciència de classe i nacional. Perquè la dinàmica és la mateixa que sempre, però aquest cop plou sobre mullat. El País Valencià actual no és el mateix que l’anterior a tot el cicle de lluites de la darrera dècada llarga. L’hegemonia indiscutible del PP no és tal, ni tampoc la legitimitat del creixement desmesurat a cop de totxo, copa i puro, mentre que la memòria de lluita i el teixit organitzatiu hi és. La possibilitat de creixement d’un espai d’esquerres a partir d’aquesta crisi no resulta cap quimera. A la vegada, però, l’extrema dreta es manté com un actor polític amb voluntat de capitalitzar aquest malestar per simplement continuar alimentant el monstre que el genera. I tot i això, partim del convenciment que el País Valencià, igual que va renéixer de les cendres, sense cap mena de dubte, renaixerà també del fang. 

Mora el mal govern

El govern del criminal de Mazón ha ofert la mateixa gestió posterior que la que havia fet prèviament. No només ell i no només ara, òbviament, sinó el seu partit i durant molts anys. En algunes coses, el PP valencià és ben diferent del Botànic: l’espanyolisme desbocat, la privatització desacomplexada i sense amargar-se’n, l’elogi de la destrucció del territori per continuar amb l’explotació turística… En d’altres, però, hi és tan a prop, o amb resultats tan poc diferents, que fa mal de dir i tot: supeditació a Madrid-Espanya, no estabilització de les treballadores públiques, valencianisme folklòric supeditat a l’espanyolisme… És a dir, no podem separar les conseqüències de la dana de totes les polítiques realitzades els anys anteriors. Els anys de Francisco Camps, Fabra i Rita Barberà, però també els anys de Ximo Puig i Joan Ribó.

El País Valencià ha patit molts anys d’espoli, de corrupció, de clientelisme, de borratxera de l’especulació, de rendisme i robatori sense escrúpols ni límits. La progressiva terciarització de l’economia, el boom del totxo, el ciment, el gran esdeveniment i el turisme, han destruït no només el territori natural del país, sinó que també han contribuït a desfer la potencialitat de l’organització de classe de les treballadores. Més beneficis i menys organització popular com a fórmula d’èxit de les classes dirigents. Més dependència d’un model depredador del territori i de la mateixa identitat. Un país regalat a un grup de mediocres per enriquir-se i convertir el País Valencià en la seua fira comercial desvalencianitzada –espanyolitzada– i desmobilitzada.

Davant de la crisi tan gran que es recordarà generació rere generació, amb l’impacte social incalculable que ha provocat, la resposta d’un govern espantat i dimitit ha estat buscar el resguard de l’estat. L’estat entés molt més enllà del partit que es troba al govern, amb qui la gesticulació partidista es pot dur fins a l’extrem que siga necessària, sense alterar ni un mínim els consensos sobre els quals descansa el règim del 78. El govern valencià i l’estat espanyol han volgut superar la crisi tal com van voler superar la pandèmia, tornant als fonaments de l’estat i a les seues receptes històriques: militars al govern per afrontar una crisi que no només és humana, sinó profundament política. Militars als carrers per controlar una crisi que no només és material, sinó profundament humana. Quan el perill treu el cap i qualsevol escletxa pot amenaçar l’estat nació, el reforç de l’estat i de la nació duu tricornis, estanqueres i botes militars.

Autodeterminar-nos per sobreviure

Malgrat els gestos partidistes entre el PP i el PSOE, que han pogut mobilitzar més o menys l’opinió pública, davant d’aquesta crisi hi ha dues coses que s’han mostrat intocables, pilars fonamentals del projecte polític que ens sotmet: l’estat espanyol i els beneficis de la patronal. Aquest moment de crisi només fa evident un problema de fons que necessita una solució d’arrel. Dins de l’estat espanyol no hi ha cap mena de futur per al País Valencià, cap espai per a la mateixa sobirania. Cap espai per a decidir quin model econòmic i territorial es vol afavorir, per a decidir com s’expressa la pròpia identitat nacional, per a decidir quines mesures es prenen en relació amb el canvi climàtic, per a decidir com s’enfronten, també, crisis com la que ha generat la dana. 

D’una banda, l’estat espanyol ha tret als carrers tres dels seus símbols més elementals. El primer, els cossos militars i policials que abans ja hem esmentat, amb la seua funció de control social i representació simbòlica de la presència de l’estat a les poblacions afectades, i la seua funció de control polític de les situacions de crisi. El segon, la monarquia, amb les visites dels borbons a les zones afectades enmig d’un tel de sobreactuació planificada. La visita dels reis a Paiporta, saludats per militants d’ultradreta, amb un Mazón desaparegut i un Sánchez fugit, deixava clar el missatge: pot caure Mazón o pot caure Sánchez, mentre que Espanya i la seua monarquia no caiga. Es mostren com aquells que sí que donen la cara per intentar augmentar la credibilitat de l’estat en un moment de pèrdua de credibilitat de partits, Generalitat i Gobierno. El tercer, tota classe d’extrema dreta i espanyolisme que es reprodueix constantment com a floridura pròpia de l’ecosistema podrit d’aquest estat post-franquista. Ho hem vist amb la presència d’intoxicadors d’extrema dreta, organitzacions d’ultradreta o l’exaltació de l’espanyolisme del mateix Mazón acusant l’independentisme de manipular les manifestacions contra el seu govern.

De l’altra, la nova fase de reconstrucció ha mostrat de nou un fet inqüestionable del model que planteja l’estat espanyol. Els diners de la reconstrucció aniran a parar a les empreses amigues dels seus partits, fins i tot a aquelles implicades en la trama de corrupció de la Gürtel. Aniran a parar a modificar els barris no per al benefici de la gent que hi viu, sinó per al benefici de grans empreses que no tenen cap mena de relació amb els barris afectats. Aniran a parar a les butxaques privades i no al reforçament dels serveis públics o d’altres tipus de projectes d’ocupació pública.

En aquesta crisi hem vist condensades diferents característiques del sistema polític, econòmic, simbòlic, militar i jurídic que representa el Regne d’Espanya. Hem vist com els elements estructurals que donen forma a l’ocupació dels Països Catalans suraven de cop amb la riuada. Així, l’autodeterminació es mostra necessària per a no continuar a mercé de governs negacionistes del canvi climàtic, hooligans de l’anticatalanisme, xucla-sangs capaços de jugar amb les nostres vides. Els Països Catalans necessitem autodeterminar-nos per a sobreviure.

Comencem a fer passos

Tot i que, com déiem, amplis sectors de l’esquerra veuen l’escletxa política que s’ha obert al País Valencià després del pas de la dana, no tothom comparteix una perspectiva independentista i socialista com la nostra. Ara bé, una pregunta que segurament totes compartim és: com aprofitem la ruptura viscuda respecte a les institucions i els partits, la distància evident entre el sentit comú i allò que els governs han fet, per impulsar la reconstrucció d’una alternativa política que puga fer fora no només a Mazón, sinó esdevenir una opció de futur per al País Valencià? 

Des de la nostra perspectiva, hi ha quatre elements clau que hauríem d’enfortir en la batalla que lliurem actualment: 1. No abandonar la batalla política “gran” ni “petita”, 2. Augmentar la nostra força, 3. Construir país i 4. Reforçar un projecte independentista com a alternativa política clara a l’estat actual de les coses.

1. Disputar totes les batalles

En primer lloc, pensem que ha estat difícil, aquest temps, sostenir la urgència de la necessitat material i la urgència de la resposta política. Ens n’hem sortit bé, com hem pogut en relació amb les forces que teníem prèviament. Segur que hauríem pogut avançar més amb una major organització prèvia, però la política es fa amb les condicions que tens i no amb allò que t’agradaria que fos. Pensem, però, que es pot donar una tensió entre qui pensa que cal posar més èmfasi en la construcció d’alternatives a petita escala –alternatives com la del Parc Alcosa que, gràcies a la Koordinadora de Kol·lectius, és totalment referent– i qui pensa que l’important és la batalla per qui arrossega la consciència dels centenars de milers de persones que han viscut un trencament respecte a l’estat i les institucions. Hi haurà també una tensió entre qui creu que hem de construir petites alternatives, en funció de les nostres possibilitats de sostenir-les de manera completament autogestionada, o qui crega que és moment de reivindicar una intervenció pública major, tot i assumir que l’estat no està en les nostres mans. 

Aquestes tensions són fructíferes a nivell polític i, per tant, positives. Per nosaltres, el més interessant tot i que segur que també és el més complicat, és saber mantenir un equilibri entre les dues perspectives. No per no voler destriar el gra de la palla, sinó perquè una experiència concreta pot servir per a activar un conflicte a major escala, i una batalla a gran escala pot reforçar un projecte concret que bega d’aquest marc. 

En aquest sentit, donem molt de valor a la proposta feta per les companyes de la Koordinadora de Kol·lectius del Parc Alcosa d’Alfafar de la creació de comités locals de reconstrucció. La seua pròpia força –llaurada durant més de 40 anys d’organització– pot servir així per dues qüestions: per impulsar altres barris amb una organització prèvia menor o inexistent a generar experiències d’organització pròpia, i per impulsar un debat públic sobre com ha de fer-se la reconstrucció, quin paper ha de tenir l’estat, quin paper han de tenir les empreses grans, el petit comerç, o altres formes empresarials com les cooperatives, i quin paper ha de tenir la gent que viu als barris. En aquest sentit, la disputa actual sobre la reconstrucció, que confronta el model de negoci del govern amb un model alternatiu, democràtic i popular, és important i es nodreix d’experiències a petita escala, però que poden generar un debat sobre el model actual, ja que les disputes en relació amb el territori, a l’habitatge o als serveis públics són exactament les mateixes: qui decideix i qui se’n beneficia? 

Per anar més enllà de la disputa concreta i connectar-la a la confrontació de classe de fons, pensem que hem de continuar fent grans mobilitzacions que permeten canalitzar el descontentament generat cap a posicions més d’esquerres, i no caiguen en plantejaments dretanitzats. Així doncs, hauríem de trobar fórmules que puguen connectar la manifestació de 50.000 persones contra el model de ciutat i el problema habitacional a València amb la nefasta planificació urbanística que ha posat les condicions per al desastre viscut, o que puguen disputar amb quin model volem reconstruir les zones destruïdes. Hauríem de poder connectar la irracionalitat de l’ampliació del port amb l’evidència que no podem seguir amb els ulls tancats davant del canvi climàtic i com es multipliquen les afectacions quan hem destruït el nostre entorn natural. Hauríem de poder connectar el rebuig a la llei Rovira amb la nefasta gestió d’un govern més preocupat en què no es mencionen els Països Catalans i en fer curses de bous i festivals musicals en castellà que en protegir les vides de les valencianes amb serveis públics a l’altura de les necessitats. 

Hem de poder connectar la indignació prèvia a la dana, vinculada a diferents atacs viscuts (al territori, a la llengua, al dret a l’habitatge, als drets de les persones migrades…) amb la indignació actual, que s’expressa multiplicada per centenars de milers de persones. Ho hem de fer amb estratègies comunes que fomenten la unitat de l’esquerra anticapitalista i l’independentisme popular, que canalitzen la diversitat en apostes comunes respecte a tot allò que siga possible si volem tenir possibilitats de disputar la crisi de legitimitat i fer passos en la construcció d’una nova hegemonia.

2. Augmentar la nostra força

En segon lloc, hem d’augmentar la nostra força. És obvi que és gràcies a l’organització prèvia que hem pogut donar recorregut material i polític a les contradiccions gravíssimes que hem viscut aquests mesos. Ho mostra el barri del Parc Alcosa, ho mostra l’acció organitzada de la Xarxa de Casals i Ateneus, ho mostra la ràpida organització de la Xarxa de Suport Mutu Dana. També és obvi que com més organització i més consciència haguérem acumulat prèviament, més gran seria la capacitat de disputar ara els objectius marcats, siguen els del pagament de responsabilitats o els del model de reconstrucció i de prevenció futura. 

Per això el moment és òptim per intentar solidificar les experiències d’organització que, de manera espontània provocada per l’emergència, s’han anat donant al llarg del País Valencià i, també, fins a l’altra banda de l’Albera. No podem postergar el fet de centrar forces en aquesta reconstrucció social i política del conjunt del País Valencià, en un enfortiment de la classe treballadora organitzada, en la construcció d’una rereguarda que ens permeta sostenir espais de relació social i política en els mals moments i multiplicar les nostres capacitats en moments d’ofensiva. En aquests moments, solidificar espais per a la vertebració d’una alternativa política al país és imprescindible perquè, sense aquests espais d’autoorganització popular, cap proposta política podrà prosperar més enllà d’un moment puntual. 

Quins són aquests espais d’enfortiment de la nostra força? Pensem que en aquest moment concret, hem de dedicar les nostres forces a solidificar: 1) els comités de reconstrucció, per portar arreu de les zones afectades la batalla per una reconstrucció al servei de les classes populars; 2) els casals i ateneus, com a espai d’organització territorialitzada imprescindible per reagrupar, impulsar i fer néixer noves iniciatives d’autoorganització popular; 3) altres espais d’intervenció política del moviment popular que permeten dur a terme una batalla política a llarg termini i en relació amb tots els aspectes de contradicció i resistència de les valencianes, com aquells que formen part dels blocs anticapitalistes de les manifestacions i concentracions; 4) i la mateixa esquerra independentista, perquè permet construir un projecte que integre les diferents lluites i reivindicacions en un horitzó polític clar per a recuperar la sobirania popular. 

Per a dur endavant aquest enfortiment, alhora, ens cal la unitat en la diversitat de tots els espais de lluita, ja que pot multiplicar la nostra capacitat per a enfortir realment tot l’espai polític transformador del país. Molt més enllà de l’Horta, la possibilitat hi és, i més encara si treballem plegades. 

3. Fer país, construir països

Les comunitats polítiques es construeixen en la lluita. Els Països Catalans són un projecte polític antagònic a l’estat espanyol i el seu sistema d’explotació de la classe treballadora, d’aniquilació de les diferents nacions sota el seu domini, de saqueig del territori i de reproducció del patriarcat, del racisme i de l’imperialisme. Els Països Catalans, com a projecte antagònic a uns interessos de classe determinats, es construeixen, precisament amb més intensitat, en moments com aquests. Quan l’estat nega amb més claredat que mai la nostra capacitat de viure i de decidir sobre les nostres vides –siga amb el pas de la dana, amb els atacs al català o amb les retallades dels serveis públics–, hi ha una major sensibilitat i, per tant, una resposta més forta, arreu dels Països Catalans. A banda dels lligams culturals i lingüístics, històrics i polítics, compartim una realitat de negació i segrest de la sobirania per part de l’estat i, en conseqüència, la possibilitat de respondre-hi conjuntament.

La manca d’una institució pròpia de la nació catalana, que es veu supeditada a unes institucions alienes que hi governen per dret de conquesta, siguen estatals o sucursals autonòmiques, és el que ha impulsat una major fortalesa d’organització popular. Així, arreu dels Països Catalans han perviscut al llarg dels anys formes de mutualisme, sindicalisme, cooperativisme, cultura popular, i tantes altres formes d’organització al marge de l’estat. Aquestes, a més a més, són la base des de la qual fer no només política al marge de l’estat, sinó també contra l’estat, per reivindicar els propis drets socials i nacionals.

En moments com aquest, la força d’aquesta tradició de lluita als Països Catalans sura amb més evidència, i els lligams sovint poc perceptibles, atacats i emborronats per la propaganda identitària espanyolista, es mostren com allò que són: arrels sòlides des de les quals bastir un projecte polític amb prou força per a posar l’estat entre les cordes. 

I com fer-ho, en aquest context, això de construir països? Primer, continuant impulsant l’organització de la resposta solidària de l’esquerra independentista i la Xarxa de Casals i Ateneus, ja que lluitar col·lectivament és el que ens fa poble. Segon, solidificant estructures d’organització popular que s’enxarxen a escala nacional, com pot ser la creació de nous casals i ateneus o l’enxarxament dels ja existents. Tercer, fent vincles humans i de suport mutu entre col·lectius i persones a banda i banda del Sénia, ja siga a través de les brigades de treball, de l’organització de xerrades o d’altres iniciatives. Quart, seguint l’actualitat del conjunt del nostre país, escoltant i llegint les propostes, intercanviant idees i construint col·lectivament, a poc a poc i des de baix, la proposta de Països que aspirem a ser. 

Tanmateix, no hi ha països sense país. Hem de tornar a alçar un País Valencià que fa uns anys que està a la defensiva, rebent els cops dels governs que pretenen erradicar-ne fins al nom. En moments com l’actual, en què l’estat –en aquest cas, a través del Govern de la Generalitat– no pot mostrar-se com a representant legítim del poble, el poble ha de trobar altres formes de representar les seues idees i aspiracions. Les manifestacions massives que s’han dut a terme a la capital han estat mostres d’aquesta voluntat d’expressar per si mateix el que les institucions no faran, ja que ara mateix són l’element antagònic evident dels interessos populars. 

Dins de l’amalgama ideològica que contemplen aquestes manifestacions, hem de poder anar dibuixant qui som i què volem. Hem de poder dibuixar unes coordenades polítiques i nacionals diferents de les representades pel govern de Mazón, tot mantenint una idea de poble que vaja més enllà de les persones ja conscients i organitzades. La disputa que lliurem és la del conjunt del País Valencià: com a mesell de les polítiques espanyolistes o com a projecte alternatiu que vol recuperar la pròpia sobirania per a una millora social i nacional. 

I com fer-ho, això de construir país? En primer lloc, impulsant l’organització de base, arreu del País Valencià i no només al voltant de les zones més afectades o la ciutat de València. En segon lloc, plantejant propostes que recullen contradiccions del conjunt del país, i no només en relació amb la dana, tot i que també; és a dir, connectar les preocupacions per l’habitatge, per la llengua, pels drets de les persones migrades o pel territori amb la disputa actual. Ens cal construir un moviment ampli i coordinat a nivell de país que aglutine diferents lluites, amb mirada global i que compartisca un programa de mínims, al voltant de l’anticapitalisme, el feminisme i la consciència nacional. En tercer lloc, combatent les posicions espanyolistes i antivalencianes dins i fora del marc de la protesta contra Mazón. Per acabar, reivindicant clarament la desconnexió de l’estat com a possibilitat de construir un país diferent que estiga realment en mans i al servei de les valencianes. 

4. Per un horitzó de ruptura clar: la independència dels Països Catalans

La proposta de l’Esquerra Independentista parteix d’una constatació que podem resumir en una frase: no podrem assolir un alliberament social sense trencar amb els estats que ens oprimeixen i per als quals només som un territori del qual extreure beneficis; alhora, no podrem assolir una llibertat nacional sense que aquesta represente la voluntat de millora social per al conjunt de les classes populars que viuen al nostre país, ja que són les úniques que poden dur a terme aquest procés de ruptura. Per tant, si volem recuperar la nostra sobirania, i poder decidir sobre aquells aspectes que regulen la nostra manera de viure, per a fer-ho en benefici del bé comú i no dels interessos de l’oligarquia, hem de trencar amb el marc jurídic, polític i militar que ens ho impedeix. 

A la vegada, trencar els estats espanyol i francés és una via política clara per obrir una nova etapa, per trencar els marges que ens limiten a reproduir el capitalisme, per engegar un procés constituent d’un nou poder polític que estiga en les mans de les classes populars. Ras i curt, si volem que la reconstrucció siga feta pel poble i per al poble, hem de plantejar-nos l’objectiu de prendre el poder polític en les mans del poble. Malgrat que no puguem fer-ho de cop, i en el camí cada batalla per apropar-nos-hi siga important, necessitem aquest horitzó. Perquè si no sabem a on anem, no podrem començar a caminar.

L’horitzó de ruptura ha d’englobar el conjunt de reivindicacions de les diferents lluites sectorials o locals, ha de construir un subjecte divers que troba el seu denominador comú en la lluita pel poder popular i en la defensa dels interessos del conjunt del poble. En definitiva, uns Països Catalans que lluiten no només en contra d’aquest sistema i de tota la mort i misèria que provoca, sinó que aposten pel trencament per poder tornar a construir-ho tot de manera completament diferent. En definitiva, lluitar per debilitar els representants del poder polític, jurídic i militar que ens oprimeix, lluitar per esgarrapar al màxim en el procés de reconstrucció, i fer-ho amb la vista posada a fer fora l’estat espanyol per complet i decidir plenament la reconstrucció del conjunt del país.

Dissabte 19 d’octubre 50.000 persones omplien els carrers de València sota el lema «València no està en venda». Reclamaven la fi dels projectes especulatius amb el territori i de la submissió de la ciutat a les necessitats de la indústria turística i posaven al centre la voluntat que l’habitatge recuperés la seva funció social contra la mercantilització. Pocs dies després, una catàstrofe natural sense precedents al nostre país i la seva gestió nefasta portarien a una situació d’emergència a diverses comarques del País Valencià, que situaria encara amb més força la irracionalitat del sistema sota el qual vivim. A la vegada, una resposta popular ràpida i forta ompliria de solidaritat i també de lluita els pobles de l’Horta Sud, la Ribera, la Plana d’Utiel-Requena i la Foia de Bunyol, així com els carrers de València. La primera manifestació que reclamava la dimissió del president Mazón era xifrada per la Delegació de Govern en 130.000 persones, i la segona de nou sobrepassava els més de cent mil manifestants; van esdevenir les mobilitzacions més massives de les darreres dècades a la ciutat. 

La mateixa setmana de la manifestació contra el turisme a València, el Ripollès vivia la mobilització més gran de la seva història. Més d’un miler de persones sortien als carrers en defensa del Casal Popular la Metxa de Ripoll i dels drets civils i polítics que el govern de Sílvia Orriols i Aliança Catalana està atacant. Finalment, la mateixa setmana es va produir a Barcelona una gran manifestació en defensa de l’Antiga Massana, com a espai d’organització popular que Collboni i el seu Pla Endreça pretenen eliminar. Aquell intens cap de setmana de mobilitzacions, que va continuar durant dies amb una acampada al centre de València podria semblar anecdòtic, però segueix el rastre d’un repunt en la mobilització popular als Països Catalans després d’anys de desencants encadenats. 

Un dels colofons d’aquesta tardor agitada el trobaríem el 23 de novembre a Barcelona amb una manifestació històrica pel dret a l’habitatge sota el lema de «Abaixem els Lloguers», que reuniria 170.000 persones, una xifra sense precedents en aquest conflicte contra el rendisme i l’especulació. Podem sumar-hi la lluita contra el turisme a Mallorca, Menorca, Eivissa i Formentera que van protagonitzar manifestacions històriques que ens hauríem de remuntar a la lluita dels docents contra el TIL per veure’n de tan multitudinàries; al Pirineu, que va viure una jornada de lluita històrica aquest desembre a la Seu d’Urgell. Si hi afegimles mobilitzacions contra macroesdeveniments i macroprojectes com la Copa Amèrica i el Hard Rock i la persistent denúncia massiva del genocidi contra el poble palestí, i també del libanès, aquests esdeveniments formen part del que podria semblar indicar l’obertura d’un nou cicle mobilitzador al nostre país. 

Objectivament, sí que podem assenyalar que hi ha un augment del múscul mobilitzador de les lluites populars, que s’evidencia en la capacitat de fer mobilitzacions més grans a les que ens havíem acostumat els últims anys. Aquest canvi de dinàmica pot generar una nova tendència respecte al pessimisme de l’esquerra anticapitalista i els moviments populars posterior a la pandèmia, i ha generat també diferents lectures polítiques al respecte, més o menys optimistes. Hi havia qui parlava d’un nou 15M, qui parlava del cicle que posarà fi al «temps dels polítics», o qui reclamava lectures menys triomfalistes de la situació. Endavant volem aportar també una lectura del moment polític que afrontem que ens impedeixi ensopegar de nou amb les mateixes pedres i que ens permeti convertir aquesta dinàmica en passos sòlids per la conquesta del poder per a les classes populars catalanes. 

De la ressaca de l’últim cicle a un optimisme moderat 

Malgrat que les mobilitzacions dels últims mesos apunten a un augment de múscul mobilitzador després d’anys de picar en terra erma, això no sembla vaticinar, de moment, cap nou 15M, tot i que és cert que alguna cosa a l’aire comença a fer olor dels primers anys de la dècada anterior. Més enllà que sigui desitjable o no insistir en l’imaginari que representa el 15M, en els seus encerts i errors, la situació que cristal·litzava en aquelles acampades a les places de bona part de l’Estat espanyol —i d’arreu del món— era força diferent de l’actual. El 15M és un moment clau d’un cicle de crisi de règim que en el cas del Principat de Catalunya donarà peu també al 1r d’Octubre i el procés independentista, i que podríem donar per acabat en un últim crit d’indignació per l’empresonament de Pablo Hasél. Aquest cicle impugnador es produeix per un trencament de l’economia moral de les classes populars en combinar-se una crisi econòmica sense precedents, la gestió austericida d’aquesta i una sèrie de casos de corrupció i d’abusos del poder econòmic i polític que van travessar el llindar tolerable per la població. El punt d’ebullició esclata amb els rescats a la banca, l’ofegament als serveis públics, l’elevada taxa d’atur, o per la sentència en contra de l’estatut de Catalunya, però feia temps que el foc estava encès. 

És cert que la gestió de la DANA al País Valencià obre les portes a una profunda crisi política que pot capgirar la legitimitat del PP en aquesta part del país, cosa que suposa un sisme d’una magnitud important. La qüestió clau, però, serà la capacitat que poden tenir els espais de l’esquerra revolucionària per capitalitzar un malestar que probablement serà creixent. Un element diferenciador rellevant respecte al moment que descrivíem és que en aquell context, i coincidint amb una onada global d’indignació a escala mundial, van ser els espais de l’esquerra extraparlamentària, que s’havien anat bregant en anys de lluites i d’organització de base, els que van aconseguir capitalitzar aquell moment de descontentament social contra l’oligarquia espanyola. 

Aquell cicle polític va permetre una politització massiva d’amplis sectors populars, que veien truncades les seves expectatives de progrés social, i va suposar un canvi important en els discursos i les pràctiques hegemòniques de la nostra societat. Per posar un exemple, la crítica als abusos dels bancs que enfonsen les pensionistes i desnonen les persones de casa seva es va situar en una centralitat política que no havia tingut anteriorment. Aquest canvi va ser llegit correctament per forces polítiques que creien que podien capitalitzar aquest descontentament i convertir-lo en una alternativa política institucional que donés sortida a aquells anhels. Aquestes aspiracions havien de permetre un assalt als cels d’una nova esquerra a l’esquerra del PSOE que canviés l’Estat espanyol de dalt a baix. El fracàs d’aquesta aventura i la situació resultant és coneguda ja per totes nosaltres i ens serveix per explicar parcialment les dificultats per capitalitzar des de l’esquerra els malestars i descontents que s’expressin actualment. També, lògicament, aquesta experiència genera reticències per part dels moviments populars i de resistència cap a qualsevol que pretengui representar institucionalment un possible nou cicle mobilitzador, vistos els fracassos i desencisos provocats per aquesta estratègia. Segurament, però, no tot és ni tan blanc i ni tan negre. 

El cas del procés independentista no és tan diferent, però contempla les seves particularitats. Tot i que l’emergència a les institucions de la CUP segurament no es pot explicar sense aquests dos fenòmens d’impugnació, en aquest cas no emergeix una nova força política que pugui aspirar a representar el global del moviment, sinó que forces polítiques preexistents es veuen arrossegades per una onada que no poden permetre que els passi per sobre. Ara bé, la lectura d’una reculada dels polítics socialdemòcrates, o fins i tot encara més d’ordre, respecte a uns processos polítics que a poc a poc van anar perdent el seu lideratge popular, és segurament certa en els dos casos. 

Aquest breu repàs de les misèries i també victòries de l’últim cicle polític no respon a un exercici de nostàlgia, sinó que ens ha de permetre traçar paral·lelismes i distàncies amb el que passa actualment. En aquest cas, la lectura d’un nou 15M no correspon a una realitat en què, malgrat que hi ha repunt en la mobilització popular que adquireix un caràcter més massiu que anteriorment, de moment no podem parlar d’un cicle d’impugnació general, ni tampoc d’un canvi substancial en l’hegemonia social i política. Tot i això, la situació política al sud del Sénia així com l’ofensiva contra l’especulació propulsada per la mobilització llogatera poden ser elements rellevants per avaluar les possibilitats d’ampliar aquesta escletxa. Aquests fets, però, no canvien una realitat en què la tendència global, que s’expressa més enllà dels Països Catalans, és encara la de la creixent dretanització, l’auge dels discursos reaccionaris, securitaris i racistes i la tornada de les forces de l’ordre constitucional a les institucions municipals i autonòmiques del conjunt del nostre país. Li podem sumar el soroll dels tambors de guerra que cada cop sonen amb més força al llarg del planeta. 

Això no vol dir que no puguem llegir aquestes mobilitzacions com a finestres d’oportunitat per a un canvi de tendència, però fer-ne lectures excessivament optimistes ens podria portar a errar en la pràctica necessària en el terreny de joc concret en què ens movem. Tampoc no podem acomodar-nos en una lectura excessivament pessimista d’una batalla perduda pel sentit comú que ens obligui a la resignació i la profecia autocomplerta. 

Nosaltres creiem que el que vivim actualment és un canvi de dinàmica d’alguns espais que han resistit a allò que hem anomenat «operació reforma», que havia deixat fora de joc algunes forces polítiques i socials crítiques amb el sistema. Veiem amb optimisme com comencem a sortir de la resignació que ha protagonitzat uns anys de letargia, resistencialisme i necessitats de llepar-se les ferides, i tornem a plantejar la possibilitat d’actuar a l’ofensiva. La ressaca de les victòries que no van ser comença a donar pas a noves oportunitats. Veiem també amb optimisme una voluntat de convergència entre les forces polítiques i socials que continuen mantenint una crítica profunda a l’estat de les coses i que veuen amb preocupació tant el creixement de l’extrema dreta com la política del mal menor, que només adoba el terreny per al creixement més gros dels primers. Segurament, vivim un canvi d’actitud dels sectors més fàcilment mobilitzables, però que estan podent identificar elements que, per la seva centralitat en el conflicte quotidià de les classes populars catalanes, poden tenir capacitat d’erosionar aquesta tendència conservadora per fer palesa la necessitat d’una alternativa. 

Les lliçons del 15M i el 1r d’Octubre

Introduíem ja una de les principals lliçons del cicle d’impugnació que representa l’imaginari del 15M: la imprudència de delegar en opcions polítiques reformistes i institucionals la representativitat del moviment. Aquesta, però, no és l’única lliçó que necessitem extreure’n. La tendència de les direccions socialdemòcrates a aturar processos insurreccionals, a causa de les tensions que implica la participació directa en les institucions de l’Estat, no és quelcom nou. En aquest cas, però, la impotència organitzativa prèvia d’uns moviments de base assembleària, fraccionats i sense direcció, que no permetien jugar un contrapès a una avantguarda decidida a l’assalt als cels institucionals, també és explicativa del fracàs. 

Creiem que l’existència de l’Esquerra Independentista —i d’altres espais alternatius a la hipòtesi de Podemos— explica en part la persistència, fins i tot en aquests anys de vall, de lluites populars allà on aquests han estat més forts. Explica també per què una aposta institucional com la CUP no és assimilable a altres espais de l’esquerra parlamentària. No és el mateix rol el que pot jugar una aposta institucional sorgida al caliu d’uns moviments socials poc articulats que deleguen l’acció institucional en quadres polítics concrets, que aquella que emana i forma part d’un moviment revolucionari articulat que, tot i les seves mancances, manté constantment la tensió i n’evita la delegació. És en aquest sentit que esmenem les lectures sobre el moment actual que encertadament assenyalen els problemes de la delegació en la política institucional, però que interessadament vaticinen la fi del cicle dels polítics, amb les derives antipolítiques que això pot comportar. El problema no es troba en l’existència d’apostes institucionals que recullin aquestes aspiracions, que de fet haurien de créixer tant sí com no al caliu de moments d’agitació política si aquests encara són prou majoritaris, siguin aquestes apostes existents o de noves. El nucli central de l’aprenentatge i l’esmena al cicle anterior és l’articulació d’una força revolucionària suficient que mantingui el lideratge fora de l’abast dels cants de sirena que vindran des de dins de l’Estat. De fet, i ja per acabar sobre aquesta qüestió, el fet que les majories electorals continuïn apuntant a la dinàmica dretanitzadora i de retorn a l’ordre constitucional és segurament un senyal de la fragilitat actual d’aquest cicle mobilitzador. 

El debat més important al nostre entendre, però, és sobre el contingut i la forma del contrapoder popular, les seves capacitats organitzatives i estratègiques, i com disputem noves hegemonies que reverteixin la caiguda cap a la dreta del sentit comú general. Un dels aprenentatges fonamentals tant del procés independentista com del cicle del 15M és la dificultat d’actuar sense unitat d’acció i sense una estratègia política concreta. Creiem que és moment de convergència de les forces revolucionàries i anticapitalistes en espais sectorials més estructurats i amb major capacitat d’establir des del debat i el diàleg estratègies polítiques clares i compartides. Celebrem, doncs, l’aposta cap a una major unitat estratègica i organitzativa del moviment per l’habitatge al Principat a partir del Congrés d’Habitatge de Catalunya, l’articulació de Feministes Anticapitalistes dels Països Catalans i, en general, una major tònica favorable al debat sincer i al treball comú entre diversos espais que comparteixen la voluntat de ruptura amb el sistema capitalista, patriarcal i colonial. 

A la vegada, creiem que és necessari trencar amb la dinàmica de desconfiança cap a  l’organització política partidista —en el sentit no institucional del terme—, ja que les organitzacions polítiques són espais de debat estratègic i d’acumulació d’aprenentatge. Aquesta forma organitzativa no és ni ha de ser contraposada a la dels moviments populars amplis, sinó un element necessari per sortir tant de la dinàmica espontaneista com de les tendències a la delegació en la política institucional, sovint entesa com a política en majúscules. Això no implica desatendre el perquè de la desconfiança en l’organització política tradicional com a reacció a les lògiques dirigistes i estanques dels partits comunistes resultants de la caiguda del bloc soviètic, així com de l’absorció institucional de bona part d’aquests. Les desconfiances són justificades, però la contratendència, en forma d’aposta antiorganització, explica també en part els fracassos de la política dels moviments socials resultants de l’últim cicle polític. 

És important remarcar que, al contrari del que plantegen els espais polítics que volen autoreferenciar-se com a únic agent que pot contribuir a un trencament revolucionari, nosaltres no creiem que ni Endavant, ni l’Esquerra Independentista, ni cap altre espai polític pugui representar per si sol la riquesa de les forces revolucionàries als Països Catalans, així com de les formes de lluita de les classes populars catalanes. Si volem construir un nou moment d’impugnació, que suposi ruptures importants i perennes respecte de l’Estat espanyol i les seves estructures de dominació, pensem que és fonamental articular fronts amplis en àmbits sectorials, on convergeixin en una estratègia comuna les diferents tendències revolucionàries. Aquesta dinàmica ha de portar també a una major articulació entre les lluites sectorials, i a la unió en batalles concretes en els territoris que es troben en disputa. Propostes com les de Pirineu Viu, per exemple, generen un punt de trobada en la construcció d’una alternativa pels Pirineus que enfronti el model d’especialització turística a partir de l’articulació dels diversos conflictes que s’hi donen. Aquesta dinàmica d’unitat d’acció, per construir un bloc contra la dretanització i el mal menor, no és incompatible amb un reforçament d’organitzacions polítiques estratègiques com la nostra, que permeten un treball estratègic, formatiu i organitzatiu que no es dona ni es pot donar en aquests espais d’unitat d’acció. 

Com a aclariment important, quan parlem de superar dinàmiques espontaneistes no vol dir que hàgim de veure amb mals ulls la dinàmica espontània i insurgent que expressen les classes populars en les seves lluites. Aquest dinamisme és important i és segurament el que provocarà l’espurna que pugui encendre la flama d’un moment insurreccional. Els moments d’indignació que generen esclats massius en les classes populars no solen ser prefigurats per cap organització revolucionària. Ningú pot establir un dia D per a la revolta, ni estipular-ne uns motius concrets, però sí que podem actuar sobre les condicions en què es dona i sobre la direcció que pren passat aquest moment d’espontaneïtat. 

Gasos per al llumí: els elements per a la disputa

Deia l’historiador marxista Pierre Vilar que l’historiador busca la causa de l’explosió en la força expansiva dels gasos, no en el llumí del fumador. Es referia al fet que els motius pels quals havia explotat la I Guerra Mundial es trobaven més en la creixent disputa imperialista que en l’atemptat de Sarajevo en si mateix.  És a dir, si bé segurament no podrem prefigurar els motius concrets que poden fer escalar d’un cicle de mobilitzacions a un moment de ruptura, el que és cabdal és saber reconèixer els elements de fons que poden explicar un moment revolucionari o d’explosió de conflicte. La forma del contrapoder popular és un dels elements importants per generar el gas concret per una explosió perfecta, de la mateixa manera que la detecció dels elements de disputa i els termes que poden servir per dibuixar una alternativa política allà on s’estan donant aquestes escletxes són igual d’importants. El múscul mobilitzador expressat al llarg d’aquest últim any, així com els elements centrals de l’ofensiva reaccionària i bel·licista global, creiem que apunten a quatre grans contradiccions amb capacitat d’expressar-se políticament. 

La primera és una batalla per la subsistència.  La resistència a la creixent mercantilització de tots els àmbits de les nostres vides. La intensificació del capitalisme especulatiu que intensifica formes d’acumulació per despossessió de béns bàsics per la vida. Aquesta dinàmica, que coexisteix en un reforçament de mecanismes d’explotació directa com la reducció progressiva del salari real i de les pensions o l’aposta per estratègies d’inestabilitat laboral, impacten de manera evident en el dia a dia de les treballadores. Parlem de l’especulació amb l’habitatge, i el reforçament de la defensa de la propietat privada, però també parlem de l’especulació en general amb el sòl i la terra, a partir de macroprojectes intensius tant en l’àmbit del sector turístic com també en la indústria agroalimentària o la generació d’energies renovables. Aquesta dinàmica especulativa genera una tendència a l’acumulació en menys mans d’aquests béns. Una forma específica d’acumulació que té un protagonisme particular en l’economia financeritzada i que està generant una sensació creixent de despossessió de les nostres llars, els nostres barris, viles i ciutats, així com de la riquesa natural i de recursos del nostre territori.

El repartiment de béns que cada cop es llegeixen com a més escassos, com l’aigua, es percep cada cop com a més injust i irracional quan encara alimenta indústries com la turística, que a primera vista semblaria supèrflua i innecessària en moments d’escassetat. En aquesta disputa se suma la voluntat de resistència de formes d’arrelament, en el territori concret, que lluitin contra la pèrdua d’identitat i pertinença que el capitalisme globalitzat ens imposa per la via de l’homogeneïtzació i la despoblació. Ho veiem a Palma contra el turisme massiu, a València i Alacant en la defensa del dret a la ciutat o contra les conseqüències d’un model especulatiu devastador, o a Barcelona, al Pirineu i al Camp en la batalla contra macroesdeveniments i macroprojectes. Ho veiem també en la fortalesa persistent del moviment per l’habitatge i la massiva preocupació pels preus desorbitats dels lloguers. 

La segona es troba en la tendència repressiva, securitària i racista que pretén erosionar drets civils i polítics i que s’expressa més enllà de l’espectre estricte de la dreta i l’extrema dreta. La intensificació de les formes d’explotació i d’acumulació per despossessió, així com el reforçament dels mecanismes per imposar-les, requereix bocs expiatoris que puguin reforçar les apostes autoritàries i alhora puguin descentrar l’atenció de l’ofensiva que es permet contra les classes populars. En un moment en què sembla que el pastís a repartir cada cop serà més petit, creixen els discursos racistes que apunten a les persones migrants a través de prejudicis. 

Aquestes postures serveixen per reforçar projectes nacionalistes excloents que generin subjectes sense dret dins de la comunitat nacional. La generació d’un discurs i una pràctica que abordi de cara aquestes tendències securitàries i les pors que estan sabent activar, en un context d’extremada fragmentació social, és tot un repte per a l’esquerra revolucionària actual. Ara bé, sense que les persones que són principalment assenyalades siguin part central del bloc alternatiu per construir, serà molt difícil revertir una dinàmica essencialista i excloent que no farà mai cap favor a un moviment emancipatori, sigui en clau social, nacional o ambdues a la vegada. En aquest sentit, cal assenyalar que, més enllà que genera estigma i violència contra les persones migrants, aquesta tendència afecta també els drets civils i polítics i les possibilitats d’organització i mobilització dels moviments populars i les organitzacions polítiques. El tancament de casals, ateneus i altres espais populars, així com un reforçament de les formes repressives que estem veient, és una altra cara d’un mateix problema. Igual que no és una casualitat que, aplicant la doctrina del xoc, el govern de Mazón hagi apostat per una via autoritària en la gestió de la crisi, i fins i tot ha posat militars al capdavant de la suposada reconstrucció. 

Haurem de preparar-nos per donar resposta a aquestes amenaces, i fer de l’antifeixisme i de la lluita antirepressiva espais fonamentals en què enfortir aquesta unitat d’acció. Ens enfrontem tant a la possibilitat de majors quotes de repressió per un Estat relegitimat en les seves pràctiques i amb tendències cada cop més autoritàries i racistes, com també a formes d’esquadrisme feixista com el que ja representa «desokupa». 

En tercer lloc, i al compàs d’aquest discurs reaccionari en auge, un augment bel·ligerant de l’espanyolisme, que es materialitza en les agressions constants a la llengua, en la repressió al jovent independentista l’Onze de Setembre, en la impunitat dels neonazis a València el Nou d’Octubre, o amb els governs ultraespanyolistes als territoris sota domini espanyol. La vaga de docents contra la Llei Rovira al País Valencià, convocada després de molts anys, així com l’aparició de Famílies pel Valencià, o la reactivació de l’Assemblea de Docents a les Illes, són mostres de revitalització del moviment popular contra aquesta ofensiva espanyolista. 

Aquesta qüestió fa fonamental, a parer nostre, que aquesta força opositora i llavor d’una alternativa ho faci des de l’articulació d’un bloc nacional-popular i amb l’antiespanyolisme com a bandera innegociable per a la constitució de quelcom realment emancipador. La defensa de la llengua catalana, de la immersió lingüística i, en general, dels drets nacionals dels catalans, han de ser també estàndards del conjunt de forces polítiques revolucionàries. De la mateixa manera, continuem defensant que sense el trencament amb els estats espanyol i francès és impossible complir amb els anhels de transformació que la resta de conflictes expressen, i que l’exercici conflictiu de l’autodeterminació continua sent l’element clau per obrir totes les portes. Un element central del programa de l’alternativa nacional-popular, per tant, ha de ser una posició clara a favor de la sobirania respecte als mercats i l’Estat, que ens permeti prendre les nostres pròpies decisions sobre com volem viure. 

En quart i últim lloc, a partir de la complicitat amb el genocidi perpetrat per règim sionista d’Israel, assistim a la desfeta del consens que hi podia haver entorn del bloc otanista i la seva suposada defensa dels drets humans i de la democràcia. Les mobilitzacions contra el genocidi a Palestina i en defensa de la llibertat del poble palestí, des del riu fins al mar, han estat una constant persistent i digna als Països Catalans i arreu del món. Aquestes mobilitzacions suposen un dels espais d’esperança contra tendència global reaccionària. És important assenyalar com l’ofensiva sionista contra el poble palestí i ara també contra el poble del Líban està erosionant, gràcies també a la constància dels grups en solidaritat amb Palestina arreu del món i de la seva pròpia resistència, un consens fonamental del bloc otanista en la defensa d’Israel com a principal representant de les «democràcies occidentals» a l’Àsia Occidental. 

Aquest canvi suposa un problema tant per Israel, un dels principals aliats d’aquest bloc imperialista en una zona clau, com també pel centre imperialista, que ha restat còmplice impassible d’una matança sense precedents. En un context d’escalada de les tensions imperialistes i de rearmament bèl·lic, aquesta escletxa és fonamental per minvar la legitimitat i el poder d’un bloc imperialista que s’havia reforçat amb la guerra d’Ucraïna. Aquesta és una escletxa a engrandir, tant per la supervivència del poble palestí i libanès i l’aturada d’una guerra a gran escala a l’Àsia Occidental, com també per la prevenció d’altres intents d’extensió d’aquests conflictes que busquen mantenir poder dels estats del centre imperialista. Ho veiem ara mateix amb la invasió que forces gihadistes, amb el suport de Turquia, estan duent a terme a Rojava i al nord-est de Síria. Assenyalar les complicitats amb el genocidi a Palestina dels estats espanyol i francès i els seus governs regionals i autonòmics i enfortir un discurs antiimperialista són deures a mantenir i fer créixer.

Construïm la nostra força 

Els elements identificats fins ara han de ser la base, a parer nostre, per trobar un camí que ens permeti continuar amplificant aquests moments de conflicte i superar totes les nostres fronteres en l’articulació d’una força popular tan àmplia com sigui possible. Hem de poder superar els laments per les derrotes viscudes i per les decepcions patides així com l’immobilisme que ens provoca sentir que estem sortint a jugar un partit que anem perdent per recuperar la confiança en el que som capaces de fer. Aprenent del que vam encertar i d’igual manera d’allò en què vam errar. Estem en un d’aquells moments en què la gent no s’adona del poder que té, però hem de recordar que durant uns anys aquest poder de canvi va sembla infinit, i que aquest és el poder que ens cal reivindicar i tornar a construir. 

Necessitem la nostra força. Les nostres organitzacions, els nostres sindicats, les nostres infraestructures, com a poble treballador català. No podem delegar la nostra capacitat de transformar la realitat en la política institucional, ja que el darrer cicle mostra sense cap mena de dubte que la lluita des de l’Estat no pot ser suficient per confrontar el poder del capitalisme internacional o els mateixos aparells de l’Estat. Sense un poder popular organitzat, cap proposta institucional serà suficient per fer cap canvi substancial de les condicions, i només ofegarà les aspiracions de canvi de les masses organitzades en propostes sense recorregut, que a més a més contribuiran a la desmobilització. 

És moment de tornar a aixecar alternatives, de construir fugint del localisme i l’autoreferencialitat però mantenint l’autonomia del poder popular i la seva capacitat d’articular una nova hegemonia. Ni deleguem en ningú la representació d’aquesta força, ni renunciem a cap espai per a la disputa. Hem de veure més enllà de la superfície i saber identificar els moviments tectònics que es donen en les nostres societats per detectar oportunitats i possibilitats noves. Ens toca construir des de la unitat d’un espai revolucionari, sobretot en aquells àmbits on vindran a atacar-nos per fer-nos més mal. Ens cal programa de lluita, estratègia i debat i discussió d’aquesta des de posicions clares. 

Una alternativa socialista, feminista, ecologista i antiracista és possible per als Països Catalans: és a les nostres mans treballar per a fer-la realitat.