La independència és la clau per obrir la porta del canvi social

 

La independència és la clau per obrir la porta del canvi social

La gestió de la Covid-19 fa més patent que mai que el règim borbònic del 78, i per extensió les autonomies, són incapaces de posar sobre la taula una sortida social de la crisi epidèmica i la crisi social que se’n deriva.

L’estat s’ha mostrat completament sotmès a la dictadura de l’Ibex 35 i ha fet recaure la factura social sobre les treballadores i la caixa de la seguretat social, mentre es blindaven els interessos empresarials de les grans transnacionals. Mentrestant, el Gobierno ha viscut dels grans anuncis i el patriotisme i, sota la bandera de la “Unidad y lealtad”, ha gestat el relat d’uns nous pactes de la Moncloa com a marc de reforçament de l’estat i del règim a l’Espanya postCovid.

Davant d’aquesta dramàtica situació, l’autonomisme només alça la veu per garantir-se la gestió de les engrunes que la piconadora de l’estat capitalista i patriarcal deixa al seu pas. Retorn de competències manllevades per l’estat d’alarma, titularitat per gestionar ajudes com l’ingrés mínim vital o l’acceleració d’un nou repartiment pressupostari són les batalles que lliuren els governs autonòmics dels Països Catalans. Els exemples de les darreres setmanes en són mostres importants: la polèmica del govern Torra amb el contracte amb Ferrovial; el govern Armengol amb el reial decret per engrandir els hotels i la barra lliure a la construcció i el turisme, mentre situen a Mallorca un pla pilot per a l’arribada de turistes, i les vergonyoses declaracions de Mònica Oltra en nom del govern Puig, utilitzant l’euskera per reivindicar la gestió de l’ingrés mínim vital. L’autonomisme demostra que és el garant dels interessos de l’estat als Països Catalans. Mentrestant, la pobresa augmenta, les desigualtats creixen, centenars de persones migrants queden desemparades pel racisme institucional i els serveis públics es troben, una vegada més, amb la incapacitat de garantir una vida digna a les classes populars.

Si les estructures de l’estat, i per extensió, de les autonomies i els ajuntaments, han mostrat, ja, que són incapaces de dur a terme les mesures redistributives necessàries, en moments de màxima necessitat social, hem de tenir clar que una expansió d’aquestes estructures i unes propostes polítiques basades en els esquemes del poder espanyol seguiran sense funcionar.

Quina alternativa ens queda?

Assumir que, sense la superació de les estructures econòmiques i polítiques a les quals ens sotmet el règim del 78, no serem capaces de rompre l’espiral d’empobriment al qual ens condemna el capitalisme patriarcal. Les mesures de xoc són urgents i necessàries per aturar el cop a les capes més empobrides de la nostra societat i per obrir escletxes de lluita contra el règim. Però només amb mesures estructurals i la capacitat d’afrontar polítiques de transformació social serem capaces de garantir una vida digna per totes les classes populars.

Cal començar a bastir una alternativa estructurada en 4 eixos:

  • Subordinar l’economia i la tecnologia a les necessitats de les persones i de la reproducció de la vida. Repartir el treball i la riquesa, garantir treball, sous i condicions laborals dignes. Pensions i prestacions socials per garantir que es tenen totes les necessitats cobertes. Cal avançar en la planificació de l’economia, la reducció dràstica de les càrregues laborals i la sobirania econòmica dels Països Catalans.
  • Els recursos essencials per al sosteniment de la vida han de ser públics i estar sota control popular. Ara mateix, l’especulació i l’enriquiment privat amb els serveis essencials és un fet; cal reapropiar-se de tots els serveis públics i sectors essencials. Prohibir els desnonaments i reforçar el parc públic d’habitatge mitjançant l’expropiació de bancs i grans tenidors. Assegurar casa, aigua, gas, electricitat i telecomunicacions a totes les cases a preus socials, i lluitar per tenir una banca pública lliure d’especulació financera i no pagar el deute il·legítim.
  • La construcció d’una societat feminista. Aquesta és l’única manera de garantir efectivament una vida digna per a tothom i una societat realment equitativa. Per combatre les desigualtats, cal reconèixer laboralment el treball reproductiu i de cures. Cal eliminar l’escletxa salarial, assegurar casa i condicions laborals i socials dignes a les víctimes de la violència masclista, incloure la formació feminista a totes les etapes de l’educació i a totes les treballadores de serveis públics. Cal lluitar per la igualtat de drets per a totes les persones, oferir serveis públics que garanteixin la cura de les persones per desprivatitzar les cures i reconèixer de forma salarial les tasques reproductives, rompre amb la doble victimització de les dones agredides i posar l’accent en els agressors.
  • Transformar l’economia per salvar al planeta. El capitalisme és un sistema que destrueix la terra, contamina els rius i l’aire, per assegurar uns grans beneficis per a una minoria. El repartiment del treball i la riquesa ha d’anar acompanyat de l’establiment d’un model productiu que garanteixi el manteniment dels nostres recursos naturals i d’una economia que posi la vida al centre, la de les persones i la de tots els éssers vius. I lluitar per posar sota control popular la planificació econòmica; només així serem capaces de fer les transformacions necessàries per fer front als reptes ecològics dels Països Catalans i del món sencer.

Aquestes transformacions són necessàries per tal de posar els recursos del nostre país al servei de la seva gent i cobrir les necessitats de les més vulnerables, i hem de tenir clar que no és possible materialitzar-les dins del règim del 78. El desenvolupament del model autonòmic no condueix a la capacitat de transformar les estructures de poder que dominen la societat, i només és una via morta per canalitzar el descontentament. L’única via transformadora al sud d’Europa del segle XXI és la independència. La recuperació de la sobirania política i econòmica sobre els recursos de la nostra nació, i ordenar-los de tal manera que l’interès principal sigui garantir una vida digna a tota la població.

La independència segueix essent l’única via per desfer el forrellat del 78 i obrir la porta a la transformació social. Sense independència no hi ha ruptura amb el règim ni transformació social possible. Aquesta ha de seguir sent l’aposta principal del poble català per construir, als Països Catalans, un nou món.

 

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

Països Catalans, 15 de Juny de 2020

Prenguem la iniciativa. Endavant amb la Unitat Popular

Plantejament estratègic d’Endavant OSAN en el context actual:

Prenguem la iniciativa

Endavant amb la Unitat Popular

 

Les múltiples crisis derivades de la pandèmia provocada per la COVID-19 han posat en relleu els interessos contraposats entre la classe treballadora i la resta de les classes populars, que som la majoria de la població, i els interessos particulars dels poderosos i el gran capital. La patronal està intentant que el cost d’aquesta crisi el pagui la classe treballadora, i els governs estan intentant gestionar la crisi sense perjudicar els interessos del sector empresarial.

Les contradiccions que el capitalisme arrossegava des de la crisi econòmica i financera del 2008 han esclatat sota el brutal impacte de la pandèmia, i el marge per mantenir els beneficis sense tocar gaire els drets socials i polítics de la classe treballadora i la resta de les classes populars ha desaparegut completament. La pràctica neoliberal de socialitzar les pèrdues i privatitzar els beneficis, imposada amb mà de ferro per la UE, implica que els nostres impostos serviran per rescatar les grans empreses, mentre les nostres condicions materials de vida es degraden a un ritme sense precedents.

La situació d’emergència a què ens ha abocat la pandèmia ha evidenciat que el mercat, com a mecanisme d’articular la producció i gestionar recursos escassos, no ha permès cobrir les necessitats més bàsiques ni en salut pública ni per a la vida de les persones. Les ajudes temporals en forma d’atur, els crèdits avalats per l’estat, les moratòries en el pagament d’hipoteques, impostos i lloguers, i la congelació dels desnonaments i els talls de subministraments de llum, aigua i gas, són només mesures temporals basades majoritàriament en crèdits, amb els corresponents beneficis per a la banca i la soga al coll que suposa per a les treballadores haver-los de tornar. Totes aquestes mesures simplement tiren la pilota endavant i posposen els problemes derivats de l’impacte econòmic de la crisi per poder gestionar l’excepcional situació de confinament.

La solució a llarg termini i la garantia que estarem preparades en situacions semblants en el futur només pot venir de la racionalització i planificació de l’economia i del repartiment equitatiu del treball. La crisi derivada de la COVID-19 ens obligarà a reconstruir el país, haurem d’assumir sacrificis i treballar conjuntament per recuperar les nostres vides. Ara és, doncs, el moment de preguntar-nos: quin país volem reconstruir? Posarem els nostres esforços per reflotar els beneficis de les grans empreses i els bancs, o canviarem el rumb de la societat i construirem un país que tingui els recursos materials necessaris per, d’una banda, garantir una vida digna a totes les persones i, de l’altra, disposar d’un sistema de salut públic que sigui capaç de fer front a situacions d’emergència que vindran en el futur?

Només si com capaces de recuperar la sobirania com a poble i exercir efectivament el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, entès com un procés permanent de decisió sobre les directrius econòmiques polítiques i socials que han de guiar la nostra societat, podrem capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per l’oligarquia i pel capitalisme depredador. Pensem que aquesta és la clau de volta per aconseguir les profundes transformacions socials necessàries per posar realment la vida al centre del desenvolupament social.

El primer pas és, sense dubte, posar en marxa un pla de xoc que garanteixi uns mínims de dignitat en la vida de les persones i de recursos en salut pública. Però no ens podem quedar aquí: hem d’aprofitar el punt d’inflexió que suposa aquesta crisi per impulsar transformacions socials profundes guiades per la idea que la vida de les persones és més important que els beneficis de les empreses. No som ingenus i sabem que això xoca frontalment amb els interessos dels poderosos, els governs i les grans empreses. Per tant, no serà fàcil i no n’hi haurà prou de tenir raó i demanar-ho educadament.

Endavant pensem que, si volem aconseguir aquests objectius, hem de construir un bloc social i polític de ruptura, articulat al voltant de la classe treballadora i la resta de classes populars del país, que sigui capaç d’enfrontar-se als poderosos i fer valer els nostres interessos per sobre dels interessos dels qui només volen maximitzar els seus beneficis i mantenir l’estat de les coses com abans que esclatés la crisi de la COVID-19.

La Ponència política de la X Assemblea Nacional d’Endavant se centra precisament en aquest objectiu i, tot i estar debatuda i aprovada abans que esclatés la crisi, pensem que dona alguna de les claus que ens permetran avançar en la construcció d’aquest bloc de ruptura. Una de les reflexions de partida de la ponència és que cada cop més sectors de la classe treballadora i la resta de classes populars del país estan allunyant-se de la ideologia dominant, la qual cosa no vol dir que tinguin una consciència revolucionària, però sí que estaran més oberts a un discurs i a una pràctica política que, en clau independentista, socialista i feminista, plantegi canvis profunds sobre com funcionen les coses. Aquesta crisi tan profunda que vivim accentua encara més aquesta tendència que ja era present en la nostra societat.

El projecte de la Unitat Popular que defensem s’adapta a aquesta situació i té com a finalitat avançar cap als objectius estratègics propis de l’Esquerra Independentista: la independència nacional dels Països Catalans i la construcció d’una societat socialista i feminista. Pensem que el desplegament del projecte d’Unitat Popular és el que ens permetrà articular un bloc històric que, a través de profundes transformacions socials, ens permeti superar el capitalisme i construir una societat en què les necessitats de les persones, i no els beneficis empresarials, siguin el principi ordenador.

El programa polític de la Unitat Popular pensem que s’ha d’articular al voltant d’un conjunt de principis estratègics:

  1. L’exercici del dret a l’autodeterminació del poble català entès com un procés permanent de decisió sobre els elements econòmics, polítics i socials del nostre poble, i com a via per capgirar les relacions d’autoritat i dominació social imposades per les elits pròpies, foranes, i pel capitalisme depredador;
  2. La superació del capitalisme a través de la transformació social en clau socialista i la centralitat de la classe treballadora com a subjecte de transformació de la realitat amb la capacitat de posar fi a tota relació d’explotació i opressió;
  3. La construcció de la societat feminista i l’abolició del patriarcat com un dels pilars sobre els quals s’erigeix el capitalisme;
  4. La necessitat de construir un subjecte polític organitzat i articulat per exercir la construcció nacional, l’autodeterminació i la independència dels Països Catalans;
  5. L’abolició del capitalisme com una necessitat per posar fi a les seves conseqüències destructives sobre el planeta, la vida i la salut;
  6. La necessitat de l’internacionalisme com a element indispensable per afrontar el capitalisme global.

En un context de canvi de cicle polític com el que vivim, marcat per un procés de reassentament de l’estat a través de pactes polítics de gran rellevància esperonats per la urgència imposada per la crisi de la COVID-19, és imprescindible articular la Unitat Popular com a projecte de ruptura i d’oposició frontal a aquest procés de pacte i reassentament. Pensem que el projecte d’Unitat Popular ha de desmarcar-se políticament tant del sobiranisme transversal com de l’esquerra espanyola, aglutinada al voltant de Podemos i les filials locals del PSOE. Hem de plantejar una proposta política en el marc dels Països Catalans que permeti acumular forces per impulsar en un futur una ruptura real no només amb el règim del 78, sinó també, i especialment, amb els interessos del capital representats per la classe dirigent del nostre país, que són el fonament de poder real sobre el qual s’erigeix l’ordenament jurídic i polític del règim del 78.

Pensem que l’autodeterminació és el factor clau de ruptura, no només amb els estats espanyol i francès, sinó també amb les dinàmiques socials, econòmiques i polítiques que posen els beneficis empresarials per damunt de qualsevol altre criteri. Les profundes contradiccions arrossegades des de fa més d’un segle en la construcció estatal espanyola han fet del nacionalisme espanyol, profundament reaccionari, la columna vertebral de l’estat capitalista. És per això que la qüestió nacional a l’estat espanyol té la capacitat d’amalgamar totes les contradiccions socials i, per tant, dibuixar el camp central on es disputa la lluita de classes.

El fracàs de l’estratègia processista principatina, tant en el seu vessant cínic d’usar l’espantall de la independència per aconseguir una millora autonòmica com en el seu vessant ingenu de creure en la possibilitat d’una independència de la llei a la llei, ha posat en evidència que guanyar l’autodeterminació només es pot fer en un context de revolució política. Així mateix, l’esvaïment de les expectatives de sectors del sobiranisme valencià i mallorquí de poder negociar de tu a tu una redistribució federal del poder a l’estat i el pas a una posició defensiva de conservació de l’autogovern han posat de manifest el caràcter estructural i no conjuntural del procés de recentralització. Ara s’obre una nova etapa en la lluita per l’autodeterminació. De les experiències anteriors hem d’aprendre la necessitat de confiar més en els nostres plantejaments i, alhora, de dibuixar i difondre un horitzó estratègic sobre com exercir l’autodeterminació. En definitiva, de construir una posició política que sigui completa, complexa i autònoma d’altres plantejaments.

Malgrat que el Principat sigui el territori on la consciència autodeterminista ha avançat més i on s’ha viscut més directament el procés sobiranista, l’estratègia d’autodeterminació ha de ser una estratègia nacional. Una estratègia nacional vol dir que integri en peu d’igualtat tots els contextos sociopolítics i, en conseqüència, que les formes que l’estratègia pren no responguin a una plantilla regional que intenta reproduir-se a la resta de territoris, sinó que sigui una estratègia nacional que hagi de ser adaptada tàcticament a cadascun dels territoris.

L’element clau per a l’avenç de la lluita per l’autodeterminació és el creixement de la Unitat Popular. Només un projecte com la Unitat Popular –basat en la classe treballadora i la resta de classes populars com a subjecte polític i en una estratègia de ruptura– pot aconseguir doblegar l’estat. El gruix de la feina política per construir aquest bloc de ruptura és la que desgranem en la ponència de la X Assemblea Nacional d’Endavant. La intervenció en la lluita per l’autodeterminació no la plantegem com la intervenció en un front de lluita més, sinó que és l’element central de la nostra estratègia política. Un element central que és alimentat pels fronts de lluita concrets i que, alhora, dota aquests fronts de caràcter rupturista.

Les tres apostes principals en les quals centrarem els nostres esforços els pròxims dos anys són la lluita feminista, la lluita per l’habitatge i les lluites laborals i contra la carestia de la vida. En la lluita feminista apostem per construir un front clarament feminista de classe dels Països Catalans i materialitzar-lo en un nou Congrés Feminista dels Països Catalans. Pensem que ha de ser un espai que interpel·li totes les dones de classe treballadora, que són les qui pateixen en primera línia l’opressió capitalista-patriarcal. En la lluita per l’habitatge apostem per impulsar les noves dinàmiques generades al voltant del sindicalisme d’habitatge. L’objectiu és, a llarg termini, vertebrar una estructura de construcció nacional dels Països Catalans a partir de la lluita per l’habitatge, per tal de polititzar i vincular al projecte de la Unitat Popular una de les formes de lluita i mobilització més actives en els temps que venen. En les lluites laborals i contra la carestia de la vida apostem per treballar braç a braç amb la Coordinadora Obrera Sindical (COS) per tal d’activar lluites d’autodefensa laboral i contra la carestia de la vida davant de conflictes concrets i, alhora, engranar aquestes lluites al Programa Feminista d’Unitat Popular. Pensem que cal donar orientació política al sindicalisme de classe i contingut de classe a les lluites socials.

A més d’aquests fronts de lluita principals, treballarem també en la lluita antirepressiva, en estreta col·laboració amb Alerta Solidària; en la lluita institucional, amb la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), les candidatures municipalistes d’Unitat Popular no pertanyents orgànicament a la CUP i les iniciatives o projectes d’Unitat Popular d’abast supramunicipal; en la lluita ecologista aprofundirem en els plantejaments polítics estructurals vinculats a la idea que el capitalisme és incompatible amb la «supervivència del planeta» i que, per tant, per «salvar el planeta» cal destruir el capitalisme, i en la lluita antifeixista treballarem d’acord amb la idea que cal entendre l’antifeixisme a partir d’un doble vessant: primer, la resistència contra el feixisme; segon, la generació d’una alternativa política.

L’articulació d’aquesta alternativa política vinculada a les lluites laborals, a la lluita per l’habitatge i a un feminisme de classe, inserides en una estratègia global d’autodeterminació dels Països Catalans i de construcció d’una societat socialista i feminista, pensem que és la millor manera de construir un bloc social i polític de ruptura que sigui capaç d’enfrontar-se a l’oligarquia i al gran capital per tal d’aprofitar el punt d’inflexió que ha suposat la pandèmia de la COVID-19 i impulsar les transformacions socials profundes que ens han de permetre posar l’economia al servei de les persones i no del benefici empresarial.

Per la Independència, el Socialisme i el Feminisme als Països Catalans.

 

Primavera 2020

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

Valoració d’ENDAVANT de les mobilitzacions [26.05.20]

Valoració d’Endavant de les mobilitzacions de “Recuperem els Carrers”. La vida abans que el capital!

Endavant volem agrair a totes les organitzacions i col·lectius que han donat suport i han estès la mobilització arreu dels Països Catalans. Alhora, animem a continuar sumant forces i estendre encara més les concentracions dimarts vinent, 2 de juny. Venen temps d’incertesa i de lluita, i la presència al carrer i la mobilització seran clau.

 

Avui hem viscut el segon dimarts de convocatòries a viles i barris sota el lema “Recuperem els carrers” i “Vida abans que capital”. Avui, una setmana després de les primeres mobilitzacions, l’onada de protestes s’ha estès a pobles i barris d’arreu dels Països Catalans i ha servit per començar a esquerdar la pau social i l’anestèsia general que ens han imposat amb el confinament. Endavant volem agrair a totes les organitzacions i col·lectius que han donat suport i han estès la mobilització arreu dels Països Catalans.

Durant setmanes hem vist com, mentre als nostres barris i pobles arribaven les morts per la COVID-19, governs i oligarquia imposaven un relat de la reconstrucció i d’un nou pacte social que significa, a la pràctica, endeutar les classes populars fins a convertir-nos en els esclaus del segle XIX. Pretenen que la crisi econòmica, social i ecològica causada pel seu sistema i la seva avarícia la paguem les treballadores. Pretenen fer-ho amb retallades de drets socials, civils i polítics, i pretenen fer-ho amb l’amenaça del feixisme i la ultradreta. Ara que s’albira un tancament de files per apuntalar el govern de l’estat, la lluita pels drets socials i la lluita per no pagar aquesta crisi suposen la independència dels Països Catalans i la ruptura amb el règim del 78.

Avui hem vist com la protesta s’estenia arreu i centenars de persones se sumaven a les convocatòries. Avui hem estat moltes, però ens cal ser moltes més. Ens volien anestesiades i aïllades, però estarem juntes i despertes. Des d’Endavant animem a continuar sumant forces i estendre encara més les concentracions dimarts vinent, 2 de juny. Venen temps d’incertesa i de lluita, i la presència al carrer i la mobilització seran clau.

 

Per últim, animem a seguir atentes a les convocatòries a través de:

Web: https://lavidaabansqueelcapital.noblogs.org/

Canal Telegram: t.me/vidaabansquecapital

 

Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)

26 de Maig de 2020

Països Catalans

Endavant Ponent saboteja més d’una vintena de parquímetres després de la represa del cobrament de la zona blava de Lleida

Ahir a la nit, Endavant Ponent vam realitzar més d’una vintena de sabotatges contra els parquímetres de Lleida que controla l’empresa EYSA. L’Ajuntament de Lleida, que havia suspès el pagament de la zona blava des de l’inici del decret d’alarma i deia de fer-ho mentre es prolongués aquest estat, va anunciar que a partir d’aquest mateix dilluns dia 18 aixecarien la suspensió, al·legant que també ho havien fet en altres ciutats i que prenent aquesta mesura, s’aconseguiria una major rotació de vehicles. La represa d’aquest cobrament demostra un cop més que s’avantposen els beneficis empresarials per sobre de les persones i encara més quan l’estat d’alarma continua vigent i més de 15.000 persones continuen en ERTO només a la comarca del Segrià.

Cal recordar que quan ERC estava a l’oposició a la Paeria, va presentar una moció al ple del 28 d’abril del 2017 on es proposava municipalitzar la zona blava, moció que va ser rebutjada. Ara, sent a l’equip de govern i tenint l’alcaldia, lluny de municipalitzar aquest servei, vèiem com a l’octubre passat el mateix govern de Lleida del qual ara en formen part, no tan sols no ho municipalitzava sinó que incrementava un 10% les tarifes de zona blava.

També volem denunciar que l’empresa EYSA amb el vistiplau de l’Ajuntament de Lleida, va realitzar un ERTO a les seves treballadores; fent així que un cop més, el cost d’aquesta crisi l’acabem pagant la classe treballadora i evidenciant que les institucions estan intentant gestionar la crisi sense tocar cap dels interessos del sector empresarial privat.

A més a més, s’ha fet pública la denúncia d’aquest ERTO davant el Departament de Treball, sol·licitant la seva paralització atesa la impossibilitat de les empreses concessionàries de serveis públics d’efectuar expedients de regulació d’ocupació. A dia d’avui doncs, no s’ha fet públic encara com s’ha resolt aquesta denúncia i exigim que es decreti la nul·litat del possible ERTO efectuat als treballadors de l’empresa EYSA de manera que aquests puguin percebre els salaris que els corresponguin i que es mantingui la suspensió de les tarifes de la zona blava fins a la finalització total de l’estat d’excepcionalitat: la zona blava ha de ser una eina al servei de la mobilitat, no un instrument econòmic.

Lleida, 19 de maig del 2020

Dos anys de ‘govern efectiu’ al Principat: ni República ni gir social.

Valoració d’Endavant OSAN dels dos anys de l’autoanomenat ’govern efectiu’:

Dos anys de ‘govern efectiu’ al Principat: ni República ni gir social.

Es compleixen dos anys de la investidura de Quim Torra com a president de la Generalitat. Fa dos anys que l’autoanomenat ’govern efectiu’ es va posar a caminar amb un doble objectiu: revertir el 155 i implementar la República.

El fracàs en la consecució d’aquests dos objectius és notori i palpable. El procés de recentralització i de buidatge de la minsa sobirania de què disposava l’autonomia continua imparable. La República s’ha postergat a una data indefinida i llunyana.

D’altra banda, la propaganda processista que insistia en un major accent social ha demostrat ser paper mullat durant aquests darrers dos anys en què els efectes de la crisi econòmica s’havien convertit en una nova normalitat. D’un govern de coalició entre JxCat i ERC no n’esperàvem polítiques de sobirania econòmica destinades a posar dics de contenció al capitalisme, ni molt menys de recuperar-li terreny. Però aquest govern de coalició ni tan sols ha estat capaç de complir amb la seva pròpia propaganda d’una major sensibilitat redistributiva. Una propaganda que pot haver servit per tranquil·litzar la consciència dels sectors més progressistes del seu electorat, però que molt sovint ha caigut com un insult cap a aquells sectors populars que estaven patint en la pròpia pell els efectes de les polítiques antisocials, tant de l’estat com de les autonomies.

El fet, però, que ha retratat d’una forma més crua les misèries d’aquest govern ha estat la salvatge repressió que la conselleria d’interior va aplicar contra les manifestacions independentistes i antirepressives de la tardor passada. El ’govern efectiu’, cal recordar-ho, ha estat el col·laborador necessari per a l’aplicació a desenes d’independentistes de mesures de presó preventiva, en uns processos que continuen vius i que poden acabar amb penes de presó fermes.

Tot aquest panorama ha acabat arrossegant una part del govern, i de retruc bona part de l’independentisme, cap al fangar del victimisme, i a l’altra part del govern cap al fangar de la negociació política en un escenari de brutal descompensació de forces, en vista només de conservar o conquerir el poder autonòmic en unes pròximes eleccions.

El fracàs del govern efectiu no té a veure amb les persones que l’encapçalen, sinó amb l’estratègia política que segueix i els interessos que serveix. Valorar la trajectòria o les conviccions de Quim Torra, a qui l’espanyolisme ha aplicat una autèntica campanya de revisionisme històric, té poc sentit a l’hora de valorar el que ha significat aquest govern. L’exercici del dret d’autodeterminació no depèn de la valentia o covardia personal de determinats polítics, sinó dels plantejaments des dels quals s’aborda l’enfrontament amb l’estat i la construcció d’un poder polític propi. N’és una mostra el mateix procés d’inhabilitació de Quim Torra com a president. Una venjança política més de l’estat, però facilitada per la manca de cap mena d’estratègia per part del govern de la Generalitat.

L’estat ha aconseguit en els darrers tres anys neutralitzar les principals amenaces per al règim polític. Aquesta victòria ha suposat un reforçament dels aparells de l’estat i del poder econòmic. Si al cicle de la crisi econòmica de 2008, amb la seva nova normalitat social de precarietat i pèrdua de poder adquisitiu, hi sumem el nou cicle de crisi derivada de la COVID-19, el panorama que tenim davant és el d’una major crisi social, un reforçament del caràcter autoritari de l’estat, un desacomplexament encara major del nacionalisme espanyol i una recentralització que ni alguns governs del PP no haurien pensat que fos possible.

Per lluitar contra l’estat i els poders polítics i econòmics que el sostenen, és necessari capgirar l’estratègia independentista que ha dominat el moviment independentista al Principat durant la darrera dècada. El ’govern efectiu’ ha estat el resultat que mostra les debilitats de l’estratègia seguida fins al moment. Explotar el victimisme a fons o apostar per construir ’governs progressistes’ del mentrestant no és cap estratègia: és simplement conservar o consolidar posicions de poder que no transformen cap realitat. Una nova onada independentista només serà possible construir-la des dels marges de l’actual escenari polític, des del lligam orgànic amb les classes populars i des de l’àmbit nacional de tots els Països Catalans.

 

Endavant – Organització Socialista d’Alliberament Naiconal

14 de Maig de 2020

 

Endavant Ponent critica que l’Ajuntament de Castelldans animi als veïns a denunciar qualsevol possible ocupació

Davant del ban difós per l’Ajuntament de Castelldans, a través del qual convida a denunciar possibles ocupacions d’habitatges:

1. Lamentem el to alarmista utilitzat per l’Ajuntament. En el ban, l’Ajuntament convida a les veïnes a fer de policia de balcó animant a denunciar davant els Mossos d’Esquadra afirmant que “les primeres 24 hores són crucials per fer-los fora. Passades les 24 hores treure’ls és molt difícil”. En qualsevol cas es requereix un ordre judicial per accedir a l’interior d’un habitatge i per a procedir al seu desallotjament. Alhora, moltes d’aquestes persones no disposen de permís de residència i treball i, per tant, una simple identificació policial pot conduir a un procediment sancionador d’estrangeria que pot acabar, fins i tot, amb la deportació.

2. Recordem el context d’aquestes ocupacions: manca d’alternatives habitacionals i misèria. Entenem necessari recordar que moltes d’aquestes ocupacions es produeixen per part de persones migrants que es desplacen per treballar durant la recollida de fruita en la campanya d’estiu. L’ocupació sovint és el seu últim recurs per disposar d’un habitatge temporal davant la negativa dels propietaris a llogar-los-hi, de la negativa o impossibilitat de pagesos per oferir-los allotjament, o de la inexistència d’albergs municipals, denunciada per col·lectius com la Plataforma Fruita amb justícia social davant la inacció institucional.

3. Defensem el dret a l’habitatge universal com a dret fonamental bàsic i lamentem que en plena de crisi sanitària i pocs dies abans de l’inici de la campanya de recollida de fruita, només es s’abordi la falta d’habitatge per part d’un col·lectiu vulnerable utilitzant la via punitiva, enlloc de buscar recursos habitacionals per mitjà de serveis socials o qualsevol altre recurs públic.

Lleida, 13 de maig de 2020

Recuperem els carrers! Vida abans que capital

Recuperem els carrers! Vida abans que capital

Després de setmanes de crisi sanitària per la COVID-19, apareix amb cada vegada més duresa la crisi econòmica i social que el capitalisme arrossegava des de fa mesos, i que amb l’efecte del coronavirus serà més profunda i accelerada del que podia semblar.

Durant aquestes setmanes, els governs dels estats espanyol i francès han posat un cop més els interessos del poder econòmic davant els del poble i la seva salut. Hem patit el retard en l’aturada de l’activitat productiva i l’obligació de treballar sense els equips de protecció. Hem patit les conseqüències de privatitzacions i retallades en sanitat de les últimes dècades. Hem patit la situació d’extrema precarietat de les residències. Hem patit la incapacitat de produir equips de protecció mentre les empreses de sanitat privada presentaven ERTOs i especulaven amb les proves de detecció de la COVID-19 i amb mesures de protecció. En definitiva, hem viscut i patit la fallida del capitalisme com a sistema per protegir la vida. I en aquest context de crisi, els governs autonòmics s’han demostrat un cop més buits de tota sobirania, i fins i tot, en moments en què la vida i la salut estaven en joc, s’han limitat a gesticular i veure com podien aprofitar l’ocasió per créixer electoralment.

En el camp econòmic i social, no s’han aplicat mesures per pal·liar la crisi sobre les classes populars com la suspensió de lloguers i de subministraments, o la prohibició d’acomiadaments. Al contrari, la gestió de la crisi ha respost un cop més als interessos de les elits i es basa a intentar salvar el sistema econòmic en fallida a través d’un procés d’endeutament massiu que deixarà en una posició d’esclavitud les institucions públiques i les classes populars.

Alhora, el caràcter patriarcal i classista dels estats s’ha accentuat amb el confinament i la por econòmica, i ha obligat milers de dones a conviure amb els seus agressors en pisos minúsculs les 24 h del dia. I també ha posat sobre l’esquena de les dones treballadores la cura dels infants, de la gent gran i de persones dependents que els actuals serveis públics són incapaços de protegir.

Un govern centrat en el benestar de la població hauria convertit la situació d’excepcionalitat en una oportunitat per revertir tots aquells elements estructurals que prioritzen el benefici econòmic davant la vida, començant per la nacionalització de la sanitat privada. En canvi, l’estat espanyol ha convertit l’excepcionalitat en una oportunitat per reforçar la centralització i la militarització de les institucions, del discurs i dels carrers intentant crear un context bel·licista i exaltant el nacionalisme espanyolista per dificultar la crítica i silenciar la dissidència. Les rodes de premsa diàries amb els representants de les forces d’ocupació fent proclames patriòtiques i enumerant les sancions diàries, i amb l’ocupació física dels nostres carrers per part de militars i cossos policials, creen una autèntica imatge de control social de la societat amb un fort caràcter autoritari. L’estat es prepara per defensar els interessos de les oligarquies davant el descontentament social per la gestió de la crisi sanitària.

Ara parlen d’un retorn progressiu a la normalitat. Una normalitat construïda al servei de l’oligarquia per seguir acumulant riquesa mentre les classes populars acumulem precarietat, temporalitat, desnonaments i retallades en drets socials, polítics i civils. Per a les classes populars, la normalitat era el problema. La normalitat és la destrucció constant del nostre territori i la contaminació de l’aigua i l’aire. La normalitat és no saber si arribaràs a final de mes, és no saber si podràs pagar el lloguer, si podràs encendre la calefacció a l’hivern o si podràs treballar alguna setmana al mes. Normalitat és que el masclisme sigui sistèmic i corri indemne per totes les facetes de la nostra societat, són els centenars de dones assassinades pel terrorisme patriarcal i la violència sistèmica que sofreixen totes.

Parlen de reconstrucció i s’obliden de dir que allò que volen reconstruir és el règim que nosaltres combatem. Parlen de pau social perquè saben que aquest moment de debilitat i crisi és també una oportunitat per a nosaltres, les classes populars, si ens alcem i prenem les regnes del nostre futur. Perquè nosaltres sabem que el futur està obert i depèn de nosaltres, les classes populars i la capacitat que tinguem d’organitzar-nos, alçar-nos i lluitar. Fem d’aquest període greu l’oportunitat de generar una revolta popular per tombar el règim i avançar amb l’autodeterminació i la independència cap a un procés de transformació socialista i feminista.

La canalització de la ràbia, el descontentament i les mobilitzacions cap a posicions rupturistes, i l’articulació d’un bloc d’Unitat Popular han de ser la prioritat els pròxims mesos arreu dels Països Catalans. Per poder plantejar un embat al règim, fins que la vida valgui la pena.

  • Cridem a recuperar els carrers, a plantejar des d’ara la resposta a la crisi del capitalisme.
  • Cridem a generar mobilitzacions als nostres barris, ciutats i pobles.
  • Cridem a respondre als abusos dels governs, a les ocupacions policials i militars dels nostres carrers.
  • Cridem a assenyalar els culpables de la nostra precarietat.
  • Cridem a visibilitzar el patriarcat i la seva violència sistèmica, a alçar la veu, perquè ens volem vives i amb vides dignes.

Ara, més que mai, parlem amb les veïnes i companyes, cuidem-nos i enfortim llaços comunitaris. Compartim les pors i les esperances, compartim la ràbia i la lluita, i així serem l’alternativa.

Endavant fem una crida a recuperar els carrers i revifar la brasa de la lluita. L’hivern s’acaba i la primavera s’obrirà pas arreu!

 

Endavant, Organització Socialista d’Alliberament Nacional

11 de Maig de 2020

Països Catalans

Valoració d’urgència del xoc entre el govern valencià i l’espanyol per la desescalada

Valoració d’urgència del xoc entre el govern valencià i l’espanyol per la desescalada

Una vegada més, s’evidencia que als Països Catalans hi ha una contradicció entre la pugna dels governs autonòmics amb l’espanyol i la sobirania real de la classe treballadora, entesa com la possibilitat de construir una societat que prioritze la vida per damunt del capital.

Aquesta vegada el conflicte ha saltat amb la decisió del govern espanyol de no donar pas al conjunt del País Valencià a la Fase 1 de la desescalada. Tot i que, evidentment, s’han de tindre en compte els criteris poblacionals en aquesta decisió, i que la realitat diversa de les nostres comarques va molt més enllà de les capitals de les seues províncies, cal fer una sèrie de consideracions al voltant de la decisió:

  • És evident que no respon a criteris tècnics vinculats a la salut pública de les valencianes, sinó polítics. Als qui sabem, però, de la indestriabilitat entre els conflictes nacional i de classe, no ens ha sorprès. Enmig d’una ofensiva recentralitzadora sense precedents, iniciada fa anys a una part del nostre país i aguditzada ara amb la crisi del coronavirus i el desplegament militar i policial, el govern espanyol no està disposat a premiar ningú que avance cap al mínim exercici autònom de competències sense prèvia consulta al mateix govern. Malgrat que siga del seu partit.
  • D’altra banda, observem amb sorpresa les reaccions d’indignació dins del mateix partit, el PSPV, així com de la coalició Compromís. Les mateixes formacions polítiques que actuen com a crossa indispensable per al sosteniment del capitalisme patriarcal a l’estat espanyol. Les que han apostat des de fa temps per l’obediència deguda i per ofrenar noves glòries a Espanya limitant la seua acció en defensa de les treballadores valencianes a demanar les molles del finançament i a la gestió institucional del capitalisme i el patriarcat. Ara mostren indignació perquè efectivament, jugar a ser l’alumne bo de l’Estat no funciona.
  • No sabem, però, si, a conseqüència de les pugnes partidistes i la disputa de competències entre governs, aquesta decisió serà revertida amb més o menys celeritat. El que sí que podem denunciar és la injustícia que la nostra sobirania reste en mans dels tractes de favor partidistes i la resolució de votacions a Madrid, siga quin siga el govern autonòmic que ho gestione.
  • Així mateix, queda demostrada una vegada més la incapacitat de l’esquerra espanyola articulada al voltant de Podemos, que segueix defensant acríticament cadascuna de les decisions dels qui legislen avantposant el capital enfront de les nostres vides. No entenen que la naturalesa d’un estat que ha estat històricament fossa comuna de pobles i de nacions exigeix l’articulació de projectes de lluita que es contraposen a la seua idea d’una única nació on legislar del centre a la perifèria. Des de l’internacionalisme, construïm un futur que avantpose les nostres vides enfront del capital, construïm un país amb sobirania i independència, construïm socialisme i feminisme als Països Catalans.

Per a Endavant, el camí passa per plantejar una estratègia comuna d’Unitat Popular per al conjunt de la classe treballadora als Països Catalans. Aquesta no és una opció política més, sinó l’única alternativa per a les qui sabem que les autonomies són una peça buida de sobirania real en l’engranatge de la maquinària capitalista de l’estat espanyol.

 

Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional) 9 de maig de 2020

València, Països Catalans

Propostes d’Endavant Barcelonès per tal que la crisi no la pagui la classe treballadora de la ciutat

Des de l’inici dels protocols de confinament, a la ciutat de Barcelona s’han accentuat les desigualtats, ja de per si molt profundes. Moltes més persones que abans de la crisi estan tenint problemes per pagar el lloguer i els serveis i aliments més bàsics, i, alhora, està creixent de manera dràstica el nombre de persones a l’atur. Tot això en una ciutat on el cost de la vida està clarament desajustat respecte a les rendes de la població. Lloguer, serveis i aliments s’enduen la major part del salari de les treballadores.

Si bé una pandèmia global és un fet sobrevingut per al qual una societat difícilment pot estar preparada al 100%, sí que hi ha factors que n’atenuen els efectes sobre la classe treballadora. Aquests efectes de la pandèmia poden ser amplificats o minimitzats en funció del context.

A Barcelona, aquests dies hem vist com la manca d’estructures i serveis de titularitat, provisió i gestió pública han reduït la capacitat municipal per combatre els efectes de la pandèmia:

  • S’ha negociat amb la patronal de pisos turístics la cessió d’immobles a canvi d’un preu per nit abusiu. I encara més si tenim en compte que són immobles que ara mateix estan aturats, no produeixen cap renda als seus propietaris i han vist en la necessitat i l’erari públic una oportunitat per reduir les seves pèrdues.
  • S’ha demanat ajuda a l’exèrcit per confinar els sensesostre de la ciutat mentre es tancaven recursos municipals externalitzats que donen servei a aquestes persones.
  • S’ha renunciat a decretar els hotels com a equipaments d’interès públic per tal de donar sortida a l’emergència habitacional, aguditzada durant aquesta crisi.
  • La manca de recursos municipals ha impedit la distribució porta a porta d’aliments a les persones més necessitades.
  • La situació d’externalització de les residències de gent gran, la infradotació i la precarietat material en què es troben les han convertides en trampes mortals per a les persones que hi viuen, fins al punt que s’han hagut d’executar plans de contingència i evacuació.
  • L’escletxa digital per qüestions socioeconòmiques ha deixat les persones més pobres doblement aïllades, per manca d’infraestructures de telecomunicacions públiques i per impossibilitat d’accés a dispositius digitals. Això també està marcant el dret a l’educació de molts infants i joves.
  • S’han negociat exempcions d’impostos amb el lobby hoteler i de restauració sense cap mena de filtre, mentre les ajudes a les treballadores estan condicionades per multitud de variables.

És en aquest context que Endavant OSAN-Barcelonès considerem que cal modificar de manera urgent i dràstica els capítols d’ingressos i despeses dels pressupostos municipals, acompanyat de mesures ambicioses que donin veritable resposta a les necessitats i drets de la classe treballadora de la ciutat:

  • Executar un pla de xoc que permeti municipalitzar tots els serveis públics de la ciutat, incloent-hi tot el personal laboral vinculat a aquests serveis, limitat en el temps.
  • Cobrar a l’església tot allò que s’estalvia de pagar en concepte d’Impost de Béns Immobles, i amb caràcter retroactiu de 5 anys.
  • Revisar tots els contractes de patrocini d’esdeveniments impulsats per privats i destinar aquestes partides a mesures socials.
  • Tombar les llicències d’habitatge d’ús turístic i obligar els tenidors a destinar-les a habitatge de primera residència. Amb aquest objectiu, als immobles sense ocupació contractual se’ls aplicaran taxes municipals dissuasives.
  • Reduir els sous dels càrrecs electes i de lliure designació a 2,5 el SMI i eliminar càrrecs de lliure disposició al servei dels partits sota altres designacions legals.
  • Garantir la gratuïtat del transport públic durant i després del període d’estat d’alarma per a tota la població. Aquesta mesura és ara especialment necessària, en un context de crisi econòmica que es preveu llarg en el temps.
  • Obligar Agbar a no cobrar al veïnat de Barcelona els rebuts de l’aigua corresponents al període confinament. Posar en marxa tots els procediments per municipalitzar el servei de l’aigua.
  • Iniciar tots els procediments necessaris per constituir una funerària pública amb prou capacitat per donar servei al veïnat de la ciutat que en sol·liciti el servei.
  • Garantir el subministrament, el funcionament i la distribució del banc d’aliments sense necessitat de la intervenció d’estaments privats o eclesiàstics en el seu recorregut.
  • Dedicar el pressupost necessari a la implantació d’una xarxa de telecomunicacions municipals que garanteixi la connectivitat a totes les llars de la ciutat per tal de garantir la independència respecte de les operadores privades.
  • Fer front, amb la resta d’administracions, per a la supressió de lloguers i hipoteques a la ciutat durant el període l’estat d’alarma. Per tant, considerem insuficient qualsevol moratòria que impliqui aquests pagaments més endavant i en demanem la supressió.
  • Expropiar els pisos buits de la banca i dels grans tenidors per augmentar el parc d’habitatge públic de la ciutat, i així fer front a l’agudització de la crisi habitacional que es viurà a la ciutat.
  • Conjuntament amb la resta d’administracions implicades, establir un pla de xoc per a la formació i l’ocupació públiques enfocat a reconvertir laboralment i internalitzar les persones que s’hagin quedat sense feina a causa de la fallida d’empreses privades.
  • Fer front, amb la resta d’administracions, per garantir ordres d’allunyament en tot l’episodi d’emergència en cas de denúncia de violència masclista. Cap dona convivint amb el seu agressor.

Ni pactes d’estat, ni pau social! Contra la reconstrucció del règim: organitzem-nos per canviar-ho tot!

Ni pactes d’estat, ni pau social

Contra la reconstrucció del règim

Organitzem-nos per canviar-ho tot

 

Enmig d’una crisi sanitària causada pel virus Covid-19 que ha causat la mort de milers de persones, sovint les persones més vulnerables de la nostra societat per la seua avançada edat i per les condicions de pobresa en les quals viuen. Hem vist un sistema que ha precaritzat i privatitzat durant anys uns serveis públics, amb treballadores que ara ens deixem la vida per tenir cura de les persones malaltes, de les que més necessiten ser ateses, curades i cuidades. Hem vist les mentides dels serveis gestionats per empreses privades que no han dubtat en estafar a persones amb por de contagiar una malaltia que pot ser mortal, que ens han acomiadat a milers de treballadores sociosanitàries en el moment que més falta féiem, que no han posat ni una desena part de l’estructura que exploten al servei de tot el poble.

Enmig d’una crisi social, hem vist com desenes de milers de treballadores érem acomiadades per assegurar que els grans empresaris no perderen els seus privilegis i les seues riqueses obscenes. Hem vist com el sistema econòmic posa en mans dels bancs, una altra vegada, la clau dels recursos econòmics, una vegada més pretenen que les de sempre paguem el cost de la crisi, una vegada més les pèrdues empresarials se socialitzen, quan mai han socialitzat els guanys, perquè els rics continuen sent rics. Hem vist com milers de treballadores hem superat les pors i les traves i seguim treballant en els sectors essencials i organitzant-nos en xarxes de suport mutu, fent una vegada més visible la màxima, que sols el poble salva el poble. Hem vist com l’economia capitalista val més que les vides de les treballadores, per això ens envien a centenars de milers de persones a fer feina en sectors no essencials, posant en perill les nostres vides, les de les persones amb les quals convivim i en definitiva a tot el poble.

Enmig d’aquesta crisi política hem vist com un govern que es defineix d’esquerres és incapaç de plantar cara als dictats de l’IBEX-35 per posar les vides de les persones per damunt dels seus interessos privats. Hem vist la falsedat quan es parlava de posar el sector sanitari privat en mans públiques o de prohibir els acomiadaments. Hem verificat que un govern d’esquerres a l’estat és incapaç de rompre els esquemes que van fundar el règim del 78 i que les solucions que proposen impliquen militaritzar els nostres carrers i defensar la impunitat policial, generar un endeutament que acabarem pagant amb retallades socials i iniciar uns nous pactes d’estat per garantir l’ordre, blindar el poder i mantenir la pau social.

Ja no queden molles a repartir!

El règim del 78 és incapaç de repartir cap riquesa i les estructures de l’estat són incapaces de garantir cap seguretat als sectors més empobrits. Perquè cada dret i cada victòria pel poble, l’haurem d’arrabassar de les mans del règim i del capital. L’única opció per a una eixida d’aquesta crisi a favor dels interessos de la classe treballadora, de la majoria social, és l’autoorganització i la construcció d’un poder popular per trencar amb aquest règim i apropiar-nos col·lectivament dels recursos productius.

Només hi ha una opció.

  • Organitzar-nos per canviar-ho totOrganitzem-nos, perquè els estats espanyol i francés són incapaços de garantir drets i vides dignes a les classes populars dels Països Catalans. Perquè la independència és l’única via per recuperar la sobirania econòmica i política. Perquè l’autodeterminació és la via per conquerir el poder per part de les classes populars i construir un futur digne pels Països Catalans.
  • Organitzem-nos per construir el socialisme, per posar l’economia al servei de les persones. Per tenir uns serveis públics sense interferències privades, per garantir vida digna a totes les persones. Per posar sota control popular els principals sectors de l’economia. Per repartir el treball i la riquesa i que tothom tinga pa i casa.
  • Organitzem-nos per fer una república feminista, perquè el patriarcat és un sistema que oprimeix a les dones, que som més del 50% de la població i que per tant, no som una part del poble, som el poble. Per acabar amb la violència sistèmica que s’exerceix contra les dones. Per socialitzar totes les tasques de cures i fer una economia que estiga al servei de la vida. Perquè el feminisme és per canviar-ho tot i la via per unir a tot el poble i acabar amb totes les opressions.

Perquè cap pacte d’estat ha significat més llibertat dels Països Catalans.

Perquè la pau social només ha empitjorat les vides de les treballadores

Perquè reconstruir el règim significa seguir ofrenant glòries a Espanya

Perquè volem el pa sencer. Organitzem-nos per canviar-ho tot.

 

25 d’Abril de 2020

Països Catalans