La  nostra  gent  ho  està  passant  malament.  El  poble  treballador  dels  Països  Catalans  està  patint profundament la crisi capitalista. Prop de dos milions de persones aturades, desenes de milers de famílies desnonades i uns índexs de pobresa que ja sobrepassen un quart de la nostra població. Han robat el futur al jovent i han robat el present a la gent gran. Joves que treballen per sous ínfims i gent gran que sacrifica la seva pensió per a poder mantenir tota la seva família.
Alhora, la crisi capitalista ha estat una oportunitat per a accentuar el procés de robatori de la riquesa dels de baix per part dels de dalt. Els Països Catalans hem aportat més de 40.000 milions d’euros en interessos bancaris del deute públic, ens han liquidat a preu de saldo el nostre sistema financer, els nostres sectors estratègics  estan  en  mans  privades  d’unes  multinacionals  amb  gestors  locals  i  estrets  lligams  amb l’oligarquia espanyola. Els treballadors i treballadores som qui paguem amb els nostres impostos els costos de la seva festa. I el més greu, estan destruint i robant la nostra riquesa social: l’educació, la sanitat, les prestacions socials i els mitjans de comunicació públics.
Per  a  revertir  aquesta  situació,  la  independència  dels  Països  Catalans  és  imprescindible.  Sense  la independència  no és  possible establir  les bases per  a  conquerir  la  sobirania  real. Però  per  conquerir aquesta sobirania real cal que la independència vingui acompanyada d’un programa ferm de transformació social: sortida de la Unió Europea, nacionalització del sistema bancari i dels sectors estratègics, sistemes únics públics de salut i educació.
L’actual procés sobiranista, d’una part del país, s’ha plantejat com un xoc institucional entre l’autonomisme i l’estat. La crisi econòmica i l’ofensiva espanyolitzadora han obligat el vell autonomisme a abraçar el discurs independentista. Una conversió, però, més dèbil de la que aparenten. Incapaços d’afrontar l’hora de la veritat, aquella en que caldrà desobeir i fer front a l’estat i a la UE, resten obsessionats en deixar sempre oberta la porta a la renegociació amb l’estat d’un nou pacte fiscal.
En aquests moments d’efervescència i mobilització nacional i social, la tasca de l’independentisme i de l’esquerra dels Països Catalans no pot dedicar-se a intentar competir per obtenir una part de la medalla d’una glòria encara incerta, sinó que ha de dedicar-se a organitzar i mobilitzar el poble treballador per a que  pugui  esdevenir  l’actor  clau  en  els  temps  de  tensió  i  confrontació  que  han  de  venir.  Cal l’autoorganització popular per a fer front amb contundència a les mesures econòmiques antipopulars i als seus responsables, i també ens cal aquesta mateixa autoorganització per a imposar la voluntat democràtica de la gent quan la burgesia del Principat decideixi intentar aparcar el procés sobiranista a canvi d’un nou pacte amb l’estat més avantatjós.
La batalla per la independència cal plantejar-la per al conjunt dels Països Catalans. Fer el contrari és profundament  insolidari,  és  anar  contra  la  nostra  pròpia  història  i  és  escapçar  el  nostre  futur. L’independentisme ha de lluitar per la independència de la nació, i no pas per la independència d’una institució autonòmica. El nostre projecte polític és per a una societat amb forts lligams socials, econòmics i culturals forjats durant 800 anys, i no per a l’àrea d’influència d’una burgesia local.
I tota aquesta tasca cal fer-la sempre recordant que el motiu per la qual la fem és perquè la nostra gent no es vegi privada de la feina, de la riquesa social, dels drets col·lectius, de la nostra llengua i cultura. La fem perquè creiem en un futur digne i lliure per al nostre poble.
Per la nostra gent: Als Països Catalans decidim Independència, Socialisme i Feminisme.
Per canviar-ho tot!

Davant les darreres mesures del govern espanyol sobre el dèficit públic de les comunitats autònomes, des d’Endavant OSAN volem fer les següents consideracions:
Els límits de dèficit públic marcats per l’estat espanyol per aquest 2013 són un atac directe al poble treballadors dels Països Catalans. El fet que aquest límit es situï en un 1,60% pel País Valencià, en un 1,58% pel Principat de Catalunya i en un 1,47% per les Illes Balears suposarà unes retallades de milers de milions d’euros en serveis públics. Cal recordar que des de 2010 les administracions autonòmiques dels Països Catalans ja han deixat d’invertir més de 9.000 milions d’euros en serveis públics.
L’ofec econòmic de les comunitats autònomes obeeix a la doble voluntat de recentralització i desmantellament dels serveis públics que des de fa ja més de 15 anys forma part del programa explícit del nacionalisme espanyol hegemònic. L’actual estructura institucional de l’estat, que convertia les comunitats autònomes en gestores dels serveis públics, ha brindat l’oportunitat perfecta al nacionalisme espanyol per a assestar un cop molt dur als serveis públics utilitzant la cortina de fum del dispendi autonòmic.
Les burgesies locals han avantposat la seva voluntat de desmantellar i privatitzar els serveis públics al seu interès per gestionar un poder autonòmic fort. El seu dogmatisme neoliberal les ha portat a caure en la trampa i aplanar el camí cap a la recentralització. Així, tant CiU com les seccions autòctones del PSOE i PP han aprovat i impulsat, en molts casos amb un indissimulat entusiasme, tots els canvis legals que han possibilitat arribar a l’actual situació en que el govern espanyol està usant la normativa del dèficit per a liquidar bona part del poder de les comunitats autònomes i dels serveis públics.
L’actual situació econòmica i social que viuen els Països Catalans és responsabilitat directa dels tres grans partits del sistema: PSOE, PP i CiU. Tots tres partits han estat part activa en el disseny d’un model econòmic que ha accentuat encara més la pauperització provocada pel sistema capitalista:

• Els tres partits van ser els executors de la política de desindustrialització i terciarització, que ens ha conduït a un model especulatiu d’empobriment i precarietat laboral.
• Els tres partits van votar afirmativament la llei de liberalització del sòl de 1998, base legal de la bombolla immobiliària.
• Els tres partits han referendat el conjunt de contrareformes laborals que han retallat els drets de la classe treballadora fins a nivells que ens retrotrauen al franquisme.
• Els tres partits han referendat les privatitzacions d’empreses públiques, que ha situat els sectors estratègics en mans de multinacionals. Lluny de la retòrica que el lliure mercat afavoriria els consumidors, la realitat ha demostrat que la privatització de serveis com l’electricitat, les telecomunicacions o l’aigua ha provocat uns forts augments en la despesa dels pressupostos familiars per aquests conceptes.
• Els tres partits van aprovar les directrius europees de dèficit zero i les van elevar a rang de norma constitucional. Amb aquella acció, tots tres partits van signar el vist-i-plau a l’onada de retallades i, de facto, l’ofec financer de les comunitats autònomes.

La resta de partits que han participat del sistema des de posicions nominalment d’esquerres han estat incapaços d’aturar aquesta deriva perquè la seva acció política ha anat només dirigida a intentar cercar la cara ètica del sistema, una cara que en realitat mai ha existit. I actualment, amb la seva acció política, demostren no haver entès encara que l’única sortida per al nostre poble és la ruptura amb l’actual sistema socioeconòmic.

L’únic camí: la independència dels Països Catalans

L’única manera de fugir de l’empobriment imposat per les institucions europees i l’oligarquia estatal és la independència dels Països Catalans. Una independència, però, que permeti recuperar la sobirania real. Per això cal:

• L’ús de la desobediència com a arma per a la ruptura amb l’estat i la Unió Europea. Tot l’actual entramat legal ha estat imposat a la població a base de xantatge i desinformació per vies totalment antidemocràtiques. Cal doncs, desobeir les conseqüències d’aquesta estafa i desobeir alhora qualsevol intent de fer callar la voluntat política del poble català.
• Un programa polític que contempli el no pagament d’un deute que no és res més que la nacionalització de les pèrdues del sector privat en negocis especulatius, el desmantellament de tot l’entramat legal sobre el que s’ha sostingut el darrer cicle econòmic i la nacionalització dels sectors estratègics i dels serveis públics.
• La sortida de la Unió Europea com a únic camí per a recuperar la sobirania real i poder emprendre una via de reconstrucció econòmica des de paràmetres oposats a la doctrina que obliguen a seguir les institucions comunitàries.

Només des d’aquestes bases mínimes de sobirania serà possible la construcció d’un estat independent i sobirà. Tant l’intent de persistir en la reforma de l’estat des de l’autonomisme, com la quimera d’una independència on res no canviï són vies estèrils per a solucionar els problemes de la nostra gent i poder començar a construir un país lliure i just.
Països Catalans, 2 d’agost de 2013

Reprimir la comunitat educativa. Aquest és el model del govern Bauzá. Retallar en professorat, escollir la llengua, imposar un suposat trilingüisme, prohibir llaços o expedientar docents no són mesures pensades per a millorar l’educació a les Illes Balears.
Davant els darrers esdeveniments, des del Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i d’Endavant (OSAN) fem les següents valoracions i demandes:

• En primer lloc, manifestar tot el nostre suport als tres directors repressaliats per no acollir-se al TIL, gest que els honora. Llevar el càrrec i lloc de feina és una brutal provocació i agressió no tan sols a la comunitat educativa sinó a tota la ciutadania. Aquest acte demostra el caràcter antidemocràtic, totalitari i repressor del govern Bauzá. Exigim la immediata readmissió dels tres docents i la cessió immediata i disculpa pública de Joana Maria Camps, consellera d’Educació.

• Aplaudim i felicitam l’equip directiu de l’IES Berenguer d’Anoia (Inca) per la seva dimissió en bloc, tot negant-se a aplicar el TIL. Així mateix, encoratjam la resta de la comunitat educativa a prendre el mateix camí i a sumar-se a la vaga indefinida. Aquest és el camí de la dignitat. Així es planta cara a un govern d’extrema dreta com el de Bauzá. Tot el nostre suport i coratge.

• El camí escollit serà difícil per a mestres i professores i per això hauria de contar amb tot el suport per part de la ciutadania. La seva dignitat i valor haurien de fer sentir orgulloses a totes les persones d’aquest país.

Com a organització, el nostre suport a aquesta lluita per una educació pública, de qualitat i en català és total. Cal organitzar-se ja que la comunitat educativa estarà lluitant pel futur dels nostres fills i filles. Així doncs, plantejam la creació d’una gran assemblea de suport que organitzi de forma paral·lela actes per tal de disposar d’una caixa de resistència i ajudar les docents que ho necessitin.
Per acabar volem fer una crida a tots els professors dels Països Catalans a mostrar la seva solidaritat amb la comunitat educativa de les illes.
Contra la repressió a la comunitat educativa i els atacs a l’educació: desobediència i vaga indefinida.
Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) i Endavant (OSAN)
Mallorca, 1 d’agost del 2013