Fem via, però per canviar-ho tot!

Article publicat per Josep Villarroya, militant d’Endavant (OSAN), a L’Accent número 256.
Mai no m’ha agradat anar a festes on no m’han convidat. Encara menys quan els amfitrions de la festa se suposa que són de la família i no els ha plagut convidar-m’hi, i sobretot quan em transmeten la sensació de fer-hi nosa. Els organitzadors de la Via Catalana per a l’11 de setembre, en muntar el sarau, van deixar molt clar quin és el seu territori i quins són els seus convidats. El territori? les quatre províncies de dalt, des de la frontera amb l’estat francès fins al Sènia. Els convidats? els catalans i les catalanes estrictes, els de la Comunitat autònoma de Catalunya.
Segur que ja hi ha qui pensa que estic posant bastons a les rodes a la independència d’una part dels Països Catalans. N’estic cert, també hi ha qui pensa que ja estem els valencians torracollons entrebancant el procés cap a la independència del Principat. Fins i tot n’hi ha qui ens acusarà de que la si la seua àvia no arriba a veure la independència serà culpa dels egoistes valencians, o mallorquins, que els hi hem barrat el pas. No, podeu estar ben tranquils, no farem de llast. Però no us enganyeu, no serem nosaltres qui ho impedirem… Podem fer una travessa -i estic segur de guanyar-la- que no serem nosaltres els culpables, sinó més aviat l’estat espanyol o la mateixa burgesia catalana i espanyola que, a la fi, pactarà per salvar els mobles (d’això en diuen, la política del peix al cove).
Així, doncs, no ens culpeu a nosaltres… Mireu com som els i les de la perifèria! Tot i que no ens han convidat a la festa, encara hi ha gent del País Valencià, de la Catalunya Nord i de les Illes que, de bona voluntat, faran el possible per estendre la via cap al sud, cap al nord i més enllà la península. I ho faran perquè es creuen el país sencer, més que no pas els que no els han convidat a fer via… Jo no hi seré, em sap greu. No hi podré anar perquè treballe, però tinc els meu dubtes que en cas que poguera anar-hi ho fera. Per què? perquè no els vull rentar la cara, no em ve de gust que vulguen posar-s’hi la medalla a costa meua. Ja em van demostrar quina era la seua nació quan l’Assemblea Nacional Catalana va refusar integrar-hi la territorial de les Illes. Supose que ara és quan algú saltarà i dirà: “Coi, i aquests illencs? No ho entenen… No els deixem integrar-s’hi perquè nosaltres els respectem i no volem que ens acusen d’intromissió. Volem que ells, valencians i illencs, s’ho facen tots solets. Volem que hi ha haja tres, quatre, cinc o sis Assemblees Nacionals: ANC, AN País Valencià, AN Illes, AN Catalunya Nord, i per què no? una AN Franja de Ponent o una AN d’Andorra! I ja ens trobarem en el camí…” No, no és això. Així no construïm els Països Catalans.
Posats a fer via, preferesc la via illenca! Quina és la seua via? Doncs voler començar el curs amb una vaga indefinida a l’ensenyament. Assemblees de docents de totes les Illes estan organitzant-se per convocar una vaga, i quins són els motius?? Motius, n’hi ha molts, però la gota que ha fet vessar el got ha estat l’obertura d’un expedient disciplinari a tres companys, tres mestres, tres directors d’institut, que s’han negat a aplicar el decret de llengües. Això sí que és fer via!!! Així sí faríem obrir vies al vaixell de les retallades, al vaixell espanyol, als vaixells autonòmics… D’això es tracta, de fer-los vies fins enfonsar-los. No està malament fer una cadena humana, però posats a fer un esforç, preferesc dedicar totes les meues forces a crear un sindicat de classe dels Països Catalans per fer possible una vaga a tots els Països Catalans. Sí, ja ho sé, qüestió de prioritats.
Doncs bé, a tots i a totes les que hi anireu a fer via, us convide també a assistir a la manifestació de l’11 de setembre a Barcelona, la de sempre, com tots els anys. En hi veurem allí! Nosaltres continuem i continuarem fent el treball de les formigues, pas a pas, però sense aturar-nos, sense renúncies. Nosaltres som els companys i les companyes que continuem pensant que la independència i el socialisme van intrínsecament unides, els i les que pensem que la independència ha d’abastar tots els Països Catalans. Nosaltres continuarem lluitant per una Independència per Canviar-ho Tot. Per una independència que no supose deixar una part de la nació a l’estacada com qui perd un llençol en la bugada. Per una independència que no supose haver de romandre a la Unió Europea, aplicar polítiques d’austeritat, fer retallades i pagar un deute que no és el nostre. Nosaltres fer una independència que ens permeta ser lliures en una societat justa, amb sobirania econòmica, sense explotació de cap tipus, sense pilotes de goma, i que, sobretot, tinga en compte tot el país, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Sí, cal fer via. Fem via, d’Espanya i de França. Fem via, de les autonomies! Fem via, del capitalisme i l’explotació! Fem via, però de veritat, PER CANVIAR-HO TOT!

Per l'educació, desobediència! En suport de la vaga indefinida a l'educació a les Illes

Des d’Endavant (OSAN) entenem la defensa dels serveis públics, com la defensa dels serveis públics necessaris per al desenvolupament bàsic de les persones, per acabar amb les diferències per raó d’origen, de gènere i de classe. És per aquest motiu, que l’educació -com la salut, els transports, la justícia…- la consideram com un servei bàsic que cal defensar amb totes les eines al nostre abast. A més a més, defensam que aquests serveis públics, a més, no han d’estar gestionats amb criteris de mercat i economicistes, sinó que haurien d’estar sota gestió popular i col·lectiva, en benefici de la classe treballadora.
Tanmateix, les retallades i l’augment del concerts en educació estan suposant, per una banda, una major precarietat de l’educació pública -tant per als i les treballadores, com per a les i els estudiants-, i per una altra, un avanç en la privatització de l’educació. Aquestes polítiques d’austeritat, dictades per la troika, estan sent aplicades pels governs estatal i autonòmics.
A les Illes, el model de Bauzá ha consistit en reprimir la comunitat educativa, retallar en professorat, escollir la llengua, imposar un suposat trilingüisme, prohibir llaços o expedientar docents. Totes aquestes mesures, és clar, no són pensades per a millorar l’educació a les Illes Balears.
Aquestes polítiques no es diferencien gaire de les del PP al País Valencià, on aquest curs 2013-14 comença amb més alumnes i menys docents, i la privatització de l’educació també continua avançant. També cal destacar (que) la forta segregació social que pateix l’educació pública, que acull el 85% de l’alumnat estranger, i d’aquesta manera, es vol convertir en un ghetto. De la mateixa manera, al Principat, les agressions duites a terme pel govern de CiU han portat a una major precarietat laboral i més atur.
Tampoc no es poden obviar les agressions lingüístiques arreu dels territoris dels Països Catalans. A les Illes, com al País Valencià, el decret TIL -amb la suposada tria de llengua i la implantació d’un (suposat) trilingüisme- amaga una persecució al català. Cal recordar que amb aquest model, més de 14.000 infants es queden sense poder estudiar en valencià cada curs. A la Franja de Ponent, els petits avanços aconseguits els darrers anys es volen frenar i l’única referència al català es vol fer desaparèixer. Al Principat, el model d’immersió lingüística es vol tombar per la via judicial. Diferents tàctiques, però la mateixa estratègia: entrebancar els processos de normalització lingüística als diferents territoris, afeblir el català i fer-lo desaparèixer.
Tanmateix, arreu dels Països Catalans, els i les docents estan assumint que aquesta precarietat es pot revertir. En aquest sentit, cal destacar l’experiència que està duent a terme l’Assemblea de docents de les Illes Balears, que està posant en pràctica un nou model de convocatòria de vaga i de negociació amb l’Administració, i que ha sabut aglutinar reivindicacions laborals i socials front d’uns governants que tenen un únic objectiu desmantellar l’escola pública catalana.
Davant els darrers esdeveniments que han portat als i les docents de les Illes a convocar una Vaga Indefinida, des d’Endavant (OSAN) feim les següents valoracions i demandes:
En primer lloc, manifestar tot el nostre suport als tres directors repressaliats per no acollir-se al TIL, gest que els honora. Llevar el càrrec i lloc de feina és una brutal provocació i agressió no tan sols a la comunitat educativa sinó a tota la ciutadania. Aquest acte demostra el caràcter antidemocràtic, totalitari i repressor del govern Bauzá. Exigim la immediata readmissió dels tres docents i la cessió immediata i disculpa pública de Joana Maria Camps, consellera d’Educació.
Aplaudim i felicitam l’equip directiu de l’IES Berenguer d’Anoia (Inca), al del Baltassar Porcel d’Andratx i a tot el Consell Escolar del d’Alaior, per la seva dimissió en bloc, tot negant-se a aplicar el TIL i en solidaritat amb les directores suspeses. Així mateix, encoratjam la resta de la comunitat educativa a prendre el mateix camí i a sumar-se a la vaga indefinida. Aquest és el camí de la dignitat. Així es planta cara a un govern d’extrema dreta com el de Bauzá. Tot el nostre suport i coratge.
El camí escollit serà difícil per a mestres i professores i per això hauria de comptar amb tot el suport per part de la ciutadania. La seva dignitat i valor haurien de fer sentir orgulloses a totes les persones d’aquest país.
Com a organització, el nostre suport a aquesta lluita per una educació pública, de qualitat i en català és total. Cal organitzar-se ja que la comunitat educativa estarà lluitant pel futur i el present dels nostres fills i filles. Així doncs, plantejam la creació d’una gran assemblea de suport que organitzi de forma paral·lela actes per tal de disposar d’una caixa de resistència i ajudar les docents que ho necessitin.
Per acabar volem fer una crida a tots el professorat dels Països Catalans a mostrar la seva solidaritat amb la comunitat educativa de les illes.
Contra la repressió a la comunitat educativa i els atacs a l’educació: desobediència i vaga indefinida.
Països Catalans, 16 de setembre del 2013

Milers de persones entre Alcanar i Vinaròs sota el lema: “Lo Sènia no és frontera”

Després que el Tribunal Superior de Justícia (TSJ) estimés el recurs d’Acció Cultural del País Valencià (ACPV) contra la decisió de la Delegació del Govern espanyol de prohibir la “Cadena Humana per la Llengua i la Llibertat” que havia de recórrer una part del terme municipal de Vinaròs, han estat milers les persones que s’han desplaçat a la comarca del Sènia aquest 11 de setembre de 2013 per reivindicar l’existència dels Països Catalans i negar unes fronteres imposades.
En motiu de la Diada i de la Via Catalana, s’havia convocat una mobilització a Vinaròs (Castelló – País Valencià) que pretenia allargar la cadena humana i reivindicar que el País que alguns defensen no acaba ni comença al riu Sènia. Amb aquest objectiu, es van anar concentrant persones en aquell tram de la N-340 i a partir de les 15:30h ja no hi podia transitar cap cotxe de la quantitat de gent que s’hi agrupava.
El permís per la “Cadena Humana per la Llengua i la Llibertat” que havia demanat ACPV era de només 400 metres i ben aviat es va demostrar que s’havia quedat curt. Per si això no fos prou, un considerable desplegament de la Guàrdia Civil (furgonetes, cotxes, 4×4, antiavalots, etc.) recordava on finalitzava el permís i deixava només el voral de la carretera per poder passar. Al mateix moment i una mica més avall, era la mateixa Guàrdia Civil la que desviava cap a l’interior a les persones que venien caminant des de Vinaròs per tal de confondre als assistents i boicotejar la mobilització.
Tot i les traves, poc a poc la gent es va anar concentrant en aquell tram permès fins a reunir a centenars de persones. Sobre les 16:45h, un gruix important d’independentistes va proposar-se creuar el dispositiu policial i allargar la cadena més enllà dels 400 metres permesos. D’aquesta manera, desenes de persones van anar creuant a l’altre costat del cordó policial amb crits de “Ni França ni Espanya, Països Catalans” i “Independència”. La Guàrdia Civil, en veure’s desbordada, va decidir tallar la riuada de gent que volia allargar la mobilització cap al País Valencià i a més, no va permetre que les persones d’un i altre costat del cordó policial es donessin de la mà.
Tot seguit, i de nou el poble que creu en la legitimitat dels seus actes, diverses persones van saltar el mur que separa la carretera del camp de tarongers i van ajuntar la cadena per fora de la carretera. És d’aquesta manera, desobeint, com la cadena va allargar-se fins el País Valencià, més enllà del Sènia, de la premsa, de Lluís Llach i d’algunes organitzadores de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) que no volien confrontacions amb la policia i cridaven a concentrar-se en el tram permès.
Finalment, un cop superades les 17:07 i les 17:14h i quan semblava que la jornada finalitzaria aquí, Alfons López Tena i Maiol Sanaüja (SI), fent gala del seu particular individualisme i d’un afany de protagonisme sensacional, es van fer detenir. Més enllà dels personatges, la gent va respondre a les detencions plantant-se davant de les furgonetes que volien endur-se els detinguts, i al seu torn, la Guàrdia Civil, va reaccionar desplegant els antidisturbis davant dels manifestants. En aquest moment, la diputada de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) i militant d’Endavant Barcelonès, Isabel Vallet, va acabar personant-se davant la Guàrdia Civil per demanar explicacions. Sabent que només volien identificar els detinguts a comissaria la gent concentrada va acordar dissoldre’s amb crits d’“Independència” i “Fora les forces d’ocupació”, donant així per acabada, ara si, la jornada reivindicativa en defensa dels Països Catalans.
diada2013_vinaros

[Barcelona] Crònica de la manifestació de Rescat

Com cada any per la Diada de l’Onze de Setembre, Rescat (col·lectiu de suport a les preses polítiques catalanes) va organitzar una manifestació, que va sortir del passeig del Born en suport a les preses Marina Bernardó i Lola López, empresonades a l’esta francès. Un miler de persones van marxar cap a dos quarts de dues, encenent la flama de la solidaritat a ritme de consignes de suport a les preses, pel dret a tornar a casa i contra el sistema penitenciari que les manté allunyades de les seves famílies i companyes més pròximes.
La mobilització, després de passar per Marquès d’Argentera i Via Laietana, va acabar a la plaça de Sant Jaume amb la lectura d’un manifest explicant la situació de dos membres de Rescat, els quals l’Audiència Nacional els ha imputat un delicte d’apologia del terrorisme, després de pujar l’Onze de Setembre de l’any passat amb dues fotos de les preses a l’acte polític de l’Esquerra Independentista.
diada2013_rescat

[Barcelona] Manifestació juvenil d'Arran

Tot seguit de concloure l’acte d’homenatge a en Gustau, va començar la manifestació juvenil. De seguida es va veure que la manifestació no seria un passeig: només començar, un jove va retirar una bandera espanyol del balcó d’un hostal del mateix C/Ferran. Al mateix temps, i durant tota la manifestació, grups de joves pintaven i encartellaven bancs, caixes, etc.

Molts eren els lemes que cantaven les prop de 300 persones, majoritàriament joves, que assistien a la manifestació: en favor de la llibertat dels Països Catalans, del socialisme, de la lluita contra el patriarcat, etc. Un, però, es repetia més insistentment, en veus i en pintades: ‘només lluitant tenim futur’.

La manifestació, que va canviar el seu recorregut habitual, va dirigir-se cap a les Rambles, per on en va baixar fins arribar al C/Ample. Allà, davant del govern militar, set furgonetes de la BriMo dels Mossos d’Esquadra protegien aquest edifici espanyol. En arribar la manifestació, van començar a baixar de les furgonetes i formar cordó per la vorera, entre les manifestants i l’edifici. Això no va impedir, però, que l’edifici i alguns Mossos quedessin tacats per ous de pintura que van caure.

La manifestació seguia, activa i combativa, mentre els Mossos intentaven bloquejar-ne el pas. En un moment donat, la capçalera va fintar el cordó i va trencar per un carreró, tot aconseguint, finalment, el seu èxit d’arribar al Fossar de les Moreres. Com cada any, el simbòlic emplaçament de la resistència catalana era ple a vessar, malgrat la pluja.

mani3
mani2
mani

[Barcelona] Homenatge a en Gustau Muñoz

No venç el temps, venç la voluntat. I ni el mal temps ni la pluja s’enduen el record present de les que van morir per la vida. L’organització juvenil de l’Esquerra Independentista, que des de fa dos Onze de Setembre aixopluga tot el jovent sota el paraigües d’Arran, va dur a terme l’homenatge a Gustau Muñoz i, amb ell, a la resta de caiguts en combat per una terra lliure.

Fou precisament un Onze de Setembre de fa 35 anys, el 1978, quan el Gustau va caure abatut per la policia espanyola. Tenia només 16 anys, com molta de la militància d’Arran. Per això, l’organització juvenil va voler-lo recordar a ell i també a en Quim Sánchez, en Jordi Martínez de Foix, en Toni Villaescusa, i la resta de caiguts en combat.

A continuació va prendre la paraula el diputat per la CUP-AE David Fernández, qui va fer un repàs històric de les lluites arreu dels Països Catalans i la repressió que les acompanya. Com el plugim que acompanyava l’acte, el degoteig de lluites de la classe treballadora catalana no té aturador, i va calant.

Unes 200 persones assistien a l’acte, que tot seguit va continuar de la mà d’una ex-companya de lluita d’en Gustau, del PC(i). Finalment, una membre de Rescat va llegir el comunicat del col·lectiu de suport a presos i preses polítiques, tot recordant que na Lola i na Marina segueixen empresonades per lluitar per la llibertat dels pobles i la justícia social, així com tantes d’altres persones arreu del món.

Per cloure l’acte, hi va haver la interpretació musical de la Muixeranga, la Internacional i els Segadors, aquests dos darrers cantats pel públic assistent, sempre amb el puny alçat. En acabat, es va realitzar l’ofrena floral al lloc on va caure assassinat en Gustau, al C/Ferran.

homenatge
homenatge2
homenatge3
 

[Barcelona] Difusió de material polític i de merxandatge durant la Diada

Un any més, la militància d’Endavant ha instal·lat punts de venda de material i distribució de material polític. Així,  a les set del matí, una primera parada instal·lada al Fossar de les Moreres va ser punt de referència on aconseguir els nous models de samarretes que ha editat l’organització, o poder adquirir materials de la campanya “Independència per a canviar-ho tot”.

Ja a les nou del matí, un segon punt de venda de material es va ubicar a la fira de la Terra al passeig Lluís Companys. En aquest segon punt es va repartir gran quantitat de material polític. També a la mateixa fira, militants d’Endavant han fet torns a la parada de Som Països Catalans, organisme de construcció nacional. Malgrat la pluja matinal, es van poder fer les parades sense complicacions.

Arc2
som
 
 

[Barcelona] Crònica de la 4a Marxa de Torxes de l’EIB

Nou Barris és l’escenari que ha acollit aquesta any la ja tradicional marxa de torxes que, cada 10 de setembre, organitzen els diferents col·lectius de l’Esquerra Independentista del Barcelonès com a celebració prèvia a la Diada de l’Onze de Setembre. Aquest any, a més, la Trobada Alternativa de Nou Barris col·laborava en l’organització de l’acte que, sota el lema “Per la terra, pel treball i pel poble: encenem la flama de la revolta!”, volia omplir d’esperit reivindicatiu la vigília de la Diada.
El punt de trobada era la Via Favència, a l’alçada de l’estació de metro Canyelles, on a partir de les 20 h van començar a aplegar-se les primeres assistents a la Marxa. Durant més de mitja hora va anar arribant gent, fins que la part el parc on ens trobàvem va quedar ben atapeït. Va ser aleshores el moment d’encendre les torxes: desenes de flames il·luminaven els carrers de Nou Barris inflamant de calor revolucionària el cor de les assistents. El recorregut començava amb els parlaments d’activistes veïnals històriques de la zona, que explicaven les seves lluites durant els anys setanta i vuitanta per tal d’aconseguir un barri més digne.
A través de diversos espais, la Marxa de Torxes va recórrer els carrers del barri, tallant el trànsit quan era necessari, revivint alguns dels episodis més emblemàtics de la història de la lluita veïnal. Entre d’altres punts, destaquen l’edifici 15-O, que va ser ocupat posteriorment a la manifestació massiva del 15 d’octubre del 2011 i que encara resisteix. O la plaça de la República (oficialment plaça de Llucmajor), on una companya ens va explicar la històrica vinculació de la lluita social a Nou Barris amb el moviment antimonàrquic. Cada racó on ens aturàvem suposava un fragment d’història del barri, una batalla guanyada, una reivindicació acomplerta, un petit però heroic pas endavant en els drets de la classe treballadora.
La Marxa de Torxes tocava a la seva fi passades les onze de la nit, davant del Casal Popular Tres Voltes Rebel —un altre dels símbols de la lluita barrial—, on es va entonar La Internacional per cloure un acte marcat per la reivindicació i la recuperació de la memòria històrica.
DSCF4265

Valoració d'Endavant OSAN de la Diada de l'Onze de Setembre

Aquest Onze de Setembre ha estat una jornada històrica per als Països Catalans. La mobilització popular en una part de la nació ha mantingut la tensió mobilitzadora iniciada l’any passat i continua determinant l’escenari polític al Principat.
La mobilització popular ha tornat a mostrar la seva distància envers la prudència i les ànsies per a acotar les reivindicacions independentistes des del poder polític i els seus portaveus mediàtics. Davant l’intent d’usar l’independentisme com a cortina de fum per a fer polítiques antisocials, els milers de persones mobilitzats en diferents accions per a reivindicar els drets socials. Davant l’ofensiva contra els Països Catalans, esborrant-los del mapa i de les reivindicacions, fins a considerar-los com un llast per al procés, milers de persones s’han mobilitzat a la Catalunya Nord, les Illes, la Franja i el País Valencià per a reivindicar que també volen ser protagonistes del procés.
Pensem que ara cal que aquesta vitalitat que a nivell de mobilització popular aconsegueix esquerdar el discurs oficialista, es traslladi també a nivell organitzatiu i institucional.
Creiem que cal aprofitar tota aquesta energia mobilitzada per a:

  • Desplegar dinàmiques nacionals a tots els Països Catalans a nivell social, lingüístic, nacional, sobre el dret al propi cos i pels drets polítics que ajudin a la construcció nacional. Una construcció nacional dels Països Catalans que, com ha quedat demostrat en els darrers dies, és l’arma que més pànic genera a l’estat.
  • Generar dinàmiques que permetin l’extensió, entre els sectors d’esquerres dels Països Catalans, de la idea que la independència és la clau del motor per a un canvi social en profunditat. Nosaltres, com a organització, ens comprometem a continuar participant, colze a colze amb les altres, en la campanya “Independència per canviar-ho tot”. Alhora, fem una crida al conjunt de l’esquerra anticapitalista dels Països Catalans per a sumar esforços en aquesta campanya. Uns esforços que han de permetre la presència en la confrontació política d’un programa constituent en favor de les classes populars.

Durant el proper 2014 pensem que veurem i viurem un intent del poder polític català de preparar el terreny per a abandonar el mandat democràtic de realitzar una consulta i transformar-lo en un mandat de negociació bilateral. Una negociació que, per la naturalesa dels cridats a negociar, només pot derivar en un acord amb l’estat espanyol que, tot i significar un canvi d’estatus jurídic o econòmic per a Catalunya, suposi continuar sotmesos a Espanya.
Alhora, creiem que les tensions polítiques i socials també adquiriran dinàmiques potents a la resta de Països Catalans. La vaga de mestres de les Illes Balears n’és només un exemple. Enmig d’aquests mesos de tensió política, el progressisme nacionalment sensible al País Valencià i a les Illes Balears tornarà a posar de nou sobre la taula l’opció de lliurar els governs autonòmics a un PSOE cada cop més en crisi. Una opció, que si bé a curt termini pot aglutinar un gran suport popular i revertir algunes de les mesures més retrògrades del PP, a mig i llarg termini té unes limitacions molt clares i un efecte polític de subordinació de totes les energies de canvi social i de construcció nacional a l’hegemonia del PSOE.
És en aquesta conjuntura que prendrà més sentit que mai la Unitat Popular com a eina al servei del poble que eviti que una nova transició frustri de nou les aspiracions de la nostra gent, i per aportar un projecte polític que sumi cada vegada més sectors populars i que ofereixi un horitzó de canvi real i en profunditat que els tripartits no poden oferir.
Mobilitzacions de l’esquerra independentista
Les mobilitzacions de l’esquerra independentista, que han aplegat desenes de milers de persones, han permès socialitzar els nostres plantejaments polítics i acumular forces per als propers mesos. Valorem com un èxit important la concurrència a les nostres manifestacions. Van ser més de 20.000 persones a la de Barcelona, unes 7.000 a Reus, unes 3.000 a Girona i més de 500 a Lleida. També valorem molt positivament el prop d’un centenar d’actes realitzats en la darrera setmana arreu del Principat, ja sigui per l’esquerra independentista o bé per la campanya “Independència per canviar-ho tot”. En aquest sentit cal recordar les dues manifestacions fetes a l’Hospitalet i Reus que van aplegar centenars de persones.
El manteniment d’un discurs i d’una posició autònoma per part de l’esquerra independentista envers el conjunt del sobiranisme és imprescindible per a fer avançar políticament la Unitat Popular. I això vol dir que si la Unitat Popular avança, també avança el dret d’autodeterminació, i també avança un programa constituent favorable a les classes populars.
És per tot això que fem una crida a treballar, ara més que mai, pel creixement de l’esquerra independentista i per l’articulació de la unitat popular. Organitzar i mobilitzar les desenes de milers de persones que aquest Onze de Setembre s’han manifestat amb l’anhel d’una independència per a un canvi social ha de ser una tasca prioritària de les organitzacions que conformen l’esquerra independentista.
La victòria és possible. Ho guanyarem tot!
 
Addenda 1: Quan els feixistes assalten locals d’organitzacions independentistes i d’esquerres, la premsa i els polítics acostumen a parlar de baralles entre tribus urbanes. Nosaltres no farem el mateix. Denunciem la connivència de les trames ultres amb el sistema policial i judicial espanyol que han permès l’agressió als locals de la Generalitat de Catalunya a Madrid. Una connivència que diàriament observem als carrers de la nostra nació i que al País Valencià ha estat usada per a combatre l’expansió de l’independentisme.
Addenda 2: Cal denunciar l’intent de guerra bruta dels Mossos d’Esquadra contra l’esquerra independentista. Un cop finalitzats els actes al Fossar de les Moreres, la camioneta de l’EI que transportava tot el material logístic ha estat aturada i registrada. També es té constància d’identificacions al metro. Els registres han estat il·legals i els Mossos es van endur samarretes de la camioneta, de les quals es tem un ús il·lícit. L’arribada al lloc dels fets de desenes de militants de l’EI, juntament amb tres advocats i dos diputats de la CUP, va evitar que l’abús anés a més.
Addenda 3: És necessari aprofitar l’embranzida de la mobilització per a enllaçar-ho amb la solidaritat amb la vaga indefinida de l’ensenyament a les Illes Balears. Cal fer arribar al màxim de sectors populars la necessitat de suport actiu a la vaga, i recuperar l’eina de les caixes de resistència com a formes de suport popular a la vaga.
 
Països Catalans, 12 de setembre de 2012