El masclisme mata, les dones diem prou! [25 de novembre – Dia internacional contra la violència masclista]

25nov2014Un any més, continuem eixint als carrers el 25 de novembre. I ho hem fem perquè les violències masclistes continuen presents en el nostre dia a dia. I enguany, aquest 25 de novembre, dia internacional contra les violències vers les dones i les nenes, ho tornarem a fer.
Núria, Maria, Anna…
Tres noms que potser no diuen res, però que ho diuen tot. Arreu de l’estat espanyol, 51 dones han estat assassinades per les seves parelles o ex-parelles; un total de 500 dones assassinades en 8 anys. Al món, cada 15 segons una dona rep una pallissa. Cada 4 minuts una dona es violada. Cada any, 2 milions i mig de dones i nenes son traficades dins el mercat de la prostitució. No sols són xifres, és la realitat a la que les dones ens enfrontem cada dia.
Rosa, Isabel, MªDolores, Yolanda…
Les violències masclistes són un problema estructural d’origen sociocultural; el trobem a l’escola, al treball, al carrer, als mitjans de comunicació, dins de les nostres llars i també dins dels nostres moviments polítics i socials, i per tant, és necessari un canvi de mentalitat i de conducta per eradicar-lo, i no només avui, sinó cada dia de l’any. La violència física suposa la màxima expressió de la violència masclista vers les dones, però no és més que la punta del iceberg d’una piràmide de diferents formes d’opressió. A sota, tota una sèrie de diferents mecanismes de les violències masclistes, que prenen un caràcter més subtil i invisible, ens coaccionen dia a dia a la feina, al carrer, a casa…Mecanismes que estan totalment normalitzats i, per tant, socialment tolerats: mirades, insults, menyspreu, control, espiar, fer callar, expressions com “estàs boja, histèrica, exagerada”, desautoritzar, desvalorar, la culpabilització.
Les violències, en el seu sentit més ampli, vers les dones són una estratègia clau del sistema capitalista per mantenir el control sobre les dones. L’extrema feminització de la pobresa n’és un clar exemple: retallades en mesures i ajuts socials, en recursos d’ajudes a la diversitat funcional, en sanitat i educació…Tot recau en sobrecarregar a les dones les tasques reproductives i de cures; i ho fa a través de l’estat, que per tal de preservar la seva estructura capitalista i els seus privilegis masclistes i classistes, ens torna a ficar en casa per a que ens encarreguem d’elles.
Esperanza, Gisela, Gregoria…
10 noms d’una llista que arriba fins a 20. 20 dones han estat assassinades en el que portem d’any als Països Catalans. I no acaba ací. Lamentablement, el 70% de les denúncies per violència de gènere queden sense cap ordre de protecció als Països Catalans. I més lamentablement, són les centenars de dones que dia a dia pateixen aquestes violències sense oportunitat de denunciar-ho enlloc. Les lleis promulgades des de l’estat espanyol, tant de partits feixistes com de l’església catòlica, que afecten directament a les nostres vides perpetuen el masclisme essent la màxima expressió de la violència masclista tolerada per l’estat espanyol. No volem funerals d’estat per recordar la xacra social que suposa el masclisme, el que volem és una societat on aquestes pràctiques no hi tinguen cap mena de cabuda.
Les persones de les classes populars catalanes han de tenir present que no poden perpetuar ni posar en pràctica la violència masclista, en cap de les seves vessants, ni en espais públics ni en els nostres espais de participació política. Només amb la lluita feminista i adoptant postulats feministes i pràctiques conseqüents amb elles, podrem eradicar la violència masclista. I els moviments socials i polítics tenim una gran responsabilitat en això. No podem girar l’esquena a les violències que ocorren en els nostres espais, les hem de combatre dins i fora.
Prou violència masclista, prou víctimes del patriarcat. Tornarem a prendre els carrers, avui i cada cop que sigui necessari, i cridarem ben fort que no tolerarem més atacs a les nostres vides en cap de les expressions de l’opressió patriarcal. Perquè som plenament conscients de que el masclisme mata, i per tant, les dones diem prou! Visca l’autodefensa feminista!

Mentre nosaltres tenim dificultats per arribar a finals de mes… les tres majors fortunes dels Països Catalans acumulen 12.750 milions!

Any rere any, la publicació de la llista de les majors fortunes de la revista Forbes ens mostra la cara més salvatge del capitalisme. I és que mentre la classe treballadora dels Països Catalans patim les misèries de la crisi capitalista a casa nostra, se’ns mostra com les grans famílies catalanes segueixen acumulant enormes beneficis.
Aquest any, les tres fortunes que lideren el rànquing català són:
Juan Roig Alfonso (president de Mercadona), amb una fortuna de 6.000 milions d’euros. Vinculat al finançament de fundacions del PP i del PSOE. Els multimilionaris beneficis empresarials li provenen de la deslocalització i escanyament de les productores, l’explotació laboral i la política antisindical mafiosa. Provocant greus danys tan al teixit productiu català com al medi ambient.
Isak Andic (propietari de Mango), amb una fortuna de 4.250 milions d’euros provinent de l’explotació internacional del treball, amb empreses proveïdores subcontractades en països amb la mà d’obra barata i en condicions d’esclavitud i de l’especulació financera a través de les accions de Banc de Sabadell.
Juan i Carlos March (propietaris de la Banca March), amb una fortuna de 2.500 milions d’euros. L’imperi familiar ja prové del contraban de tabac, el finançament del cop d’estat franquista i els favors tornats del règim. Actualment amplien els beneficis a través de l’especulació financera amb la gestió de SICAV i inversions en multinacionals.
És la lògica del capitalisme la que ens porta a aquests extrems. Aquests són tres exemples tan de fortunes heretades com de models “d’emprenedoria”, tan de fortunes vinculades a l’explotació laboral com d’acumulades a través de l’especulació financera. I són tres exemples que des dels mitjans de comunicació s’han presentat com a models a seguir, premiats per diferents organismes empresarials i governamentals. Han sabut jugar el paper que els tocava: generar i acumular beneficis a costa d’explotar i competir amb els del seu voltant.
I tot això ha estat permès pel poder polític, cada cop més sotmès a la lògica liberal. Des dels governs central i autonòmics, sota la tutela de la Unió Europea i el Fons Monetari Internacional, i amb l’aplaudiment de la patronal, apliquen reformes que precaritzen i aguditzen l’explotació laboral, retallen els serveis públics per destinar els pressupostos a salvar bancs i pagar el deute, permeten el frau fiscal de les grans empreses i liberalitzen el mercat desprotegint el teixit productiu i la sobirania del país. Dit d’una altra manera, s’afavoreix la despossessió a marxes forçades de la classe treballadora dels Països Catalans i de la classe treballadora internacional, que és el que permet que les grans fortunes catalanes, espanyoles, franceses i internacionals segueixin acumulant beneficis a costa de la misèria i l’explotació.
Des d’Endavant, remarquem la necessitat de la construcció del socialisme feminista per trencar amb la lògica del capitalisme patriarcal, de l’explotació i el benefici empresarial. Perquè necessitem un model socioeconòmic que ens permeti un repartiment just i equitatiu del treball i la riquesa, i aquest model no el podrem construir mentre ens regim per les lleis del mercat, per la competitivitat empresarial, mentre seguim deixant els recursos i les empreses en mans privades i depenent nosaltres del treball assalariat.
Pel repartiment del treball i la riquesa…
Construïm el socialisme feminista als Països Catalans!
 
Més informació:
Les 15 fortunes més grans dels Països Catalans superen tota la despesa social de 2014 (L’ACCENT)
El que Forbes oblida de les 10 fortunes més grans dels Països Catalans (CRÍTIC)

9N: un punt i seguit en la lluita cap a la independència dels Països Catalans

La mobilització del passat 9 de novembre, amb 2,3 milions de vots desobeint les amenaces de l’estat i totes les traves provocades per la renúncia del govern de la Generalitat a dur fins al final la consulta pactada, és un triomf popular inapel·lable. Els 1,8 milions de vots favorables a la independència són un excel·lent resultat -fet que creiem que no ha de fer perdre de vista l’obligació d’ampliar-lo-.
Creiem que cal treballar perquè aquests vots es materialitzin en una direcció de ruptura amb l’estat espanyol i amb els altres elements que coarten la nostra llibertat com a poble i com a classe. Ara més que mai cal estar atents als intents de pacte entre elits. Com més augmenta el poble la seva pressió cap a la llibertat, més important és per a les elits la necessitat de pacte per a mantenir el seu poder intacte.
Nosaltres no oblidem que Artur Mas i el seu govern han dut a terme una política absolutament erràtica pel que fa a la celebració de la consulta. No oblidem que fent xantatge amb la consulta ha pogut dur a terme una de les polítiques més antisocials del sud d’Europa. No oblidem que a la reunió de partits del 3 d’octubre, un cop prohibida la consulta pel TC, va trencat tot compromís de fer-la igualment i va dir que fins allà havia arribat. No oblidem que durant els darrers mesos ha estat pressionant per transformar el 9N en una convocatòria electoral amb una llista única encapçalada per ell però sense la proclamació d’independència al programa. No oblidem l’operació Rigol per a intentar “domesticar” els ritmes del procés.
Només la mobilització de la gent va fer possible que el 9 de novembre una part dels Països Catalans poguessin votar. Només això. No podem deixar que aquest govern gestioni políticament el resultat d’aquesta consulta.
Proposem a l’esquerra independentista refixar la vista en els nostres objectius estratègics: uns Països Catalans independents, socialistes i feministes. Això creiem que passa per dos elements clau. El primer, començar a treballar seriosament i de forma prioritària la construcció nacional. El segon, continuar teixint, més intensament que mai, la Unitat Popular.
Aquesta serà la nostra tasca, a la qual hem abocat i seguirem abocant tots els nostres esforços. En aquest sentit, considerem plenament vàlides les reflexions que fèiem pocs dies abans del 9N.
Pas a pas, cap a la victòria, pel camí de la lluita. Perquè la lluita és l’únic camí.
Països Catalans, 15 de novembre de 2014
 


 
Creiem que els següents textos són interessants per al debat entorn el procés sobiranista al Principat:
El procés sobiranista i l’esquerra independentista (llibret editat per Endavant)
La lluita nacional i social a partir del 10N. Opinions des de la Unitat Popular (article de L’ACCENT)
Després del 9N l’independentisme entra en una nova fase. Avenços i retrocessos (article de D. Escribano i A. Ferrero publicat a Espai Fàbrica)

[Sant Andreu] Desobediències, vies de victòria

DESOBEDIÈNCIES, vies de victòria

Deien K. Marx i F. Engels que el conflicte de classes és el motor de la història. I diu el saber popular, traduint aquesta frase a un llenguatge més planer, que si no haguéssim desobeït mai, encara seríem esclaves.

Ras i curt, podríem dir que la Humanitat ha avançat, en un sentit de progrés, a mesura que ha trencat les lleis que encorsetaven, respectivament, les societats contemporànies del moment. Dins d’aquestes, grups inicialment reduïts de gent impulsaven accions que es confrontaven directament amb l’ordre establert. Contra ells i elles, contra aquesta gent que no acatava, hi queia tot el pes de la repressió.

Però en tant que la seva era una acció compartida cada cop per més persones, la seva acció esdevenia espurna que encenia la revolta. Una revolta que es materialitzava de mil maneres diferents i que, tot sovint, aconseguia guanyar l’objectiu pel qual havia nascut. L’acció de confrontació, iniciada per poca gent, havia aconseguit guanyar la batalla de la legitimitat, tot trencant la legalitat.

Construir futur des de la il·legalitat. Des de la legitimitat de qui lluita sense obeir, sense por. Sense por, ni a perdre, ni a guanyar. La desobediència com a eina transformadora de la realitat i guanyadora de drets, socials, nacionals, humans. Drets col·lectius.

De tot plegat, en volem parlar amb tres casos que han dut a terme la desobediència per vies ben diferents, però aconseguint totes elles un èxit rotund.

Maig del 1997. Un grup de joves de Sants okupen un edifici abandonat al costat de l’estació de Mercat Nou. Neix el Centre Social Alliberat Can Vies i neix, de fet, ja desobeint: la propietat privada. Amb els anys, creix en espai (la capella del costat) i en gent, creant tot un entorn social al barri de Sants fruit de la seva acció social, política i cultural sempre desobeint. A finals de maig de 2014, després de nombrosos judicis guanyats i un de perdut, s’esdevé el desallotjament i parcial enderrocament, per part dels Mossos. Una revolta al carrer, que encén no només els carrers de Sants sinó de part de Barcelona, obliga l’alcalde a negociar, i el CSA Can Vies recupera l’espai. Victòria.

El 13 de setembre de 2009 va tenir lloc a Arenys de Munt la primera de les consultes per la independència del Principat de Catalunya. La proposta s’havia materialitzat a través de l’impuls de la CUP d’Arenys de Munt, en una idea treballada dins el MAPA (Moviment Arenyenc Per l’Autodeterminació). Aquell dia, ben lluny de saber-se que això seria l’inici de res, la consulta estava amenaçada per la prohibició de l’Estat i la presència d’elements feixistes. El poble hi va plantar cara, conjuntament amb molta gent solidària d’arreu. La consulta es va realitzar. Amb èxit aclaparador. I després d’aquesta, 550 més, en diferents onades arreu del Principat, incloent la de la ciutat de Barcelona, el 10 d’abril de 2011. Victòria.

Any 2011, quart any de la crisi oficial, enèsim de la crisi real patida per la classe treballadora. Un grup de gent s’aplega per crear la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca i la Crisi de Sabadell. Ràpidament, la PAHC acull cada cop més famílies amb la problemàtica de l’habitatge. Cultura assembleària, acció col·lectiva i determinada, construint poder popular pas a pas, des de la base. La situació d’emergència habitacional és tal que okupen un edifici per allotjar-hi famílies en situació de risc. Temps després, un segon edifici. I encara un tercer, l’abril de 2013. Aquest, amenaçat de desallotjament, inicia campanya per aturar-ho. El setembre de 2014, la Sareb, propietària de l’edifici, cedeix l’edifici a la Generalitat. Victòria.

Tres històries que són present, tres lluites que són lliçons. I ens reafirmen que la lluita és l’únic camí per guanyar. Desobediències, vies de victòria.

En parlarem dijous 4 de desembre, al Casal Independentista El Noi Baliarda, a la xerrada-debat que hem organitzat.

[Sant Andreu] Butlletí n. 37 – Endavant amb la diària desobediència!

Butlletí andreuenc n. 37 – Octubre 2014

Endavant amb la diària desobediència!

Tardor calenta, mes intens. De lluita, de lluites. En tots els fronts, perquè venim de lluny i hi volem anar encara més, i això es nota en el nostre dia a dia. Un dia a dia que cada cop és més desobedient: no hi ha altra forma de construir futur que confrontar frontalment la legalitat, construint legitimitat popular.

Octubre començava imbricant lluites. Dimecres 1, l’assemblea reunida a la delegació del govern espanyol -blindada pels Mossos del govern principatí- decidia que acamparia l’endemà a Pl. Catalunya. I així ho va fer. Del dijous 2 al dissabte 4, l’#acampada9N va demostrar que l’Esquerra Independentista no acatava ni la decisió del Tribunal Constitucional ni el seguidisme del govern de CiU. Confrontació directa amb l’ordre establert, mitjançant l’ocupació de l’espai públic i la generació de discurs i praxis assembleària, oberta, amb la gent present a la plaça. I acció directa, confrontació amb els Mossos que, un cop més, robaven tendes i colpejaven amb empentes per impedir dormir a la plaça. Resistència i determinació, dormint al ras i omplint la plaça d’activitats per deixar clara una cosa: sense desobediència no hi haurà independència.

I mentrestant, al caliu del Casal El Noi Baliarda, s’esdevenien a Sant Andreu les 10es Jornades per la Llengua. Entre el divendres 3 i el dissabte 4 tenien lloc, per fi, les primeres jornades que se celebraven a la seu física del casal, després de tres anys organitzant-les. Diversitat d’activitats per deixar clar que volem i podem viure plenament en català.

Com deia l’Ovidi, però, “hi ha gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense en català. És la mateixa gent a qui no li agrada que es parle, s’escriga o es pense”. I aquesta gent surt a manifestar-se, cada 12 d’octubre, per fer apologia del genocidi contra els pobles d’Abya YAla, ara l’Amèrica del Sud, la Nostra Amèrica, i el de l’espanyolisme més ranci. Del feixisme i el racisme, vaja. I hi vam plantar cara, hi vam fer front malgrat la protecció que reberen dels Mossos, que només tres dies abans els havien també protegit davant d’una agressió contra antifeixistes, a qui també van colpejar. El seguirem denunciant sempre.

De la mateixa manera que denunciem, i denunciarem fins a tancar-los, els Centres d’Internament d’Estrangers. El racisme nostre de cada dia. El CIE, aquesta vergonya del racisme institucional de l’Europa fortalesa, que és capaç de privar de llibertat, d’empresonar persones, només per una falta administrativa i en funció del seu origen. Insultant. El que la campanya Tanquem els Cies porta temps denunciant, i pel que va organitzar una jornada històrica el dissabte 18 d’octubre tot convocat més d’un miler de persones que gairebé van encerclar el CIE per complet. Per dignitat, per humanitat, per internacionalisme. Per justícia.

I també per això, i perquè venim de lluny, com cada octubre retem homenatge al patriota, comunista i internacionalista català Jordi Martínez de Foix i Llorenç, caigut en combat per una terra lliure. Sempre viu en les nostres lluites. Perquè la seva també fou una vida de desobediència, no acatant la falsa transició.

I per dignitat, humanitat i justícia, també, vam ser colze a colze amb el PTAC i la PAH ocupant durant dos dies les oficines de Catalunya Caixa, que es nega a concedir un lloguer social al Jorge i la María. Del dimecres 22 al matí fins el dijous 23 a la nit, quan els Mossos, sempre lacais al servei del capital, van desallotjar les desenes de solidàries que pensaven passar la segona nit a les seus de la segona entitat bancària que més diners ha rebut de l’Estat. Entitat intervinguda, pública de facto, però que segueix operant com a privada i prioritzant beneficis privats per damunt de vides humanes.

Unes vides, totes, que sense el treball reproductiu que majoritàriament fan les dones dins el sistema patriarco-capitalista, no podrien desenvolupar-se. Això va voler denunciar, i amb molt d’èxit, la jornada de lluita de la vaga de totes el 22 d’octubre. Accions des de primera hora del matí, amb alt seguiment també a Sant Andreu, i amb coordinació amb altres lluites, com Stop Pujades, que ja s’havia mobilitzat feia 15 dies. Tot plegat va posar la primera pedra per una vaga realment general i social que tingui en compte tots els tipus de feines i treballs, remunerats o no, sense excloure’n cap per tipus de contracte o reconeixement.

I és així com durant tot el mes d’octubre hem omplert els carrers de dignitat. Perquè els hem omplert de desobediència. No només denunciant la complicitat del govern de CiU amb les prohibicions de l’Estat, sinó cada cop més en tots els àmbits de la nostra vida, que és la lluita diària.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Octubre 2014. Assemblea de Sant Andreu d’Endavant (OSAN)

endavantstap9b@gmail.com| http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9.org

[Manresa] No alimentis el racisme

Mai més, contra ningú

Plataforma per Catalunya, en un gir que evoca les pràctiques de l’extrema dreta grega, fa un temps que fa recollides d’aliments per a persones blanques i d’origen espanyol als barris més castigats per la crisi de les nostres ciutats.

El mes de juny en convocà una a Igualada, on les entitats i la societat civil respongueren amb elegància i contundència. Al Bages, la convocà el dimarts 15 de juliol al mercat de la Font dels Capellans i, tant Manresa com el mercat, respongueren amb una concentració i amb nombrosos cartells a les parades del mercat en rebuig de l’acte.

Ara, PxC, en un intent de salvar la derrota de veure’s humiliada als barris populars, ha denunciat a un company que va participar de l’acció titllant-lo d’antisistema violent. La denúncia, que no té cap fonament ni base, és calumniosa i injuriosa, i només pretén atemorir a les persones que, sense cap mena de por, mostren el rebuig a les polítiques i discursos racistes i xenòfobs.

Aquell dia fou el propi cos dels Mossos d’Esquadra qui desplegà un dispositiu que aïllà als quatre membres de PxC, i només es va cometre un intent d’agressió: la de PxC cap als drets de les persones, contra els drets humans i contra la democràcia, sense sortir-se’n perquè els habitants de Manresa els havien dit alt i clar que ni ells ni la seva propaganda feixista tenen cabuda als nostres carrers.

PxC barreja la falta d’accés a serveis i recursos amb els orígens culturals de les persones; utilitzant la pobresa per a justificar la discriminació i dibuixant els veïns i les veïnes diversos com a culpables de la crisi i de la precarietat. Pretendre vestir de racisme un problema de desigualtat és un argument tan antic com les guerres de la vella Europa, que encara avui nega la ciutadania i aixeca murs contra les treballadores d’altres països del món, tan afectats pel capitalisme com els carrers de Barcelona, de Manresa o d’Igualada. No tolerarem més arguments barats que promoguin o justifiquin el racisme i respondrem una vegada i una altra als intents de PxC per normalitzar la xacra del racisme: tornarem a sortir al carrer tants cops com faci falta per deixar clar que la qüestió va més enllà d’una simple recollida d’aliments.

La qüestió és no tolerar que una organització neonazi campi impune pels carrers de les nostres ciutats;
La qüestió és fer memòria i recordar que l’extrema dreta ja va estripar els somnis dels nostres avis;
La qüestió és respondre col·lectivament i demostrar que no ens fan por, que no permetrem que s’omplin els carrers de feixistes.

Per això, instem a les institucions municipals que no donin cap permís administratiu ni cap cobertura política als actes de caire racista i feixista; i també demanem l’adhesió de col·lectius i persones a aquest manifest.

Anunciem que convoquem una concentració en suport al company denunciat, el dia 21 de novembre als Jutjats nous de Manresa, i de la qual ja anirem facilitant més informació.

Al feixisme no se’l tolera, se’l combat!
Si no nosaltres qui? Si no ara quan?

info: #NoAlimentisElRacisme

Reflexions sobre l'escenari pre i post 9N i el paper de l'esquerra independentista

Davant la proximitat del 9-N, el caràcter obert de l’escenari i la confusió generada pel tacticisme dels partits «nacionalistes» sobre l’abans i el després del 9-N, així com sobre la pròpia data, és decisiu que l’Esquerra Independentista actuï en una sola direcció sobre la base d’una anàlisi que ens permeti incidir en la realitat a curt termini i mantenir, alhora, una línia estratègica de llarg termini. Els objectius estratègics de l’Esquerra Independentista són la independència i el socialisme pels Països Catalans i pensem que qualsevol valoració sobre el procés sobiranista i el 9-N cal fer-la des d’aquest punt de vista i en funció del paper que aquests factors juguen en el nostre projecte global.
Creiem que hi ha uns punts previs a tenir en compte per a poder fer un anàlisi que no estigui interferit per apreciacions subjectives o immediatistes:

  • El procés sobiranista es dóna en una part del país i no pot ni substituir ni obstaculitzar el procés de construcció nacional dels Països Catalans
  • La independència del Principat en sí no és l’objectiu del programa polític de l’Esquerra Independentista.
  • Les valoracions sobre la conveniència o inconveniència de la independència del Principat en relació a aquests objectius estratègics no són pertinents perquè finalment el protagonisme i la decisió recauen sobre el poble i en cap cas és tasca de l’Esquerra Independentista obstaculitzar la materialització de la voluntat popular.

És important, també, fer una correcta caracterització del procés sobiranista per no perdre de vista el paper que juga en el procés d’alliberament nacional dels Països Catalans. Al nostre entendre, hi ha els següents elements a tenir en compte:

  • L’objectiu del govern de CiU no és l’autodeterminació del Principat, sinó canalitzar la mobilització social independentista cap a una negociació amb l’Estat espanyol. Probablement, CiU no sigui l’únic actor que es conformaria amb una solució autonomista.
  • Si CiU no ha desobeït ja per convocar la consulta des de la institució, no ho farà per proclamar la independència. Sense desobediència no hi ha independència i per realitzar aquest gest de ruptura cal trencar vincles amb la burgesia principatina i el seu fetitxisme de les lleis, l’ordre i la seguretat jurídica.
  • No existeix un «procés legal». Perquè un procés d’autodeterminació fos legal ens hauríem de treure prèviament de sobre la pròpia ocupació espanyola. Un procés legal és la negació del procés.
  • El conflicte nacional és un conflicte entre el poble i l’Estat. Si es nega a desobeir, la Generalitat es posa de banda de l’Estat.
  • Com a estructura burgesa d’Estat, la Generalitat no és la representació del poble de Catalunya sinó dels interessos de les classes dominants del Principat.

El govern autonòmic pretén descafeïnar la consulta per desactivar-la com a mandat democràtic al propi govern i poder seguir utilitzant la capacitat de mobilització de l’independentisme com a arma llancívola en el seu pols amb l’Estat.
La qüestió no és si la consulta que el govern proposa pel 9-N és tècnicament semblant a la que va prometre; la qüestió creiem que és:

  • Que la pregunta està expressament dissenyada per deixar la porta oberta a una reformulació del pacte amb l’estat, que és precisament la negació de l’exercici del dret d’autodeterminació.
  • Que la consulta del 9-N no pot substituir en cap cas un referèndum d’autodeterminació.
  • Que el govern va prometre que organitzaria una consulta i no ha preparat les passes tècnico-administratives necessàries per a fer-ho. La consulta del 9-N és, per tant, una prova de l’incompliment de les seves promeses.
  • Que les rebaixes que l’actual proposta implica en relació a la que ha demanat el poble al carrer, més enllà de la valoració de la seva rellevància tècnica, es deuen a la voluntat d’evitar el xoc de sobiranies amb l’Estat espanyol.

Aquesta darrera qüestió creiem que no té, com alguns voldrien, un valor purament simbòlic:

  • A llarg termini un plantejament així posa el procés en una via morta i es limita a postposar la rendició, ja que no hi haurà independència sense desobediència, és a dir, sense ruptura.
  • A curt termini, aquest plantejament implica que si l’Estat impugna també aquest model de consulta, que és una opció molt i molt possible, no hi hauria cap tipus de consulta.

Davant d’aquesta eventualitat, el Govern està intentant canalitzar les energies reivindicatives populars cap a un escenari d’«eleccions plebiscitàries». Aquest escenari creiem que és inacceptable perquè:

  • Unes eleccions al Parlament de Catalunya no poden ser en cap cas plebiscitàries. S’hi voten molts altres aspectes de la gestió autonòmica.
  • No hi ha cap garantia del compliment de les promeses electorals com demostra la història del sistema parlamentari català
  • L’única sortida en clau d’autodeterminació que podrien tenir unes eleccions d’aquest tipus seria una Declaració Unilateral d’Independència. Unes elits polítiques incapaces de convocar una consulta «il·legal» són encara més incapaces de fer una declaració així.

Els fets creiem que demostren, per tant, que:

  • L’únic agent actiu per l’autodeterminació es troba en el poble i que CiU no és en cap cas un aliat en la materialització d’aquesta reivindicació.
  • Si l’actual full de ruta cap a la independència del Principat entra en una via morta,  haurem d’estar preparats per posar damunt la taula una estratègia d’alliberament nacional pels Països Catalans a llarg termini, en la qual un referèndum és només un capítol o un instrument, però no l’objectiu estratègic.
  • Aquesta estratègia ha de ser capaç d’aplegar els moviments populars al voltant d’un programa d’Unitat Popular que inclogui la independència dels Països Catalans com una de les seves reivindicacions bàsiques.
  • De l’experiència d’aquests darrers dos anys caldrà analitzar sobretot el resultat de l’aposta de l’independentisme al voltant del treball polític interclassista (referencialitat de l”ANC) i de la territorialitat (independència per fases). Al nostre entendre, hi ha hagut una incapacitat per a transformar aquests «sacrificis» ideològics en acumulació de força cap al projecte estratègic de l’esquerra independentista.
  • Si la direcció política del procés per part de les elits del Principat és incapaç de materialitzar qualsevol ruptura amb Espanya, haurà quedat demostrat un cop més que un procés popular com el que ha defensat històricament l’Esquerra Independentista és l’únic possible.
  • El procés popular que proposem és, a més, l’únic que, en passar per sobre de les lleis espanyoles, passa per sobre també de les fronteres espanyoles (entre comunitats i entre estats) i és part, per tant, del necessari procés de construcció nacional.
  • Aquesta estratègia d’alliberament nacional ha de ser vàlida per a tot el territori dels Països Catalans i passa necessàriament per la desobediència i la ruptura. Tan en la conjuntura de curt termini (el propi 9-N) com en escenaris posteriors, l’Esquerra Independentista s’ha dotat d’un instrument (Independència per Canviar-ho tot) i d’una campanya (Desobeïm) que han suposat un primer intent de bastir un moviment autònom de les classes populars per a intervenir en l’onada mobilitzadora independentista. Aquest model creiem que ha de ser reforçat per tot el moviment si no es vol caure en el simple seguidisme del full de ruta de les classes dirigents.

Quines característiques ha de tenir aquest procés popular cap a la independència?

  • La socialització del programa de la Unitat Popular
  • La construcció del subjecte revolucionari que ha de materialitzar aquest programa
  • La creació d’estructures d’abast nacional que constitueixin una alternativa a les estructures institucionals existents
  • La creació d’organitzacions sectorials d’abast nacional en tots els àmbits
  • La socialització d’una estratègia concreta adreçada a l”enderrocament de l”Estat

De la crítica necessària a l’actual procés institucional no n’hem de deduir que no cal esperar res de l’actual escenari polític. Al contrari, és ple d’oportunitats perquè:

  • Posa en qüestió el marc polític imposat amb els pactes de la Transició.
  • Atorga als actors principals (l’Estat i la Generalitat) un marge de maniobra molt limitat i per tant un gran risc de cometre errors.
  • Dóna als sectors populars un protagonisme i una capacitat d’intervenció, pressió i desestabilització sense precedents des de la Transició.

Per tot això:

  • De cara a l’escenari concret del 9-N, cal promoure l’únic escenari que pot tancar o dificultar el desplegament d’un nou pacte entre Estat i Generalitat, és a dir, una participació massiva en la consulta del 9-N en forma de vots a favor de la independència .
  • De cara als escenaris posteriors cal promoure la mobilització massiva a favor de la independència dels Països Catalans en forma de lluita al carrer.

Perquè aquests factors acabin donant els seus fruits en el camí cap a l’alliberament nacional i social dels Països Catalans, creiem que cal que el poble actuï autònomament de la burgesia i els seus partits des d’estructures de classe (és a dir, no transversals). Amb aquesta estratègia autònoma de les classes populars es pot aconseguir, a mitjà termini, convertir la reivindicació popular, l’experiència popular de la traïció dels líders i la indignació acumulada, en un procés autèntic d’autodeterminació per sobre de les lleis espanyoles i de les fronteres (entre estats o entre autonomies) establertes per aquestes.
Aquest procés és tan difícil com sempre ho ha sigut. No hi ha dreceres en el camí cap a la independència i pensem fermament que l’Esquerra Independentista no es pot deixar desorientar pels discursos que promouen un procés d’independència indolora i interclassista, de la mà de les mateixes elits que han dirigit durant dècades l’autonomisme. Un procés que, plantejat en la seva versió legalista, és impossible de materialitzar. El procés popular cap a la independència és un camí difícil, però creiem que és l’únic camí possible cap a la independència dels Països Catalans i la construcció d’una societat socialista i feminista, objectius polítics del nostre moviment.

[COS] Votar és qüestió de classe. Per un marc laboral socialista, feminista i català

31 d’octubre: Jornada de lluita als Països Catalans.

La Coordinadora Obrera Sindical, sindicat per l’alliberament nacional, de classe i gènere dels Països Catalans, davant l’ofensiva recentralitzadora dels estats espanyol i francès, i tenint en compte el procés sobiranista engegat a la Comunitat Autònoma de Catalunya (CAC), una part del nostre país, convoquem, amb el suport de l’Esquerra Independentista, una jornada de lluita pel pròxim 31 d’octubre per donar una resposta, en clau laboral i sindical, a la prohibició de la consulta del 9 de novembre per part del TC, a les maniobres de les elits polítiques i econòmiques i al nou escenari obert a la Comunitat Autònoma de Catalunya.

Creiem que l’organització i la mobilització de la classe treballadora és la manera perquè aquesta assumeixi el lideratge per fer confluir els processos d’alliberament nacional amb la defensa dels nostres interessos de classe, atès que és la classe treballadora la que ha de liderar el procés de ruptura amb els estats espanyol i francès i la construcció del model social i econòmic dels Països Catalans. De la mateixa manera, des de la COS concebem el procés d’independència respecte dels estats espanyol i francès també des d’una ruptura i abandonament de les institucions que estableixen l’actual model de governança i gestió del capitalisme, com és la Unió Europea i la seva estructura econòmica i, per tant, sortint de l’euro i negant el pagament del deute.

Creiem que amb la mobilització i la desobediència de la classe treballadora és possible fer front al procés de recentralització i avançar en el procés d’autodeterminació de la CAC i de la resta dels Països Catalans. La resposta de la classe treballadora a la conjuntura política actual a través d’exercir una desobediència massiva (en clau nacional) a la prohibició del referèndum del 9N, i la participació directa dels treballadors i de les treballadores a la crida a les urnes, ha de constituir-se com un precedent de mobilitzacions no vist fins ara, precedent que veiem com una oportunitat per normalitzar la institució de la desobediència, una eina necessària i útil per canviar les regles del joc establertes, per teixir, en un futur, un necessari escenari de ruptura amb el model productiu i de relacions laborals que ens imposa el capitalisme.

Malgrat que no ha sigut possible convèncer a altres organitzacions sindicals per convocar conjuntament a la Jornada de Lluita del pròxim 31 d’octubre, la Coordinadora Obrera Sindical, amb el suport de l’Esquerra Independentista, creiem que la classe treballadora catalana ha de plantar cara al TC i ha de mostrar el seu rebuig al govern espanyol i a la desconfiança que genera l’actual govern de la CAC. Per això diem que anar a votar el 9-N és una qüestió de classe, perquè, entre altres coses, creiem que la classe treballadora catalana ha de liderar el procés per exigir un marc laboral català basat en els principis del socialisme i del feminisme, a través de l’organització i la mobilització sindical.

Creiem que el sindicalisme d’alliberament de gènere, de classe i nacional ha de seguir incidint en la necessitat de seguir dotant a la conjuntura política actual del marc territorial dels Països Catalans i de la més que necessària confluència amb el nostre procés d’emancipació de classe. Concebem la jornada de lluita del pròxim 31 d’octubre com una primera passa per animar a altres organitzacions sindicals a treballar conjuntament per a la convocatòria d’una vaga general revolucionària en l’àmbit nacional i, per començar a fer-ho possible, us convoquem a tots i a totes a la concentració/manifestació que tindrà lloc el pròxim 31 d’octubre a les 18:00 de la tarda a la seu de Convergència i Unió de Barcelona.

Perquè la lluita de classes és l’única via cap a la independència.

SI als Països Catalans, SI a la classe treballadora.

Enllaç al web del Sindicat COS + Publicació

[Horta-Guinardó] Prou repressió a la desobediència, prou repressió a l'independentisme

El govern de CiU al districte d’Horta-Guinardó imposa més de 3000€ en multes a qui exigeix un referèndum d’autodeterminació.

Des del passat 10 de setembre, en plena precampanya per la consulta del 9 de novembre al Principat, el govern municipal de Xavier Trias ha interposat cinc multes per valor de 3300€ a veïnes d’Horta-Guinardó per exigir un referèndum vinculant.

Especialment flagrants són les últimes que s’han rebut: dues multes de 1500€ per enganxar cartells que exigeixen la desobediència a l’Estat espanyol.

I no és el primer cop; durant la campanya de les eleccions autonòmiques, un altre militant independentista va rebre una sanció d’una quantia similar pel mateix motiu.

Es dóna el cas que les multes sempre són per quantitats molt més grans quan les imposa el Districte d’Horta-Guinardó, amb Francina Vila i Susanna Porcar al capdavant, mostrant així una clara mania persecutòria.

Tot plegat arriba en un context en que les institucions no deixen espais d’expressió política. El capitalisme neoliberal, que ha dirigit els darrers 33 anys l’Ajuntament de Barcelona, ha convertit també els espais d’expressió en una mercaderia i s’han cedit a l’empresa privada que impedeix qualsevol mena d’agitació política al carrer.

Davant aquesta situació desobeïm i desobeirem, ocupant els espais que necessitem per expressar-nos políticament.

Denunciem:

1) La persecució de la militància independentista i de la seva tasca agitativa als carrers d’Horta-Guinardó.

2) CiU vol un poble mesell que no se surti del discurs oficial, que nega la desobediència i qualsevol via que ens porti a la ruptura amb l’Estat espanyol i amb les elits econòmiques a les quals representa CiU.

3) Les ordenances del civisme són l’equivalent a l’Ajuntament de la llei mordassa, pendent d’aprovació a l’Estat Espanyol. Busquen criminalitzar qualsevol veu discordant i aturar-la per la via de sancions que condicionin les vides de les activistes del barri. El govern de Xavier Trias, Francina Vila i els seus sequaços pretén aturar la dissidència als carrers d’Horta-Guinardó mitjançant la por.

4) Mentre CiU imposa al poble una consulta rebaixada per complir amb l’ordenament jurídic de l’Estat Espanyol, multa als que assumeixen el mandat popular de convocar un referèndum vinculant per decidir el nostre futur com a poble.

5) Amb aquestes multes, i per moltes altres qüestions, CiU demostra que no és només un enemic de classe sinó que també ho és pel nostre alliberament nacional.

Assenyalem com a culpables de la persecució de l’independentisme a Horta-Guinardó als regidors i consellers de CiU del nostre Districte: Francina Vila, Susanna Porcar, Lina Huélamo, Jaume Fibla, Roser Nogués, Gonzalo Puelles i Lluís Bou.

Ni les multes ni les ordenances ens aturaran. Desobeïm.

Prou repressió a la desobediència!
Prou repressió a l’independentisme!

B1Lzi-JIAAAyoc4
B1Lr3KlIQAAFXWM
B1Lrr0kIEAAwspz
B1LrsczIAAIz0x4
B1LrtmjIgAAKtVV
B1LrXBAIcAAMyiG
B1LrXo_IIAA_YXC
B1LrYH9IYAAbxNC
B1LybnbCMAAznC0
B1LydK_CIAASxJV