Aquest passat 22 de febrer sortí la sentència de l’Audiència Nacional en la que es condemna a presó al raper mallorquí Valtonyc. El veí de Sineu, fou denunciat l’agost de 2012 per Jorge Campos, el president del Círculo Balear, un col·lectiu de caire espanyolista i feixista que es dedica a atacar qualsevol moviment d’esquerres i independentista a Mallorca, tot promovent el secessionisme lingüístic, i que ja anteriorment, denuncià a militants de l’Esquerra Independentista de Mallorca, com és el cas dels 9 de Palma, jutjades el 29 de juliol del 2011.
Valtònyc ha estat condemnat a dos anys de presó per al delicte d’apologia al terrorisme i dels seus autors, un any de presó per un delicte de calumnies i injúries a la Corona, i sis mesos de presó per delicte d’amenaces no condicionals, a més de 3000 euros d’indemnització i d’assumir els costos del judici. Tot això, per cantar una cançó.
Els magistrats que dicten sentència afirmen que el dret a la llibertat d’expressió està limitat quan entra en conflicte amb altres interessos constitucionals.
Una vegada més, la justícia espanyola condemna a les qui lluiten per abolir les discriminacions, en aquest cas, utilitzant la música com a forma de protesta i per lluitar pels drets socials. L’estat capitalista espanyol criminalitza la llibertat d’expressió, aquesta vegada a la cançó com a eina de lluita. Mentrestant, aquests mateixos dies, veim com els lladres i corruptes que ens governen segueixen impunes davant la llei.
Tot i així, Valtonyc no es rendeix, i ha assegurat que cap sentència el farà callar. A més, es presentarà recurs al Tribunal Suprem.
Des d’Alerta Solidària, volem mostrar tot el nostre suport cap al cantant condemnat, denunciant la greu situació en la que ens trobam quan la justícia espanyola criminalitza als músics per les seves lletres mentre absol polítics i borbons.
Feim una crida a la mobilització al carrer i a l’organització en el Grup de Suport que s’ha creat en sortir la sentència i que tot just inicia un seguit de mostres de suport.
Cap presó silenciarà les nostres cançons!
LLIBERTAT VALTÒNYC!!
24 de Febrer de 2017, Palma. Països Catalans
Alerta Solidària – Arran – COS – CUP – Endavant – SEPC
Crònica del primer acte de la campanya 'Prou Feminicidis' al Barcelonès
El passat divendres 10 de febrer, des de l’assemblea comarcal d’Endavant al Barcelonès vam donar el tret de sortida a la campanya nacional ‘Prou feminicidis‘. Amb aquesta campanya, des d’Endavant (OSAN) volem desglossar totes les violències masclistes que es donen en el sistema capitalista patriarcal en què vivim.
L’arrencada a la comarca la vam fer amb la xerrada-debat Combatent la lesbofòbia, al Casal Independentista de l’Eixample ‘La Cruïlla’; en ella hi vam abordar la lesbofòbia en diferents llocs i des de diferents perspectives. Com a ponents, vam poder comptar amb les companyes Eva de Cal Janet (comunitat rural transfeminista), Marina Freixa de la Fúria Feminista del Fort Pienc i Elena Longares, de LesBiCat, que van exposar les seves experiències.
La lesbofòbia és la invisibilització de la identitat sexual per part de la gent amb qui convius
L’Eva viu des de fa temps al camp. Allà, s’hi ha trobat nombroses dificultats per la seva orientació sexual; d’una banda, li costa trobar casa ja que volen llogar-les a parelles heterosexuals; de l’altra, li costa l’accés a la terra ja que busquen un home i accés laboral. Així mateix, també ens va comentar que actualment es realitzen trobades de dones que viuen al camp on han creat una xarxa i noves estructures.
La lesbofòbia és diferent segon el lloc on vius
Per a la Marina, membre de la Fúria Feminista del Fort Pienc, el món es dividiria entre les lesbianes que molesten i les que no; ella estaria en aquest segon grup. Les dones lesbianes mai han existit i en això consisteix la lesbofòbia, en la invisivilització d’aquestes. Fins i tot, la Barcelona gayfriendly juga aquest paper d’invisibilització de les dones i ella mai s’hi ha vist representada; tampoc en el moviment LGTBI. Ha trobat el seu lloc en espais d’associacionisme juvenil i actualment en el col·lectiu de dones del qual forma part. És a través del moviment feminista que ha trobat facilitat per identificar-se com a “bollera”. Així, posa sobre la taula la perspectiva “bollo” ja que compta que el capitalisme-patriarcal també opera dins d’un sistema heteropatriarcal.
La lesbofòbia és una opressió molt complexa
L’Elena parlava com a dona lesbiana i militant de moviment LGTBI. També assumia la lesbofòbia com a una invisibilitat en el dia a dia i de la negació de la dona com a subjecte sexual actiu i amb desig. Dins del moviment LGTBI, han estat lluitant per aconseguir que actualment hi hagi perspectiva de gènere. Ha treballat força en el àmbits dels drets i ha trobat unes bones aliances amb el moviment bisexual i transsexuals. Han lluitat per tal que l’espai públic no només sigui pels home sinó també per les dones i actualment estan realitzant el protocol per a la reproducció assistida en el sistema sanitari.
Després de les exposicions de les companyes, es va generar un debat molt interessant on es van poder discutir diferents punts de vista així com parar i entrar en temes més concrets. La xerrada va ser del tot necessària per fer visible una violència ben present al nostre entorn però encara molt desconeguda per a la majoria de la població.
Fil del twitter comarcal amb recull en directe de la xerrada
Fils del twitter local amb recull en directe de les intervencions de l’Eva, la Marina i l’Elena.
Omplim els carrers de solidaritat amb les persones refugiades
Aquest dissabte 18 de febrer, diverses organitzacions han fet una crida a omplir els carrers de Barcelona i de Palma per exigir l’acollida de refugiats. Des d’Endavant OSAN fem una crida a sortir al carrer i, en el cas de la manifestació de Barcelona, a participar del bloc “Trenquem fronteres”.
Creiem que és molt important que en tota aquesta onada mobilitzadora es posin de relleu les responsabilitats, des de les més estructurals fins a les més properes, en la situació que viuen milions de persones atrapades entre Turquia, Grècia i altres països balcànics.
La vergonya que suposa les condicions inhumanes en què sobreviuen els i les refugiades assenyala directament a la Unió Europea i a l’estat espanyol. És una cara més de la inhumanitat d’aquestes estructures i del nul valor que donen a la vida humana i a les condicions en les que vivim la classe treballadora. És una cara més del nul respecte als drets i la voluntat dels pobles. I és per això que des de l’esquerra independentista diem que només alliberant-nos d’aquestes estructures podrem ser veritablement lliures.
Així mateix, creiem que és molt important denunciar la hipocresia que suposa fer el progressista amb proclames a favor de les persones refugiades mentre es practica o es tolera el racisme institucional contra els immigrants sense papers.
També creiem imprescindible assenyalar que la crisi dels refugiats no és una catàstrofe natural o espontània, sinó que té causes molt i molt concretes, en un imperialisme capitalista que no dubta en enfonsar països i en provocar o atiar guerres per tal de poder extreure el màxim benefici, sense importar-los la via de les persones.
Finalment, volem fer un reconeixement a totes aquelles persones que han donat el millor de sí mateixes als camps de refugiats de Grècia, havent de patir fins i tot la repressió del govern grec de Syriza, i també a aquelles persones que des de la idea de transformar la societat des del municipalisme, estan treballant a nivell local en l’acollida dels pocs refugiats que fins ara han aconseguit arribar als Països Catalans.
La solidaritat és la nostra millor arma.
Davant l'aprovació del CETA, trenquem amb la Unió Europea
Aquest dimecres és el dia assenyalat perquè el Parlament Europeu doni llum verda al CETA. Aquest tractat és l’Acord Integral Econòmic i Comercial entre la Unió Europea i el Canadà, un acord comercial i d’inversions. L’acord és un projecte polític, ideològic i social del capitalisme patriarcal que va més enllà del comerç i que tindrà conseqüències greus en el nostre dia a dia.
Allò que suposa el CETA:
Atempta contra la sobirania de poble català. Restringeix i pràcticament elimina la nostra capacitat per decidir la planificació i intervenció del sector públic en l’economia, per garantir el control popular dels sectors estratègics i assegurar uns bons serveis públics. Com el TTIP, i la Unió Europea, és contrari a la llibertat dels pobles, per tant, suposa un atac frontal al projecte d’emancipació nacional dels Països Catalans de l’esquerra independentista.
Suposarà noves privatitzacions de serveis públics. L’objectiu del CETA, i també del TTIP és obrir tots els sectors de serveis, sobretot els serveis públics -sanitat, educació, aigua, energia, serveis socials, serveis de salut mental, cultura-, a la competència de les empreses de l’altra banda de l’Atlàntic.
Empitjorarà la vida de les dones. La desreglamentació general i la privatització de les activitats més bàsiques de la vida quotidiana -serveis sanitaris, serveis socials, residències i altres tasques de cures- impactarà en les càrregues de treball que haurem de suportar les dones, reforçarà la divisió sexual del treball que situa en la llar la responsabilitat de sostenir la vida.
Empitjorarà les condicions laborals de les treballadores i els treballadors europeus. Suposarà menys drets. Els convenis i acords de l’OIT (Organització Internacional del Treball) quedaran en entredit per l’homogeneïtzació normativa. Les empreses podran denunciar totes les normatives que proposin millorar les condicions laborals existents. Amb el CETA el treball serà encara més precari.
Provocarà la reducció dels salaris i la pèrdua de llocs de treball. Al 2023, els treballadors hauran vist reduïts la mitjana dels seus ingressos anuals. La reducció mitjana en els països que formaran el CETA serà de 742 € per treballador. Al Canadà la reducció serà de 1.778 €, mentre que a la UE oscil·larà entre 316 € (Regne Unit) i 1.331 € (França). Es perdran al voltant de 230.000 llocs de treball, dels quals 200.000 correspondran a la UE, i 80.000 més a la resta del món.
Impedirà la municipalització dels serveis que presten els ajuntaments i que ara estan externalitzats o privatitzats. La clàusula trinquet prohibeix la possibilitat de revertir privatitzacions. A més, els ajuntaments no podran aplicar criteris de proximitat ni de promoció local en la seva compra, ni restringir l’ús de tècniques que es considerin perilloses, perquè estarà prohibit.
Agreujarà l’especulació amb els habitatges, ja que els interessos dels promotors i dels fons d’inversors privats prevaldran sobre la capacitat dels poders públics per posar per davant els interessos de les veïnes. A més, hi haurà ingerències de les grans empreses en el planejament i el desenvolupament urbà.
Repercutirà negativament sobre la nostra alimentació i afectarà greument la pagesia ja que no reconeix el Principi de Precaució de la política europea de seguretat alimentària. Tampoc reconeix les denominacions d’origen. I s’eliminaran quasi tots els aranzels a les importacions agràries i forestals des del Canadà, cosa que farà augmentar els residus de pesticides als aliments i obre la porta la importació de tota mena de transgènics sense etiqueta.
Degradarà de les normes sanitàries i agrícoles. El CETA degradarà la nostra salut. La tendència a l’homogeneïtzació normativa provocarà la pèrdua de la protecció sanitària que hi ha a Europa respecte els aliments i els productes fitosanitaris utilitzats.
Establirà un sistema d’arbitratge privat, format per tres advocats, que atorga a les multinacionals la capacitat de demandar als Estats que aprovin mesures que amenacin els seus beneficis potencials. Aquests tribunals acostumen a admetre les demandes milionàries de les corporacions, demandes que paguem amb els nostres diners públics.
Davant d’aquest nou atac contra els drets dels pobles i de la classe treballadora, des d’Endavant OSAN ens refermem en el convenciment que la independència dels Països Catalans i la sortida de la Unió Europea són condició imprescindible per a que la classe treballadora puguem construir un model econòmic alternatiu al capitalisme.
Contra la criminalització de la solidaritat amb Palestina
Els que justifiquen els crims de guerra han denunciat 9 activistes, entre les quals una militant d’Endavant, per expressar la seva solidaritat amb Palestina i denunciar la presència, l’agost de 2015, al festival de música Rototom d’un artista israelià que defensa de forma sistemàtica els crims de guerra comesos als territoris ocupats. La denúncia és per un “delicte d’odi”.
L’acusació d’antisemitisme contra qualsevol crítica a l’acció colonial de l’estat d’Israel a Palestina era fins ara una utilització barroera i lamentable de la memòria dels jueus perseguits durant segles i massacrats pel feixisme a Europa. Ara es pot convertir, a més, en una amenaça judicial, ja que la denúncia obre la porta a l’ús de l’article 510 del codi penal contra activistes dels drets humans.
Les acusacions d’antisemitisme per part del “Comité Legal para la Lucha contra la Discriminación” esdevenen encara més grotesques davant del fet que l’advocat dels denunciants ha defensat en altres judicis a integrants de grups violents neonazis.
Tot això forma part de l’estratègia d’una part de la ultradreta europea i el sionisme per a equiparar els delictes d’odi a les lluites pels drets humans amb l’objectiu de posar fre al creixent èxit del BDS i d’obrir un nou flanc repressiu contra els moviments revolucionaris.
Davant d’aquest atac, cal desemmascarar els interessos que s’hi amaguen al darrera i fer sentir ben fort la nostra solidaritat.
Més informació:
Comunicat de la campanya de suport
JUNTS, associació catalana de jueus i palestins, expressa la seva solidaritat amb els encausats
DIRECTA: Denuncien 9 activistes per demanar al Rototom que no contractés Matisyahu
DIRECTA: L’advocat de Lorenzo Sanz i Gescartera, al darrera de la denúncia contra les activistes del BDS
L’ACCENT: Ofensiva sionista contra els drets humans
L’ACCENT: El BDS en el punt de mira d’Israel
Fem front als lobbies privatitzadors de la sanitat
Aquest dilluns a la tarda fa el seu acte públic de presentació el Cercle de Salut. Sota aquest nou neutre s’hi amaga un lobby privatitzador de la sanitat, composat pels principals responsables de les polítiques sanitàries al Principat de les darreres dècades. És per tot això que un conjunt d’entitats, col·lectius i organitzacions, entre els quals Endavant OSAN, hem convocat una concentració de protesta a les portes d’aquest acte de presentació. Serà avui dilluns 13 de febrer a les 18.30h a l’Hospital Sant Joan de Déu de Barcelona, a Esplugues de Llobregat.
Aquest article d’Isabel Vallet publicat a L’Accent explica amb més detall qui composa aquest lobby i quins són els seus objectius.
Qui és qui al Cercle de Salut?
A finals de gener, es presentava el Cercle de Salut a Barcelona amb la finalitat de «vetllar» perquè el model català de salut segueixi sent mixt públic i privat; així s’explicita en el seu manifest fundacional, ple de generalitzacions i eufemismes, però que afirma el següent: “És més eficient un sistema de salut mixt en el qual col·laborin entitats públiques i privades”, “la sanitat pública és, per si sola, insostenible, requereix de la col·laboració privada”. No ens sorprèn: si hi ha persones interessades que el sistema de salut segueixi sent mixt públic i privat són precisament les membres del Consell Assessor d’aquest Cercle de Salut. I tant que els interessa, se’n beneficien personalment d’aquesta manera. I més enllà d’això, són les mateixes persones que han governat i gestionat la sanitat catalana els darrers 30 anys, els seus principals responsables.
Així, fent una ullada ràpida al secretariat del cercle, a les personalitats impulsores i a les personalitats adherides ens trobem:
- Helena Ris, presidenta de la patronal del sector privat Unió Catalana d’Hospitals, associació que agrupa múltiples empreses que presten serveis a la sanitat de manera privada, d’on també va ser president Boi Ruiz. Boi Ruiz, l’home triat per Artur Mas per pilotar la reforma del model sanitari, responsable de les retallades més salvatges a la sanitat pública, de l’època que més recursos públics s’han destinat a la sanitat privada, que més privatitzacions s’han dut a terme i que més han crescut els beneficis de les empreses que gestionen la sanitat.
- Josep Maria Padrosa, ex director del Cat Salut, mà dreta del Conseller Boi Ruiz i apoderat de Corporación Fisiogestión, un holding de 6 empreses sanitàries que l’any 2012 van facturar 14 milions d’euros a la Generalitat de Catalunya.
- Roser Fernández, ex-secretària general del departament de Salut del govern Mas, des del febrer del 2008 fins al desembre del 2010, directora general de La Unió. Des del juliol del 2004 fins al gener del 2007 va ser directora d’Estratègia i Anàlisi Econòmica de la Regió Sanitària de Barcelona.
- Carles Manté, exdirector del CatSalut imputat al cas Innova. Va crear una consultora sanitària després de deixar el càrrec i va facturar fins a 1 milió d’euros durant els cincs anys posteriors, 840.000 dels quals provinents d’Innova.
- Josep Maria Via, ex cap del Gabinet del Departament de Salut durant el pujolisme. Ex Director de la Divisió Internacional del Consorci Hospitalari de Catalunya,S.A., entitat público privada per excel·lència, ex President del Consorci Parc Salut Mar.
- Francesc García-Cuyàs, Director de la Fundación TicSalut, una fundació que és l’encarregada d’impulsar les TIC en el context de la salut i amb una estructura que permet que més d’un centenar d’empreses privades formin part del seu Consell Assessor.
- Guillem Lopez-Casasnovas, economista i assessor del Banc d’Espanya.
- Olga Pané, gerent del Consorci Parc Salut Mar de Barcelona, afí a les aliances estratègiques entre el món públic i el privat i una de les persones que cobra més que els consellers.
- Francesc José María, secretari del Cercle ex gerent del Institut Català de la Salut (ICS), ex Secretari General d’Innova.
- Marina Geli, ex Consellera de Salut del govern Tripartit. Entre la seva gestió destaca el pas de l’ICS d’entitat gestora de la Seguretat Social a empresa pública, fet que va obrir la porta a la privatització de la gestió dels centres i va encarregar l’estratègia de desmembrament de l’ICS, Estratègia del Cat Salut de la legislatura 2007-2010, amb mesures com la creació del Consorci de Lleida. Abans de finalitzar el mandat i sortir del govern, el 2010, el tripartit encara va fer efectiva una la constitució del SISCAT, que en un dels seus apartats especificava que també el configurarien «centres de titularitat privada els serveis dels quals siguin necessaris per implementar les previsions del Pla de Salut de Catalunya i així ho sol·licitin».
Per qui han de vetllar aquestes persones més enllà dels seus interessos privats, si aquestes persones són culpables d’haver generat un sistema sanitari mixt públic i privat que presenta llistes d’espera criminals (138.606 persones en llista d’espera per a proves diagnòstiques i 161.730 per a intervencions quirúrgiques), que ha menystingut i infrafinançat l’atenció primària? Sí, són culpables d’haver retallat més de 5.122 professionals, d’haver tancat més de 1.200 llits, del col·lapse de les urgències dia sí i dia també i del fet que s’obligue les pacients a restar als passadissos. Són culpables d’haver facilitat el drenatge de recursos públics per a engreixar beneficis privats i, en definitiva, volen rematar la construcció d’una sanitat pública dual, una per a pobres i una per a rics, empitjorant la salut de la classe treballadora i en major mesura les dones, així com precaritzant les condicions laborals de les treballadores de la sanitat.
Més aviat nosaltres haurem de vetllar per fer-los fora del sistema sanitari! Rebem el Cercle de Salut com es mereix avui Dilluns 13 de febrer a les 18:30 hores a la porta de l’Hospital Sant Joan de Déu.
La nostra salut no pot ser el seu benefici! Fora privatitzadors de la sanitat pública!
No a la presència de Baltasar Garzón a l'homenatge a les víctimes dels bombardejos feixistes a Xàtiva
El proper 12 de febrer, s’ha programat a Xàtiva un acte d’homenatge a les víctimes dels bombardejos feixistes sobre aquesta localitat durant la Guerra Civil. En aquest acte s’hi ha convidat i s’ha anunciat la presència de Baltasar Garzón. Aquest jutge, malgrat ser defenestrat per les querelles internes entre els diversos sectors afins al PP o al PSOE utilitzant com a excusa una instrucció judicial sobre la memòria històrica, ha estat un dels principals actors de la repressió política i l’encobriment de la tortura. Per aquest motiu, diverses entitats, col·lectius i organitzacions de Xàtiva, entre els quals Endavant OSAN, hem impulsat un manifest, obert a noves adhesions, per expressar el rebuig a la presència de Garzón en aquest acte.
MANIFEST
Davant l’anunci de la participació de Baltasar Garzón en l’Acte d’homenatge a les víctimes del bombardeig de Xàtiva en la guerra civil, les persones i els col·lectius sotasignats manifestem el nostre enèrgic rebuig i demanem a l’organització de l’acte que retire la convidada a aquesta persona a participar en l’acte en que, cada any, Xàtiva recorda la barbàrie franquista i els abusos de la repressió.
Considerem que el sr. Garzón no és una persona gens idònia per participar en aquest homenatge. La repressió franquista era política i era ideològica. Es detenia, es torturava i s’afusellava les persones per les seues idees polítiques. Baltasar Garzón ha estat un jutge que s’ha caracteritzat durant la seua trajectòria professional per la intervenció en processos molt mediàtics, alguns d’ells molt polèmics, i tenyits d’una persecució més aviat política que jurídica. Entre d’altres, aquest personatge, des del seu despatx de l’Audiència nacional, el juliol de 1992 va dirigir una operació contra l’independentisme català, ordenant la detenció de més de seixanta persones arreu dels Països Catalans (València, Alginet, Monòver, Benicarló, Barcelona, Mataró, Manresa i Palamós) a qui els aplicava la llei antiterrorista acusant-los de pertànyer a Terra Lliure. La majoria de detinguts foren torturats a les casernes de la Guardia Civil i denunciaren davant el, llavors, jutge Garzón haver signat les declaracions policials sota tortura, sense que per part d’aquest es fes res per investigar les tortures denunciades. En aquesta operació a més, es varen registrar seus d’organitzacions polítiques com el Moviment de Defensa de la Terra, o les de mitjans de comunicació, com la del setmanari El Temps. A banda d’aquest cas i casos similars que afectaren a detinguts per suposada pertinença a ETA, el sr. Garzón fou famós també per tancar mitjans de comunicació: el 1998 Egin i el 2003 Ardi Beltza, dos publicacions que, posteriorment, les respectives sentències van considerar que desenvolupaven una activitat legal.
És per aquesta trajectòria de l’exjutge de l’Audiència nacional que considerem que la seua presència a l’Acte del proper dia 12 de febrer és una vergonya per la memòria de les víctimes de la repressió franquista. La tortura és tortura tant si la duia a terme la policia franquista com si la duen a terme els cossos policials posteriors. I ignorar les denúncies de tortura és contribuir a la impunitat i a la vulneració sistemàtica dels drets humans. És complicitat. I no es pot honrar la memòria de les víctimes de la repressió franquista amb un personatge que té al seu currículum operacions policials contra persones per la seua pertinença a una ideologia concreta o contra mitjans de comunicació també per la seua adscripció ideològica.
És per això que fem una crida a la societat civil xativina a mostrar el rebuig a la participació del sr. Garzón en l’Acte d’homenatge a les víctimes del bombardeig, i a l’organització de l’acte a retirar la seua participació en aquest.
Xàtiva, febrer de 2017
Hem hagut de posar el dit per assenyalar la lluna
En l’univers informatiu i polític de les declaracions, les contradeclaracions, les escenificacions i el fum, només s’ha pogut parlar de fets socialment incòmodes pel poder quan aquests s’han imposat a l’agenda informativa a través d’una polèmica. En un comunicat fet públic ahir mateix, denunciàvem un seguit de dades i situacions de la sanitat pública als Països Catalans. Durant aquestes darreres setmanes, diverses organitzacions han difós les dades diàries del col·lapse a les urgències de diferents hospitals del país. Totes aquestes denúncies queden sempre silenciades o soterrades amb declaracions polítiques governamentals que ningú es molesta a contrastar.
És per això que, recuperant una idea de 2002 feta per la vaga general contra el govern d’Aznar, vam decidir llançar un cartell que fos una provocació. Els i les de baix, els i les que sempre estem en situació de rebre, estampant una cleca al poder. Pensàvem que al poder el podria la seva prepotència i no es podria estar d’afirmar-se com a poder i cridar a l’exclusió de qui dissideix. Volíem que la situació a les urgències hospitalàries -i en especial la situació a l’Hospital Parc Taulí de Sabadell- no continués silenciada o descrita com una situació puntual.
Aquells que no havien tingut ni mig gest d’indignació per a les persones que són ateses en passadissos o que esperen mesos a la llista d’espera, ni per la professió que salva la cara del sistema públic davant la població, de cop i volta han alçat la veu contra un simple cartell virtual. Han deixat així al descobert que els preocupa més la seva “honorabilitat” com a polítics que els problemes que gestionen. I quan han fet servir l’excusa de la “violència”, excusa perquè violència són altres coses i no un dibuix de còmic, han deixat al descobert la seva profunda hipocresia. Una metàfora en forma de cleca els ha generat més indignació que moltes de les violències reals, físiques i estructurals, de les quals són responsables directes.
La resposta corporativa en tromba del govern autonòmic contra el cartell ha posat al centre de l’escenari tota la parafernàlia de la política hipòcrita. Per exemple, la retòrica de la condemna i la demanda de retirar el cartell. Paraules buides i demandes estèrils per tapar reivindicacions que afecten les condicions materials de vida de la gent. Només els queda la propaganda i les cortines de fum per a tapar la realitat de les seves polítiques antisocials. Per molt que ens vulguin vendre la idea dels “pressupostos més socials de la història”, o per molt que s’escudin en la manca de sobirania fiscal, la realitat és que l’actual model és el seu model i que davant la disjuntiva de retallar privilegis al sector privat, opten per la retallada al sector públic. I ho continuarem dient alt i clar, per tots els altaveus possibles.
Nosaltres sabem que en la política-espectacle el xou dura el que dura. No tenim tanta ingenuïtat. Per això aquestes accions són només complementàries i puntuals. Avui hem aconseguit que les retallades a la sanitat i les mobilitzacions per oposar-s’hi tornin a estar presents als mitjans de comunicació. Però només amb contrapropaganda no farem avançar la mobilització. La mobilització es construeix des de baix i amb el treball constant, com hem fet colze a colze amb centenars de companyes en múltiples lluites. I en això estem cada dia.
Abaixem el teló i sortim al carrer.
Comunicat d'Endavant en relació al debat de pressupostos i el procés d'autodeterminació nacional
El passat dissabte, 28 de gener la CUP-CC va decidir votar favorablement els pressupostos plantejats pel govern de Junts pel Sí amb l’objectiu d’obrir via lliure al referèndum. Des del respecte a la decisió presa, i partint del reconeixement al procediment democràtic i assembleari que ha portat a aquesta decisió, Endavant (OSAN) volem manifestar públicament els motius que ens van portar a votar en contra d’aquesta decisió, exposar els arguments que motiven aquesta posició, i assenyalar el que per nosaltres són les prioritats en els properes mesos.
Abans de res volem subratllar que compartim amb una àmplia majoria de les integrants de la candidatura de la CUP-CC que aquests pressupostos són uns pressupostos antisocials, liberals i continuistes; que són uns pressupostos que ni tant sols exploren els límits de l’actual sistema autonòmic quan ja s’acumulen 7 anys de polítiques d’austeritat que han castigat durament les classes populars; i que són uns pressupostos que Junts pel Sí no ha dissenyat per obligació, sinó per convicció.
Però diferim de la CUP-CC amb la decisió presa i amb l’anàlisi de les conseqüències que pot comportar: és evident que a curt termini l’aprovació dels pressupostos pot permetre una major capacitat d’acció a la CUP-CC en el terreny de la política parlamentària. Però més enllà de l’àmbit institucional, en el terreny de la construcció d’una alternativa política global, les conseqüències de la decisió presa poden ser molt importants més aviat que tard.
Perquè entenem que calia dir NO als pressupostos?
El referèndum, unilateral i efectiu, ha estat la proposta que l’esquerra independentista i Endavant hem estat defensant des de 2012 com a materialització de les demandes expressades multitudinàriament al carrer. I malgrat que va desaparèixer de l’anomenat full de ruta independentista, la CUP-CC va portar el govern a haver de fer la promesa d’un referèndum per aquest 2017 després de rebutjar la investidura d’Artur Mas i els pressupostos de l’any passat.
Però en els darrers mesos, el govern ha utilitzat el referèndum com un instrument per a un nou xantatge per continuar alimentant els privilegis i les prebendes de l’autonomisme, les polítiques antisocials i d’austeritat i la perpetuació de la doble explotació de les dones, a casa i al treball, justament allò que l’esquerra independentista havia assenyalat com a un dels pilars de l’autonomisme que aquest procés d’autodeterminació havia d’ajudar a enterrar.
Com no podia ser d’una altra manera, la nostra posició ha consistit en rebutjar el xantatge practicat pel govern de condicionar el referèndum, una reivindicació i una necessitat sustentada per una majoria social, a uns pressupostos definits d’acord amb els interessos d’una minoria. Entenem que la consigna del govern «sense pressupostos no hi ha referèndum» consistia en una vinculació absolutament arbitrària que tenia com a únic objectiu perpetuar el programa econòmic liberal i els privilegis blindats durant 37 anys d’autonomia.
Per contra, entenem que supeditar el referèndum al manteniment del status quo i dels privilegis de l’autonomisme, i per tant al manteniment de la sobreexplotació de les classes populars, i en major mesura de les dones, és a la pràctica atacar el referèndum i, sobretot, les possibilitats de guanyar-lo.
Per celebrar el referèndum no era necessària l’aprovació dels pressupostos. Aquesta legislatura, anomenada excepcional, no va constituir-se per gestionar una autonomia que està esgotada i que no serveix per resoldre els problemes de la societat catalana, sinó per exercir l’autodeterminació. No rebutgem, ni hem rebutjat mai, cap aliança que ens permeti organitzar el referèndum, inclosa l’aliança amb les classes socials a qui representa el PDECat: però el contingut polític i social d’aquesta aliança, això és, el punt d’unió de l’independentisme, no és ni pot ser un acord en el model polític, social i econòmic que hi ha darrere d’un acord pressupostari. L’únic punt d’unió només pot ser el referèndum vinculant d’independència. Voler forçar tot l’independentisme a un acord en matèria pressupostària no ajuda a ampliar-ne la seva base social, sinó que la contrau, i la contrau justament per l’esquerra, que és per on l’independentisme pot i ha de créixer per esdevenir majoritari dins la societat catalana.
Per guanyar el referèndum, les classes populars han de veure en la independència una opció per millorar les seves condicions materials de vida. Una opció que queda en entredit amb cada passa processista dilatòria, que únicament afirma els interessos de la classe benestant. Com vam dir, alguns volen la independència perquè res no canviï; nosaltres necessitem la independència per canviar-ho tot.
D’ara en endavant…
Endavant (OSAN) manifestem la nostra preocupació perquè la dinàmica del xantatge permanent i de l’ús dels anhels d’autodeterminació per a sustentar el regim autonomista s’acabi imposant definitivament, com ho ha fet en aquesta ocasió sobre la CUP-CC. La CUP-CC va presentar-se com una eina que venia a accelerar i fer possible l’exercici del dret a l’autodeterminació, i alhora, com una eina per plantar cara a un sistema polític corrupte, a denunciar sense embuts la màfia capitalista i la seva aliança amb el patriarcat, i a construir una alternativa perquè les treballadores tinguem una vida que valgui la pena viure. Amb la decisió d’aquest dissabte, aquesta eina queda tocada.
Aprovant els pressupostos de Junts pel Sí, la CUP-CC assumeix subordinar a la pràctica, encara que sigui condicionalment i de forma temporal, la reivindicació d’un nou sistema de relacions socials i econòmiques a la reivindicació nacional; amb la decisió de donar suport a uns pressupostos regressius socialment i econòmica a canvi de facilitar un referèndum d’autodeterminació, la CUP-CC carrega involuntàriament d’arguments aquelles opcions que defensen la regeneració i la reforma de l’estat i dóna pas a un nou escenari polític bipolaritzat entre el sobiranisme liberal i l’esquerra dels comuns -una esquerra socialment inofensiva i nacionalment inhibida-, que reediti la vella divisió del país entre CiU i PSC-PSOE. Aquest escenari podria provocar, a mig termini, que una gran massa de població desconnecti de nou de tot allò que pugui sonar a «política».
Per tots aquests motius, Endavant OSAN no pot sinó discrepar de la decisió de la CUP-CC.
Ho fem públicament des de la independència que ens dóna ser una organització autònoma i amb capacitat política pròpia, i no pas un corrent intern d’una altra organització. I des de la posició de qui ha mantingut un silenci respectuós amb les organitzacions i la militància de la CUP-CC durant tot el procés deliberatiu i de debat.
Ho fem també des de l’autocrítica per la insuficient capacitat que hem tingut per contribuir a l’organització popular, la construcció d’un contrapoder popular capaç de posar fre als xantatges de les classes dominants, i d’afirmar al carrer allò que no hem sabut consolidar al Parlament. Avui és ja una urgència, per al conjunt de l’esquerra independentista, però també pel conjunt del moviment popular, recuperar els carrers, i no deixar en mans de les institucions la resolució dels conflictes polítics i socials del nostre temps.
I ho fem, en definitiva, per contribuir, des de la nostra modesta posició, a sacsejar els espais polítics que tenen la clau de la defensa de fer indestriable alliberament nacional, social i de gènere.
Per tots aquests motius:
- D’entrada, i donada, la resolució del debat pressupostari, és evident que és el govern de Puigdemont i de Junqueras qui passa a carregar amb tota la responsabilitat per implicar el conjunt l’administració autonòmica en la celebració del Referèndum. Cap nou aplaçament i cap reculada no serà justificable: si el setembre no hi ha referèndum, el govern haurà d’assumir tota la responsabilitat, i el moviment popular per la independència haurà de ser el primer en exigir-li-la.
- Fem una crida a plantar cara a les retallades i renúncies que es deriven de tots els pressupostos de les grans institucions dels Països Catalans. Cal que l’esquerra independentista ajudi a la mobilització i l’autoorganització per combatre el tancament de línies escolars, els col·lapses a les urgències, les privatitzacions i externalitzacions encobertes, l’impacte d’aquestes privatitzacions sobre la vida de les dones, la pressió especulativa sobre l’habitatge i els talls de subministraments bàsics. Si diem que aquests pressupostos són en essència iguals que els que fa 7 anys que regeixen l’autonomia, cal continuar plantant-los cara, amb la mateixa o encara més intensitat del que ho hem fet durant aquests 7 anys.
- Cal començar a treballar des d’ara en la reconstrucció d’un programa d’autodeterminació en clau popular i per al conjunt dels Països Catalans, que combati el muntatge processista de perpetuació del règim autonomista en «transició nacional», i que refaci el lligam entre alliberament nacional, alliberament social i alliberament de gènere. La construcció d’aquest programa haurà de partir d’una autocrítica profunda del conjunt de l’esquerra independentista i la unitat popular, i probablement també haurà de comportar en un futur proper un procés de refundació de tot aquest espai polític.
Països Catalans, a 31 de gener de 2017
La sanitat pública humiliada per governs retalladors, privatitzadors i continuistes. Plantem-los cara!
7 anys d’intenses retallades, de precarització de les treballadores i treballadors i d’afavoriment deliberat de la sanitat privada, excusades en la crisi capitalista, ens han deixat un panorama devastador a la sanitat pública a tots els Països Catalans. Els centres sanitaris total o parcialment públics, han vist els seus pressupostos minvats de forma important, comprometent en alguns casos la pròpia viabilitat del centre. La foto ens mostra amb xifres molt semblants milers de llits tancats des de 2010, una mitjana del 13% de treballadores menys, i unes dades de despesa per càpita que no són esperançadores malgrat el canvi dels governs autonòmics. Despeses inferiors als 1200 euros per persona a tots els Països Catalans. Una situació que impacta directament en l’estat de salut de les classes populars i en major mesura de les dones, que han d’assumir totes les tasques de cura que deixen de fer els serveis públics.
Segurament trobem la seva màxima expressió de tot l’anterior en el col·lapse de les urgències i que ens ofereix la imatge més denigrant del sistema. L’Hospital Clínic de València i la Fe que des de mitjans de desembre registren desenes de pacients als passadissos. Com l’hospital d’Elda, que el 10 de gener tenia 46 persones ingressades als passadissos. O el cas de l’Hospital Parc Taulí a Sabadell, on el 5 de gener hi havia 115 pacients a urgències, dels quals 49 pendents de ser ingressats, 44 pendents de tenir llit assignat, 19 pacients portaven més de 24h al servei, i només n’hi havia 2 sota sospita de grip. Una imatge que podem veure repetida a l’Hospital Vall d’Hebron (Barcelona), a l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol (Badalona), o a l’Hospital Son Espasses i Son Llàtzer a Mallorca, que registraven més de 60 pacients el 10 de gener esperant un ingrés després de moltes hores a urgències.
Una instantània que no pot atribuir-se a l’epidèmia de la grip com volen fer creure els respectius governs autonòmics, Carmen Monton, consellera de sanitat valenciana donava normalitat a la situació afirmant que les xifres d’atencions urgents dels últims dies «es troben dins de la mitjana de l’època d’aquest any» i que pot haver-hi «pics assistencials que varien d’un dia a un altre». La palma se l’emporta Toni Comín, conseller de salut de la Generalitat de Catalunya, que directament culpava al col·lectiu d’infermeria. Per Comín, hi ha malalts en llistes als passadissos per “decisió de la infermera, que vol tenir el pacient a la vista. Més d’una vegada, tenint plaça en un box d’urgències, la infermera decideix deixar a un malalt, sense familiar acompanyant, al passadís”. Una instantània que té la seva causa en la cronificació de les retallades, la precarització de les condicions laborals de les treballadores i l’afavoriment deliberat de la sanitat privada.
Perquè mentre ens expliquen que no hi ha més recursos per la sanitat pública per als respectius pressupostos en salut pel 2017, els diversos governs autonòmics de JxS i els tripartits al País Valencià i a les Illes segueixen drenant milions per la sanitat privada, per les mútues, per les asseguradores, per les empreses privades a les que s’ha externalitzat molts serveis bàsics pel funcionament normal dels hospitals com la neteja, la cuina, la seguretat, etc. Així el Govern del Principat és el que més diners públics destina en termes absoluts i relatius a la partida de concerts amb la sanitat privada, arribant a 2.400 milions d’euros. Això representa el 26,4% de la despesa pública en salut. El govern valencià hi destina només 349 milions d’euros, ja que aquests concerts els complementen els 5 hospitals gestionats directament per empreses privades: Hospital de La Ribera, Hospital de Manises, Hospital de Dénia, Hospital de Torrevieja i Hospital del Vinalopó. El Govern de les Illes és l’únic dels governs autonòmics que ha reduït els concerts però, tot i així, l’any 2016 es van dedicar un 9,6% del percentatge del pressupost als concerts.
Respecte el número d’hospitals i nombre de llits en comparació amb els hospitals públics i el número de llits als hospitals públics, al Principat un 56,3% corresponen a hospitals privats, un 43,6% en el cas de les Illes i un 17,8% el cas del País Valencià.
I tot l’anterior sense fer esment a tots els escàndols que van apareixent associats a la gestió corrupta per part de les empreses sanitàries privades dels centres sanitaris públics. Per exemple, el cas de Ribera Salut, propietat de CENTENE i del Banc de Sabadell, que va facturar en 2015 500M€ i és l’empresa privada que gestiona l’Hospital de la Ribera. Aquest dissabte 28 de gener es publicava la notícia referent a un informe de la Inspecció de la Conselleria de Sanitat on es prova que aquesta empresa privada ha emès factures de forma irregular per valor de 2,6 milions d’euros entre els anys 2013 a 2015, entre altres irregularitats.
És per tot l’anterior que el nostre missatge no pot ser quedar-nos únicament en la necessitat de revertir les retallades o en apostes superficials com la que oferia l’acord del Botànic on simplement es parlava d’estudiar quina era la millor manera per recuperar els serveis sanitaris privatitzats. Aquest sistema sanitari mixt públic i privat s’ha de capgirar completament perquè el dret a la salut quedi deslligat del mercat i de qualsevol concepció mercantil. És a dir, perquè mai i en cap cas la nostra salut pugui suposar un negoci. Capgirar el sistema no és possible dins de l’estat espanyol i de les competències de l’autonomia, ni reclamant un millor finançament dins dels límits autonòmics, ni tampoc és possible plantejant el procés independentista com un simple tràmit administratiu que segueixi privilegiant els mateixos interessos de la classe que es lucra de de la depredació de la nostra sanitat pública.
Capgirar el sistema necessàriament passa per organitzar-nos i plantar-los cara. Per treballar per una sanitat pública de propietat, gestió i provisió, universal i de qualitat. És l’única garantia que tenim les classes populars perquè es respecti el nostre dret a la salut.
Prou humiliacions a la sanitat pública!
Plantem-los cara!
El llibre roig dels Països Catalans (2014)