28-J | Orgull és revolta!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del dia per l’alliberament LGBT

Aquest 28-J, 50 anys després de Stonewall, ens recordem de la necessitat de mantenir l’espurna d’aquella revolta i que cal que sortim als carrers. Reivindiquem que existim, i ho fem sent conscients que l’orgull és revolta.

Entenem que el nostre alliberament no passa només per mesures legals, que ens igualin a la norma i que durant un mes a l’any empreses s’apropiïn de la nostra lluita per netejar-se la imatge. La base de la nostra opressió té les arrels en un sistema capitalista que reforça la concepció que només són legítimes aquelles relacions amb una finalitat reproductiva i que, per tant, generen mà d’obra. És un sistema al qual interessa encotillar-nos en expressions de gènere estretes i ordenades, en què les dones assumeixen les tasques reproductives i de cures dins i fora de la llar i, per tant, un sistema econòmic, que, tot i tolerar-nos en alguns moments, és contrari al nostre alliberament. Encara que ens pugui semblar que el sistema evoluciona i s’adapta a nous contextos socials, igual que ho va fer quan va necessitar assimilar la dona com a mà d’obra barata, actualment ha acceptat incorporar altres sexualitats en el mercat sempre que estiguem disposats a reproduir els mateixos models de familiar nuclear que la resta de parelles heterosexuals.

A més, cal que posem de manifest que no volem viure lliurement com a lesbianes, bis o trans dissidents per reproduir lògiques patriarcals que són contràries al nostre alliberament com a dones. Lluitarem contra un capitalisme rosa que, mentre ens utilitza per ampliar el seu mercat, millorar la seva imatge i tenyir dels nostres colors la seva roba, ens expulsa dels nostres barris, ens precaritza i ens explota.

En aquest sentit, cal que fem valdre el paper de les dones lesbianes, bis i trans, que sempre han estat presents en aquest lluita, però sovint en un segon pla. Recordem i homentatgem avui les dones trans que van liderar la revolta considerada com l’inici de la lluita LGTB, la revolta de Stonewall. Sortim als carrers aquest 28-J, també, per totes les que vam aguantar les càrregues de la policia a la primera manifestació a Barcelona.

En definitiva, apostem per canviar-ho tot, sent convençudament feministes i socialistes. Entenem que, sense un canvi en el model econòmic i social, el nostre alliberament no serà possible. Quan avancem nosaltres, estarem fent avançar també a tota la resta, caminant cap al món nou que volem construir. Entenem que una lluita LGBT que no tingui en compte les nostres condicions materials i que no posi el focus a millorar el nostre accés al món laboral, a l’habitatge o a la salut no ens serà útil.

Per donar resposta a les opressions que rebem les persones amb sexualitats i identitats de gènere dissidents, cal que recuperem aquest esperit de lluita col·lectiva. Aquell que entén que ha d’anar de la mà de la resta de lluites i que té com a principi la solidaritat entre totes. Un esperit de lluita que entén que no és compatible voler-nos representar, mentre ens expulsa de casa. Recuperar l’esperit de la primera revolta i per encarar totes aquelles que estan per venir, però amb la certesa de defensar-nos entre totes col·lectivament.

L’Orgull és revolta

Restauració

Del darrer cicle electoral (que inclou unes europees, unes generals espanyoles, les autonòmiques al País Valencià i les Illes i les municipals espanyoles), se’n poden extreure conclusions molt diverses i des de molt diverses perspectives. Pel que fa a l’esquerra independentista, la prioritat passa per la valoració dels resultats municipals de la CUP, però cometríem un error si els analitzem aïlladament. Sobretot si no tenim en compte els resultats obtinguts pels comuns en les seves diverses formes. És important que sigui així perquè la davallada electoral d’ambdós sectors (anticipada per algunes convocatòries anteriors) respon a causes parcialment comunes: les darreres eleccions tanquen, en certa manera, el cicle polític encetat amb la crisi econòmica (2008). Un cicle íntimament entrellaçat, al Principat, amb el procés sobiranista.

S’hi pot buscar tota mena de causes conjunturals. Hi són i cal tenir-les presents. La CUP no es presentava a les generals, de manera que durant la primera fase del cicle (abril) la CUP era un actor absent, mentre que les altres forces estaven ja en campanya. Una part del vot de l’esquerra independentista va donar els seus vots al Front Republicà, que va obtenir uns resultats raonablement bons atès el risc inherent a aquesta aposta. Tampoc no ajudava a la clarificació el fet que les municipals coincidissin amb europees i autonòmiques. La CUP només participava en les municipals, i aquest fet tampoc no afavoria el vot per les nostres candidatures. Pel que fa als comuns (Podemos i les diverses formes en què es presentava) probablement s’han vist afectats per la resurrecció del PSOE i el seu paper com a vot útil davant la radicalització de la dreta espanyola i la irrupció de VOX.

Però centrar-nos en aquests fets ens podria dur a una autocomplaença perillosa i a una manca d’autocrítica que ens impediria analitzar correctament la nova conjuntura. Les darreres eleccions són una hòstia a la cara de la «nova esquerra» sorgida en o potenciada per l’escenari de la crisi. El balanç d’aquesta crisi (una dura derrota per a la classe treballadora des del punt de vista objectiu) ha estat assumit com a inevitable i, fins i tot, «normal». Per si a algú li quedaven energies per lluitar-hi en contra, el sistema ha sabut introduir l’espantall de l’ultradreta, sempre útil per a intimidar l’esquerra i portar-la a posicionaments moderats. L’exhibició d’aquest espantall és el resultat d’una provocació: els grans avenços que, des del punt de vista de la vertebració subjectiva, el moviment popular havia assolit en forma de mobilització i hegemonia ideològica. El sistema ha estat ofès i es llança a l’atac. Quan l’adversari avança línies és exactament quan cal colpejar-ne l’esquena de la defensa, però per això cal assumir certs riscos que no s’han assumit.

Naturalment cal establir distincions entre ambdós casos: la CUP és el resultat d’una acumulació de forces de l’esquerra independentista que comença abans de la crisi i en la qual la crisi actua simplement com a potenciador. La missió històrica dels comuns, en canvi, consisteix a canalitzar per via institucional la tensió generada per la crisi. D’altra banda, les limitacions de l’esquerra independentista en aquest context no provenen tant de les renúncies forçades per l’activitat institucional com per l’absència d’un programa concret de ruptura, programa que els comuns no troben a faltar perquè la seva aposta té un caràcter netament reformista i exclusivament institucional. Això condueix necessàriament a la reproducció de les formes pròpies de la política burgesa, tals com un culte a la personalitat malaltís en el cas de l’actual alcaldessa de Barcelona, Pablo Iglesias i altres. La CUP no és completament aliena a aquest fenomen però ha establert mecanismes de seguretat que el limiten considerablement.

Fins aquí els condicionants conjunturals, molt menys favorables que en anteriors cicles electorals. Però no ens podem quedar aquí. Els resultats d’aquest darrer cicle electoral, que seran probablement confirmats per les properes autonòmiques del Principat, contenen també un punt de lucidesa per part dels electors: el balanç de l’acció institucional de l’esmentada «nova esquerra» és molt pobre. No només no es pot apel·lar a grans conquestes revolucionàries a escala local, sinó que a escala autonòmica, del Principat, no s’ha sabut plantejar cap estratègia alternativa al «farol» previsible dels partits nacionalistes. És important no deixar-se dur per la dinàmica antirepressiva que substitueix en aquests moments l’autèntic debat polític, que és el de l’autodeterminació i la destrucció del règim del 78. Si alguna cosa demostra el judici recentment conclòs és el fet que, efectivament, no hi havia cap voluntat de rebel·lió i que, per molt injusta que sigui la presó preventiva i les condemnes que estan per venir, els acusats tenen moltes coses per explicar al poble que va fer possible l’1-O.

Es podrà dir que l’esquerra independentista no ha sabut què fer al respecte tampoc fora de les institucions, però no és menys cert que, malgrat totes les prevencions inicials, no s’ha pogut evitar que el poder institucional –com a mínim en grans institucions com la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Barcelona- s’acabés comportant com un cos separat del conjunt del moviment.

Aquesta anàlisi no pretén fomentar el catastrofisme. Només evitar que enfrontem el nou escenari sense haver superat mentalment l’anterior romanent en un món de ficció còmode però erm. S’obre davant nostre un escenari de restauració. La resurrecció del PSOE és un símptoma de cansament i d’un desig col·lectiu de moderació i «normalitat» després d’una dècada gens normal. Aquesta resurrecció, a escala del Principat, coincideix amb la línia possibilista d’ERC en una restauració de la sociovergència i del centre autonomista amanit, com a molt, amb certa gesticulació independentista per part d’ERC. La hiperventilació postconvergent respon més a l’instint de supervivència de Carles Puigdemont i el seu entorn que a una estratègia política digna d’aquest nom.

Tot i que aquestes reflexions tenen valor per al conjunt dels Països Catalans, els resultats de les autonòmiques ofereixen certs matisos. Tant al País Valencià com a les Illes Balears els resultats, sent dolents, permeten allargar el període obert amb la derrota del PP en ambdues comunitats i, per tant, evitar ni que sigui temporalment certes tendències reaccionàries i violentament anticatalanistes que havien arrelat perillosament en aquests territoris. A la Catalunya sota ocupació francesa la victòria de l’extrema dreta (tot i que lleument a la baixa) delata tendències molt afins a les del conjunt de la República Francesa, confirmant-se la tendència a la baixa de la coalició de Macron i la consolidació d’Els Verds com a primera força de l’esquerra.

S’obre davant nostre un període passiu i enrocat des del punt de vista de la política institucional. Cal separar el gra de la palla, defensar les places conquerides i començar a segar les males herbes. Tornar a acumular forces, reforçar la cohesió territorial del moviment, mobilitzar el descontentament que els efectes de la crisi continuen generant i aprofitar la crisi de legitimitat del règim tant a escala espanyola com a escala europea. I quan el capitalisme i les seves expressions institucionals tornin a entrar en crisi (fet previsible donada la conjuntura econòmica) invertir millor el capital acumulat.

Article d’opinió de Joan Sebastià Colomer, militant d’Endavant Ciutat Vella, publicat a L’Accent el 20/06/2019

Esborrar la memòria, justificar els crims

Una vegada més el caràcter poruc, espantadís, acomplexat i pusil·lànime dels gestors de la Universitat d’Alacant quan es tracta de fer front al feixisme i la desmemòria torna a fer de les seues. Ahir, dimarts 18 de juny, els il·lustres responsables de la institució decidien retirar de dues publicacions en internet aquest nom: Antonio Luís Baena Tocón.

No és la primera vegada que s’hi fiquen en un fangar semblant: el 27 de setembre de 2017, la Universitat d’Alacant va anul·lar dues activitats que anaven a celebrar-se en les dependències del Passeig de Canalejas: una xarrada sobre el dret a decidir i la presentació del diari La Jornada. El motiu: les amenaces per les xarxes socials d’un grup feixista. Huit nazis s’hi van concentrar a les portes, ben tancades. Si esperem fermesa, una certa integritat i un raig de valentia per part de la Universitat d’Alacant per tal d’oposar-se quan el feixisme l’interpel·la, ja ha donat exemples sobrers que el seu camí és el d’amagar el cap com un estruç.

El fill d’Antonio Luís Baena Tocón ha reclamat la retirada del nom de son pare a aquesta i a més institucions i mitjans, en atenció a la Llei de Protecció de Dades i argumentant que no va ser un botxí, sinó una víctima més. Baena fill té tot el dret a investigar i aclarir la participació de son pare en els processos judicials en què va intervenir. Nosaltres, el comú dels mortals, també tenim tot el dret a saber que l’alferes Antonio Luís Baena Tocón (repetim-ho, Antonio Luís Baena Tocón), va ser el secretari judicial del procés militar que va condemnar a pena de mort Miguel Hernández (repetim-ho, Miguel Hernández). La Universitat d’Alacant, per la seua part, abandona la seua funció social i raó de ser; esborra la veritat, amaga el resultat d’investigacions científiques, oculta l’evidència històrica.

Sospite, però, que el problema no rau en la implicació del militar franquista Antonio Luís Baena Tocón en el judici i la sentència a Miguel Hernández, sinó en la voluntat d’esborrar de la Història aquells episodis incòmodes per a aquesta democràcia postfranquista. Baena fill ha preferit fer-se invisible, escapolir-se de la responsabilitat històrica que representa son pare, que no ell ni la família. Altres, el Tribunal Suprem, per exemple, han optat recentment per la reivindicació històrica i per la legitimació jurídica del colp d’Estat de Franco. Els dos casos, però, tenen com a nexe comú la incapacitat endèmica, estructural, de la democràcia espanyola per restituir en la seua dignitat les víctimes del franquisme i per reconéixer-ne el caràcter criminal.

El cas d’Antonio Luís Baena Tocón em fa venir al cap un documental excel·lent, What Our Fathers Did: A Nazi Legacy. En ell, hi apareix amb tota la seua dignitat i dolor el testimoni de Niklas Frank, fill del governador nazi de la Polònia ocupada Hans Frank. Frank fill és capaç d’admetre els actes criminals de son pare, assumir-los, rebutjar-los i, d’aquesta manera, rehabilitar la memòria de les víctimes del nazisme. Niklas Frank no és responsable de les decisions del seu familiar, però se’n fa càrrec i, gràcies a això, és capaç de mirar el seu passat amb voluntat de justícia i reparació. No es deslliura d’ell, però sí de la pesada càrrega homicida del botxí. Com a contrapunt, apareix al documental la patètica presència de Horst von Wächter, que disculpa i exculpa la feina assassina de son pare, Otto von Wächter, lloctinent de Hans Frank als districtes de Cracòvia i Galítsia. El fill von Wächter atribueix al desconeixement, la burocràcia o l’acatament de les ordres superiors cadascuna de les deportacions de jueus signades per son pare, eximint-lo de la seua responsabilitat. La veu i els ulls tremolosos de Horst von Wächter no aconsegueixen amagar si no la justificació, almenys l’exoneració.

Malauradament, disposem de ben pocs Niklas Franks per aquestes terres, que analitzen el present tot assumint el seu passat. En tenim a cabassos d’Horts von Wächters. Als carrers, a les institucions, als tribunals de justícia i, també, a la Universitat d’Alacant.

Article d’opinió d’Aquil·les Rubio, militant d’Endavant l’Alacantí, publicat a L’Accent el 19/06/2019

Fins a l’últim rescat

Al final de l’any 2000, els Mimbrero ja eren fora i en Benjamí Ramos era l’únic pres polític català que el moviment reivindicava com a tal. En aquell moment no ho sabíem, però en Benjamí acabaria sortint el mes de juny de 2001, per motius de salut, molt abans de complir els 11 anys de condemna imposats l’any 1995. L’any 2001 començava doncs amb un pres entre reixes, amb un moviment desestructurat, altament criminalitzat pels mitjans, amb un suport social encara feble i un sostre electoral incalculable. Incalculable no en el sentit d’il·limitat, sinó en termes científics, de no comprovable. L’esquerra independentista estava mentalment a anys llum de saber que algun dia tindria més de 300 regidores i 10 diputades. De fet, l’eina electoral ni tan sols existia tal i com avui l’entenem.

Aquesta perspectiva aparentment desoladora, no va ser obstacle per creure que, en el futur, les coses anirien millor i, de fet, les coses ja anaven millor que feia 4 o 5 anys: el nivell de combativitat als carrers era força elevat, les mobilitzacions eren setmanals, tot denunciant la precarietat laboral o la repressió policial, amb l’okupació, contra el feixisme… On l’acció directa i l’agitació eren el pa de cada dia i l’organització de base als pobles, barris i universitats, tot i millorable, ja distaven molt dels deserts i les renúncies de la generació anterior que va cavalcar la repressió olímpica entre presó, exili, l’abandó i les poltrones.

El gener de 2001, però, va començar la ràtzia policial que marcarà les vides d’una generació. Entre gener i agost de 2001, la policia espanyola i la Guàrdia Civil van detenir una desena de persones, actives dins l’esquerra independentista i el moviment antifeixista, acusades de col·laboració o pertinença a banda armada; altres van haver de marxar a l’exili, per evitar les detencions.

Avui parlar d’exili, és parlar de Waterloo amb el suport d’un Govern o, en el pitjor dels casos, una vida discreta a Suïssa o Bèlgica, amb dignitat, sense clandestinitat i una opinió publicada identificada amb la causa… En aquell moment, en canvi, van poder detenir el Juanra a Amsterdam primer, i a la Marina anys més tard a l’Estat francès.

Aquesta setmana, després de 5 anys de clandestinitat i quasi 13 de presó, ha sortit en llibertat la Marina, i es tanca un cercle que vam obrir una matinada de gener de 2001. Les que vam viure aquell episodi i vam ser a la plaça del Raspall dimarts a la tarda, ens vam reconèixer com a supervivents, perquè res feia pensar fa 18 anys que d’aquesta en sabríem sortir, res feia pensar que ens en podíem sortir. El brindis i les abraçades eren per ella, però egoistament era també per aquest “nosaltres” que encara hi és i no ha claudicat. Avui, juny de 2019, tornem a ser al cap de camí, per endavant ens queda la Lola, encara empresonada lluny de casa. Amb algunes petites diferències: avui el nostre projecte polític és més fort, les nostres organitzacions polítiques tenen més consistència, les nostres generacions joves tenen miralls en què poder mirar-se i, malgrat derrotes institucionals, reculades processistes i un país a vertebrar, tenim una mirada llarga cap a un horitzó que sabem de llibertat i no ens pot fer por el desert que tenim al davant, perquè de pitjors n’hem creuat. Ara, amb la Marina al nostre costat, fins a l’últim rescat.

(Foto: La Platja)

Article d’opinió de Marc García, militant d’Endavant Sants, publicat a L’Accent el 06/06/2019

Endavant (OSAN) organitza una xerrada-debat a Montblanc sobre el marc de treball #ÉsDeMínims

El recentment creat nucli comarcal d’Endavant (OSAN) a la Conca de Barberà va convocar dissabte passat, 1 de juny, una vintena de persones per a exposar el marc de treball #ÉsDeMínims. La presentació va comptar amb la presència de Marta Civit, de Conca Terra d’Acollida, Eulàlia Reguant, de la CUP, i Gemma Tomàs, d’Endavant. A la trobada van coincidir diversos col·lectius comarcals i es va comprovar que les inquietuds i reflexions eren força compartides.

L’espai polític que es planteja té com a objectiu cohesionar les diverses iniciatives i lluites socials i polítiques de la comarca que avui estan disperses. Endavant pensa que totes les problemàtiques que com a societat afrontem tenen el mateix origen a combatre: el capitalisme patriarcal. La lluita pel territori, la lluita pel feminisme de classe, l’habitatge, l’acolliment de les persones migrants, l’antifeixisme, etc. no poden ser lluites fragmentades, i les persones que les duen a terme no poden estar aïllades les unes de les altres. Pensen que cal unir esforços per a créixer més i millor, que s’han d’unificar agendes.

Endavant (OSAN) proposa unes reivindicacions mínimes que posen la vida al centre i que poden servir per a aglutinar i cohesionar les classes populars dels Països Catalans:

-Salari mínim de 1.200 € per 30 hores de setmana laboral
-Regulació del lloguer a un 10% del salari
-Banca pública
-Aigua, llum, gas i telecomunicacions públics i a preus socials
-Serveis públics bàsics 100% garantits

A més, en l’àmbit comarcal, pensen que aquestes reivindicacions esmentades anteriorment es poden enriquir amb altres d’específiques del territori que serveixin perquè aquesta iniciativa connecti i arreli en les veïnes de la Conca de Barberà.

Endavant (OSAN) valorarà com ha anat la presentació i pròximament es posarà en contacte amb els diversos agents comarcals per a pensar els passos següents.

Els apoderats de VOX

He votat amb il·lusió i ple convenciment dues vegades a la meva vida. La primera fou el 2009, a Iniciativa Internacionalista, a les eleccions europees. La segona, 10 anys després, a Crida per Palma. Les dues vegades, amb la identificació d’apoderat penjant del coll. Les dues, sabent que no m’estava pujant a cap onada electoral. II va treure 569 vots a Palma. La Crida n’ha obtingut 1439. El 2009, l’objectiu era llençar un salvavides internacionalista al poble basc, encara immers en el cicle de confrontació armada i il·legalitzacions. Despús-ahir, la cosa anava de posar una primera pedra, municipalista i de ruptura, a Ciutat.

Avui com fa 10 anys, no s’han complert els objectius anunciats públicament. Ni la Crida per Palma ha aconseguit “irrompre a l’Ajuntament”, ni Iniciativa Internacionalista aconseguí, en el seu moment, representació al Parlament Europeu. Però si no estic per a gaires celebracions, tampoc per a grans lamentacions. Ben igual que II fou el tímid inici d’un canvi de cicle que portà als independentistes bascos d’estar contra les cordes a obrir un nou temps polític, crec que els 1439 vots a la Crida per Palma són aval suficient per a seguir treballant amb força pel municipalisme a la capital de Mallorca.

Si alguna cosa crec que ha demostrat la Crida per Palma, és que la seva gent sap fer campanyes electorals. Sap plantejar batalles comunicatives en condicions difícils i optimitzant uns recursos escassos. Crec que d’això no hi ha cap dubte. Si alguna cosa m’ha deixat preocupat després de les eleccions, no és aquesta. No. Em preocupa el mapa sociològic que sembla dibuixar-se de la nostra ciutat.

MÉS queda relegada a la darrera força política amb representació a Palma. Si algú creu que això ens alegra a les independentistes d’esquerres, va ben errat. S’imposa la realitat d’una forta espanyolització en la lògica dels perfils de vot a Ciutat. El PSOE —autèntica xarxa de seguretat del Règim— ha recollit de forma espectacular el vot contra el trifachito. Una vegada més, el partit de la rosa es mostra com un dels principals entrebancs per a la construcció de quelcom rupturista a Mallorca.

Vaig anar al barri del costat a fer el recompte. Extraradi obrer. Cinturó roig de Palma. “Esto es barrio obrero”, em feia saber un dels apoderats del PSOE, polsera rojigualda al canell. I malgrat tot, el més desconcertant era la quantitat d’apoderats de VOX. Arreu. A tots els col·legis. Segurament més que cap altra força política. Els resultats fan mal. La ultradreta espanyola és la tercera força política a la nostra estimada Palma. I ens ho ensumàvem des de les primeres hores de diumenge. Una vegada més, queda demostrat el perill de separar en excés la lluita institucional de la lluita al carrer. VOX barrejà de forma contundent les dues desplegant múscul a peu d’urna.

Segurament ja no restarem tanta importància a la quantitat de banderes espanyoles que ja fa anys que han anat apareixent als balcons dels nostres barris. Ni tampoc tractarem de broma la darrera escenificació de Jorge Campos, qui ha passat de personatge freak de la política mallorquina a líder d’un nou grup parlamentari.

En un temps en el qual sembla que la política és una performance continua, l’autocrítica està molt poc de moda. Les que aspiram a revolucionàries, però, sabem que més que un gest de responsabilitat, és una eina imprescindible d’anàlisi i millora. Posem-nos-hi. Clar que ens veurem als carrers. Però també a les urnes: amb les piles i les eines carregades.

Anar-hi, anar-hi i anar-hi!

Article d’opinió d’Àlvar Hervalejo Sànchez, militant d’Endavant Mallorca, publicat a Aguait el 28/05/2019

Davant les eleccions autonòmiques a les Illes Balears

El pròxim diumenge, 26 de maig, es duran a terme a les Illes Balears les eleccions autonòmiques, coincidint, com és habitual, amb les municipals a tots els municipis dels Països Catalans sota dominació espanyola.

Aquestes eleccions són un punt clau en la reconfiguració del poder a la comunitat autònoma, no només per a la següent legislatura, sinó per a un nou cicle polític.

La reconfiguració de la dreta

Després de la pèrdua de la majoria absoluta i de gran part de la seva hegemonia política el 2015, el PP ha intentat durant quatre anys reconfigurar el seu espai polític. Ho ha fet des d’una perspectiva molt més moderada que en l’etapa Bauzá: limitant els atacs a la llengua catalana i a les treballadores dels serveis públics i intentat acomodar-se en el projecte de poder local caciquil, de les grans empreses turístiques i constructores d’origen insular. I han continuat cultivant la imatge que ells són els “propietaris naturals” de les institucions autonòmiques.

Les enquestes i els resultats de les eleccions generals auguren l’entrada de Vox al parlament balear i a altres institucions. L’extrema dreta se sent forta i se suporta en l’anticatalanisme, l’anticomunisme i l’antifeminisme, i es mostra com el principal enemic dels projectes transformadors de Mallorca i com el màxim defensor de l’Estat. Els individus que encapçalen l’extrema dreta ho representen a la perfecció. El candidat de Vox a president del Consell, Jorge Campos, ha estat el principal dirigent del gonellisme i fou qui presentà la denúncia contra el raper Valtonyc que l’obligà a exiliar-se. El candidat a la batlia de Palma, Fulgencio Coll, és un militar que ha estat cap de l’Estat Major de l’exèrcit de l’aire.

Les possibilitats d’un govern conservador per a aquest 2019 passen necessàriament per una via a l’andalusa, on el PP necessitarà el suport de Ciudadanos i VOX per presidir el govern. Després de quaranta anys, és ben possible que el PP no guanyi les eleccions i necessiti pactar amb l’extrema dreta. Això pot ocasionar un programa de govern especialment bel·ligerant contra les organitzacions i els col·lectius crítics amb el model turístic, el moviment feminista, el moviment per la llengua i, en general, contra qualsevol mode de dissidència al règim espanyol. També pot ocasionar el desenvolupament del programa social i econòmic més contrari a les capes més vulnerables de la societat, les dones i les persones migrades.

Una esquerra que no toca les qüestions materials

A partir de les eleccions de maig de 2015 es configurà a les Illes Balears el govern de Francina Armengol. El tercer govern progressista de la història de les Balears partia d’una situació a priori molt més favorable a l’hora d’aplicar un programa transformador que els dos anteriors. Les grans mobilitzacions contra el govern Bauzá provocaren la davallada electoral més important de la història del PP. El pacte progressista es feia sense la necessitat de cap partit de centredreta, a diferència de les dues anteriors ocasions. Finalment, el pes dels socis del PSIB-PSOE en aquest pacte era molt major que en les anteriors ocasions, fins a arribar al punt que en un inici es qüestionàs la necessitat que fos Armengol qui presidís aquest govern.

El pacte naixia amb tres grans reptes al davant:

  • Enfortiment del sector públic, amb demandes clares per part de les treballadores, pujades salarials, convocatòria d’oposicions i interinització de serveis, i augment de les plantilles i dels pressupostos per fer front a les necessitats socials creixents en educació, sanitat i serveis socials.
  • Afrontar la massificació turística com un dels principals reptes de les Illes Balears pel seu futur, condicionant una economia cada vegada més precària que només aporta grans beneficis a una minoria i que fa cada vegada més difícil la vida a les diferents illes, sobretot a Mallorca i Eivissa.
  • Combatre la crisi social i financera, que exclou cada vegada més veïnades de casa seva, un cost de la vida en clar augment per culpa del turisme i uns salaris cada vegada més insuficients.

La realitat és que, quatre anys després, el pacte de progrés no ha afrontat cap d’aquests tres grans reptes, sinó que hi ha passat de puntetes. L’autopista de Llucmajor a Campos ha estat el símbol més evident d’un govern que du a terme polítiques absolutament contràries a la voluntat dels seus votants.

Alhora, en un moment en què l’Estat ha mostrat la seva veritable cara repressiva i centralitzadora, la proposta política tant del govern progressista com el regionalisme conservador del PI es limita a aconseguir un pacte per a un nou finançament.

La necessitat d’un bloc polític transformador a Mallorca

Davant el fet que després del joc electoral, a l’hora de les polítiques concretes guanyin els de sempre, Mallorca necessita configurar un espai polític que faci canviar el terreny de joc. Un espai polític que superi l’intent de modular els principis polítics imposats per la dreta i l’estat per passar a plantejar uns principis polítics que qüestionin d’arrel l’estat de les coses. Un espai polític que empenyi en una mateixa direcció que la resta de Països Catalans envers la ruptura amb l’Estat i el sistema patriarcal capitalista.

Aquest espai polític només pot sorgir des de la lluita popular per una vida digna, basada en els següents quatre eixos:

  • Un programa de vida digna amb mesures radicals i efectives per garantir drets com l’habitatge, l’energia i ‘aigua, els serveis públics, la reducció de la jornada laboral i la pujada substancial dels sous i les pensions.
  • Un fre d’emergència contra la massificació turística, el model econòmic que condiciona totes les misèries que viuen les treballadores de Mallorca.
  • Un programa polític feminista que impregni totes les cares de la societat, que situï les dones treballadores, especialment les més vulnerables, les migrants i les majors, al centre de la vida.
  • L’exercici de l’autodeterminació com a element aglutinador de la lluita envers l’Estat espanyol i el sistema patriarcal capitalista, sabent que el règim del 78 és incapaç de concedir les necessitats bàsiques per a una vida digna a les classes populars.

Per això creiem necessari continuar enfortint les organitzacions i els col·lectius que planten cara als efectes del capitalisme i a l’acció de l’estat espanyol a la nostra illa. I també creiem necessari donar el màxim suport possible a les candidatures municipalistes d’Alternativa per Pollença, Alternativa per Artà, Gent per Sineu,Alternativa per Santa Maria, Crida per Palma, Valldemossa que volem i Volem Sencelles, que volen portar aquestes lluites i aquest programa de transformació als ajuntaments.

Perquè només lluitant podrem garantir una victòria de la vida davant del capital.
Perquè ni el règim ni la seva reforma no ens permetran exercir drets i llibertats.
Avancem per no retrocedir.
A Mallorca, apostem per la Unitat Popular.

5 raons per uns municipis feministes

La construcció d’uns municipis feministes passa per mesures que ens han de fer avançar cap a una societat més justa

Quan parlem de vides dignes, de posar la vida al centre i de millorar les condicions materials de vida de les dones, parlem de canviar-ho tot. Perquè dins del sistema capitalista i patriarcal i dins de l’Estat Espanyol i la ferotge Unió Europea, les dones no tenim garanties de poder viure tranquil·lament i digna amb unes bones condicions de vida i sense patir violències. La construcció d’uns municipis feministes passa per un seguit de mesures que ens han de fer avançar cap a una societat més justa.

L’Esquerra Independentista fa anys que treballem als nostres pobles i viles per teixir uns municipis feministes. Entenem el feminisme com una pràctica i lluita per la llibertat, la justícia i la no discriminació, l’exclusió ni explotació de les dones pel fet de ser-ho.

Militem, doncs, en el feminisme que va més enllà de la igualtat d’oportunitats. Nosaltres som les feministes de la igualtat de condicions materials de vida, aquelles que plantegem una alternativa que posi la vida al centre, que garanteixi que una altra forma de viure i organitzar-nos és possible, les del 99% i pel 99%. És a dir, som les que creiem que la lluita és indispensable perquè totes les dones -independentment del nostre origen, condició social, edat o opció sexual- tinguem les mateixes oportunitats i possibilitats per afrontar les nostres vides dignament amb tots els drets i sense discriminacions. Som les primeres a parlar de drets, i és que les lluites contra la precarietat, per un habitatge digne, pels serveis públics o per l’educació, estan plegades de dones. Perquè tenim molt clar que si les dones guanyem, tota la classe treballadora hi guanya.

Les dones hem hagut de batallar amb urpes i dents per tenir presència en espais de representació i poder. Fem valdre tot el camí recorregut, però és el moment de no només conformar-nos en què les dones ocupem els seus palaus de gel o les seves estructures capitalistes. Cal que a cada passa feta, pensem si la nostra batalla interpel·la a totes les dones que vivim només del nostre treball, tant el reconegut com el que no. I és que estem cansades de sentir conselleres, ministres i dones polítiques parlant d’igualtat d’oportunitats per a tothom i de feminització de la política quan, tot seguit, continuen avalant retallades en salut, serveis socials o de dependència que tenen conseqüències directes contra les dones.

Aquest maig del 2019 hi ha eleccions municipals. Unes eleccions que ens brinden l’oportunitat clara de posar la vida al centre de l’acció política per avançar cap a la construcció d’uns municipis veritablement feministes. 5 raons per uns municipis feministes:

1. Acabem amb la feminització de la pobresa, capgirant aquest fenomen estructural que fomenta i contribueix a fer que les dones siguem més pobres que els homes i que, per tant, les nostres condicions materials de vida (recursos econòmics, accés als serveis públics, conciliació de les feines de la llar…) siguin inferiors.

2. Drets socials al servei de les veïnes, tendint cap a la gestió pública dels serveis de cura i de la llei de la dependència. Apostant per una educació pública i de qualitat per a tothom. Per reivindicar el dret universal a la salut i en el qual l’avortament sigui lliure, gratuït i segur.

3. Treballem totes, treballem menys, dibuixem una nova organització social dels treballs i dels temps. Vetllem per la corresponsabilització de la vida laboral i social-familiar per a tothom, perquè es reconegui el treball de cures com a imprescindible per la vida i que, per tant, tingui el reconeixement i tota la societat se’n corresponsabilitzi. Fem de les tasques de cures entorn la dependència, vides emmalaltides o acompanyament de la mort una tasca fàcil i col·lectiva. Millorem les condicions de les treballadores de la llar i ampliem permisos per a les tasques de cures majoritàriament delegades a dones.

4. Stop violències masclistes i LGTBI-fòbia, prou impunitat a tota classe de violències masclistes. Sensibilització, prevenció i atenció a dones que han patit violència. Protegim espais d’oci nocturn d’agressions sexistes i homòfobes. Construïm uns pobles habitables, sense punts foscos, amb espais segurs i on l’urbanisme i la mobilitat es repensi en clau feminista, per tal de donar resposta a les diferents situacions i necessitats de les persones.

5. Feminisme per canviar-ho tot, perquè la lluita feminista té el potencial no només de canviar i millorar la vida de les dones, sinó de totes aquelles persones que treballen per transformar-la i fer-la millor, més justa i més digna. On el sistema ha volgut prioritzar el capital i l’acumulació, el feminisme ha estat motor de resistència per crear i proposar alternatives comunitàries i que posen la vida al centre. No és casual, doncs, que la lluita feminista hagi estat capaç de ser espurna i sumar milers i milers de dones en les darreres mobilitzacions feministes com les vagues del 8 de març.

Monserrat Roig explicava molt bé com les dones al llarg de la història havíem passat de mirar-nos el món des de la finestra i darrere les cortines, a baixar al carrer i enfrontar-nos-hi.

Enfrontar-se al món no és opcional quan el sistema ens colpeja contínuament pel sol fet de ser dones. Uns municipis feministes, doncs, tampoc són opcionals quan el més important que tenim és la pròpia vida i poder-la gaudir el màxim. I gaudir vol dir sostre, aliment, afectes, cultura, entorn i poble.

Feminisme, sí, per canviar-ho tot. T’hi atreveixes?

*Laia Santís i Oliva Serra són militants de la CUP i d’Endavant-OSAN. Santís és l’actual regidora de CUP Vilafranca i quarta de la llista per a les eleccions del 26-M. Serra és la tercera de la llista de la CUP d’Olesa de Montserrat.

Article publicat originàriament a Crític, el 20 de maig de 2019

Plantar cara al feixisme, així com desobeir el sistema que l’empara, no és cap opció, sinó una obligació

Ahir, 16 de maig de 2019, quatre companyes independentistes van ser citades als jutjats pel Jutjat d’Instrucció núm. 12 per declarar, en qualitat d’imputades, per delictes de desordres públics.

Els fets en qüestió són els que tingueren lloc el passat 29 de setembre de 2018, a l’encreuament de Via Laietana amb plaça de l’Àngel, a Barcelona, quan es produí una topada entre manifestants antifeixistes i policies autonòmics en el marc de les protestes per la convocatòria de mobilització espanyolista per part del sindicat policial JUSAPOL. Les imatges d’aquells fets seran recordades per l’esclat de color com a simulació d’una festa holi malgrat que tot plegat acabés, de nou, amb els cops de porra indiscriminats dels “grisos” de sempre.

A part d’elles quatre, altres persones es van veure afectades per l’acció repressiva dels Mossos d’Esquadra o van patir ferides de diverses consideracions a causa de les càrregues de la policia del “govern efectiu”.

Citades a declarar, ahir, van decidir no acudir als jutjats.

«Desobeïm el requeriment judicial perquè ens sentim apel·lades per l’actitud digna i contestatària d’aquelles que van decidir fer front al feixisme, el passat dia 29 de setembre, tot denunciant la complicitat d’Interior en permetre aquella marxa infame, i perquè volem expressar així també la nostra solidaritat amb les que van rebre els cops de porra de les càrregues policials. L’única resposta que el sistema va donar davant l’exaltació ultra de la violència policial patida durant el referèndum del Primer d’octubre va ser, de nou, l’empara del feixisme i més violència policial.

El procés judicial que afrontem arrenca d’aquest context, i amb invariables autors se’ns pretén jutjar ara a nosaltres. No es jutja els promotors del “a por ellos” i autors de la violència policial demofòbica i espanyolista del Primer d’octubre, sinó a les qui ens enfrontarem a la hipocresia del poder. Per tot plegat, conseqüents i coherents, no podem sinó desobeir la imposada justícia espanyola i proclamar als quatre vents que el nostre compromís amb la llibertat i la lluita contra el feixisme continua i continuarà malgrat l’amenaça de la detenció i la coacció del procés judicial.

D’aquí a uns dies vindran a picar a les portes de casa nostra i ens detindran. No ens fan por. Perquè arribarà un dia que no podran detenir a tot un poble. Arribarà un dia, simplement, que no podran.

«No passaran!»

Barcelona, 17 de maig de 2019

manifestació dels cdr i arran contra l’acte d’homenatge als policies nacionals i guardia civils per l’actuació de l’1 d’octubre a Barcelona / Victor Serri