Article de Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN) i diplomat en Treball Social.
Article publicat a Pobleviu.cat

Tothom coneix l’escàndol de l’aparcament Jaume I. 30 milions d’euros nostres invertits en runa. 18 d’aquests no estan ni documentats ni justificats. 1 milió d’euros ens costa anualment la broma del Jaume I als tarragonins i tarragonines.

La casta política es defensa entre ella dient que això no té res a veure amb en Ballesteros sinó que és obra del Nadal. Més aviat té a veure amb els nostres diners i la cara que tingui el gestor és una qüestió secundaria. Ni un sol polític a la presó per robar o per inepte però en canvi podem esperar, sense por a equivocar-nos, homes armats i multes en l’acció que es preveu per aquest proper dijous 9 d’agost a les 20.00 a la cantonada dels carrers Maria Cristina i Avinguda Catalunya.

Ens roben i ens menteixen a la cara dia rere dia: retallades que oculten privatitzacions; regalar perquè si diners a bancs i banquers traient-los necessàriament de sanitat i l’educació; menjar el coco a la població perquè consideri més greu un contenidor cremat que no pas els nostres boscos; justificar l’increment de l’IVA, desnonaments i la dependència a la UE com a mesures necessàries per sortir de la crisi; aplaudir sense cap tipus de pensament crític però en nom del Bé un nou genocidi de l’OTAN contra Síria, els siris i les síries… Ara el numeret, pel que fa a l’àmbit local i per tant més sensible, és de nou, robar diners als treballadors i treballadores. La forma que pren aquesta dinàmica a la que ens tenen acostumats és fer pagar per aparcar al carrer els cotxes que ja paguem: han convertit en zones verdes i taronges moltes de les zones que abans eren blanques. Doncs bé, fins aquí hem arribat.

Un barbut deia cap al segle XIX que un talp pot cavar cada dia el mateix, i passar-se un dia rere un altre cavant sense notar la diferència en relació al dia anterior. Però un cop porta 30 dies cavant cada dia el mateix, al final surt a la superfície. La Revolució Soviètica de Febrer de 1917 va començar perquè van apujar el preu del pa. Després de tot el que ens estan fent sofrir ja estem carregats d’ira i només falta una petita espurna, per ridícula que sembli, per que s’encengui tot el prat.

Dijous que ve ens veiem amb pots de pintura blanca i brotxes, no ja per recuperar cap dret en especial, sinó simplement per que recordar-los que no som tan imbècils com es pensen, que entenguin que estan jugant amb foc. Ja n’hi ha prou, en comptes de nosaltres pagar més, el que haurien de fer és tornar-nos la pasta d’una vegada!

Article de Marc Garcia, militant d'Endavant (OSAN).
Article publicat a l'ACCENT

La construcció nacional del país, te una feinada de por per recórrer, i més si tenim en compte que, des d’una perspectiva independentista, hi ha diverses maneres d’enfocar-ho. A grans trets, podríem dir que hi ha partidaris de guanyar la independència per territoris, eufemisme de comunitats autònomes, que alhora és un eufemisme de regions espanyoles o departaments francesos. Mentre que d’altra banda, hi ha els partidaris de construir els Països Catalans com a pas previ a independitzar-los dels estats que els oprimeixen.

És a dir, vertebrar la societat, sota paràmetres nacionals com a pas previ i indispensable per a que el trencament amb els estats sigui nacional, ja que d’altra banda, una estratègia per regions espanyoles seria tal com deixar parts del país més dèbils en organització popular, en mans d’un enemic ferotge i maltractador, flac favor faríem al país, abandonant d’altres catalans pel sol fet de viure en un tros de país que l’enemic ha decidit dividir. O dit d’altra manera, com és que a dia d’avui cap municipi, comarca, consell comarcal, vegueria, diputació o província ha proclamat ja la independència i s’ha alliberat del jou opressor? Potser pel fet que, un municipi, una comarca, un consell comarcal, vegueria, diputació o província, no és el nostre país, malgrat existir majories polítiques de partits sobiranistes i obertament independentistes. Sí tenim pressa, com és que ells encara no han fet el pas? Com és que encara no s’han convertit en l’Andorra del pla del Bages, el Mònaco volcànic de la Garrotxa o el Vaticà d’Arenys de Munt, avantguarda del proto-estat català, al qual la resta de catalans ens hi haurem d’annexionar quan ens agafi la pressa? És que la anhelada independència només te sentit quan la majoria social hi és dins uns límits autonòmics imposats per l’estat opressor? Cal dotar de contingut el país, com calia dotar de contingut cada consulta independentista, essent més important la pregunta que la resposta. El dia que fem un referèndum independentista amb reconeixement internacional, prefereixo perdre’l en nom dels Països Catalans que no pas guanyar-lo en nom del meu barri, municipi, comarca, consell comarcal, vegueria, província o regió, doncs perdre’l és el pas prèvi a guanyar-lo en un segon, tercer o miler intent, però ja mai més la comunitat internacional tindrà cap dubte de qui som, som Països Catalans. Guanyar, doncs només dependrà de la nostra capacitat per vertebrar el país i fer construcció nacional en cada front de la nostra vida, en seleccions esportives dels Països Catalans, en organitzacions polítiques, sindicals, associatives amb un mapa que ja ningú podrà negar. Cal que el moviment sobiranista, esdevingui corredor de fons creant moviment de construcció nacional, i no pas caga presses camí cap a enlloc. Saber si volem perdre per algun dia guanyar o guanyar per seguir perdent.

Article de Josep Maria Martorell, militant d’Endavant (OSAN) i la COS.
Article publicat a Pobleviu.cat

Aquest dimecres va presentar-se la Taula Ciutadana en Defensa de la Salut Pública de Reus. Una iniciativa sorgida del mateix sector de la sanitat, que no només hem de felicitar, sinó a la que hem de donar un suport total, així com promoure que es desenvolupin projectes similars als nostres municipis. La raó és alarmant: els càlculs a nivell de la província de Tarragona diuen que entre 6000 i 8000 persones nouvingudes podrien perdre la tarja sanitària quan es comenci a aplicar la mesura del Govern espanyol, que negarà l’assistència sanitària mèdica als nouvinguts que no estiguin cotitzant a la Seguretat Social. El problema sembla senzill d’entendre, però té moltes més connotacions de les que sembla.

Són els propis fonaments de la constitució del cos cívic els que estan en discussió. Quan apliquem aquestes mesures, ¿considerem la ciutadania en la seva dimensió social (com a persones al marge de la seva nacionalitat), o en la seva dimensió política, com a ciudadania nacional? Salta a la vista que el criteri és polític: qui no és espanyol, no té dret a la sanitat.

Tanmateix, en teoria, el principi d’inclusió es un dels trets definitoris de la seva democràcia burgesa. És el principi que diu que no pot haver-hi una persona que obeeixi unes lleis i, per altra banda, no formi part del cos cívic (o demos). L’immigrant és la persona que viu dins el territori espanyol, i obligat a les seves lleis, però que per contra no forma part del nostre demos.

Aquestes mesures, negar la sanitat als immigrants, si no hi parem compte, poden arribar-nos a semblar lògiques. La raó és el trinomi Ciutadania-Estat-Nació, la base que legitima els moderns Estats-nació burgesos. Els tres elements es defineixen i legitimen els uns als altres. L’Estat modern és la institució política al servei de la minoria burgesa, però que teòricament (i realment només en petita mesura) integra, reconeix i assisteix totes les persones ciutadanes. La Nació burgesa (espanyola en el nostre cas) seria l’entitat simbòlica que vincula culturalment el territori estatal amb la ciutadania, creant la lleialtat i cohesió necessàries per a l’estabilitat d’aquestes institucions i el vincle que hi ha entre elles.

És aquesta Santíssima Trinitat burgesa la que batega amagada al fons de les nostres institucions. És per aquest triangle que podríem arribar a trobar comprensibles les barbaritats que proposa la classe política. Però hem de fer un esforç per pensar fora d’aquest trinomi. La classe treballadora va molt més enllà d’un o altre cos cívic. És la totalitat de persones desproveïdes dels mitjans de producció, que existeixen i que viuen, independentment del que digui l’Estat i les seves lleis.

En aquest cas, la solució als problemes de liquiditat de l’Estat passa per excloure un col·lectiu de persones del sistema sanitari (en principi universal). Però quin col·lectiu? Qualsevol? No, el de les persones migrades recentment, el de les persones d’una cultura diferent. Aquesta és la realitat objectiva dels fets. La resta tan sols és una construcció conceptual destinada a legitimar les seves atrocitats. Argumentaran que aquestes persones no hi tenen dret perquè no han cotitzat. ¡Però si sou vosaltres qui no les heu deixat cotitzar! I heu emprat criteris polítics per no deixar-les cotitzar: les persones de la Unió Europea sí, les del nord d’Àfrica no… Pensant fora del triangle van destapant-se les seves mentides. Ara es veu com les solucions que donen al dèficit de l’Estat no són pas necessàries, sinó arbitràries. Desmuntem el seu triangle i veurem com tot s’ensorra. Diguem-los: ¿Com que no rebran atenció mèdica perquè no són espanyols? Però si jo tampoc ho sóc espanyol! Jo sóc català.

Les nostres societats s’han construït sobre la base de la homogeneïtat i d’allò idèntic en termes culturals, i s’han allotjat en el si d’un Estat-nació. En aquest marc sovint no hi cabem ni les catalanes. Com diuen diverses autores, recentment anem superant el racisme, tan sols per adoptar una forma més refinada del mateix, la xenofòbia. Ara el criteri polític per no deixar-los seure al seient del davant ja no és el color de la pell, ara el criteri polític és que no tenen la ciutadania espanyola. Però la ciutadania l’atorguen els estats seguint alhora criteris polítics. En resum, ens trobem davant la xenofòbia d’Estat.

La resposta a aquest atac polític, només pot ser política. Ells segreguen la població per criteris polítics. Nosaltres hem de dir ben alt i ben fort: de classe treballadora només n’hi ha una! Atrevim-nos a pensar fora del seu marc conceptual. En aquesta conjuntura de nova ofensiva neoliberal, hem de recolzar-nos els uns als altres, sense deixar-nos ningú pel camí. Avui són les persones nouvingudes. Demà poden ser les persones catalanes, o les dones, o les persones pobres…

Entenguem-ho: una sola escletxa serà suficient per enfonsar el nostre vaixell.

Article de Gonçal Bravo, militant de la COS
Article publicat a l'ACCENT

Actualment ja no hi ha cap persona arreu dels Països Catalans que puga tenir cap dubte en que el Poble Treballador ens trobem actualment en un moment d’emergència total, a causa de la crisi que ens han provocat. Aquest és un dels moments més dramàtics de la nostra història recent.

El rescat demanat pel govern del PP al País Valencià la setmana passada, després de 16 anys de malgovern, que segons el propi Rajoy, era una “exemple” a seguir per totes les “autonomies de l’estat espanyol”, no són res més l’avís a navegants dels rescats que dissortadament seran inajornables a les Illes Balears i Pitiüses, i al Principat, tan de bo m’equivoque… però la situació ha esdevingut insostenible.

No ho oblidem. Aquesta situació ens ha vingut forçada. Forçada per un desgovern de més de 70 anys, en el que s’han traçat plans i més plans per “sagnar” l’economia del país (allò del “dèficit”/robatori fiscal), i sobre tot per destrossar el teixit productiu i social d’aquest país. Precisament aquesta destrucció de les nostres formes de vida tradicionals, vinculades al camp i a la indústria, ens han abocat en mans del sector terciari, especulador, immobiliari, etc.; en el sector dels virreis de l’Espanya rància, que xucla qualsevol riquesa colonial disponible, per retornar engrunes i destrucció; actualment en forma de malversació de fons, frau fiscal i fuga continuada de capitals.

I tot plegat què ens diu? Doncs que avui més que mai només tenim un camí viable al davant, el de la independència i el socialisme.

Portem anys patint polítiques antiobreres a mans del PSOE, del PP, de CiU o dels tripartits, a Madrid, Barcelona, València o Palma. Anys en que mitjançant tota mena de retallades, reducció conscient dels pressupostos socials, empitjorament de les condicions i serveis de la sanitat, l’ensenyament i el transport públic (per forçar i justificar l’actual procés privatitzador), no han fet més enriquir-se a mans plenes, mentre les condicions de la majoria social no anaven més que empitjorant.

Com sinó es pot entendre que a una comarca com l’Alacantí, amb tantíssima urbanització i cotxes de luxe, hi haja un índex d’atur que supera de llarg el 30%, i un índex de pobresa que també supera aquesta xifra? I que aquestes són xifres que no han fet més que augmentar en els darrers 10 anys? (fins i tot en els “bons moments” del boom immobiliari!!)

No oblidem tampoc, la cadena de contrareformes laborals que ens han portat a la situació actual, amb “contractes” sense garanties ni els més mínims drets, amb una desprotecció gairebé absoluta, amb un acomiadament no només lliure, sinó ja pràcticament gratuït, etc.

També es plenen la boca parlant d’innovació i d’emprenedors… mentre només es fa que retallar l’accés als serveis sanitaris pels joves professionals (quedant pràcticament sense atenció sanitària), s’apuja l’IVA i les taxes a preus desorbitats que només condueix al treball en negre, etc., o es tanquen centres i instituts de R+D+i.

Es parla dels sacrificis de “tothom”, però continuem veient com les persones treballadores migrants veuen enormement empitjorades les seues condicions de vida, augmentant inexorablement el retorn cap als seus països d’origen; i al mateix temps, a milers de joves treballadores d’aquest país, majoritàriament qualificades o molt qualificades, no els queda més remei que pegar a fugir cap a altres estats europeus, sud-americans o fins i tot africans, per mirar de guanyar-s’hi la vida.

Mentrestant, veiem el patètic paper de les diferents socialdemocràcies i liberal-dinàstics, i els seus “sindicats” de referència, (PSOE, CCOO, UGT, UPyD, etc.), buscant la mobilització popular mitjançant les seues “megaplataformes”, organitzant grandíssimes manifestacions com la del passat dijous a València, encapçalada pel SUP i dues organitzacions de Guàrdies Civils!! Els mateixos que sempre han justificat la repressió.

Què busquen amb tot plegat? Doncs simplement treure Rajoy del govern espanyol, per tal de posar Rubalcaba o qualsevol altre del PsoE al seu lloc, i així evitar que res no canvie; ja que molt al seu pesar, el que comença a veure’s cada vegada amb més força és que cada cop són més i més els i les treballadores que ja no estan disposades a suportar aquesta situació, i a acatar amb la boca tancada i els braços caiguts els dictats de les cúpules dels patrons sindicals, Toxo i Méndez.

Ja no hi ha gaires dubtes que en breu tindrem nova convocatòria de Vaga General. Què ens toca doncs a les persones treballadores conscients?

Doncs fer tot el que estiga a les nostres mans per tal que aquesta siga de 48h, i arribe a tots els sectors i a totes les comarques dels Països Catalans… com a primer pas ferm vers la Vaga General Indefinida que puga tombar aquest sistema d’opressió criminal que patim.

Fins la vaga de 48h, arreu del nostre territori nacional, no ens mancaran jornades d’acció… l’aturada a TMB el 8 d’agost convocada per la COS i amb el suport de la CGT, PSA i ACTUB; la vaga d’ensenyants interins a la CAC a mitjans de setembre; la setmana europea de lluita per la sanitat pública, convocada al País Valencià a primers d’octubre pel CAS-PV… Per no mencionar altres lluites parcials arreu del país (EMT, FGV, RTVV, la Vanguardia, etc.), Aplecs com el de la Plana o el del Camp de Túria, o la Diada Nacional del proper 11 de Setembre.

Fem de cadascun d’aquests dies i jornades de lluita, una invitació i una preparació de la Vaga General. Fem nostres els carrers i que no ens els tornen a llevar. Recuperem tot el que ens han furtat, i guanyem la nostra plena llibertat!!

Organitzem-nos i plantem cara, perquè com deia l’Ovidi, “ja no ens alimenten molles… ja volem el pa sencer!!”

*Gonçal Bravo és portaveu nacional de la COS

Article de Josep Villarroy, militant d'Endavant (OSAN)
Article publicat a l'ACCENT

Agost xafogós a la ciutat de València, és difícil fer o pensar res, però de nit, la calor afluixa i dóna una treva… Llegesc un conte del Galeano i m'hi he veig reflectit.

“El cuiner del palau va convocar els animals amb què treballava: la vedella, la cabra, l'anyell, el porc, el conill, l'anec, la gallina, el pollastre, la perdiu, el titot, el lluç, la sardina, el polp, el calamar, la gamba… i fins i tot el carranc i la tortuga, que es van demorar una estona en arribar-hi. Una volta que tots hi eren, el cuiner els va explicar: "Els he reunit per preguntar-los amb quina salsa volen ser menjats." Aleshores, un dels convidats va dir: "Jo no vull ser menjat de cap manera".
Diuen que el cuiner va donar per finalitzada la reunió.”

El primer que m'ha vingut al cap han estat els comentaris de molts companys i companyes. Aquest curs, mestres i profes palesaven que el seu malestar havia augmentat. Xerraven sobre l'empitjorament de les nostres condicions laborals: “Ara treballarem més hores”; “En la meua aula no cap tot l'alumnat”; “No, enguany ja no tenim programes de reforç”. Altres mestres centraven els seus comentaris en les retallades salarials: “Per cert, ens han tornat a retallar el salari i ja no cobrarem l'extra de nadal”; “També han suprimit els sexennis!”. També hi havia companys que es recordaven dels que ja no hi seran: “T'has acomiadat dels interins? Els despatxaran a finals de juny, no cobraran l'estiu i ja no trepitjaran les aules”; “Més de 2.500 profes al carrer”. També hi havia docents que s'adonaven que les retallades beneficiaven altres sectors: “Al col·le concertat del barri han tret més vacants, mentre que a nosaltres, la inspectora, no ens permet ofertar-les”; “Al País Valencià, l'ensenyament privat, va rebre subvencions de 2.411 euros per alumne. Per a aquests sí hi ha diners!”; “I per què no eliminen la religió? Això suposaria un estalvi de 28 milions d'euros a l'any!”. I, fins i tot, hi havia profes que se'n recordaven dels seus alumnes: “Cada dia és més difícil que l'alumnat porte el material escolar. Pares i mares en l'atur, no tenen un clau a casa!”; “Ah, per cert, el Kevin de la meua tutoria m'ha comentat que el banc vol fer-los fora de sa casa perquè no poden pagar la hipoteca, i es queden al carrer”. Aquest és el context. Planys com aquests hi han estat freqüents. Indignació, com la que van sentir els animals davant l'explicació del cuiner… Però això no és prou, perquè una cosa és dir, i una altra ben diferent és fer!

I respecte als fets esdevinguts durant el curs, també me'n recorde d'alguns… El primer de tots va ser durant la “primavera valenciana”. Unes desenes d'alumnes ens van ensenyar com cal lluitar i defensar la dignitat. Volíem cridar l'atenció? Doncs bé, ells sabien com: van tallar els carrers de la ciutat i van ser la portada dels mitjans de comunicació arreu del món. Com a profes ens havíem limitat a fer centenars de concentracions en les portes dels nostres instituts i col·les, però sense baixar de la vorera, per no interrompre el trànsit. Eixes concentracions no van servir de gaire… Si haguérem estat capaços de fer talls de trànsit com els estudiants, un dia a la setmana, a la mateixa hora, durant tot el curs, arreu de les ciutats i viles més importants del País Valencià, tal vegada les coses hagueren anat d'una altra manera… També durant aquells dies, els i les estudiants van decidir acostar-se fins el centre on estaven detinguts els seus companys, alguns profes vam decidir que no els hi podíem deixar sols. Una vegada allí, la policia ens van tancar amb un dispositiu per denunciar-nos. Mentre esperàvem a ser identificades, per tranquilitzar els xicons i les xicones, vam decidir presentar-nos, dir-los que també hi havia profes en aquesta lluita, que no hi eren sols. Recorde com un xicon, un estudiant d'uns 16 anys, em va respondre: “M'alegre que hi haja profes ací, però n'hi ha pocs. Se suposa que tots estem defensant l'educació pública, però les hòsties només ens les portem nosaltres. On estan la resta de profes?”. I tenia raó… Un altre moment del qual guarde memòria va ser la convocatòria de vaga de sis dies al País Valencià. Els sectors més conscienciats i mobilitzats de l'educació reclamaven mesures més contundents als sindicats. Sembla que ho feren a contracor, perquè les assemblees de treballadors els ho van exigir, i de fet pocs sindicats s'hi van implicar com calia per preparar-la. Hi hagué professors que des de ben començament començaren a posar-hi entrebancs, a crear dubtes, a fer de cinquena columna. Els arguments? Els de sempre… “Una vaga no serveix de res”, “No m'ho puc permetre”, “Jo no pense regalar els meus diners a Conselleria”, “Calen mesures més imaginatives”, “Si no és una vaga indefinida, jo no la faig”, “No estic d'acord amb els sindicats majoritaris”… Finalment, després de tres dies de vaga bastant digna, de la manipulació en els mitjans de comunicació i de Conselleria per difondre la confusió i el desànim, del desembarcament d'alliberats sindicals en les assemblees… es va decidir que la vaga es desconvocava i es proposaren altres mesures “imaginatives”. El pitjor de tot, però, va ser que en eixe moment, hi hagué gent que es posà a aplaudir. Em vaig sentir derrotat… I el darrer moment que recorde va ser durant el mes de juliol. Van estar els i les  interines qui van convocar una acampada davant de Conselleria per denunciar que milers de professors se n'anaven a l'atur a finals de juny, i que ja no tornarien a treballar l'any vinent, ni l'altre… Malgrat que hi ha milers de companys i companyes afectades, van ser pocs els que durant una setmana van estar dormint al carrer, passejant una guillotina pels carrers de València, perseguint els responsables de les retallades i escridassant-los. Vam poder compartir amb ells dies i nits de tertúlies, de debat, de música, de lluita… Per fi em vaig sentir orgullós de trobar companys i companyes dignes, que no estaven -ni estan- disposades a rendir-se.

Per cert, Galeano no explica què va succeir quan el cuiner va donar per finalitzada la reunió amb els animals. Només s'indignaren i remugaren? Haurem d'esperar que comence el nou curs per conèixer el final…

*Josep Villarroya és professor i militant d'Endavant-OSAN

Article d'Isabel Vallet, militant d'Endavant (OSAN) i de la CUP de Barcelona.
Article publicat a l'ACCENT

El passat dimecres 18 es debatia al Congrés espanyol la moció presentada per CIU sobre les mesures d’enduriment del codi penal proposades per reprimir la dissidència política. El mateix dimecres es detenien 6 persones més per la passada vaga general. Tot això esdevenia una setmana després de l’anunci de la retallada més greu plantejada per la UE -i executada pels governs de PP i CiU-, i de la que s’anuncia que és la primera d’un seguit de mesures, que sota el fariseu argument de compliment del dèficit, estan situant a la majoria de la població en unes circumstàncies vitals complicades, en alguns casos, i dramàtiques, en molts altres. I que aquesta situació d’ofegament econòmic i social a les classes populars suposa per als governs un risc molt alt i de difícil gestió, contra el que s’han d’armar.

El que s’acabarà aprovant al congrés són delictes contra el sistema econòmic i polític. La repressió i el control de la dissidència política és el fil conductor de tots ells. El bé jurídic protegit llavors és el manteniment i preservació del sistema econòmic i polític, no de l’ordre -això és un tema diferent- sinó del sistema. Són les mesures per advertir els temptats d’organitzar-se i lluitar, són les mesures per transmetre la por i la necessitat de passivitat, de renúncia i sobretot de sacrifici. Us ofegarem, sí, i en el procés calleu, aguanteu i sacrifiqueu-vos pel sistema.

Així hem de tenir clar que la crisi econòmica, obliga, per una banda a blindar el sistema contra els seus “enemics”i per altra a inventar nous motors de generació de negoci, perquè la producció no s’atura i la política penal és una eina del poder tant per castigar com per crear delictes.

El capitalisme produeix i reprodueix constantment el delicte: d'una banda genera les condicions en privar de mitjans de subsistència a un nombre creixent d'individus, converteix la propietat col·lectiva en propietat privada d'una persona o corporació, privatitza el producte generat per tota la societat, concentra la riquesa en poques mans. Per l'altra, el delicte es desenvolupa com un negoci més capitalista, la seva pervivència està signada per les mateixes lleis d'oferta i demanda del mercat. El delicte crea lucre: mitjançant el manteniment dels oficis, la indústria de la seguretat i de l’armament, les tecnologies de control, i com no, del negoci de la gestió de les presons, -al qual encara no hem entrat de ple però per al què no ens falta massa-. El delicte no és no és una anomalia, sinó un producte necessari i complementari de la dinàmica del capital, al qual li incorpora, en un moment determinat del seu desenvolupament, relacions de mercat i de propietat convertint-lo així en un negoci rendible i sustentador de l'ordre econòmic.

Però no es tracta d’augmentar o inventar els delictes perquè sí, perquè igual que assistim a una regulació penal de conductes no regulades crec que ens trobarem amb una desregulació penal de conductes ja tipificades. Com per exemple: delictes societaris, dels delictes de blanqueig de capitals, delictes contra la hisenda pública i contra la seguretat social, delictes contra els drets dels treballadors, delictes de malversació, frau i tràfic d’influències, delictes d’estafa, insolvències punibles i podria seguir el llistat.

I si no amb una desregulació, amb qualsevol invent de política criminal, es digui amnistia, es digui delictes de persecució no prioritària, es digui delictes socialment acceptats. Parlarem llavors dels “il·legalismes”. Històricament certes societats europees han tolerat “il·legalismes”com formes de supervivència popular davant condicions de penúries econòmiques endèmiques. Ara sembla que aquests il·legalismes no són pas populars, són els il·legalismes sistèmics, aquells que calen per mantenir els monopolis que han creat sobre els bens col·lectius. Els il·legalismes d’aquells que concentren les riqueses, d’aquells que ostenten el poder, d’aquells que s’han lucrat i es lucraran d’aquesta crisi.

La generació d'un mínim estat social ha d’anar acompanyada per força d’un màxim estat penal i tot i així, i malgrat que sigui així, d’alguna manera s’han de depurar les responsabilitats, com no serà a nivell jurídic, haurem de pensar, buscar i articular la manera per que sigui a nivell popular.