Endavant OSAN fem la següent valoració dels resultats de les eleccions al parlament de la Unió Europea d’aquest 25 de maig:
Participació
L’elevada abstenció en tots els territoris dels Països Catalans torna a mostrar una vegada més la manca de legitimitat que el poble català atorga a les institucions de la UE. L’abstenció no pot ser atribuïble a una opció o aposta política determinada, però sí que posa de manifest que la població de forma molt majoritària no atorga cap tipus de legitimitat democràtica a les institucions de la UE. Aquesta percepció, a més, es veu reforçada pel fet que una gran part de les persones que han optat per participar a les eleccions de la UE ho han fet a partir d’interessos aliens als de la política comunitària, a la qual li atorguen també un valor democràtic nul.
Augment de l’extrema dreta
L’augment del feixisme, amb la victòria del FN a Catalunya Nord, és un dels elements preocupants d’aquestes eleccions. Les causes d’aquesta victòria són complexes, però sí que constatem que quan desapareix la capacitat de l’esquerra d’articular una alternativa real en tots els fronts, l’extrema dreta té una enorme capacitat d’aglutinar vots.
De fet, constatem que l’augment dels partits declarats d’ultradreta o directament feixistes arreu d’Europa es produeix en major mesura allí on s’han declarat contraris a la UE. Veiem de nou com, allí on l’esquerra transformadora no té un missatge clar i rotund en contra de la UE, de l’euro i del pagament del deute, la dreta fa servir un llenguatge populista per guanyar vots entre les classes populars. És la classe treballadora i la resta de les classes populars les que han vist com estan perdent drets socials i laborals, com les normatives i les polítiques dictades per la UE està desposseint-les i empobrint-les.
Aposta de l’esquerra independentista
Endavant va defensar en el seu moment que l’esquerra independentista no participés d’aquestes eleccions europees. L’únic objectiu polític plausible d’obtenir en aquest context era la deslegitimació del projecte de la Unió Europea. Aquesta deslegitimació era més coherent i més factible fer-la des de fora de la campanya electoral que no pas dins.
Difícilment aquestes eleccions podien ser unes eleccions útils per a ampliar i articular les aliances polítiques i socials que han d’anar conformant un projecte d’unitat popular enfrontat al projecte de la Unió Europea. La campanya electoral i les propostes llançades per les candidatures que s’hi presentaven han servit per constatar aquests dos límits. Considerem, per tant, que la decisió presa per la CUP de no concórrer a les eleccions europees ha resultat essencialment encertada.
La campanya “Amb la Unió Europea no tenim futur” ha permès d’una banda visualitzar una posició clara de l’esquerra independentista contra el projecte de la UE. D’altra banda, també ha intentat situar un debat polític important i allunyat de l’electoralisme en plena campanya electoral. Cal continuar treballant aquestes campanyes de pedagogia política allunyades de la propaganda electoral com una de les moltes eines per a difondre el nostre discurs.
Els resultats electorals
En els resultats electorals, deixant a banda l’enèsima victòria de l’abstenció i l’auge de l’extrema dreta a la Catalunya Nord, també veiem altres signes que ens permeten encarar el futur.
En primer lloc el desgast i la derrota dels partits del règim han estat molt acusats. PP i PSOE han perdut la meitat dels vots als Països Catalans i CiU també ha patit un desgast important, tot i que ha pogut camuflar-ho millor. El malestar per les polítiques antisocials i anticatalanes, juntament amb la incapacitat de cap d’aquests partits per a aparentar una alternativa real a l’actual crisi nacional, social i democràtica, creiem que és el que ha dut a aquesta erosió electoral i de legitimitat.
El nombre de vots a les opcions que volien aglutinar les esperances de canvi d’una part molt important de la població ha estat considerable. És un termòmetre dels moviments polítics de fons que viu la societat dels Països Catalans. Entenem que el relatiu èxit electoral d’aquestes opcions torna a constatar una vegada més l’existència d’un espai polític i social important receptiu a discursos de ruptura, en els eixos nacional, social i democràtic arreu dels Països Catalans.
Reptes
Sempre hem dit, i ens hi ratifiquem, que considerem que fiar tota la lluita política a la demoscòpia electoral és fer un flac favor a les esperances de canvi. La lluita institucional ha de tenir una sèrie de línies de treball a reforçar i de línies roges a no depassar pel moviment popular i l’esquerra independentista i anticapitalista:

• Cal defugir les dinàmiques electoralistes que ens portin exclusivament a acumular suports per a mantenir una presència complementària i integrada a les institucions.

• No hi ha possibilitat de ruptura ni de transformació, ni social, ni nacional, ni democràtica, si les voluntats de canvi no són dirigides per moviments populars del carrer, i amb la perspectiva de prendre el poder. Sense això, els èxits electorals són dissipats pel temps o per altres cites electorals.

• És el moment de posar la desobediència com a eix central de la mobilització política. Desobeir col·lectivament les lleis injustes és l’únic motor que pot aconseguir materialitzar les esperances de canvi. Fer el contrari, acatar les lleis que impedeixen els canvis, és usar aquestes aspiracions de ruptura amb el règim com a combustible per a assentar-se com els nous gestors de les mateixes institucions.

• No és moment d’operacions per a rescatar les antigues elits i reciclar-les per als nous temps. Si volem gestar alternatives, aquestes han de ser radicalment superadores de l’autonomisme i el règim del 78 tant a nivell polític com a nivell social o cultural.

Des d’ara, ens posem a treballar per a ampliar l’alternativa rupturista que, en el proper any, ha de ser capaç de confrontar un programa independentista, socialista i feminista, de construcció nacional dels Països Catalans, a les polítiques capitalistes i patriarcals, als intents de reforma o als nous pactes dels partits del règim. Tenint ben clar que aquesta alternativa no té cabuda dins de la Unió Europea, sinó que l’hem de dotar de les seves pròpies estructures locals, nacionals i internacionals. Som-hi!
Països Catalans, 29 de maig de 2014

En la darrera setmana el País Valencià ha estat escenari de la repressió policial i de l’acció de grupuscles feixistes, en una nova mostra de com el poder utilitza la por per a criminalitzar la dissidència i fer creure els díscols.
Una nova estratègia “antiterrorista”
L’emboscada que dues militants del PP van perpetrar contra la presidenta de la Diputació de Lleó i que va acabar amb la mort d’aquesta darrera a trets, ha acabat, mitjançant una formidable pirueta, en una nova reedició d’una cacera de bruixes “antiterrorista”.
L’antiterrorisme, com a fenòmen de control social i repressió política, consisteix en assenyalar un perill i fer creure que pot amenaçar potencialment a tothom, per a posteriorment criminalitzar tot allò proper a aquest perill i fer que la gran majoria d’aquests s’allunyin i renunciïn a les seves posicions inicials.
L’aplicació de l’estratègia antiterrorista només continua essent possible, cal recordar-ho, pel suport inqüestionable que durant prop de dues dècades tots els partits parlamentaris, des d’ERC i Esquerra Unida fins al PP passant per CiU, hi han donat. Anys de criminalitzar qualsevol dissidència, de fer seguidisme de la propaganda governamental, de no moure’s ni un mil·límetre i acabar acceptant, per activa o per passiva, la Llei de Partits o els seus efectes, o l’aplicació de la legislació antiterrorista i de la doctrina del “Tot és ETA”. Exemple d’això n’és el fet que el dia de l’assassinat d’Isabel Carrasco, un ajust de comptes entre mafiós i personal, tots els partits polítics entonessin altra volta el ritual “antiterrorista” de condemnes, suspensió d’actes i crides a la concòrdia.
Aquesta vegada s’ha assenyalat a les xarxes socials. A imitació d’altres països mediterranis, com Turquia, l’estat espanyol pretén d’una banda legitimar-se per aplicar restriccions en aquest nou espai on es gesta opinió pública i que actualment és més obert i horitzontal que altres espais de comunicació com diaris, ràdios i televisions. I de l’altra, criminalitzar als ulls de l’encara important sector de població que no fa ús de les xarxes socials qualsevol proposta política que sorgeixi d’aquests espais, des d’una idea a un conjunt de mobilitzacions. La deslegitimació de les protestes contra polítics és en darrer terme l’objectiu d’aquesta operació.
Les paraules del ministre de l’interior no se les va endur el vent. Els caps de turc d’aquesta operació han estat tres joves valencians. El dijous 15 la Guàrdia Civil va detenir un jove de 19 anys de Tavernes de la Valldigna. L’endemà, un jove de Borriana de 21 anys era imputat pel mateix delicte. I el dilluns 19 de maig la policia va detenir un altre jove, de 20 anys, a Bellreguard.
Per què la repressió que es deriva d’aquesta operació s’aplica principalment al País Valencià? Sembla evident que per a atemorir àmplies capes de la població sobre les conseqüències d’una posició política oposada al poder. Això, en un moment polític en que es vol evitar l’obertura de nous fronts d’oposició a l’estat i en el lloc que potencialment s’hi donen les condicions més favorables a un moviment profund de protesta.
Agressions feixistes
Enmig d’aquesta espiral repressiva, i també al País Valencià, un fet ha tornat a posar damunt la taula la connivència i impunitat dels grups feixistes amb el poder de l’estat, i l’ús d’aquests com a complement de la repressió policial. En plena escalada de l’estratègia anticatalanista, una concentració del grup d’extrema dreta GAV -sorprenentment autoritzada per la delegació del govern- va finalitzar amb l’agressió de nazis cap a menors participants de les Trobades.
Cal desemmarscarar l’estratègia del PP en l’ús i empara de la violència feixista. Una estratègia que es basa en:

• Usar la violència feixista com una forma d’atemorir l’esquerra i l’independentisme més conseqüents.
• Usar la violència feixista per a criminalitzar l’esquerra i l’independentisme, presentant-los com a opcions envoltades de conflicte i violència. Evitar que l’extensió de la xarxa social d’aquests espais polítics i la seva activitat pública, amb un potencial molt alt d’adhesions, es pugui desenvolupar de manera òptima.
• Presentar-se com l’opció sensata i racional entre l’anticatalanisme d’extrema dreta i l’anticapitalisme i l’independentisme.
• Forçar les opcions electoralistes del centre-esquerra a moderar encara més el seu discurs per a allunyar-se de la conflictivitat i acabar participant d’una dialèctica política molt més escorada a les tesis del PP.

Les agressions de Benirredrà ha estat un acte més dels molts que periòdicament protagonitza l’extrema dreta i que no es poden tractar com una simple anècdota. Pintades amenaçadores a escoles del Principat i de les Illes Balears, atacs provocadors contra símbols catalans, però també altres fenòmens extremadament perillosos com el repartiment de menjar per a famílies necessitades excloent-ne les immigrades, com han fet al barri valencià d’Orriols, a Terrassa o a Salt.
Cal recordar que fins ara l’acció policial contra aquests grups ha estat pràcticament inexistent. Per contra, les operacions policials contra antifeixistes, com les detencions del passat 29 de gener a Barcelona, han suposat fins i tot estades a la presó. Una repressió que cal no oblidar que va ser impulsada per CiU per castigar aquells antifeixistes que van plantar cara als agressors de la Llibreria Blanquerna.
Igual que la repressió contra tuitaires independentistes mentre la xarxa està inundada de comentaris i amenaces racistes, això és una mostra més que els enemics de l’estat són l’anticapitalisme i l’independentisme, mentre que els grups feixistes són titelles que s’agiten a conveniència.
Plantar cara. Posar fil a l’agulla.
No hi ha eines màgiques per a combatre aquesta ofensiva contra les llibertats i la impunitat del feixisme, alhora que combatem contra l’espoli a les classes populars, l’ofensiva capitalista, els atacs al dret a decidir de les dones i l’espanyolisme. Davant tenim un enemic que té el poder.
Les eines que la democràcia representativa ens havia dit que eren les vàlides, s’ha demostrat que no ho són: vota i els teus representants podran canviar les coses. Aquests representants no només no s’han demostrat capaços de posar fi ni a la repressió, ni a les agressions feixistes, sinó que sovint s’han acabat presentant com la garantia que el sistema no empitjori però continuï.
Per afrontar l’actual moment polític hem de fer servir les eines que els moviments populars porten més d’un segle i mig utilitzant: la desobediència i l’autoorganització. Desobediència com a arma per a posar en contradicció l’estat. Autoorganització com a forma de materialitzar la desobediència al marge del joc parlamentari i d’interessos de poder. Cal subvertir la lògica en la qual ens volen atrapar:

• Negar-se a ser comparsa de cap estratègia de criminalització “antiterrorista”.
• Denunciar la repressió sense mitges tintes ni diferenciant entre “defensables” i “indefensables” en funció de càlculs electoralistes.
• Enfortir les organitzacions antirepressives i estendre les xarxes de suport: que cada detingut tingui per al poder un cost en matèria de legitimitat.
• Denunciar de manera sistemàtica la connivència entre grups feixistes i les institucions del poder, i el lligam d’aquestes amb els interessos econòmics i el passat franquista.
• Dur a terme un treball intens de deslegitimació dels grups feixistes als barris populars, per evitar que el feixisme hi pugui pescar cap suport.
• No fiar la resposta antifeixista a l’actuació de representants institucionals que eleven queixes que resten sense conseqüència a mitjà termini, sinó a la capacitat de fer que la connivència amb el feixisme tingui un cost polític molt alt.
• Autoorganitzar les classes populars per a fer front a la creixent activitat dels grups feixistes en el context polític i social actual.

Aquestes tasques requereixen de molts braços i de molta intel·ligència col·lectiva. També requereixen de molta capacitat de teixir xarxa. Això no és tasca d’una única organització, sinó de tots els sectors conscients de les classes populars dels Països Catalans. Des d’Endavant OSAN posem el nostre granet d’arena per a treballar en aquesta direcció.
Ahir, hui i demà la lluita és l’únic camí.