El 9 d’Octubre és una de les fites marcades al calendari polític valencià. Malauradament, correm el perill d’oblidar la significació històrica que la celebració de la diada ha tingut no només per al valencianisme i l’independentisme, sinó també per al conjunt de l’esquerra valenciana. Enguany, quan es compleixen cinc anys de les agressions feixistes del 2017 a la plaça de Sant Agustí, és moment de fer memòria i recordar tant per què l’espanyolisme va fer una aposta tan forta per expulsar-nos del carrer, com per què va ser necessari dotar d’un significat nou aquesta diada.
Tot i que els episodis de violència ultra contra el valencianisme que es manifesta cada 9 d’Octubre als carrers de València han estat un fet habitual des de la transició, els de fa cinc anys marcaren un abans i un després per la seua virulència. L’agressió, a cara descoberta, al caliu de la passivitat policial i amb retransmissió televisiva en directe inclosa, va sorprendre molts. Per a molta gent, de fet, les agressions d’aquell dia van suposar un canvi en la manera de concebre i viure la diada i feren que moltes persones obriren els ulls i prengueren consciència de l’evidència que aquest atac no era sinó un graó afegit més a l’escalada repressiva atiada per les diferents institucions de l’estat durant les setmanes prèvies. El paper dels grupuscles feixistes aquell dia, al cap i a la fi, no va ser més que el de complementar el treball que des de la policia i fins a l’aparell judicial, passant pels mitjans de comunicació, estaven fent per a tapar qualsevol escletxa per on es poguera filtrar el qüestionament de l’ordenament jurídic i del model d’estat que havia obert el procés independentista al Principat. Per a ells, escombrar-nos del carrer era una necessitat de primer ordre només huit dies després de l’1 d’octubre.
A la desorientació i perplexitat dels primers dies va seguir una resposta molt àgil, amb la celebració d’assemblees multitudinàries i molt representatives en les quals participaren col·lectius i entitats de pràcticament tota l’esquerra valenciana. En aquelles reunions es va decidir tornar el colp en forma de manifestació multitudinària. La marxa, que va recórrer el centre de València poques setmanes després sota el lema «Contra el feixisme i les llibertats. No passaran», va ser exitosa en dos sentits: en primer lloc perquè aconseguí generar una recuperació de la confiança en les pròpies forces, però també perquè va suposar una acumulació de força per a fer front a un feixisme que havia passat d’amenaça a realitat. De fet, moltes de les anàlisis col·lectives que isqueren d’aquelles trobades anaven en la mateixa direcció: el perill que les agressions provocaren l’efecte d’una desmobilització generalitzada per als 9 d’Octubre vinents, el que justament pretenien els ultres.
D’aquesta manera, i responent a un consens col·lectiu, el 9 d’Octubre es va transformar d’un any a altre en una diada marcadament antifeixista. La decisió, tot i ser arriscada i trencar la línia tradicional discursiva d’aquesta diada, molt centrada històricament en reivindicar qüestions vinculades amb la identitat, es va demostrar encertada. L’èxit de les mobilitzacions durant els anys següents no només va aconseguir que les manifestacions de la vesprada no deixaren de fer-se, sinó que fins i tot foren més multitudinàries que les d’anys anteriors i amb la participació de moltes persones, per primera vegada en una diada.
Aplicar un canvi tan dràstic, tot i l’èxit demostrat, també va suposar haver d’afrontar un risc evident per a la mateixa mobilització. Al cap i a la fi, la història de les mobilitzacions vespertines del 9 d’Octubre, els discursos polítics i les organitzacions que tradicionalment les havien impulsat i organitzat, tot i compartir els objectius i molts dels seus plantejaments, no s’ajusten exclusivament a les dinàmiques pròpies de l’espai de l’antifeixisme. Aquest model, en què gairebé tot el discurs ha recaigut en la lluita antifeixista, a més d’invisibilitzar altres lluites socials, difícilment pot sostindre’s indefinidament en el temps.
Potser per aquests motius, cal que ens preparem. Ara, en el cicle de reconstrucció dels moviments populars i d’augment de mobilitzacions que haurem d’afrontar en els pròxims anys és el moment per a les i els independentistes, no només de València sinó també de la resta dels Països Catalans, de tornar a significar la diada amb els seus valors històrics. Perquè tinguem presents que els i les independentistes ja hi érem abans del 2017, construint una jornada de lluita, plena de contingut i alternativa a la diada segrestada pel regionalisme, així com que també continuarem sent presents en el futur per a seguir commemorant un fet històric, com és el de la incorporació del País Valencià a la catalanitat, que només ha tingut sentit quan ha servit per a reivindicar un altre model de país, diferent, lliure, més just, democràtic i d’iguals. Un país, en definitiva, lliure de feixisme i intolerància.
Però per a fer-lo cal que ens posem a treballar en la construcció del moviment, que tornem a ocupar els carrers i les places; i això comença, també, en la participació d’aquest 9 d’Octubre. Perquè, recordem-ho, com més n’hem sigut al carrer, menys espai hem deixat als feixistes.
Article d’Aure Silvestre, militant d’Endavant (OSAN), publicat al Diari La Veu.
