Skip to content
Endavant Osan

De silencis i oblits. 70 anys de l’alliberament d’Auschwitz

Article publicat pel militant d’Endavant (OSAN) Aquil·les Rubio a L’Accent
i entrevistat també a Ona Mediterrània

El 14 de juny de 1941, 728 presoners polítics polonesos provinents del presidi de Tarnów, arribaven a unes antigues casernes militars situades al poble d’Oswiecim; s’inaugurava, d’aquesta manera, el Konzentrationslager Auschwitz, i amb ell una de les pàgines més tètriques de la història de la humanitat. Aquest 27 de gener se n’ha celebrat el setantè aniversari del seu alliberament per les tropes de l’Exèrcit Roig; un aniversari que novament ha posat l’accent en la barbàrie de la mort planificada, industrial, que consumí 10.000.000 de vides, en la inhumana lògica de la destrucció premeditada de dos pobles, el jueu i el gitano, i en la desaparició física de tots aquells que s’oposaven al feixisme (comunistes, socialistes, intel·lectuals) o que, simplement, no servien en la nova societat ària (homosexuals, Testimonis de Jehovà, discapacitats). Ben fet. Es passa per damunt, també, minimitzant-la, l’extraordinària aportació del poble soviètic en la derrota del feixisme, i s’obvien alguns elements més que discutibles sobre la passivitat dels governs occidentals davant les evidències sobre l’existència dels camps de concentració.

Els camps de concentració com a fenomen de la lògica del capital

Auschwitz era quelcom més que una fàbrica de mort. Suposà, també, la plena adaptació del fenomen concentracionari a la lògica del capital i de l’economia de guerra: els presoners seleccionats a l’arribada dels trens (entre el 10% i el 25% de combois formats de 2000 a 3000 persones) eren enviats a treballar. En la dessecació dels pantans pròxims, en la gestió i ampliació del propi camp, en el complex industrial que la IG Farbenindustrie instal·là a Monowice, a 8 kilòmetres d’Oswiecim i que acabà conformant-se com un altre camp de concentració (Auschwitz III o KL Monowitz), així com en les mines, fundicions, explotacions agropecuàries i plantes industrials de tota l’Alta Silèsia.

Els camps de concentració permeteren al capital alemany utilitzar mà d’obra esclava (pagaven 4 marcs per presoner a les SS) i acumular fabulosos beneficis els quals, després de la guerra, ningú reclamà com a il·legítims i que constituïren una peça més en l’acumulació primària de capital que permeté la reconstrucció econòmica d’Alemanya Federal. L’empresa química Degesch, per exemple, segona subministradora en volum del gas utilitzat a les cambres (el Zyklon B) facturà 300.000 marcs entre 1941 i 1944 per la venda d’aquest producte. L’Exèrcit Roig trobà 7000 kilos de cabells humans preparats per a ser enviats a Alemanya, utilitzats per a fabricar feltre. Els propis ossos dels humans cremats eren reduïts a pols i utilitzats en l’elaboració de superfosfats.

Del coneixement a la inacció

El 20 gener de 1942 els alts jerarques nazis van decidir implementar la Solució Final; mans a l’obra, ràpidament començaren a funcionar els camps d’extermini: Belzec, Treblinka, Sobibor, Majdanek… Auschwitz també va ser elegit per a traslladar milers de jueus per al seu assassinat. La passivitat occidental, però, no es devia al desconeixement.

En el mateix 1942 Jan Karski, agent del govern polonès a l’exili, es va infiltrar per dues vegades al Gueto de Varsòvia i, vestit amb l’uniforme de les tropes auxiliars ucraïneses, va poder introduir-se en el camp de concentració de Belzec. Els informes que elaborà per al govern polonès, el britànic i l’estatunidenc, en els quals descrivia la sistemàtica política d’aniquilació nazi, no suposaren un canvi en les prioritats i objectius militars dels aliats, els únics que disposaven dels avions capaços de bombardejar objectius situats a gran distància, com demostraven diàriament atacant la població civil alemanya i destruint Hamburg, Bremen, Berlin, o Praga.

Tampoc ocasionà cap trasbals el testimoni del SS Kurt Gerstein, qui després de visitar en agost de 1942 els camps de Belzec i Treblinka contactà amb la delegació diplomàtica sueca i amb la resistència holandesa (que fluïren la informació cap a la resta dels aliats), així com als representants del Vaticà en Alemanya, per a explicar amb ets i uts la barbàrie feixista. Cap camp de concentració va ser bombardejat pels aliats, malgrat conèixer el seu emplaçament i els assassinats massius que s’hi cometien. Els trens amb deportats podien travessar Europa de nord a sud; de París, de Salònica, de Milà, de Budapest, fins a Auschwitz. Milers de kilòmetres de via de tren travessats diàriament pels combois de la mort. Cap ni una d’aquestes vies va ser inutilitzada.

El cine i la televisió

La cultura popular del segle XX, a través de la televisió i el cine, ha lloat el sacrifici dels combatents ianquis que desembarcaren a França o lluitaren al Pacífic. Aquest relat de la II Guerra Mundial, dominat per la potent indústria cinematogràfica dels EEUU, ha silenciat el període resistent comprès entre 1939 i 1945, ha infravalorat la decisiva victòria soviètica del gener de 1943 a Stalingrad, i, en la part que ens toca, ha negat el paper dels republicans en la resistència a França, en l’alliberament d’una gran quantitat de ciutats (entre elles París), o la seua presència com a presoners en el camps de concentració: 9000 hi foren enviats pels nazis, la majoria a l’austríac de Mauthausen i als seus annexos.

En la construcció de la memòria col·lectiva de la II Guerra Mundial semblen més significatius el bombardeig sobre Pearl Harbour que la derrota nazi a Stalingrad, el desembarc de Normandia que la presa de Berlin. Hollywood, l’espectacle i les taquilles manen, però sobretot l’escenificació d’una realitat convertida en faula, tocant en sordina el relat històric verídic i ajustat al veritable protagonisme que tingueren uns i altres. Els 20.000.000 de soviètics morts entre 1939 i 1945 clamen encara en silenci a Occident.

 

No generalitzem amb la policia

Article publicat pel militant d’Endavant (OSAN) Marc Garcia a L’Accent
La lògica antisistema ens diu que tots els policies són dolents, i jo no ho crec; algun n’hi deu haver, de bo. Com aquell cepat uniformat de quaranta i escaig anys, que a quarts de nou del matí saluda la mainada, amb cotxes en impune doble filera a la porta de  l’escola, mentre mares i pares fan petons i reparteixen entrepans pocs minuts abans que el timbre faci entrar la classe del dofins. Però encara que jo cregui en la bondat dels serveis públics, no podem generalitzar.
La gent de Media.cat ens posava sobre la taula la quotidianitat de les altres ciutats mortes, aquelles que, els darrers anys, s’han pogut denunciar i documentar gràcies als entorns socials compromesos de cadascuna d’aquestes víctimes, que han fet d’altaveu després de cada agressió. La majoria d’aquests casos, però, no han sigut objecte d’un documental, ni un rebombori mediàtic, ni aleshores, ni nou anys després.
Cansades estem de veure any rere any el pare de Pedro Álvarez reclamar la justícia que mai li tornarà el seu fill, assassinat per un policia després d’una trivial discussió de trànsit als carrers de l’Hospitalet. L’hem vist acampat a jutjats, en mil i una protestes i centenars de xerrades, un cas que, passat a documental, desgraciadament poc tindria a envejar de Ciutat morta.
Personalment, però, aquest cas em queda lluny, ja que per a mi, la meva primera ciutat morta, es remunta al final de la dècada dels ’90: octubre de 1997. Cada setmana sortíem al carrer, en petits grups, anàvem a l’ETT del barri o del poble del costat, hi entràvem, escampàvem pasquins mentre altres companyes pintaven o enganxaven cartells a les vidrieres. Perquè enganyar-nos, eren èpoques en les que quan les ETT ens explotaven, explotaven ETT´s.
Aquesta combativitat, però, es va cobrar una víctima a Cornellà del Llobregat, el Jorge Bolancel. El Bolan, per aquells que el van conèixer i tractar, era un d’aquells joves compromesos del RAK de Korneyà (amb K i Y), que durant aquells anys tant va fer per denunciar les pràctiques abusives que la nova reforma laboral permetria a les ETT. En Bolan va ser detingut dos cops en tres dies per la policia espanyola a Cornellà; al cap de poques hores de la seva darrera detenció, abatut pels duríssims interrogatoris, es va llençar a les vies d’un tren, emportant-se per davant una joventut plena de rebel·lia. Cap de les ETT o seus bancàries que van rebentar en dies posteriors no ens tornaran mai en Bolan, però van esdevenir el testimoni d’un altre documental que mai no va ser filmat.
Un altre cas, no tant greu, però sí viscut en primera persona, i del que Media.cat en parla al seu article, és el cas de la Mireia Comas. Un cas que em va tocar de prop. La nit que van detenir la Mireia, en tornar de l’Autònoma, vam sortir a pintar pels carrers de Sants, contra la tortura, contra les ETT, i Fora la llei antite… i un cotxe patrulla ens va aturar; emmanillat i cap a comissaria. La Mireia i altres companys van ser víctimes d’un muntatge policial que mai acabaria en judici, ja que posava en evidència que qui havia participat d’alguns sabotatges al Vallès eren alguns elements parapolicials. I això, ja ho sabem tots, pocs documentals va omplir.
Media.cat, parla dels casos més sonats, però en van ser molts més; els maltractaments (i en algun cas tortura) eren la tònica habitual del grup 6 de la Brigada d’Informació de la policia espanyola, un grup que van patir també els detinguts del 23 d’abril de 1997 després la combativa manifestació de la PUA, o els companys detinguts el setembre de 2002, maltractats a comissaria i negats d’assistència mèdica (insulina) fins arrencar una confessió inculpatòria. Era el mateix grup que s’inventava el cas dels Tres de Gràcia i els portava a l’Audiència Nacional espanyola. Eren temps en què, a Torà, els Mossos administraven drogues al·lucinògenes a un detingut acusat de sabotatges; a Russafa els antifeixistes eren detinguts en grups de 10 i 12; la caserna dels Monjos al Penedès s’omplia de contusionats per cops; en Carles perdia un ull durant el primer desallotjament de la Kasa de la Muntanya, i cap d’aquests casos omplia portades ni quedava recollit en cap documental. Temps en què la pertinença a grup terrorista era argumentada pel fet de tenir una llibreta, i dir-se Núria Pòrtulas: ser anarquista i tenir companyes preses, cas massa semblant a la recent operació contra les anarquistes de Barcelona i Manresa.
L’arribada d’Orwell a cada telèfon ha estat eina de doble tall, seguiment per GPS i control de comunicacions en el dia a dia, però també un Ken Loach a cada cantonada i a cada plaça. El 15M vam patir cops de porra indiscriminats a les places, i les vam filmar i penjar a la xarxa al cap de pocs minuts. La mort de Juan Andrés Benítez als carrers del Raval, rebentat a hòsties pels Mossos, va sacsejar altre cop el circ mediàtic. Caldrà veure fins a quin punt la ‘llei Mordassa’ podrà evitar que els abusos quedin documentats.
El cas del 4F ha desvetllat consciències i ha posat casos antics sobre la taula; ens han fet recordar que fa 10 anys també la Guàrdia Urbana apallissava tres joves graciencs; ens fa recordar que no només la presó provoca suïcidis, ja que l’empresa pública de transports TMB acomiadava fa 11 anys Pablo Díaz, conductor d’autobús, acusat de robar l’equivalent a un bitllet de transport. La depressió el va portar al suïcidi…pel preu d’un bitllet. Lladres, els que ens fan pagar preus abusius pel dret a la mobilitat; violents, els que indueixen al suïcidi. I desenganyem-nos-en: igual de “demòcrates” que els que assalten els despatxos de GISA, Itziar Gonzalez, i ICV a Sabadell i en roben els ordinadors quan les inspeccions internes i la fiscalia són a punt de picar a la porta. I tants altres casos que queden sense denúncia, maltractes en dotzenes de detencions, CIE´s, FIES i batudes racistes a parcs i carrers.
No generalitzem, el panxut que pentina el cavall de la Guàrdia Urbana al Saló de la Infància és cada cop més excepció i menys norma. Massa anys d’impunitat no són fruit d’un o dos elements que se sobrepassen o tenen una “escalfada”, fruit d’una nit d’avalots. És una impunitat edificada amb el consentiment tant dels comandaments policíacs com dels responsables polítics que, amb governs del PP i PSOE a l’Estat, Tripartits a banda i banda de plaça Sant Jaume i ara amb convergents, han tolerat enfonsant el cap sota terra com els estruços. Si ells no ho veuen és que no ha passat.

[Alacant i Alcoi] La solidaritat de classe és l'instrument per fer front a la repressió

Dues activitats solidàries i antirrepressives es van desenvolupar els passats 23 i 24 de gener a l’Alacantí i l’Alcoià. El divendres 23, més de seixanta persones van secundar la convocatòria impulsada pel Col·lectiu Antifeixista d’Alacant i Arran, a la qual es va adherir el Moviment de Resistència Global, en solidaritat amb el jove de Vallecas Alfon, recentment condemnat a 4 anys de presó per participar en la Vaga General del 14N, i després d’un evident muntatge policial. La denúncia de la persecució política al jovent combatiu es feu resó al popular barri alacantí del Pla al llarg de l’hora que durà la concentració, on també es van repartir centenars de pamflets informatius.
alacantalfonEl dissabte 24 de gener la denúncia de la repressió es traslladà a Alcoi, on la Coordinadora Antifeixista de l’Alcoià havia convidat a Endavant a realitzar una xarrada sobre la Llei Mordassa, en el marc d’unes jornades antirrepressives que també van comptar amb la projecció de la pel·lícula La Haine. A més d’explicar amb profunditat els aspectes més rellevants de la Llei Mordassa i del nou Codi Penal reformat, el nostre company contextualitzà la Llei Mordassa com a conseqüència de la crisi capitalista i de la implementació de nous instruments de dominació burgesa per a mantenir la seua hegemonia de classe, readecuant el marc jurídic i institucional vigent; així, la Llei Mordassa seria un element més en aquesta reestraucturació burgesa, com les successives refromes laborals, de les pensions o les noves lleis educatives, i que responen a la lògica del capital per a assegurar-se la seua posició preeminent i afrontar eficaçment, també, la resposta popular.
IMG_20150125_212809_297501149 IMG_20150125_212813_-1513815118
 

[Alacant] La solidaritat de classe no s'atura

DSC_1240On hi ha lluita hi ha repressió; on hi ha repressió hi ha solidaritat. Amb aquesta premissa el Moviment de Resistència Global d’Alacant afrontà aquest dissabte 17 de gener una nova jornada antirrepressiva. El MRG, organisme unitari antiimperialista i que a la ciutat també afronta la solidaritat antirrepressiva organitzà un dinar solidari amb les 3 persones encausades a Alacant per haver participat en la Vaga General del 29 de setembre de 2010. Dues d’elles han estat recentment jutjades i condemnades al pagament d’una multa, i una tercera (que a més de membre del MRG és militant d’Endavant) serà jutjada el proper 10 de maig.IMG-20150117-WA0002 El Centre Social Acontracorrent es quedà xicotet per a les més de 100 persones que gaudiren d’una excel·lent olleta. En els parlaments previs al dinar el MRG incidí en la necessitat de mantenir la lluita al carrer i que la repressió només es podia superar o minimitzar gràcies a la lluita mateixa i la solidaritat activa; en aquest sentit, recordaren que l’Estat continua amb la seua política repressiva, com demostren la tramitació d’importants lleis que limiten encara més els drets i llibertats polítiques, com ara la Llei Mordassa o la reforma del Codi Penal. Finalment, convocaren a una nova jornada de mobilització i solidaritat de classe per al proper divendres 23 de gener, quan es realitzarà una concentració que denunciarà la condemna de 4 anys a Alfon.
IMG-20150117-WA0004IMG-20150117-WA0006

Contra les detencions i la repressió al País Basc

Davant la detenció de 16 militants de l’esquerra independentista basca, des d’Endavant OSAN volem expressar la nostra solidaritat amb el moviment d’alliberament nacional basc. Així mateix, volem denunciar la repressió exercida per l’estat espanyol. Aquesta repressió mostra per enèsima vegada com la preocupació de l’estat no és ni la pau ni la democràcia, sinó el manteniment de la unitat d’Espanya utilitzant tots els mitjans antidemocràtics que siguin necessaris.
L’estat espanyol continua jugant a la divisió d’honor de la repressió. L’estratègia «antiterrorista» per a criminalitzar l’oposició política real -no la del joc parlamentarista- continua essent una política que no entén ni tan sols els límits de la seva pseudodemocràcia, com ho demostra l’empresonament de 7 anarquistes catalans o la sentència del Tribunal Superior on no es reconeix per als presos polítics la directiva europea d’acumulació de penes. Una estratègia de la qual han estat comparsa imprescindible alguns dels principals partits dels Països Catalans. Una estratègia que, aprofitant esdeveniments com el de París, anirà a més. Cal fer front amb determinació a aquesta estratègia criminalitzadora.
Des dels Països Catalans hem d’exercir la solidaritat amb Euskal Herria de manera clara i diàfana. El compromís amb la llibertat i la plena democràcia -això és, la sobirania plena dels pobles per a decidir el seu futur- no pot dependre de càlculs electorals ni pot ser presoner de la retòrica «antiterrorista». La solidaritat amb els pobles en lluita és un deure de totes aquelles persones que diuen defensar la sobirania dels pobles.
Euskal Herria no camina sola!
Països Catalans, 13 de gener de 2015
Donem suport a la concentració que avui dimarts 13 de gener es durà a terme a les 19,30 davant del Col·legi d’Advocats de Barcelona, enfront la delegació del govern espanyol.
 

[Sant Andreu] Capitalisme és espoli social

Capitalisme és espoli social

La crisi dins el sistema capitalista no és cap error, no és cap falla de funcionament: és la lògica del sistema capitalista. Els desajustos i desigualtats entre els nivells de producció, les capacitats de consum de la classe treballadora que ho (re)produïm i la incessant cerca de beneficis constants i en augment per part dels empresaris és la gènesi de tot plegat.

La lògica il·lògica d’un sistema capitalista que posa en el centre de tot plegat la plusvàlua, és a dir, el benefici que ens extreuen a la classe treballadora. Tota la resta és secundari, o pitjor, espoliable: persones, animals, territoris, medi natural.

En aquesta cerca interminable del major benefici, d’un benefici infinit, el capitalisme ha sofert mutacions que l’han dut a expandir-se arreu, tenint l’imperialisme com a fase superior, com va dir Vladimir Illitx Ulianov Lenin. Però el món sí que és finit, i no només s’acaben els països a explotar, sinó que aquestes s’alcen i es rebel·len contra aquestes imposicions. L’Amèrica Bolivariana n’és el millor exemple.

Acabant-se, doncs, la possibilitat de treure espoli de l’exterior, el capitalisme torna a centrar-se en l’interior de les fronteres estatals per augmentar el benefici. I per fer-ho, se serveix de l’Estat, el seu garant legal, jurídic, polític i policíac –la seva arma violenta-. D’una banda, desmantella serveis bàsics per frenar la minsa socialització de rendes que garantien sanitat i educació públiques, per exemple. Volen acabar amb la universalitat d’aquests drets a través de sotmetre’ls a la lògica del mercat, en lloc de la del servei públic, pagat per tothom.De l’altra, utilitza la policia i les lleis a mida per reprimir les protestes socials.

Les agressions contra la classe treballadora esdevenen especialment tràgiques en la connivència del capitalisme i del patriarcat, sistema d’explotació amb el que conviu a la perfecció i amb el que es conjuga per relegar la donar a una posició subordinada. Sobre ella, la dona treballadora, recau la tasca de cura i de reproducció -en tots els sentits- de la classe treballadora. Aquesta explotació gratuïta per al capital s’agreuja amb el desmantellament del minso Estat del benestar, al qual cal afegir lleis retrògrades que atempten contra el dret al propi cos i les constants violències visibles i invisibles del sistema patriarco-capitalista.

La situació és clara, per contundent i precària: el capitalisme, per subsistir, necessita extreure’ns fins la darrera gota de sang, fins el darrer alè. I ho farà, utilitzant l’Estat i el patriarcat al seu servei, si no ho impedim. L’organització de la classe treballadora en defensa del serveis públics en vistes a eradicar el capitalisme, superar-lo i construir una nova societat on les persones i el nostre entorn siguin el centre de tot plegat, és el nostre deure. Ens hi va la vida. Capitalisme és espoli social.

Cicle de xerrades a Sant Andreu, primer quadrimestre de 2015, organitzat per Endavant (OSAN) Sant Andreu
Gener_Sanitat | Febrer_pobresa energètica | Març_transports | Abril_educació

[Sant Andreu] Butlletí n. 39 – Festa sí, lluita també… i solidaritat a flor de pell!

Butlletí andreuenc n. 39 – Desembre 2014

Festa sí, lluita també… i solidaritat a flor de pell!

Desembre és el mes per excel·lència de la Festa Major. I així vam començar el mes que acabava l’any, malgrat la repressió ens el fes acabar amb els punys i les dents closes, i amb més ràbia i tendresa encara.

L’11a Festa Major Reivindicativa havia començat el novembre, passada per aigua però superant-ho amb un públic àvid del programa lúdico-polític per excel·lència de la Festa Major del poble. Enguany, el jovent en prenia les regnes i Arran Sant Andreu assumia la continuïtat i la renovació del programa i la fórmula de la FMR. La integració amb d’altres col·lectius juvenils, però, sobretot, l’èxit absolut d’assistència en la gran majoria d’actes, segellen la feina ben feta, on la resta de l’Esquerra Independentista hi fórem present. A part de col·laborar en muntatge de diverses activitats, hi vam organitzar una xerrada sobre desobediències.

Entremig de la FMR, la reivindicació d’una sanitat pública universal i contra l’exclusió sanitària duia el PTAC a concentrar-se davant del CAP de Sant Andreu. La reivindicació, denunciada inicialment per xarxes socials i després al carrer, tindria una rèplica dues setmanes més tard, dimecres 17, en una nova concentració que, a més, afegia les reclamacions massives per esclarir d’una vegada l’intent d’exclusió sanitària viscut al CAP.

Però ja se sap: on hi ha lluita hi ha repressió. I en un Estat amb tics cada cop més feixistes com l’espanyol, i amb complicitats com la de CiU i els Mossos, la dictadura és cada cop més a prop. Quatre dies abans de la manifestació contra la Llei Mordassa, Sant Andreu, Gràcia i Poble Sec, eren víctimes d’un desplegament policíac sense precedents, que també tenia conseqüències a Manresa i Sabadell. Un assetjament policíac que només buscava inocular terror acabava amb onze detingudes al Principat, tres d’elles de Sant Andreu.

El mateix dimarts 16, una manifestació de més de 3000 persones recorria els carrers de Gràcia. Dijous, dos centenars de persones feien el mateix a Sant Andreu, en una manifestació que començava sabent que dos dels andreuencs quedaven lliures mentre que, en total, set persones eren enviades a presó preventiva. Dissabte 20, sortien columnes des dels pobles i viles fins a la massiva manifestació contra la Llei Mordassa i contra l’anomenada Operació Pandora. I encara, dissabte 27, unes 1500 persones tornaven a exigir la llibertat per les set empresonades recorrent el centre de Barcelona i de la Vila de Gràcia.

I és que aquesta enèsima operació repressiva ha generat una fortíssima onada de solidaritat, ja que s’ha vist com un atac als drets fonamentals per part d’un Estat en descomposició, que mor matant. Només a Sant Andreu, nombrosos col·lectius es van solidaritzar amb les detingudes: l’Harmonia (que va patir repressió encoberta pel cas), PTAC, Grup de Suport 29M, CUP, Festes Feministes, Endavant (també nacional), etc.

Perquè ja sabem què és la repressió, a tots els nivells, i sabem què és tenir persones preses. Per això, i com cada any, el 20 de desembre també va tenir lloc la marxa de torxes solidària amb les preses polítiques catalanes, Lola i Marina. Aquesta última, en tenir ja sentència, veu més a prop el dia d’assolir la llibertat.

Una llibertat que passa, sens dubte, per aconseguir derrotar el feixisme que tan creix darrerament a Europa en paral·lel a la crisi capitalista. Per denunciar-ho, Sant Andreu Antifeixista va organitzar una projecció de vídeo i debat a l’Ateneu Harmonia, divendres 19 de desembre.

Amunt i avall, però, no ens aturem. Ni per deixar de lluitar, ni per deixar de celebrar les petites victòries que anem assolint. Així, després de setmanes i mesos de mobilitzacions ininterrompudes des de finals de 2013 i fins ben entrat el 2014, Stop Pujades aconseguia que, per primer cop en 15 anys, el preu dels bitllets de metro no només no pugés sinó que s’abaixés lleument. La celebració, però, va tenir un episodi repressiu quan la Guàrdia Urbana va voler rebentar l’acció convocada abans de la festa al Casal Popular Tres Voltes Rebel de Nou Barris. Segurament, l’acció de desmuntar el control dies abans no els havia agradat gens. En tot cas, Stop Pujades ha demostrat que lluitant, des del carrer -o el subsòl-, es pot guanyar!

Perquè afrontar la repressió amb alegria és la millor manera per donar-li la volta. I així ho vam fer el 26 de desembre, amb el primer quinto antirepressiu que vam organitzar al Casal. Èxit d’assistència i de bon ambient per fer front a les multes, però, sobretot, per agafar energies, alegries i forces per aquest any 2015 que promet molta lluita, molt de carrer i molta desobediència!

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Desembre 2014. Assemblea de Sant Andreu d’Endavant (OSAN)

endavantstandreu@gmail.com| http://www.endavant.org | http://www.endavantstap9.org

La llei de Senyes d'Identitat, una fita més en el procés de recentralització

 
Davant l’aprovació, el passat dia 30 de desembre, per part del ple del Consell Valencià de l’anomenada Llei de Reconeixement, Protecció i Promoció de les senyes d’Identitat del Poble Valencià, ja popularitzada com a Llei de Senyes d’Identitat, i esperant que siga ratificada pel ple de les Corts Valencianes gràcies a la majoria absoluta del Partit Popular, des d’Endavant OSAN volem manifestar que:
L’aprovació d’aquesta llei no fa més que aprofundir una via, la de la despersonalització i empobriment cultural dels valencians iniciada pel Partit Popular des del primer dia que va xafar una institució del País Valencià.
En un moment que el corrupte govern d’Alberto Fabra es veu assetjat als tribunals, i amb l’ombrívola perspectiva de perdre bona part de les institucions que controla al llarg d’aquest any, la desesperació ha portat, una vegada més, els estrategs del PP a tirar mà, de nou, de l’anticatalanisme i les polítiques més antivalencianes per intentar recuperar el terreny electoral dilapidat en la seua nefasta gestió.
Que aquesta és una llei profundament antidemocràtica i antivalenciana. Antidemocràtica ja que sancionarà la persecució política de totes aquelles entitats que no abracen les senyes d’identitat valencianes que recull l’estatut d’autonomia. I antivalenciana perquè la persecució va especialment dirigida contra aquelles entitats que no combreguen amb el secessionisme lingüístic defensat pel PP i la col·lecció d’entitats anticatalanistes que aquest subvenciona i manté de manera generosa. Perquè a més inclou la creació d’una nova institució, l’Observatori de les Senyes d’Identitat, que té la funció de vetllar pel compliment d’aquesta llei. Una mena de tribunal inquisidor que aglutinarà entitats tan ràncies com Lo Rat Penat i la Reial Acadèmia de Cultura Valenciana, associacions que no tenen cap tipus de reconeixement científic internacional i que, per contra, han contribuït a atiar la violència espanyolista contra el nacionalisme valencià.
Que aquesta aprovació no és cap casualitat sinó que ve precedida d’un llarg seguit d’accions similars dutes a terme pels diferents governs del Partit Popular arreu dels Països Catalans, des de la Llei de Llengües a Aragó que va arribar a manllevar el nom de llengua catalana pel de Lapao; passant per les diferents declaracions contra els Països Catalans fetes a les Corts Valencianes, Aragoneses o el parlament de les Illes entre maig i octubre del 2013, a la llei de simbols aprovada pel Partit Popular balear el desembre de 2013, que prohibeix l’exhibició de la senyera quatribarrada d’edificis públics.
Volem recordar que l’estratègia de despersonalització i desvertebració de la identitat catalana arreu dels Països Catalans, tampoc no és nova. Aquesta ha estat una política dissenyada des de Madrid i aplicada a consciència des dels darrers anys del franquisme i en especial durant la transició com un puntal necessari en el procés de centralització política. I que l’acceleració d’aquestes accions des del 2013 ha estat la resposta natural per intentar contrarestar l’efecte que el procés sobiranista a Catalunya podria tenir a la resta dels Països Catalans. Que els think tanks de l’espanyolisme ho tenen molt clar: dividits serem més fàcils de ser derrotats.
Per últim volem remarcar que front aquesta llarga campanya de despersonalització i de confrontació nacional, no hi haurà prou amb desallotjar el Partit Popular de les nostres institucions. Que el problema és de caràcter estructural i es diu Espanya i França. No serà fins que ens llevem de sobre aquesta llosa, que els Països Catalans podrem afrontar, amb garanties reals el procés de recuperació i salvaguarda de la nostra identitat. Però que per fer això realitat primer cal que als Països Catalans es desplegue un veritable programa de construcció nacional.
Països Catalans, Gener de 2015
 

De la deconstrucció nacional a la independència “per fases”

De la deconstrucció nacional a la independència “per fases”, article publicat per Aure Silvestre, militant d’endavant (OSAN) a L’Accent.

Quan es porta molt caminat, sempre és molt útil parar-se, reflexionar i saber en quina situació estem i com hem arribat fins aquest punt. Per això sovint cal fer algunes incursions en el passat i recórrer a l’hemeroteca. D’aquesta manera podrem desfer el camí fet aquestes últimes dècades i saber perquè ens trobem com ens trobem. Si ens capbussem en el repàs de la producció discursiva del nacionalisme català, almenys el que comprèn de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, podem comprovar com des dels anys setanta fins a la fi dels noranta els Països Catalans van ser una referència, una reivindicació i inclús un objectiu, força compartit entre el catalanisme polític en general i, de manera més concreta, entre les organitzacions de l’Esquerra Independentista. L’ombra de Fuster encara era llargada, arribava arreu de tot el país i el pes de la seua presència i del seu pensament era molt gran i evident.
Malauradament, a partir de la dècada dels anys noranta les coses començaren a canviar, a girar lentament però inexorable. Primerament amb l’assumpció d’algunes tesis del blaverisme i l’abraçada de les terceres vies, o dels viaranys segons es mire, per part del valencianisme progressista i d’esquerres. En segon terme, i de manera paral·lela, amb el també progressiu abandonament de les tesis de Fuster per part del catalanisme polític al Principat. Amb el de Sueca desaparegut, era més fàcil desempallegar-se de la seua incomoditat. Una acció, a més, que va coincidir tant amb el canvi de tendència electoral al País Valencià i a les Illes, com amb la constatació de les dificultats pel bastiment d’unes opcions polítiques d’èxit que representaren el nacionalisme sociològic català -el que coneixem com catalanisme- fora de Catalunya; i que al seu torn van provocar un augment del recel a dins el Principat de què passava més enllà de les seues fronteres autonòmiques. Aquest fet va contribuir al fet que la referència als Països Catalans anara decaient, quan no directament fóra qüestionada, com un llast incòmode i que calia anar soltant. La deserció, però, no va impedir que hàbilment, també es poguera promocionar, per la via de la subvenció, un catalanisme cada vegada més cultural, menys polític i, per tant, també menys molest per a les aspiracions de les elits polítiques i econòmiques del pujolisme, molt decidides en consolidar el seu projecte nacional-regional només a Catalunya i que no anava a permetre l’encaix de cap territori que ultrapassara els límits estrictament autonòmics.
Dels ritmes i les velocitats…
Aquest rumb del nacionalisme català va poder servir-se d’un marc teòric que l’avalara i que es va sostenir en diferents idees. Una de les principals, almenys la que ara més ens interessa, fou la de centrar la seua atenció en el plantejament de l’existència dels diferents ritmes o velocitats que es donaven arreu dels territoris històrics dels Països Catalans respecte a la consciència nacional. Un dels fonaments d’aquesta idea va ser que clarament permetia traslladar tot el seu centre de gravetat des d’un únic subjecte nacional que fins eixe moment s’havia considerat possible i necessari: els Països Catalans; a uns altres assumits ara com a reals o inevitables: els subjectes autonòmics. D’aquesta manera es va poder llançar la idea, equivocada, que treballar per aconseguir uns Països Catalans independents, per fases, seria equiparable a fer una construcció nacional, més efectiva, amb diferents subjectes nacionals separats i que, potser, si algun dia socialment s’hi aconseguia algun tipus de maduració en la consciència nacional superior, s’animarien a fer el pas a un estadi superior en la construcció de tots els Països Catalans. Aquesta idea de preconstrucció nacional, per tant, s’arrelava en un criteri federalista basat en la suma dels territoris perifèrics a aquell territori amb, a priori, major consciència nacional: el Principat.
En aquest punt cal fer un apunt, ja que el plantejament teòric que incidia en la independència per fases va obviar algunes qüestions cabdals. La primera va ser que situà el centre de gravetat del procés independentista en l’àmbit institucional; que prioritza el paper i els interessos del bloc de la burgesia per damunt de les dinàmiques i aspiracions de la classe treballadora. La segona va ser que va fixar una mateixa situació de partença, i un mateix punt d’arribada. Una anàlisi que no va contemplar que aquest suposat mateix punt d’arrancada no era tal, donant-se desiguals situacions de partida amb, per exemple, territoris que havien patit històricament un major procés castellanitzador en el fet cultural o que també havien estat víctimes d’una major pressió espanyolista, en especial durant la transició. Igualment, i en tercer lloc, aquest plantejament tampoc no van tenir en compte quin havia estat realment el pal de paller des del qual s’havia bastit la consciència nacional catalana, que no era un altre que l’ideari del nacionalisme burgés catalunyès, elaborat a la mida dels interessos d’aquesta classe social i de la realitat regional del Principat. Un plantejament clarament de classe -burgesa- i regional -del Principat- que no estaven ajustats ni a la diferent realitat territorial o social que es donava -i es dóna- arreu de tots els Països Catalans, tot i que inclús fora de Catalunya havia arribat a arrelar àmpliament entre el catalanisme.
Plantejaments com aquests, que acaren els Països Catalans però destacant més les qüestions diferencials -la suposada realitat- que no els punts comuns -que podem anomenar com les oportunitats- han anat calant cada vegada més a dins el nacionalisme català en una mena de cicles regressius que cada cert temps tendeixen a accentuar-se, com ja hem vist; i que a hores d’ara hem d’ubicar en relació al procés sobiranista en general i al possible assoliment de la independència per part del Principat.; i que s’ha concretat en la generalització de la idea de la independència per fases.
… a la independència per fases.
Actualment podem dir sense embuts que el procés sobiranista a Catalunya i el seguidisme acrític d’aquest que s’ha instal·lat entre gairebé tot el nacionalisme català, i inclús entre sectors del catalanisme resistent més enllà del Principat, i sobretot al País Valencià més que a les Illes, ha estat l’empenta final a aquesta espècie de cicles de qüestionament de la nació completa. Un punt que ha comportat que ens puguem arribar a plantejar la certificació, inconscient potser, però real a la pràctica, de la fi dels Països Catalans com marc nacional i com a objectiu polític real tal com històricament havien estat plantejats. Perquè podem afirmar tal cosa? Fonamentalment perquè mai hi havia hagut una assumpció tan clara de la centralitat de les institucions burgeses com a òrgans bàsics pel desenvolupament del programa independentista; del mapa autonòmic i departamental -transmutat en mapa dels quatre subjectes nacionals i polítics- com a clau per resoldre el dilema de la construcció nacional i de la independència de tota la nació, com els que es fan hui en dia. L’estadi superior d’una evolució, aquesta, on pràcticament ningú ja no parla de les comarques com a espai d’articulació nacional i que, per cert, ha anat acompanyat d’un evident nordisme polític, identificat al progrés, l’ordre i el futur amb el nord, juntament del menysteniment del sud del país associat amb el desordre i el caos.
Un plantejament, el de la independència per fases, on també s’ha volgut primar el projecte d’edificació de l’Estat -el regional catalunyés-, mentre paral·lelament s’ha silenciat absolutament el projecte de construcció de tota la nació. I per últim, una idea que ha estat fonamental per l’assumpció que tot i que una possible independència d’una part del país podria suposar uns alts costos per a la resta de territoris de parla catalana en forma de procés de recentralització estatal, aquests podrien compensar-se amb l’adhesió a la ciutadania del nou estat de la població de la resta de territoris. Plantejament que al mateix temps tampoc no ha volgut abordar, ni amb claredat ni sense ella, quin seria el paper i l’acció, del nou Estat com a suposat motor de la vertebració nacional de tot el país. En definitiva, una línia roja, la dels Països Catalans, que no s’ha volgut traspassar en el procés. Paradoxalment, aquesta marginació de la qüestió nacional s’ha produït tot i l’evident comoditat que comportava, considerant que ni qüestiona la perspectiva d’un centre dinàmic i unes perifèries nacionals retardades; ni exigeix cap tipus d’estratègia compartida per tot el país, sinó que més aviat és simplement un desenvolupament per fases on cada territori ja resoldrà els seus propis obstacles com millor li convinga i amb les seues pròpies solucions; tot i que els problemes són els mateixos però amb diferents intensitats, i amb un objectiu comú potser algun dia realitzable: el dels Països Catalans federals.
I mentrestant….
En aquesta evolució de dècades, només l’Esquerra Independentista ha continuat essent l’únic actor polític que ha mantingut els Països Catalans com a marc nacional i com a reivindicació política clara. Malauradament, però, la pressió social que ha comportat el procés sobiranista a Catalunya ha suposat que una part significativa de l’EI, des de fa alguns anys, estiga abraçant alguns dels plantejaments anteriorment comentats. Així doncs, ni a dins de l’EI podem dir que els Països Catalans continuen sent ja un lloc comú en aquest moviment polític sinó, tot el contrari, un nou espai per a la controvèrsia i la confrontació. És evident que una situació com aquesta haguera estat més esmorteïda si l’independentisme s’hagués dotat d’un full de ruta clar per a la construcció nacional.
Per aquests motius és necessari que l’Esquerra Independentista referme alguns dels plantejaments fonamentals que sempre ha defensat. Començant amb el sosteniment sense embuts de la referencialitat dels Països Catalans com a marc nacional inequívoc. Això, passa, a més de per la pròpia reivindicació i promoció social d’aquests com a única nació possible, per assumir i dirigir de forma decidida la tasca de la construcció nacional i política de tot el país, començant per refermar el seu compromís perquè el procés independentista obert a Catalunya integre un compromís i contribuïsca a la independència no d’una part dels Països Catalans, sinó a la seua totalitat. Que qüestione i contrareste, per tant, aquelles dinàmiques discursives, incloses les que es poden donar a dins l’EI, que volen primar el plantejament de la primacia de l’Estat sobre la Nació, i més en concret el de l’Estat de Catalunya sobre la construcció de tots els Països Catalans.
En definitiva, cal que aquells que encara volen contribuir a la construcció nacional, assumisquen que sovint la cosa més realista, coherent i per damunt de tot eficient, no necessàriament ha de ser el més fàcil, És important tenir en compte que l’esforç per estructurar subjectes polítics diferenciats als Països Catalans, el que a prioria podria semblar un camí més còmode i gradual per arribar a l’alliberament de tot el país, en realitat al que pot conduir és a un atzucac; i més encara quan aquests subjectes es volen bastir sobre uns marcs com els autonòmics que no han fet més que aprofundir la divisió nacional i el retrocés en la consciència nacional i que, per tant, no semblen cap garant del pas a un estadi superior en què aquests s’unifiquen. Ningú ha pogut garantir això mai i les dinàmiques dels últims anys ens donen la raó.
Concloent, cal responsabilitzar-se que el pla de la independència per fases realment no suposa ni garanteix cap aportació a la construcció nacional. Que aquesta cal abordar-la, vista la conjuntura actual i les dinàmiques dels últims anys, en la mesura del possible al marge de processos polítics que siguen regionals i que no es puguen abordar de manera nacional total. Una proposta que evidentment suposa reorientar la percepció de com aprofundir aquesta construcció i fer-la bascular cap a plantejaments que tot i ser més laboriosos alhora siguen més efectius. Ens estem referint, doncs, a l’impuls d’iniciatives polítiques bàsiques que ajuden a fonamentar les bases de la vertebració del país. Primerament afirmant el municipalisme com a estratègia fonamental de construcció nacional. En segon lloc desenvolupant l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans. El tercer punt seria impulsant organismes socials, econòmics, sindicals, culturals i polítics que siguen d’àmbit nacional, i per últim reforçant els que ja tenen entre els seus punts programàtics la construcció nacional, i en especial Som Països Catalans i la Xarxa de Casals i Ateneus.
A. Silvestre és militant d’Endavant

 

[Alcoi] Més precarietat i major feminització de la pobresa

IMG_20141221_111731_740881247
Una vintena de persones s’aplegaren el passat 20 de desembre a la xarrada “Flexibilització laboral i temps de cures: més precarietat i major feminització de la pobresa”, que organitzada per Endavant a l’Ateneu El Panical d’Alcoi va comptar amb la participació d’Elena Idoate, integrant del Seminari d’Economia Crítica Taifa.
La xerrada va girar al voltant de tres eixos, per una banda, el temps de cures, que a l’economia capitalista no compta com a temps de treball i en el qual interfereix les jornades laborals; per una altra banda, el temps del treball assalariat, que s’està estirant i “flexibilitzant” per tal d’incrementar l’intensitat de l’explotació, especialment en les dones, i finalment, sobre el temps de consum, que aquest s’està allargant canviant les formes de vida.
IMG_20141221_111720_276649144IMG_20141221_111755_817659172

[Alacant] La violència a Mèxic és un capítol més de la lluita de classes

mèxic3
“Mèxic, repressió i reposta popular”. Amb aquest títol el Moviment de Resistència Global d’Alacant, organisme unitari antiimperialista de la ciutat on treballa Endavant, va organitzar el passat 18 de desembre una xarrada amb Julio Díaz, membre del propi MRG que va visitar Mèxic el passat setembre per a participar en el Vè Congrés del Partit Comunista de Mèxic. D’aquesta manera, el nostre company pogué contextualitzar les contínues matances a Mèxic, tant d’estudiants com de dones o immigrants, en la necessitat del capital mexicà i dels monopolis d’atacar amb la màxima virulència qualsevol forma d’organització popular, en un estat que, lluny de la fallida institucional o del poder paral·lel del narco, es troba plenament immers en la lògica productiva regional i mundial.
Les més de cinquanta persones que plenaren el local del Casal Popular Tio Cuc pogueren, a més, celebrar l’alliberament dels darrers presos antiterroristes cubans, en una demostració que només la lluita constant i decidida, sense renúncies, és la que a la llarga dóna els desitjats fruits de la llibertat.
mèxic6

[Diada de Mallorca] Desobeïm! Per uns Països Catalans socialistes i feministes

MANIFEST DE L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA DE MALLORCA

El 31 de desembre és pel nostre poble una data que representa quelcom que les classes dominants sempre ens han negat: la nostra pertinença a la catalanitat, als Països Catalans. La nostra Diada és per tant un gest que ens permet reivindicar Mallorca i el seu poble treballador com a realitat sotmesa a la triple opressió que representen l’espanyolisme, el capitalisme i el patriarcat.

Aquest 2014 ha estat un any de continuades agressions contra les classes populars de la nostra illa. Hem vist com el conflicte educatiu s’ha allargat per la intransigència ultraespanyolista del Partit Popular, com els conflictes laborals s’han anat succeint, com l’església catòlica ha atacat les qui lluiten pels drets de la dona, i com l’especulació ha tornat a posar el nostre territori al seu punt de mira. Nous i vells atacs que una vegada més han trobat respostes. Els millors exemples: el TIL i la reforma de la Llei d’Avortament, que han caigut en mig de contundents mobilitzacions populars.

En definitiva, aquest any ens ha demostrat la importància i la eficàcia de les mobilitzacions populars àmplies i enfrontades als interessos de l’estat. També, però, s’ha vist més que mai la necessitat de vehicular un bloc polític que pugui esdevenir l’eina de canvi que el nostre poble necessita. Davant els cants de sirena del nacionalisme autonomista o d’una esquerra espanyolista que no reconeix la nostra realitat nacional, la Unitat Popular com a eina de canvi i transformació real, com a eina de ruptura.

L’Esquerra Independentista de Mallorca, com cada any, reafirmam el nostre compromís a impuslar i participar la lluita des de tots els fronts per caminar cap a la independència dels Països Catalans i la construcció del socialisme feminista. Ja sigui davant acomiadaments a una empresa, els assassinats masclistes que enguany s’han eduït les vides de tres mallorquines, la destrucció d’un altre espai natural, les operacions policials contra el jovent lluitador, els atacs del feixisme espanyolista…davant qualsevol agressió de qualsevol tipus d’agressió, hi serem.

Avui com ahir, la victòria del nostre poble, tant a Mallorca com a la resta dels Països Catalans, passa per construir el nostre propi camí. Un camí que no pot passar pel marc legal dels estats espanyol i francès, sinó que implica practicar la desobediència en tots els àmbits. Només així podrem avançar cap a la plena sobirania, construcció del socialisme i la destrucció del patriarcat.

Desobeïm per uns Països Catalans independents, socialistes i feministes!

ACTES POLÍTICS

Divendres 26 de desembre – Manacor

17,30 Espai Na Camela

Taula Rodona sobre la diada de Mallorca

Concert amb Roger Pistoia

Dilluns 29 de desembre – Alcúdia

19h Casa de la Cultura

Acte Polític d’Endavant

Dimarts 30 de desembre – Palma

12 h Plaça del Tub – Acte polític, dinar i concert acústic

18h Passeig del Born – MANIFESTACIÓ