Pàgina 50 – Endavant Osan

Trencar l'aliança criminal de la UE és el millor pas per donar la benvinguda a les refugiades

Article escrit per Arnau Carné, militant d’Endavant OSAN i de l’organització internacionalista Ítaca

Tinguem-ho clar, la militarització i el tancament de les fronteres de la Unió Europea no és degut a la por d’un hipotètic “xoc cultural” que es podria produir si donéssim la benvinguda com es mereixen als milers de persones que fugen de la guerra o de la misèria. Totes i cadascuna de les cultures del continent europeu s’han format i enriquit a partir de l’intercanvi de coneixements i formes de vida de diferents grups poblacionals migrants. I tots i cadascun dels estats membres de la Unió Europea han estat receptors i emissors de població migrada, tan interna com externa.

Menys encara és degut a la incapacitat “logística” d’atendre-les. El boom immobiliari ens ha deixat un paisatge de sobreproducció d’habitatges, i les dades de productes de consum encara útils llançats diàriament als diferents abocadors (des d’aliments fins a roba i altres productes manufacturats) denoten una societat de l’abundància. En tot cas, els elevats índex de pobresa dins la mateixa UE es deuen a una extrema desigualtat, acaparament i malbaratament de recursos, propi del model capitalista patriarcal.

Però és que la mateixa patronal alemanya, màxima defensora de l’acumulació del benefici privat, ha advertit que degut a l’envelliment de la població fa falta mà d’obra rejovenida, i que aquesta només pot venir de la immigració. Això sí, a condició d’una “integració” basada en la capacitat de reduir el salari mínim interprofessional.

Aleshores, per què la Unió Europea blinda fronteres i ens ofereix espectacles tan perversos com els camps de refugiades on hi malviuen milers de persones amb la por i l’amenaça constant de ser deportades?

Primerament hem de tenir present, que al contrari del que se’ns ha volgut vendre, la Unió Europea no és un organisme que neix amb la voluntat d’unir els pobles europeus en pro de la pau i el benestar col·lectiu. Ni a dia d’avui, tot i el premi Nobel de la Pau concedit a la mateixa UE, persegueix aquests objectius.

La Unió Europea neix de la confluència d’interessos entre la geopolítica imperialista dels EUA després de la 2a Guerra Mundial, i els interessos de la patronal industrial europea per enriquir-se a partir de la reconstrucció post-bèl·lica. El Pla Marshall, el negoci del carbó i l’acer, l’OTAN i els pactes socials, són diferents cares d’una mateixa moneda que es va servir de la creació de la UE per exercir i orientar un control polític regional. Posteriorment, aquesta estructura s’ha utilitzat per adaptar-se al model metropolità de la globalització neoliberal, establint centres i perifèries dins la mateixa UE i exercint una política exterior imperialista mitjançant l’acció política, econòmica, militar i de cooperació internacional.

La Unió Europea, doncs, ha sigut i és, una institució directament responsable de l’agudització de la desigualtat dins les seves pròpies fronteres, utilitzant la major part de la població de tots els seus estats membres, des dels centrals fins als perifèrics de la mediterrània o de l’Europa de l’Est, en benefici de la gran patronal convertida en empreses multinacionals. Ha segregat la seva població segons la capacitat de consum solvent, la capacitat d’endeutament, la qualificació de la mà d’obra, i la predisposició a la rebaixa salarial (mà d’obra barata). Totes i cadascuna de les seves polítiques generals més importants, en matèria financera, comercial, laboral i d’infraestructures, han estat dissenyades pels grans lobbys de la patronal, i s’han orientat a la millor adaptació per exprimir els beneficis privats en funció de la conjuntura a costa de la classe treballadora nacional i internacional (lluita de classes).

I a nivell de política exterior, convertida la UE en potència econòmica i militar, és responsable directa del saqueig, depredació, desestructuració i explotació de diferents països situats a l’Àsia, Amèrica Llatina i Àfrica. Aplicant tractats de lliure comerç que condemnen a la misèria a milions de persones arreu del món, i provocant, fomentant i alimentant conflictes bèl·lics que enriqueixen la totpoderosa indústria militar europea, i que li asseguren el domini econòmic sobre els recursos energètics, minerals i naturals, com el petroli de Líbia, l’urani de Mali, el coltan del Congo, i la pesca i rutes comercials de Somàlia; o li serveixen per lliurar una nova guerra freda contra potències emergents com Rússia, amb el cop d’Estat i posterior guerra civil a Ucraïna o la mateixa guerra de Síria, mantenint la vella aliança geopolítica transatlàntica.

La Unió Europea és doncs responsable directa de la misèria i de la guerra de la qual fugen les milers de persones, provinents de Síria, d’Afganistan, de l’Àfrica subsahariana i d’altres molts indrets. I així com en els seus països d’origen no les concep sinó com a consumidores solvents, mà d’obra barata o directament com a població prescindible, un cop aconsegueixen arribar a la Unió Europea segueix fent el mateix: mà oberta i facilitats per les adinerades que venen a consumir i invertir, independentment de l’origen de les fortunes; racisme, humiliació, inestabilitat legal i explotació per les desemparades que són utilitzades com a mà d’obra barata; i finalment persecució, presó en CIEs i deportació per les qui considera com a “sobrants”.

Aquest és el quid de la qüestió. La Unió Europea, com a bona institució representant dels interessos de la patronal europea i multinacional, no vetlla pel benestar de la població, ni la de l’interior de les seves fronteres, ni la de l’exterior. Sinó que tan sols vetlla per la capacitat de generar benefici empresarial privat. Si aquest benefici passa per la necessitat de mà d’obra migrada de segona categoria, com ho farà? Simplement obrint les seves fronteres? No, les mantindrà tancades però parcialment permeables, perquè la població migrada hagi hagut de patir misèria i humiliació abans de poder entrar, de tal forma que un cop dins sàpiga que ha de seguir amb el cap cot, que ha d’acceptar qualsevol condició, des de la confiscació de béns fins a jornals d’un euro l’hora, com ja s’està produint. I sent ella qui reguli a tothora el flux d’entrada, no segons les necessitats de la població que fuig de la misèria i la guerra, sinó segons les necessitats empresarials.

Això, però, el flux migratori, no sempre concorda, i precisament per evitar l’expansió de camps de refugiades davant les fronteres europees, que dóna mala imatge, traspassa la responsabilitat de la feina bruta a altres estats, a canvi de privilegis comercials, cooperació internacional, i silencis i complicitats davant la repressió interna. Com és el cas del Marroc, qui manté el poble sahrauí ocupat i gran part d’aquest en camps de refugiades, i qui fa de filtre a la migració magrebina i subsahariana que entra a la Unió Europea per l’Estat espanyol, i ara amb Turquia, qui està cometent veritables massacres contra la població kurda, i qui farà de policia fronterera amb la migració siriana i afganesa que intenta entrar per Grècia. Amb ambdós estats, el Marroc i Turquia, es teixeix doncs una altra aliança criminal que deixa els drets humans, els drets de la classe treballadora internacional, en el femer de la història.

Per tant, és una responsabilitat de classe i feminista, obligar a obrir fronteres i atendre amb les millors condicions possibles les milers de refugiades que arriben al continent europeu fugint de la misèria, diferents explotacions i opressions, i de la guerra. Així com és una responsabilitat de classe i feminista, alhora que un pas imprescindible, trencar l’aliança criminal de la mateixa Unió Europea, ja sigui a través de la sortida unilateral d’Estats independents, o mitjançant la creació d’un nou espai supranacional alternatiu, basat en el concepte de la solidaritat internacionalista de classe i feminista, i provocant una sortida coordinada de la UE de diferents estats. I això, a casa nostra, passa per la construcció d’uns Països Catalans independents, socialistes i feministes que contribueixin a capgirar les relacions de poder a Europa i a bastir una política exterior basada en l’internacionalisme.

No més camps de refugiades rere una frontera.
No més mortes a la Mediterrània.
No més CIEs i batudes racistes.
No més apartheid social.
Trenquem l’aliança criminal de la Unió Europea.

29M Sant Andreu 'Tornem a judici, seguim la lluita'

Tornem a judici, seguim la lluita
ornem a judici i aquest cop sí que ens jutjaran. Després que el mes de juny ens donessin la raó quan vam denunciar irregularitats processals, ara hi tornen sense que hagi canviat res. Ens segueixen acusant de delictes per als quals no ens pres declaració prèvia. Busquen escletxes legals dins del sistema que diuen defensar per inculpar-nos de forma arbitrària. I ens deixen en clara indefensió.
La situació, però, no ens sorprèn. Deixar-nos en indefensió a tots els nivells és el que busquen quan legislen contra drets que la classe treballadora ha aconseguit després d’anys i dècades de lluita, esforços i sacrificis. Per això ens jutgen ara, per haver plantat cara a la reforma laboral que el febrer del 2012 el Partido Popular va tirar endavant amb l’innecessari suport de Convergència i Unió. Els representants de les burgesies que ens exploten s’uneixen sense dubtar-ho en allò que els identifica com a classe: l’explotació de la classe treballadora.
I nosaltres, els i les vaguistes, en som algunes de les seves cares més visibles. I com vam demostrar aquell 29 de març de 2012, vives i combatives. Perquè no som pas innocents ni ingenus, sinó conscients de la nostra condició i culpables de lluitar per revertir-la. Vam anar a la vaga per treballadors, se’ns culpa de ser vaguistes. Després d’eliminar el dret al treball digne i voler acabar també amb una de les eines per reivindicar-lo, la vaga, volen perseguir per tots els mitjans a qui l’exerceix: les vaguistes en el punt de mira.
No vam néixer, ahir som nétes de la vaga de la Canadenca, protagonistes de les vagues generals del 29S, el 29M i el 14N, i germanes de les vaguistes de la resistència Movistar i les treballadores del transport públic de Barcelona. I per això, mantenim amb el cap ben alt. Seguim al carrer i ho fem amb l’orgull de les que fan vaga i lluiten per unes millors condicions de vida, empitjorades cada dia que passa per culpa de reformes laborals, retallades antisocials i una deutecràcia imposada per la troika i aplicada pels governs titelles.
Seguim amb la lluita i alçant la veu, quatre anys després. Perquè vam ser milers les que vam sortir aquell 29 de març de 2012 i vam ser centenars les represaliades. Perquè sabem que avui, quatre anys després, no estem soles. Aquest cop sí que ens jutjaran. I nosaltres, un cop més, tornarem al carrer. Ens veiem als carrers cridant absolució vaguistes!
Info del blog Absolució Roger i Mercader
CONVOCATÒRIES
Divendres 1 d’abril 19h, concentració solidària a la plaça Orfila de Sant Andreu
Dimarts 5 d’abril 10h, concentració a la ciutat de la injustícia. 11h, Judici.
cartell29m8anysjudici5A

[Sants] 20 anys desprès, l’HAMSA resisteix

Avui fa 20 anys, la fàbrica abandonada del carrer Miquel Bleach, tornava a prendre vida i a donar-ne a tants d’altres. Avui fa 20 anys, un grup de joves del barri okupaven l’Hamsa.
Els motius pel qual es va okupar l’Hamsa van ser diversos, i el pas del temps no n’ha canviat les circumstàncies. Falta d’espais per a col·lectius del barri, manca d’espais amb autonomia política respecte les institucions, mancances en l’escena musical i artística, falta d’habitatge, i espai de treball antagonista i contestatari.
Fa 20 anys i les coses no han canviat tant. Seguim sense espais per a entitats, seguim sense casal de joves, sense espais tutelats per l’administració tot i comptar amb comptades excepcions i finançats per voluntat popular, l’escena músical del barri ha perdut un punt de referència, l’accès a un habitatge digne segueix essent un problema tant de les joves, com de les que fa 20 anys que son joves.

Malgrat el desallotjament una matinada del 3 al 4 d’agost de 2004 i els 129 dies de resistència amb ordre de desallotjament dictada, avui el barri segueix viu i combatiu, el fil roig de la lluita continua en espais i iniciatives populars, i son centenars les persones compromeses al barri amb projectes antangonistes. Els darrers anys, amb l’entrada a Can Batlló, la defensa de Can Vies, la renovació del projecte del casal independetista, la Festa Major Alternativa, les Vagues Generals, la resposta antifeixista, la multiplicació espais de relació en àmbits laborals, festius, etc… que hi ha avui al barri no es poden entendre sense la iniciativa d’aquell grup de joves que en opulència post olímpica van okupar un espai pel barri on plantar la llavor del que avui és fruit. És aquest fruit el que manté la resistència al barri i és per això que malgrat l’oblid interessat de moltes, l’HAMSA resisteix.

Assemblea local d’Endavant a
Sants, 23 de març de 2016

[25 d'abril] Ni pacte social, ni reforma constitucional: independència, socialisme i feminisme.

Des de la Mesa Nacional d’Endavant valorem que avui, al País Valencià, els plantejaments de l’esquerra independentista, des de l’anticapitalisme, des del feminisme, i des de la convicció que no hi ha possibilitat de reforma de l’estat espanyol que pugui obrir les portes a la plenitud nacional i social, tenen més sentit que mai. El canvi institucional, que en l’àmbit municipal i autonòmic ha foragitat al PP de les principals institucions valencianes i que ha situat els diversos pactes d’esquerres com a salvadors de l’estat de devastació tant en l’àmbit nacional com social que pateix la societat valenciana, comença a mostrar les seves limitacions i no ofereix un horitzó de sortida de la presó de pobles que és l’Estat espanyol i del sistema capitalista que condemna a la desigualtat i la injustícia el nostre poble.
L’acomplexament nacional de Compromís, la seva aliança amb Podemos i la política espanyolista-federalista del PSPV dibuixen un País Valencià que vol tornar a ofrenar glòries a una reforma constitucional espanyola futura que millore el finançament autonòmic però que ens seguisca negant com a part d’una nació sense estat.
Per últim, les propostes polítiques limitades a la gestió de la misèria que està duent a terme el tripartit, la poca valentia a l’hora de revertir privatitzacions i recuperar drets, excepte en pocs i puntuals casos, i la manca de programa social que millore les condicions de vida de les classes populars, suposen pur continuisme en la gestió de les institucions, i a excepció de la corrupció, situen com a premissa el fet que aquest capitalisme no pot ser gestionat millor, perquè mane qui mane, suposa explotació i pobresa per la classe treballadora.
La nostra aposta, per tant, la independència per canviar-ho tot, la necessitat de deslliurar-nos de les relacions de coerció que exerceix el capitalisme patriarcal al nostre país, la nacional, la social i la de gènere, ha de prendre protagonisme per advertir que que cap reforma constitucional ens farà lliures i que cap tripartit que pretenga gestionar el capitalisme ens portarà a una vida que valgui la pena viure.
Ens comprometem públicament a un esforç organitzatiu per a la preparació d’un 25 d’abril (que enguany ens crida a mobilitzar-ńos el proper dissabte 23 d’abril pels carrers de València) a través del qual puguem visualitzar un espai, el de l’esquerra independentista, que no apunta cap acomplexament respecte a allò nacional, que proposa la independència dels Països Catalans com una palanca de canvi, que genere una escletxa per on empènyer tot un seguit de canvis que ens dibuixen com una societat sobirana en termes econòmics, una societat que acabe amb l’explotació que patim les dones, i que treballe per una vida que valga la pena ser viscuda per les classes populars. La nostra proposta política defuig el seguidisme dels “drets a decidir”, i afirma el dret a l’autodeterminació dels Països Catalans, defuig el primer la independència i després ja veurem i afirma la indestriabilitat de l’alliberament de gènere, de classe i nacional.
Ens fa la impressió que per preparar aquesta diada del 25 d’abril ens cal posar en circulació unes exigències i propostes polítiques que tinguin en el seu centre la construcció del País Valencià com a component de la construcció nacional dels Països Catalans, la necessitat d’una alternativa anticapitalista, amb una intensitat especial en la dimensió feminista i ecologista, com a única manera d’interrompre la destrucció i assimilació del País Valencià i la indestriabilitat de la construcció nacional dels Països Catalans i la transformació social revolucionària. En aquest sentit, les línies polítiques a desenvolupar i socialitzar haurien de centrar-se en:

Rebutjar una nova reforma constitucional i el reencaix del País Valencià en el projecte d’Estat-nació espanyol com a formes de desnacionalització del País Valencià. De la mateixa manera, rebutgem qüestions com la demanda d’una millora del finançament autonòmic, la transferència de competències, etc. Cal explicar que lluny de significar un augment de la capacitat d’autogovern dels valencians només faran que reforçar la dependència al centralisme estatal. Afirmem la necessitat d’un plantejament explícit sobre la necessitat de la Independència respecte l’Estat Espanyol i de la construcció nacional dels Països Catalans com l’única via que afirma la plena sobirania per les valencianes.
La denúncia de les polítiques d’austeritat i la submissió dels governs del canvi que només fan que aguditzar el procés de depauperació i degradació social dels treballadors i treballadores. En aquest sentit cal socialitzar que la retòrica benintencionada de Compromís, Podemos i PSOE no frenem ni aturen l’explotació i l’empobriment sinó, ben al contrari, les continua fent possibles amb un nivell de contestació molt més digerible pel sistema.
La denúncia del nacionalisme espanyol com a element transversal compartit per dretes i “esquerres” de l’establishment institucional que solidifica l’status quo i que impedeix una construcció nacional pròpia, autocentrada, per al País Valencià, i per extensió, per al conjunt dels Països Catalans.

Per tot l’anterior Endavant OSAN fa una aposta decidida per organitzar un 25 d’abril que ens situe com un espai polític útil i actiu al País Valencià. Per això, fem una crida al conjunt de la militància de l’esquerra independentista i anticapitalista dels Països Catalans, a ser part en aquesta aposta:

participant en l’organització dels actes previs i xerrades
participant en l’agitació per la manifestació del 23 d’abril a València
omplint els busos per assistir els actes de l’esquerra independentista
assumint tasques concretes durant aquell dia (muntatge i desmuntatge, repartiment de propaganda, servei d’ordre, etc)
animant a tothom (militants, col·laboradores o simpatitzants) a implicar-se en la Diada

Aquest 23 d’abril ens trobem totes València! Reserva’t la data! Totes som necessàries!

Recull de les conclusions dels debats sobre el poder popular al Barcelonès

Recull de les conclusions dels debats sobre el poder popular al Barcelonès, l’octubre del 2015. Jornades | Crònica a L’Accent
Docs_jornades_Barcelonès

Crònica de la presentació del llibre ‘Dones i crisi’ a Sant Andreu

El passat 11 de març, des d’Endavant Sant Andreu vam organitzar la presentació del llibre Dones i crisi, recentment reeditat per l’organització. Este acte queda emmarcat en la celebració del 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, i que Endavant desenvolupa més enllà del dia en concret amb la campanya Mai més explotades, mai més silenciades.

Vam començar amb la presentació del llibret Dones i crisi a càrrec de la companya Isa Garnika. Garnika va comentar que el llibret pretén reflexionar sobre com i per què, en un context de crisi, les condicions de vida de les dones, ja precàries de per sí, empitjoren encara més. A més, la companya va fer una anàlisi sobre l’origen de la propietat privada i de l’Estat, la infravaloració i invisibilització de les dones, i de la màquina autoritària i colonialista del imperialisme, és a dir, de perquè ens situem on ens situem, perquè som independentistes, feministes i socialistes.

Per introduir la presentació, vam visionar un parell de vídeos relacionats amb la temàtica que tractàvem, com el de Jone Etxeberria, en la benvinguda a Otegi el passat 6 de març. Etxeberria ens parla de la dicotomia del capital o la vida, de la necessitat d’organitzar-se per una vida digna i de com nosaltres, les dones, com a subjecte oprimit, ens alcem contra l’Estat capitalista i el sistema patriarcal, de com les dones som les tres voltes rebels. L’altre vídeo fou I tu i sols tu del grup alacantí El Diluvi, on a bon ritme insta a les dones a ser qui vulguem ser, lliures, fortes, capaces de tot i sempre amb el puny ben alt.

A continuació, vam gaudir d’una taula redona amb companyes de la PAICAM i de Cuidadores de Gràcia. Són dones organitzades que ens van parlar de les seues experiències de lluita, de la necessitat d’eixir al carrer i d’organitzar-se per canviar el que realment s’ha de canviar per una transformació real, el propi sistema, ja que qualsevol altra cosa suposaria un obstacle per superar aquesta estructura masclista, explotadora i destructora de la vida.

La companya de la PAICAM (Plataforma d’Afectades de l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques) ens comentava les connotacions de classe de la seua lluita, de com es gestionen les baixes laborals i les pensions a partir de criteris econòmics, i de com la majoria de les damnificades per les seus polítiques son dones de classe treballadora. Per la seva banda, Cuidadores de Gràcia (Associació de familiars cuidadores) reivindicava la revalorització del seu treball com una tasca necessària i oblidada, i denunciava com les persones que no són «productives» queden abandonades pel sistema. Actualment duen una lluita concreta per aconseguir un centre de dia gestionat de manera pública.

A llarg de l’acte va quedar palès que les dones continuem sotmeses a una doble opressió a causa dels interessos de del capital i de l’estructura patriarcal. Som explotades com a treballadores assalariades i com a treballadores gratuïtes, com a cuidadores del món. Es va comentar com dins de la precarització intrínseca del mercat laboral, patim pitjors condicions, entre altres qüestions, un menor salari, la infravaloració de les nostres tasques, contractes parcials, treball submergit o l’assetjament sexual.

I com dins el món reproductiu, continuarem explotades fins que les tasques no siguen compartides amb els nostres companys i amb les institucions, ja que aquestes necessitats que les dones cobrim de manera gratuïta són necessàries pel funcionament de la mateixa vida. L’acte es va cloure a ritme d’EstoPaicam amb Por un alta o una baja.

[Sant Andreu] Butlletí n. 52 – Solidaritat de classe, feminisme, poder popular

Butlletí andreuenc n. 52 – Febrer 2016

Solidaritat de classe, feminisme, poder popular

Mes de colpejar i de ser colpejades. De brindar solidaritat i brandar afectes i calius. De reconèixer-nos en el graó personal per teixir juntes l’escala que ens faci sortir del subsòl del capitalisme cap un futur i una vida que mereixin l’alegria de ser viscudes.

Amb disfressa o sense, la solidaritat amb el Correscales va ser la protagonista del cap de setmana de carnestoltes al poble. L’Ateneu Harmonia va cedir la barra de la festa de divendres 5 a Sant Andreu Anticapitalista per recaptar diners pel projecte contra la precarietat engegat des de la resistència Movistar. I dissabte 6, el Casal Independentista El Noi Baliarda fou la seu d’una jornada organitzada per la coordinadora anticapitalista que, entre xerrades, vermuts musicals, dinars i subhastes, va aconseguir més de 1800€ pel Correscales.

A l’endemà, agafàvem els busos per baixar al centre del país: les Terres de l’Ebre, allà on el Sènia no és frontera entre els Països Catalans. Nombroses andreuenques ens vam tornar gotes d’aigua en una riuada humana que repetiria que lo riu és vida i que no estem disposades a cedir ni una gota d’aigua ni un pam de terra als explotadors de la nostra terra, encara que duguin senyera.

Tot just quinze dies després, el Correscales arribava a Barcelona. Amb el punt de partida a Bilbo i d’arribada al Congrés de Mòbils, més de 80 corredores teixien 800 km de solidaritat i lluita contra la precarietat. Com no podia ser d’altra manera, ens sumàvem a la marxa, recorrent els darrers quilòmetres i participant de la jornada final que duria, el dilluns 22 de febrer, la flama de la dignitat a les portes de la botiga del MWC. Aquell mateix dia, Sant Andreu s’havia llevat donant la benvinguda al Correscales.

A aquesta benvinguda hi vam arribar després d’haver hagut de donar un tràgic comiat. En Pablo Molano, company de l’Assemblea del 15M a Sant Andreu i membre del Grup de Suport 29M mentre va residir al poble, ens va deixar el diumenge 14. Les seves companyes de l’Ateneu la Base i del Poble Sec van treballar per fer un dol compartit i comunitari que ens va permetre a totes acomiadar-nos-en com ell feia sempre: en col·lectiu. Que la terra et sigui lleu, company. Aquí maldarem per seguir sembrant llavors de poder popular.

I per això, durant aquest mes de febrer hem seguit participant del taller de formació organitzat pel PTAC. Després de la primera sessió, tres divendres de febrer van completar el curs de formació en dret laboral com a eina de lluita.

Ha estat precisament el PTAC qui ha participat d’accions i activitats d’un espai cabdal en l’autoorganització i el poder popular a la ciutat com és la PAH de Barcelona. Així, el dijous 25 era l’acció #BBVAresponde qui plantava cara a l’arrogància d’aquest banc. Diumenge 28 era el torn de la celebració: set anys de PAH Barcelona i un de l’edific alliberat a la Bordeta. I per molts més!

Això de plantar cara des del carrer i enfrontar-se a la institució ho tenen molt clar al transport públic: en ple Congrés de Mòbils van tenir lloc vagues de metro i bus, mentre el dimecres 24 Stop Pujades va tornar a obrir les portes a diverses estacions. El bloqueig de l’estació Fira va acabar de generar el caos a tocar del MWC, acció a la qual va respondre el govern amb la identificació d’activistes quan ja tornaven cap a casa. La lluita per unes condicions laborals dignes i per un transport públic a preus populars palesen de forma contundent els límits del reformisme i les opcions socialdemòcrates a les institucions: es deuen als mateixos interessos de la gran marca Barcelona, ciutat aparador i model precaritzador per a les seves habitants.

Si algú en sap de precaritzacions i explotacions, però, són les dones treballadores, les tres voltes rebels. Divendres 26 de febrer, les dones de l’Esquerra Independentista van tornar a prendre la paraula i ser protagonistes úniques i indiscutibles. Amb el títol de ‘Som les nétes de les bruixes que no vau poder cremar’, dones d’Arran, la COS, Endavant, la CUP i el SEPC van posar damunt la taula un tema clau: els Països Catalans seran feministes o no seran. A l’endemà al matí, les joves d’Arran Barcelonès Nord realitzaven la segona jornada de la campanya Treu les urpes al capitalisme i el patriarcat. A la tarda, era la vaga de totes qui reivindicava desobediència feminista contra el patriarcat i el capital.

La lluita és l’únic camí!

Sant Andreu de Palomar, Febrer 2016. Assemblea de Sant Andreu d’Endavant (OSAN)

endavantstandreu@gmail.com | http://www.endavant.org

[El Maresme] L'Hospital de Sant Jaume no es toca. Defensar els serveis sociosanitaris del Maresme també una lluita feminista.

Per què la lluita en defensa de l’Hospital Sant Jaume és també una lluita feminista?
Des que va sortir a la llum les intencions del gerent del Consorci Sanitari del Maresme de desmantellar els serveis sociosanitaris del Maresme, amb l’acció més rellevant de la intervenció en l’Hospital Sant Jaume de Mataró, la Coordinadora en Defensa de la Sanitat Pública del Maresme i molts altres col·lectius i organitzacions polítiques i veïnals han fet una exhaustiva anàlisi i crítica del que suposa aquest atac directe sobre els serveis públics a la nostra comarca. Però probablement ha faltat fins al moment una lectura feminista de les conseqüències que tenen aquest tipus de pràctiques politicoeconòmiques.
En defensa de les treballadores: dignificar feines feminitzades i precàries:
No cal fer una cerca molt intensa per a detectar que el sector d’assistència sociosanitària, la cura de les persones grans i dependents, així com tant d’altres feines relacionades amb garantir el manteniment de la vida són sectors laborals profundament feminitzats. Els centres d’assistència sociosanitària presenten una profunda jerarquia i estratificació de professions que van des de netejadores, cuineres, auxiliars de geriatria, auxiliars d’infermeria, terapeutes ocupacionals, infermeres, fisioterapeutes i metges. I no ha estat una confusió en l’ús del gènere de les paraules que hem parlat d’infermeres però no de metgesses. Aquesta estratificació, doncs, correlaciona directament gènere i lloc de feina.
Malgrat que falten xifres oficials, una primera radiografia permet detectar moltes més dones treballant en aquests tipus de feines que homes. Si bé existeix una de diferència de fins al 26% en el gruix de salaris percebuts per homes i dones, en el cas de les treballadores que es dediquen professionalment a la cura de les persones dependents la precarització i les dures condicions laborals són una tònica del sector. A més, aquesta precarització s’aguditza quan els serveis deixen d’oferir-se de forma pública per a passar a ser concertats per empreses privades, on trobem salaris nets de poc més de 900 euros al mes. És important aclarir que en la ciutat de Mataró el SAD (Servei d’Atenció Domiciliària) ja ha estat subcontractat a empreses com Clece.
Cal tenir present, d’altra banda, que sovint es tracta de feines dures tant físicament, com psicològicament i emocionalment, havent de conviure amb la mort, la soledat, la tristesa, la depressió. Com a societat hem abandonat a les persones grans. Ni institucions, ni estats, però tampoc el conjunt de la societat, som capaces de garantir unes vides dignes a aquelles persones que necessiten la nostra atenció. I la gestió emocional de la frustració i soledat que això pot provocar a les nostres majors és quelcom que estem lluny de reconèixer a les treballadores que desenvolupen aquesta feina.
Històricament se li ha atribuït aquesta feina a les dones per la construcció social de la dona, de la que s’espera que tingui sensibilitat i empatia, amor, afecte i cura per les persones del seu entorn. Malgrat que la professionalització d’aquestes feines no hem aconseguit dignificar-les, pel poc valor que socialment se li atorga als treballs de cura, fet que ha provocat l’existència de borses de treball femení precari i infravalorat.
En defensa de les usuàries: Uns drets que cal guanyar i defensar
Pel que fa a les usuàries cal en primera instància aclarir en què consisteix aquest desmantellament de l’Hospital Sant Jaume. En aquest sentit hi ha 40 llits que ja han estat traslladats a aguts de l’Hospital de Mataró i 31 llits que seran externalitzats a la residència privada Hestia. A més, s’augmentaran de forma considerable les hospitalitzacions domiciliàries de manera que només quedaran els serveis de centre de dia. L’augment de les hospitalitzacions domiciliàries anirà acompanyat de l’establiment d’un sistema de visites que en cap cas s’espera que sigui suficient ni assoleixi la visita diària a les usuàries dels serveis.
Totes aquestes actuacions derivaran directament en una disminució de la qualitat en l’atenció i en la incapacitat de satisfer totes les necessitats d’aquestes usuàries, així com el trasllat a l’àmbit privat d’aquest treball de cures, entenent que la formació tècnica òptima per a aquestes cures i acompanyament mancarà en la majoria de casos.
Cal reivindicar tantes vegades com sigui necessari que els drets socials no ens han estat regalats a la classe treballadora. No es tracta d’un servei gratuït que ofereixen els estats en un excés de bondat cap a la seva població. Els drets socials són fruit de conquestes de la classe treballadora implementats i sostinguts per la riquesa generada amb el nostre treball. I així han de ser defensats.
En defensa de les dones: Les dones com a úniques responsables del manteniment de la vida:
Considerar el desmantellament del sociosanitari com un atac directe d’un sistema patriarcal i masclista és imprescindible. Cal treure a la llum la realitat de l’àmbit privat i familiar i assenyalar el que suposa centrifugar i desatendre socialment a les persones dependents. Si assumim que vivim en un sistema capitalista que genera bosses d’exclusió amb totes aquelles persones que deixen de ser productives i en un sistema patriarcal que s’assegura de mantenir ocult tot el treball de cures i manteniment de la vida en els entorns familiars, assumit pràcticament en la seva totalitat per les dones, no podem mirar cap a una altra banda quan tanquen un centre sociosanitari sense preguntar-nos qui assumirà a partir d’aquest moment l’atenció de totes aquestes persones dependents.
Cal ressaltar quatre qüestions per abordar la problemàtica en la seva totalitat.
· En primer lloc cal assenyalar la irresponsabilitat de les institucions al basar-se en l’amor real i l’estima per a convertir en responsables sota pena de culpabilització a les dones properes a una persona en situació de dependència.
· En segon lloc, és imprescindible recordar una vegada més que si es quantifiqués el treball ocult no reconegut que fan les dones en l’àmbit privat el sistema capitalista es col·lapsaria i això genera una potent eina de lluita així com esdevé una reflexió traslladable a molts altres serveis públics desarticulats.
· En tercer lloc cal tornar a posar sobre la taula la doble explotació laboral a la qual se sotmet a la dona, obligant-la a incorporar-se a les dinàmiques explotadores del mercat laboral si vol tenir independència i autonomia econòmica, però atribuint-li tot aquell treball de cures que, com hem dit, queda ocult en les llars i l’àmbit privat.
· I finalment, tot i que segurament de forma col·lateral i no com a objectiu principal, el desmantellament dels serveis públics retornen a les dones a la llar. Cal tenir present, en aquest sentit, que un 94% de les excedències que se sol·liciten es demanen per part de dones. La maternitat i la cura de persones dependents suposen sistemàticament la sortida de les dones del món laboral.
Així doncs, amb les decisions preses per la gerència del Consorci Sanitari del Maresme s’està atacant greument a les dones i a les usuàries, tant pel que fa a les seves condicions laborals com a la seva situació en l’àmbit privat. Decisions masclistes, encara que siguin per omissió, que desencadenen en greus conseqüències per a més de la meitat de la població. I és per això que com a feministes de classe reivindiquem que la defensa de l’Hospital Sant Jaume i, més enllà d’això, la defensa de tots els serveis públics que posen al centre les persones i asseguren una vida digna, és també una lluita feminista per la qual aixecarem el puny tancat.

Aquest 8 de març, sortim al carrer. Juntes som més fortes!

L’esquerra independentista també som un moviment feminista. És per aquest motiu que cada any treballem en plataformes i coordinadores arreu dels Països Catalans per a impulsar mobilitzacion al voltant del dia de la dona treballadora.
Manifestacions i concentracions del 8 de març
Barcelona 19 hores Plaça Universitat.
València 14 hores Intifalla a la Plaça del País Valencià – 19.30 hores Manifestació al Parterre.
Alacant 19,30 hores Plaça Calvo Sotelo
Girona 19 hores Plaça de la Independència.
Palma 20 hores Plaça de la Porta Pintada.
Lleida 18,30 hores Plaça Paeria
Tarragona 19 hores Plaça Imperial Tarraco
Manresa 19,30 hores Plaça Ben Plantada

[Alacant] La Fera Ferotge i Ovidi assalten el cel d'Alacant

Ovidi Montllor, a través de la interpretació de la Fera Ferotge, van omplir d’orgull de classe, d’emocions, de socialisme, de sentiments, de lluita, de reivindicació, i de gent, el Casal Popular Tio Cuc d’Alacant, en un concert organitzat per l’Assemblea Comarcal de l’Alacantí el passat 4 de març. Desenes de persones es tornaren a juntar, una vegada més, al Casal, per tal de gaudir d’una vetlada musico-política, on no faltaren les millors cançons d’Ovidi de la mà de la Fera Ferotge. El públic, satisfet i emocionat, demostrà que la música, l’art, i el compromís polític són un camí d’anada i tornada, i regalà a la Fera Ferotge, en finalitzar el concert, una interpretació de L’estat i la revolució.

[la Marina i la Costera] Actes en defensa de la Revolució Bolivariana

Intens cap de setmana a les comarques valencianes de la Marina i la Costera, on el cònsul de la República Bolivariana de Venezuela, Antonio Luis Martínez, va realitzar una gira per les localitats de Xàtiva, El Verger i Altea per a traslladar de primera mà la veritable situació institucional i política al país sudamericà, on la victòria dels contrarrevolucionaris en les eleccions parlamentàries del pasast desembre ha obert una dinàmica d’atacs dirigits per l’imperialisme i els oligarques per tal d’intentar acabar amb les conquestes revolucionàries. Convidat per Endavant i per diferents col·lectius locals, el cònsul incidí en què, més enllà de resultats electorals negatius, les classes populars es troben preparades per a defensar les conquestes de la Revolució i fer front tant a l’enemic intern com als agents de l’imperialisme.
Aquestes, però, no van ser les úniques activitats a la comarca de la Marina. El divendres 26 el col·lectiu Corfoll d’Altea tancava el seu cicle mensual de documentals amb la projecció de “La doctrina del shock”, on va convidar al militant d’Endavant Aquil·les Rubio a la xarrada i debat posteriors.

[Alacant] Concentració en solidaritat amb Síria i el Kurdistan

El passat dimecres 24 de febrer el Moviment de Resistència Global d’Alacant, organisme unitari antiimperialista que treballa a la ciutat d’Alacant i on participa Endavant, va organitzar una nova concentració per denunciar les contínues agressions imperialistes a Síria. La mobilització popular es realitzava en el marc d’unes jornades on, dies abans, havia intervingut la professora Ángeles Diez per a denunciar el paper dels mitjans de comunicació per a implementar i desenvolupar, en el plànol ideològic, les estratègies bèliques de l’imperialisme.
Al voltant de 60 persones participaren en aquesta nova jornada de solidaritat internacionalista, cridant contínuament lemes com ara “El terrorisme, és l’imperialisme”, “Otan no, bases fora”, o “Solidaritat amb el poble sirià, és lluitar contra el capital”. L’Esquerra Independentista també va estar present en la concentració, amb una pancarta on incorporava a la mobilització la solidaritat explícita amb el Kurdistan i les contínues agressions que des de Turquia es realitzen contra el poble kurd en forma de guerra oberta no només a Turquia sinó també a Síria o a l’Iraq, amb el silenci còmplice de la Unió Europea.