Skip to content
Endavant Osan

25 d'abril 2017 – Dins l'estat espanyol i l'Europa del capital no tenim futur.

Declaració política d’Endavant en motiu del 25 d’abril, Diada del País Valencià

Amb la investidura de Rajoy com a president del govern espanyol, la crisi política entra en un nou escenari en què ha calgut la concertació explícita dels partits d’estat per desencallar el bloqueig parlamentari. La ficció de l’alternança parlamentària com a mostra de pluralitat  s’ha acabat. El PSOE, el partit que durant tres dècades ha amalgamat el relat que des de l’esquerra relligava progrés social, europeisme i autonomisme al règim sortit de la transició, s’ha autoliquidat com a projecte polític autònom.
La crisi política, social i econòmica dels darrers 8 anys ha demostrat que la crítica que des del minut zero l’esquerra independentista va fer al règim del 78 era totalment encertada.
• L’autonomisme no és útil per a la plena sobirania dels Països Catalans, ni és capaç d’exercir de contrapès efectiu al projecte nacionalista espanyol, que passa per la destrucció de la nostra identitat.
• L’autonomisme no és útil per millorar les condicions de vida de les classes populars ni de les dones de les classes populars. L’actual fase del capitalisme patriarcal porta a una agudització de les desigualtats socials, l’explotació de la dona i la destrucció del territori, a través de l’accentuació del procés de despossessió.
• Els estats espanyol i francès i la UE no són murs de contenció a l’ofensiva capitalista ni garants de drets socials, sinó que són institucions essencialment enemigues de les classes populars que executen les polítiques del capitalisme i en garanteixen la seua aplicació.
8 anys de crisi capitalista i 20 anys de govern del PP han deixat les classes populars  valencianes en una situació alarmant de precarietat. Situació alarmant i plenament normalitzada promoguda per les principals institucions polítiques i econòmiques europees i espanyoles, amb el consens dels partits polítics del règim i de les elits locals.
Aquestes últimes, simples «gestores» de les decisions i imposicions de Madrid contra els treballadors i les treballadores valencianes: venda del Banc de València, destrucció de la immensa majoria de les caixes d’estalvi valencianes, infraestructures pensant en Madrid, desballestament del teixit industrial i agrari, etc. Espanya ens furta i ens tracta com una colònia, és cert, però no hi ha prou amb eixe discurs. La burgesia valenciana, els empresaris valencians -els Roig, els Lladró, els Boluda…- ens exploten i precaritzen, també ens furten a les classes populars dels País Valencià.
En definitiva, hem defensat que capitalisme patriarcal i democràcia són incompatibles. I que estat espanyol i  llibertats nacionals també. I creiem que els fets actuals validen aquestes hipòtesis.
Així la resposta a la normalització dels efectes de la crisi per part del Tripartit és la d’ocupar el camí de l’autonomisme reivindicatiu, la de reclamar un millor finançament de  l’autonomia per part de l’Estat, un paper executat i esgotat per l’autonomisme del Principat.
En el context de les reformes que haurà d’abordar l’Estat, el PSPV està prenent posicions per a esdevenir un actor important. Si bé aquesta estratègia pot servir-li a Ximo Puig per consolidar un lideratge que ajude al tripartit imposar-se a les properes eleccions, no li servirà per assolir quotes de sobirania real per al País Valencià.
No és el mateix un govern del PP que un altre del PSOE-Compromís amb el suport de Podemos. Però la realitat és que 1.000.400 de valencianes es troben per sota del llindar de risc de pobresa el 20’5% de la població. I sí, s’han creat més llocs de treball en els darrers anys, però això és possible a costa de la seua precarització, ja que els contractes són temporals (els contractes d’una setmana o menys suposen ja més del 26% del total) i els sous més baixos consolidant la pobresa assalariada, i en concret la pobresa femenina assalariada. No hi ha intenció de revertir el model econòmic de monocultiu immobiliari i turístic, ni de regular el sòl que durant dècades ha servir per especular, construir i alimentar el monstre de la bombolla immobiliària. Mentre la classe treballadora del País Valencià s’empobreix cada vegada més, les grans empreses i els seus accionistes s’enriqueixen encara més.
El tripartit més enllà de les polítiques d’aparador o d’higiene democràtica, continua fent polítiques sense eixir dels paràmetres marcats per les institucions europees i l’estat espanyol. I tot i les gesticulacions sobre RTTV, i l’avançada en la recuperació d’un dels Hospitals privatitzat (només un), la realitat és continuisme en la gestió de les institucions. El marge per a practicar polítiques redistributives l’estem patint i és escàs. I el que veiem que segueix intacte són aquelles polítiques favorables als interessos de les burgesies locals sense trencar la disciplina austeritària i degradadora de condicions materials de vida de les treballadores imposada per la UE i l’Estat. En aquest sentit, l’únic instrument que tenen per a poder justificar el discurs progressista-socialdemòcrata està sent la propaganda i certes polítiques d’aparador.
De cara als propers temps la situació que se’ns planteja és la següent:
•Tancament per part de l’estat (per) a l’obertura d’una reforma controlada des de dalt.
•Enduriment de les polítiques d’austeritat, amb la normalització dels efectes de la crisi i l’establiment de noves retallades. Retallades que recauen sobre les dones que han d’assumir amb el seu treball, totalment invisibilitzat dins de casa, tot el que els serveis públics deixen de fer.
•Impossibilitat de les eixides reformistes a la crisi de materialitzar les seues receptes.
Davant d’això, l’única via que tenim les classes populars dels Països Catalans per a poder construir un futur digne és fer nostre el poder polític i econòmic. Això vol dir conquerir espais de sobirania sobre aquells aspectes que influeixen en la nostra vida. També vol dir conquerir drets que garantisquen les condicions de vida de les classes populars. I finalment, tot això només pot ser possible en el marc d’un procés d’autodeterminació del nostre poble que trenque amb l’arquitectura institucional de l’estat espanyol i la Unió Europea. És a dir, necessitem la ruptura amb els estats espanyol i francès, la Unió Europea i el capitalisme. Ara i ací podem començar a construir els Països Catalans del futur. La conquesta de sobiranies, drets i autodeterminació és un procés que no podem ajornar. És un procés que cal començar, ací i ara.
Cartell25A_ok-01

Aquest Sant Jordi difondrem al carrer la necessitat de la desobediència per a poder exercir el nostre dret a l'autodeterminació

Aquest Sant Jordi repartirem milers d’octavetes i adhesius amb el lema “Sense desobediència no hi ha independència”. Sabent que només serà possible obrir l’escletxa de la ruptura amb l’estat a través de la desobediència, i desconfiant d’aquells que durant 30 anys han estat el puntal de l’estat a casa nostra, creiem que cal una mobilització permanent que exigeixi el compliment d’allò que des de fa anys una majoria social dels catalans i les catalanes del Principat porten exigint al carrer: l’exercici de l’autodeterminació.
El text de l’octaveta que repartirem és el següent:
Defensar l’autodeterminació. Referèndum sí o sí.
Els estats espanyol i francès són estats antidemocràtics de dominació i explotació dels Països Catalans i de les seves classes populars. És per això que les llibertats nacionals i socials del nostre poble no són possibles al sí d’aquests estats. Per tant, només podem exercir l’autodeterminació des de la desobediència.
El dret a l’autodeterminació no és un dret que es pugui negociar ni que cap estat pugui atorgar o retirar. El dret a l’autodeterminació pertany a cada nació, diguin el que diguin les lleis i les constitucions que la subjuguin. Renunciar a exercir aquest dret a l’espera de poder pactar-ho amb l’estat és treballar per impedir l’autodeterminació.
Una part de la nostra nació s’està mobilitzant per exercir la seva autodeterminació i ha aconseguit arrancar del govern autonòmic del Principat el compromís de convocatòria d’un referèndum d’independència. És obligació d’aquest govern convocar i fer possible la celebració d’aquest referèndum. No acceptarem l’excusa de les prohibicions judicials ni tampoc nous xantatges que obliguin l’independentisme a callar i empassar-se la perpetuació de les xarxes i els privilegis del corrupte règim autonòmic dels darrers 37 anys.
En aquests propers mesos veurem com tant els que han ocupat el poder autonòmic en les darreres dècades com els que desitgen ocupar-lo en breu intenten aigualir l’autodeterminació amb excuses legalistes. Li diguin “referèndum acordat” o la idea de passar “de la llei a la llei”. Vagin disfressats de patriotes o de nova política. Com sempre, voldran supeditar la llibertat del nostre poble a la no alteració de l’ordre establert -és a dir, dels seus privilegis i poder-. Caldrà mobilitzar-nos per evitar-ho, i no fer cas dels cants de sirena sobre “unitats” que només pretenen deixar les mans lliures per a possibles pactes amb l’estat.
La independència només serà possible amb una veritable revolució política que suposi la ruptura amb l’estat espanyol i l’autonomisme. Exercir l’autodeterminació només serà possible des d’un carrer activat i indomable.
Per vèncer cal anar-hi, anar-hi i anar-hi.
desobediencia_independencia_xarxes

Els Països Catalans davant la crisi política de l’estat espanyol | 3a sessió de la jornada 'Construint idees carregades de futur'

Des d’Endavant OSAN vam organitzar una jornada de debat oberta a totes per parlar sobre la construcció d’un moviment popular de construcció nacional, de transformació social i de combat feminista i abordar alguns dels que entenem que són alguns dels debats de fons que, ara més que mai, l’esquerra independentista, i tot l’espai polític i social de la unitat popular.

Els Països Catalans davant la crisi política de l’estat espanyol

Els diferents mapes polítics i parlamentaris derivats de les actuals legislatures representen un repte per a l’esquerra independentista a l’hora d’intervenir-hi en clau revolucionària i d’alliberament nacional. A redós dels anomenats “governs de canvi” i de les “majories sobiranistes”, s’han construït unes realitats i imaginaris amb capacitat de reconduir el nostre moviment cap a estratègies de pacte i reforma contràries als interessos de classe del poble treballador català. Analitzem críticament aquestes realitats i debatem sobre la necessitat de construir una agenda pròpia de lluita.

Amb:
Isabel Vallet (militant d’Endavant OSAN)
Lluc Gayà (militant d’Endavant OSAN)
Carles Riera (diputat de la CUP-CC al Parlament de Catalunya)

Què poden esperar els moviments populars de les institucions? | 2a sessió de la jornada 'Construint idees carregades de futur'

Des d’Endavant OSAN vam organitzar una jornada de debat oberta a totes per parlar sobre la construcció d’un moviment popular de construcció nacional, de transformació social i de combat feminista i abordar alguns dels que entenem que són alguns dels debats de fons que, ara més que mai, l’esquerra independentista, i tot l’espai polític i social de la unitat popular.

Què poden esperar els moviments populars de les institucions?

Debatem sobre les limitacions derivades d’un aparell institucional burgès concebut per frenar, anular o cooptar les potencialitats transformadores de les lluites populars. Des d’aquesta perspectiva, cal plantejar-nos com els moviments socials i populars es plantegen la consecució dels seus objectius mitjançant l’acció institucional, per tal d’evitar riscos com el clientelisme i la desmobilització.

Amb:
Anna Gabriel (diputada de la CUP-CC al Parlament de Catalunya)
Maria Rovira (regidora de la CUP-Capgirem Barcelona)
Bernat Sorinas (membre de la PAHC del Bages)

Ja disponibles els vídeos de la jornada de lluita institucional "Construint idees carregades de futur"

Des d’Endavant OSAN vam organitzar una jornada de debat oberta a totes per parlar sobre la construcció d’un moviment popular de construcció nacional, de transformació social i de combat feminista i abordar alguns dels que entenem que són alguns dels debats de fons que, ara més que mai, l’esquerra independentista, i tot l’espai polític i social de la unitat popular.

La lluita als ajuntaments. Una eina transformadora?

Pretenem aprofundir en el coneixement sobre les condicions necessàries que cal generar per a què la lluita institucional als ajuntaments reverteixi en la construcció d’un contrapoder popular organitzat i fort, de manera que ens permetin establir línies d’acció orientades a un avenç global en tots els àmbit de lluita.

Amb:
Laia Estrada (regidora de la CUP a Tarragona)
Xavier Pellicer (membre del Moviment Popular de Sabadell i de la Crida per Sabadell)
Montserrat Venturós (alcaldessa de la CUP a Berga)

Què poden esperar els moviments populars de les institucions?

Debatem sobre les limitacions derivades d’un aparell institucional burgès concebut per frenar, anular o cooptar les potencialitats transformadores de les lluites populars. Des d’aquesta perspectiva, cal plantejar-nos com els moviments socials i populars es plantegen la consecució dels seus objectius mitjançant l’acció institucional, per tal d’evitar riscos com el clientelisme i la desmobilització.

Amb:
Anna Gabriel (diputada de la CUP-CC al Parlament de Catalunya)
Maria Rovira (regidora de la CUP-Capgirem Barcelona)
Bernat Sorinas (membre de la PAHC del Bages)

Els Països Catalans davant la crisi política de l’estat espanyol

Els diferents mapes polítics i parlamentaris derivats de les actuals legislatures representen un repte per a l’esquerra independentista a l’hora d’intervenir-hi en clau revolucionària i d’alliberament nacional. A redós dels anomenats “governs de canvi” i de les “majories sobiranistes”, s’han construït unes realitats i imaginaris amb capacitat de reconduir el nostre moviment cap a estratègies de pacte i reforma contràries als interessos de classe del poble treballador català. Analitzem críticament aquestes realitats i debatem sobre la necessitat de construir una agenda pròpia de lluita.

Amb:
Isabel Vallet (militant d’Endavant OSAN)
Lluc Gayà (militant d’Endavant OSAN)
Carles Riera (diputat de la CUP-CC al Parlament de Catalunya)

La lluita als ajuntaments. Una eina transformadora? | 1a sessió de la jornada 'Construint idees carregades de futur'

Des d’Endavant OSAN vam organitzar una jornada de debat oberta a totes per parlar sobre la construcció d’un moviment popular de construcció nacional, de transformació social i de combat feminista i abordar alguns dels que entenem que són alguns dels debats de fons que, ara més que mai, l’esquerra independentista, i tot l’espai polític i social de la unitat popular.

La lluita als ajuntaments. Una eina transformadora?

Pretenem aprofundir en el coneixement sobre les condicions necessàries que cal generar per a què la lluita institucional als ajuntaments reverteixi en la construcció d’un contrapoder popular organitzat i fort, de manera que ens permetin establir línies d’acció orientades a un avenç global en tots els àmbit de lluita.

Amb:
Laia Estrada (regidora de la CUP a Tarragona)
Xavier Pellicer (membre del Moviment Popular de Sabadell i de la Crida per Sabadell)
Montserrat Venturós (alcaldessa de la CUP a Berga)

[Sants] Crònica: El Casal es queda petit amb la xerrada sobre relacions sexoafectives i monogàmies, d'Amors Plurals

El passat 24 de març, l’organització de l’esquerra independentista Endavant OSAN va organitzar una xerrada al Casal Independentista de Sants Jaume Compte, que va comptar amb la presència del col·lectiu Amors Plurals (http://amorsplurals.cat/) per tal de debatre al voltant de les relacions sexoafectives, monogàmies, i construcció políticosocial de l’amor romàntic.
Aquesta xerrada estava emmarcada dins la campanya nacional de la organització al voltant dels Feminicidis. Aquesta campanya, pretén assenyalar totes les violències contra les dones pel fet de ser-ho, i enquadrar-les dins un sistema patriarcal que contínuament genera aquesta espiral de diferents violències que desemboca en l’assassinat d’algunes d’elles: l’estructura del sistema capitalista patriarcal que cossifica, estigmatitza, empobreix, victimitza i emmalalteix.
La primera part de la campanya nacional anava adreçada a la lesbofòbia i a les no monogàmies i en aquest sentit es va desenvolupar la xerrada.
Primerament, la ponent va exposar d’una forma molt vivencial una situació que segurament ens és familiar, 11 anys de monogàmia clàssica i estàndard que posteriorment ella va identificar com inputs de repressió i violència cap a la seva persona. Seguidament d’aquesta part més vivencial, que va aconseguir que el públic – una setantena de persones – s’identifiqués i quedés captivat per la xerrada, va procedir a la definició d’alguns conceptes com ara “poliamor”, “jerarquies relacionals”, “relacions primàries i secundàries”, “solopoli”, “anarquia relacional”, “relació”, “parella”… totes aquestes paraules per definir, en definitiva, que no hi ha una sola manera d’estimar, que les persones som éssers socials, i que poden tenir relacions íntimes i intimar-hi sense que sigui una parella, que pot ser-hi amb o sense règim d’exclusivitat, sempre i quan hi hagi consentiment real.
En un segon plànol, un cop amb les definicions de les diferents maneres de relacionar-se sexoafectiament entre persones i no per això menys important, la ponent va posar sobre la taula els “mites de l’amor romàntic[1]”, el mite de la mitja taronja: creença que escollim a la parella que teníem predestinada d’alguna forma, i és la única elecció possible, el mite de l’aparellament: creença que la parella heterosexual és universal i natural , mite de l’exclusivitat: La creença que és impossible estar enamorat/da de dues persones a la vegada, el mite de la fidelitat: La creença que tots els desitjos passionals, romàntics, i eròtics han de satisfer-se exclusivament amb una única persona, la pròpia parella, el Mite de la castedat o de la sexualitat com una cosa bruta, pecaminosa… entre altres.
Per finalitzar la xerrada, la ponent va destacar també la interseccionalitat entre  la monogàmia i la bifòbia, homofobia, masclisme, sexisme i classisme. És a dir, que el combat contra la monogàmia no era per promocionar un consum de relacions sexuals d’usar i llençar, sinó que era una construcció comuna per tal de contraposar la independència personal contra la interdependència col·lectiva, contraris doncs a l’individualisme que fuig dels compromisos i les cures, que també te cura amb les persones neurodivergents (més d’un 50% de les persones que pateixen depressions són dones)
En definitiva, la ponent va transmetre que calia identificar les no-monogàmies (en qualsevol de les seves formes) com a dissidències front l’atomisme i aïllament que fomenten el capitalisme i el patriarcat, cap a la construcció d’una vida vivible, de forma comunal.
 
[1] ‘El amor desde la psicología social. Ni tan libres ni tan racionales’ de Carlos Yela)

[Sants] 4t informe sobre l’estat dels preus de l’habitatge als barris de Sants

Davant l’alarmant detecció de la pujada del preu de l’habitatge als nostres barris i a la ciutat, des del segon trimestre de 2016, el nucli local d’Endavant (OSAN) Sants hem vist la necessitat de començar a analitzar cíclicament aquestes dades a nivell dels barris de Sants: Badal, Sants, Hostrafrancs i Bordeta. Ara, us fem arribar la quarta onada de l’estudi, del qual hem constatat dades com ara:

  • Dels 12 indicadors estudiats, 9 mostren increments de preus aquest trimestre.
  • Respecte del gener del 2017, i si ho mirem des de l’agost 2016, són 10 els valors a l’alça.
  • A Hostafrancs i la Bordeta s’ha disparat el preu de compra un 30% des de l’agost. A Sants puja un 27%. Badal s’estanca respecte del preu registrat a l’agost del 2016
  • A Sants i Hostafrancs compartir pis té un preu mitjà superior als 450€ , un 20% més que a l’agost del 2016.
  • Els barris de Sants són, dins de Barcelona els que més pujada registren de l’oferta d’allotjaments turístics a AirBnB en els darrers nou mesos.
  • Si mirem la pressió de les ofertes a AirBnB sobre els pisos no ocupats com a habitatge principal, veiem que el districte de Sants-Montjuïc és el segon que més pressió rep, després de Ciutat Vella.

Podeu descarregar l’informe al següent enllaç:
Informe habitatge Sants abril 17
 

[TANYADA 14] Editorial: Som esquerra independentista.

2017 serà un any en què començarà a operar una nova legislatura a nivell espanyol on bufaran vent de profunds atacs antisocials. També serà l’any que a nivell francès es calibrarà l’impacte d’una extrema dreta amb expectatives a l’alça. Serà l’hora de la veritat per al procés sobiranista. Els governs autonòmics tripartits i els governs municipals “del canvi” començaran a esgotar ja la bula de la novetat i de la higiene democràtica per a veure’s confrontats amb els resultats i les polítiques reals.
En tots aquests escenaris l’esquerra independentista -i sobretot la seva expressió institucional, la CUP- hi tindran un paper força determinant. El creixement del moviment en un context d’expectatives de canvi ha provocat intensos debats -molts dels quals encara no resolts- al sí de l’esquerra independentista. Si deu anys enrere el moviment afrontava bàsicament el repte de com créixer per a esdevenir un actor polític que condicionés, actualment el moviment ja ha esdevingut aquest actor polític. La dinàmica accelerada i les tensions viscudes poden a vegades portar a perdre de vista allò essencial, i la importància de ser un moviment -i no un artefacte electoral o un grupuscle sectari- és una d’aquestes coses essencials.
El principal capital del moviment no és la seva projecció demoscòpica, la seva posició en l’aritmètica parlamentària o les seves cares més visibles. El nostre principal capital són les nostres organitzacions i la capacitat d’actuar com un moviment, de baix a dalt, amb una capil·laritat territorial molt important i sense urgències demoscòpiques. L’esquerra independentista és una eina útil per a les classes populars dels Països Catalans perquè és una escola de democràcia i de lluita política, perquè és una estructura insubornable pel poder i perquè representa un model alternatiu i no homologable a la resta d’espais polítics. No en va, l’esquerra independentista ha estat el motor del projecte d’Unitat Popular, que a hores d’ara representa l’única alternativa política que pot donar resposta a l’opressió nacional i social contra el nostre poble. Cosa que, per cert, diem massa poc.
El compromís d’Endavant amb l’esquerra independentista és inequívoc. Cal reforçar el moviment reforçant les seves organitzacions, el seu debat i dinàmiques internes i augmentant-ne la seva coordinació. Però si fem una mirada enrere, en aquests darrers deu anys, veurem que el context en què va sorgir la primera eina de coordinació del moviment (la CNEI), ha canviat completament. Per tant, el compromís amb l’esquerra independentista, si no volem fer només retòrica buida, vol dir compromís amb actualitzar les seves eines de coordinació i d’intervenció polítiques, començant per la nostra pròpia organització.
Editorial de la Tanyada 14, publicada l’hivern de 2017

[TANYADA 14] La crisi política de l’estat espanyol i els Països Catalans

La crisi política, social i econòmica dels darrers 8 anys ha demostrat que la crítica que des del minut zero l’esquerra independentista va fer al règim del 78 era totalment encertada.

  • L’autonomisme no és útil per a la plena sobirania dels Països Catalans, ni és capaç d’exercir de contrapès efectiu al projecte nacionalista espanyol, que passa per la destrucció de la nostra identitat.
  • L’actual fase del capitalisme porta a una agudització de les desigualtats socials, l’explotació de la dona i la destrucció del territori, a través de l’accentuació del procés de despossessió.
  • Els estats espanyol i francès i la UE no són murs de contenció a l’ofensiva capitalista ni garants de drets socials, sinó que són institucions essencialment enemigues de les classes populars que executen les polítiques del capitalisme i en garanteixen la seva aplicació.

En definitiva, hem defensat que capitalisme i democràcia són incompatibles. I que estat espanyol i llibertats nacionals també. I creiem que els fets actuals validen aquestes hipòtesis.
En aquesta darrera dècada els Països Catalans han viscut un seguit de dinàmiques polítiques, econòmiques i socials que responien a la mateixa lògica. Aquestes dinàmiques es poden plasmar amb diferències o matisos en cadascun dels territoris, i també a l’interior d’aquests. Això, però, no invalida que aquestes dinàmiques siguin essencialment les mateixes perquè els Països Catalans presenten una realitat nacional i socioeconòmica específica. Estem parlant de les següents dinàmiques:

  • Recentralització estatal per acumular el poder polític en l’estructura central de l’estat.
  • Blindatge polític, mediàtic i judicial contra les demandes d’autodeterminació.
  • Ofensiva permanent contra la llengua i identitat dels Països Catalans.
  • Posició perifèrica en el sistema econòmic de la UE, extremadament dependent del capitalisme centreeuropeu.
  • Pèrdua acusada de poder adquisitiu, de drets laborals i de capacitat d’influència de la classe treballadora.
  • Intensificació de la doble explotació sobre les dones treballadores.
  • Privatització dels serveis públics (ensenyament, sanitat, protecció social).
  • Repunt de les activitats especulatives, especialment del binomi immobiliari-turístic, amb les consegüents afectacions socials i mediambientals.

El nou govern de l’estat
Amb la investidura de Rajoy com a president del govern espanyol, la crisi política entra en un nou escenari en què ha calgut la concertació explícita dels partits d’estat per desencallar el bloqueig parlamentari. La ficció de l’alternança parlamentària com a mostra de pluralitat s’ha acabat. El PSOE, el partit que durant tres dècades ha amalgamat el relat que des de l’esquerra relligava progrés social, europeisme i autonomisme al règim sortit de la transició, s’ha autoliquidat com a projecte polític autònom.
El paper estructural dels autonomismes liberalconservadors de les nacions sense estat també està en crisi. En el procés de blindatge de l’estat i la gran oligarquia madrilenya, el paper d’aquests autonomistes ha estat sacrificat per imposar una relació de força més desigual que subordinés i buidés encara més les autonomies de sobirania.
Les respostes reformistes a la crisi política
L’etapa entre 2008 i 2016 ha estat també una etapa de mobilització política. I sobirania i democràcia econòmica han estat els elements sobre els que ha girat l’agenda política en aquests anys. Precisament aquells elements que l’esquerra independentista portava quaranta anys assenyalant com la clau de volta.
Malgrat que el descrèdit del sistema econòmic, de l’estructura política de l’estat i de la Unió Europea ha arribat a màxims històrics, la resposta política a la crisi ha estat copada per sortides reformistes que molt difícilment seran capaces per si mateixes d’impugnar el sistema i protagonitzar una ruptura amb l’estat. Aquestes sortides, a més, han tingut com a característica als Països Catalans una aliança entre actors principals del règim de 78 vinguts a menys i sectors provinents de moviments polítics i socials situats en major o menor mesura en l’oposició al règim.

«Hem defensat encertadament que capitalisme i democràcia són incompatibles. I que estat espanyol i llibertats nacionals també»

D’una banda, la crisi de la socialdemocràcia i la successiva subordinació del PSOE al projecte nacionalista espanyol del PP han aplanat el camí per aquells sectors que des de posicions polítiques alternatives ja fa anys que propugnaven implícitament que el camí era substituir el vell PSOE com a partit socialdemòcrata per una proposta nova que incorporés els quadres polítics emergents. I aquesta substitució, davant la insuficiència dels resultats electorals, ha derivat en aliança amb el PSOE en dos governs autonòmics i diversos municipis.
D’altra banda, l’agudització de la crisi de l’autonomisme al Principat, que amenaçava en fer volar pels aires l’estructura de quaranta anys de poder polític i econòmic, va portar el gruix principal de CiU a transitar cap al nou sobiranisme. El moviment sobiranista, per la seva banda, va fer del “sense Convergència no hi ha independència” el seu mantra, articulant una estratègia que ho fiava tot a una transició autonomia-estat des del lideratge quasi natural de CDC.
Fer de PSOE, fer de CiU, o fins i tot copiar la versió més regionalista del PP, no serveix per avançar en cap nova conquesta per molt que qui pretengui ocupar aquests espais siguin organitzacions que proclamen tenir objectius estratègics de ruptura.
Si precisament hem titllat durant tres dècades la transició espanyola com a reforma del règim anterior ha estat perquè aquesta va deixar intactes el poder econòmic, l’alt funcionariat i els cossos repressius, va homologar els polítics joves del franquisme i va eixamplar el sistema fent-ne partícip l’esquerra parlamentària i l’autonomisme liberal.

«Malgrat la intensitat de la crisi política, el poder econòmic, funcionarial i repressiu no només no ha vist amenaçada la seva posició sinó que n’està sortint reforçat»

Precisament, alertem de la possibilitat que es repeteixi una operació similar a la transició perquè malgrat la intensitat de la crisi política, el poder econòmic, funcionarial i repressiu no només no ha vist amenaçada la seva posició sinó que n’està sortint reforçat. Essent la representativitat política dels partits del consens constitucional l’únic àmbit afeblit, l’opció de tancar la crisi a partir d’un nou repartiment de representativitats i àmbits de poder polític és factible.
Les vies empreses pels tripartits, els comuns o el processisme poden ser molt efectives electoralment a curt termini però no poden donar solució a cap dels reptes que tenen al davant les classes populars dels Països Catalans. Serveixen només per a acumular forces de cara a un possible nou repartiment del poder estatal dins els límits establerts pel projecte nacionalista espanyol. I en la conjuntura actual, davant d’un enduriment de l’estat, aquestes fórmules reformistes pretendran practicar polítiques d’unió sagrada per galvanitzar la seva posició i criminalitzar les seves alternatives a l’esquerra, acusant-les de posar en risc la força política acumulada.
Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.

[TANYADA 14] La crisi capitalista als Països Catalans avui

La crisi capitalista ha tingut un cost enorme per a les classes populars dels Països Catalans. Les retallades i privatitzacions han estat el preu que l’estat ha decidit fer-nos pagar per a fer front als rescats bancaris i al deute sense afectar les classes benestants. Així mateix, la destrucció del teixit productiu i les seves conseqüències ha donat força a la patronal i l’estat per a devaluar encara més les condicions laborals i el poder adquisitiu de la classe treballadora.
Durant aquesta crisi capitalista la taxa d’atur s’ha doblat, el poder adquisitiu ha caigut un 20% entre la classe treballadora, els costos d’alguns serveis bàsics s’han disparat. La desigualtat s’ha accentuat i els drets laborals han retrocedit a nivells anteriors a 1970. Aquest panorama ha afectat especialment la gent jove i les dones. La precarització en aquests sectors ha estat tan intensa que no només constitueixen bona part de les bosses de pobresa (juntament amb una part de la gent gran), sinó que han donat lloc al fenomen de la pobresa assalariada: persones amb un treball a jornada completa que no poden arribar a final de mes.

« La desigualtat s’ha accentuat i els drets laborals han retrocedit a nivells anteriors a 1970»

Un altre aspecte en què la crisi capitalista ha afectat profundament ha estat en el camp dels serveis públics. Tot i que l’aprimament de l’estat ja s’apuntava des de principis dels 90, la crisi ha servit per a accelerar la penetració de capital privat i lògiques mercantilistes al sí dels serveis públics. Això, a més, a l’estat espanyol s’ha fet a través d’un procés de recentralització que ha disciplinat, a través del FLA, les diverses comunitats autònomes a fer les retallades i les polítiques d’austeritat marcades per la UE.
Més enllà de les xifres multimilionàries de retallades, també s’ha produït una crisi d’horitzó col·lectiu. En els consensos polítics que bona part de la població legitimava s’hi dibuixaven fa una dècada un seguit d’horitzons col·lectius de creixement de la cobertura social en diversos àmbits. Només cal recordar com la Llei d’Educació de Catalunya de 2006 situava en el seu articulat l’objectiu d’assolir un 6% del PIB en inversió educativa, quan actualment amb prou feines sobrepassa el 2%, o el projecte avortat de la Llei de Dependència com a quarta pota de l’estat del benestar. Actualment, els horitzons que el consens polític prova de fabricar porten implícit el reconeixement que des del sector públic només es donarà cobertura a allò bàsic i essencial, o la fantasia que la millora del servei públic es pot fer al marge de la inversió econòmica.
La crisi s’ha acabat?
Tot i que la conjuntura electoral i un cert context econòmic havien fet proclamar a alguns que les retallades ja havien arribat a la seva fi i que fins i tot podria començar una certa recuperació, el cert és que ara mateix la UE té previst imposar a l’estat espanyol retallades per valor d’uns 18.000 milions d’euros en els propers dos anys. Així mateix, el dèficit acumulat per la caixa de la Seguretat Social és previsible que sigui usat de doctrina de xoc per a imposar canvis substancials en el sistema de pensions i de prestacions d’atur.
Les proclames de recuperació econòmica es basen sobretot en l’augment del PIB i en alguns indicadors parcials d’ocupació. Aquest augment no és fruit d’una expansió productiva i d’ocupació, sinó de la sobreexplotació del treball. Abaratiment de la mà d’obra i precarització extrema en la nova contractació. El 94% dels contractes signats el setembre de 2016 eren temporals; el 25% no arribaven ni tan sols a una setmana de durada.

«La crisi no ha estat una davallada temporal. S’han normalitzat les conseqüències de la crisi»

Així mateix, malgrat tota la propaganda feta als inicis de la crisi sobre la necessitat d’abandonar models especulatius, els indicadors de creixement econòmic actuals demostren un repunt del binomi immobiliari-turístic. Les inversions estrangeres en habitatge i l’arribada de milions de nous turistes fruit de la situació explosiva en altres indrets de la Mediterrània han ajudat a maquillar les xifres macroeconòmiques.
Aquestes dades que pretenen fer passar per creixement econòmic topen amb la realitat. Classe treballadora que treballa més per menys en un context d’encariment dels serveis bàsics, de l’habitatge, dels estudis… I un gruix d’aturats que només aconsegueixen accedir temporalment a treballs infrapagats. Res d’això no és creixement econòmic entès com la regeneració de riquesa redistribuïda, ni que sigui parcialment. És enriquiment dels de dalt a costa dels de baix, cada vegada més explotats. La crisi no ha estat una davallada temporal, sinó l’inici d’un escenari amb més devalució de les condicions socials. S’han normalitzat les conseqüències de la crisi.
Hi ha alternativa dins del sistema capitalista?
L’etapa capitalista de redistribució d’una part de la taxa de beneficis cap a les classes populars en forma d’augment del poder adquisitiu i serveis públics no tornarà. Ni hi ha les condicions econòmiques dins el capitalisme per a que això pugui ser així, ni hi ha les condicions polítiques a nivell mundial per a poder forçar el capitalisme a adoptar polítiques de redistribució parcial. Per tant, els projectes polítics que pretenguin un retorn a l’estat del benestar estan destinats al fracàs. Pel camí encara tindran ganxo electoral i podran generar suports amplis, però la seva inviabilitat està destinada a demostrar-se des del minut u en que tinguin responsabilitat de gestió.

«Els projectes polítics que pretenguin un retorn a l’estat del benestar estan destinats al fracàs»

Davant d’aquesta constatació, estem observant dos fenòmens polítics paral·lels. En primer lloc, la desaparició de l’alternança entre la cara amable i la cara dura del capitalisme; la socialdemocràcia desapareix i es mimetitza amb el liberalisme ortodox. En segon lloc, el creixement de propostes d’extrema dreta, que sota l’autoritarisme i la xenofòbia -i una aparent defensa de la classe treballadora-, no només no qüestionen les bases del sistema social i econòmic sinó que poden ser una eina perfecta per al capitalisme en els convulsos anys que estan per venir.
Article publicat l’hivern de 2017 al núm. 14 de la Tanyada.