Alcem-nos! Aturem-ho tot el dia que comencin els judicis!

Alcem-nos!

L’Esquerra Independentista i el conjunt d’organitzacions vinculades cridem a “aturar-ho tot” a l’inici del judici

Emplacem a totes les forces polítiques, socials i sindicals a començar els preparatius per planificar les mobilitzacions i aturades.

Diverses organitzacions vinculades a l’Esquerra Independentista hem presentat avui l’estratègia de mobilitzacions de cara als judicis del Tribunal Suprem contra el procés d’autodeterminació de Catalunya i cridem a “aturar-ho tot” i a mobilitzar-nos des del primer dia per alterar la normalitat quotidiana i econòmica del país.

Carles Riera, diputat de la CUP Crida Constituent, ha posat de manifest que la defensa durant els judicis ha de consistir en una acusació a l’Estat espanyol i una reivindicació de l’exercici del dret a l’autodeterminació: “Ho vam fer i ho tornaríem a fer, per la independència i els drets civils i polítics, vulnerats constantment per l’Estat espanyol, que demostra dia rere dia que és un estat profundament antidemocràtic”.

A la roda de premsa de presentació de la campanya Alcem-nos, l’Esquerra Independentista hem cridat a convertir els judicis en un “boomerang democràtic” i a activar la mobilització popular per fer front a la vulneració de drets polítics i civils a través de la resistència activa i de la desobediència civil de la població per tal de denunciar un judici que forma part d’una macrocausa general en contra del dret a l’autodeterminació i que atempta contra els drets democràtics fonamentals.

Per aquest motiu, l’Esquerra Independentista fem una crida, ja des d’ara, a la mobilització popular, a alçar-se contra la retallada de drets polítics i civils, i a aturar-ho tot des del primer dia del judici, amb el 3 d’octubre com a referent quant a amplitud de la mobilització. “La mobilització ha de començar des del primer dia del judici, ha de ser general arreu del territori, a tots els Països Catalans, i ha de tenir incidència en la vida econòmica i social”, ha afirmat Laia Casas, portaveu del SEPC.

Per això, hem emplaçat a totes les forces polítiques, socials i sindicals a començar els preparatius per planificar les mobilitzacions i aturades descentralitzades mentre duri el judici.

La campanya iniciarà el proper 19 de desembre amb un acte multitudinari al Teatre Poliorama, a Barcelona, i després s’estendrà arreu del territori.

La Taula de l’Esquerra Independentista està formada per Alerta Solidària, Arran, Cos, CUP, Endavant Osan i SEPC, i les organitzacions que s’han adherit a la campanya són: Constituents per la Ruptura, Crida Constituent, La Forja, Lluita Internacionalista, Pirates i Poble Lliure.

40 anys de la constitució espanyola. Li diuen democràcia i no ho és!

Assenyalem edificis de l’Estat espanyol i d’altres institucions que segresten la nostra sobirania

Amb motiu dels 40 anys de la Constitució espanyola, hem denunciat que és una eina completament antidemocràtica al servei de les classes dominants i contrària als interessos i drets dels pobles, de les dones i de la classe treballadora. Des de comissaries de la policia espanyola a delegacions d’hisenda o jutjats, hem assenyalat edificis de l’Estat espanyol i d’altres institucions que segresten la nostra sobirania.

Avui, 6 de desembre, se celebren 40 anys de la constitució espanyola, l’episodi que posa fi a la transició. Aquest esdeveniment és un dels principals elements que referma el Règim del 78 i la base legal de la negació dels nostres drets com a dones, com a classe treballadora i com a poble, en pro dels drets de les oligarquies polítiques, socials i econòmiques de l’Estat.

La Constitució plasma al seu si la dominació de classe de la burgesia per damunt de les classes populars. Tenim multitud d’exemples, com la reforma de l’article 135 realitzada durant el 2011 per part del PP i el PSOE, seguint directrius de la Unió Europea. Aquesta reforma prioritza el pagament del deute, assegurant beneficis multimilionaris pels banquers i l’estabilitat del sistema capitalista, per davant de garantir unes condicions mínimes de dignitat per les classes populars. Cal recordar que el deute públic va passar d’un 36,3% del PIB al 2007 a un 98.3% al 2017, i que una part significativa d’aquest deute correspon al rescat bancari.

A més, la Constitució encarna en la figura del Rei la unitat i la permanència de l’Estat i ofereix a la família reial una posició suficientment elevada per defensar els seus interessos i el seu enriquiment personal. La constitució nega expressament l’articulació política dels Països Catalans situant a l’exèrcit com el màxim garant de la seva unitat, dividint el nostre país a través de les províncies i en comunitats autònomes i prohibint la federació de territoris. Es garanteix una línia contínua entre el franquisme i la monarquia constitucional mantenint les estructures i les principals figures de les institucions fonamentals de l’estat com la policia, l’alt funcionariat i sobretot la justícia, passant del Tribunal d’Ordre Públic a l’Audiència Nacional, garantint dècades de control judicial per part del règim i mantenint una justícia classista i patriarcal. Una constitució redactada per homes, que reforça el patriarcat i els privilegis masculins.

En canvi, aquells articles que fan referència a garantir drets socials bàsics per a totes les persones, com són el dret a un habitatge digne, una remuneració del treball i unes pensions suficients per tal de poder satisfer les necessitats i portar una vida digna, són paper mullat. Això fa evident que l’Estat espanyol és constitucionalment un règim creat per negar-nos la nostra sobirania com a poble i permetre l’enriquiment i la concentració de poder en mans de l’oligarquia a costa de l’empobriment progressiu de la resta de la població. Davant d’això, l’articulació política del projecte d’uns Països Catalans socialistes i feministes és la millor forma de combatre l’Estat demofòbic, oligàrquic i explotador espanyol.

L’acció s’ha fet a llocs com diversos jutjats, incloent-hi la Ciutat de la Justícia, seu de l’INSS, la seu del TSJC, comissaries de la policia espanyola, bancs i delegacions d’Hisenda, a ciutats com Manresa, Terrassa, Esplugues de Llobregat, Nules, Sant Feliu de Llobregat, Lleida, Barcelona, Sabadell, Cornellà de Llobregat, Vilafranca del Penedès, Granollers, l’Hospitalet de Llobregat, Tarragona, el Prat de Llobregat, la Seu d’Urgell i Mataró.

Del 25-N, les violències i les democràcies

Haurem passat un altre 25 de novembre amb actes de denúncia, accions i declaracions solemnes. Segurament, tot el que s’haurà fet haurà servit per crear una mica més de consciència; haurem actualitzat les xifres de dones assassinades, agredides o violades, i haurem dedicat una part del nostre temps a reflexionar sobre com pot ser que hàgim de cridar que no en volem ni una més. Haurem passat, en definitiva, un altre 25-N. I haurem sumat un dia més de presó, un dia més de maltractaments, un dia més de gana o un dia més de por. Sia als Països Catalans o a Ginebra, hi ha dies que passen per totes igual.

I abans no arribi la pròxima diada feminista, la pròxima cita per a denúncies, accions i declaracions solemnes, potser en aquest interval de temps podríem avançar. Per no trobar-nos que ens acostumem a comptar-nos com a víctimes, de dia internacional en dia internacional. Per no trobar-nos que el sistema també digereix les nostres denúncies, les nostres accions i les declaracions solemnes. Per no trobar-nos, si és que no ho ha fet ja, que les metabolitza i les utilitza per presentar-se com un sistema democràtic, com un sistema que garanteix la llibertat i la igualtat i que, tot i que no és perfecte, és el més perfecte que pot existir. En definitiva, davant la possibilitat que ens facin creure que vivim en una democràcia completa o que cal fugir del feminisme com cal fugir del masclisme, hem de plantejar-nos avançar per tal d’evitar seguir retrocedint.

I ens cal avançar per anar més enllà de la façana, més enllà de les capes oficials i de les xifres; per anar als plecs de l’ànima, al cor dels barris i les vides. I sentir endins que no hi ha democràcia si hi ha gana, que no hi ha democràcia si hi ha impunitat davant el feixisme i que no hi ha vida si hi ha masclisme i patriarcat.

La democràcia no és un corpus legal o un entramat d’institucions. Democràcia no és ni tan sols votar. Perquè no hi pot haver democràcia si s’empresona per voler escoltar el mandat popular, de la mateixa manera que no hi ha democràcia si hi ha gana o si hi ha gent que salta al buit abans de ser desnonada. Perquè la democràcia no és el respecte a la llei, ni tampoc l’estat de dret.

No hi pot haver democràcia si l’amenaça de l’extrema dreta, de les seves agressions, del seu racisme i de la seva voluntat de tornar les dones a la sección femenina no només resta impune, sinó que té la complicitat de massa silencis. Perquè no hi pot haver democràcia si la seguretat de les dones depèn de si no anem amb tanga o de si hem cridat suficientment quan ens han intentat agredir.

La democràcia només pot sorgir d’aquelles formes de governança que vulguin posar la vida de les persones al centre. I això exclou moltes de les lleis, les institucions i les polítiques públiques que, en l’actualitat, s’entenen com a democràtiques. Perquè la llei respon, sempre, a un moment històric, a uns interessos de grup o de classe i a una correlació de forces. I sempre, sempre, cal que ens demanem si aquella llei, en aquell context o amb aquella correlació de forces, permetia posar la vida al centre. I ni la Llei d’Amnistia de 1977 ―que va amnistiar torturadors i no va deixar de condemnar lluitadores per la llibertat―, ni la Constitució espanyola ―que impedeix que els pobles puguin decidir, però no impedeix que els bancs puguin desnonar vides― ni les retallades austericides en educació o en sanitat no posen la vida al centre.

Proposem avançar per no trobar-nos que encadenem commemoracions sense haver modificat ni un bri les consciències ni les realitats materials. Avançar per despullar aquesta democràcia, que no ho és. Avançar per bastir l’alternativa al sistema capitalista patriarcal, que és el feminisme.

Avançar seria crear institucionalitzats pròpies, generar espais de sobirania, superadors de la lògica del benefici i el capital.

Avançar seria que no hàgim de sumar cap dia més de presó ni cap dia més de maltractaments, de gana o de por. Que ens guiï la voluntat de no conformar-nos amb menys. Assumint que en el mentrestant, lleis, interessos o extrema dreta seguiran colpejant la vida. Però alçant-nos quotidianament, perquè, algun dia, els pobles puguem decidir, les preses i les exiliades puguin tornar a casa i les dones i la humanitat sencera puguem, simplement, gaudir de la vida.

Article d’opinió d’Anna Gabriel Sabaté, militant d’Endavant (OSAN) i ex-diputada de la CUP-CC, publicat al Diari ARA el 30/11/2018

El moviment feminista respon amb força arreu dels Països Catalans pel 25-N

Desenes d’actes arreu del territori coincideixen amb la presentació de la campanya «Feminisme per canviar-ho tot», de l’Esquerra Independentista

Amb la gran empenta aconseguida a la vaga feminista del 8 de març d’enguany, el moviment feminista als Països Catalans ha tornat a omplir places i carrers amb motiu del 25-N, Dia Internacional contra la Violència Masclista. Des del dijous 22 fins al mateix diumenge 25, desenes d’actes de tot tipus ―de xerrades a marxes de torxes, de performances a manifestacions, passant per activitats de formació o d’autodefensa― han dibuixat uns Països Catalans feministes que han vist néixer, entre d’altres, el Moviment Feminista de Mallorca. De nou, el moviment feminista ha mostrat la seva vitalitat i força, que a ca nostra es tradueix en el millor element per a la construcció nacional.

Situar les dones treballadores al centre de la nostra lluita és una de les màximes que perseguim des de fa uns anys, tant Endavant com el conjunt de l’Esquerra Independentista. Identificar, fer visibles, denunciar i combatre les múltiples violències estructurals del sistema capitalista-patriarcal forma part, doncs, d’una feina necessària i imprescindible per a avançar. Aquesta lluita també implica una feina interna consistent a revisar-nos, formar-nos, responsabilitzar-nos i generar espais segurs per a les dones; combatre les violències dins les nostres organitzacions són tasques prioritàries, també, per a feminitzar-nos.

Per això, la setmana de la diada del 25-N, l’Esquerra Independentista vam presentar la campanya «Feminisme per canviar-ho tot». Més enllà de les violències físiques, considerem necessari també abordar la violència estructural del sistema econòmic: apostem per un pla de lluita feminista contra la feminització de la pobresa i la violència masclista. I ho fem amb un programa de 10 punts en què posem al centre de la denúncia i de l’acció política la millora de les condicions materials de vida indispensables per a poder viure una vida digna.

La campanya de l’Esquerra Independentista s’allargarà durant tot el curs vinent i ha de servir per treballar braç a braç amb el moviment feminista de cara a preparar la pròxima gran fita: la vaga general feminista del 8 de març de 2019. Perquè ens volem vives i amb vides dignes en una terra lliure, #DecidimFeminisme per canviar-ho tot.

Feminisme per canviar-ho tot! L’esquerra independentista #DecidimFeminisme

Feminisme per canviar-ho tot!

Un pla de lluita feminista contra la feminització de la pobresa i la violència masclista.

Quan parlem de vides dignes, de posar la vida al centre i de millores de condicions materials de vida de les dones, parlem de què dins el sistema capitalista i patriarcal i dins de l’Estat espanyol, les dones no tenim garanties de poder viure tranquil·les, sense explotacions ni opressions i sense patir violència.

Els Estats espanyol i francès son estructures al servei del capital, que troba en la violència contra les dones un aliat privilegiat per sotmetre i perpetuar l’explotació, la negació de drets democràtics i l’imperialisme. La violència estructural dins els estats però també a la Unió Europea del capital fomenta que les classes i populars i, especialment les dones de la classe treballadora tinguem pitjors condicions materials de vida: salaris més baixos, discriminació laboral, habitatge inaccessible, més temporalitat en els nostres contractes, etc. amb l’agreujant de la violència específica pel fet de ser dones, treballadores i d’una nació oprimida: agressions sexuals, cosificació i negació a una plena sobirania per bastir una societat al servei de les necessitats de les persones.

La violència és l’eina que té el sistema patriarcal i capitalista per sotmetre les dones i les classes populars, podem parlar de molts tipus de violències i coercions que s’exerceixen sobre les dones des de diferents àmbits de la vida quotidiana o des de diferents tipus de relacions socials. Cal però no oblidar la violència estructural, que molt sovint és invisible o invisibilitzada i que forma part de les lògiques sistemàtiques del capitalisme. Quan parlem de violència estructural ens referim a aquella violència que afecta les condicions materials i afectives de les dones i que és exercida pel mateix sistema: justícia, cossos policials, sistema sanitari, sistema de pensions, lobbies de poder, les lleis reguladores dels drets… i que troben la seva manifestació en les violències institucionals i físiques. Mesures com ara amenaçar les pensions públiques, abaratir l’acomiadament, retallar places en escoles bressol, transports públics, serveis socials, sanitat, educació, IVA de luxe tampons o l’IVA rosa, que fomenten l’empobriment de les dones, sons violència cap a les dones i, en concret, les dones de la classe treballadora, per tant ens trobem davant del que podem anomenar feminització de la pobresa.

La feminització de la pobresa és aquell fenomen estructural que fomenta i contribueix a través de diferents situacions com ara; l’escletxa salarial, les jornades reduïdes o els convenis diferenciats per professions, que les dones siguem més pobres que els homes i que, per tant, les nostres condicions materials de vida (recursos econòmics, accés als serveis públics, conciliació de les feines de la llar o reproductives amb les feines laborals o productives, etc.) siguin inferiors. És per això que posem en el centre de la denúncia i acció política la millora d’aquestes condicions materials de vida, indispensables per a poder viure una vida digna.

Volem un feminisme per canviar-ho tot perquè un projecte de societat lliure on tothom pugui viure en dignitat i les dones no siguem el botxí de l’acumulació de riquesa, ens exigeix trencar amb el capitalisme i amb l’Estat espanyol i francès. Només una lluita que es tradueixi en la millora de les nostres condicions de vida quotidiana ens donarà la força per bastir aquest projecte d’emancipació col·lectiva, republicà, anticapitalista, feminista i internacionalista.

Davant el risc de què la nostra legítima indignació sigui sotmesa a jocs parlamentaris, tactismes i altres estratègies alienes a les urgents necessitats quotidianes, creiem necessari abordar un pla de lluita amb un programa de 10 punts sobre els quals definir quin és el nostre projecte feminista i quines són les tasques immediates que ens imposa la gravetat de la situació en què trobem i per avançar cap a l’alliberament de les dones treballadores.

1. Treballem totes, treballem menys.
Salaris i pensions de 1.200€, millora de les condicions de les treballadores de la llar, combatre l’escletxa salarial i reducció i compactació de la jornada laboral. Ampliació i millora dels permisos per la cura de les persones. Exigim la recuperació immediata del articles en matèria laboral de la llei d’igualtat catalana suspesos pel Tribunal Constitucional.

2. Impugnar el deute per guanyar en drets socials i millorar les condicions materials de vida de les persones, especialment les dones.
Universalització i gestió pública dels serveis de cura i ampliació de la llei de la dependència.

3. Expropiar els habitatges buits.
Apostar per la creació d’una xarxa d’habitatge públic especialment per les dones amb risc de pobresa.

4. Per una educació i una salut 100% pública i laica i perspectiva feminista.
Expulsem l’església catòlica de les escoles i la sanitat.

5. Pels drets de totes som antifeixistes.
Eliminem la llei d’estrangeria i tanquem els CIES. Sortim de la Unió Europea i de la OTAN.

6. Dret al propi cos.
Avortament lliure, gratuït i segur i sense límit d’edat i prohibició de la utilització de ventres de lloguer. Eliminació de la cosificació de les dones.

7. Abordatge per l’eliminació de la violència masclista.
En l’habitatge, les condicions laborals i socials per les dones que han patit violència masclista.

8. Pla de prevenció de la violència masclista.
Incloure la perspectiva feminista a tots els nivells de l’educació i formació específica de violència masclista per totes les persones treballadores dels serveis, dels cossos de seguretat, de l’àmbit jurídic i de l’administració pública.

9. Contra la LGBTIfòbia.
Exigim el compliment de la llei i la inclusió de la perspectiva LGBTI a l’educació.

10. Contra la repressió política i de la llibertat d’expressió i pels drets democràtics.
Exigim el dret a l’autodeterminació per la sobirania de les dones, la fi de la doble repressió que pateixen les preses i exiliades polítiques i la derogació de la llei mordassa.

Ho tenim clar: FEMINISME PER CANVIAR-HO TOT!

Contra la seva violència, organitzem la resistència!

Manifest de l’Esquerra Independentista amb motiu del 25 de novembre de 2018

Contra la seva violència, organitzem la resistència!

Feminisme per canviar-ho tot.

El 25 de novembre, Dia internacional contra les violències masclistes, és una data assenyalada al calendari de totes: si bé cada dia fem front a violències quotidianes pel sol fet de ser dones, al voltant del dia 25 ens organitzem i aprofitem tots els altaveus per denunciar les agressions patides, sabent-nos amb més força i contundència.

Aquest 25-N ha de servir per començar una cursa de fons cap a la vaga general feminista del pròxim 8 de març. Per reactivar l’autoorganització popular que vam gestar a cada barri i a cada municipi, per retrobar les nostres xarxes solidàries i combatives i per continuar avançant en aquesta guerra contra el patriarcat.

Perquè l’erradicació de les violències masclistes no és una utopia o un canvi cultural al qual anirem arribant, a poc a poc, per art de màgia. La violència masclista té culpables amb noms i cognoms i còmplices entre els qui legitimen les institucions que la perpetuen. Des de la #JusticiaPatriarcal i una educació i una sanitat sense perspectiva de gènere, passant per un autoanomenat gobierno feminista que s’ho mira, passiu, sense que res canviï, fins a l’ordre patriarcal que forma part de l’ADN d’un règim que respon a dinàmiques liberals i que beu de l’herència feixista, com és el règim del 78, així com de tots els estats on la ultradreta avança en detriment dels drets de les dones i de totes les classes populars. Avui, més que mai, les dones i, en concret, les treballadores, patim les violències tant institucionals com personals en una societat que es proclama igualitària i es descobreix com a repressiva.

Per erradicar les violències masclistes tenim clar que ens cal denunciar les institucions i els estats patriarcals i, per fer-ho, ens cal més organització i més lluita. Alhora, passant de la protesta a la proposta, cal que ens dotem també de mesures polítiques urgents, però efectives. Perquè no hem vingut a fer una esmena als pressupostos o a ser escoltades només dos dies l’any. Cal fer front a les condicions materials desiguals de les dones, a la seva marginalització a llocs de treball menys reconeguts i remunerats, a la relegació d’aquestes a tasques de reproducció alimentades amb prejudicis i estereotips masclistes, al no reconeixement de la tasca dins la llar, a la seva invisibilització en tots els plans docents i a la mancança d’eines per defensar-nos davant les violències masclistes interpersonals.

Des del feminisme, hem vingut a trencar amb l’estat espanyol i amb les estructures repressives i econòmiques que el sustenten, i a començar de zero. Des del feminisme, hem vingut a canviar-ho tot.

L’Esquerra Independentista posem les següents mesures de mínims sobre la taula amb l’objectiu d’erradicar les diferents formes de violència masclista i treballarem per fer-les possible des de tots els fronts de lluita dels Països Catalans:

– En primer lloc, cal fer efectives totes les lleis d’igualtat i contra la violència masclista sense excuses i recuperar, amb urgència, els articles suspesos pel Tribunal Constitucional de la llei catalana d’igualtat en matèria d’igualtat laboral i per l’erradicació de l’assetjament sexual a la feina.

– Cal, a més, generar un programa de formació per a la prevenció de la violència masclista que parteixi de la coeducació, les formacions a les treballadores, les matèries en educació sexual plural i efectiva, la perspectiva de gènere en els plans docents, l’aplicació de protocols efectius i el fet de garantir una carrera professional igualitària a tots els nivells dels serveis públics.

– En els casos de violència masclista oberts és necessària la creació d’un parc d’habitatge públic on s’incloguin les dones en risc d’exclusió social.

– Per tot això, és necessari que la prevenció i gestió de la violència masclista s’articuli des dels municipis, de manera propera a la ciutadania, en coordinació amb els àmbits clau de prevenció i detecció, a les xarxes de dones i al moviment feminista, garantint unes condicions de treball dignes per a les treballadores i la seva formació en perspectiva feminista.

La violència masclista ens assetja en tots els àmbits de les nostres vides com a dones: es materialitza en la violència física dins les relacions interpersonals i reprèn la seva tasca en la marginalització i el menyspreu en els àmbits institucionals, relegant-nos a la dependència econòmica i l’empobriment respecte als nostres companys homes. La resposta implica eliminar la violència estructural i combatre, organitzades, el sistema patriarcal.

Prenem el feminisme per canviar-ho tot i no pararem fins a assolir-ho. Ens hi va la vida!

Les vagues d’avui, les condicions de demà

Després de més dos mesos de lluita, els i les bomberes forestals del País Valencià han posat fi a la vaga iniciada a mitjans de setembre. Des del grup d’afinitat de Bombers Forestals i el sindicat COS “mostren el seu malestar pels acords/negociacions dutes a terme sense fer cap consulta als treballadors, ja que són aquests els que han fet i patit la llarga vaga”. Aquesta desconvocatòria arriba just quan es convoquen diverses vagues en la funció públic al Principat.

Del 26 al 30 de novembre d’enguany, les forces sindicals del sector criden a una vaga a professionals sanitàries d’atenció primària al Principat. A la convocatòria també s’hi han sumat metges/es de la sanitat concertada. La vaga coincidirà amb la convocada a l’ensenyament públic el dia 29 de novembre, també al Principat; a l’educació universitària, la vaga del professorat s’estén al 28 de novembre. A ambdues convocatòries hi dóna suport la COS Educació, el sindicat de l’Esquerra Independentista. Per al dia 29, el SEPC hi suma vaga estudiantil universitària, mentre que també s’hi sumen vagues parcials a la funció pública de la Generalitat.

Les convocatòries al Principat arriben en un moment en què es poden forçar negociacions per als pressupostos autonòmics. En sanitat, les retallades han fet estralls tant en la qualitat de l’atenció a les usuàries com en les condicions de les professionals, a part de servir per drenar recursos de la sanitat pública a la privada. Pel que fa al sistema educatiu, les retallades pressupostàries han anat en paral·lel a uns canvis de governança dels centres amb els decrets de direccions i plantilles que busquen atomitzar encara més l’ensenyament públic. A nivell estudiantil, la rebaixa del 30% en les taxes universitàries és una mesura ja aprovada que el Govern actual es nega a implementar.

Aquesta darrera situació d’incompliment d’allò pactat, més enllà dels atacs que suposen les retallades en qualsevol servei públic, és una de les lliçons que més clar hem d’aprendre: només la lluita ens dóna el que el poder ens pren. És una condició que també veiem en el cas dels bombers/es forestals al País Valencià: les conquestes es poden perdre i els retrocessos els paguem tothom, la societat en ple.

La retallada pressupostària en sanitat i educació són, en primer lloc, un mitjà per retallar despeses en pressupost; però són, també, un mitjà per conduir la classe treballadora cap a la contractació privada tant de mútues sanitàries com d’escoles concertades o privades. La precarització de condicions laborals reverteix en un empitjorament del servei públic. Mentrestant, la transferència de recursos públics a la sanitat i educació privades facilita un millor posicionament d’aquestes per oferir uns serveis que la població no rep al sistema públic.

Cal destacar, a més, que aquestes retallades afecten molt més les dones treballadores. Davant la retirada dels serveis públics, a través de les privatitzacions, qui més en pateix les conseqüències són les dones de la classe treballadora, que assumeixen cuidant, curant, etc., tot allò que l’Estat no garanteix.

El cas extrem d’aquest drenatge d’allò públic cap allò privat és l’externalització, com en el cas dels bombers/es forestals valencianes. La senyal d’alarma ha de saltar, però, quan estem parlant de serveis que són, precisament, d’emergències. El desmantellament del sector públic està afectant a serveis bàsics, imprescindibles, que per la seva sensibilitat i especial rellevància haurien d’estar fora de qualsevol mercantilització i qualsevol càlcul de cost-benefici: en última instància, el que hi ha a una banda de les balances és la nostra vida, ja sia en cures o en rescat per emergències.

Els serveis públics d’allò que un dia es va anomenar ‘Estat del benestar’ no van ser cap regal, sinó conquestes, drets arrabassats gràcies al conflicte, al sacrifici, a la lluita. Per bé que les vagues puguin ser sectorials, els serveis públics, les condicions laborals de la plantilla professional que hi treballa i els drets socials que se’n deriven reverteixen en tota la població, especialment la classe treballadora, que som les principals i majoritàries usuàries d’aquests serveis i, més concretament, les dones treballadores. En aquest sentit, cal tenir present el context de crisi sistèmica en què ens trobem: la regressió en drets i serveis és un fet que cal frenar mentre des de l’autoorganització treballem, fora de les institucions, per recuperar sobiranies i exercir l’autodeterminació en tot allò que afecta les nostres condicions materials de vida.

És en aquesta doble condició de treballadores, com a usuàries i com a professionals, que donem tot el suport a les vagues per millorar els nostres drets socials i laborals. Per això, quan les vagues es guanyen, nosaltres també hi guanyem. Tot el suport, sempre, a la lluita de la classe treballadora.

Municipalisme de mínims per a un municipi al límit

Ja fa quasi quatre anys que tot Barcelona es va sacsejar entre promeses de canvi i una vida millor. El canvi, però, havia de ser un castell de focs i ha estat foc d’encenalls.

El govern de Barcelona en Comú ha vist com les seves mesures de maquillatge, i fins aquelles d’una certa profunditat, no han estat capaces de revertir cap de les tendències negatives que s’imposen a tota la ciutat, principalment, la generalització de la precarietat laboral i l’increment disparat del preu de l’habitatge. Així, ens trobem que el 2016 els homes amb contracte indefinit tenien un salari mitjà de 35.207€ l’any, mentre que les dones amb contracte temporal tan sols arribaven als 17.719. Igualment, els homes del sector financer cobren una mitjana de 62.089€ anuals, mentre que les dones de l’hostaleria es mouen dins uns irrisoris 15.022, i les treballadores dels serveis socials només en cobren 14.963.

En paral·lel, l’habitatge ens mostra una altra cara del drama. Del 2000 a mitjan 2018 el preu de lloguer el m2 ha pujat dels 6€ mensuals fins als 13,3. Durant el darrer mandat, aquest preu s’ha incrementat al conjunt de la ciutat un 22,5%. Això ha anat acompanyat d’un trinxament sistemàtic dels barris. El 2000, abans de la crisi immobiliària, els llogaters de districte de Sant Martí pagaven a 5,5€ mensuals el m2. Un dels seus barris, la Vila Olímpica del Poblenou, ja el pagava a 12,37€/mes el 2014, i la desorbitada quantitat de 17,2 actualment (1).

Per entendre aquesta mena de processos, cal que ens fixem en com s’expressa el capitalisme en el nostre context concret. D’una banda, a través de la privatització total o parcial de serveis públics, cosa que s’emmarca dins la darrera ofensiva neoliberal però que no és res més que el capital buscant nous llocs on valoritzar-se un cop saturats o esgotats altres espais d’inversió més rentables. En aquesta clau, la internalització i municipalització de serveis ha de ser central en la nostra tasca. En segon lloc, i de manera més concreta per a la ciutat de Barcelona, l’escassetat del sòl i els seus canvis d’ús han generat una dinàmica condicionada per rendes de monopoli, amb el subsegüent increment exorbitant dels preus del sòl i, principalment, l’habitatge. L’enorme poder històricament donat dels rendistes barcelonins s’ha engranat ara amb el capital internacional, amb els fons voltor a l’avantguarda, per tal de xuclar la riquesa social sense cap retorn productiu per a la societat.

Tot plegat, ha produït un increment constant de la desigualtat social al si de la ciutat, així com la jerarquització territorial dels seus barris dins un marc metropolità més ampli, que es visualitza en els diversos processos de gentrificació que s’hi donen, és a dir, l’expulsió del veïnat treballador dels barris on estava arrelat. El sector que relliga la precarietat laboral amb una pressió a l’alça enorme dels preus de l’habitatge no és altre que el turisme, la punta de llança del Model BarcelonaTM. Un sector que, malgrat les exageracions dels seus apologetes, només representa de manera directa (hostaleria) un 7,3% del valor afegit brut de Barcelona i una petita part de sectors com el comerç al detall (5,3%). De fet, en termes d’estructura productiva, Barcelona ni tan sols es troba massa especialitzada en turisme respecte la resta del país, com sí que ho està en terrenys com les telecomunicacions o els audiovisuals, en què duplica la mitjana del Principat.

I doncs, per què sembla que el turisme sigui la panacea de la qual els barcelonins no poden prescindir? Per què el govern de BeC no ha estat capaç de revertir cap d’aquestes tendències malgrat algunes tímides reformes en àmbits com els allotjaments turístics o les terrasses de bars? Perquè no ha estat capaç de superar la Santa Trinitat que encotilla la institució municipal: els límits legals, els límits competencials, i els límits pressupostaris.
El govern de l’Ada Colau s’ha imposat aquests tres topalls al seu programa de reforma. Aquesta és al diferència clau entre el projecte de BeC i un autèntic projecte rupturista al servei de les classes populars. Una aposta de canvi autèntic no se sosté si pretén funcionar dins els marges de les institucions actuals, que se’ns presenten com a neutres però no són altra cosa que un aparell de poder al servei de la classe dominant. El Model Barcelona va ser ideat per ICV i PSC per a mercantilitzar cada pam de la ciutat sota una màscara de modernitat i multiculturalisme, Trias va entomar el guant i va completar l’operació tot convertint el model en Marca Barcelona, i ara Colau, amb la inestimable ajuda dels veterans d’ICV, ha blindat i legitimat el model amb una retòrica progressista buida de canvis estructurals. L’excés de gesticulació i la renúncia a endegar una acció autènticament transformadora, no són perillosos sols per negligència i inoperància, ho són per com actualment poden suposar adobar el terreny a la dreta més dura i el feixisme.

Davant aquest panorama, si volem una acció política realment al servei del poble treballador, convé que plantegem una proposta municipalista no circumscrita als límits del sistema que ens oprimeix. Un element aglutinador en aquest sentit pot ser i ha de ser un programa de i per a la Unitat Popular. Aquest programa ha de comptar, a nivell municipal amb una sèrie de mesures que, si bé duen al límit o superen la institució, es troben dins el terreny del sentit comú de la classe treballadora. Un programa que no s’aplica simplement assolint l’alcaldia, sinó que requereix una força popular organitzada al carrer disposada a disputar el poder i l’hegemonia per tal de sostenir-se.

Aquest programa de mínims hauria de saber atacar qüestions clau que milloressin les condicions de vida de la gent i alhora cohesionessin i organitzessin el veïnat treballador a l’entorn de plantejaments de ruptura. I què hauria de contenir aquest programa?

Una qüestió central aquí són els serveis públics. És absolutament necessari que ens posicionem a favor d’uns serveis municipals de qualitat que siguin de titularitat i gestió íntegrament públics. Cal foragitar del sistema sanitari tots aquells serveis privats que hi viuen supeditats. Cal que totes les places públiques per a gent gran en centres de dia siguin ofertes per centres públics, i aturar els concerts i convenis de col·laboració que enriqueixen mans privades. Això és clau també en termes feministes, per com la tasca de cures a persones dependents recau per sistema sobre les dones de classe treballadora, restant doblement explotades. Així mateix, es fa urgent una absorció dins la xarxa del Consorci d’Educació de Barcelona de l’escola concertada, sobretot en un moment en què l’enorme demanda de pública no pot ser suplida només amb la construcció de nous centres.

A banda, és urgent una equiparació de condicions laborals entre els treballadors públics i els treballadors de serveis subcontractats per l’ajuntament de manera estructural, així com la subrogació d’aquests treballadors en la mesura que se’n municipalitzin els serveis. Això és especialment urgent en el sector dels serveis socials, amb un personal molt feminitzat i precari que alhora incideix de manera directa sobre les condicions de vida de les dones treballadores, que són les qui més han patit i suportat l’empobriment general. A més, cal que no ens constrenyem amb una concepció limitada d’allò públic. Els economats municipals, presents a ciutats poc sospitoses de sovietisme com París, poden ser la clau per reviscolar els mercats municipals, expulsar-ne els supermercats i permetre fer-hi polítiques de control de preus d’abastiment quotidià i programes d’ocupació. L’impuls de tallers municipals, per exemple en l’àmbit de la reparació de mobles i electrodomèstics, permetria també vincular polítiques de contractació pública amb els paradigmes ecologistes de la reparació i la reducció de residus.

I és que la qüestió del treball ha de ser un element central d’aquest programa. Cal que establim una ordenança de condicions laborals que fixi un salari mínim de ciutat ajustat al cost de la vida que s’hi dóna, així com un repartiment del treball en base una jornada màxima de 30h setmanals. Caldria, també, generar un mecanisme d’inspecció laboral actiu que controlés les llicències d’activitat, supeditades al compliment d’aquestes condicions. A banda, és urgent clausurar les empreses que, sota la careta de l’economia col·laborativa, funcionin a base de l’explotació de falsos autònoms, com Deliveroo i Glovo.

Finalment, cal confrontar l’economia rendista depredadora que depaupera les nostres condicions de vida i encarar un model productiu diferent. Això passa per la prohibició de l’ús d’allotjament turístic de l’habitatge, la fixació del lloguer màxim al 30% del salari mínim, usar la guàrdia urbana per a l’aturada efectiva dels desnonaments enlloc de facilitar-los, i l’adquisició de nou parc públic d’habitatge per al lloguer social a través dels drets de compra preferent (tanteig i retracte) i l’expropiació d’habitatges d’ús turístic, propietats d’entitats bancàries, fons voltors, grans tenidors, i pisos buits durant més de dos anys. I, per a reencarar el model econòmic, recuperar la façana de mar i el sector portuari per a l’economia productiva i no per a l’especulació, i endegar la municipalització dels hotels per assegurar, d’una vegada per totes, que l’impacte del turisme repercuteixi positivament sobre els barris i el veïnat treballador.

Cada cop sembla més evident que la campanya electoral girarà a l’entorn del fals debat de la seguretat, una seguretat que pensa més en la integritat de les coses que de les persones, una seguretat a mida per a explotadors i grans propietaris, una seguretat insegura per al poble treballador. Aquest discurs, enarborat per la dreta deutora dels lobbies, ha arrossegat el govern de la ciutat cap a posicionaments inexcusables per a una esquerra que es ven com un canvi.

Cal que els plantifiquem al nas una nova inseguretat. La inseguretat dels fons voltor sobre les seves inversions, la inseguretat de la sanitat privada sobre els llits que gestiona, la inseguretat del guàrdia que sap que pot ser sancionat per actituds racistes, la por del restaurador que no s’omplirà les butxaques robant una plaça al veïnat, una inseguretat segura per a les classes populars.

(1) Dades sobre salaris i valor afegit brut ofertes pel departament d’anàlisi-gabinet tècnic de programació de l’oficina municipal de dades de l’ajuntament de Barcelona.

Article d’opinió de Quim Serra, militant d’Endavant Gràcia i de la CUP de Gràcia, publicat a L’Accent el 14/11/2018

La lluita per l’autodeterminació uneix els Països Catalans a banda i banda de l’Albera

Més de 10.000 persones van manifestar-se dissabte 10 de novembre pels carrers de Perpinyà. La mobilització, amb motiu dels 359 anys de la signatura del Tractat dels Pirineus (7 de novembre de 1659), va omplir d’estelades i crits a favor de la llibertat dels presos polítics del sud la capital del Rosselló.

L’esquerra independentista ens hi vam manifestar amb una agenda pròpia, la que traça que les lluites socials i nacionals esdevenen avui l’únic camí per la transformació social i l’alliberament nacional davant l’augment de l’extrema dreta i la perpetuació de la precarietat i la desigualtat a la Catalunya Nord. Sabem que la lluita contra les pèssimes condicions precàries de temporers i contra l’empresonament de migrants és la mateixa que la lluita contra els feminicidis o contra l’escletxa salarial: volem decidir-ho tot en tots els àmbits.

I volem fer-ho més enllà de referèndums que no arribaran si l’Estat no ho té tot lligat i ben lligat. Hem de bastir un projecte propi en tots els nivells de l’acció política i vertebrar un projecte engrescador de futur per a la Catalunya Nord i les classes populars que hi vivim. Ho hem de fer tot desenvolupant un model propi que ens permeti construir els Països Catalans de manera concreta, transversal i real, exercint sobiranies arreu.

Més enllà de la memòria històrica, cal que prenguem consciència que l’únic instrument que tenim per canviar-ho tot és el de la lluita. Això vol dir, també, saltar-nos les barreres mentals i els límits dels estats opressors i les seves administracions. Arreu dels Països Catalans hem de fer xarxa i teixir complicitats en les lluites que ens són comunes: ho hem de fer cada dia, enllaçant les lluites en defensa de la terra amb les que planten cara a qualsevol mena d’exclusió; només així aconseguirem ser poble.

Perquè sem Catalunya Nord, fem Països Catalans!