Article d'opinió de Miquel Rodríguez, militan d'Endavant (OSAN)
Publicat a L'ACCENT 212, 21 d'octubre de 2011

El cicle estatutari, certificada la seva defunció a les urnes amb les eleccions municipals d'enguany i amb la fi dels governs tripartits, ha comportat el creixement d'un independentisme molt ampli socialment però d'una considerable debilitat política i estratègica.
Aquest creixement independentista ha tingut quatre moments que han estat alhora la seva escenificació i els seus catalitzadors: la manifestació del 18 de febrer de 2006, convocada per la Plataforma pel Dret de Decidir en resposta al pacte entre Mas i Zapatero que retallava l'Estatut aprovat al Parlament de la Comunitat Autònoma de Catalunya, amb l'assistència de 80.000 manifestants, segons la Guàrdia Urbana de Barcelona; la manifestació de l'1 de desembre de 2007, també a Barcelona, i també convocada per la PDD per demanar el traspàs de la gestió de les infraestructures al govern autonòmic, amb la presència de 125.000 manifestants segons la Guàrdia Urbana; les Consultes per la Independència, organitzades en 554 municipis per múltiples comissions populars durant més d'un any i mig, que constituïren la major mobilització independentista de la història; i finalment la manifestació del 10 de juliol de 2010 de resposta contra la sentència del Tribunal Constitucional espanyol que retallava novament l'Estatut de 2006.
El fet que aquests quatre moments simbolitzin el creixement independentista és una mostra de la debilitat política del moviment independentista, alhora que un indicador de que l'independentisme pot i ha de créixer encara més.
Una debilitat que es comprova en la incapacitat de l'independentisme de rendibilitzar políticament i electoral aquest creixement. ERC, partit polític que va impulsar el procés estatutari, va ser víctima de la contradicció que li plantejava la voluntat de bona part de la seva militància d'encapçalar la reivindicació independentista des d'una posició més o menys d'esquerres, respecte el compromís de la seva direcció i de la majoria dels seus càrrecs públics i quadres polítics amb els diferents pactes de govern que mantenien, tant a nivell autonòmic com local, amb PSC i ICV en la majoria dels casos, però també amb CiU en d'altres. Finalment, ha estat la formació de Mas i de Duran qui, aprofitant-se de l'ambigüitat de les reivindicacions sobiranistes dels darrers anys, de la seva pròpia ambigüitat a l'hora de relacionar-s'hi, i de la debilitat i les contradiccions d'ERC més profit electoral n'ha tret.
Cal recordar que cap de les tres manifestacions esmentades en aquest article van ser convocades amb un contingut independentista. Ben al contrari. La primera, recolzada només per ERC, era una defensa de l'estatut sortit del Parlament autonòmic; la segona, amb el suport aquesta vegada també de CiU i ICV-EUiA, demanava explícitament traspassos de competències; i la tercera, organitzada per Òmnium Cultural, pretenia només donar una resposta catalana unitària a la sentència del Tribunal Constitucional espanyol. Malgrat tot, les manifestacions tingueren un contingut netament independentista.
Però més enllà d'aquestes mobilitzacions, el full de ruta que plantegen alguns sectors independentistes conté una sèrie de contradiccions analítiques i estratègiques els principals beneficiaris de les quals, més enllà de la seva bona fe, són l'autonomisme i, en última instància l'Estat. Val la pena reflexionar-hi, perquè plantegen alguns dels reptes que podrien permetre a l'independentisme aprofitar el seu potencial de ruptura per créixer i plantejar una alternativa clara als estats que neguen els drets del poble català.

Algunes d'aquestes debilitats són l'abandonament dels Països Catalans per reduir la lluita independentista al marc territorial definit per la Comunitat Autònoma de Catalunya; separar el combat independentista del combat per una societat més justa; confondre i mesclar el paper del moviment popular, amb el de la lluita electoral, alhora que sobredimensionar el Parlament de la Ciutadella; i finalment, considerar el pacte fiscal com un objectiu estratègic en el camí cap a la independència.
Si l'independentisme vol fer un pas endavant en els propers anys haurà de tenir en compte alguns condicionants objectius que ajudarien a resoldre les esmentades contradiccions.
En primer lloc, haurà de partir del fet que si bé el cicle estatutari del qual parlem ha reforçat la consciència nacional catalana, no només al Principat sinó al conjunt dels Països Catalans, també ha produït un reforçament de l'espanyolisme més ranci que en les properes eleccions espanyoles aconseguirà un resultat històric al conjunt de la nostra nació. Això suposarà la consolidació de l'estratègia assimilacionista espanyola el principal objectiu de la qual és des de fa segles l'esquarterament i la divisió dels Països Catalans.

En segon lloc, que els marcs jurídics i institucionals dels estats espanyol i francès i de la Unió Europea, que consagren la inalterabilitat de les fronteres estatals i que neguen el dret a l'autodeterminació del poble català, obliguen l'independentisme a considerar l'exercici de la desobediència a la legalitat com un element vertebrador inevitable de la seva estratègia.
I finalment, que la crisi tindrà un paper clau en les actituds polítiques de tots els sectors de la societat catalana, i que una opció política que vulgui articular una majoria social (com la independentista) haurà de posicionar-se de forma concreta davant dels conflictes de tipus econòmic, social i institucional que inevitablement tindran lloc.

La necessitat de socialitzar la lluita antifeixista.
Article d'opinió de Roger Sanchez , militant d'Endavant (OSAN) Barcelonès. Publicat a A Destemps.

Volgudament, escric avui aquest article. Feia dies que em rodava pel cap: concretament, 10 dies, d’ençà de la manifestació antifeixista del 2 d’octubre contra la concentració del partit xenòfob PxC. Per falta de temps, no m’hi havia posat, però després dels fets d’avui (de fa una estona) al Poble Nou, he decidit llençar-m’hi tot d’una sota risc de caure en l’oportunisme.

Vagi per endavant, abans de començar, el meu màxim respecte i admiració per les persones (no cal afegir l’adjectiu “antifeixistes”) que han mostrat el seu rebuig avui, tant a Sabadell com a Barcelona, per partida doble. I molt especialment a les que ho han fet a Poble Nou. I amb les persones detingudes, la màxima solidaritat (vull remarcar que avui no he pogut assistir a la manifestació, si bé sí que ho vaig fer el passat dia 2, d’on sorgeix l’inici de la reflexió).

Malgrat que l’actitud clara, determinada i combativa d’avui és, sens dubte, el camí a seguir, cal que tinguem present una cosa: naltros soles no ho aconseguirem. Què vull dir amb això?

Històricament, qui sempre ha plantat cara al feixisme, des de fa molts anys, cada 12 d’octubre o cada cop que fos necessari, ha estat un nucli dur, un grup més o menys nombrós de persones que té ben clara la consigna que el feixisme avança si no se’l combat. I aquest combat s’ha plantejat en diferents camps: al carrer, mitjançant l’acció directa; i al paper, mitjançant la difusió de lligams dels feixistes amb els polítics, etc. Paral·lelament a això, però, els mitjans d’informació oficials s’han dedicat a trivialitzar l’existència de grups nazis (minimitzant-ho, descontextualitzant-ho) o fins i tot negar-la (banalitzant les agressions i assassinats feixistes com a meres ‘baralles de tribus urbanes’, per exemple).

Fins a dia d’avui, en què sembla que gran part de la població deixa de ‘comprar’ acríticament la informació d’aquests mitjans del poder, l’estereotip de nazi per a molt gent era i és el del cap rapat. I a fer que ho són, de nazis, i que fan mal. Però no deixen de ser la part més visible i mediàtica, la carn de canó dels partits i grupuscles feixistes per atemorir la gent. Per desgràcia, però, no són aquests els que més por ens han de fer.

El feixisme no és una sortida desesperada de quatre desgraciats: és la sortida planificada del sistema capitalista per superar èpoques de crisi, de revolta, d’alta conflictivitat social. No cal anar molt lluny ni molt enrere en el temps per trobar-ne exemples: des de l’Alemanya de Hitler els anys 20 i 30 del segle XX (gravíssima crisi econòmica), fins als alçaments militars de Franco (Estat espanyol, 1936), Pinochet (Xile, 1973) i Videla (Argentina, 1976), per citar alguns exemples, quan el feixisme s’alçà per derrotar processos més o menys revolucionaris i de transformació social.

És aquest el feixisme que ens de fer patir més a la llarga. I no tant a la llarga: aquest feixisme, obertament xenòfob, espanyolista, racista i pro-capitalista està representat a casa nostra per PxC. Són partits com aquests els que donen cobertura mediàtica i política a actes com el concert d’aquesta tarda, o les desgraciadament contínues i habituals agressions feixistes que patim.

I per què ens ha de fer patir? Doncs perquè aquest feixisme ‘de manual’ porta alimentant-se exponencialment des que va començar oficialment la crisi. No és casual, és quasi simètric: el seu creixement va paral·lel a la profunditat de la crisi i a les retallades. Els motius pels quals augmenta en són uns quants, entre ells, sens dubte, el descontentament de part de la població que no sap ni què vota (ni on milita). Però un altre dels motius és que partits com aquest tenen la impunitat de què gaudeixen perquè són útils al sistema capitalista.

Clar i català: PxC fa la feina bruta al PP i a CiU (i en part, també, al PSOE, no ho oblidem) a l’hora de tirar endavant les retallades, d’atacar i acusar a l’immigrant de ser l’origen de tots els mals, etc. Són la barrera de xoc en la restauració d’un capitalisme moribund que en la seva agonia ens vol arrossegar a tots.

La pregunta és, i tota aquesta xapa, per a què? Doncs perquè trobo molt trist que tant diumenge passat, per voler plantar cara als feixistes, no passéssim del mig miler de persones, i que avui per bloquejar el concert tampoc. Que l’enfrontament directe ens fa por? Clar, a tots i totes. Però igual que sortim milers per aturar les retallades, per defensar la sanitat i l’educació públiques, per lluitar contra les reformes laborals que ens condemn a treballar de per vida, hem de sortir a plantar cara al feixisme.

La crisi, la seva crisi, té múltiples cares, i les hem d’afrontar totes. També ens feia por abans sortir al carrer, aguantar més estoicament davant de la policia. Tampoc ningú pensava que es pogués arribar a bloquejar el Parlament. Però ho vam fer, vam sortir al carrer, ens vam deixar la por a casa. Ara també ho podem fer, ara també ho hem  de fer.

De fet, l’augment del feixisme en èpoques de crisi va també paral·lel a l’agudització de la conflictivitat en casos d’opressió nacional. La realitat, doncs, es torna a mostrar demolidora: 36 anys després de la mort del dictador, el conflicte nacional dels Països Catalans amb l’Estat espanyol no només no s’ha resolt (fins que no poguem autodeterminar-nos, no es resoldrà) sinó que viu un dels moments de més polarització, amb un augment molt fort de la consciència independentista (malgrat que regionalista del Principat, majoritàriament) i un dels pitjors moments en quan a atacs uniformitzadors espanyolistes (lleis i sentències diverses que busquen atacar la unitat de la llengua i el seu ús social, imprescindible per vertebrar la nació de dalt a baix).

No ens hauria de sorpendre que els Mossos d’Esquadra, la policia d’un govern capitalista, defensi els nazis. Si de tant en tant els fan alguna batuda, és més de cara a la galeria, per no dir que no fan res, o perquè en aquells moments políticament no els convé que corrin tan tranquil·lament. Però tinguem-ho clar: els feixistes de carrer són les forces de xoc, la primera barrera contra la població més afectada per la crisi i contra la gent lluitadora. Mentre, els seus partits polítics defensen el discurs que empara les seves agressions i facilita el camí per les polítiques anti-socials del govern de torn. Els feixistes més perillosos no porten el cap rapat ni botes amb puntera de ferro ni mil tatuatges; els més perillosos porten camisa d’executiu i corbata, sabates elegants i llueixen cognoms ben nostrats, com Anglada,
per exemple.

Així doncs, com deia, no ens hauria de sorprendre aquesta actuació per part dels Mossos. El que ens hauríem de preguntar és perquè no érem milers el 2 i el 12 d’octubre igual que ho vam ser el 15J, el 19J, el 20J, el 18S i, previsiblement, el 15O. Què hem fet malament? No ho sé, ho hem d’esbrinar entre totes.

Però el que sí que tinc clar és que hem de socialitzar la lluita antifeixista, hem de treballar per vehicular-la com un àmbit més de la lluita contra les retallades, ja que totes dues són exemples de lluita contra el sistema capitalista i per una vida digna. Aprofitem els espais de comunicació que tenim ara amb molta més gent, gràcies a les assemblees, i treballem en aquest sentit. Tenim una àgora esplèndida on exposar, compartir, resoldre dubtes i pors.

De la mateixa manera que el feixisme no és només els quatre cap rapats del barri, la lluita antifeixista no pot ser només aquesta. Se’ls ha de combatre, amb la màxima contundència possible, al mateix temps que se socialitza el seu paper en la crisi capitalista. I cal fer-ho tenint sempre present una consigna: el feixisme avança si no se’l combat.

Intel·ligència, optimisme, voluntat.
Article d'opinió de Aquil·les Rubio, militant d'Endavant (OSAN) Alacant. Publicat a L'ACCENT Dimarts, 11 d'octubre de 2011.

“El pessimisme és un afer de la intel·ligència; l’optimisme, de la voluntat”. Amb aquesta frase el gran comunista italià Antonio Gramsci sintetitzava la màxima leninista de la necessitat de conjugar, en la praxi revolucionària, la teoria i l’acció. L’anàlisi seriosa i rigorosa de la realitat, que ens porta en moltes ocasions al desànim, ha d’anar acompanyada de la confiança i l’ànim per a capgirar, en benefici dels pobles, la situació d’injustícia, desigualtat, espoli i explotació que patim la immensa majoria de la humanitat.

Aquest repte militant es torna a plantejar aquest 9 d’Octubre en particular i el nou curs polític en general, tant al País Valencià com als Països Catalans. I és que, malgrat la cosmètica dimissió de Camps, el desgast del PP que alguns entreveuen després dels resultats electorals del 22 de Maig, o la pèrdua de credibilitat dels gestors del capitalisme (banca, patronal, polítics), sembla que els fonaments del sistema es troben ben arrelats i ni la indignació generalitzada ni les contínues retallades i pèrdua de drets socials són capaces de materialitzar-se en una oposició sistèmica real. Aquesta és la difícil, dura, i pessimista realitat, que empitjorarà a mesura que avancen els mesos independentment del resultat electoral del 20 de Novembre. Una realitat que ens aboca a la misèria.

Així que ens toca armar-nos de l'optimisme més encoratjador, i de la voluntat més ferma per tal d'afrontar a Occident el quart any de crisi capitalista, evitar el triomf de la barbàrie i consolidar les bases de la transformació social i la independència nacional. Aquest és el desafiament quasi etern de l’Esquerra Independentista i el d’Endavant (OSAN): esdevenir l’instrument de lluita de les classes populars. No ser cap referent, ni cap aliat, ni el moviment a qui recórrer quan les coses es posen ben magres. Sinó ser part d’aquestes classes populars, l’expressió política dels seus anhels i dels seus interessos de classe.

Algunes persones pensaran que amb els resultats electorals de la CUP i el significatiu avanç polític, institucional i territorial ja estan posats els primers maons. Hi estic d'acord, entenent també que encara cal refermar unes bases ideològiques sòlides, lligades al marxisme com a teoria i praxi del canvi social, a prova de les conjuntures que, de moment, dirigeixen altres. Així com unes bases militants disciplinades i compromeses. Impermeables als cants de sirena que recurrentment entonen els messiànics de la burgesia pàtria. Un dia Colom, un altre Laporta, ara Junqueras.

Per a transitar el camí que ja han fet abans que nosaltres el PSUC, ERC o UPV, no cal iniciar al viatge. El camí de les renúncies, dels càlculs electorals, de l'interclassisme, dels diferents “ritmes” i “realitats”, de l“ara és el moment”, ja ha estat recorregut molt abans, i els resultats en són ben coneguts. En nom de la centralitat, de la fi de la marginalitat, de l'acceptació mediàtica del discurs polític, de la famosa “tia Maria” que ara sí ens vota, de la formalitat institucional, han passat a engreixar les files del possibilisme lluitadors incansables, marxistes sense retret, independentistes inqüestionables. Companyes i companys honestos. Militants de pedra picada. Per a fer aquest camí és preferible, i terriblement més pràctic, esdevenir l'ala esquerrana i assembleària d'ERC o del BNV. Des de ja. Abandonar el bon invent que fins ara ha esdevingut la CUP. Deixar-nos de debats CUP sí CUP no, autonòmiques sí autonòmiques no, TEI sí TEI no, País Valencià sí País Valencià no.

Sempre que el debat gire al voltant de com construir pas a pas l'alternativa popular i revolucionària, des d'Endavant (OSAN) treballarem amb la lleialtat i honestedat amb què ho hem fet des de la nostra fundació, com ho demostren les desenes de militants que participen en les assemblees locals de la CUP, s'han presentat en candidatures, són regidores, o participen als diferents òrgans de direcció. Ara bé, si el que es planteja és prendre un rumb on els eixos ideològics, les formes de coordinació, o el desenvolupament territorial posen en qüestionament els principis de la lluita de classes, el consens entre tots els agents, o la unitat territorial, Endavant (OSAN) sempre plantarà batalla perquè el debat deixa de ser organitzatiu i orgànic i passa a ser ideològic.

Independència, Socialisme, Països Catalans són quelcom més que consignes. Tothom coneixem qui les ha cridades en moments d'exaltació patriòtica per a després renegar-ne en la seua pràctica diària. No hi ha dreceres fàcils ni camins ja transitats a l'horitzó estratègic que ens planteja la consecució de la independència i el socialisme per al conjunt dels Països Catalans. Hi ha llargues travessies del desert, incomprensions i solitud, que hem d'afrontar amb intel·ligència, optimisme i voluntat. Aquest, sí, és l'únic camí.

Generacions sense futur?
Article d'opinió de Boi Castanya, militant d'Endavant (OSAN). Publicat a L'ACCENT Diumenge, 25 de setembre de 2011.

Davant del desballestament de l'estat del benestar i de la degradació dels drets laborals que en els darrers mesos s'ha accelerat fins a arribar a una velocitat vertiginosa sorgeixen dubtes importants. Un d'ells, en particular, afecta les generacions “joves”, aquelles que s'inclouen en el 46,2% d'atur “juvenil” (de menys 25 anys) del darrer trimestre a l'Estat espanyol i les següents, que queden a prop però queden fora d'aquesta estadística. Aquí, el qualificatiu “juvenil” sembla respondre més a una estratègia política i econòmica que no pas a una realitat biològica. I és que aquestes generacions que quan es va constituir l'actual règim postfranquista encara no havíem nascut, ens hem vist sotmesos a un allargament forçós de l'adolescència, si més no en el camp laboral, amb uns salaris “juvenils” que garanteixen unes taxes d'explotació enormes i uns índexs de temporalitat descomunals. L'endarreriment de l'edat mitja d'emancipació de la llar familiar i de l'edat mínima de maternitat només són alguns símptomes d'aquest fenomen.

Per primer cop en la història des de fa molts anys, potser segles, les noves generacions de treballadores de les principals economies capitalistes industrialitzades estan veient com les seves condicions de vida empitjoraran. M'estalviaré el suat tòpic “dels millors preparats…” però posaré èmfasi en què per primer cop els nivells de consum i les expectatives “d'èxit social” en termes capitalistes estan disminuint dràsticament. Aquestes generacions sense futur ens ha tocat viure des que tenim ús de raó un recital de retallades a base de reformes laborals, tractats internacionals, lleis educatives, etc. Vam quedar fora del capitalisme keynesià de cara amable que garantia, si més no als països capitalistes industrialitzats com el nostre, un lloc de treball i uns salaris prou amplis que ajudessin a garantir una demanda i un consum elevat (amb l'ajuda de l'endeutament privat). Ara que ja fa uns anys anem surant pel mercat laboral alguns dels nostres incrèduls progenitors se n'adonen que el conte de fades que alguns d'ells van viure (feina, piset, hipoteca…) agafa un gir truculent.

D'aquest trencament de tendència històric, n'hem d'aprendre i l'hem d'interioritzar a les nostres lluites. Una cosa és clara, el futur sigui del color que sigui ens oferir menys en termes materials. La producció desmesurada que ens va abocar l'economia capitalista no tornarà a repetir-se. El consum del nostre país no sembla que s'hagi de recuperar, per altra banda tampoc crec que sigui desitjable que ho faci.

El socialisme que estem construint, no podrà competir amb el capitalisme en termes estrictament materials com ho va intentar fer el “socialisme real” durant gran part del segle passat. Hem de lluitar per tornar a assolir un benestar material que cobreixi les necessitats bàsiques de les que avui cada cop més gent és exclosa, però dins de l'austeritat i lluny del consum superflu actual. Hem de crear una nova realitat basada en una economia planificada a llarg termini que sigui ecològicament viable. Aquesta ha de ser un dels eixos de la nostra utopia, del nostre socialisme. Consumirem menys, crearem moltes coses.

Halloween al Valle de los Caídos.
Article d'opinió de Joan Sebastià Colomer i Tejada, militant d'Endavant (OSAN) a Barcelona. Publicat a l'ACCENT Dijous, 20 d'octubre de 2011.

Els editorials de José Antich a La Vanguardia són una font inesgotable d'inspiració. Una mena d'energia renovable feta de les clàssiques patranyes, però també de les receptes terminològiques amb què els pamflets de la burgesia intenten desnortar la brúixula del proletariat. Una d'elles és la utilització indiscriminada dels termes centredreta i centreesquerra. El 9 d'octubre en vam tenir un tastet: “El nombre més alt de diputats obtingut pel centredreta en la democràcia espanyola”. Es tracta de la previsió apocalíptica dels resultats del PP a les properes generals. Crida l'atenció que al costat del terme “dreta” (que és poc precís però serveix per entendre's) s'hi hagi instal·lat de manera quasi sistemàtica el prefix “centre”. Aquest ús té l'avantatge que, com que el PSOE és el “centresquerra”, es mostra gràficament com de prop són l'un de l'altre. Però té el problema que deixa el dubte: qui és aleshores la dreta? Es tracta d'un acte de reverència simbòlica: per cortesia, li guarden un espai (la “dreta” pròpiament dita) al Generalísimo, una mica a l'estil de l'NBA quan retira el dorsal de determinats jugadors llegendaris. Ja mai més ningú podrà ser “la dreta”.

No menys interessant és el concepte de moderació. En la mateixa anàlisi de les perspectives electorals Antich nota “una aparent capacitat de creixement molt limitada del nacionalisme moderat -CiU i PNB-”. El nacionalisme només és moderat quan, de fet, deixa de ser-ho. I si el PP i el PSOE es toquen pel centre, CiU i PNB, al seu torn, es toquen amb ells per la comuna fal·lera d'Espanya. Curiosament a Antich no se li acudeix que la “capacitat de creixement limitada” d'aquests partits no només no és aparent si no que és necessària per motius demogràfics. Però d'Antich no estalvia esforços per esquivar qualsevol contacte amb la realitat: “Rajoy comença a ser conscient que la seva presidència necessitarà des del principi un suport de comunitats autònomes amb un fort teixit empresarial. Algunes ja governades pel PP, però d'altres, com Catalunya, amb un govern de Convergència i Unió que està fent els deures contra la crisi, encara que ara tingui a sobre una tempesta important en forma de malestar social per les imprescindibles retallades”. Fora dels Països Catalans i del País Basc, quines seran aquestes comunitats autònomes amb “un fort teixit empresarial”? A l'Espanya estricta, que és la que parla únicament castellà i es deleix pel bilingüisme, no existeix un “fort teixit empresarial” enlloc que no sigui Madrid, la supermàquina xucladora que ha aconseguit que no hi hagi ni una ciutat notable en 300 quilòmetres a la seva rodona. És per això que quan no hi manen els franquistes hi manen els criptofranquistes. Són els qui tenen contacte sense fils (via ouija) amb els Reis Catòlics i pels quals el feudalisme no té secrets. El sentit de tot plegat és molt simple: La Vanguardia li demana a Mas que faci de vaselina per la introducció indolora (per a ells) del meravellós paquet de retallades (de cognom “imprescindibles”) que Rajoy destaparà a partir del 20-N. Ja la data és com una mena de conjunció astral. Franco, Mola i Sanjurjo no es podran estar de celebrar-ho i serà Halloween al Valle de los Caídos.