Parlem-ne, de les eleccions espanyoles.
Article d'opinió de Guillem Colom, militant d'Endavant (OSAN) Mallorca.

El proper 20 de novembre són convocades unes eleccions generals a les Corts i al Senat espanyols. Com ja va passar a les darreres eleccions locals i  autonòmiques, l’espai del nacionalisme progressista hi presenta dues llistes diferents. L’esquerra independentista, en canvi, ja ha començat a demanar l’abstenció activa, argumentant que en les circumstàncies actuals no s’ha de participar a les eleccions de l’estat que nega els nostres drets. I és que per a aquest moviment les nostres forces s’han de centrar en la lluita social i la construcció nacional a ca nostra, i no a Madrid, on, degut a les mancances democràtiques de l’Estat espanyol, no podrem fer gairebé res que millori la nostra situació. Els partits nacionalistes que es presenten a les Illes Balears, per la seva banda, ni tan sols han dedicat una estona a argumentar el perquè d’acudir a les eleccions del país veí. Presentar-se a aquesta convocatòria electoral està motivat, en gran part, per la tradició pactista del catalanisme, tradició de la qual provenen aquests dos partits.

Aquesta vegada, a més a més, cal afegir que la coalició liderada pel PSM ha dedicat esforços a aconseguir els avals necessaris per poder presentar la llista a les urnes, fet que mostra, de nou, la manca de democràcia a l’Estat espanyol. I això no és anecdòtic: en un context de crisi social i nacional, on hi ha moltíssim feina a fer a les Illes, desenes de militants s’han dedicat a aconseguir uns avals per anar a unes eleccions on els seus dirigents ni tan sols han argumentat perquè cal anar-hi, què hi treurem de bo, els habitants de les Illes, del Congrès i Senat espanyols. L’estratègia d’ERC, per altra banda, és també difícil d’argumentar, ja que consisteix en que un dels dirigents del partit a les Illes vagi de número 3 per la demarcació de Barcelona, la qual cosa té poc sentit perquè ERC presenta llistes pròpies a les Illes. No crec, sincerament, que això faci augmentar la força de l’independentisme a Mallorca, Menorca, Eivissa o Formentera.

Davant aquesta situació, l’esquerra independentista segueix fent feina des de la base i intenta construir un poder popular arrelat als barris i pobles. I ho fa
enfortint i impulsant lluites i projectes que cada dia prenen més força arreu del territori: impulsant centres socials i casals populars, promovent l’organització del jovent als instituts, participant del moviment dels Indignats o de centres socials ocupats, acostant-se a altres opcions polítics rupturistes, organitzant campanyes de rebuig a les mesures espanyolistes del PP, enfortint les diverses organitzacions que el composen, etc. Aquest moviment es dedica a construir i treballar una cultura política antagònica, que s’oposi a l’espanyolisme i al capitalisme des de la base, sense fer la més mínima concessió. Els partits nacionalistes, per la seva banda, no només no promouen una cultura política antagònica, sinó que ni tan sols argumenten la decisió de participar a les eleccions del país veí.

Des del meu punt de vista, aquests partits i els seus militants hauríen de fer una reflexió sobre el temps i els esforços que estan destinant a unes eleccions que no sabem que ens podran aportar: què ens aportarà un diputat del PSM a Madrid?  O un d’ERC elegit per la circumscripció de Barcelona? Faran augmentar l’independentisme i les lluites socials a les Illes Balears? Canviaran la realitat social i política? Aturaran les destrosses socials i culturals que imposa Bauzà i que a partir del 20-N impulsarà Rajoy a tot l’estat? Jo pens que no. Pens que allò que farà avançar l’independentisme i les lluites socials a ca nostra serà la feina des de la base, una feina molt més dura i menys visible però amb resultats molt més duradors. Pot semblar molt més complicat, i tant, però l’estratègia de presentar- se a totes les eleccions sense pensar-hi no ens ha fet millorar ni avançar; i d’això sí que n’estic convençut, perquè la situació actual parla per si mateixa. És per això que el proper 20-N els militants de l’esquerra independentista no votarem a les eleccions espanyoles. Però no només això, ja que els mesos abans no dedicarem els nostres esforços a aconseguir avals o fer campanya, sinó que continuarem fent allò que fem tot l’any: impulsarem unes polítiques diferents, les nostres, que no segueixen per res les regles o els temps de les de l’enemic.

Article d'opinió de Marc Garcia, militant d’Endavant (OSAN)  i membre d’Amics i Amigues d’Euskal Herria.

Al llarg de la història hi hagut dues maneres de finalitzar els conflictes polítics, una guanyant-los i l’altre dient que els has guanyat. Segurament entre aquestes dues posicions es debatran els estats espanyol i francès i l’esquerra abertzale i per extensió la societat basca, en els propers dies, mesos i segurament anys, fins que allò inevitable esdevingui realitat, realitat palpable i cartografiable en els Atlas dels nens del futur immediat, com ho van ser les ex-republiques soviètiques, bàltiques, kosovo, i cada nou Estat, que ha fet revisar tant sovint la cartografia i els mapes escolars en els últims anys.

Avui, a Donosti, s’ha celebrat una “Conferència internacional per promoure la resolució del conflicte al País Basc”, una cimera que ha comptat amb la participació de l’ex-secretari general de l’ONU Kofi Annan, l’ex-ministre francès Pierre Joxe, l’ex-primera ministra Noruega Harlem Bruntland, i personalitats que ja van participar en el procés de pau a Irlanda, com el negociador britànic i mà dreta de Tony Blair, Joathan Powell, el líder del Sinn Féin Gerry Adams i l’ex primer ministre irlandès Bertie Ahern. Una cimera que comptarà amb una àmplia presència de la majoria social, política, econòmica d’Euskal Herria i que només s’ha vist boicotejada pel Partit Popular i Union del Pueblo Navarro.

De la declaració d’avui se’n treuen diverses conclusions:

Primera. El debat intern de l’esquerra abertzale, es demostra sòlid, coherent amb els passos donats, i determinat a encarrilar la solució política al conflicte, independentment del que facin els estats espanyol i francès al respecte del mateix. Ara més que mai pren notorietat la unilateralitat dels moviments donats, per l’organització armada ETA, l’estructura política EKIN i el suport tant de la base social i militant com del col•lectiu de presos i preses politiques basques.

Segon, Aquells que a cada nou moviment a l’entorn del conflicte, segueixen mantenint que tot forma part de l’estratègia d’ETA, haurien de començar a pensar si aquest tipus de declaracions, informacions i articles, son compatibles amb les seves pròpies afirmacions sobre la debilitat d’ETA i l’eficàcia jurídica i policial. Segons les seves teories, acabarem per pensar que una colla de joves de 18 anys amb fracàs escolar, sense experiència militar, formació política, ni contacte amb la realitat política i social basca, que han de dormir en tendes de campanya al mig del bosc per falta de recursos econòmics i infraestructura, son els mateixos que han convençut primer a l’esquerra abertzale que ha d’apostar, des de la majoria socio-politica per les vies estrictament no violentes, que han convençut a Brian Curryn de muntar un grup de contacte internacional que faciliti l’acord presentat avui, i que finalment han convençut a  Kofi Annan que s’involucri en la conferència de pau. Les seves teories son contradictòries entre elles, i qualsevol persona amb dos dits de seny ho veu a la primera. Potser és això, que les falta el seny.

Tercer. En tot conflicte hi ha un mínim de dues parts. I la manera de solucionar-los passa o bé per la força, que condicioni una negociació, com en els últims 50 anys, o bé pel diàleg, com ja s’ha intentat en algun moment d’aquests darrers cinquanta anys. Ara però ens podem trobar que a la taula de diàleg hi ha dos parts, els estats i ETA amb els negociadors enmig, com ja va passar amb el cas Irlandès o bé que a la taula de negociació només hi hagi ETA, un got mig ple o mig vuit i un negociador mirant el rellotge, i preguntant-se si els estats no troben la cita o simplement no hi pensen anar. A Kosovo, la contrapart no va voler anar a la taula de diàleg i el negociador, en el seu seguiment en va prendre nota. És per aquest motiu que pren especial rellevància, el compromís adquirit per la comunitat internacional de seguiment del conflicte i les negociacions, per dir, quan faci falta, que Euskal Herria ha donat tots els passos descrits per la comunitat internacional cap a la seva llibertat, i cap intervenció per part dels Estats podrà justificar-se si no han tingut la voluntat de negociar-ne la resolució.

És aquí on la paraula unilateralitat torna a prendre importància, i on pren encara més importància l’acumulació de forces en clau nacional que l’esqueerra abertzale ha fet en el darrer any i en coherència amb el debat intern dels darrers quatre anys. Demostrant que passats 50 anys de conflicte, la societat basca ja veu superats els marcs polítics i les divisions territorials imposades, i que el “café para todos” de les autonomies, pot ser el projecte del PNV, però no pas de la majoria social i política d’Euskal Herria legitimament representada amb institucions nacionals com Udalbiltza, o les que en un futur puguin crear. Cal apuntar, que aquest repartiment actual de forces és fruit de l’esforç, el compromís, i determinació d’un sector social que fa cinquanta anys era minoritari i que només l’agudització de les contradiccions en clau social i nacional mitjançant la confrontació, ha estat la que ha fet avançar aquesta minoria cap a la majoria social. És gràcies a aquesta agudització de les contradiccions que avui,
a Euskal Herria hi ha la correlació de forces existent. Negar això, formarà part del discurs oficial alhora de deslegitimar a l’actual militància que encara forma part de l’estructura d’ETA, com de qualsevol interpretació futura d’avenç, en les lluites socio-politiques per mitjans que no siguin estrictament els electorals.
Si tal com marca el full de ruta de l’esquerra abertzale, desapareix ETA i es concreta el desarmament via verificació internacional. L’Estat serà només un tigre de paper mullat que intenta amb urpes i dents mantenir el seu status quo sobre un territori que entonarà Maragall i l’adéu Espanya (i França) mentre la comunitat internacional els recordarà el dia i l’hora en que ells comptaven els minuts mentre els estats seguien sense anar a la taula de negociació.

I quart, allò que deia al principi, que hi haurà guanyadors i gent que dirà que ha guanyat. L’estat dirà que l’estratègia legislativa de la darrera dècada, que la dispersió dels presos, que la tortura, els judicis sumaríssims, la tolerància als grups ultres i para-policials, que el tancament de diaris, revistes i empresonament de politics, periodistes, advocats, la criminalització dels joves, que la ilegalització d’opcions polítiques, que les llistes negres de candidates, que el seu llarg etcètera els ha donat la raó i que finalment, ETA ha claudicat davant la democràcia espanyola. Ells diran que han guanyat, però simultàniament veuran davant dels seus ulls com es construeix la seva pròpia derrota. La victòria de la democràcia, de la majoria política i social que durant els últims 50 anys no ha claudicat, ha forçat les contradiccions, i ha acumulat les forces necessàries per impulsar una majoria social cap a la defensa dels seus interessos, una majoria social que actuarà amb  la determinació de tot un poble que no entén de lleis fetes a l’ús de l’opressor, sinó de lleis fetes a l’ús de la voluntat, popular i majoritària que els encamina decidida, negociada o unilateralment cap a la independència.