Posicionament d’Endavant-OSAN al respecte de la nova reforma laboral:
El govern espanyol PSOE-UP ja ha aprovat la no-reforma laboral, feta a mida dels interessos de la patronal i sotmesa a les polítiques d’austeritat del capital financer, amb el beneplàcit còmplice de CCOO i UGT. És a dir, un blindatge de la normativa vigent. Una de les promeses electorals centrals de l’actual govern espanyol era la derogació íntegra de l’agressiva reforma laboral del 2012, però el contingut concret del preacord evidencia que no se’n modifica cap dels elements principals:
Manté el que és probablement l’aspecte més lesiu de la dinàmica anterior: el baix cost per acomiadament improcedent, que a la pràctica anul·la la capacitat de defensar els nostres drets a la feina.
Dona via lliure a l’acomiadament col·lectiu mitjançant ERO decidits unilateralment per l’empresa, sense cap límit ni control per part de l’autoritat laboral competent.
Debilita els salaris de tramitació i les indemnitzacions per acomiadament, fet que afavoreix l’acomiadament dels treballadors amb contractes menys antics i que accentua la divisió de la classe treballadora.
Es consoliden els ERTO com a mesura estructural, compensada amb bonificacions en les quotes de la seguretat social, i les formacions que es facin durant l’ERTO es paguen amb les prestacions per desocupació i amb els Fons Next Generation. Ras i curt: una transferència de fons públic per compensar la manca d’inversió privada.
Reforça la figura de l’acomiadament objectiu (abans residual), i deixa a l’arbitrarietat del poder empresarial la facultat d’acomiadar treballadores.
Afavoreix que les empreses es desvinculin dels convenis col·lectius, fruit de la lluita obrera i els seus triomfs, de manera que s’aprofundeix en la dinàmica atomitzadora i individualitzant de les relacions laborals.
Desdibuixa el marc de grups i categories professionals, fet que normalitza els abusos a l’hora d’assignar tasques a les treballadores.
Resta pes als convenis regionals i dóna força als convenis estatals, cosa que afavoreix la dinàmica centralitzadora i antidemocràtica de l’estat espanyol.
No reverteix la tendència a la temporalitat i debilitat dels contractes, fet que, sumat a la facilitat de l’acomiadament, mostra la tendència proletitzadora: substituir les treballadores en millors condicions per noves plantilles més precaritzades i desprotegides.
En conclusió, més enllà dels discursos triomfalistes de la socialdemocràcia espanyola, l’acord actual és netament continuista amb la dinàmica anterior, i per tant, una nova agressió contra la classe treballadora. Més enllà de la propaganda, els fets objectius són que les treballadores seguiran pagant la crisi d’acumulació capitalista; que s’assegura la submissió al poder financer global i la seva política de deute (per exemple, els Fons Next Generation, que haurem de pagar les treballadores a través de noves retallades en els serveis públics), i que es mantenen uns sindicats de concertació que ni volen ni poden defensar els nostres interessos.
L’actual acord continua la tendència històrica que comença amb els Pactes de la Moncloa i amb la derrota i assimilació del moviment obrer dels anys 70: devaluació salarial, precarització del treball, flexibilització de les relacions laborals i desarticulació de l’organització obrera. Una tendència que ha estat aprovada i potenciada per totes les forces polítiques del règim actual, de dretes o d’esquerres, conservadores o progressistes, incloent-hi els sindicats del “diàleg social”.
Aquest procés de negociació i pacte, per tant, ha posat en relleu, novament, que tot l’entramat de l’estat espanyol (partits, patronal, sindicats grocs, grups empresarials mediàtics, etc.) està edificat sobre el principi de la propietat privada capitalista i es consagra a protegir els privilegis i interessos de la burgesia i l’oligarquia. L’estat capitalista espanyol no és reformable: no existeix, dins els marcs d’aquest règim, cap procés de reforma que pugui establir unes relacions laborals favorables als interessos de la classe treballadora.
Endavant-OSAN cridem a lluitar contra aquest nou atac. L’única sortida és el trencament amb aquest ordre polític i jurídic per mitjà d’un procés d’autodeterminació, l’establiment d’un nou poder de base popular que impulsi un procés de transformació per posar els principals recursos productius sota control obrer i planificar l’economia per al benestar de la majoria social.
Aquest procés de ruptura només serà possible si construïm un contrapoder popular a partir d’una lluita desplegada en tots els fronts de la societat. En aquest sentit, es fa imprescindible treballar per bastir, al conjunt dels Països Catalans, un sindicalisme de confrontació, arrelat als centres de treball i que connecti les reivindicacions laborals amb un programa de lluita global, i amb l’horitzó estratègic de ruptura independentista amb l’estat capitalista espanyol.
Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu del 31 de desembre, Diada Nacional de Mallorca.
Mallorca, Països Catalans
Contra la reforma del règim, enfortim la Unitat Popular.
Un any més, sortim als carrers per la nostra Diada nacional del 31 de desembre. Les classes populars de Mallorca i del conjunt dels Països Catalans vivim enmig d’un present de precarietat i encariment de la vida, i d’un futur amb l’única certesa que el capitalisme és un sistema econòmic i social contrari a la vida. Les múltiples crisis que estam vivint amenacen les insuficients conquestes socials de dècades passades. El monocultiu turístic és una maquinària poderosa, destinada a explotar treballadores i destruir el territori. La pobresa se segueix feminitzant. El projecte assimilador de l’estat espanyol es reforça i posa les bases per a una recentralització territorial. El gran capital es prepara per reforçar les bases del capitalisme patriarcal i blindar-les davant el descontentament popular.
L’estat prepara una vertadera operació reforma, una reformulació del Règim del 78 que opera sota la màxima que tot canviï perquè no canviï res, una reforma amb l’únic objectiu de mantenir els privilegis dels poderosos i apagar qualsevol esperança emancipadora. A Mallorca, el PSIB-PSOE, amb el suport de Podemos i MÉS, és qui encapçala aquesta maniobra. Així, es pretén passar pàgina després d’un cicle polític de crisi de règim, que a la nostra illa tingué com a moment àlgid la vaga indefinida d’educació.
L’Esquerra Independentista, en canvi, posam sobre la taula una alternativa al servei del nostre poble: la construcció d’uns Països Catalans sobirans. L’horitzó triple d’independència, socialisme i feminisme és la via per poder garantir vides dignes al conjunt de les classes populars. Una economia basada en la planificació racional dels recursos, el control públic i el repartiment del treball i la riquesa, unes polítiques orientades a l’erradicació del patriarcat i l’exercici ple del nostre dret a l’autodeterminació com a forma continuada de decidir el futur del nostre poble.
El nostre compromís també és triple. Com a moviment, seguirem reivindicant la independència, el socialisme i el feminisme com a única solució política als problemes del nostre poble. No caminarem soles. Seguirem teixint aliances cap a l’enfortiment de la Unitat Popular, el projecte polític que ha de liderar l’alternativa política a Mallorca i al conjunt dels Països Catalans. Finalment, treballarem com fins ara en el si del Moviment Popular de Mallorca, en tots seves els seus vessants: el moviment ecologista, el feminista, el de defensa de l’habitatge, etc. Són aquests moviments socials i populars la vertadera llavor del Poder Popular a Mallorca.
El nostre compromís en la construcció d’una alternativa política i de lluita per la transformació social no és gratuïta: ens enfrontam a un estat disposat a tot, amb l’amenaça permanent del feixisme. Sobre companyes nostres pesen demandes de 26 anys de presó derivades de les protestes recents contra el model turístic. En Valtònyc segueix condemnat a viure a més de mil quilòmetres de ca seva a causa de la persecució política. Segueixen les amenaces i les agressions policials.
Però continuarem plantant cara. Seguim endavant gràcies al llegat de qui ho ha donat tot per la llibertat de Mallorca i dels Països Catalans. I mirant al futur que construïm amb la lluita i amb la construcció del poder popular.
Contra la reforma del règim: Mallorca, Països Catalans. Enfortim la Unitat Popular!
Són diversos els elements que han portat a qüestionar la immersió lingüística i plantejar que el català no sigui l’única llengua vehicular a l’ensenyament. Sota debats de coneixement i igualtat lingüística, s’amaga la voluntat d’uniformització i assimilació, una qüestió política de fons que situa, per força, la defensa del català des de l’impuls social i col·lectiu.
Aventurar-se a eliminar o modificar la immersió lingüística suposa qüestionar un dels consensos més amplis a Catalunya pel que fa a l’àmbit de l’educació i la cultura. I la posició des de la qual es fa és plenament política, ja que la llengua, a part de ser una eina de comunicació, també és un instrument al servei d’un projecte polític i conforma la identitat col·lectiva d’una comunitat.
Des que dimarts 23 de novembre, el Tribunal Suprem imposava un 25% d’educació en castellà a les escoles, s’han escrit articles i s’han omplert tertúlies que defineixen la immersió com un model d’èxit i en destaquen la seva importància. S’ha recordat com la immersió lingüística va ser un reclam de les classes treballadores castellanoparlants, procedents d’arreu de l’estat espanyol a territoris de parla catalana, perquè els seus fills i filles aprenguessin català, i com el model havia de brindar un marc per a la igualtat d’oportunitats en matèria lingüística a tots els catalans i catalanes. En aquesta ocasió, procurarem no ser repetitius i ens centrarem en altres aportacions.
Abandonar la defensa del català
Gairebé quaranta anys després d’implementar la immersió, hi ha hagut l’atreviment a anul·lar-la. Tenint en compte que existeix un suposat govern de l’ala esquerra del PSOE i Podemos, i que ERC ostenta la Generalitat, no imaginaríem que aquest fos, avui, el context que impugnaria el model. Recordem que hi ha hagut múltiples legislatures a la Generalitat i a l’Estat, amb figures com Montilla o Aznar (poc sospitosos de catalanisme), que no van arribar a tocar la immersió. Perquè això hagi estat possible ara, ha hagut d’existir un canvi social i polític que situés el català com un problema i que facilités la seva modificació.
Trobem diversos elements, i tots s’interrelacionen entre ells. D’una banda, observem una pèrdua de parlants (retrocés de l’ús social), només en els darrers 16 anys s’ha perdut mig milió de parlants. És en els moments de qüestionament i debilitat quan és més fàcil intervenir i fer modificacions sobre la llengua, però aquesta debilitat té relació amb els dos punts que venen a continuació.
D’altra banda, tenim el paper de la Generalitat. Aquest tema mereixeria un capítol per si sol, però a grans trets podem dir que, tot i tenir competències, fa anys que ha renunciat a les polítiques lingüístiques, i se centra en l’individualisme i l’ús voluntarista de la llengua, fet que afavoreix, gairebé sempre, la tria de la llengua dominant. Aquesta responsabilització dels individus també es reflecteix en la immersió lingüística, que, per molt que la defensem i reivindiquem, ha resultat ser un model caduc amb el pas dels anys, com s’hauria d’haver previst. No s’hi destinen els recursos necessaris. L’escolarització totalment en català va pensar-se en un context en què a les aules majoritàriament convivien dues llengües, català i castellà. Ara, la complexitat lingüística als Països Catalans és molt major, tenint en compte que es parlen unes 300 llengües. Això es tradueix a les aules on, a més hi ha al voltant de 25 alumnes per mestre. És injust i inconscient deixar a la (bona) voluntat del professorat el manteniment del català, i encara més quan es fan evidents els diferents ritmes d’aprenentatge de l’alumnat. El que cal, per poder garantir l’aprenentatge de la llengua pròpia i comuna, és assegurar una ràtio menor d’alumnes, demanda que la comunitat educativa fa temps que reclama. En cas contrari, la llengua d’ús serà aquella amb més probabilitats de ser entesa i assimilada pel context social, és a dir, la més forta. Les llengües es transmeten en tots els àmbits de socialització, de manera que, més enllà de les escoles, també hi ha espais on fer polítiques en relació amb la llengua, però la Generalitat hi renuncia. Es pot exigir perfectament que la programació que subvenciona el govern sigui en un percentatge majoritari en català; l’executiu també podria garantir l’ús de la llengua a museus, teatres, cinemes, concerts o en les publicacions en mitjans de comunicació. En lloc d’això, recentment s’ha centrat a obtenir un 6% de Netflix en català, i no a potenciar una programació potent, sobretot per a infants i adolescents. Tenim referències d’èxit a TV3, o al perdut canal 3XL, que també fa anys que es reclamen. Tots aquests abandonaments que apuntem són fàcilment reversibles. Un altre aspecte que la Generalitat ha descuidat és l’avaluació del funcionament de les polítiques lingüístiques aplicades i, com a conseqüència, no s’ha pogut saber quins aspectes caldria potenciar.
D’altra banda, hi ha hagut certa socialització d’un discurs de divisió social a partir de la diversitat lingüística, en el qual el català es presentava com la llengua privilegiada davant del castellà. Aquesta posició, que va iniciar-se amb la irrupció de Ciutadans buscant combatre la famosa idea d’«un sol poble», caracteritzava el discurs nacional de l’esquerra durant el tardofranquisme i postfranquisme. Sota un discurs d’igualtat lingüística, drets i ciutadanisme, suposadament es deslligaven del nacionalisme espanyol i del desigual conflicte polític i lingüístic, mentre que es fixaven en dos objectius: TV3 i la immersió lingüística. Aquest discurs, lligar el conflicte lingüístic a un conflicte intern de la societat, també va estar mimetitzat per posicions des de l’esquerra, amb exemples com les reivindicacions del ”xarneguisme”, una identitat de l’àrea metropolitana de Barcelona, castellanoparlant, suposadament no-nacionalista, que es presentava davant el també suposat “catalanet” privilegiat. Aquesta perspectiva remarca una identitat ètnica deslligada de cap projecte polític, però l’ús de la llengua hi té una gran centralitat. També és una posició que invertia els rols de domini: es passava per alt el paper de les grans fortunes (unionistes i castellanoparlants) i es deslligava el català de la lluita antifranquista i del moviment obrer, com si tot el catalanisme fos pujolisme. Fugint de les acusacions de nacionalistes identitaris o de xovinistes, durant els anys del “procés” l’esquerra catalana ha deixat la qüestió lingüística en un segon pla, com si no fos una qüestió política. En alguns casos, s’ha virat cap a la castellanització apel·lant a una estratègia d’eixamplar les bases (de la qual s’hauria de fer balanç) i amagant el conflicte lingüístic i la relació desigual entre ambdues llengües. Tot plegat ha dut a la despolitització d’aquest element.
Un darrer aspecte que cal tenir present és el marc d’intervenció en el fet lingüístic. Si bé s’entén la llengua com a element cohesionador d’una comunitat, en el cas que ens ocupa, la catalanoparlant, l’abordatge de la qüestió s’està fent des d’una part del domini lingüístic, Catalunya, no de la totalitat. Una mirada a la resta dels Països Catalans ens mostra com, al País Valencià, el paper del català a l’escola està ben lluny de ser el de llengua vehicular d’un model de bilingüisme total. A això cal afegir-hi l’atac que el Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana ha perpetrat contra l’Oficina de Drets Lingüístics del valencià, que no és més que la voluntat estudiada de negar els drets lingüístics a la població catalanoparlant del País Valencià, especialment a l’hora de tramitar queixes relacionades amb vulneracions lingüístiques. El cas balear també és significatiu: l’ús del català no està garantit com a llengua d’ensenyament en la meitat de les hores lectives. La diferència entre les diverses polítiques pel que fa a la forma de planificació exposa que, des de la divisió territorial i de competències, es busca fragmentar el caràcter cohesionador i vertebrador de la llengua.
Per què s’ataca la immersió lingüística?
Una de les principals qüestions a abordar és preguntar-se quin interès hi ha darrere la manera en què s’ensenya. Aquest cop no estem parlant del contingut en si; ja ha quedat palès que no es troben diferències de coneixements amb els alumnes de la resta de l’estat. El català a les escoles és una mesura que es llegeix des de dos vessants: l’un, des d’una perspectiva del dret i la igualtat per l’adquisició d’unes competències lingüístiques i integració; l’altre, des d’una perspectiva política, el manteniment d’un tret cultural-nacional que assenta les bases de la identificació social en configurar el sentiment de pertinença a una comunitat. És per aquest segon caràcter, el polític, pel qual la llengua catalana és qüestionada, encara que aquest fet impliqui la vulneració de drets lingüístics i la igualtat d’oportunitats d’aprenentatge. El conflicte lingüístic a l’escola no és tècnic, pedagògic o jurídic: és polític, i per això es resol intervenint en el percentatge d’hores que s’imparteixen en català.
Els representants de l’espanyolisme més bel·ligerant han aprofitat l’existència de realitats lingüístiques diferents arreu dels territoris de parla catalana per reforçar la creació d’identitats dividides i crear animadversió al projecte vinculat al procés independentista del Principat: els identitaris excloents i les víctimes “no-nacionalistes”. Els últims responen a l’assimilació naturalitzada de ser castellanoparlant i unionista com un fet neutre, una naturalització que respon a l’hegemonia cultural.
Tot estat-nació representa un procés d’homogeneïtzació de llengua i la cultura en els seus territoris. Reforçar el projecte nacional espanyol implica la minorització d’aquells trets culturals i subjectius que apel·lin a altres nacions. És especialment en períodes de crisi quan s’accentuen els conflictes en clau identitària i nacional, reaccionària. Sovint es presenta el debat nacional com una manera de distreure’s de coses més importants, les econòmiques, i no com a part essencial dels projectes polítics. Però aquests projectes, per desenvolupar-se en el pla econòmic, ho han de fer d’acord amb una societat concreta, i, per tant, la forma en què s’articula és un fet central; en el cas espanyol, des de l’assimilació. En aquests períodes de crisi, una posició habitual és reforçar la unitat, és a dir, l’hegemonia i la uniformització. Per enfortir el projecte nacional espanyol, cal reduir qualsevol projecte que vagi en una altra direcció. El mestre d’aquesta pràctica ha estat l’estat francès, que, en qüestió de tres generacions, ha aconseguit eliminar la major part de diversitat lingüística del territori.
La llengua és una qüestió política
Per evitar repeticions, no ens estendrem en la defensa del català des d’una perspectiva de la igualtat i la pedagogia, i les poques eines per garantir l’aprenentatge en la llengua pròpia. Tanta altra gent, especialment lingüistes i persones properes a la docència ja està fent aquestes aportacions molt correctament, com s’explica a través de la història; per exemple, en com les famílies “xarnegues” van construir l’escola pública en català.
La defensa del català la plantegem des d’una perspectiva política: la llengua com un element de resistència, perquè el seu sol exercici ja és una forma de no-assimilació del projecte de centralització i nacional espanyol. En el mateix sentit, és també una mostra de resistència al neoliberalisme, que homogeneïtza totes les formes de socialització sota relacions de dominació, i les llengües són una part més d’aquest procés. Atesos els vincles amb els capitals dominants i els estats, les llengües dominants s’expandeixen i minoritzen les altres llengües que es troben dins les seves fronteres polítiques. Aquestes relacions de poder i dominació entre llengües són clares expressions de les relacions de dominació de classe, anàlisi que donaria per a tot un article.
Cal blindar l’ús del català a l’escola, i en cap cas pot recaure de manera individual en cada membre de la comunitat educativa la desobediència a les aules. Això seria reforçar les polítiques lingüístiques al voluntariat, en el millor dels casos, o a l’arbitrarietat. Per contra, defensant l’ús llengua minoritzada a tot el territori geogràfic és com es pot contrarestar el caràcter expansiu de la llengua dominant. Si volem canvis sociolingüístics, cal una proposta política àmplia, que reforci l’escolarització en català; que es garanteixin l’aprenentatge i l’ús del català dins les aules, i que tot plegat s’acompanyi de polítiques fora d’aquestes aules. I cal fer-ho des de l’impuls social, des de la mobilització i la desobediència col·lectiva. També pertoca desmentir les postures que associen el català al privilegi, i entomar els conflictes lingüístics partint del fet que existeix una desigualtat. Ignorar aquest context fa que s’absorbeixi el marc nacionalista espanyol.
Tal com s’ha esmentat, la llengua té un paper fonamental en l’articulació de la comunitat. Garantir l’aprenentatge d’aquesta llengua al territori suposa un pas per articular el territori com una comunitat política (tenint clar que no és una garantia per si sola, i que també cal reforçar altres aspectes), i la seva normalització lingüística necessita una sobirania plena per exercir-se. La particularitat del català és que, en la reivindicació pel seu ple reconeixement i expansió en tots els àmbits de la vida, es parteix d’una posició de resistència davant de tota pràctica uniformitzadora per part del nacionalisme espanyolitzador i el centralisme de l’estat francès i és cabdal que aquesta lluita sigui extensiva a la totalitat dels territoris del domini lingüístic.
En una una roda de premsa davant de la seu del Bisbat de Lleida, l’organització Endavant-OSAN ha fet pública la denúncia contra tres dels seus militants per part del Bisbat. Aquesta arrenca arran d’unes pintades que, l’agost del 2019, denunciaven la negativa de l’Església a donar les dades sobre els abusos sexuals alhora que n’assenyalava la seva complicitat i encobriment.
La denúncia vincula aquesta acció amb unes cartes anònimes enviades al Bisbat per una persona que afirma haver estat víctima d’abusos sexuals durant els anys 60 i 70 per part d’un membre de la cúria actual de la diòcesi de Lleida.
L’organització afirma que la investigació dels Mossos és “clarament política i basada en fitxers policials il·legals” ja que relacionen els militants entre sí a través d’observacions policials fetes altres dates i els vinculen a un mateix “cercle” polític. Alhora, “malgrat en l’atestat policial afirmen que no pot determinar qui ha escrit les cartes, les atribueixen als nostres militants” i considera especialment greu que “mentre ens acusen, ni Mossos ni Bisbat ni la Justícia investiguen els abusos denunciats a les cartes”. Per aquest motiu, conjuntament amb la seva advocada, han anunciat que les posaran en coneixement de la Fiscalia, alhora que es posen a disposició de qualsevol altra víctima que pugui existir per fer-ne nous trasllats o denunciar-ho públicament.
L’organització s’ha refermat en els motius de l’acció: “El cas que exposen les cartes és una mostra més, de les milers, que la institucionalització de la pederàstia i els abusos sexuals dins de les congregacions i centre educatius religioses és una realitat emparada, a més, per les administracions polítiques i judicials, i això volíem denunciar”.
Finalment, convoquen a acompanyar als acusats en la seva declaració el dimarts 14 de desembre a les 12h davant els Jutjats de Lleida.
Dins de la campanya per la llengua, Als Països Catalans, en català, hem iniciat un treball local amb llibreries i col·lectius en defensa de la llengua, per fomentar la lectura en català i per aprofitar les festes de Nadal per promocionar la compra de llibres en català i les petites llibreries del nostre país.
Per participar-hi, has de comprar un llibre en la nostra llengua en alguna de les llibreries adherides a la campanya. Amb el llibre se t’obsequiarà amb un punt de llibre amb un número i aquest et permetrà optar a un premi. Els números guanyadors es faran públics el dia 10 de gener als perfils locals d’Endavant i de les altres entitats participants. A baix, tens tota la informació de llibreries i col·lectius participants:
Sant Andreu (el Barcelonès)
Llibreria Canales
La Tribu Llibreria
Llibreria Dit i Fet
Papeleria Librería Talens
Trabookaire
Llibreria Carandell
Llibreria Pau Bosch Col·laboren: ANC Sant Andreu, Casal Independentista El Noi Baliarda.
Igualada (l’Anoia)
Llibreria Cal Rabell
Llibreria Aqualata
Llibreria Llegim…?
Horta-Guinardó (el Barcelonès)
Sagitari Llibres
Bolibloc
Coop. Rocaguinarda
Papereria Cariteu
Libro De Oro
Inetllibre/Els llibres del Tirant
Eivissa
Llibreria-Papereria Gabi
La Font de Mimir
Papereria Daina
Lluna de paper
Alfil.be Maragall
Sopa de Lletres Col·laboren: ANC Horta-Guinardó, CAL Horta-Guinardó.
Granollers (el Vallès Oriental)
La Gralla Col·laboren: CUP Granollers, ANC, Omnium i CDR Granollers.
Sants (el Barcelonès)
La Ciutat Invisible
La Inexplicable
Barra Llibre
Llibreria Mamut
Llibreria Montseny Col·laboren: CUP Sants, ANC Sants-Montjuïc, CAL Sants, Arran Sants, Casal Independentista de Sants Jaume Compte i Castellers de Sants.
Gràcia (el Barcelonès)
Ona Llibreries
Llibreria la Memòria
Cap i Cua
Genet Blau
Aldarull
Atzavara Col·laboren: Lluïsos de Gràcia, Arran Gràcia, CUP Gràcia, La Torna, ANC Gràcia, Dones Gràcia República i la Barraqueta.
Ciutat Vella (el Barcelonès)
La Panafricana
La Social
La Carbonera
Vilafranca del Penedès (l’Alt Penedès)
La Cultural
L’Odissea Col·laboren: Omnium Cultural Alt Penedès, Cup Vilafranca, Casal Popular La Gueralda, Vermutet, Taverna La Fornal, Minoria Absoluta Rock Bar i El Kau del Bilwi.
Lleida (el Segrià)
La Fatal
La Irreductible
Genet Blau Col·laboren: ANC Lleida, Òmnium Lleida i Ateneu Cooperatiu La Baula.
Després de gairebé mig any de la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya, s’ha fet del tot evident quina és l’aposta política del govern autonòmic d’ERC-Junts per a aquesta legislatura. Una aposta que consisteix a ser una obedient peça més dins de dos grans engranatges: el del capitalisme europeu que treballa per assegurar la seva reproducció en plena crisi pandèmica, i el de la reforma de l’estat espanyol, que capitaneja el PSOE.
En l’àmbit polític, aquesta aposta es tradueix en una aliança amb el govern espanyol per treballar en un procés de diàleg i acord amb l’estat amb un triple objectiu:
1) Aplicar la proposta econòmica de la UE amb els fons Next Generation, que, conjuntament amb diferents mesures aplicades pel govern espanyol, fan de coixí social davant la crisi econòmica, amb l’objectiu d’apaivagar qualsevol esclat social i de resposta popular als carrers, però que amaguen unes futures reformes estructurals que pretenen que pagui la classe treballadora.
2) Mantenir els fonaments d’un model econòmic neoliberal basat en la terciarització de l’economia, la precarització de les condicions de treball, la massificació turística, la construcció de macroprojectes especulatius i, en termes generals, basat en la protecció dels beneficis del capital privat (banca, fons d’inversió, empreses transnacionals…) a costa de l’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora.
3) Generar un escenari polític d’estabilització del conflicte nacional que permeti, a partir d’un marc de diàleg circumscrit als límits constitucionals i autonòmics, desenvolupar aquesta agenda de reformes en un clima de màxima pau social i de desmobilització popular. Una agenda de reformes que té en el repartiment dels fons Next Generation una de les principals peces del tauler.
Al Principat, aquesta política d’entesa reformadora s’ha evidenciat en l’acord d’ERC, juntament amb altres forces sobiranistes de l’estat, per facilitar la tramitació dels pressupostos del govern espanyol, així com en el pacte per al repartiment de cadires a la Diputació de Barcelona entre Junts i PSC, o en els pactes d’estabilitat pressupostària d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, governat per Comuns i PSC. També és en aquesta lògica que cal entendre determinades concessions en clau autonomista, com la negociació per a la transferència de la gestió ferroviària de Rodalies o la fi dels peatges a Catalunya. En l’àmbit nacional, podem veure com es reprodueix aquest esquema a través dels pactes progressistes del Botànic i del Bellver, que dibuixen un cert mapa polític comú on la socialdemocràcia espanyola cerca, en aliança amb els diferents sobiranismes governamentals, una reestructuració del règim del 78 als Països Catalans.
És en aquest context que cal situar el debat sobre l’aprovació dels pressupostos de la Comunitat Autònoma de Catalunya i la presa de posició de la CUP.
Després de vuit mesos de l’acord d’investidura entre ERC i la CUP, podem constatar que l’acció del govern autonòmic no ha caminat en absolut en la direcció d’acumular forces per generar cap marc en defensa de drets ni cap embat democràtic amb l’estat. Han continuat els desnonaments i la repressió contra el moviment en defensa de l’habitatge, així com les acusacions particulars de la Generalitat contra independentistes amb causes judicials; es manté l’aposta per polítiques agressives contra el territori basades en macroprojectes especulatius (JJOO d’hivern, BCN World, circuit de la F1, ampliació de l’aeroport del Prat, etc.); no s’han revertit les privatitzacions i externalitzacions de serveis essencials com el 061, ni s’ha fet cap pas per a la recuperació pública dels sectors estratègics.
Cap dels elements que van servir perquè la CUP decidís votar a favor de la investidura de Pere Aragonès no s’ha materialitzat en acció legislativa i de govern, ans al contrari: han estat motiu de batalla política al Parlament. La proposta de pressupostos és un pas més en aquesta direcció, perquè, a part de ser del tot insuficients en quasi tots els seus apartats, i ni tan sols aparentar un canvi de model econòmic, faciliten que sigui la classe treballadora la principal perjudicada, en contra de la màxima a defensar, que és que la crisi la paguin els rics.
Pel que fa al conflicte nacional, el govern de Pere Aragonès manté l’aposta per una taula de diàleg que només pot ser útil per legitimar l’operació de reforma de l’estat espanyol i el procés de transacció de competències i finançament en clau de gestió autonòmica. El procés d’autodeterminació del nostre poble avançarà en la mesura que la classe treballadora i el conjunt de classes populars dels Països Catalans avancin en la construcció d’un contrapoder organitzat, la Unitat Popular, que disputi el poder als aparells centrals i autonòmics.
Per tant, entenem que l’única posició possible de la CUP respecte de la proposta de pressupostos del govern ERC-Junts és un no rotund. Però més enllà de la discussió sobre la lletra petita dels pressupostos o la seva funcionalitat en clau programàtica, creiem que aquest debat ha de ser una oportunitat per a una reflexió política de major profunditat.
Des d’Endavant (OSAN) creiem que aquesta reflexió implica assumir que els projectes polítics d’ERC i Junts caminen en una direcció oposada al projecte rupturista de l’Esquerra Independentista i de la Unitat Popular, del qual la CUP és representant en el terreny institucional. En aquest sentit, constatem que el marc de l’acord d’investidura amb ERC al Principat és un camí esgotat i sense recorregut a l’hora de dibuixar un hipotètic front de lluita conjunt contra l’estat amb el sobiranisme governamental. Des d’aquesta perspectiva, creiem necessari que les estratègies de lluita institucional no generin més confusió ni falses expectatives. En aquest sentit, creiem que això comporta prendre algunes decisions en el terreny institucional:
– Un no rotund als pressupostos del govern ERC-Junts.
– Donar per finalitzat l’acord d’investidura de Pere Aragonès, i que la CUP se situï com l’oposició d’esquerres i independentista al govern de la Generalitat.
– Defensar amb la màxima claredat comunicativa, i també programàtica, que l’estratègia de la Unitat Popular és una proposta política rupturista, liderada per la classe treballadora i que parteix de la independència dels Països Catalans com a eina per canviar-ho tot.
Els diferents governs progressistes dels Països Catalans aposten per ser uns gestors impecables de l’autonomia, amb l’esperança que aquest esforç els serà recompensat amb reformes i finançament. Cap reforma progressiva i descentralitzada no satisfarà les necessitats de les classes populars, en la mesura que aquestes reformes no subordinaran els interessos de les oligarquies als interessos de la classe treballadora. Tampoc cap via legal ni de diàleg en el marc autonòmic no ens farà avançar cap a la independència. Això només serà possible amb l’articulació d’un poder polític basat en l’organització popular que pugui sostenir un enfrontament amb l’estat fins a desgastar-lo i desbordar-lo.
Cal que des de tots els àmbits, també l’institucional, no perdem de vista els objectius de l’Esquerra Independentista i sapiguem subordinar les diferents apostes tàctiques de cada moment a una estratègia de mirada llarga i amb fonaments sòlids. I aquests fonaments són la construcció d’un projecte de ruptura independentista, socialista i feminista que doti de futur polític el conjunt dels Països Catalans.
El passat dissabte 23 d’octubre, Endavant va celebrar a Riudoms, Baix Camp, la primera Conferència Nacional de l’organització.
Aquesta jornada de debat i formació va ser el tret de sortida de l’onzena assemblea nacional. Endavant ha apostat per aquest proper cicle d’assemblea nacional, aprofundir en la formació sobre diversos temes i eixos estratègics per l’organització, per això, a part de la mateixa redacció dels documents de l’assemblea nacional que se celebrarà al febrer a Barcelona. S’han organitzat la Conferència Nacional d’aquest dissabte passat i una Mesa de Dones que tindrà lloc el pròxim 15 de gener a Tarragona, Tarragonès.
Durant la jornada del 23 d’octubre, a la qual van participar més de cent militants de l’organització, es varen realitzar tres debats, a partir de petites ponències per part de militants de l’organització per facilitar els mateixos debats, en plenari o en diferents grups. Els trets debats que es varen produir, foren:
Construcció nacional dels Països Catalans.
Feminisme, l’articulació d’un bloc feminista nacional i de classe.
CUP i la lluita institucional.
La valoració de la jornada per part de l’organització és positiva, destacant la possibilitat que ofereix aquest format de preparació de l’assemblea nacional per aprofundir en debats que es donaran a la mateixa assemblea, però que la formulació d’esmenes i votació no permet l’aprofundiment necessari. I també l’alta participació de noves militants a la jornada, que les hi haurà permès obtenir una visió general de les principals apostes i reptes polítics d’Endavant.
Descarrega’t aquí gratuïtament el PDF complet del número 0 promocional de la Tanyada i gaudeix dels seus continguts.
Continguts del número 0:
L’empelt. Opinions i anàlisis que compartim i elaborem al Consell Editorial i que resulten de la seva síntesi.
– Editorial: Voler l’impossible
– La Tanyada: un nou projecte editorial que ve de lluny
L’esporgadora. Selecció dels fets polítics i socials més rellevants del darrer any.
– Resum d’un any i escaig de pandèmia [Articles a càrrec de Mireia Amat, Patricia Gotarda, Aure Silvestre i Joan Teran]
El tronc. Tema central de la revista.
– Resistir a l’operació reforma [Articles a càrrec d’Abel Caldera i el Consell Editorial de la Tanyada]
La pol·linitzadora. Secció de debat i de reflexió.
– Entrevista a Àngel Ferrero [A càrrec de Laure Vega].
– Immigració, capitalisme i extrema dreta [A càrrec d’Aquil·les Rubio]
La sembra. Reflexió sobre fets o personatges de la història de les lluites dels pobles treballadors.
– Eleanor Marx: una de les nostres [A càrrec de Maria Colera]
La floració. Secció per abordar debats sobre la cultura i propostes de creació.
– Entrevista a Josep Miquel Arenas ‘Valtònyc” [A càrrec d’Anna Gabriel].
– Llibertat d’expressió [A càrrec de Kerrature]
Descarrega’t aquí gratuïtament el PDF complet del número 0 promocional de la Tanyada i gaudeix dels seus continguts. Només et demanem el teu correu electrònic i, eventualment algunes dades d’interès, que utilitzarem per enviar-te informació de la Tanyada. Si no t’interessa les informacions que t’enviem, tindràs la possibilitat de fer-nos-ho saber i t’eliminarem de qualsevol llista de la qual t’haguem pogut afegir.
I és clar: et convidem a fer una aportació al Goteo de la Tanyada, per subscriure-t’hi, rebre el número en paper a casa teva i reforçar el projecte. Estem a prop d’assolir l’objectiu que ens vam marcar per iniciar el projecte: 7500€. Ajuda’ns a sobrepassar-lo, i a assolir les 400 subscripcions que necessitem!
RESPONSABLE: Associació Edicions Trencavel FINALITAT PRINCIPAL: Enviar informació sobre les edicions de la Tanyada.
LEGITIMACIÓ: Consentimient de l’interessat DESTINATARIS: No es cediran dades a tercers. DRETS: accedir, rectificar i suprimir dades, portabilitat de les dades, limitació o oposició al seu tractament, transparència i dret a no ser objecte de decisions automatitzades.
Durant els darrers mesos un grup de militants hem treballat per impulsar un projecte editorial hereu de la nostra publicació la Tanyada.
La revista que vam començar el 1996 des de la PUA i que hem continuat durant anys, ara pren noves formes i forces, per ser una eina al servei de la classe treballadora, la construcció dels Països Catalans i el projecte revolucionari de la Unitat Popular.
També com un projecte que beu tant de l’experiència de dècades de l’Esquerra Independentista, com del ric panorama editorial crític al nostre país i que pretén reforçar el marc comunicatiu nacional en català.
Tanyada començarà impulsant tres projectes:
Una web de l’editorial, que recollirà diferents seccions, generarà continguts propis i recuperarà publicacions antigues d’Endavant, la PUA i altres organitzacions de l’Esquerra Independentista.
Revista d’actualitat i reflexió política que publicarem tres números a l’any i de la qual ben aviat podreu gaudir d’un número 0. El model de funcionament de la revista serà mitjançant subscriptores.
Un segell editorial, que a part d’editar la revista, altres publicacions d’Endavant, també apostarà per la reedició de textos de revolucionàries catalanes i d’arreu del món en català. També impulsarem publicacions pròpies.
Per fer possible el projecte hem organitzat una campanya de micromecenatge a través de Goteo per tal de finançar la pàgina web i els primers números de la revista. Participa en aquest enllaç.
Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu de l’11 de setembre, diada nacional del Principat
Ens trobem immersos en una nova crisi socioeconòmica, que ens demostra una vegada més el caràcter estructural i cíclic de la crisi en el marc del sistema capitalista. La pandèmia de la COVID-19 ha accelerat la recessió econòmica que ja s’albirava i ha posat en relleu les contradiccions de l’economia de mercat. Una sanitat pública saturada després d’una dècada de retallades i privatitzacions, uns desnonaments que s’han continuat executant malgrat les promeses moratòries,una accentuació de la feminització de la pobresa i de la violència contra les dones.
En aquesta conjuntura l’aliança entre els poders progressistes perifèrics i la complicitat d’un govern d’esquerres a Madrid han acabat amb la demanda de minses molles pressupostàries i un estat més centralitzat que el 2015. Els pactes progressistes del Botànic i Bellver juntament amb el govern d’ERC culminen un procés de replegament de les forces del sobiranisme governamental, que situen la dinàmica de la política institucional principatina en unes coordenades molt similars a les dels governs valencià i balear: l’excel·lència en la gestió autonòmica i el cenyiment als canals legals com a via per aconseguir concessions de l’aparell central de l’estat espanyol. El conflicte independentista al Principat es voldrà postergar a través d’un pacte des de dalt on el que està en joc és el repartiment de les ajudes europees, amb el rerefons d’una reforma social i econòmica que garanteixi la continuïtat del sistema capitalista.
El panorama amb el qual ens trobem és el de l’estat espanyol més aposentat dels darrers anys, que s’ha reforçat amb ajudes que van des del neofeixisme de VOX fins a l’esquerra espanyola d’Unidas Podemos. L’ofensiva espanyolista té diverses cares i una d’elles és el projecte de liquidació de la llengua perquè és un símbol antifeixista, antimonàrquic i d’unitat dels Països Catalans que ha sobreviscut a un genocidi cultural. La persecució de la llengua en una part del territori és una amenaça per la llengua en el conjunt del territori. És per això que cal combatre els atacs a casals i ateneus, frenar la proliferació d’agressions feixistes i lluitar colze a colze amb les represaliades per confrontar el feixisme, ja que aquest funciona com a força de xoc de l’estat capitalista per mantenir el règim actual.
Aquest és el context en el qual, el passat mes de maig, el govern de Pere Aragonès va fer les seves primeres passes enlairant les banderes de la justícia social, el feminisme, l’ecologisme i l’autodeterminació i amnistia. Però aquestes banderes de canvi ben aviat han volat, tal com les paraules d’Aragonès, i l’únic que n’ha quedat és la dissolució del conflicte, oblidant la lluita per la independència i apostant per una taula de diàleg i uns indults que han estat venuts com una victòria de l’independentisme i que deixen enrere milers de represaliades.
Estem a les portes d’una nova gran ofensiva de mesures antipopulars i l’única sortida per a la classe treballadora és la construcció dels Països Catalans a partir de l’estratègia d’Unitat Popular, ja que la lluita per l’autodeterminació és una lluita de classes i la independència requereix una revolució política per a materialitzar-se. La confrontació amb el règim del 78 i la ruptura independentista amb l’estat espanyol i la Unió Europea és l’única via per deixar de seguir pagant els plats trencats del capitalisme. I això no es pot aconseguir ni amb «taules de diàleg» ni amb processos «de la llei a la llei». La qüestió de l’autodeterminació no és només una qüestió de democràcia, sinó sobretot una qüestió de poder. Per això, cal construir un bloc polític i social al conjunt dels Països Catalans, que només podrà ser articulat a través d’un programa de transformació social que doni resposta a les necessitats de la majoria treballadora. Cal construir aquesta força popular que pugui disputar el poder a l’estat capitalista espanyol i derrotar-lo mitjançant una insurrecció democràtica del poble.
I per això, cal enfortir els espais de lluita social i popular i les organitzacions de l’Esquerra Independentista, perquè l’organització i la lluita són l’únic camí.
iniciat un treball local amb llibreries i col·lectius en defensa de la llengua, per fomentar la lectura en català i per aprofitar les festes de Nadal per promocionar la compra de llibres en català i les petites llibreries del nostre país.
d’assemblea nacional, aprofundir en la formació sobre diversos temes i eixos estratègics per l’organització, per això, a part de la mateixa redacció dels documents de l’assemblea nacional que se celebrarà al febrer a Barcelona. S’han organitzat la Conferència Nacional d’aquest dissabte passat i una Mesa de Dones que tindrà lloc el pròxim 15 de gener a Tarragona, Tarragonès.
possibilitat que ofereix aquest format de preparació de l’assemblea nacional per aprofundir en debats que es donaran a la mateixa assemblea, però que la formulació d’esmenes i votació no permet l’aprofundiment necessari. I també l’alta participació de noves militants a la jornada, que les hi haurà permès obtenir una visió general de les principals apostes i reptes polítics d’Endavant.
