El passat divendres 26 d’abril el Partit Popular va impedir que l’Ajuntament de Manises dedicara un carrer a Guillem Agulló en aquesta localitat de l’Horta. Davant la moció presentada al ple pels regidors de l’Agrupament Progressista de Manises-Compromís Municipal -a iniciativa d’Endavant (OSAN)-, que instava el ple a aprovar aquesta resolució, el PP va presentar una esmena a la totalitat que condemnava genèricament la violència dels extremismes polítics. L’esmena, aprovada en solitari pel grup municipal del PP, que hi governa amb majoria absoluta, va impedir que es votara la proposta de posar el nom de Guillem Agulló a un carrer de Manises.
No era aquesta la primera vegada al llarg del mes d’abril que el PP negava el reconeixement institucional al militant antifeixista i independentista assassinat en 1993 per un grup d’extrema dreta. Dos dies abans, el dimecres 24, el grup parlamentari del PP a les Corts Valencianes votava en contra d’una proposició no de llei que incloïa instar el Consell a concedir l’Alta Distinció de la Generalitat a Guillem Agulló. I fins i tot, un membre de les Noves Generacions del PP de Burjassot, poble de Guillem, va arribar a justificar l’assassinat el dia que se’n complien 20 anys.
La decisió dels populars de Paterna, municipi veí de Manises, de votar a favor de posar-li el nom de Guillem a un carrer i de no autoritzar la celebració de cap acte amb connotacions feixistes, racistes i homòfobes al terme municipal queda com a anècdota.
L’actitud del PP valencià respecte a la memòria de Guillem Agulló palesa, d’una banda, la tolerància i la comprensió, quan no la connivència i la complicitat, de la dreta espanyolista amb el feixisme; de l’altra, la perversió que ha sofert la paraula víctima a mans dels conservadors, els quals només permeten d’utilitzar-la políticament per referir-se a les persones que pateixen la violència a causa dels seus espanyolisme militant o als polítics que han rebut un escratx als seu domicili.
Davant d’aquest capteniment del Partit Popular, l’assemblea de l’Horta d’Endavant (OSAN) vol fer públiques aquestes consideracions:

• Condemnem rotundament el rebuig del PP a reconéixer públicament Guillem Agulló i totes les víctimes del feixisme, el racisme i l’homofòbia;
• Condemnem i denunciem, així mateix, la tolerància i la complicitat de la dreta espanyola -representada pel PP- i de les institucions de l’Estat espanyol amb la violència nazifeixista;
• Ens refermem en el nostre compromís de lluitar contra el feixisme allà on estiga, actue contra qui actue, i reivindiquem l’antifeixisme militant com a valor irrenunciable de l’esquerra revolucionària.
• Ens comprometem a preservar la memòria de Guillem Agulló i la de totes les persones que hagen patit la violència del feixisme, així com a treballar pel seu reconeixement públic.

Contra el feixisme, ni oblit ni perdó.
No passaran!
Comarca de l’Horta, Països Catalans
3 de maig de 2013
Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)
 

Un cop més arriba el 1 de Maig, dia Internacional de la classe treballadora. Una diada que ha de servir per reivindicar la consciència de classe treballadora, per recordar que ho volem tot, perquè no ens conformem amb les engrunes que ens deixen. Una diada per dir ben alt qui som i què volem. Som el Poble Treballador dels Països Catalans, i volem l’emancipació, la llibertat, que no hi hagi classes socials, que cap persona exploti i se n’aprofiti d’altra.
Malauradament, durant els darrers anys, els sindicats grocs ens han convocat cada 1 de maig a sortir al carrer per demanar pietat, pràcticament a claudicar; pietat perquè no retallin, perquè no ens facin un ERO, perquè no ens enviïn a la cua de l’atur, perquè ens permetin tenir uns drets bàsics amb el manteniment de “l’estat del benestar”. Eixos sindicats grocs demanen pietat a canvi de mantenir les seues molles. I molts treballadors i treballadores els han seguit perquè no són conscients de la seua força, perquè no són conscients que aquells i aquelles que ens exploten i ens estan deixant a la misèria, en realitat depenen de nosaltres, de la nostra força de treball. Les seues fàbriques, les seues botigues, les seues terres no són res sense els nostres braços, sense les nostres mans. Sense la classe treballadora, la burgesia no és res.
La classe treballadora som la força majoritària de la societat, i produïm per enriquir a unes poques persones que s’apropien els beneficis de la nostra producció. La classe treballadora som els milers de persones aturades, condemnades a la misèria, condemnades a ser un exèrcit en l’espera, a les ordres de la burgesia que decideix qui treballa i qui no… La classe treballadora som els milers de dones que patim la doble explotació, com a classe treballadora pel capitalisme, i com a dones pel patriarcat. La classe treballadora som els i les immigrants, persones nouvingudes que som explotades i marginades per raó del nostre origen, o del nostre color de pell. La classe treballadora som també els milers de joves que encara estem estudiant, que som condemnades a un futur ple de misèria, a l’atur i al treball precari. La classe treballadora també som també els milers de persones jubilades, que hem estat explotades durant la nostra vida i ara som condemnades a pensions miserables.
La classe treballadora és menystinguda i menyspreada quan ens diuen que són els empresaris els que creen riquesa i llocs de treball, ens estan tractant com persones inútils, dependents i incapaces de fer res sense ells. Alhora ens fan sentir com la seva propietat, utilitzant-nos quan i com els interessa. Si fóssim conscients de la nostra força, sabríem que nosaltres mateixes ens podem organitzar per produir i repartir el treball i la riquesa produïda, deixant d’enriquir les minories poderoses per satisfer les necessitats de tota la població.
Els governs, com a titelles de la burgesia, decideixen allò que més afavoreix els interessos de la minoria dominant de la població i que alhora (ens) perjudica més a la majoria de la població, a nosaltres, la classe treballadora. Però què passa quan hi ha vaga? Que nosaltres aturem la producció, i els deixem sense res. Si demà comencéssim una vaga indefinida ells deixarien d’enriquir-se perquè som nosaltres i no ells qui creem riquesa. En canvi, si ells no hi fossin, ningú no els trobaria a faltar, ja que la producció de riquesa no depèn d’ells.
Les diferents burgesies han tingut i tenen els seus projectes, ja siga l’Estat espanyol o el francès, o actualment la Unió Europea. Aquests són els interessos i les polítiques des de la Unió Europea: la proposta de la setmana de 65 hores laborals, l’engegada del Pla Bolkenstein, el Pla Bolonya per a privatitzar l’educació pública, la proposta de controlar Internet encara més, les lleis contra la immigració, la multiplicació de la vigilància en la UE, les onades de privatitzacions i retallades en la despesa pública… Aquestes mesures responen, d’una banda, a la necessitat de la burgesia d’endurir l’explotació social interna per augmentar els seus guanys, i per una altra, per incrementar el seu euroimperialisme per garantir els, cada vegada més, escassos recursos energètics.
Nosaltres sabem que no existeixen capitalistes bons i dolents, ja que per damunt de tot, la riquesa la crea la classe treballadora. Per tant, aquesta riquesa s’ha d’utilitzar per satisfer les necessitats de la població i no els capricis insaciables d’uns pocs patrons.
Ara més que mai, necessitem la unitat del moviment obrer dels Països Catalans, d’un moviment obrer que sigui conscient de la seva força i de la seva capacitat perquè només el moviment obrer pot acabar amb el Capitalisme, aquest sistema salvatge que provoca misèria i frustració.
Nosaltres produïm, nosaltres decidim.