El proper 14 de juliol farà 300 anys que les tropes borbòniques ocuparen Tarragona. Per a commemorar aquesta data, l’esquerra independentista de la ciutat ha convocat un seguit d’actes i una manifestació independentista. Això suposa reactivar la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, que l’esquerra independentista va impulsar per a commemorar el tricentenari de l’ocupació espanyola de les viles valencianes i de Lleida el 2007-2009. La commemoració històrica pretén incidir en dos aspectes: la unitat dels Països Catalans i la defensa de la pàtria en mans de les classes populars.
Fa 300 anys, com avui, els Països Catalans eren atacats com un tot. La voluntant de la monarquia espanyola d’aniquilar qualsevol dissidència o anomalia dins els seus dominis els feia actuar basant-se en una realitat ben viva: l’existència d’una entitat política i cultural totalment diferenciada, corresponent a allò que des de fa cent anys anomenem Països Catalans. D’altra banda, la defensa d’aquesta diferència recaigué en bona part en les classes populars. La Guerra de Successió fou també, en certa mesura, una revolució social. Aquesta ha estat una constant al llarg de la història: reivindicació nacional i revindicació social entrellaçades, i defensa popular de la pàtria. Ho fou el 1707-1714, ja ho havia estat a la Guerra dels Segadors i a la Revolta dels Angelets. I ho continuaria estant a les revoltes populars del segle XIX i en la tràgica defensa de la nostra pàtria en la guerra de 1936-1939.
La manifestació de Tarragona és el punt de sortida al nou impuls a aquesta campanya, que s’estendrà durant dos anys i que servirà per a commemorar aquelles efemèrides i recordar, contra el discurs oficial, que la lluita per la llibertat dels Països Catalans ha estat sempre la lluita per acabar amb els privilegis i els poderosos, perquè són aquests la principal raó que 300 anys després continuem encadenats a un estat il·legítim i antidemocràtic.
Accedeix al manifest de la mobilització clicant aquí.
[Eixample] La Sagrada Família i el Fort Pienc es mouen pel 28J
Les organitzacions de l’Esquerra Independetista de l’Eixample (Arran Sagrada Família, Arran Fort Pienc, Endavant Eixample i CUP Eixample) van celebrar diversos actes amb motiu del 28 de juny, el Dia Internacional de l’Alliberament Lèsbic, Gai, Bisexual, Trans i Intersex. Dijous 27, es va projectar la pel·lícula basca 80 egunean (‘En 80 dies’), una cinta que parla de temes tan diversos com ara la lesbofòbia, l’empoderament de la dona, l’homosexualitat en el món rural, la sexualitat de la gent gran o la visibilitat lèsbica. Posteriorment al passi del film es va desenvolupar un debat on les assistents van participar activament i van reflexionar sobre aquestes qüestions.
El casal independentista La Cruïlla va celebrar, coincidint amb el 28J, una xerrada i debat obert sobre les implicacions de l’anomenat capitalisme rosa, és a dir, els negocis enfocats als (homes) homosexuals que sovint s’apropien de les reivindicacions LGTBI amb afany de lucre. L’acte va començar amb el passi d’un vídeo explicatiu on es resumien els orígens de la diada, la revolta de Stonewall a Nova York el 28 de juny de 1969; es feia un repàs a la primera manifestació LGTBI als Països Catalans, el 26 de juny de 1977 a Barcelona, i s’exposava el discurs d’un empresari gai, contrastat amb el d’un militant LGTBI anticapitalista. Al debat, que no va ser concloent però que va servir a les assistents per replantejar-se diverses qüestions, s’hi van exposar arguments com ara que «La manifestació del 28 de juny no només ha de ser anticapitalista, sinó també antiracista, antiimperialista, antifeixista, etc.» o que «Els partits que tenen la barra de donar suport a les dues convocatòries no tenen altre objectiu que el de domesticar els moviments revolucionaris i integrar-los en la socialdemocràcia».
Després del debat es va servir un petit piscolabis a preus populars, que va donar pas a la presentació de Brama, el nou col·lectiu de lluita LGTBI del barri, autodefinit com a «grup d’acció queer». Amb un breu vídeo a mode de carta de presentació, Brama es va donar a conèixer a l’Eixample amb sentències tan contundents com ara «Tenim clar que la lluita local organitzada és l’única solució» o «La lluita LGTBIQ no s’haurà acabat mentre una i només una marika encara sigui discriminada a la feina, ridiculitzada a l’escola, assetjada al carrer o desnonada a casa seva». Un nou col·lectiu de lluita antipatriarcal que, sens dubte, donarà molt a parlar.
AVE Alacant!
Josep Villarroya, militant d’Endavant-OSAN, article publicat al número 252 de L’Accent.
El mes de juny s’ha inaugurat la línia de tren d’alta velocitat de Madrid a Alacant… La història de l’AVE és la una història d’un despropòsit, la del desficaci espanyol. La línia Toledo-Albacete hagué de tancar-se després d’uns mesos de posar-se en marxa, ja que comptava amb només 9 viatgers al dia dels 2.190 potencials. Aquesta xifra és quasi la del total de viatgers dels sis mesos que portava funcionant. La línia tenia unes pèrdues de 18.000 euros diaris. Durant anys, l’estat espanyol ha estat vanagloriant-se de ser l’Estat amb més quilòmetres d’AVE a Europa, i el segon del món després de la Xina. És obvi, l’AVE és una eina més en la completa radialització de les xarxes de comunicacions a l’estat espanyol. Com va dir Aznar, es tractava de fer una xarxa ferroviària d’alta velocitat que, en deu anys, situés totes la capitals de província a menys de quatre hores del centre de la Península. I això comportava, és clar, la desvertebració d’altres espais… Per exemple, en el cas dels Països Catalans, ara mateix és més senzill anar de Barcelona a Alacant passant per Madrid. Entre Barcelona i Alacant hi ha 540 km en línia recta i el tren, l’Euromed, triga 4h i 45 minuts, però si agafes l’AVE, pots anar de Barcelona a Madrid i tot seguit a Alacant, tot recorrent més de 1000 km en el mateix temps!
Alerta, per als i les que heu llegit fins ací, açò no és un article proAVE!! Tot això està explicat en el llibre “Espanya, capital París”, on el seu autor explica de quina manera l’estat espanyol ha intentat convertir Madrid en la capital total, amb un sistema radial que abraça tant la carretera com el ferrocarril. L’autor, Germà Bel, palesa l’obsessió centralista espanyola, i ho fa tot analitzant la història de les infraestructures dels darrers 300 anys. El llibre dóna un fum de dades, però hi ha coses que no explica…
Germà Bel no explica altres qüestions que potser no li interessen tant… Per exemple, no explica que l’AVE espanyol és la història del despropòsit, no només de l’espanyolisme, sinó també (i sobretot) del capitalisme. A més del projecte de construcció espanyol radial, qui es beneficia del AVE? En primer lloc, Alemanya i l’estat francès que han venut cara la seua tecnologia, Siemens i Alston respectivament, i ha fet que l’estat espanyol augmentara el seu deute. En segon lloc, les empreses concessionàries, les grans constructores, les empreses d’enginyeria i proveïdors varis. I en tercer lloc, polítics corruptes que, és clar, han sabut traure partit de les seues gestions i han cobrat les seues comissions, o han aprofitat per a requalificar alguns terrenys… L’AVE sí ha estat un negoci per a uns pocs, però a costa de la ruïna de la majoria. D’això, se’n diu capitalisme.
Tampoc no explica Germà Bel que l’AVE, per se, fomenta una política de transport que és injusta en termes socials, ja que prioritza la vertebració entre grans ciutats i margina les petites poblacions. Tampoc no s’explica que l’AVE també és injust a nivell econòmic, perquè és inaccessible econòmicament per a una gran part de la societat. I tampoc no en parla dels problemes ambientals que causa aquest tipus de transport: construcció d’infraestructures, consum energètic i emissions de CO2. Tampoc no s’explica que la decisió de tancar línies ferroviàries és un pas més en el desmantellament del transport públic. Ni hi ha cap referència a que la rendibilitat s’utilitza com a argument per a suprimir línies accessibles a la majoria de la població, com ara la línia Xàtiva-Alcoi o Alacant-Dénia, o la no-construcció d’una línia tan necessària com la de Gandia-Dénia.
L’AVE és un paradigma de la bogeria del capitalisme espanyol de les darreres dècades, i no cal oblidar que les burgesies regionals (la d’Alacant i la de Barcelona), l’han aplaudit i se n’han beneficiat.
Als Països Catalans, l’Esquerra Independentista ha d’apostar pel tren convencional, perquè és molt més barat i no requereix inversions tan elevades, i per tant no caldrà endeutar-se. Cal apostar pel tren convencional perquè la factura en consum energètic serà molt més petita (el transport és el major consumidor d’energia primària a l’estat espanyol), les emissions de gasos d’efecte hivernacle seran menors, el nostre territori estarà menys fragmentat i els nostres hàbitats naturals menys deteriorats.
Però tornem al començament de l’article, com deia, fa uns dies es va inaugurar la línia d’alta velocitat Madrid-Alacant. Com sol passar en aquests casos, el primer viatge el van fer les autoritats i tot el seu sèguit de llepaculs. El príncep espanyol, el president del govern espanyol, la ministra de Foment, el president valencià, la presidenta castellanomanxega, com sol passar en aquests casos, esperaven un passeig plàcid i triomfal, i fins i tot, tal vegada, pensaven que en arribar a Alacant, els esperarien centenars de persones per donar-los la benvinguda tal com succeeix a “Bienvenido, mister Marshall”. Tanmateix, el que es van trobar va ser més d’un centenar de persones per escridassar-los i retre’ls l’homenatge que es mereixen. Li podem dir escratx, o escarni públic, o assenyalar els culpables… tant se val! Allò important és fer-ho, eixir al carrer, perseguir els culpables de les retallades i de les privatitzacions. Allò que cal és no deixar tranquils, ni un moment, els responsables de la misèria, que no puguen descansar en pau. Em sent orgullós d’eixes estelades que es van veure en la concentració! Em sent orgullós d’eixos masclets i petards que es van sentir i que van espantar les autoritats! Em sent orgullós d’eixos companys i companyes que van plantar cara a la policia espanyola i que van respondre a les seues agressions! Gràcies per recordar-nos quin és el camí.
[Barcelona] Els carrers de la ciutat s’omplen de manifestants contra la transfòbia i l’homofòbia
Prop de deu milers de persones van prendre els carrers de Barcelona en la manifestació anual per l’alliberament LGTBI. Sota el lema «Per un país lliure d’homofòbia i de transfòbia», nombrosos col·lectius de lluita antipatriarcal, aglutinats en la Comissió Unitària 28 de Juny, convocaven a manifestar-se per reclamar la plena igualtat de drets de totes les sexualitats dissidents i que no sigui tolerada cap mostra de discriminació trànsfoba, lesbòfoba o homòfoba, ni institucionalment ni socialment. La manifestació va començar a les 18.30 h a plaça Universitat i es va desplaçar fins a la plaça de Sant Jaume, on una activista trans es va encarregar de llegir el manifest unitari. No va faltar un petit homenatge a Clément Méric, el jove activista pels drets LGTBI assassinat pels feixistes a París el 5 de Juny, al qual se li va dedicar un minut de silenci.
Les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista es van fer visibles a la manifestació (el bloc més nombrós dels que constituïen la mobilització), juntament amb multitud d’entitats i col·lectius de lluita antipatriarcal i de l’esquerra anticapitalista. En una protesta de caràcter reivindicatiu però alhora alegre, desacomplexat i provocador, es cridaven consignes com ara «Alerta! Alerta! Que caminem trans, gais i lesbianes pels Països Catalans», «Qui sembra l’homofòbia recull la ràbia» o «Darrere els finestrals, també hi ha transsexuals», sense oblidar consignes anticapitalistes que recordaven que els nostres cossos i les nostres sexualitats no estan en venda. Les consignes contra la mercantilització del col·lectiu prenien especial rellevància enguany, en què per primera vegada la desfilada del Barcelona Pride se superposava amb la manifestació. El Barcelona Pride és un macroesdeveniment comercial impulsat per ACEGAL (l’Associació Catalana d’Empreses per a Gais i Lesbianes) juntament amb altres negocis que, des de 2009, amb la intenció de «visibilitzar les empreses i comerços gais de Barcelona» el 28 de juny. Els col·lectius organitzadors, que des del 1977 han impulsat una manifestació reivindicativa i combativa, es van oposar frontalment a que les empreses participessin en la manifestació, cosa que va provocar una reacció agressiva per part de la patronal, que des de llavors ha buscat la manera de celebrar una «desfilada» a la seva manera i buidar la diada de caràcter polític i reivindicatiu. Fins a la data, les dues convocatòries no havien coincidit mai el mateix dia, però finalment les empreses impulsores del Pride han decidit programar-lo al mateix dia i hora que la manifestació. Aquesta decisió no és casual, segons la Comissió Unitària, i respon a una voluntat clara de boicotejar la manifestació i buidar el 28J de contingut polític. Tot i l’intent de boicot per part de la patronal, la manifestació va mantenir l’índex de participació d’anys anteriors i va demostrar que la lluita i reivindicacions de les persones LGTBI no tenen res a veure amb les empreses ni amb el turisme. Cal destacar, això sí, que malgrat que certs partits polítics i sindicats van convocar hipòcritament als dos actes, curiosament no van tenir cap presència a la manifestació per l’Alliberament.
Val a dir que, malgrat l’a parent normalitat amb què es viuen les sexualitats dissidents en els nostres dies, l’homofòbia, la lesbofòbia i, especialment, la transfòbia, segueixen tenint un pes important en la nostra societat, tant als carrers com en l’àmbit insitucional. Sense anar més lluny, la matinada anterior a la manifestació els mossos d’esquadra havien efectuat escorcolls difícilment justificables a diversos locals LGTBI del Raval. Els fets recordaven les batudes i els abusos policials contra els quals, fa 44 anys, es van rebel·lar les usuàries de l’Stonewall de Nova York, els fets precisament que es commemoren el 28 de juny. El Front d’Alliberament Gai de Catalunya (FAGC) estudia la possibilitat de presentar una denúncia per homofòbia, ja que considera que darrere aquestes actuacions existeix una voluntat política d’intimidar i invisibilitzar la presència del col·lectiu LGTBI a Barcelona.
[Barcelonès] Participació al Barcelonès de la campanya #SomCims
Sants / Les Corts / Poble Sec
Des del llançament de proposta de la campanya de #SomCims per part de l’organisme de construcció nacional “Som Països Catalans”, a nivell de barri l’assemblea d’Endavant a Sants va impulsar conjuntament amb l’esquerra independentista del barri, una convocatòria per a pujar al cim de Montjuic. Un cim sense gaire dificultat que va esdevenir un passeig matinal en el que unes vint-i-cinc persones, criatures incloses van poder fer en poc més d’una hora de temps, des de la porta del Casal Jaume Compte fins a l’entrada del Castell de Montjuic. Un cop dins, es va fer la foto de grup per poder enviar al correu de la campanya #SomCims.
Gràcia
Unes 40 persones han participat a la marxa organitada per l’Esquerra Independentista de Gràcia en motiu de la jornada Som Cims, Som Països Catalans. La ruta ha començat a les 10 del matí amb el primer esmorzar al nou local de l’Ateneu Independentista La Barraqueta, a la Plaça del Raspall, on s’han agafat forces. Des d’allà s’ha enfilat el carrer Verdi fins al Parc Güell, on hi ha el Turó de les Tres Creus. S’ha aprofitat el pas per aquest espai per reivindicar un parc obert i de lliure accés, lluny del tancament i el model mercantilista que vol aplicar l’ajuntament a partir del proper setembre. Després la comitiva ha anat cap al turó de la Rovira, on hi ha les bateries antiaèrees que defensaren Barcelona dels bombardeigs de l’aviació feixista durant la Guerra Civil. Un cop a dalt s’ha desplegat una estelada visible des de bona part de Barcelona. Una bona jornada per recordar mitjançant l’excursionisme allò que alguns volen negar: som Països Catalans.
Sant Andreu / 9 barris
La marxa recorre diversos turons de la ciutat de Barcelona abans d’arribar al Turó de la Rovira
Recollint la consigna llançada per la iniciativa Som Països Catalans arreu del país, a Sant Andreu i Nou Barris, l’Esquerra Independentista, conjuntament amb part del moviment popular, també es va organitzar per dur a terme la proposta #somCims en motiu de la diada nacional del 24 de juny. La campanya proposava pujar tants cims com fos possible arreu del territori per dibuixar, cim a cim, el mapa dels Països Catalans.
La cita era per al dissabte 22 de juny. A Sant Andreu, la convocatòria era a les 8h, i 15 minuts després, diverses persones de l’assemblea d’Endavant, d’Arran Sant Andreu i de la CUP de Sant Andreu, entre d’altres, enfilaven cap a Nou Barris. Allà, hi arribaven a les 9h, hora de la segona convocatòria al metro de Canyelles. D’allà es partia mitja hora després, un cop s’hi haguessin afegit persones de la Trobada de Nou Barris i de la CUP de Nou Barris, així com d’altres veïnes.En total, quinze persones començaven a pujar en direcció a Collserola, arribant al primer punt objectiu del camí, la Torre del Baró. Primera foto i a seguir caminant. El segon i el tercer punt del recorregut van ser a la mateixa muntanya de Collserola: el Turó de les Roquetes i el Turó d’en Segarra. Un cop fet això, la marxa va baixar pel costat de Can Masdeu, tot retornant a la ciutat i anant en direcció al Turó de la Rovira.
Precisament, just abans d’arribar al destí final, la columna es va trobar amb la convocatòria feta des d’Horta-Guinardó, que aplegava gent de la CUP d’Horta i d’Arran Horta, entre altres, i que en total eren una vintena de persones. Aquest grup havia anat fent pintades i murals durant el seu recorregut.
Un cop dalt del Turó de la Rovira, ambdós grups van fer la foto de família conjunta, amb les banderes al vent (l’estelada, la roja i la lila), tot mostrant la banderola de Som Països Catalans. Al cap d’una estona, va arribar també la gent de Gràcia.
D’aquesta manera, les assemblees del pla de Barcelona han ficat el seu granet de sorra a la iniciativa #somCims . Cal destacar que Som Països Catalans ha aconseguit que, durant el cap de setmana de la diada de Sant Joan, més 80 ascensions a les muntanyes del nostre país dibuixessin la totalitat del territori nacional.
Gramenet del Besòs
Dissabte 22 de juny, 2013, un bon grapat de colomencs i colomenques vàrem pujar al cim del Puig Castellar portant moltes estelades, com a resposta a la campanya “Som cims. Som països catalans”. Dalt, hem pogut escoltar uns quants poemes a més de sentir música de la terra. Va ser una trobada ple d’entusiasme.
http://www.youtube.com/watch?v=sSrvqkiwQUA
[Castelló de la Plana] Manifestació contra el fracking
Vora un miler de persones es manifestaren el dissabte passat a Castelló de la Plana contra el fracking. S’aproparen a la capital de la Plana Alta gent dels pobles afectats portant gran quantitat de pancartes que feien referència a les seues lluites locals.
L’Esquerra Independentista de la Plana va fer un gran esforç per aconseguir la major agitació possible, des dels paperògrafs ficats dies enrere a les paretes de la ciutat, fins al desplegament d’un colorit i reivindicatiu grup dins la manifestació, des d’on eixien la major part de les consignes.
Aquestes vinculaven la lluita ecologista al concepte de sobirania econòmica (recentment presentat a la Plana per Endavant) i a la lluita unida de la classe treballadora, que és l’únic mitjà per alliberar-nos d’amenaces com aquestes.
Cal destacar el denigrant tractament de la notícia per part dels mitjans burgesos, on s’ha parlat de desenes d’assistents o s’ha donat una cobertura més que escasa. No és cap misteri que les grans empreses interessades ja estan condicionant a polítics i premsa segons la seua voluntat, fent que s’obliden una vegada més de l'”interès general”.
Endavant – Organització Socialista d’Alliberament Nacional
La necessitat de la independència econòmica, a debat a Sant Andreu
La xerrada sobre la sobirania econòmica provoca el debat entre les assistents.
El passat dissabte 22 de juny, l’Assemblea de Sant Andreu-Nou Barris d’Endavant (OSAN) va organitzar la presentació de la campanya per la Sobirania Econòmica. L’acte comptava amb la presència de Jordi Torrents, militant d’Endavant (OSAN), i de Josep Ma. Busqueta, del Seminari d’Economia Crítica Taifa. La cita era a 2/4 de 7 a la Pl. Orfila de Sant Andreu, i comptà amb una quinzena de persones que s’asseieren a la rotllana de cadires, mentre que algunes d’altres s’aturaven dempeus una estona a sentir les explicacions d’ambdós ponents.
Obrí l’acte en Jordi Torrents, explicant a grans trets la motivació i l’origen de la campanya per la Sobirania Econòmica. Endavant (OSAN) llança aquesta campanya de cara a posar a debat el qüestionament del suposat procés sobiranista engegat al Principat. Tot qüestionant qui és el subjecte d’aquest procés (Principat / Països Catalans, ciutadania / classe treballadora i classes populars), així com l’objectiu al que es vol arribar (nou Estat igual que l’anterior / una societat més lliure i justa), el debat sobre la sobirania econòmica esdevé la pedra de toc de tot plegat: qui, com i per a fer què. En aquest sentit, la campanya per la sobirania econòmica supera de llarg el mer qüestionament del ‘procés sobiranista’ i posa damunt la taula la necessitat de treballar i lluitar en diversos fronts per aconseguir la veritable independència, la que permeti que el nou país no depengui dels ens internacionsl (FMI, BM, OMC) que subjuguen les economies estatals d’arreu del món. Així, els Països Catalans (subjecte) necessiten de la sobirania econòmica (com) per aconseguir la veritable independència (què).
A continuació, fou el torn de Josep Ma. Busqueta, pastisser de professió i membre del Seminari d’Economia Crítica Taifa. Bsuqueta va desgranar encara més les entranyes del sistema capitalista i com la seva pròpia gènesi, el seu propi funcionament, converteix persones en mercaderies a mans dels capitalistes. No va tenir cap problema en afirmar que ser una persona exitosa en la nostra societat passa per ser una mercaderia, és a dir, formar-nos amb tots els estudis, títols i idiomes possibles perquè després ens contractin (ens comprin). A més, va afirmar que els governs de torn ja fa temps que són titelles a mans de les grans institucions internacionals com l’FMI, etc., de manera que els centres de poder s’han desplaçat, el centre de decisió ja no és el govern, ni és escollit.
Va assegurar que mentre el capitalisme tenia una oposició, un enemic ben visible com va ser la Unió Soviètica, per exemple, va haver de jugar al pal i la pastanaga: anar conjugant la concessió de drets amb la repressió. A falta d’aquesta amenaça clara i visible, el capitalisme juga ja només al pal, d’aquí que ens estiguin caient tantes reformes laborals i retallades, així com tanta repressió que les acompanya. En aquest sentit, Busqueta va assegurar que l’arena institucional no pot tenir un paper central, ni encara menys on hi bolquem més esforços per fer front al capitalisme, ja que només pot servir de fre, de dic de contenció, de resistència per frenar aquestes imposicions. La part de construcció, però, de creació d’estructures populars per tal de poder viure, s’ha de fer des de fora: des de cooperatives fins a espais d’autoorganització i resposta, la lluita que ens farà avançar passa per fora de les institucions actuals de govern. Així, Busqueta va assegurar que el procés de decadència del capitalisme serà lent i dolorós, i que caldrà anar responen a les retallades amb aquests espais de poder popular per anar mermant el sistema, per anar-hi fent forat.
En acabar, algunes persones del públic feren intervencions en la línia d’aprofundir amb alguns dels temes oberts per ambdós ponents, alimentant el debat. Precisament, fou això el que més va destacar Torrents en cloure l’acte, la necessitat de fer debats públics, en obert, d’aquestes qüestions, per tal que tothom pugui plantejar-s’ho, rumiar-hi, compartir dubtes i expressar opinions.
[Eixample] L’Esquerra Independentista de l’Eixample debat sobre la prostitució amb l’activista Isabel Holgado
El posicionament envers la prostitució és un debat viu dins de l’Esquerra Independentista des de fa molts any i que a hores d’ara encara roman obert. Per aquest motiu, i també per convidar el veïnat del barri a reflexionar i debatre sobre aquest fet, els col·lectius de l’EI de l’Eixample (Arran Sagrada Família, Arran Fort Pienc, Endavant i CUP) vam organitzar el proppassat dilluns 17 de juny, a la plaça del Fort Pienc, una xerrada amb l’antropòloga i militant feminista Isabel Holgado. Holgado, entre altres coses, és la coordinadora del col·lectiu LICIT (Línia d’Investigació i Cooperació amb Immigrants Treballadores del sexe) i, tot i no posicionar-se a favor de cap solució concreta, advoca clarament per l’empoderament de les prostitutes i per un respecte màxim als seus drets com a dones i com a treballadores. Si bé l’opinió d’Holgado només representa un dels nombrosos punts de vista que hi ha actualment sobre aquest assumpte, la xerrada va servir per destruir molts estereotips i idees preconcebudes i per tornar a encetar una reflexió que mai acaba de resoldre’s, començant pel més de mig centenar de persones que es van congregar a la plaça.
Seguir llegint “[Eixample] L’Esquerra Independentista de l’Eixample debat sobre la prostitució amb l’activista Isabel Holgado”
Torna, Negre Lloma!
Article publicat per l’Assemblea Comarcal de l’Alacantí d’Endavant-OSAN en el llibret de les Fogueres Combatives de 2013
Valle de los Caídos, 20 de juny de 2013. Als peus de l’atar major on es troben les tombes de dos insignes personatges de la història d’Aspanya, una de les làpides es mou i s’obre, eixint un personatge llarg com un dia sense pa, encara en ombres, en el qual es distingeixen, penjades al muscle, un parell de sabates…
Guardià de la Vall dels Caiguts: Oh! Santo Dios! Virgen María! Santos Apóstoles! Sabía que esto sucedería! Mis inifinitas plegarias han sido escuchadas! Mi abnegación cristiana en todos estos años ha sido recompensada! Por fin, ante mí, fiel guardián de este templo, han florecido de nuevo rojas y frescas las rosas de mi haz, ha resurgido cual Ave Fénix, ha resucitado el viejo flecha, el preclaro y luminoso…José Antonio!
Negre Lloma: Però què dius? Quin José Antonio ni quin borrall? Si jo sóc John Moore, el Negre Lloma!
GVC: Camarada, me pones a prueba, desde 1959 te llevo custodiando, prietas las filas, recias, marciales!. Mi padre te acompañó junto con otros 5000 camisas azules desde la plaza de los caballos, en Alicante, hasta el Escorial; y desde el monasterio hasta este Valle de los Caídos, cuando por fin se acabó la construcción de este magnífico sepulcro de los héroes y mártires de nuestra Cruzada
NLL: Què m’has de dir, que no m’heu deixat descansar amb tant de viatge, tantes cançonetes i tantes misses!. Des que em van soterrar a la Fossa Comuna del Cementeri d’Alacant, que no m’heu deixat de marejar. Quan ja estava acomodat, els republicans van obrir la Fossa el 20 de novembre de 1936, i em van llançar al damunt els ossos del tal José Antonio; 3 anys després, de nou vinga a obrir la tomba, ara els fatxes. Ves per on, que em veure tan fadrí van preferir els meus ossos als del teu estimat José Antonio, que estava una mica pansit. I torna a moure al Negre Lloma amunt i avall; que si a la Plaça dels Cavalls, que si a peu carregat al muscle fins a l’Escorial, que si a aquesta tomba d’ara, tan freda i tan a prop de Franquito. Em cague en tot lo negre! Per a mi cada 20 de Novembre sí que ha estat de veritat el Día del Dolor, aguantant gestos alegres y firme al ademán, Patria, Justicia y pan, i totes les mandangues de beates i feixistes!
GVC: Me estás diciendo que desde 1939 nuestras escuadras, cara al mañana, haciendo guardia sobre los luceros, han estado venerando a un negro, pendenciero, borracho y vagabundo.
NLL: Ara ho entens compare!
GVC: Oh Dios, mi vida ya no tiene sentido, ya las banderas han dejado de cantar victoria al paso de la paz.
NLL: Doncs mira, la meua mort sí que ja no té sentit!
GVC: No te entiendo…
NLL: Que ja m’he cansat d’estar mort; que estic fart de tot el que estan fent per Alacant els néts polítics del teu José Antonio. Mira, jo vaig arribar al 1914 i, malgrat alguns problemes amb la justícia, mai em va faltar un raconet per a dormir i un rossegó de pa per a menjar. Així que he decidit tornar a la ciutat que em va acollir, i tirar una maneta a totes les persones i col·lectius que lluiten.
GVC: Mucho me temo que no será para bordar camisa nueva en rojo ayer…
NLL: Ja em vas coneixent! Vaig a tirar-li una mà al personal de les Fogueres Combatives, a vendre rifes, encartellar el programa de festes, passejar-me amb la Foguera Itinerant, muntar i desmuntar els concerts i xarrades. També a regar, plantar i gestionar diàriament l’Hort Comunitari de Carolines; després em passaré pel Casal Popular Tio Cuc a mobilitzar-me per la llengua, la memòria i la cultura popular d’Alacant, i a participar en el Lipdub que han muntat per al 22 de juny. Em motiva molt manifestar-me davant dels bancs i evitar nous desnonaments amb les companyes de la PAH, i comprar, gestionar i ajudar diàriament a Mercatrèmol. Em faré un volt per les reunions de la Plataforma de Lluita Contra les Retallades, que està caiguent una ben forta amb les reduccions de les pensions, l’atur, i la privatització de la sanitat i l’educació. No oblide tampoc a la resta de pobles que lluiten, Venezuela, Cuba, Síria, Palestina, Euskal Herria, així que aniré a col·laborar amb el Moviment de Resistència Global i l’Associació d’Amistat amb Cuba Miguel Hernández. Tampoc m’oblide de la resta dels meus compatriotes d’adopció, així que participaré de les iniciatives de l’organisme Som Països Catalans.
GVC: Jajajaja! tú estás soñando despierto!
NLL: Exacte compare! Els somnis són els que m’han mantès alerta des de 1939. Són els que m’han permès alçar-me hui. I són els que m’acompanyaran en la lluita demà.
Endavant (OSAN) – Assemblea Comarcal de l’Alacantí
Juny de 2013
alacanti@endavant.org
www.endavant.org
Per a saber més sobre la llegenda del Negre Lloma:
http://alacantobrer.wordpress.com/2010/08/24/12_el-negre-lloma/
http://www.alicantevivo.org/2008/02/la-leyenda-del-negre-lloma.html
Vençudes
Aquil·les Rubio és militant d’Endavant-OSAN. Article publicat al número 151 de L’Accent.
Així semblen trobar-se algunes de les persones que van organitzar l’homenatge a les víctimes del bombardeig al Mercat d’Alacant el 25 de maig de 1938. La bona feina desenvolupada en els darrers anys per la Comissió Cívica per la Recuperació de la Memòria Històrica es va veure enterbolida per les decisions que va prendre a l’hora de preparar l’acte. La Comissió Cívica ha estat capaç de situar al mapa polític i emocional de la ciutat els indrets més significatius relacionats amb la Guerra Civil: el camp dels Ametlers, el Port, i el propi Mercat. I sempre ho ha fet acompanyada de centenars de persones, quan no milers. Ha trencat un mur de silenci i reconeixement sobre els bombardejos a la ciutat, el camp de concentració de la Goteta, o els dies finals de la guerra al port. Un silenci institucional i també acadèmic. Amb tota la feina feta s’obre el camí per a continuar explorant, recordant i reivindicant la memòria popular de la II República i la Guerra Civil.
A qui s’havia de rendir comptes, doncs? a canvi de què? Per a trobar-nos amb l’espectacle indigne del passat 25 de maig al Mercat, en el 75è aniversari d’un bombardeig? No té justificació que la placa estiga escrita només en castellà; perquè la Comissió Cívica ignora la llengua pròpia de la ciutat? Perquè nega la llengua que parlaven, en el moment de l’atac feixista, les classes populars d’Alacant? Perquè s’entesta a utilitzar, exclusivament, la llengua dels vencedors? Perquè accepta els paràmetres culturals que imposaren els feixistes en 1939?. La pròpia placa amaga, també, la veritat. “La Comisión Cívica de Alicante para la Recuperación de la Memoria Histórica a las más de 300 víctimas civiles del bombardeo de la aviación italiana fascista del 25 de mayo de 1938”. Com si la responsabilitat de l’atac recaiguera en uns italians que, casualment, passaven per allà; com si donara por, o vergonya, deixar gravat en pedra que els avions de Mussolini eren també els avions de Franco, de l’església, dels terratinents i dels burgesos espanyolistes.
La indignitat resulta major quan els organitzadors de l’acte van donar la paraula als representants municipals del PP i UPyD. En una trista, patètica i protestada escenificació de la reconciliació nacional, els organitzadors no van tenir escrúpols per a donar veu als que condecoren els feixistes de la División Azul, als que aquella mateixa setmana impedien la declaració del 18 de juliol com a Dia de Condemna del Franquisme, als que a Alacant només han estat capaços de canviar 6 dels 86 noms de carrers feixistes, als que mantenen en peu la Creu dels Caiguts, el monument als falangistes d’Aigua Amarga, o els escuts franquistes de la Delegació d’Hisenda, la caserna de Rabassa o el Banc d’Espanya.
I és que si volem recordar, restituir, reivindicar i dignificar la memòria dels assassinats pel feixisme ho hem de fer des de la veritat i la justícia. Començar a fer-ho des de la renúncia suposa, 75 anys després, una nova derrota.
28 de juny: Ni malaltes ni obedients, sexualitats dissidents. Visibilitzem-nos!
Avui, 44 anys després que les companyes de Stonewall prenguessin els carrers de Nova York per dir que ja no podien donar ni un pas enrere en els drets de les persones, als Països Catalans la lluita per l’alliberament sexual continua tenint el mateix sentit objectiu.
I és que, com hem dit, 44 anys després i en un context on semblava que s’havien assolit les màximes quotes d’alliberament per a totes les persones LGTI, just el contrari del que qualsevol de nosaltres podia pensar, l’ofensiva contra els nostres drets s’ha intensificat.
Una ofensiva engegada per la dreta més rància de l’estat, una ofensiva que carrega en tots els nostres drets, com a poble, com a classe, i també i com sempre hem denunciat contra els nostres cossos i sexualitats.
Una ofensiva que pren moltes formes; declaracions de bisbes homòfobs i ministres que continuen sacsejant l’opinió pública tractant-nos de malaltes, atacs contra les poques mesures que ens equiparaven legalment a tota la població en tant que lesbianes, gais i transsexuals, atacs contra el que ja era una minsa i insuficient educació per la diversitat sexual a escoles i instituts, retallades en matèria de prevenció sexual i en programes dirigits a les persones amb VIH, reformes legislatives contra el dret a decidir de les dones, i boicots com el del PP i CIU al principat a la llei contra l’homofòbia, una llei que tot i que sabem que no cobreix totes les problemàtiques que ens afecten, comença a afrontar-les.
En definitiva, una ofensiva contra tot allò que podia desprendre un cert aire a drets de totes les persones, i contra les formes de vida que no concorden amb el nacionalcatolicisme del PP.
Però no ens enganyem, aquesta ofensiva no ve de nou, fa massa anys que patim la duresa del patriarcat i de l’heternormativitat. Un sistema que ens obliga a seguir uns cànons relacionals sexo-afectius des que som ben petites, que ens diu com ens hem de comportar i vestir, que construeix de manera monolítica els nostres gèneres i sexualitats. Un règim ideològic que a dia d’avui continua matant i assassinant arreu del món, que continua perseguint les sexualitats dissidents, que invisibilitza les lesbianes obviant-les a ulls de la societat, que patologitza les qui no encaixem en els paràmetres del binomi home-dona i que, en un pla diferent, ens intenta encaixar en els circuits del consum rosa, eliminant qualsevol rastre de contingut revolucionari de les nostres identitats.
Lluny de sentir-nos víctimes, avui 28 de juny i sempre, agafem el relleu de totes les lluitadores de Stonewall, de totes les companyes que prenien els carrers als anys 70 a Barcelona jugant-se en molts casos la seva integritat, de les insubmises marikes que cridaven que cap exèrcit ens faria iguals, de les que apostataven front l’església i la cultura de la por, i que plantaven cara a l’assimilació del capitalisme rosa.
Avui denunciem i cridem que cap ofensiva ultra-catòlica ens farà retrocedir, que cap govern feixista retallarà les nostres sexualitats, que cap sistema reaccionari ens farà obeir la seva aparent normalitat.
Avui desobeïm i diem que són temps de lluita al carrer, de banderes roses onejant al vent, d’escratxs feministes i per l’alliberament sexual, de plantar cara, de visibilitzar les nostres sexualitats dissidents, de construir els nostres gèneres com vulguem i on vulguem.
Conscients que qualsevol procés d’alliberament nacional o social que no inclogui un alliberament integral de les nostres sexualitats, mai no serà un procés real d’alliberament, perquè un poble mai serà lliure si la seva gent no ho és.
Visca el 28 de juny!
NI MALALTES NI OBEDIENTS, SEXUALITATS DISSIDENTS!
VISIBILITZEM-NOS!
Nota de condol per la mort de Toni Lecha
Aquesta passada nit ens ha deixat en Toni Lecha, militant històric del MDT. Militant perseverant, incansable i humil, ha estat present en innombrable lluites i mobilitzacions. Dels orígens humils, de la família republicana d’en Toni, de la seva vida associativa i política, se n’ha parlat avui i se’n continuarà parlant en els propers temps, ja que forma part de la corrent de fons del nostre poble que cíclicament rebrota per a posar en escac els 300 anys de dominació. Creiem, però, que avui cal destacar que en Toni ha estat un militant insubornable, un corredor de fons que no s’ha deixat guanyar pels cants de sirena que molts altres van escoltar, i que això va fer que contribuís amb el seu treball a passar la flama de la resistència cap a les noves generacions.
El futur dels Països Catalans l’han escrit i l’escriuen totes aquelles militants que des del treball diari i l’altruïsme, lluiten contracorrent per a construir les noves majories del demà. I en Toni, indubtablement, ha estat una d’elles.
Des d’Endavant-OSAN, ens afegim al dol de tota l’esquerra independentista, que compartirem aquest dijous a les 15,30 al Tanatori d’Horta de Barcelona, en la cerimònia de comiat.
El millor homenatge, la victòria!
Països Catalans, 19 de juny de 2013