Quan es porta molt caminat, sempre és molt útil parar-se, reflexionar i saber en quina situació estem i com hem arribat fins aquest punt. Per això sovint cal fer algunes incursions en el passat i recórrer a l’hemeroteca. D’aquesta manera podrem desfer el camí fet aquestes últimes dècades i saber perquè ens trobem com ens trobem. Si ens capbussem en el repàs de la producció discursiva del nacionalisme català, almenys el que comprèn de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, podem comprovar com des dels anys setanta fins a la fi dels noranta els Països Catalans van ser una referència, una reivindicació i inclús un objectiu, força compartit entre el catalanisme polític en general i, de manera més concreta, entre les organitzacions de l’Esquerra Independentista. L’ombra de Fuster encara era llargada, arribava arreu de tot el país i el pes de la seua presència i del seu pensament era molt gran i evident.
Malauradament, a partir de la dècada dels anys noranta les coses començaren a canviar, a girar lentament però inexorable. Primerament amb l’assumpció d’algunes tesis del blaverisme i l’abraçada de les terceres vies, o dels viaranys segons es mire, per part del valencianisme progressista i d’esquerres. En segon terme, i de manera paral·lela, amb el també progressiu abandonament de les tesis de Fuster per part del catalanisme polític al Principat. Amb el de Sueca desaparegut, era més fàcil desempallegar-se de la seua incomoditat. Una acció, a més, que va coincidir tant amb el canvi de tendència electoral al País Valencià i a les Illes, com amb la constatació de les dificultats pel bastiment d’unes opcions polítiques d’èxit que representaren el nacionalisme sociològic català -el que coneixem com catalanisme- fora de Catalunya; i que al seu torn van provocar un augment del recel a dins el Principat de què passava més enllà de les seues fronteres autonòmiques. Aquest fet va contribuir al fet que la referència als Països Catalans anara decaient, quan no directament fóra qüestionada, com un llast incòmode i que calia anar soltant. La deserció, però, no va impedir que hàbilment, també es poguera promocionar, per la via de la subvenció, un catalanisme cada vegada més cultural, menys polític i, per tant, també menys molest per a les aspiracions de les elits polítiques i econòmiques del pujolisme, molt decidides en consolidar el seu projecte nacional-regional només a Catalunya i que no anava a permetre l’encaix de cap territori que ultrapassara els límits estrictament autonòmics.
Dels ritmes i les velocitats…
Aquest rumb del nacionalisme català va poder servir-se d’un marc teòric que l’avalara i que es va sostenir en diferents idees. Una de les principals, almenys la que ara més ens interessa, fou la de centrar la seua atenció en el plantejament de l’existència dels diferents ritmes o velocitats que es donaven arreu dels territoris històrics dels Països Catalans respecte a la consciència nacional. Un dels fonaments d’aquesta idea va ser que clarament permetia traslladar tot el seu centre de gravetat des d’un únic subjecte nacional que fins eixe moment s’havia considerat possible i necessari: els Països Catalans; a uns altres assumits ara com a reals o inevitables: els subjectes autonòmics. D’aquesta manera es va poder llançar la idea, equivocada, que treballar per aconseguir uns Països Catalans independents, per fases, seria equiparable a fer una construcció nacional, més efectiva, amb diferents subjectes nacionals separats i que, potser, si algun dia socialment s’hi aconseguia algun tipus de maduració en la consciència nacional superior, s’animarien a fer el pas a un estadi superior en la construcció de tots els Països Catalans. Aquesta idea de preconstrucció nacional, per tant, s’arrelava en un criteri federalista basat en la suma dels territoris perifèrics a aquell territori amb, a priori, major consciència nacional: el Principat.
En aquest punt cal fer un apunt, ja que el plantejament teòric que incidia en la independència per fases va obviar algunes qüestions cabdals. La primera va ser que situà el centre de gravetat del procés independentista en l’àmbit institucional; que prioritza el paper i els interessos del bloc de la burgesia per damunt de les dinàmiques i aspiracions de la classe treballadora. La segona va ser que va fixar una mateixa situació de partença, i un mateix punt d’arribada. Una anàlisi que no va contemplar que aquest suposat mateix punt d’arrancada no era tal, donant-se desiguals situacions de partida amb, per exemple, territoris que havien patit històricament un major procés castellanitzador en el fet cultural o que també havien estat víctimes d’una major pressió espanyolista, en especial durant la transició. Igualment, i en tercer lloc, aquest plantejament tampoc no van tenir en compte quin havia estat realment el pal de paller des del qual s’havia bastit la consciència nacional catalana, que no era un altre que l’ideari del nacionalisme burgés catalunyès, elaborat a la mida dels interessos d’aquesta classe social i de la realitat regional del Principat. Un plantejament clarament de classe -burgesa- i regional -del Principat- que no estaven ajustats ni a la diferent realitat territorial o social que es donava -i es dóna- arreu de tots els Països Catalans, tot i que inclús fora de Catalunya havia arribat a arrelar àmpliament entre el catalanisme.
Plantejaments com aquests, que acaren els Països Catalans però destacant més les qüestions diferencials -la suposada realitat- que no els punts comuns -que podem anomenar com les oportunitats- han anat calant cada vegada més a dins el nacionalisme català en una mena de cicles regressius que cada cert temps tendeixen a accentuar-se, com ja hem vist; i que a hores d’ara hem d’ubicar en relació al procés sobiranista en general i al possible assoliment de la independència per part del Principat.; i que s’ha concretat en la generalització de la idea de la independència per fases.
… a la independència per fases.
Actualment podem dir sense embuts que el procés sobiranista a Catalunya i el seguidisme acrític d’aquest que s’ha instal·lat entre gairebé tot el nacionalisme català, i inclús entre sectors del catalanisme resistent més enllà del Principat, i sobretot al País Valencià més que a les Illes, ha estat l’empenta final a aquesta espècie de cicles de qüestionament de la nació completa. Un punt que ha comportat que ens puguem arribar a plantejar la certificació, inconscient potser, però real a la pràctica, de la fi dels Països Catalans com marc nacional i com a objectiu polític real tal com històricament havien estat plantejats. Perquè podem afirmar tal cosa? Fonamentalment perquè mai hi havia hagut una assumpció tan clara de la centralitat de les institucions burgeses com a òrgans bàsics pel desenvolupament del programa independentista; del mapa autonòmic i departamental -transmutat en mapa dels quatre subjectes nacionals i polítics- com a clau per resoldre el dilema de la construcció nacional i de la independència de tota la nació, com els que es fan hui en dia. L’estadi superior d’una evolució, aquesta, on pràcticament ningú ja no parla de les comarques com a espai d’articulació nacional i que, per cert, ha anat acompanyat d’un evident nordisme polític, identificat al progrés, l’ordre i el futur amb el nord, juntament del menysteniment del sud del país associat amb el desordre i el caos.
Un plantejament, el de la independència per fases, on també s’ha volgut primar el projecte d’edificació de l’Estat -el regional catalunyés-, mentre paral·lelament s’ha silenciat absolutament el projecte de construcció de tota la nació. I per últim, una idea que ha estat fonamental per l’assumpció que tot i que una possible independència d’una part del país podria suposar uns alts costos per a la resta de territoris de parla catalana en forma de procés de recentralització estatal, aquests podrien compensar-se amb l’adhesió a la ciutadania del nou estat de la població de la resta de territoris. Plantejament que al mateix temps tampoc no ha volgut abordar, ni amb claredat ni sense ella, quin seria el paper i l’acció, del nou Estat com a suposat motor de la vertebració nacional de tot el país. En definitiva, una línia roja, la dels Països Catalans, que no s’ha volgut traspassar en el procés. Paradoxalment, aquesta marginació de la qüestió nacional s’ha produït tot i l’evident comoditat que comportava, considerant que ni qüestiona la perspectiva d’un centre dinàmic i unes perifèries nacionals retardades; ni exigeix cap tipus d’estratègia compartida per tot el país, sinó que més aviat és simplement un desenvolupament per fases on cada territori ja resoldrà els seus propis obstacles com millor li convinga i amb les seues pròpies solucions; tot i que els problemes són els mateixos però amb diferents intensitats, i amb un objectiu comú potser algun dia realitzable: el dels Països Catalans federals.
I mentrestant….
En aquesta evolució de dècades, només l’Esquerra Independentista ha continuat essent l’únic actor polític que ha mantingut els Països Catalans com a marc nacional i com a reivindicació política clara. Malauradament, però, la pressió social que ha comportat el procés sobiranista a Catalunya ha suposat que una part significativa de l’EI, des de fa alguns anys, estiga abraçant alguns dels plantejaments anteriorment comentats. Així doncs, ni a dins de l’EI podem dir que els Països Catalans continuen sent ja un lloc comú en aquest moviment polític sinó, tot el contrari, un nou espai per a la controvèrsia i la confrontació. És evident que una situació com aquesta haguera estat més esmorteïda si l’independentisme s’hagués dotat d’un full de ruta clar per a la construcció nacional.
Per aquests motius és necessari que l’Esquerra Independentista referme alguns dels plantejaments fonamentals que sempre ha defensat. Començant amb el sosteniment sense embuts de la referencialitat dels Països Catalans com a marc nacional inequívoc. Això, passa, a més de per la pròpia reivindicació i promoció social d’aquests com a única nació possible, per assumir i dirigir de forma decidida la tasca de la construcció nacional i política de tot el país, començant per refermar el seu compromís perquè el procés independentista obert a Catalunya integre un compromís i contribuïsca a la independència no d’una part dels Països Catalans, sinó a la seua totalitat. Que qüestione i contrareste, per tant, aquelles dinàmiques discursives, incloses les que es poden donar a dins l’EI, que volen primar el plantejament de la primacia de l’Estat sobre la Nació, i més en concret el de l’Estat de Catalunya sobre la construcció de tots els Països Catalans.
En definitiva, cal que aquells que encara volen contribuir a la construcció nacional, assumisquen que sovint la cosa més realista, coherent i per damunt de tot eficient, no necessàriament ha de ser el més fàcil, És important tenir en compte que l’esforç per estructurar subjectes polítics diferenciats als Països Catalans, el que a prioria podria semblar un camí més còmode i gradual per arribar a l’alliberament de tot el país, en realitat al que pot conduir és a un atzucac; i més encara quan aquests subjectes es volen bastir sobre uns marcs com els autonòmics que no han fet més que aprofundir la divisió nacional i el retrocés en la consciència nacional i que, per tant, no semblen cap garant del pas a un estadi superior en què aquests s’unifiquen. Ningú ha pogut garantir això mai i les dinàmiques dels últims anys ens donen la raó.
Concloent, cal responsabilitzar-se que el pla de la independència per fases realment no suposa ni garanteix cap aportació a la construcció nacional. Que aquesta cal abordar-la, vista la conjuntura actual i les dinàmiques dels últims anys, en la mesura del possible al marge de processos polítics que siguen regionals i que no es puguen abordar de manera nacional total. Una proposta que evidentment suposa reorientar la percepció de com aprofundir aquesta construcció i fer-la bascular cap a plantejaments que tot i ser més laboriosos alhora siguen més efectius. Ens estem referint, doncs, a l’impuls d’iniciatives polítiques bàsiques que ajuden a fonamentar les bases de la vertebració del país. Primerament afirmant el municipalisme com a estratègia fonamental de construcció nacional. En segon lloc desenvolupant l’Assemblea Municipalista dels Països Catalans. El tercer punt seria impulsant organismes socials, econòmics, sindicals, culturals i polítics que siguen d’àmbit nacional, i per últim reforçant els que ja tenen entre els seus punts programàtics la construcció nacional, i en especial Som Països Catalans i la Xarxa de Casals i Ateneus.
A. Silvestre és militant d’Endavant