L'exposició contra el TTIP, al Barcelonès

Des de l’assemblea comarcal del Barcelonès d’Endavant (OSAN) hem coordinat un itinerari per tal que l’exposició contra el TTIP s’exposi a diversos casals de la comarca. D’aquesta manera, contribuïm a trencar el silenci mediàtic al voltant d’aquests nous atacs contra els drets socials, laborals, poblacionals i mediambientals.

L’exposició forma part de la campanya contra el TTIP que l’organització està duent a terme. L’Esquerra Independentista també denuncia el TTIP amb el recentment elaborat diari informatiu que s’ha repartit aquest passat 1 de maig.

exposTTIPbcnèsHz

[Mataró] Sempre al cantó de les que lluiten. Ni gent sense casa, ni cases sense gent.

A Mataró tenim un problema d’emergència social pel que fa a l’habitatge i l’Ajuntament de Mataró s’ho mira i no fa res. La fuga de capitals de la burgesia local cap a la importació ha deixat un teixit productiu destrossat. Ha deixat una ciutat dedicada als serveis i un consistori més preocupat en vendre fum promocionant esdeveniments que en enfortir l’economia productiva.
En aquest procés s’han destruït els llocs de treball qualificats de la indústria tèxtil, deixant una gran quantitat de treballadores amb molta experiència en l’atur, sovint de llarga durada. Amb el sector de la construcció sota mínims després de l’esclat de la bombolla immobiliària, les mataronines estem abocades a triar entre l’atur o el treball precari.
Mataró encara té una taxa d’atur al voltant del 20%, la més alta de les ciutats de Catalunya de més de 50.000 habitants. Aquesta xifra puja dramàticament si ens centrem en les joves, els aturats de llarga durada i majors de 45 anys. Molts d’ells no reben ara mateix cap tipus de prestació.
Font: http://www.mataro.cat/web/portal/contingut/document/publicacions/observatori/dades/150da.pdf
En aquest context l’accés a un dret bàsic com és l’habitatge es torna gairebé impossible. A Mataró en 2014 els lloguers costaven de mitjana 484 euros, representant més del 75% del salari mínim interprofessional i per sobre de la Renda Mínima d’Inserció (PIRMI) de 420 euros.
Font: http://www.idescat.cat/pub/?id=aec&n=731&t=2014
Amb la crisi iniciada en 2008 s’ha produït un procès de despossessió de la classe treballadora, de manera directa a través dels abusos hipotecaris i els desnonaments d’habitatges de propietat. En alguns moments a Mataró hi havia hagut fins a dos llançaments hipotecaris diaris. Un cop espoliada la classe treballadora, aquest procés s’ha traslladat ara als habitatges de lloguer. Avui en dia representen més de la meitat de casos de desnonament i el resultat acaba sent el mateix, tant si la casa és de propietat com de lloguer, la família es queda al carrer.
infografia-MAIG2016-Ni-gent-sense-casa,-ni-cases-sense-gent
 
Actualment a Mataró és un secret a veus que es produeixen més de 15 desnonaments per impagament de lloguers cada mes. A això hem de sumar els centenars de famílies que viuen ocupant pisos deshabitats, les anomenades ocupacions silencioses, difícils de quantificar i que representen en alguns casos un bon negoci per algunes màfies locals.
Així doncs, creiem que Mataró té una prioritat política, garantir la necessitat d’habitatge social. Tot això ocorre davant els ulls i la passivitat de l’Ajuntament de Mataró. Tot i haver aprovat que multaria les entitats financeres amb pisos buits:
Font: http://www.totmataro.cat/ciutat/societat/item/29029-mataro-tambe-sancionara-les-entitats-financeres-que-tinguin-pisos-buits
Cap d’aquestes sancions s’ha fet efectiva mai i ara davant de la creixent mobilització popular prometen modificar l’ordenança municipal per apujar els impostos als propietaris de pisos buits i bonificar aquells que els posin al mercat de lloguer:
Font: http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/950322-mataro-fara-una-ordenanca-per-gravar-els-pisos-buits.html
A més de no confiar en el compliment de la mesura, entenem que aquesta mesura és del tot insuficient i només alimenta el mercat immobiliari, ara mateix amb els preus a l’alça.
El que demostra la nul·la voluntat d’aplicar sancions és la nova proposta de l’Ajuntament de Mataró. Es tracta de salvaguardar el dret dels bancs a fer negoci del dret a l’habitatge en el cas de pisos amb valor al mercat. En lloc de penalitzar amb multes de fins a 100.000 euros per tenir-los buits i especular amb ells, podran a canvi finançar la rehabilitació d’habitatges privats per una quantitat no superior a 5000 euros per posar-los a disposició de Benestar Social, amb lloguers de 150 a 180 euros.
Font: http://capgros.com/noticies/detall.asp?id_noticia_portal=40083&sec=132&portada=1
El negoci a costa de la misèria està servit, doncs. Els bancs podran continuar especulant amb els nostres drets.
Tot això ocorre mentre hi ha més de 3.400 habitatges desocupats a Mataró, més de 860 en mans de constructors i entitats bancàries. Així ho va denunciar la Plataforma d’Afectats per la Crisi de Mataró el darrer 5 de febrer en una acció a la seu de l’empresa municipal de promoció urbanística PUMSA reclamant més lloguer social a la ciutat.
Font: http://www.elpuntavui.cat/societat/article/5-societat/939241-la-pac-vol-mes-pisos-socials-a-mataro.html
D’aquesta inoperància davant la injustícia en fem responsables tant els equips de govern anteriors de CIU com ara la Isabel Martínez, actual regidora de Benestar Social, Convivència i Política Social d’Habitatge i també en David Bote, alcalde de Mataró.
Així, fem nostres les reclamacions dels més de 300 famílies afectades i organitzades amb la PAC per forçar l’ajuntament a sancionar immediatament les entitats financeres que acumulin pisos desocupats i que quantifiqui i garanteixi un nombre suficient d’habitatges amb un lloguer social, que mai representi més del 20% de la renda familiar.
Per això donem tot el nostre suport a la concentració que convoca la PAC el pròxim dia 5 de maig a les 18.30 h davant l’ajuntament per forçar el consistori a afrontar d’una vegada per totes l’emergència social a la ciutat que diu governar o a admetre la seva incapacitat. Llavors les solucions hauran de venir de l’autogestió, la solidaritat i el suport mutu.
Sols el poble salva el poble. La lluita és l’únic camí!
Mataró, maig de 2016
cartell-MAIG2016-Ni-gent-sense-casa,-ni-cases-sense-gent

[Alacant] 1r maig combatiu i massiu als carrers de la ciutat

DSC_1797
Una vegada més, l’Esquerra Independentista del Sud participà en la manifestació del 1r de Maig convocada a Alacant. Darrere de la pancarta amb el lema nacional “La Unió Europea ens condemna a la precarietat”, desenes de persones s’uniren al bloc d’Endavant (OSAN), Arran i el Sepc, en un ambient combatiu i alegre, on no deixaren d’escoltar-se crits com ara “La Unió Europea ens furta i ens saqueja”, “Lluita, ruptura, independència, la història s’escriu amb desobediència”, “Unitat popular contra el capital” o “Lluitar, crear, poder popular”.
DSC_1801
La manifestació d’enguany aplegà milers de persones, en una resposta popular ben clara a que la crisi econòmica ha deixat en el conjunt de la classe treballadora una pèrdua absoluta de drets, l’aprofundiment en la precarietat i la misèria en les condicions de vida. En acabar la manifestació, l’Esquerra Independentista organitzà un dinar popular antirrepressiu a l’Hort Comunitari de Carolines, espai alliberat fa 8 anys.
DSC_1805

[Alacant] Construïnt els Països Catalans des del sud

El mes d’abril de 2016 ha suposat un nou pas endavant en la consolidació i treball de l’Esquerra Independentista al sud del País. Les dificultats per estendre el nostre projecte polític es veuen superades gràcies al compromís, la disciplina militant i l’existència d’una proposta política seriosa i vàlida per al conjunt del territori i per a la seua classe treballadora.
El passat 16 d’abril l’Assemblea Comarcal d’Endavant (OSAN) organitzàvem la presentació del documental “Un mapa en moviment”; el seu productor i guionista, Aure Silvestre, ens detallà les claus de perquè la iniciativa Som Països Catalans havia impulsat aquest projecte, que no era sinó mostrar la vitalitat d’un moviment popular que, arrelat al territori, impulsa milers d’activitats que tenen els Països Catalans com a marc d’incidència i perspectiva i que, gràcies a aquest treball diari i constant, construeixen des de la praxis els Països Catalans. Així, poguèrem veure i escoltar els arguments elaborats des de Mallorca, Berga, Eivissa, València i, com no, des del Casal Popular Tio Cuc d’Alacant.
IMG_20160416_200104_-572705624
Dies més tard, concretament el 29 d’abril, el Casal Popular tornava a acollir una interessantíssima proposta de la iniciativa Som Països Catalans i de la Xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans. El Casal recollí l’oferiment d’encetar l’any dedicat a Montserrat Roig, amb una xarrada sobre la identitat nacional i de gènere present en l’obra de l’escriptora i periodista, de la qual es compleixen 25 anys del seu traspàs.
DSC_1778
La professora de la Universitat d’Alacant i cap del Departament de Filologia Catalana, Maria Àngels Francès, incidí en el compromís polític de Montserrat Roig, que la portà a donar veu a les silenciades, no només a milers de dones, autòctones o immigrades, sinó també a diversos col·lectius, com ara el dels deportats als camps nazis. La literatura de Roig no podia desvincular-se del seu activisme, així com la llengua utilitzada, el català, de la seua simbiòtica relació amb la seua terra i la seua gent.
DSC_1782
 
 

Manifest del Primer de Maig de l'esquerra independentista

Reformes laborals, dictadura del deute, concertines, TTIP…

La Unió Europea ens condemna a la precarietat

Aquest Primer de maig, diada internacional de la classe treballadora, des de l’Esquerra Independentista ens veiem obligades a assenyalar a la Unió Europea i la lògica capitalista-patriarcal que regeix la seua acció, com a culpables del que s’ha mal anomenat “crisi de les refugiades”. Lluny de trobar-nos enfront del que alguns consideren una qüestió transitòria que depén d’una bona gestió per part dels seus estats membre, nosaltres sabem que precisament és ara quan s’està manifestant el veritable rostre d’aquesta estructura imperialista.
S’evidencia així que aquella visió de la UE com a agent democratitzador i pacificador a Europa i al món no és més que una fal•làcia, ideologia al servei del capital. Enfront de tal visió, el conjunt del nostre moviment defensem que la principal funció de la UE és garantir l’acumulació de capital de les burgesies europees i fer-les més competitives dins una lògica global dominada per un capitalisme salvatge. És únicament des d’aquesta interpretació que podrem entendre la negociació i aplicació del tractat UE-Turquia que impedeix la lliure circulació de persones, aixecant barreres i fronteres racistes contra qui pateixen una guerra creada per l’imperialisme ianqui-europeu, així com contra les qui pateixen la misèria econòmica i social derivada dels plans d’ajust estructural imposats també per l’imperialisme atlantista.
I és també des d’aquesta mateixa interpretació que sabem que ja existeix una eixida planificada a l’actual crisi estructural del capitalisme. Una eixida que a costa de l’augment de l’explotació a la classe treballadora internacional permetria a les grans burgesies seguir acumulant capital. Es diu reformes laborals i pacte de la competitivitat, mitjançant les quals s’eliminen les poques garanties de defensa dels drets laborals amb què comptàvem la classe treballadora per pal•liar l’explotació en el treball assalariat. Es diu euro i dictadura del deute que imposa als governs titelles dels diferents estats d’Europa les condicions d’austericidi social per poder fer front al seu pagament. S’anomena també TTIP, TISA i qualsevol tractat que en definitiva perseguisca desposseir al màxim la classe treballadora, eliminar o privatitzar els pocs serveis públics dels quals encara gaudim, reduir salaris, aprofundir en reformes laborals encara més agressives. Tot pel pagament d’un deute il•legítim que les classes populars no hem generat i per ampliar els guanys de les grans corporacions multinacionals.
Les afectades com sempre som les mateixes, la classe treballadora. Les 880.000 joves a l’atur als Països Catalans. Les migrades, les ‘expulsades de la seua terra per les guerres imperialistes i posteriorment retornades a la mateixa per l’aplicació de lleis racistes o que, en els millors dels casos, sobreviuen en condicions de vida pèssimes a camps de refugiades. I les dones, les doblement explotades, les que cobren menys i treballen més, les invisibilitzades per un patriarcat que les obliga a assumir a la llar tots aquells serveis que el capitalisme privatitza.
No es tracta per tant de pensar quants noms i cognoms apareixen als papers de Panamà, això no converteix a la resta dels oligarques europeus que acumulen tota la riquesa i les propietats en menys explotadors. No és tampoc una qüestió de corrupció de les institucions, perquè mentre que aquestes formen part del sistema capitalista patriarcal seran inherentment corruptes i estaran al servei de les classes dominants. Es tracta de plantejar una alternativa real a l’Europa del capital i la seva estructura institucional, la Unió Europea, i aquesta és la màxima aspiració de l’Esquerra Independentista, la de construir un país internacionalista d’acollida en el marc d’una Mediterrània dels pobles. La d’eliminar qualsevol tipus d’explotació i alçar una societat sense classes ni patriarcat, en un món sense guerres.
Perquè la Unió Europea ens condemna a la precarietat!

Som classe treballadora, som Països Catalans!

1M2016_TEI_gran

Convocatòries del Primer de Maig

Des d’Endavant entenem que el Primer de Maig ha de ser un dia de mobilitzacions i que aquestes mobilitzacions han d’arribar arreu del territori. Així mateix, creiem que aquestes mobilitzacions han de ser espais que ens permetin sortir al carrer conjuntament amb altres sectors anticapitalistes. Per aquest motiu, com a organització, participem de les convocatòries de 23 mobilitzacions arreu dels Països Catalans. Aquestes són les cites:

ALACANT
1 de maig a les 11:30h
Escales de l’IES Jorge Juan.GANDIA
1 de maig a les 12:00h
Plaça de l’Ajuntament
VALÈNCIA
1 de maig
A les 17:30 Plaça Roma (Nou Moles-Olivereta)
A les 18:00 Plaça Sant Agustí
CASTELLÓ DE LA PLANA
1 de maig a les 12:00h
Plaça de la Independència
PALMA
1 de maig a les 11:30h
Plaça d’Espanya
TARRAGONA
1 de maig a les 18:30h
Plaça Imperial Tàrraco
REUS
30 d’abril a les 19:30h
Carrer Sant Joan
CALAFELL
1 de maig a les 11:00h
Davant del Mercat Municipal
VILANOVA I LA GELTRÚ
1 de maig a les 11:00h
Cruïlla Francesc Macià/Dr. Zamenhoff
VILAFRANCA DEL PENEDÈS
30 d’abril a les 19:00h
Plaça de la Vila
LLEIDA
1 de maig a les 12:00h
Plaça del Treball
IGUALADA
1 de maig a les 11:30h
Plaça del Mercat Masuca
ESPLUGUES DE LLOBREGAT
1 de maig a les 11:00h
Plaça de l’Ajuntament
BARCELONA
1 de maig a les 12:00h
Portal de l’Àngel
1 de maig a les 18:00h
Plaça Universitat
Gràcia
29 d’abril a les 20:00h
Jardinets de Gràcia
Sant Andreu
30 d’abril a les 18:00h
Plaça de l’Estació Sant Andreu Comtal
SABADELL
1 de maig a les 11:00h
Plaça de la Creu de Barberà
MATARÓ
1 de maig a les 11:30h
Plaça Biada
MANRESA
1 de maig a les 11:30h
Ben Plantada
VIC
30 d’abril a les 19:00h
Plaça de l’Estació
GIRONA
1 de maig a les 12:00h
Punt de Trobada de la Rambla
LA SEU D’URGELL
1 de maig a les 17:30h
Plaça Soldevila

 

Manifest d'Endavant en motiu del Primer de Maig

1M_APAISAT

CAPITALISME PATRIARCAL ÉS CRISI

Sí, no es tracta d’un capitalisme social i d’un capitalisme salvatge i criminal. No es tracta d’un patriarcat que condemna formalment la violència “de gènere” i d’un patriarcat de les cavernes… Es tracta d’un sistema que busca el benefici empresarial a costa de l’espoli dels recursos, de l’explotació de la classe treballadora, i de la sobreexplotació de la dona de classe treballadora. Com a tal, adopta diferents formes en diferents contextos i conjuntures històriques, fruit de la lluita de classes. Però totes aquestes formes no deixen de ser diferents cares de la mateixa moneda.

I és un sistema-món. En el sentit que s’ha desenvolupat a nivell planetari, i que a través de l’imperialisme, tot aquest espoli i totes aquestes explotacions han anat prenent forma de centres i perifèries a nivell global.

Amb aquestes premisses, doncs, sempre hi ha una àmplia capa poblacional que pateix crisi, que pateix l’explotació i l’exclusió social perquè un seguit de holdings multinacionals puguin acumular grans fortunes i satisfer parcialment una capa semiprivilegiada de treballadores “qualificades”, membres dels aparells de l’Estat, i consumidores solvents.

Han passat 8 anys des de l’inici mediàtic d’aquesta última crisi general del capitalisme patriarcal internacional. I vistos amb perspectiva, podem assegurar i ratificar la sentenciadora cita “no és una crisi, és una estafa”. Perquè 8 anys després podem assegurar que la crisi només afecta a la classe treballadora, a una petita empresa frustrada cada cop més enfonsada i dependent dels holdings multinacionals, i a les arques públiques. I en nom d’aquesta mateixa crisi s’han desenvolupat polítiques econòmiques liberals caracteritzades per l’austericidi en matèria de serveis socials, per la precarització (formalment dita flexibilització) en l’àmbit laboral, i per les privatitzacions com a model productiu i reproductiu.

ENDEUTAMENT PÚBLIC, LLIURE MERCAT, CORRUPCIÓ, AUSTERICIDI I REFORMES LABORALS

Els mateixos arquitectes econòmics a sou dels grans lobbys patronals, qui dissenyen els plans, lleis i normatives de l’austericidi i les reformes laborals, dictades després per l’FMI i la Unió Europea, i aplicades pels governs dels estats i les autonomies, com les polèmiques reformes laborals espanyola del 2012 i francesa d’aquest passat març de 2016, són els qui van promoure la desregulació econòmica i les bombolles financeres, deixant les administracions públiques sense capacitat productiva i sobreendeutades.

Mentre patronal, banquers i els seus gestors polítics amassaven i amassen fortunes desviades a paradisos fiscals, des de Panamà fins Andorra i la city londinenca, les arques públiques ja només omplertes amb els impostos de la classe treballadora, han hagut de rescatar els bancs, i paradoxalment s’han sobreendeutat novament amb entitats bancàries, caient en una dinàmica en espiral on per fer front només als interessos del deute han de vendre’s el patrimoni públic i desmantellar tots els serveis de benestar social.

Ara, aquests arquitectes han dissenyat el Pacte de l’euro, conegut també com a pacte de competitivitat europeu, buscant una nova empenta a les privatitzacions, la facilitació de fusions i adquisicions empresarials, una disminució de la ja limitada regulació bancària, la reducció d’impostos per la patronal, i una nova rebaixa de la protecció laboral.

Una competitivitat que acabarà de consolidar el panorama laboral i social on ens trobem. Retallada de drets i salaris per la classe treballadora, que cada dia tenim més assumit el privilegi de ser explotades a canvi d’un sou cada cop més mins que hem de dedicar a serveis privatitzats. Més sobreexplotació per la dona de classe treballadora, mantenint-se la discriminació salarial i recaient sobre ella un treball de cures i reproductiu cada cop més ampliat degut al desmantellament de la cobertura pública, ja sigui en forma de treball no remunerat, o en forma d’un treball de cures remunerat situat en un dels graons més baixos de l’escala salarial, convivint amb la desregulació i desprotecció social, i amb la submissió de les dones socialment més vulnerables, les que tenen dificultats per arribar a finals de mes havent-se de fer càrrec d’una família, i sovint amb la inseguretat de ser migrades en un context racista legal i socialment.

GUERRA IMPERIALISTA I DESMANTELLAMENT DE L’ESTAT DEL BENESTAR

Però des de la patronal i la classe política europeista no en tenen prou en aguditzar l’explotació de la classe treballadora dins les fronteres de la Unió Europea, i d’altra banda, com a natural degut a la integració en el sistema-món capitalista patriarcal, ens empenyen a participar en les guerres imperialistes per tal de mantenir la política de rapinya vers els recursos minerals, energètics i naturals dels pobles i l’aprofitament de la divisió internacional del treball.

Quan encara cuegen les guerres imperials de l’Afganistan i l’Iraq, amb el vist-i-plau tan de la dreta com de la socialdemocràcia política, i avalats pels centres de pensament i l’acadèmia pseudopacifista, ens han arrossegat a les intervencions militars de Líbia i de Mali, a la promoció del cop d’Estat i la guerra civil a Ucraïna, i al dessagnament i la destrucció de Síria.

Milions de morts sota les bombes de l’OTAN, per les accions i atemptats dels diferents grups paramilitars subvencionats pels governs i empreses europees, estatunidenques i de les petromonarquies del Golf, o ofegades en el gran cementiri del Mar Mediterrani per culpa de la política fronterera europea.

Un negoci lucratiu pel complex militar-industrial, tan dels Estats Units com de la guardonada Nobel de la Pau Unió Europea, i que ens ajuda a cohesionar-nos com a societat europea davant la barbàrie exterior, davant la competència que ens amenaça l’estat del benestar. Perquè com ens recorda la senyora Merkel “hi ha més de 1.300 milions de xinesos i 1.200 milions d’indis, tots ells forcegen amb nosaltres, amb els 500 milions d’europeus, per veure qui es fa amb la influència mundial i qui pot viure en el benestar”.

És per això que hem de refermar les nostres aliances militars i econòmiques. I per això ens presenten el TTIP, la pota econòmica de l’OTAN, que permetrà una major llibertat d’explotació de les treballadores i del territori per part de les multinacionals estatunidenques i europees en pro de la competitivitat mundial.

LA SOCIALDEMOCRÀCIA NO TÉ CABUDA NI EN LA UNIÓ EUROPEA NI EN EL CAPITALISME PATRIARCAL

Aquestes són les normes i és el camí del capitalisme patriarcal, i fou amb l’objectiu de seguir-lo que es va crear la Unió Europea i que s’han anat traçant totes les seves grans polítiques: industrials, agràries, laborals, d’infraestructures…

El plantejament de la socialdemocràcia, de deixar l’economia en mans del sector privat però d’exigir-li des del poder polític una certa compensació social, es va mantenir el temps just per poder enfortir una patronal amenaçada per una classe treballadora molt organitzada, i per un model alternatiu capaç de manllevar-los la seva raó d’existir: la propietat privada i la capacitat d’explotació per mantenir-la i augmentar-la.

Esvaïda ja l’alternativa real, i desmantellades, burocratitzades o comprades les organitzacions obreres, amb una patronal multinacional totpoderosa davant unes administracions públiques debilitades, endeutades i infiltrades a base de portes giratòries i al control de l’acadèmia i els sectors de difusió del pensament i el coneixement, ja no hi ha necessitat de mantenir estructures que compensin l’extrema desigualtat social. I si en algun moment algun sector socialdemòcrata es fa amb el poder polític, mentre estigui vinculada a l’estructura de la Unió Europea, no se li permetrà allunyar-se del camí de l’austericidi, l’explotació laboral i la guerra imperial.

Així doncs, Grècia, bressol de la democràcia occidental, esperança de la nova socialdemocràcia europeista, ha hagut d’acatar les mesures de la Troika vers la seva població, mantenir la seva quota inflada a la indústria militar, i exercir de policia fronterera enfront el drama de les refugiades, un cop més, seguint l’amarga història de les migracions, convertides en éssers humans de segona o tercera categoria, extremament vulnerables, convertits els privilegiats en mà d’obra barata i deportats, sobrevivint en camps de concentració o morts en el trajecte la resta.

TREBALLEM MENYS. TREBALLEM TOTES. PRODUÏM EL NECESSARI. REDISTRIBUÏM-HO TOT!

Davant d’aquest panorama, doncs, arribant a la mateixa conclusió que les revolucionàries dels segles passats, només podem optar per una via que ens ofereix una immensa possibilitat de camins.

Només podem optar per un canvi radical, d’arrel, del sistema. No podem mantenir utopies que no ens duen enlloc, buscant recuperar el capitalisme patriarcal europeu de temps passats. Només podem optar pel trencament amb les estructures polítiques, econòmiques i militars de la gran patronal, per tal de construir un futur que no ens aboqui a la precarietat, a l’exclusió social i a la guerra imperialista. Pas imprescindible per un alliberament nacional que no vulgui reproduir l’explotació dins un marc estatal nominalment propi.

Per això necessitem replantejar les bases de la nostra vida. Necessitem replantejar les relacions i els objectius del nostre treball. Necessitem replantejar les relacions socials i les relacions amb la natura i els seus recursos. Necessitem replantejar un model organitzatiu que respongui a la necessitat del canvi de sistema, no a la infructuosa tasca d’intentar pal·liar els seus mals.

Quan parlem d’independència per al nostre poble, de feminisme, de construir les sobiranies, de política ecologista, de practicar la solidaritat internacionalista, de repartir la riquesa, de dignitat en el treball… Ens estem referint a emprendre el camí del socialisme feminista als Països Catalans, a plantejar què necessitem per viure i com hem de treballar per aconseguir-ho, vinculant el treball productiu i reproductiu, assegurant i defensant l’objectiu primordial del benefici social, col·lectiu, igualitari en les oportunitats d’emancipació, felicitat i satisfacció. Plantejant una actuació que ens preservi el territori per les nostres generacions i per les futures… Per això apostem pel concepte del repartiment, tan de la riquesa com del treball, perquè és la base que pot trencar amb l’extrema desigualtat, explotació i violència que el capitalisme patriarcal exerceix contra la classe treballadora, contra les dones de la classe treballadora, contra els pobles, contra el propi territori i ecosistema.

I aquest plantejament no el defensarem únicament en la política ideològica abstracta, on no li faria gaire mal a la gran patronal, sinó que el defensarem en cada lluita política i social per arrabassar-li gram a gram el poder. En la defensa dels drets laborals, en el combat contra el masclisme, en l’accés a l’habitatge, impedint el desmantellament dels serveis públics, aturant les barbàries mediambientals, responent al feixisme, força de xoc del capitalisme patriarcal. Oposant-nos a les intervencions militars imperials, als tractats comercials i polítiques liberals, a la presa de sobirania per part dels organismes internacionals. Lluitant per una independència per canviar-ho tot.

I a nosaltres no ens fa por canviar-ho tot, perquè sabem que si no ho canviem ens ho prendran tot. I com a militants que creixem en la lluita político-social, seguirem el camí de la lluita, als llocs de treball, al carrer, a les institucions, en la destrucció del capitalisme patriarcal i en la construcció del socialisme feminista.

No retrocedirem, ni un pas enrere.

La mobilització de la Diada del País Valencià ha estat un èxit per a l'esquerra independentista


Aquest passat 23 d’abril València va viure una mobilització històrica. 40.000 manifestants van secundar la mobilització valencianista, i gairebé la meitat d’ells ho va fer en la marxa organitzada per l’esquerra independentista. La mobilització va recórrer els carrers del centre de València i va finalitzar davant la plaça de Bous, on l’esquerra independentista va organitzar un acte polític amb parlaments també de moviments socials. Podem afirmar que aquesta mobilització ha estat un èxit per a les organitzacions de l’esquerra independentista.
El plantejament de la necessitat d’una alternativa independentista i anticapitalista a l’actual estat de les autonomies va estar present en forma de pancartes, fulletons i parlaments tant en el recorregut de la manifestació com en l’acte polític final.
Trobem també molt important la mobilització convocada per Arran al matí a Sueca. Estendre la dinàmica de mobilització i agitació política més enllà de les grans ciutats del País Valencià creiem que és molt important de cara a organitzar la unitat popular arreu del territori.
Llegiu la crònica de L’ACCENT sobre la mobilització de Sueca.
Llegiu la crònica de L’ACCENT sobre la mobilització de València
Galeries d’imatges de la manifestació:
Facebook d’Endavant
ValenciaPlaza
Levante
 

País Valencià 2016: Ni pacte social, ni reforma constitucional.

La nostra societat devastada tant en l’àmbit social i de gènere com en el nacional

8 anys de crisi capitalista i 20 anys de govern del PP han deixat les classes populars valencianes en una situació alarmant de precarietat. Tanmateix, la situació social al País Valencià no és obra exclusiva d’un govern determinat i de l’enèsima crisi capitalista, sinó que ha estat promoguda per les principals institucions polítiques i econòmiques europees i espanyoles, amb el consens dels partits polítics del règim i de les elits locals. Aquestes últimes, simples «gestores» de les decisions i imposicions de Madrid contra els treballadors i les treballadores valencianes: venda del Banc de València, destrucció de la immensa majoria de les caixes d’estalvi valencianes, infraestructures pensant en Madrid, desballestament del teixit industrial i agrari, etc.
Fins i tot, malgrat que la classe dirigent no ha parat de repetir la consigna que «la dècada de creixement ha portat prosperitat al conjunt de la població valenciana». Han seguit les directrius goebbelianes: repetir una mentida milers de vegades perquè esdevinga una veritat inqüestionable. Tanmateix, les dades socials, desmenteixen aquesta propaganda.
El creixement econòmic de 1998-2008 només va beneficiar les classes dirigents locals i l’oligarquia estatal, mentre les classes populars vèiem degradades les condicions de vida ja durant els punts més alts de creixement. Uns exemples que confirmen aquestes dades:

  • Des de 2002 la renda disponible de les valencianes és inferior a la mitjana estatal.
  • Durant els anys 90, el País Valencià va ser la tercera zona de l’estat on la desigualtat interna va créixer més.
  • El País Valencià encapçala la llista estatal de desnonaments, també de dades sobre persones aturades i pobresa assalariada. Per posar xifres; la taxa de pobresa entre població jove és del 45%, un 8,6% superior a la mitjana estatal; 2.399 execucions hipotecàries, el 16,3% del total de l’Estat Espanyol i el 13,6% dels procediments monitoris.

I aquesta generació de misèria que provoca el capitalisme la patim en major mesura les dones valencianes, ja que en relació al treball i, per tant, en la possibilitat d’autonomia personal, estem a la cua del conjunt dels Països Catalans. No oblidem que tot això es va generar en un context en el que s’apostà per grans infraestructures, obres faraòniques, grans esdeveniments d’oci, «pa i circ» però sense el pa, amb un pa cada vegada més xicotet i menys engrunes per a repartir. America’s Cup, Visita del Papa a la ciutat de València, Circuit de Fòrmula 1, Terra Mítica, Marina d’Or, Ciutat de les Arts i les Ciències i en paral·lel desregulació laboral, mà d’obra barata, privatització de serveis públics bàsics com hospitalaris de gestió privada i pèrdua de drets.
Dues llargues dècades de govern del PP que han suposat també un atac conscient, premeditat i planificat contra la identitat de les valencianes per a diluir-la en una identitat espanyola entroncada en el cicle de creixement econòmic, l’especulació i directament la corrupció. L’ús social del valencià ha disminuït de forma alarmant. Si el 1995 el 50% de les famílies tenien el valencià com a llengua pròpia, el 2008 només li tenien el 32%. Si el 1995 el 45% dels valencians feien ús preeminent del valencià en les seves relacions amb les amistats, el 2008 només ho feien el 27%. Aquest fet és una conseqüència de la laminació constant del prestigi de la llengua i d’una antipolítica lingüística conscient contra el valencià. El sabotatge actiu de les institucions valencianes al Valencià, el nostre català, ha estat la punta de l’iceberg d’una operació meditada per desfer tradicions, cultura popular, dissidència política i tota manifestació pròpia que excedira el folklore valencianoespanyol que ofrena glòries a Espanya. Tanmateix, tot i que aquests atacs s’han agreujat durant el govern del PP, hem de recordar que els anys que el PSOE va estar al capdavant de la Generalitat no es va apostar per un ensenyament en valencià a les escoles, o que van ordenar el tancament dels repetidors de TV3, i que fins i tot van subvencionar associacions secessionistes.

Un canvi limitat

I és que el canvi institucional, que en l’àmbit municipal i autonòmic ha foragitat al PP de les principals institucions valencianes, ha situat els diversos pactes d’esquerres com a «salvadors» davant l’estat de devastació tant en l’àmbit nacional com social que pateix la societat valenciana. Aquest canvi, però, comença a mostrar les seues limitacions i no ofereix un horitzó de sortida de la presó de pobles que és l’estat espanyol i del sistema capitalista que condemna a la desigualtat i la injustícia el nostre poble.
L’Acord del Botànic arribà en un moment en el què l’autonomia es troba intervinguda pel Fons de Liquiditat Autonòmic de Montoro i la trama institucional, la de la Generalitat i els grans Ajuntaments, estava en depuració de les xarxes clientelars i corruptes del Partit Popular. Lluny de proposar canvis estructurals, aquell acord, que prometia posar els ciments d’un nou País Valencià, se centrava en gestionar una miqueta millor la misèria i reclamar, com feia el Partit Popular, un millor finançament autonòmic. En un segon terme quedava la voluntat d’acabar amb les privatitzacions i recuperar els drets socials i nacional, excepte en pocs i puntuals casos.
És cert que l’arribada al poder del tripartit ha suposat acabar amb les qüestions més agressives com la Llei de Senyes, els atacs contra la pròpia AVL, la normalització dels topònims d’alguns pobles i ciutats (encara hi ha una gran faena per davant!) i la tímida millora dels reglaments d’ús del valencià en les diferents administracions. Però més enllà d’aquestes qüestions, que podríem considerar de «salut pública», en les polítiques de fons impera una prudència que moltes vegades es percep com a fruit d’una por a la reactivació de l’activisme blaver.
Així, l’acomplexament nacional de Compromís, la seua aliança amb Podemos i la política espanyolista-federalista del PSPV dibuixen un País Valencià que vol tornar a ofrenar glòries a una reforma constitucional espanyola futura, que millore el finançament autonòmic però que ens continue negant com a part d’una nació sense estat, els Països Catalans.
La falta d’un programa de transformació econòmica i social i radicalment feminista que millore les condicions materials de vida de la classe treballadora i les classes populars, que situe les dones al centre de les polítiques públiques, suposa, en definitiva, continuisme en la gestió de les institucions, i a excepció de la corrupció, demostren que aquest capitalisme no pot ser gestionat millor, perquè mane qui mane, hi ha explotació i pobresa per a la classe treballadora.
franja_1
 

Per un nou temps polític i social per al nostre poble

Necessitem la independència i una societat socialista i feminista

Entenem que no és moment de reclamar un millor finançament autonòmic quan ens trobem amb un model, el de les autonomies, intervingut i esgotat. No és moment de situar-nos de genolls i en la mà parada davant el debat sobre la reforma constitucional que està obrint-se a l’Estat Espanyol. Diem clar que rebutgem la nova reforma constitucional i el reencaix del País Valencià en el projecte d’Estat-nació espanyol com a formes de desnacionalització del País Valencià. Afirmem la necessitat de la independència respecte l’Estat Espanyol i de la construcció nacional dels Països Catalans com l’única via que afirma la plena sobirania pels valencians i valencianes.
Denunciem les polítiques d’austeritat i la submissió dels «governs del canvi» que només fan que aguditzar el procés de depauperació i degradació social dels treballadors i treballadores. La retòrica benintencionada de Compromís, Podemos i PSOE no frena ni atura l’explotació i l’empobriment sinó, ben al contrari, les continua fent possibles amb un nivell de contestació molt més digerible pel sistema. Només amb la conquesta de la sobirania econòmica i la construcció del socialisme i d’una societat feminista podrem fer polítiques veritablement al servei de les classes populars valencianes.
Assenyalem el nacionalisme espanyol com a element transversal compartit per dretes i «esquerres» que impedeix qualsevol possibilitat de canvi. La construcció d’un projecte nacional per al País Valencià fora del marc de l’espanyolisme -en totes les seues versions-, és una condició imprescindible per a fer que les coses canvien, ben al contrari el País Valencià està condemnat a desaparéixer com a poble diferenciat. Si volem que el nostre poble continue existir cal bastir un altre projecte, i aquest passa per l’articulació i la vertebració amb la resta dels Països Catalans.
Ni pacte social ni reforma constitucional. Independència, socialisme i feminisme pels Països Catalans.