[Dona, Maresme]

Envellir i morir és una inquietud universal que ens condueix a la inexorable recerca de l’eterna joventut. A l’antiguitat, valerosos cavallers eren capaços d’emprendre viatges llargs i arduosos per trobar fonts i marmites, o homes de fe s’atrevien a indagar en la química inorgànica, aka alquímia, aspirant a destil·lar l’elixir de la vida. Benvolgudes camarades, mai havíem tingut tan a prop la clau de l’eterna joventut: la precarietat sociolaboral.

La precarietat ens manté joves obligant-nos a posposar els nostres plans de formar una família, de comprometre’ns amb noves responsabilitats, d’emprendre projectes. Ens extirpa la possibilitat d’avançar i cremar etapes relegant-nos a ciutadans de segona tractats amb un paternalisme insultant.

Ens arracona amb la inexperiència sense deixar-nos les oportunitats de superar-la i ens estafa fent-nos pagar per obtenir-la. “Els 40 són els nous 30”, i amb gairebé 30 encara ets un efebus laboral, amb la cotització d’un zigot però amb milers d’hores decomissades.

Però darrere d’aquest frívol retrat sobre la dilatació de la nostra joventut, hi trobem el talent que posseeix la precarietat per a deteriorar la nostra salut física i mental, arrabassant-nos anys de benestar. A més, amb traïdoria, ha aconseguit frenar la prosperitat dels nens de les boles (la de cristal i la de drac), una generació amenaçadora per la nostra fraudulenta pseudodemocràcia nascuda de la pols entre l’indult feixista i la mutació neoliberal.

Recuperar l’autoestima que la precarietat extermina és decisiu per explotar la nostra capacitat transformadora.

[Home, Bages]
La precarietat laboral en la meva vida va començar en la primera feina que vaig tenir. Una d’aquestes d’anar casa per casa amb una revista a vendre productes diversos, en la que el sou que reps el marca  les vendes aconseguides. La veritat es que no recordo exactament el temps  que vaig estar-hi, però no crec que fos més d’un mes, i si els meus pares no em van obligar a continuar, vol dir que era una bona estafa on s’aprofitaven de mindundis com jo, que amb 15 anys teníem la primera feina.
Però bé, això era una feina d’estiu, per començar a entrar al món laboral i rebre les primeres bufetades, saber com funciona aquest món pervers i anar-se acostumant a la duresa de la vida.
Per sort o per desgràcia vaig estudiar un FP d’automoció durant 5 anys, fet que vaig “decidir” quan tenia 14 anys, i no crec que hi hagin gaires persones que als 14 anys tinguin clar quina ha de ser la seva feina de futur. Ara això ja no passa, als 16 anys et pots trobar al carrer sent carn de canó per explotadores sense escrúpols, tot i que també t’hi pots trobar als 20, o als 25 i als 30…
Als 19 anys, just després d’acabar els estudis, trobo feina de mecànic en un concessionari de cotxes, però una de les condicions per ser contractat és que he d’acceptar un contracte de 6 hores, mentre em demanen que en treballi 8. L’excusa? Amb els estudis que tinc, em pertoca cobrar més diners dels que em volen pagar. Accepto i em fan un contracte per un any.
Al segon any, em renoven el contracte, i negociant les hores només aconsegueixo un contracte de 7h i evidentment treballant-ne 8, al següent any ja tocava que em fessin un contracte indefinit, pactem que ja toca cotitzar i cobrar per les obres reals treballades, però a la hora de signar-lo me n’adono que hi continua posant 7h, quan em queixo, ho atribueix a un error en el redactat (segur que és això) però finalment aconsegueixo, per fi les 40h setmanals.
Però això no és tot. En tot el temps que vaig estar treballant al taller, em van tenir fent revisions i reparacions senzilles amb la promesa que més endavant em deixarien tocar motors i així aprendre l’essència de la mecànica, però aquest dia no va arribar mai. Al final, cremat de no evolucionar i aprendre mecànica de veritat decideixo plegar. Quan li comunico a l’encarregat la meva decisió, em comenta que faig bé, perquè allà no hagués progressat mai. (Gràcies)
Després d’això he fet d’autònom, sense baixa, sense atur, però això si, pagant 300€ cada mes. També he treballat en diferents feines a través d’una ETT, amb diferents contractes d’entre 5 dies i 1 mes. En definitiva, feines que no garanteixen una estabilitat econòmica, ni futur ni esperança, si no el contrari, feines en que ho engegaries tot a la merda, que és com et tracten moltes empreses que ho fan via ETT’S.
També he treballat sense contracte, no cal explicar res més, tots els deures i cap dret.
Avui en dia estic en una empresa de transport sanitari, amb horaris canviants, sense un calendari fix que pot variar un dia per l’altre. Obligat a ser-hi com a mínim 1/2 hora abans de l’hora d’inici sense que te la paguin. Amb una mala coordinació des de la central que et pot fer anar malament tota la jornada, i havent de demanar disculpes als pacients per arribar tard. I clar això passa perquè l’empresa només busca els beneficis, ja que tot s’arreglaria posant alguna ambulància més i el personal necessari. I a tot això, els del sindicat, després de dos mesos, ni s’han presentat, ni els conec, i pel que veig si no els busco jo, em sembla que tot seguirà igual, i això que es veu que existeix una normativa interna de les coses que et poden fer fer i altres que no.
Però bé, l’experiència em diu que fins que no guanyem tot seguirà igual, així que no ens queda altra que lluitar, lluitar, i guanyar.

[Dona, Bages]
Vaig començar a treballar amb 16 anys en un “xiringuito”. Jo estava molt contenta, era la meva primera feina i me l’havia aconseguit sense l’ajuda dels meus pares. Quan em van dir què cobraria em va sembla molt i encara estava més contenta. Va ser quan vaig firmar el contracte que em vaig sentir malament. Era ajudant d’ajudant de cambrer. Quan vaig dividir el què cobrava amb les hores que feia em sortia a menys de 4€/h. El propietari vivia tot l’any treballant 6 mesos i a més cada any feia un viatge d’un o dos mesos a l’altra punta del món. No ho entenia, tenia 16 anys i era petita, pensava. A la vegada, però, feia la mateixa feina que els altres. L’única diferència era que a les 10 de la nit havia de plegar per ser menor.
Vaig créixer tots els estius fins als 20 anys en aquell “xiriguito”. Ara que en tinc 27 continuo sent la “Gemmeta”.
Quan als estius ja tenia feines de pràctiques i volia treballar només els caps de setmana, vaig anar a treballar al bar-restaurant que tenen els germans del propietari del “xiringuito”; allà també era la Gemmeta. En aquell establiment, sempre m’han tractat amb diferència respecte les altres treballadores, sempre totes dones, excepte els nebots de la família. Era la Gemmeta, era estudiant i la restauració no era la meva “feina”. Això pensava jo per no cremar-me en una feina que no m’agradava gaire. Però al cap i a la fi era la meva feina. Feina, que per combinar amb la carrera, havia de fer els caps de setmana. Feina que m’ha impossibilitat, per exemple, fer cap sopar d’aniversari tots els anys que hi he treballat. Feina, que al cap i a la fi, sento que m’ha robat la meva joventut amb els meus amics.
Els propietaris són dues dones i un home. M’era molt incòmode veure com el propietari ficava mà a les altres cambreres. A mi no m’ho havia fet mai, però ho trobava molt greu. I elles no deien res. Fins un dia que ho vaig comentar a la que més li passava. Em va dir que no li agradava i que sempre intentava no seure al seu costat. Normalment passava després del servei, quan féiem unes canyes.
Va ser llavors quan vaig adonar-me que jo tampoc seia mai al seu costat, o almenys ho intentava. Vaig començar a fixar-me amb els comentaris que feia sobre les noies que venien al restaurant, no eren despectius, però sempre comentava com de guapes anaven. El millor tracte que rebien les clientes eren les que anaven soles, i sobretot que entraven dins dels cànons de bellesa establerts.
Jo em limitava a fer la meva feina, a observar, però a no dir res. No volia perdre la feina.
Un dia, per festa major, (el concert era a la plaça del davant), va entrar una parella, un home i una dona. Van demanar dos cubates. Un cop servits l’home em va demanar un somriure. Li vaig dir que la meva feina era servir, i que em pagués les consumicions. No em volia pagar fins que no li fes un somriure. No em va donar la gana, la meva feina no era somriure, sinó servir. Li vaig exigir que em pagués o que no el serviríem. En aquell moment va entrar un amic per la porta, el vaig veure i vaig somriure; no vaig poder evitar-ho. El client encara es va enfadar més i em va recriminar que no li estigués dedicant un somriure. Finament em vaig enfadar. Li vaig dir que el demanés a la seva companya, el somriure, que la meva feina era servir. Vaig retirar els dos cubates i li vaig dir que ja podia marxar, que no el serviríem més. Llavors em va demanar pel propietari del bar. El vaig anar a buscar i els vaig posar en contacte. Van estar xerrant una estona, els va donar el que havien demanat, suposo que van pagar i el meu jefe em va venir a buscar. Sort que hi havia feina, vaig pensar. Em va comentar per sobre que el que havia fet no podia fer-ho i que tampoc m’estaven demanant res de l’altre món. Que s’havia de ser agradable amb els clients. Com que hi havia feina, vaig intentar desconnectar de tot l’enrenou i continuar treballant.
Després del servei, en vam tornar a parlar. Les dues propietàries no s’hi van posar. Ell continuava burxant. Li vaig explicar que en cap cas mai havia sigut desagradable amb els clients, però que una cosa ben diferent és que abusin, que es pensin que ets un cos i no una persona. No ho va entendre, va continuar pensant i dient-me que m’havia passat. La cosa, però, no va anar més enllà.

Mai he tingut res fàcil i sempre m’ha tocat lluitar per aconseguir qualsevol cosa. Vaig estudiar batxillerat per després accedir a la universitat i cursar la llicenciatura d’Història, atret per la idea que per entendre el present cal conèixer el passat, les seves dinàmiques i els seus contextos.
Des de sempre he hagut de treballar mentre cursava els meus estudis, com han fet i segueixen fent molts joves fins avui en dia. He treballat de peó en la reparació de maquinària agrícola, de recol·lector de raïm, de becari de la biblioteca de la facultat o de cambrer, entre d’altres coses.
Mentre treballava de tot això vaig poder acabar la meva carrera (sempre exigint-me al màxim i així poder optar a les poques beques que les institucions oferien) i després embarcar-me a seguir formant-me estudiant un màster en investigació històrica, tenint en compte que el vaig poder fer després de rebre una beca que em pagava el cost total de la seva matrícula, que ascendia a gairebé 3.000 euros. Acabat el màster se’m va obrir la possibilitat, per primera vegada, de treballar en alguna cosa pròpia dels meus estudis: la investigació en un grup de recerca mitjançant una nova beca per a realitzar una tesi doctoral. Allí estaria al costat d’antics professors de la meva carrera i, en teoria, aprendria d’ells allò que a les classes anomenaven: “l’ofici d’historiador”, tot sempre en un to de màxima concòrdia, fent veure que a la universitat les velles relacions de dominació de classe no existeixen i que totes estem dins la mateixa categoria, per bé que el meu salari mai podria ser el de la catedràtica principal del grup d’investigació.
El més curiós de tot això és que per fer més clar aquest discurs pacífic i progressista que una part del professorat universitari volia transmetre s’embolcallava tot plegat amb uns discursos de caràcter radical, volent aparentar ser seguidors d’una revolució ideològica en abstracte, però sense moure ni un dit quan els problemes afectaven directament a les estudiants. Recordo com en l’època de lluita contra l’EEES on les estudiants fèiem sentir les principals demandes davant l’equip de govern universitari, precisament aquest professorat no es va moure ni un mil·límetre de la seva posició acomodada per ajudar-nos a resoldre les nostres queixes.
Tenint present tot això començava la meva feina, i ben aviat vaig ser conscient d’unes noves formes d’actuar que demostraven el grau d’hipocresia d’aquest professorat radical en discurs. El meu salari va acabar sent molt més baix del que pertocava per la feina que desenvolupava, i l’excusa que posaren era que no hi havia suficients diners al grup de recerca per pagar-me més. Em van obligar a costejar-me la matrícula al programa doctoral, sota la promesa que aviat resoldrien això i que ells se’n farien càrrec, i finalment tampoc ho han fet. A més, m’han vigilat de ben a prop el desenvolupament de la meva feina, amb l’amenaça constant de què o bé acompleixo els terminis que em demanen (fer una tesi doctoral en menys de dos anys!) o sinó jo seria responsable de trencar el pacte i em podrien fotre al carrer, dient que era un privilegiat de poder treballar i rebre un salari fent una tasca pròpia dels meus estudis i que si no m’estava bé ja sabia on era la porta, però que les conseqüències no quedarien allí.
Així doncs, aquesta és una mostra del món que trepitgem el personal novell que estem a la universitat: amenaces, sous baixos, precarietat laboral i abusos; les característiques que moltes vegades són inherents en qualsevol feina privada dins la lògica del sistema capitalista patriarcal. No hi ha lloc a possibles ambigüitats i res s’escapa a aquesta forma de fer, per bé que el lloc on estigui treballant sigui un organisme públic. Els criteris doncs són els de sempre: màxima productivitat i pressió en la feina i unes condicions durament precàries.
Fins aquí tot sembla “normal”: les tàctiques clàssiques usades per la burgesia de cara a treure el màxim rendiment de la classe treballadora. Però el més odiós és que mentre s’apliquen aquestes pràctiques cap als treballadors aquest equip docent segueix impartint continguts al grau d’història sota un paraigües d’ideologia revolucionària, pretenent que les estudiants agafin esperit crític en certs aspectes de la nostra història recent. Són els primers en lloar les mobilitzacions socials de la classe treballadora al segle XX, en parlar dels màrtirs de Xicago del 1887 i mentrestant continuen aplicant impunement els mateixos criteris de la burgesia del segle XIX que tan critiquen.
Es creuen ser els més valents, els que gràcies als seus anys de feina en investigació amb tarannà progressista poden alliçonar i arengar a les estudiants sobre el paper que han de prendre. Però si els escoltéssim detingudament encara es veuria millor que a la majoria dels seus discursos s’hi pot identificar el to del reformisme socialdemòcrata més barat. Es creuen haver superat els autors i les pràctiques que consideren arcaiques; i quan saben que tu formes part d’una organització política comunista et miren mig somrient i amb cara de buscar complicitats amb tu, essent perfectament conscients de que l’únic que faran serà tenir-te treballant en condicions precàries.
La universitat ha estat al llarg de la història l’aparell encarregat de crear el discurs i la ideologia de la classe dominant. Des de sempre l’accés al coneixement ha estat limitat als seus membres, i només amb la lluita es va aconseguir, molt recentment, blindar la possibilitat d’accés popular als estudis superiors. Ara ens volen vendre que això ja s’ha aconseguit i que la universitat és un dels espais amb major democratització i possibilitats per la gent, mentre any rere any apliquen nous decrets restrictius sobre els coneixements i pugen el preu dels diversos estudis. Alguns docents acomodats es dediquen a parafrasejar la defensa de la justícia social mentre que per darrere tracten com a senzilles mercaderies i pressionen al màxim els joves investigadors.
Davant de tot això ens toca fer-hi alguna cosa. És difícil poder quallar respostes col·lectives quan aquesta classe dirigent dins de la investigació universitària ha sabut dividir perfectament la major part del seu personal subaltern en feines i treballs específics, posant-nos la por al cos a totes pregonant la màxima de que “si tu em falles tinc moltíssima més gent disposada a entrar en el teu lloc en les mateixes condicions”. Cal però que siguem capaces de desemmascarar aquestes pràctiques, i això només serà possible amb l’organització col·lectiva i plantar-nos a les seves exigències. No som mercaderia, i estem disposades a acabar amb les seves pràctiques i el seu discurs banal mentre comencem a construir un nou espai que ha ser el reflex del coneixement crític col·lectiu.

Dins de les jornades, Estimam com volem, en motiu de la diada de l’orgull LGTBI.
A les 19h. Trivial LGTBI
A les 20h. Concert d’Ana Martí