Tots ens fem aquestes preguntes sobre l’actual crisi financera: ja ha passat el pitjor? Què va causar el col·lapse del centre neuràlgic del capitalisme global? Va ser la cobdícia? Va ser el de Wall Street un cas del caçador caçat? Va ser manca de regulació? Però no hi ha res més? No hi ha res sistèmico? Què té a veure la crisi de sobreproducció de mitjans dels anys 70 amb els esdeveniments recents? Què ha passat, doncs? Com va tractar de resoldre el capitalisme la crisi de sobreproducció? En què va consistir la reestructuració neoliberal? En quina mesura la globalització dels 80 i els 90 va ser una resposta a la crisi dels 70? Per què la globalització no va poder superar la crisi? Quins van ser els problemes de la financerització com via de sortida a la crisi de sobreproducció dels 70? Per què la financerització és tan volàtil? Com es formen, creixen i esclaten les bombolles? Com es va formar la present bombolla immobiliària? I com va créixer? Com van poder les hipoteques “subprime” degenerar en un problema de tals dimensions? I com és possible que els titans de Wall Street es desplomessin com un castell de cartes? Què passarà ara?
 “La caiguda de Wall Street no només es deu a la cobdícia i a la falta de regulació estatal d’un sector hiperactiu. El col·lapse de Wall Street enfonsa les seves arrels en la crisi de sobreproducció que ha estat el fat del capitalisme global des de mitjans dels 70. “
Tots, en efecte, ens fem aquestes preguntes. Però pocs poden tractar de contestar-les amb la insòlita combinació d’elegància, profunditat, claredat i extremada senzillesa de l’economista i politòleg Walden Bello. I molt menys en tot just 4000 paraules.
L’ensulsiada de Wall Street no es deu només a la cobdícia i a la falta de regulació estatal d’un sector hiperactiu. Procedeix també, i sobretot, de la crisi se sobreproducció que ha vingut minant al capitalisme remundialitzat des de mitjans dels 70. Així veu aquesta crisi de fi d’època Walden Bello.
Molts a Wall Street encara estan digerint els esdeveniments històrics de les últimes setmanes:

• – Entre 1 i 3 bilions de dòlars d’actius financers evaporats.
• – Wall Street, nacionalitzat, amb la Reserva Federal i el Departament del Tresor prenent totes les decisions estratègiques importants en el sector financer, i a tot això, amb un govern que, després del rescat d’AIG, passa a dirigir la major companyia asseguradora del món.
• – El major rescat des de la gran depressió, amb 700 mil milions de dòlars reunits a la desesperada per a salvar al sistema financer global.

Les explicacions habituals ja no basten. Els esdeveniments extraordinaris precisen d’explicacions extraordinàries. Però abans…
-Ja ha passat el pitjor?
No, si alguna cosa ha quedat clara amb els moviments contradictoris d’aquestes setmanes és que, al mateix temps que es permetia la fallida de Lehman Brothers, es nacionalitzava AIG i es forjava la presa de control de Merril Lynch pel Bank of America, no hi ha una estratègia per a afrontar la crisi; a tot estirar, respostes tàctiques, com bombers que es trepitgen la mànega, aclaparats per la magnitud de l’incendi.
El rescat de 700 mil milions de dòlars de les obligacions hipotecàriament protegides en poder dels bancs no és una estratègia, sinó, bàsicament, un esforç a la desesperada per a restaurar la confiança en el sistema, per a prevenir l’erosió de la fe en els bancs i en altres institucions financeres i per a evitar una afluència massiva de retirada de fons dels bancs com la qual va desencadenar la Gran Depressió de 1929.
-Què va causar el col·lapse del centre neuràlgic del capitalisme global? Va ser la cobdícia?
La vella i venerada cobdícia va jugar-hi la seva part. A això es referia Klaus Schwab, l’organitzador del Fòrum Econòmic Mundial, el jamboree de l’elit global celebrat anualment als Alps suïssos, quan va dir a la seva clientela a Davos aquest any: “Hem de pagar pels pecats del passat”.
-Va ser el de Wall Street un cas de caçador caçat?
Per descomptat. Els especuladors financers van anar tant lluny fins a confondre’s ells mateixos amb la creació de contractes financers més i més complexos, com els derivats, tractant de guanyar diners a partir de tot tipus de riscos (inclosos exòtics instruments de futurs, com els credits default swaps o contractes de protecció de derivats crediticis, que permetien als inversors apostar, per exemple, que els prestataris de la pròpia corporació bancària no serien capaços de retornar el seu deute! Tal és el comerç multibilionari no-regulat que va acabar tombant a AIG.
El 17 de desembre de 2005, quan la International Financing Review (IFR) va anunciar els seus premis anuals de l’any –un dels programes de premis més prestigiós del sector—, va deixar dit això:
“Lehman Brothers no només va mantenir la seva presència global en el mercat, sinó que va dirigir la penetració en l’espai de preferència… desenvolupant nous productes i dissenyant transaccions capaces de subvenir a les necessitats dels prestataris… Lehman Brothers és el més innovador en l’espai de preferència precisament per fer coses que no poden veure’s en cap altre lloc.”
Sobren els comentaris.
– Va haver-hi manca de regulació?
Sí. Tothom reconeix ara que la capacitat de Wall Street per a innovar i inventar instruments financers més i més sofisticats ha anat molt més enllà de la capacitat regulatòria de l’Estat, i no perquè l’Estat no fos capaç de regular, sinó perquè l’actitud neoliberal, de laissez-faire, imperant va impedir a l’Estat dissenyar mecanismes efectius de regulació.
– Però no hi ha res més? No hi ha res sistèmic?
Bé, Georges Soros, que ho va veure venir, diu que el que estem passant és la crisi del sistema financer, la crisi del “gegantesc sistema circulatori” d’un “sistema capitalista global… que està rebentant per les costures”.
Per a seguir amb la idea de l’arxiespeculador, al que estem assistint és a la intensificació d’una de les crisis o contradiccions centrals del capitalisme global, com és la crisi de sobreproducció, també coneguda com sobreacumulació o sobrecapacitat.
Es tracta de la tendència del capitalisme a construir una ingent capacitat productiva que acaba per depassar la capacitat de consum de la població a causa de les desigualtats que limiten el poder de compra popular, la qual cosa acaba per erosionar les taxes de benefici.
– Però, què hi té a veure la crisi de sobreproducció amb els esdeveniments recents?
Moltíssim. Però, per a entendre la connexió, hem de retrocedir a l’anomenada Època Daurada del capitalisme contemporani, al període comprès entre 1945 i 1975.
Va ser un període de ràpid creixement, tant en les economies del centre com en les subdesenvolupades, un creixement propulsat, en part, per la massiva reconstrucció d’Europa i de l’Est asiàtic després de la devastació de la II Guerra Mundial, i en part, per la nova configuració soci-econòmica institucionalitzada sota el nou estat keynesià. Un aspecte clau d’aquesta última van ser els severs controls estatals de l’activitat de mercat, l’ús agressiu de polítiques fiscals i monetàries per a minimitzar la inflació i la recessió, així com un règim de salaris relativament alts per a estimular i mantenir la demanda.
– Què va passar, doncs?
Bé, aquest període d’elevat creixement va acabar a mitjan els 70, quan les economies del centre es van veure immerses en l’estanflació, és a dir, en la coexistència d’un baix creixement amb una inflació alta, el que la teoria econòmica neoclàssica suposava impossible.
No obstant això, l’estanflació no era sinó el símptoma d’una causa més profunda: la reconstrucció d’Alemanya i del Japó, així com el ràpid creixement d’economies en vies d’industrialització, com Brasil, Taiwán i Corea del Sud, va afegir una enorme capacitat productiva i va incrementar la competició global, mentre que la desigualtat social, dintre de cada país, i entre països, va limitar globalment l’increment del poder adquisitiu i de la demanda, resultant així erosionada la taxa de benefici. La dràstica pujada del preu del petroli en els setanta no va fer sinó agreujar la cosa.
– Com va tractar de resoldre el capitalisme la crisi de sobreproducció?
El capital va assajar tres vies de sortida de l’atzucac de la sobreproducció: la reestructuració neoliberal, la globalització i la financerització.
– En què va consistir la reestructuració neoliberal?
La reestructuració neoliberal va prendre la forma del reaganisme i del thatcherisme en el Nord i de l’ajustament estructural en el Sud. L’objectiu era la revigorització de l’acumulació de capital, cosa que es va aconseguir: 1) eliminant les restriccions estatals al creixement, a l’ús i als fluxos de capital i de riquesa; i 2) redistribuint l’ingrés de les classes pobres i mitjanes cap als rics, d’acord amb la teoria que es motivaria així als rics per a invertir i alimentar el creixement econòmic.
El problema d’aquesta fórmula era que, al redistribuir l’ingrés en favor dels rics, escanyava l’ingrés dels pobres i de les classes mitges, el que provocava la restricció de la demanda, sense necessàriament induir als rics a invertir més en producció.
De fet, la reestructuració neoliberal, que es va generalitzar en el Nord i en el Sud al llarg dels anys vuitanta i noranta, va tenir uns pobres registres en termes de creixement: el creixement global terme mitjà va ser d’un 1,1% en els 90 i d’un 1,4 en els 80, mentre que el terme mitjà en els 60 i en els 70, quan les polítiques intervencionistes eren dominants, va ser, respectivament, d’un 3,5% i d’un 2,54%. La reestructuració neoliberal no va poder acabar amb l’estanflació.
– En quina mesura la globalització va ser una resposta a la crisi?
La segona via d’escapada global assajada pel capital per a enfrontar-se a l’estanflació va ser la “acumulació extensiva” o globalització, és a dir, la ràpida integració de les zones semicapitalistes, no-capitalistes i precapitalistes a l’economia global de mercat. Rosa Luxemburg, la celebrada economista i revolucionària alemanya, es va adonar d’aquest mecanisme fa molt temps, veient-lo com un mecanisme necessari per a restaurar la taxa de benefici en les economies metropolitanes. Com? Guanyant accés al treball barat; guanyant mercats, encara que limitats, nous; guanyant noves fonts de productes agrícoles i de matèria primeres barates; i creant noves àrees per a inversió en infraestructura. La integració es produeïx a través de la liberalització del comerç, eliminant els obstacles a la mobilitat del capital i abolint les fronteres per a la inversió exterior.
Xina, no cal dir, és el cas més destacat d’un àrea que era no-capitalista integrada en l’economia capitalista global en els últims 25 anys.
Per a contrarestar els seus declinants beneficis, un considerable nombre de corporacions empresarials situades entre les primeres 500 del rànquing de la revista Fortune han traslladat una part significativa de les seves operacions a Xina, a fi d’aprofitar els avantatges de l’anomenat “preu xinès” (els avantatges de costos derivats d’un treball barat xinès aparentment inesgotable). A mitjan la primera dècada del segle XXI, entre el 40 i el 50 per cent dels beneficis de les corporacions nord-americanes sortien de les seves operacions i vendes en l’exterior, i en especial, a Xina.
– Per què la globalització no va poder superar la crisi?
El problema amb aquesta via de sortida de l’estancament és que exacerba el problema de la sobreproducció, perquè afegeix capacitat productiva. La Xina dels últims 25 anys ha vingut a afegir un volum tremend de capacitat manufacturera, cosa que ha tingut per efecte deprimir els preus i els beneficis. No per casualitat, els beneficis de les corporacions nord-americanes van deixar de créixer cap a 1997- D’acord amb un índex estadístic, les taxes de beneficis de les 500 de Fortune va passar de 7,15 el 1960-69 a 5,30 el 1980-90, a 2,29 en 1990-99 i a 1,32 el 2000-2002.
Donats els limitats guanys obtinguts en punt a contenir l’impacte depressiu de la sobreproducción, ja a través de la reestructuració neoliberal, ja amb la globalització, la tercera via de sortida va resultar vital per a mantenir i elevar la rendibilitat. La tercera via és la financerització.
En el món ideal de la teoria econòmica neoclàssica, el sistema financer és el mecanisme, gràcies al com els estalviadors, o qui es troben en possessió de fons excedents, s’ajunten amb els empresaris que tenen necessitat dels seus fons per a invertir en producció. En el món real del capitalisme tardà, amb la inversió en indústria i en agricultura donant magres beneficis per causa de la sobreproducció, grans quantitats de fons excedents circulen i són invertits i reinvertits en el sector financer. És a dir, el sistema financer gira sobre si mateix.
El resultat és que s’eixampla l’escletxa oberta entre una economia financera hiperactiva i una economia real en estancament. Com bé observa un executiu financer: “hi ha hagut una creixent desconnexió entre l’economia real i l’economia financera en aquests últims anys. L’economia real ha crescut, però res comparable a l’economia financera… fins que va esclatar”.
El que no ens diu aquest observador és que la desconnexió entre l’economia real i l’economia financera no és accidental: que l’economia financera es va disparar precisament per a plantar cara a l’estancament derivat de la sobreproducció de l’economia real.
– Quins van ser els problemes de la financerització com a via de sortida?
El problema d’invertir en operacions del sector financer és que equival a esprémer valor de valor ja creat. Pot crear beneficis, d’acord, però no crea nou valor –només la indústria, l’agricultura, el comerç i els serveis creen valor nou—. Ja que els beneficis no es basen en la creació de valor nou o afegit, les operacions d’inversió resulten extremadament volàtils, i els preus de les accions, les obligacions i altres formes d’inversió poden arribar a divergir radicalment del seu valor real: per exemple, les accions en empreses incipients d’Internet, que es van mantenir per un temps a l’alça, sostingudes principalment per valoracions financeres en espiral, per a després desplomar-se. Els beneficis depenen, llavors, de l’aprofitament dels avantatges oferts per moviments de preus que divergeixen a l’alça del valor de les mercaderies, per a vendre oportunament abans que la realitat forci la “correcció” a la baixa per a ajustar-se als valors reals. L’alça radical dels preus d’un actiu, molt més allà dels valors reals, és el que es diu la formació d’una bombolla.
– Per què la financerització és tan volàtil?
Amb la rendibilitat depenent de cops especulatius, no resulta sorprenent que el sector financer vagi de bombolla en bombolla, o d’una mania especulativa a una altra.
Ja que està sostingut per una mania especulativa, el capitalisme induït financerament no ha deixat de batre registres en matèria de crisis financeres des que els mercats de capitals van ser desregulats i liberalitzats en els 80.
Abans de l’actual desastre de Wall Street, les més explosives van ser la crisi financera mexicana de 1994-95, la crisi financera asiàtica de 1997-1998, la crisi financera russa de 1996, el col·lapse del mercat de valors de Wall Street de 2001 i el col·lapse financer argentí de 2002.
L’antic secretari del Tresor amb Bill Clinton, un home de Wall Street –Rober Rubin—, va predir fa cinc anys que “les crisis financeres futures seran amb gairebé tota seguretat inevitables, i podrien arribar a ésser fins a pitjors.”
– Com es formen, creixen i esclaten les bombolles?
Emprem, a manera d’exemple, la crisi financera asiàtica de 1997-98.

• – Primer: balança de pagaments i liberalització financera imposades pel fMI i el Departament nordamericà del Tresor.
• – Després, entrada de fons estrangers a la recerca de ràpida i elevada rendibilitat, que significa que van entrar en el Mercat immobiliari i en el Mercat de valors.
• – Sobreinversió, que va dur a l’enfonsament dels preus en el Mercat de valors i en el Mercat immobiliari, el que, al seu torn, va conduir al pànic i a la conseqüent retiarda de fons: en 1997, en unes poques setmanes 100 mil milions de dòlars van abandonar les economies de l’aquest asiàtic.
• – Rescat dels especuladors estrangers per part del FMI.
• – Col·lapse de l’economia real: la recessió s’estén per tot l’Est asiàtic en 1998.
• – Malgrat de la desestabilització a gran escala, tots els intents realitzats per a imposar regulacions nacionals o globals del sistema financer van ser rebutjats amb raons purament ideològiques.

– Tornem a la present bombolla. Com es va formar?
L’actual col·lapse de Wall Street arrela en la bombolla tecnològica de fins dels 90, quan el preu de les accions de les empreses incipients en el món d’Internet es va disparar, per a després desplomar-se, resultant tot això en la pèrdua d’actius per valor de 7 bilions de dòlars i en la recessió de 2001-2002.
Les laxes polítiques monetàries de la Rerserva Federal en el regnat d’Alan Greenspan van estimular la bombolla tecnològica, i quan va col·lapsar donant pas a la recessió, Greenspan, tractant de prevenir una recessió duradora, va rebaixar al juny de 2003 els tipus d’interès a un nivell sense precedents en 45 anys (al 1%), mantenint-los en aquest nivell durant més d’un any. Amb això el que va aconseguir va ser estimular la formació d’altra bombolla: la bombolla immobiliària.
En data tan primerenca com 2002, economistes com Dean Baker, del Center for Economic Policy Research, van alertar sobre la formació d’una bombolla immobiliària. No obstant això, en data tan tardana com 2005 el llavors president del Consell Econòmic d’assessors de la Presidència de la nació i actual president de la Reserva Federal, Bern Bernanke, atribuïa l’increment dels preus de l’habitatge a EEUU a “uns fonaments econòmics robusts”, i no a l’activitat especulativa. A qui pot sorprendre que l’esclat de la crisi subprime a l’estiu de 2007 enxampés a aquest homenet amb la guàrdia totalment baixa?
-I com va créixer?
Escoltem-ho de boca d’un dels propis jugadors clau en els mercats, de George Soros: “Les institucions hipotecàries van animar als hipotecats a refinançar les seves hipoteques aprofitant la revaloració experimentada mentrestant per les seves cases. Van rebaixar els seus criteris de préstec i van introduir nous productes, com hipoteques a interès variable, hipoteques que ’només servien interessos’ i ’ofertes promocionals’ amb tipus d’interès per a trencar-se de riure. Tot això va animar a especular amb l’habitatge. Els preus de les cases van començar a pujar a un ritme de dos dígits. Això va servir per a retroalimentar l’especulació, i l’alça dels preus immobiliaris va aconseguir que els propietaris de cases se sentissin rics; el resultat va ser el boom consumista que ha sostingut a l’economia aquests últims anys.”
Observant les coses més de prop, es veu que la crisi hipotecària no va resultar d’una oferta superior a la demanda real. La “demanda” estava, per molt, fabricada per la mania especulativa de promotors i financers obstinats a aconseguir grans beneficis a partir del seu accés als diners forans que va inundar als EEUU de l’última dècada. Ingents volums hipotecaris van ser agressivament oferts i venuts a milions de persones que, normalment, no haurien pogut permetre-s’ho oferint-los uns tipus d’interès ridículament baixos, ulteriorment ajustables per a treure més diners dels propietaris de cases.
– Però com van poder les hipoteques subprime degenerar en un problema d’aquestes dimensions?
Perquè els actius van passar llavors a ser “securitzats”: els qui havien generat les hipoteques, van procedir a amalgamar-les amb altres actius en complexos productes derivats anomenats “obligacions de deute colateralizat” (CDO, per les seves sigles en anglès), la qual cosa va resultar relativament fàcil atès que treballaven amb diversos tipus d’intermediaris que, sabedors del risc, es desfeien d’aquests títols de valors el més ràpidament possible, passant-los a altres bancs i inversors institucionals. Aquestes institucions, al seu torn, es desfeien del producte, passant-lo a altres bancs i a institucions financeres foranes.
Quan van augmentar els tipus d’interès dels préstecs subprime, de les hipoteques variables i d’altres préstecs immobiliaris, el joc va tocar a la seva fi. Hi ha prop de 6 milions d’hipoteques subprime, el 40% de les quals entraran en impagament en els pròxims dos anys, segons estimacions de Soros.
Als quals cal afegir altres 5 milions d’impagaments en els pròxims 7 anys, derivats dels tipus hipotecaris variables i d’altres “préstecs flexibles”. Però els títols, el valor dels quals es conta per bilions de dòlars, ja s’han infiltrat com un virus en el sistema financer global. El gegantesc sistema circulatori del capitalisme global ha estat fatalment infectat.
– Però com van poder els titans de Wall Street desplomar-se com un castell de cartes?
El que va ocórrer amb Lehman Brothers, Merrill Lynch, Fannie Mae, Freddie Mac i Bear Stearns va ser, simplement, que les pèrdues representades per aquests títols tòxics depassaven per molt les seves reserves, el que va conduir a la seva caiguda. I més cauran, probablement, quan els seus llibres de comptabilitat, en els quals ara aquests títols figuren en l’Haver, es corregeixin per a reflectir l’actual valor d’aquests actius.
I molts altres els seguiran, a mesura que vagin quedant exposades altres operacions especulatives, com les centrades en les targetes de crèdit i en les diferents varietats d’assegurances contra riscos. AIG va caure per causa de la seva gegantesca exposició en l’àrea no-regulada dels contractes de protecció creditícia derivada (credit default swaps), uns derivats financers que permetien als inversors apostar diners a la possibilitat que les empreses no poguessin retornar els préstecs.
Tals apostes sobre impagaments crediticis representen ara un mercat de 45 bilions de dòlars, un mercat, com aquest, que manca de tota regulació. La ciclòpia dimensió dels actius que podrien quedar danyats en cas que AIG col·lapsés va ser el que va moure a Washington a canviar d’idea i intervenir per a rescatar-lo, després d’haver deixat caure a Lehman Brothers.
– Què passarà ara?
Pot dir-se sense por d’equivocar-se que hi haurà més fallides i més nacionalitzacions i intervencions públiques, ocupant les institucions i els bancs estrangers un paper auxiliar del govern dels EEUU. Que el col·lapse de Wall Street anirà a més i perllongarà la recessió nord-americana. I que la recessió a EEUU es comunicarà a Àsia i a la resta del món, que sofrirà també una recessió, si no alguna cosa pitjor. La raó d’això últim és que el principal mercat exterior de Xina són els EEUU i que Xina, al seu torn, importa matèries primeres i béns intermedis –dels quals se serveix per a les seves exportacions als EEUU— de Japó, Corea i el Sud-est asiàtic. La globalització ha fet impossible el “desacoblament”. Els EEUU, Xina i l’Est asiàtic caminen ara com tres presoners lligats a una mateixa cadena.
– I per tant, en resum?
La caiguda de Wall Street no només es deu a la cobdícia i a la falta de regulació estatal d’un sector hiperactiu. El col·lapse de Wall Street enfonsa les seves arrels en la crisi de sobreproducció que ha estat la plaga del capitalisme global des de mitjans dels 70.
La financerització de la inversió ha estat una de les vies d’escapi per a sortir de l’estancament, sent les altres dues la reestructuració neoliberal i la globalització. Havent resultat de poc alleujament la reestructuració neoliberal i la globalització, la financeritzación va semblar atractiva com mecanisme de restauració de la rendibilitat. Però el que ara ha quedat demostrat és que la financerització és un camí perillós que duu a la formació de bombolles especulatives, capaces d’oferir una efímera prosperitat a uns quants, però que acaben en el col·lapse empresarial i en la recessió de l’economia real.
Les qüestions clau són aquestes: Com de profunda i duradora serà aquesta recessió? Necessitarà l’economia dels EEUU generar una altra bombolla especulativa per a sortir d’aquesta recessió? I si és el cas, on es formarà la següent bombolla? Alguns diuen que la pròxima sorgirà en el complex militar-industrial o en el “capitalisme del desastre” sobre el qual escriu Naomi Klein. Però això ja són figues d’un altre paner.
*Walden Bello, professor de ciències polítiques i socials en la Universitat de Filipines (Manila), és membre del Transnational Institute d’Amsterdam i president de Freedom from Debt Coalition, així com analista sènior a Focus on the Global South. Publicat originalment a Focus on the Global South (Traducció catalana de la Fàbrica )

L’organització pagesa internacional Via Campesina (Via Camperola) analitza les causes de la crisi alimentària que pateixen els països en vies de desenvolupament, denunciant les polítiques econòmiques impulsades pel FMI i el BM i la imposició de la liberalització de l’OMC, que han destruït la producció agrícola d’aquests països, posant les bases per a l’actual crisi causada pels grans increments de preus derivats de l’auge dels agrocombustibles i l’especulació financera en uns mercats controlats per grans companyies multinacionals. I proposa un seguit de mesures urgents que permetin tant als camperols com petits agricultors viure de produir el menjar necessari a preus que no castiguin a les masses empobrides del planeta.

Una resposta a la crisi alimentària global: els camperols i petits agricultors poden alimentar el món

Els preus dels cereals en el mercat mundial estan pujant. Els preus del blat han augmentat un 130% en el període de març 2007-març 2008. Els preus de l’arròs van augmentar gairebé un 17% en el 2007 i van augmentar altre 30% al març del 2008. Els preus del blat de moro van pujar un 35% entre març del 2007 i març del 2008. En els països que depenen molt de la importació d’aliments, alguns preus han pujat dramàticament. Les famílies pobres veuen que pugen els rebuts del menjar i que no poden ja assumir les despeses per a comprar el mínim necessari. En molts països els preus dels cereals s’han doblat o triplicat durant l’any passat. Els governs d’aquests països estan sota molta pressió per a fer accessible el menjar a un preu raonable. El govern d’Haití ja s’ha trobat amb aquest problema. I en nombrosos altres països (com per exemple Camerun, Egipte, Filipines…) estan tenint lloc fortes protestes.

La crisi actual: una conseqüència de la liberalització de l’agricultura

Alguns analistes han estat culpant exclusivament als agrocombustibles, a la creixent demanda mundial o a l’escalfament global de l’actual crisi alimentària. Però en realitat, aquesta crisi també és el resultat de molts anys de polítiques destructives que van soscavar les produccions nacionals d’aliments, i van obligar als camperols/es a produir cultius comercials per a companyies transnacionals (CTN) i a comprar els seus aliments de les mateixes multinacionals (o a altres…) en el mercat mundial.
En els últims 20-30 anys el Banc Mundial i el Fons Monetari Internacional (FMI), i posteriorment l’Organització Mundial del Comerç (OMC) han forçat als països a disminuir la seva inversió en la producció alimentària i el seu suport als i les camperoles i pagesos o petits agricultors, que són les claus de la producció alimentària. No obstant això els petits productors són els productors claus d’aliments del món.
Els donants internacionals principals mostren la falta d’interès en la producció d’aliments. La cooperació al desenvolupament dels països industrialitzats cap als països en vies de desenvolupament va ascendir de 20 bilions de dòlars (1980) a 100 bilions de dòlars (2007). L’aportació per a l’agricultura, no obstant això, va descendir de 17 bilions de dòlars a 3 bilions de dòlars (2007). I la major part d’aquests fons probablement no es va destinar a la producció alimentària basada en els i les camperoles.
Sota les polítiques neoliberals, van considerar que els fons de reserva administrats per l’Estat eren massa cars i els governs van haver de reduir-los i privatitzar-los. Per exemple Bulog, la companyia estatal d’Indonèsia que es va fundar per a regular els fons de reserva, es va privatitzar en 1998 sota les polítiques del Fons Monetari Internacional. Sota la pressió de l’OMC les juntes estatals del mercat han estat desmantellades, perquè es considera que van contra el principi de “lliure“ comerç. Els tractats de l’OMC han forçat als països a “liberalitzar” els seus mercats agrícoles: reduir taxes a la importació (la qual cosa va ser una pèrdua important d’ingressos per als països importadors!) i acceptar importacions d’almenys el 5% del seu consum intern, fins i tot encara que no les necessités. Al mateix temps, les multinacionals han seguit fent dúmping amb els excedents en els seus mercats, utilitzant totes les formes de subsidis directes i indirectes a l’exportació.
A més, els governs nacionals no han assolit estabilitzar els seus mercats i protegir als agricultors i consumidors de les fluctuacions sobtades dels preus.

Les polítiques neoliberals han destruït la capacitat dels països d’alimentar-se a si mateixos.

Després de 14 anys del NAFTA (Tractat de Lliure Comerç de Nord Amèrica) Mèxic va passar per una gran crisi, anomenada amb freqüència la “crisi de la tortilla”. De ser un país exportador, Mèxic va passar a ser depenent de la importació de blat de moro d’Estats Units. Actualment Mèxic importa el 30% del seu consum de blat de moro. Avui dia, les creixents quantitats de blat de moro dels EEUU han estat sobtadament derivades a la producció d’agrocombustibles. Les quantitats disponibles per als mercats mexicans han disminuït, provocant un augment de preus.
En 1992, els agricultors d’Indonèsia van produir soja suficient per a proveir el mercat domèstic. El tofu fet amb soja i el ‘tempeh’ són part important de la dieta diària en tot l’arxipèlag. Seguint la doctrina neoliberal, el país va obrir les seves fronteres als aliments importats, permetent que la soja barata d’EUA inundés el mercat. Això va destruir la producció nacional. Avui, el 60% de la soja que es consumeix a Indonèsia és d’importació. Els preus rècord del passat gener de la soja d’EUA van conduir a una crisi nacional, quan el preu ‘del tempeh’ i el tofu (la “carn dels pobres”) es va doblar en poques setmanes.
Segons la FAO, el dèficit alimentari en l’oest d’Àfrica va augmentar un 81% en el període de 1995-2004. En aquest període la importació de cereals va augmentar un 102%, la de sucre un 83%, els productes làctics un 152% i les aus un 500%. D’acord amb el FIDA (2007), no obstant això, aquesta regió té el potencial de produir aliments suficients. I per tot el món, malgrat que augmenta la vulnerabilitat dels països, la liberalització avança: La Unió Europea està forçant als països de la ACP a l’anomenat Acord de Col·laboració Econòmica, per a liberalitzar el sector agrícola amb efectes adversos predictibles per a la producció alimentària.

El boom dels agrocombustibles: un impacte sobtat en els mercats mundials

L’emergència dels agrocombustibles és una altra de les causes de l’augment de preus dels aliments. Durant els últims anys, les multinacionals i els poders econòmics mundials, com EUA i la UE, han desenvolupat ràpidament la producció d’agrocombustibles. Subsidis i inversions massives s’estan dirigint cap a aquest sector en auge. Amb el resultat que les terres estan passant en poc temps de manera massiva de la producció de menjar a la producció d’agrocombustibles. I una part important del blat de moro dels EUA ha “desaparegut” sobtadament, ja que va ser comprada per a la producció d’etanol. Aquesta explosió incontrolada del sector dels biocombustibles va causar un gran impacte en els ja inestables mercats internacionals de l’agricultura. Egipte, un dels majors importadors de cereals, ha reclamat als EUAi a la UE que aturin el creixement de la producció de blat de moro i altres cultius per als agrocombustibles. A Egipte els preus dels aliments, incloent el pa subvencionat, van pujar prop d’un 30% l’any passat. A Filipines, el govern s’està fixant en 1,2 milions d’hectàrees per a la producció de “jatropha” en la illa del sud, Mindanao, mitjançant la Companyia Nacional del Petroli de Filipines – Corporació de Combustibles Alternatius. També està identificant més de 400,000 hectàrees de terra per a inversions del sector privat. El Jatropha curcas és un arbust no comestible resistent a la sequera. Produeïx fruits de la grandària de pilotes de golf que contenen un oli que pot convertir-se en agrocombustible. S’esperen impactes sobre la seguretat alimentària local.

Especuladors: aposta per l’escassesa esperada

L’especulació, sovint eclipsada en els debats públics, és una de les causes principals de l’actual crisi dels aliments. La producció roman a un nivell alt, però els especuladors aposten en l’escassesa esperada i augmenten artificialment els preus.
La producció mundial de gra en 2007/2008 està estimada en 2108 milions de tones (un augment de 4,7% comparat a la del 2006/2007). Això supera bastant la mitjana de creixement del 2% en la passada dècada. El consum mig de cereals per a l’alimentació va augmentar prop del 1% anual i arribarà a 1009 milions de tones en 2007/2008. L’ús per a farratge va augmentar un 2% fins a 756 milions de tones. I l’ús per a altres fins serà de prop de 364 milions de tones. Una part important d’aquesta quantitat és blat de moro (95 milions de tones), i la major part es destina a agrocombustibles. S’espera que EUA utilitzi 81 milions de tones de blat de moro per a etanol, un 37% més que en 2006/2007. Es calcula que les reserves mundials de cereal disminueixin 21 milions de tones (5%) fins a arribar a 405 milions de tones al final de la temporada de 2008. Les reserves han anat descendint durant molts anys. Ara les reserves estan en el seu nivell més baix en 25 anys.
Encara que és cert que durant els últims anys la demanda ha augmentat un poc més comparada amb la producció, una política nacional i internacional equilibrada dirigida a la producció alimentària de cada país podria fàcilment corregir la situació i assegurar preus estables per als/as camperols/as i consumidors/as.
Les multinacionals i els analistes convencionals prediuen que la terra s’utilitzarà cada vegada més per a agrocombustibles (blat de moro, però també oli de palma, llavor de colza, canya de sucre…) Prediuen que la mitja classe ascendent d’Àsia començarà a comprar carn la qual cosa augmentarà la demanda de cereals. A més prediuen efectes climàtics negatius per a la producció alimentària, com sequeres i inundacions severes. Mentrestant, les multinacionals obtenen agressivament enormes àrees de terres agrícoles al voltant de les ciutats amb fins especulatius, expulsant als camperols. A l’Índia s’han establert més de 700 “Noves Zones Econòmiques”, expulsant de les seves terres als agricultors.

Basant-se en aquestes prediccions, les multinacionals manipulen els mercats

Els venedors mantenen les seves reserves allunyades del mercat per a estimular les pujades de preu en el mercat nacional, creant enormes beneficis. A Indonèsia, justament durant la pujada del preu de la soja el gener de 2008, la companyia PT Cargill Indonèsia conservava encara 13,000 tones de soja en els seus magatzems de Surabaya, esperant que els preus arribessin a un record.
En molts països, els grans supermercats estan a punt d’obtenir el monopoli del poder i augmenten els preus molt més del justificat per la pujada de preus dels productes agrícoles. Per exemple, a França, el preu de certs iogurts de va incrementar un 40% encara que el cost de la llet només suposa un terç del preu total. Una pujada substancial dels preus de la llet per als agricultors mai podria causar tal augment de preu.
A Alemanya, els agricultors han vist com els preus que els paguen en la granja per la llet han descendit un 20-30%, duent-los a la fallida. Això es deu al fet que els supermercats utilitzen productes làctics barats com un instrument de màrqueting per a atreure als consumidors.
L’especulació financera internacional està jugant un paper molt important en l’augment de preus dels aliments des de l’estiu de 2007. A causa de la crisi financera dels EUA, els especuladors han començat a canviar els productes financers per les matèries primeres, incloent els productes agrícoles. Això afecta directament als preus en el mercat domèstic, doncs molts països depenen cada vegada més de la importació d’aliments.
Això està ocorrent mentre encara hi ha suficient menjar en el món per a alimentar a la població global. Segons la FAO, el món podria encara alimentar fins a 12.000 milions de persones en el futur.

Lliçons apreses de la crisi: El mercat no resoldrà el problema

La inestabilitat del mercat alimentari internacional és una de les característiques dels mercats agrícoles: com que la producció és de temporada i variable, els augments de producció no poden reconèixer-se molt ràpid, doncs els cultius necessiten temps per a créixer. Alhora, el consum no augmenta molt encara que hagi més menjar disponible. Les petites diferències en els subministraments i la demanda, les incerteses relatives a les collites futures i l’especulació en els mercats internacionals poden crear efectes enormes en els preus. La volatilitat en els mercats alimentaris és deguda sobretot a la desregulación, la falta de control sobre els grans agents i la falta de la necessària intervenció estatal a nivell internacional i nacional per a estabilitzar els mercats. Els mercats desregulats són una part crucial del problema!

Els i les camperoles i pageses no es beneficien dels alts preus

Mentre els especuladors i comerços a gran escala es beneficien de la crisi actual, la majoria dels camperols i agricultors no es beneficien dels preus alts. Ells conreen els aliments, però la collita sovint se’ls pren de les mans: ja està venuda al que presta els diners, a la companyia d’insums agrícoles o directament al comerciant o a la unitat de processament.
Encara que els preus que es paguen als camperols han pujat per a alguns cereals, aquest augment és molt poc comparat amb els increments en el mercat mundial i als augments que s’han imposat als consumidors. Si els aliments del mercat vénen dels productors del país, sovint els beneficis de les pujades de preus se’ls enduen les companyies i altres intermediaris que compren els productes dels camperols i els venen a preu car. Si els productes vénen del mercat internacional, això és encara més clar: les companyies multinacionals controlen aquest mercat. Ells defineixen a quins preus es compren els productes en el país original i a quins preus es venen en el país que els importa. Encara que en certs casos els preus sí que van pujar per als productors, la major part d’aquesta pujada la cobren altres. A causa del augment en els costos de producció, en el sector dels làctics i la carn, els camperols veuen fins i tot com els seus preus baixen mentre que els preus als consumidors es disparen.
Malgrat alguns augments moderadors dels preus al nivell de les granges, els ramaders estan en crisi a causa de l’augment dels preus del farratge, i els productors de cereals s’enfronten a grans augments en els preus dels fertilitzants que depenen del petroli. Els agricultors venen la seva producció a un preu extremadament baix comparat amb el que paguen els consumidors. A Europa, la Coordinadora d’Organitzacions d’Agricultors i Ramaders (COAG) de l’Estat Espanyol va calcular que els consumidors a l’Estat paguen fins a un 600% més del que obté el productor per la seva producció. Nombres similars també existeixen en altres països, on els preus del consum es defineixen principalment pels costos de processament, transport i venda al públic.

Entre les víctimes: Pagesos, camperols sense terra i productors de cultius comercials

Els treballadors de l’agricultura, així com moltes persones de les àrees rurals, també han de comprar menjar, doncs no tenen accés a terres en les quals produir. Com resultat, la crisi actual els perjudica severament.
Alguns camperols potser tenen terra, però estan obligats a produir cultius comercials en lloc d’aliments. L’increment del preu de l’oli comestible a Indonèsia des de 2007 no ha beneficiat als camperols d’oli de palma. Ells només van rebre un petit increment del preu de part dels grans compradors, i no entenen perquè la gent del carrer i els consumidors han de sofrir preus tan alts per a l’oli comestible. Molts d’ells estan treballant amb contractes amb grans companyies de negocis agrícoles que processen, refinen i venen el producte. Un petit nombre de grans companyies agrícoles ha augmentat els preus domèstics, seguint la pujada internacional dels preus. El model de contracte agrícola provoca que els agricultors no puguin produir menjar per a les seves famílies, doncs estan obligats a produir monocultius comercials, com la canya de sucre, l’oli de palma, el cafè, el te i el cacau. Això significa que fins i tot encara que els camperols rebin un petit augment per al seu cultiu comercial, han de pagar molt més cara el menjar en el mercat. I per tant, la pujada de preus del menjar causa també major pobresa en les seves famílies.

Els consumidors urbans en pateixen les conseqüències

Les polítiques de liberalització de les últimes dècades han expulsat a milions de persones a les àrees urbanes, on la majoria d’ells acaben en barris pobres, amb una vida molt precària i forçats a vendre el seu treball molt barat i a comprar el menjar i altres béns a preu molt alt. Ells són les primeres víctimes de la crisi actual, doncs no tenen manera de produir el seu propi aliment. El seu nombre ha augmentat dramàticament i han de gastar una gran part dels seus ingressos en menjar. D’acord amb la FAO, en els països en vies de desenvolupament el menjar representa fins al 60-80% de la despesa dels/les consumidors/es (incloent camperols sense terra i treballadors del camp). Les companyies exploten despietadament la situació actual, accepten que un creixent nombre de persones passin fam perquè no tenen els diners per a comprar el menjar disponible. Els governs es veuen forçats a importar aliments cars per a arribar a la demanda dels consumidors i no disposen dels mitjans per a donar suport als consumidors més pobres

Més lliure comerç no resoldrà la crisi

Algunes institucions com el Banc Mundial i el FMI, així com alguns governs, estan ara advocant per invertir més en agricultura, per incrementar l’ajuda alimentària per als països pobres importadors d’aliments i liberalitzar més els mercats perquè els països puguin millorar els seus ingressos mitjançant l’exportació. Molts argumenten que necessitem models de producció més intensius, el que per a ells significa més insums industrials en l’agricultura, incloent la introducció d’OGM (Organismes modificats genèticament) i l’ús de més energia fòssil!
Segueixen promovent més accés per a les seves multinacionals en la Ronda de Doha i condicionar el suport financer extra a criteris polítics per a augmentar la dependència d’aquests països. No diuen res sobre la necessitat d’una major regulació i estabilització del mercat. I arribarà l’ajuda que ha d’anar a la producció agrícola basada en els camperols?. Ells aniran als països importadors oferint una “ajuda” financera, invertiran més en la producció alimentària comercial i seguiran imposant la mateixa recepta de desregulació i privatització.
En les negociacions de l’OMC, els preus alts s’usen per a fer que els governs acceptin futures retallades de tarifes i una major liberalització dels mercats agrícoles. Això crearà la següent crisi, quan les fluctuacions dels preus vagin en altra direcció.

Una sortida a la crisi: Reconstruir les economies alimentàries nacionals

Per a corregir la crisi actual, La Via Campesina creu que els països haurien de donar prioritat en els seus pressupostos a ajudar als consumidors més pobres perquè puguin accedir a suficient menjar. Mentrestant, haurien de donar més importància a la producció domèstica d’aliments per a deixar de ser tan dependents del mercat mundial.
Si que necessitem una producció d’aliments més intensiva, però intensiva quant al treball i a l’ús sostenible dels recursos naturals. Cal desenvolupar sistemes de producció diferents, sistemes que no estiguin enfocats exclusivament en els cultius principals com el blat de moro, la soja, l’arròs i el blat, sinó que integrin els aliments locals que han estat oblidats des de la revolució verda… Les famílies de petits agricultors poden produir una gran varietat d’aliments que garanteixin una dieta equilibrada i alguns excedents per als mercats. És una protecció contra la fam!
Els preus del mercat intern han d’estabilitzar-se en un nivell raonable per als camperols i consumidors. Perquè els camperols puguin rebre preus que cobreixin els costos de producció i assegurin uns ingressos dignes i per als consumidors, perquè estiguin protegits dels preus alts. Cal potenciar la venda directa dels camperols i petits agricultors als consumidors. El senyor Jacques Diouf, secretari general de FAO, ha afirmat que els països en vies de desenvolupament han de poder arribar a l’autosuficiència alimentària.
En cada país cal establir un sistema d’intervenció que pugui estabilitzar els preus del mercat. Per a aconseguir-lo, els controls a la importació, amb taxes i quotes, són necessaris amb la finalitat de regular la importació i evitar el dúmping o les importacions barates que destruïxen la producció interna del país. Cal establir una reserva de seguretat estatal amb l’objectiu d’estabilitzar el mercat intern: en temps d’excedents, el cereal pot agafar-se del mercat per a construir aquest fons de reserva i utilitzar-lo en casos de carestia de cereals.
Per tant, la terra hauria de distribuir-se de forma igualitària a les persones sense terra i a les famílies dels/les camperols/es mitjançant una genuïna reforma agrària i de la terra. Aquesta hauria d’incloure el control i l’accés a l’aigua, les llavors, crèdits i tecnologia apropiada. Ha de permetre’s a les persones produir de nou el seu propi aliment i sustentar a les seves pròpies comunitats. Cal impedir que arrabassin i desallotgin les terres i que s’expandeixin les terres dedicades a l’agricultura dels grans agronegocis. Es necessiten mesures immediates per a donar suport als petits agriculturs i camperols/es a augmentar la seva producció agroecològica d’aliments.
Els governs nacionals no han de repetir l’error de promoure que les grans companyies agrícoles inverteixin en unitats de producció massiva d’aliments. Segons la FAO, els països de l’antiga URSS planegen obrir les seves terres a les companyies d’agronegocis per a produir menjar en la terra que actualment no es conrea. Això pot convertir-se en altre error si es presenta com una solució a la crisi dels aliments.

Regular els mercats internacionals i aplicar drets bàsics

A nivell internacional cal prendre mesures per a l’estabilització. Han d’establir-se reserves de seguretat internacionals així com un mecanisme d’intervenció per a estabilitzar els preus a un nivell raonable en els mercats internacionals. Els països exportadors han d’acceptar les normes internacionals que controlen les quantitats que poden dur al mercat.
Els països han de tenir la llibertat de controlar les importacions per a poder protegir la producció nacional d’aliments.
La producció de cereals per a agrocombustibles és inacceptable i ha d’aturar-se, ja que competeix amb la producció d’aliments. Com a primer pas demanem una moratòria immediata sobre els agrocombustibles, com va proposar l’antic enviat especial de l’ONU, Jean Ziegler, en relació al Dret als Aliments.
La influència de les companyies multinacionals ha de limitar-se i el comerç internacional de matèries primeres ha de dur-se a un mínim necessari. La producció de cada país hauria de satisfer el màxim possible de la demanda interna. Aquest és l’única manera de protegir als camperols i consumidors de les fluctuacions sobtades dels preus provinents del mercat internacional.
Un possible acord en la Ronda de Doha significarà altre impacte per a la producció d’aliments basada en els camperols; per tant cal rebutjar qualsevol acord.

Els i les camperols i els petits agricultors són els principals productors d’aliments

A Via Campesina estem convençuts que els camperols i els pagesos poden alimentar al món. Per això han de considerar-se un element clau de la solució. Amb suficient voluntat política i l’aplicació de polítiques adequades, més camperols i petits agricultors podrien produir fàcilment aliment suficient per un preu raonable. L’actual situació demostra que necessitem canvis!
Ha arribat el moment de la sobirania alimentària!
Via Campesina
http://www.viacampesina.org
Maig de 2008

El periòdic l’Accent entrevista David Harvey (1935, Anglaterra) , geògraf social de referència mundial. Des de la seva plaça de professor a la Universitat de Nova York, els darrers anys ha estudiat i escrit diversos llibres per explicar com funciona el capitalisme actualment especialment en relació a l´espai urbà. Una de les seves bases són 40 anys impartint ininterrompudament un curs de lectura d´El Capital, de Karl Marx, un llibre que diu que és especialment pertinent de llegir actualment.
Sentim dir als mitjans de comunicació que l´arrel de la crisi actual són els mals usos d´alguns agents financers. Comparteix aquest diagnòstic?
No, el problema és que les respostes a per què ha succeït la crisi no van al fons del problema; l´avaricia dels agents de borsa de Wall Street no és fonamental, no van a l´arrel, ni tampoc el fet que calgui fer alguns canvis legislatius. Jo estaria d´acord que es posin mecanismes de control i penalització als agents de Wall Street i que es millorin les lleis, però res d´això resol l´origen real de la crisi.
Quin és, doncs, el fons de la qüestió?
Que l´economia capitalista necessita créixer. El capitalisme necessita continuar invertint i reinvertint els diners per sempre fer-ne més, s´ha d´expandir constantment. Ho sabem per la història del sistema. En els darrers anys l´instrument que han fet servir és el desenvolupament immobiliari i la urbanització de grans espais (construcció d´autopistes, centres comercials, barris de negocis, barris residencials, desenvolupament perifèric). Han fomentat que la gent s´endeutés perquè el sistema seguís funcionant. La guerra també absorbeix excedents del capital, però si ens hi fixem és l´expansió immobiliària la que a tots els països ha provocat un creixement del 3% o més, i en el cas de la Xina l´espectacular 10%.
En quin context es troben les classes treballadores per afrontar la crisi?
L´ofensiva neoliberal ha mantingut els salaris sense augments significatius des dels anys 70. Al llarg d´aquests anys el poder s´ha encarregat de desmantellar les organitzacions sindicals i ha flexibilitzat les jornades de treball. Però paral·lelament ha endeutat la gent: “Si no tens diners ara”, els deien, “et fem un préstec”. Així han enfonsat milers de treballadors que van entrar al joc de les hipoteques, que és el que ha servit per pagar el capitalisme financer, i ara aquest mateix els deixa sense casa i els seus governs es dediquen a rescatar aquestes entitats, i paguen als directius milers de dòlars. Quin tipus de sistema és aquest?
I com justifiquen de cara a l´opinió pública aquesta enorme inversió en les entitats financeres?
A través de l´amenaça, que consisteix a dir: “Si nosaltres caiem, el mercat sencer caurà, es pararà i el capitalisme sencer entrarà en crisis. I tots patireu les conseqüències”. I és cert. Però per què enlloc de donar els diners a les entitats financeres no els donen directament a les persones que tenen problemes per pagar les hipoteques? Doncs perquè els financers de Wall Street són en realitat el govern dels EUA.
Aquesta no és pas la primera crisi que pateix el capital financer.
Certament. Per exemple, l´any 1982 l´Estat mexicà va fer fallida, no podia pagar els deutes que havia anat adquirint amb els bancs de Nova York. A través de l´FMI i de les polítiques estructurals neoliberals, van obligar Mèxic a pagar el deute amb els banquers dels EUA. Així que van espoliar el país per pagar la banca de Wall Street. La teoria neoliberal, aleshores, com ara, deixa d´existir amb aquest pla d´intervenció estatal per salvar les finances. Però la pràctica neoliberal no deixa d´existir sinó que ara assistim a l´època de màxima plenitud.
Per què diu que és de màxima plenitud?
Perquè davant del conflicte entre salvar les institucions financeres o salvar la gent i les seves necessitats, els governs escullen salvar les institucions financeres. Això és la pràctica neoliberal. Els governs obren espais i creen entorns favorables als negocis.
Aquesta crisi podria significar la fi del neoliberalisme com l´hem conegut fins ara?
No, en absolut. El que faran els capitals financers és buscar nous espais de negoci, privatitzant més encara, desposseint més capes de població, com les classes mitges, per obtenir majors beneficis.
Però això no pot ser perillós per ells? La classe mitja ha estat una base per sostenir el sistema capitalista fins ara.
Cert, i ja ho he vist amb alguns amics meus, que fa dos anys em titllaven de ximple per declarar-me comunista, però que ara em comencen a donar la raó en algunes coses que els deia.
Pensa que la crisi pot condicionar les eleccions nord-americanes?
Sí, cada cop que la crisi va a més, el candidat demòcrata augmenta l´avantatge sobre el republicà. Sé de força gent que fins fa dues setmanes deien que votarien McCain (i ho volien fer per motius racistes), però ara que veuen perillar les seves pensions han decidit donar el seu vot a Obama.
Però si guanya Obama tindrà capacitat i voluntat real de canviar qüestions de fons del sistema?
És evident que els demòcrates formen part del sistema i també estan vinculats a les grans corporacions, però és millor un president més moderat, que en alguns aspectes es pot equiparar a la socialdemocràcia europea, que no pas la continuïtat respecte als neocons.

Més enllà de les possibilitats d´Obama d´introduir algunes millores, considera que hi ha possibilitats de transformar el sistema?
Jo tinc esperança. Avui dia s´ha vist la falsedat total de la ideologia neoliberal: això de treballar per l´individu i no per la col·lectivitat. La idea que repetia la Thatcher que no hi ha alternativa possible, no és veritat, i avui ho han demostrat ells mateixos .
Considera que l´esquerra es troba en una bona posició per aprofitar aquesta deslegitimació del sistema?
Hi ha molts partits que es diuen d´esquerres, com els laboristes anglesos, que no tenen cap voluntat de transformar el sistema. Pel que fa a l´esquerra real, als partits comunistes, a l´esquerra revolucionària… no tenen una força real. És clar que no acabarem amb el sistema sense violència, sense lluitar per recuperar els nostres drets, però aquests partits clàssics no tenen capacitat per fer-ho.
Qui podria fer-ho?
Hi ha un seguit de moviments socials, fragmentats i locals, que aspiren a ser una esperança de canvi. Aquest moviments han d´aconseguir recuperar part de poder estatal per recolzar al poble i les seves necessitats. Han d´aprendre a pensar i a actuar com una classe. Tal com han fet durant més de trenta anys el capitalisme financer, fent polítiques, legislant, privatitzant en favor dels seus interessos de classe.  El problema és que una part important d´aquests grups no es planteja la consecució del poder. Però aleshores com pots transformar el sistema?

Vostè fa anys que imparteix classes sobre El Capital, de Marx. Què li diria a un jove activista per animar-lo a llegir-lo?
D´entrada li diria que el llegeixi perquè és un llibre molt ben escrit i molt interessant de llegir. Però sobretot li diria que el llegeixi perquè, encara que estigui escrit a mitjans segle XIX, hi trobarà les claus per entendre el que està passant al món actualment. Alguns economistes, professors d´universitat i polítics ara l´estan recuperant i es prenen seriosament les seves anàlisis. No és un llibre fàcil, li has de dedicar temps, però serveix per interpretar adequadament com el capitalisme desposseeix la classe obrera i actua contra els més oprimits apropiant-se del valor de la producció que generen.
L. Altarriba / E. Bermejo, Barcelona. Entrevista publicada al periòdic popular l’ACCENT, número 140, octubre 2008

George Monbiot explica com el pensament neoliberal ha anat guanyant pes des de la seva creació ara fa 60 anys fins a esdevenir la ideologia que avui regeix les polítiques dels governs.
Una colla d’intel·lectuals i elitistes ha segrestat el debat econòmic, i ara ens trobem amb els seus efectes catastròfics.
Per primera vegada el deute dels consumidors del Regne Unit supera el total del seu Producte Nacional Brut: un recent informe mostra que devem 1.35 bilions de lliures.  Els inspectors dels Estats Units han descobert que 77000 ponts de carretera estan en el mateix perillós estat que aquell que es va esfondrar al Mississipí. Dos anys després cop de l’huracà Katrina, 120.000 persones de Nova Orleans encara viuen en caravanes o en allotjaments temporals. Mentre el canvi climàtic s’accelera, els governs refusen emprendre accions necessàries. Una desigualtat creixent amenaça de crear les societats més dividides que el món ha vist des de la primera guerra mundial. Ara, una crisi financera causada pels préstecs no regulats pot deixar centenars de milers de persones sense casa i desencadenar un devessall de problemes econòmics.
Aquests problemes semblen no tenir relació entre ells, però tots tenen alguna cosa en comú. Tenen el seu orígen en gran part d’una cimera que tingué lloc fa 60 anys en un balneari Suís. Una cimera que posà les bases de la filosofia de govern que és responsable de molts, potser la majoria, de les nostres crisis contemporànies.
Quan la Mont Pelerin Society es reuní per primera vegada, l’any 1947, el seu projecte polític no tenia nom, però sabia cap on anava. El fundador de la societat, Friedrich von Hayek, remarcà que la batalla de les idees costaria almenys una generació de guanyar, però sabia que el seu exèrcit intel·lectual atrauria poderosos suports. La seva filosofia, que seria més tard coneguda  com a neoliberalisme, s’avenia amb els interessos dels ultra-rics, i per tant els ultra-rics pagarien per ella.
El neoliberalisme afirma que tots hi guanyem amb la màxima llibertat de mercat i la mínima intervenció de l’estat. El paper del govern s’ha de restringir a crear i defensar mercats, protegir la propietat privada i defensar el regne. Totes les altres funcions han de ser confiades a l’empresa privada, que serà incentivada per la motivació del benefici a proveir els serveis bàsics. D’aquesta manera, l’empresa és alliberada, es prenen les decisions racionals i els ciutadans s’alliberen  de la deshumanitzant mà de l’estat.
Això, com a mínim, és la teoria. Però com David Harvey proposa en el seu llibre “A Brief History of Neoliberalism”, arreu on el programa neoliberal s’ha implementat, aquest ha causat un massiu desplaçament de la riquesa, no ja a l’1% més ric, sinó a la desena part d’aquest 1%. Als Estats Units, per exemple, el 0,1% de dalt ha recuperat la posició que tenia durant els anys 20. Les condicions que exigeix el neoliberalisme per a alliberar els éssers humans de l’esclavatge de l’estat -impostos mínims, desmantellament dels serveis públics i seguretat social, desregulació, la destrucció dels sindicats-  han resultat ser les condicions necessàries per fer l’elit encara més rica, mentre deixaven tota la resta abandonada a la seva sort. A la pràctica la filosofia desenvolupada a Mont Pelerin és una fina però elaborada disfressa per al robatori de la riquesa.
Així, la qüestió és: atès que les crisis que he anomenat eren els efectes previsibles del desmantellament dels serveis públics i de la desregulació dels negocis i els mercats financers, atès que perjudica els interessos de gairebé tothom, com ha aconseguit el neoliberalisme dominar la vida pública?
Richard Nixon es va veure obligat a reconèixer una vegada que “avui som tots keynesians”. Fins els republicans donaven suport a les doctrines intrevencionistes de John Maynard Keynes. Però ara tots som neoliberals. Margaret Thatcher ens deia incansablement que “no hi ha alternativa”, i implementant els seus programes, Clinton, Blair , Brown i els altres dirigents del que abans havien estat partits progressistes sembla que li dónen la raó.
El primer gran avantatge que tenien els neoliberals era una incessant font de diners. Els oligarques dels EUA i les seves fundacions – Coors, Olin, Scaife, Pew i altres- van destinar centenars de milions  a la creació de thinktanks, finançament d’escoles de negocis i transformar els departaments universitaris d’econòmiques  en bastions quasi totalitaris de pensament neoliberal. la Heritage Foundation, el Hoover Institute, l’American Enterprise Institute i molts altres als EUA, l’Institute of Economic Affairs, el Centre for Policy Studies i l’Adam Smith Institute al Regne Unit, foren creats per a promoure aquest projecte. El seu objectiu era desenvolupar les idees i el llenguatge que emmascaressin la veritable intenció del programa -la restauració del poder de l’elit- i embolicar-lo com si fos una proposta per al  benestar de la humanitat.
El seu projecte fou afavorit per idees que sorgiren en un lloc ben diferent.  Els moviments revolucionaris de 1968 també cercaven més llibertats individuals, i molts dels “soixante-huitards” veien l’estat com un opressor. Com explica Harvey, els neoliberals cooptaren el seu llenguatge i idees. Alguns dels anarquistes que conec encara expressen nocions gairebé idèntiques que les dels neoliberals: la intenció és diferent, però les conseqüències molt similars.
Els deixebles de Hayek també van ser capaços de servir-se de les crisis econòmiques. Un primer experiment va tenir lloc a la ciutat de Nova York, que havia patit una crisi pressupostària  el 1975. els seus banquers reclamaren que la ciutat seguís les seves prescripcions -grans retallades en serveis públics, esclafar els sindicats, ajudes públiques a les empreses. Al Regne Unit, l’especulació, les vagues i ela crisi pressupostària van permetre a Thatcher, amb idees fornides pel seu conseller neoliberal Keith Joseph, oferir-se per apagar el foc. El seu programa li funcionà, però creant un altre conjunt de crisis.
Si aquestes oportunitats no eren prou, els neoliberals i els qui els donaven suport emprarien el suborn o la força. Als Estats Units, els Democràtes foren neutralitzats per les noves lleis de finançament electoral. Per competir amb èxit en l’obtenció de fons amb els Republicans, haurien de donar als grans empresaris el que volguessin. El primer programa neoliberal de tots fou implementat a Xile després del cop de Pinochet, amb el suport del govern dels EUA i economistes ensinistrats per Milton Friedman, un dels membres fundadors del la societat Mont Pelerin.  Aconseguir suport per al projecte era senzill: si no hi estaves d’acord, rebies un tret. El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial empraren el seu poder sobre els països en desenvolupament per exigir les mateixes polítiques.
Però el més poderós promotor d’aquest programa foren els media. La majoria d’ells propietat de multimilionaris que se’n serviren per a projectar les idees que reforçaven els seus interessos. Aquelles idees que amenaçaven els seus interessos foren bé ignorades bé ridiculitzades. Va ser a través dels diaris i canals de TV que les idees socialment destructives d’un petit grup d’extremistes acabaren semblant de sentit comú. Els pensadors domesticats per les corporacions vengueren el projecte redefinint el nostre llenguatge polític (per a un relat detallat de com  això s’esdevé, vegeu el llibre de George Lakoff “Don’t Think of an Elephant!”) . Avui dia, fins i tot sento els meus amics d’esquerres emprar termes com creadors de riquesa, alleugerir impostos, democràcia dels consumidors, “red tape” (NdT: paperassa burocràtica, referit als tràmits legals i de regulació), el “gran govern” (NdT: referit al gran germà de l’obra d’Orwell “1984“), intervencionisme, cultura de la compensació, cercadors de feina o estafadors de subsidis. Tots aquests termes, inventats o promoguts pels neoliberals, han esdevingut llocs comuns fins a tal punt que ara semblen gairebé neutrals.
El neoliberalisme sense restriccions provocarà crisi rere crisi, totes elles resolubles només amb una major intervenció per part de l’estat. Si ens hi enfrontem, hem de ser conscients que mai podrem mobilitzar els recursos dels quals disposen els seus exponents. Però a mesura que els desastres que han causat es desencadenin, al públic no li caldrà gaire per convèncer-se que l’han engalipat.
 

---

*George Monbiot (www.monbiot.com ) és un periodista, acadèmic, ambientalista i activista polític anglès .
Aquest article va ser publicat el 28 d’agost de 2007 al diari The Guardian de Londres, traducció de La Fàbrica www.espaifabrica.cat

Entrevista a David Harvey 12 febrer de 2006.
El geògraf marxista i acadèmic David Harvey parla amb Joseph Choonara sobre l’ascens del neoliberalisme. Harvey conta per quin aquest procés ha de veure’;s essencialment com un projecte de la classe dominant: “Si això sembla una lluita de classes i ho veiem com una lluita de classes, llavors hauríem de anomenar-ho lluita de classes. I hauríem de tornar a posar en peus la lluita de classes”.
El passat mes de gener de 2006 l’acadèmic establert a Nova York David Harvey va intervenir davant un nodrit públic en la London School of Economics per a presentar el seu últim llibre, “Breu història del neoliberalisme”. Amb l’estil precís que el caracteritza va fer un repàs de les tres dècades d’atacs consumats per la classe dominant mundial. Aquestes escomeses, realitzades en nom del neoliberalisme, han encoratjat la polarització social, el sorgiment de noves elits i l’empobriment de la majoria dels grups socials més desfavorits. Va acabar dient: “Si això sembla una lluita de classes i ho veiem com una lluita de classes, llavors hauríem d’anomenar-ho lluita de classes. I hauríem de tornar a posar en peus la lluita de classes”. Aquesta concepció del neoliberalisme i la necessitat de combatre’l constituïx la base del nou llibre de Harvey. Quan ens reunim el matí següent a la seva xerrada li vaig preguntar per què ho havia escrit.
“Aquest treball té dos trets distintius”, em va dir. “En primer lloc està la dimensió històrica-geogràfica que atribueixo a l’ascens del neoliberalisme: això és, el seu desenvolupament desigual en l’escenari global. Crec que cal entendre que el neoliberalisme actua de forma distinta segons el lloc i el moment històric. No es tracta d’un canvi històric unidimensional.”
“El segon aspecte té a veure la formulació teòrica del fenomen, que fonamento bàsicament en la noció de classe i en els mecanismes d’apropiació de la plusvàlua generada pels treballadors, tot la qual cosa avui es desenvolupa dintre d’un sistema capitalista global”. Seguint a Karl Marx, Harvey entén que l’explotació dels treballadors constituïx l’element definitori d’una societat capitalista. Marx va sostenir que, a pesar que els treballadors treballen durant tot el dia, només reben en forma de salari el valor generat durant una part d’aquest temps. Durant la resta del temps els treballadors generen “valor excedent”, que passa a les mans dels capitalistes i és la font del benefici.
Part d’aquest benefici pot reinvertir-se en la producció, permetent als capitalistes concentracions cada vegada majors de maquinària, matèries primeres i treballadors. Marx ho va cridar procés d’acumulació. La força motriu del capitalisme consistiria, doncs, a esprémer als treballadors perquè generessin beneficis, els quals permetrien reinvertir recursos i augmentar els beneficis futurs en un cicle aparentment sense fi.
Per a Harvey, el neoliberalisme és una resposta a la crisi dual que va sofrir la classe dominant a mitjan els anys setanta. D’una banda els capitalistes es van trobar amb una “crisi d’acumulació”: el sistema capitalista estava en situació d’estancament i els beneficis havien caigut a taxes semblants a les del període immediatament posterior a la Segona Guerra mundial. En segon lloc, la tremenda onada de lluites obreres dels anys seixanta i setanta va posar en evidència que el poder polític de l’elite governant estava seriosament amenaçat.
Les idees del neoliberalisme, que Harvey descriu com a basades en “la desregulació, la privatització i la retirada de l’Estat d’àrees dedicades a serveis socials”, havien tingut acomodament en molts nínxols de la vida intel·lectual des de feia diverses dècades. En la dècada de 1970 es van veure forçades a sortir a escena com resposta a la crisi dual. Harvey sosté amb vehemència que el neoliberalisme ha fracassat en la resolució de la crisi d’acumulació. Però, afegix, en aquest període va poder veure’s un canvi en la capacitat d’influència de les classes del que va treure profit una elite reduïda. “Moltes altres teories sobre el neoliberalisme parlen també de la seva vinculació amb l’acumulació, però molt poques ho conceben amb claredat com un projecte de classe”, va dir Harvey.
Un dels moments clau en l’ascens del neoliberalisme, al que es refereix Harvey de forma recurrent, va tenir lloc en la ciutat de Nova York. Em conta que “la municipalitat es va endeutar molt per diferents motius. Un d’aquests motius va ser la resposta a la crisi urbana de la dècada de 1960 en Estats Units. El govern federal havia dedicat recursos als barris per a plantar cara als problemes de racisme, atur i altre. Això va afavorir l’enfortiment dels sindicats i va coadjuvar a augmentar l’ocupació en el sector públic.”
Però quan va esclatar la crisi de la dècada de 1970 el flux de finançament federal es va assecar: “En aquest moment la ciutat va haver d’optar entre desfer-se d’un munt de treballadors o recórrer a l’endeutament. Va optar per endeutar-se a curt termini, amb l’aquiescència dels bancs”. Aquest endeutament va estar en part basat en el boom de la propietat immobiliària de principis de la dècada dels setanta, en el qual el govern municipal va tenir molt a veure. “Quan en 1973 el mercat immobiliari es va enfonsar el municipi es va veure en una situació d’extrema vulnerabilitat enfront dels banquers. Els banquers van veure una gran oportunitat per a clavar un cop precís a la ciutat, reconduint-la cap a un model enterament nou. S’assembla bastant a la guerra de L’Iraq. Haguessin volgut anar a la guerra de L’Iraq a principis dels noranta, però no van poder. Després, el 11-S els va servir en safata de plata l’oportunitat que necessitaven.”
“Els banquers havien volgut disciplinar el municipi de Nova York en la dècada de 1960 i a principis de la de 1970. La crisi de 1973-1975 els va brindar la seva oportunitat. Van aplicar un pioner ‘programa d’ajustament estructural’ consistent en una retallada de molts serveis públics i una renegociació de contractes. Va ser un atac frontal en tota regla contra els habitants de Nova York. Naturalment, després van haver de reconstruir la ciutat ja que tenien interessos molt importants en valors immobiliaris, especialment en Manhattan. Va ser llavors quan van començar a utilitzar generoses quantitats de recursos públics per a reconstruir la ciutat d’acord amb el seu projecte.”
Aquesta tàctica consistent a treure profit de les oportunitats que oferixen les crisis econòmiques per a impulsar polítiques de lliure mercat ha estat un patró recurrent des de llavors. “La mateixa gent –els banquers novaiorquesos– va estar seriosament involucrada en la crisi del deute que va assotar Amèrica Llatina en la dècada de 1980. La diferència va ser que en aquesta ocasió necessitaven que qui els tragués les castanyes del foc fora el govern federal”. El govern d’Estats Units, encapçalat per Ronald Reagan, va trobar un ús perfecte per al Fons Monetari Internacional (FMI), una institució que molts neoliberals solien mirar amb ressentiment. Juntament amb el Banc Mundial, el FMI va forçar l’aplicació de programes d’ajustament estructural en tota Amèrica Llatina en canvi de reducció del deute.
No obstant això, assenyala Harvey, la classe dominant d’Estats Units no és l’únic beneficiari o l’agent del neoliberalisme. “És poc comú que els Estats Units intervinguin sense suports interns. Pensi’s en el cop d’Augusto Pinochet a Xile en 1973. Qui realment va donar el cop van ser les classes altes xilenes, amb suport de la CIA, les grans empreses nord-americanes i Henry Kissinger. Quan Pinochet va prendre el poder, va ser la classe dominant xilena la qual en realitat va impulsar el programa neoliberal.”
“No són només els Estats Units qui xuclen les riqueses de la resta del món: són les elits dominants qui estableixen aliances flexibles entre si i qui acumulen plusvàlues per al seu únic profit. Algunes de les persones més riques del món viuen a Mèxic o a l’Est asiàtic.”
Les idees del neoliberalisme s’han estès com la pólvora des de la dècada de 1970 “. Resulta veritablement difícil d’entendre que tanta gent hagi pogut convèncer-se que el neoliberalisme és mínimament bo, quan en realitat no funciona gens bé”, diu Harvey. “Crec que la resposta està que ha estat molt beneficiós per a certs grups de persones, incloses aquelles que controlen els mitjans de comunicació i diversos aparells de producció ideològica. A més, sempre pots trobar algun tros de món en el qual sembla que l’ordre neoliberal funciona bé (per exemple, la Xina actual).”
Però no deixa de ser irònic que on hi ha hagut major creixement econòmic és en llocs on el govern no segueix la doctrina neoliberal. “S’arriba a una forma perversa de neoliberalisme ja que l’interès propi en la pràctica s’imposa a la teoria”. La teoria neoliberal sosté que ha de minimitzar-se la interferència de l’Estat en l’economia, però en la pràctica l’Estat segueix jugant un paper central en economies com la xinesa o la nord-americana.
Els Estats Units han finançat el seu creixement econòmic mitjançant una acumulació gegantina de deutes basada en “una entrada de capitals de més de 2.000 milions de dòlars diaris. El dèficit pressupostari i el deute dels consumidors s’han disparat. El que estem veient és una economia finançada amb deute. Els creditors són majoritàriament bancs de l’Est i Sud-est asiàtic. Fins i tot la guerra de L’Iraq està sent finançada amb diners xinesos i japonesos prestats a Estats Units.”
“M’estremeix pensar en el possible esclat d’una gran crisi financera als Estats Units. Quin seria la resposta si els Estats Units es veiessin sumits en una crisi com la que vam poder veure en Argentina el 2001? Si es tenen en compte variables econòmiques agregades –el dèficit pressupostari i el dèficit comercial–, cal dir que estem davant un cas típic en el qual normalment intervindria el FMI. Però, naturalment, Estats Units és el FMI, de manera que no intervindrà.”
També el boom xinès està finançat amb deute: “Els bancs xinesos presten els diners. El govern té una participació majoritària en tots els bancs”. Tenen la possibilitat d’utilitzar part de les plusvàlues per a mantenir-los a flotació; no obstant això, el boom està finançat amb deute. A diferència d’Estats Units, Xina està immersa en un procés de canvi espectacular. Però fins i tot allí el creixement crea noves inestabilitats: “A Xina hi ha una sobreinversió enorme. Per exemple, existeixen cinc aeroports internacionals en el delta del ric Zhujiang. Competeixen entre ells per a convertir-se en el centre del comerç del Pacífic. No podran sobreviure tots alhora. En la indústria de l’automòbil tenen un greu problema d’excedent de capacitat. I una crisi a Xina tindrà un impacte global.”
El creixement inestable d’Estats Units i Xina no ha fet créixer els nivells de riquesa del capitalisme mundial. Un gràfic del llibre de Harvey mostra que la taxa de creixement per càpita ha anat caient una dècada rere l’altra des de la de 1960 (des de taxes anuals del 3% anuals a taxes del 1% en l’actualitat). “La crisi de la dècada dels setanta va ser una crisi de sobreacumulació”, explica Harvey. “La classe dominant va tenir serioses dificultats per a trobar sortides profitoses per al seu capital. En realitat aquest és un problema que encara avui no han aconseguit resoldre.
Per això, de totes les formes tradicionals d’acumulació, la qual avui juga un paper principal és la que Harvey denomina “acumulació per despossessió”. L’acumulació per despossessió dóna motiu a la colonització de nous jaciments de recursos per als capitalistes: per exemple, el Servei Nacional de Salut, els instituts municipals d’habitatge o la privatització de les pensions. “Però tot això no significa augmentar les reserves d’actius de la societat. Quan es privatitza l’habitatge, en realitat no s’augmenta el nombre d’habitatges. El liberalisme no funciona gaire bé a l’hora d’ampliar els béns i serveis disponibles.
Els fracassos del neoliberalisme no només tenen conseqüències econòmiques. Per a Harvey també comporten inestabilitat política i militar. El seu llibre anterior, El nou imperialisme, traçava la trajectòria del declivi a llarg termini del poder d’Estats Units. La puixança dels neoconservadors –l’ala dreta de cervells que envolten a Bush, que vol utilitzar la capacitat militar nord-americana per a mantenir el poder enfront de potencials rivals– té molt a veure amb això.
El seu nou llibre també fa un repàs dels neoconservadors, amb especial atenció al seu projecte de política interior nord-americana. Harvey ho veu com una resposta al buidatge de la solidaritat social que ha comportat el neoliberalisme. Els neoconservadors han tractat de restablir la cohesió social mitjançant el moralisme religiós, les mesures autoritàries i la por: “Penso que una mica semblant està ocorrent en molts llocs. Si mirem a França ens trobem amb un Nicolás Sarkozy, que està molt prop dels plantejaments dels neoconservadors. O pensi’s en alguna de les coses que fa Tony Blair, la seva forma presidencialista d’exercir el govern i la seva permanent exhortació a la moralitat. El neoconservadurisme és un fenomen global.”
Mentre que el neoconservadurisme és la resposta de les classes dominants a la inestabilitat social del neoliberalisme, l’ascens del moviment anticapitalista ha estat la rèplica de les classes més desfavorides. Harvey observa amb agudesa que les organitzacions no governamentals (ONG), que sovint han jugat un paper principal en reunions com el Fòrum Social Mundial, no són vistes com l’oposició “oficial” al neoliberalismo: “S’ha produït un creixement sorprenent del fenomen de les ONG durant el període neoliberal. Hi ha una clara connexió entre ambdós aspectes. Les ONG són variadíssimes, i sento la major admiració per algunes d’elles. Però sovint són cavalls de Troia de la privatització”. Les ONG poden ocupar el buit deixat per la retirada de l’Estat en la prestació de serveis socials. Harvey sosté que és necessari tenir una perspectiva crítica, i que les distintes ONG poden jugar un paper que pot ser positiu o negatiu. Però la clau per a plantar cara al neoliberalisme està en una renovació de la lluita de classes.
Les noves lluites de classes no han de ser una mera rèplica de les succeïdes en les dècades de 1960 i 1970, ja que en aquest temps ha canviat l’estructura de la societat. Harvey sosté que la noció de classe ha de ser tractada com un concepte fluid. “Hem de revisar de nou els conceptes de formació i reformació de classe. Quan en el meu llibre parlo de la reconquesta del poder de classe per part de la classe dominant no estic parlant necessàriament d’una tornada al poder del mateix grup de gent. Es tracta d’una configuració nova, molt més centrada que abans en les finances i els serveis.”
“La reducció de l’esquerda entre propietaris i gestors va constituir un dels grans canvis ocorreguts en la dècada de 1970. Sempre havien estat dues categories completament distintes, però quan es va començar a retribuir als gestors empresarials amb participacions accionarials (Stock Options) va canviar per complet la forma d’aquests d’entendre el poder. La formació de classe és un procés indefinit, dinàmic.” Harvey creu que hi ha signes positius en l’augment observat d’activitat sindical entre els treballadors dels Estats Units, i per a mostra cita els exemples dels treballadors sanitaris de Los Àngeles i els treballadors del transport de Nova York, que recentment han realitzat accions de vaga. Aquestes lluites poden donar forma a la nova classe treballadora creada pel neoliberalisme. Harvey està especialment interessat en com “les lluites entorn de l’acumulació per despossessió poden convergir amb les lluites d’un esquerranisme més tradicional”. Observa el moviment en pro de la nacionalització del gas a Bolívia com un cas esperançador.
No hi haurà aquí un perill de nostàlgia per formes anteriors de capitalisme? “Crec que hem de recordar on estàvem en la dècada de 1970”, diu Harvey. “Hi havia fortes crítiques a l’Estat de benestar (pels seus biaixos de classe i de gènere, entre altres). Si anem a construir un nou sistema de benestar hem de prendre consciència de les limitacions.”
“L’altre assumpte que hem d’afrontar és la reconstrucció completa de les nocions de solidaritat social. Margaret Thatcher va sostenir que ella es proposava realitzar un canvi en profunditat. Hem d’enfrontar-nos amb el fet que avui les solidaritats socials són més superficials. Hem pogut veure-ho recentment en Estats Units. Un dretà implacable com Thomas Friedman, que sempre està exaltant les virtuts del neoliberalismw, quan va ocórrer el desastre del Katrina es va preguntar: ‘Què ha ocorregut amb la solidaritat social?’. La resposta és que s’ha esvaït perquè tocacollons com ell segueixen predicant aquesta porqueria. Hem de plantar cara a això, la qual cosa significa edificar un projecte a llarg termini.”
Harvey creu que la classe treballadora necessita un projecte polític propi per a començar a recuperar la seva força. Li vaig preguntar com hauria de ser un projecte d’aquest tipus. “No puc fer una derivació teòrica de com hauria de ser el projecte polític de la classe treballadora”, va dir. “Pot ser que tingui algunes idees sobre el particular, però per a mi l’assumpte fonamental és començar a parlar-ho i aprendre a veure quines possibilitats hi ha. Pretenc dirigir-me als moviments socials per a fer-los arribar les meves idees i escoltar què han de dir referent a això”. El seu nou llibre és una brillant aportació a aquest diàleg.

---

Aquesta entrevista de J. Choonara a Harvey realitzada per a Socialist Review, 12/2/06,  ha estat traduïda per La Fàbrica http://www.fabrica.cat

David Harvey és geògraf, sociòleg urbà i historiador social. Entre els seus llibres destaca “La condició de la postmodernitat”, “Social Justice and the City” o més recentment “El nou imperialisme” .

En aquest text, l’economista egipci Samir Amin analitza la revolució tecnològica actual a partir de la llei del valor, comparant-la amb les precedents i n’exposa les conseqüències polítiques.
1. La revolució tecnològica contemporània és un fet i, no cal dir-ho, important. No ho he posat en dubte, fins i tot ho he considerat el punt de partida necessari de l’anàlisi del que és «nou» en l’evolució del capitalisme.
La diferència rau, d’una banda, en l’anàlisi que hom fa de la naturalesa d’aquesta revolució comparant-la amb les precedents i, per una altra, en les conseqüències polítiques que es treuen d’això.
Tal com crec que cal fer, jo analitzo les revolucions tecnològiques en termes de la llei del valor. En aquesta anàlisi la producció és, en definitiva, el producte del treball social, i el progrés de la seva productivitat es manifesta per mitjà de la reducció de la quantitat de treball social total necessari per a la producció d’una unitat de valor d’ ús.
2. Les revolucions tecnològiques anteriors dins la història del capitalisme (la primera, la de la màquina de vapor i les màquines tèxtils de finals del segle xviii, principis del xix; la segona, la del ferro, el carbó i els ferrocarrils a mitjan segle xix; la tercera, la de l’electricitat, el petroli, l’automòbil i l’avió a principis del segle xx) es van traduir totes, alhora, en una reducció de la quantitat de treball social total necessari per a la producció dels valors d’ús considerats, però també en l’augment de la proporció que representa la quantitat del treball indirecte (assignat a la producció dels mitjans de producció) en relació a la del treball directe (assignat a la producció final). La revolució tecnològica en curs inverteix aquesta tendència. Permet el progrés de la productivitat del treball social per mitjà de l’engegada de tecnologies que es tradueixen en la reducció de la proporció del treball indirecte.
Resumeixo aquestes observacions en el següent esquema quantitatiu simplificat:

Quantitat de treball necessari (per a la producció d’una unitat de valor d’ús donada):

	Treball total (1)	Treball directe (2)	Treball indirecte (3)	Relació (3)/(2)
a) Punt de Partida	100	80	20	0,25
b ) Primeres revolucions	50	25	25	1,00
c ) Revolucions en curs:	25	17	8	0,50

La productivitat del treball social es duplica quan es passa d’1 a 2 a costa d’ una intensificació capitalista de les tecnologies engegades, mentre que un progrés de la productivitat, idèntic quan es passa de 2 a 3 (el doble d’aquesta) va acompanyat d’una inversió del moviment de la intensitat capitalista dels mètodes de producció.
3. Les relacions de producció capitalistes impliquen que l’entrada a la producció estigui reservada a qui posseeixen un capital suficient per a instal·lar els equipaments necessaris. Així doncs, l’augment de la intensitat capitalista a través de la qual es van manifestar les revolucions industrials successives durant els segles xix i xix va proporcionar al capital un domini creixent sobre els treballadors desproveïts d’altres mitjans de vida que no fossin la venda de la seva força de treball (incapaços, doncs, de «produir» per ells mateixos —això és, sense capital/béns competitius).
La inversió del moviment per mitjà de com es manifesta el progrés científic i tecnològic tendeix a «abolir» el poder del capital i a obrir l’accés a la producció?
Hi ha almenys dues raons que fan que no sigui això en absolut.
La primera és que les revolucions tecnològiques successives, inclosa la que està en curs, han implicat una creixent centralització del capital. La unitat més eficaç per a la producció de nombrosos valors claus d’ús (però certament no tots els valors d’ús) és aquella que centralitza una major quantitat de producció: una fàbrica concebuda per a produir deu cotxes o deu computadors a l’any no és competitiva —però un advocat, un metge o un petit gabinet no són menys eficaços que una gran empresa que opera en aquests sectors de l’activitat. Per això, encara que decreixés sensiblement la intensitat capitalista, l’entrada a la producció quedaria reservada per a aquells que disposin d’un capital sempre considerable per a avançar-lo (per a la compra d’equipaments, la bestreta dels salaris i la constitució de les existències necessàries per a l’activitat de producció i la seva sortida comercial).
La segona és que la continuació de la revolució tecnològica exigeix «inversions de recerca» cada vegada més importants. Un treballador aïllat o un petit col·lectiu de treballadors, encara que estiguin ben qualificats, en general no estan en condicions de portar a terme aquesta recerca.
L’avantatge aquí la tenen els centres capaços de concentrar capacitats de recerca a partir de la mobilització d’un gran nombre d’investigadors: Estat i grans empreses. Aquest element constitutiu del «monopoli dels propietaris» enfront a la indigència dels altres (els «proletaris») exigeix avui una proporció de «la inversió total dels capitals» necessària per a l’entrada en la producció molt més forta del que era fa cinquanta anys. Es posa llavors en marxa el reforç d’aquest monopoli d’una manera cada vegada més sistemàtica per part d’aquelles legislacions anomenades  «protectores de la propietat intel·lectual i industrial», destinades, de fet, a sobreprotegir els oligopolis de producció.
4. L’evolució de les revolucions tecnològiques s’articula igualment sobre la de la qualificació del treball social exigit per les produccions concernides.
Les formes anteriors de la producció no exigirien cap qualificació particular a la majoria dels treballadors —de fet, «desqualificats» com eren els obrers de les cadenes de muntatge. Les formes noves són sovint molt més exigents. Es pot dir que, atès que el treballador està més qualificat, gaudeix d’una major «llibertat» enfront del capital que l’usa? Es beneficia, almenys, d’un poder de negociació millor? Sobre aquest tema hi ha moltes il·lusions que cal dissipar. Perquè si per als segments particulars en els quals, conjunturalment, gràcies a la força de treball qualificat requerida, els beneficiaris d’aquesta situació poden aprofitar la seva capacitat de negociar, els poders públics segueixen amb l’objectiu de crear a més llarg termini un excedent en l’oferta de treball adequat. Empleats de l’empresa moderna o treballadors independents que, com que estan subcontractats, multipliquen les ocasions de seguir depenent, en la seva aclaparadora majoria, de qui els contracten.
5. El freqüent debilitament de la intensitat capitalista en les formes modernes de producció permet la millora de la taxa de benefici, coses totes iguals, a més. Dut a la massa de la població, ja sigui estanca o en creixement ralentit, el benefici tendeix a acaparar una proporció creixent dels ingressos nets. La tendència del sistema a produir un excedent que llavors no pot ser absorbit per unes inversions dedicades a l’ampliació i aprofundiment del sistema productiu (una tendència forta del capitalisme modern dels oligopolis, com va mostrar Paul Sweezy , l’anàlisi del qual comparteixo) es veu reforçada pel fet de la nova revolució tecnològica. Aquest desequilibri global és en l’origen de la «crisi estructural» del capitalisme neoliberal contemporani; és a dir, de l’estancament relatiu que el caracteritza .
Aquest excedent pot ser absorbit de diverses maneres. Es pot dedicar a unes despeses suplementàries de balafiament social com és el manteniment de policia privada associada a la creixent desigualtat en el repartiment dels ingressos, com succeeix als Estats Units. Però podria ser-ho per mitjà de la posada en marxa de polítiques de despeses socials útils (educació i sanitat), que constitueixen, aleshores, formes indirectes de reforç dels ingressos dels treballadors (que permeten, a més, el rellançament de la demanda i de la producció) o per mitjà de les despeses militars (l’opció també dels Estats Units).
A més, les formes de la globalització engegades pel neoliberalisme dominant permeten reproduir i fer més profundes unes asimetries internacionals greus en l’accés dels uns i els altres a l’excedent en qüestió. Referent a això he escrit ( cf. Samir Amin, Le virus libéral. Paris: Le Temps des Cerises, 2003, p. 129 i següents) que en l’actual conjuntura política marcada per la militarització de la globalització i l’ofensiva d’aspiració hegemònica de Washington, el sistema funciona a favor dels Estats Units, que absorbeixen una bona proporció de l’excedent generat pels altres, per aplicar-lo a un reforçament de les seves despeses militars.
6. Una revolució tecnològica transforma sempre les formes concretes d’organització del treball i, per tant, l’estructura de les classes dominades.
Però la revolució contemporània no ha obert un ampli camp a l’organització de «xarxes horitzontals» de treballadors capaços d’emancipar-se, almenys en part, de les exigències del capital dominant. Les situacions d’aquest tipus són completament marginals. Per contra, l’evolució dominant dels mercats de treball està caracteritzada per un fraccionament reforçat que dóna al capital uns marges de maniobra d’on sap obtenir benefici. La pauperització produïda per aquesta evolució s’expressa per mitjà de la creixent proporció de treballadors «no estabilitzats» (desocupats, precaris, informals) com vaig demostrar en una altra banda (cf. Samir Amin, 2003, p. 35 i següents.
7. El conjunt dels fenòmens de què aquí es parla, tots associats a la revolució tecnològica contemporània, interpel·la qui es plantegi la qüestió del futur del capitalisme i del que implica la lògica del seu desplegament per als treballadors i els pobles.
Per la meva banda em sembla que aquesta evolució posa en qüestió la «legitimitat» del capitalisme com a sistema social civilitzat i eficaç. El capitalisme obtenia la seva «legitimitat» del fet que el creixement de la producció exigiria inversions de capital cada vegada més massives que solament podien reunir els «capitalistes», que a més assumien un «risc» (la importància del qual sempre ha exagerat la teoria convencional), procuraven «ocupació» a una mà d’obra poc qualificada, i acceptaven amb això la idea que els treballadors no eren capaços per si mateixos d’assegurar l’eficàcia de la producció. Quan, a més, els treballadors —organitzats en sindicats de masses, com correspon a la seva concentració en grans unitats de producció— aconseguien imposar al capital un repartiment estabilitzat dels ingressos nets (els salaris que es beneficien d’un creixement igual al de la productivitat social del treball) i la conjuntura internacional afavoria aquest «compromís social» (per temor a la competència «comunista») amb què la legitimitat del sistema sortia reforçada.
Les evolucions contemporànies han anul·lat àmpliament aquests motius de legitimitat. Major quantitat de treballadors estan més qualificats (i millor situats per a organitzar eficaçment la producció per si mateixos), però simultàniament estan afeblits enfront dels seus patrons. Les inversions requerides per a iniciar una producció són menys importants i estarien a l’abast d’un possible col·lectiu si les institucions de l’estat i de l’economia estiguessin concebudes per a fer possible l’engegada dels projectes que són capaços de formular. Dita d’altra forma, el capitalisme com a forma d’organització social «ha tingut el seu moment». Altres formes —socialistes— semblen alhora en millors condicions d’assegurar al mateix temps l’eficàcia (i la reducció dels balafiaments), la justícia social i l’equitat internacional. Però les relacions de producció capitalistes i les relacions imperialistes sempre dominants s’oposen a uns avanços en les direccions necessàries per a una «superació del capitalisme»; i s’hi oposen amb una violència redoblada.
La meva anàlisi posa l’accent en les contradiccions del sistema i la seva agudització. Aquest enfocament no és el que ens proposen els textos dominants concernents a la «revolució tecnològica».
Aquesta ha ignorat, d’entrada, la llei del valor que substitueix al concepte superficial de «competitivitat als mercats». Però aquest discurs de l’economia convencional és perfectament tautològic (perquè l’única productivitat que té un sentit és la del treball social) i, per definició, ignora fins i tot els efectes de la dominació del capital oligopolístic. Tots els autors que he criticat s’inscriuen en el denominat corrent postmodernista (Castells, entre altres), es prohibeixen abordar aquestes qüestions fonamentals de mètode i s’adhereixen sense dubtar a l’economia convencional.
A més, el mètode del «postmodernisme» (aquí penso particularment en Castells i en Negri) suposa que l’evolució «del sistema» (entre d’altres a causa del fet de la revolució tecnològica en qüestió) ja ha abolit classes i nacions o, si més no, és en vies de fer-ho, i ja ha fet de l’«individu» el subjecte directe i principal de la història. Aquesta tornada a la ideologia plana del liberalisme —el discurs permanent del capitalisme sobre ell mateix— constitueix precisament l’ objecte central de les meves crítiques.
Expressades en termes de «vots piadosos» i de formulacions politically correct (que, particularment, Castells sempre s’ha preocupat de no superar) aquestes visions evolucionistes, dirigides per l’economisme i el tecnologisme de la ideologia dominant, suposen que el capitalisme «se superarà pacíficament per ell mateix». Jo em mantinc en les posicions del marxisme: si bé les condicions per a un altre sistema (superior) estan reunides per aquesta evolució, les contradiccions que aquesta aguditza (i no redueix!) només seran resoltes per les lluites a través de les quals s’expressen. Per si mateix el capitalisme —«superat objectivament» (i amb això dic «senil»)— no engendra una nova societat —millor—, sinó la pura barbàrie. Desmenteixen el realisme de la meva anàlisi l’ofensiva generalitzada dels poders al servei del capital dominant i la militarització de d’imperialisme? «Un altre món» no sorgirà de la submissió a la lògica del desplegament del sistema sinó de la lluita decidida contra ella.

Samir Amin és economista

Text gairebé clàssic de l’independentisme, de Josep Ferrer, Rafael Castellanos, Antoni Fernàndez.  Que planteja la qüestió dels Països Catalans, avui com aleshores de gran vigència.
“… en aquests moments, la negació de la dimensió nacional dels Països Catalans, la negació de la necessària unificació de la lluita d’alliberament i dels seus objectius polítics plantejada en el si del moviment obrer i popular, no indiquen més que la perpetuació de la supeditació ideològica als interessos de les classes dominants. No són degudes al resultat d’anàlisis objectives dels interessos de les classes populars, sinó a interessos polítics que d’una manera directa o mediatitzada representen els interessos de les classes dominants.”
 
Aquest treball és un intent de plantejar la qüestió dels Països Catalans en els termes que, a parer nostre, té sentit que aquesta qüestió sigui plantejada avui: en termes d’opció política.
Això vol dir, per tant, que el procés històric d’alliberament nacional pot ser explicat sobre la base de les dades sociològiques, històriques, econòmiques, geogràfiques, però només és un fet real en tant que opció de futur, en tant que opció política. Car les dades, diguem-ne “objectives”, són ací, ben clares, davant de tothom, davant la consciencia de tots nosaltres: la història, la geografia, l’antropologia cultural, l’economia, la lingüística, etc., poden fornir dades certes sobre una realitat que, intuïtivament, viatjant de Salses a Guardamar i coneixent un xic l’entrellat històric d’aquestes terres, apareix com un contínuum humà en el temps i en l’espai, prou homogeni per a veure-hi unes possibilitats -i fins i tot gairebé unes necessitats- de futur com a conjunt.
Però és que una col·lectivitat social, ni molt menys encara una col·lectivitat que pugui ser qualificada de “nacional”, no és una simple addició de factors històrics, antropològics, geogràfics, econòmics, lingüístics, sinó que, tot al contrari, si aquests factors existeixen i si són detectables per una recerca positiva, és perquè hi ha una comunitat d’homes amb una dinàmica específica, com a resultat acumulat de la forma com en cada moment s’han plantejat les seves contradiccions internes i externes, sorgides básicament en les relacions de producció-distribució reflectides en un nivell de consciència col·lectiva i, en última instància, resoltes sempre en forma d’opcions de poder, en forma d’opcions polítiques i de lluita política.
Així, doncs, bé que les dades de la recerca positiva, o encara, com hem dit, la simple contemplació de la realitat, difícilment poden permetre de negar les condicions d’homogeneïat socio-històrica dels Països Catalans per a considerar-los una societat nacional, només la consciència d’aquest fet per part dels catalans, és a dir, llur consciència “nacional” i les opcions polítiques que la tradueixin pot fer i farà que els Països Catalans siguin, plenament, una comunitat nacional.
I la forma com es presenta aquesta consciencia sempre és el resultat d’unes contradiccions socials en les quals s’enfronten les classes per a la direcció de la societat, per a l’organització de la societat segons llurs interessos. Per això, com a centre de l’anàlisi política que presentem, afirmen que les opcions anti o pro Països Catalans, tot constituint diversos nivelís de consciència o d’alienació “nacional” (és a dir, sobre la realitat global de la nostra societat), reflecteixen totes elles uns interessos o altres de classe en la lluita de classes que s’ha desenvolupat i es desenvolupa als Països Catalans i a la resta de la península Ibèrica sota l’Estat espanyol.
Concretament i essencialment, les bases del nostre plantejament són les següents:

• L’Estat espanyol, desenvolupament de l’estat aristocràtic castellà, només en forma alienada pot ser considerat l’expressió política de la nacionalitat castellana, car a través de la conquesta, la dominació, l’opressió i l’explotació de les altres nacionalitats peninsulars s’ha convertit en el centre i l’ossada dels interessos de les classes dominants castellanes, catalanes, basques i gallegues. La “nacionalitat” espanyola, inexistent en la realitat socio-històrica peninsular, és únicament l’expressió o representació del conjunt d’aquests interessos, i l’espanyolisme o nacionalisme espanyol és la ideologia bàsica per al manteniment d’aquesta ficció de classe.
• El sistema capitalista i la seva fase monopolista actual a la major part de la península Ibèrica s’ha desenvolupat estructuralment segons la dinàmica de cada societat nacional, però suprastructuralment sobre la base de l’opressió i destrucció de cadascuna de les nacions, exercida per l’Estat espanyol, com a forma més completa i absoluta de domini i explotació damunt les classes populars. En aquest sistema d’opressió i d’explotació, les classes dominants sostingudes en l’Estat espanyol no hi han participat en forma igual, sinó que unes hi han estat i hi són hegemòniques i les altres subordinades; entre aquestes darreres, hi ha les classes burgeses dels Països Catalans.

Als Països Catalans, el “regionalisme” de la dreta burgesa i el “nacionalisme” de l’esquerra burgesa són l’expressió político-ideològica per a cadascun d’aquests sectors de llur situació contradictòria de classe hegemònica d’una nació oprimida i, ensems, classe subordinada constitutivament al poder opressor. En definitiva, són, tant l’un com l’altre, l’expressió dels seus interessos de classe lligats als interessos de l’Estat espanyol. Si el regionalisme demostra palesament el seu carácter espanyolista, el nacionalisme burgès és, en la pràctica, una forma mediatitzada de regionalisme, en el doble sentit que té com a referència última l’Estat espanyol, al qual no renuncia mai, i que redueix el marc nacional a la “regió” del Principat. Això es refereix només, és clar, a la burgesia del Principat, que és l’únic sector burgès dominant dels Països Catalans que ha engegat històricament un moviment polític d’envergadura sota l’apel·lació de “nacionalisme”.

• Durant un llarg periode, que va des de la seva formació com a classe fins a la seva consolidació com a classe ascendent revolucionària, la classe obrera i les altres classes populars catalanes, màximament explotades pel sistema d’opressió nacional i màximament alienades per aquesta explotació, s’han mogut en el pla ideològic i d’opcions polítiques globals (és a dir, nacionals) d’una forma subordinada a la ideologia i a les opcions de les classes dominants. És a dir, les classes populars catalanes o han hagut de traduir llur impuls reivindicatiu i llur sentiment profundament patriòtic, arrelat a la realitat nacional del país, en les formes ideològiques i polítiques elaborades per la classe burgesa i limitades pels seus interessos de classe lligada al poder opressor, o bé, per reacció contra aquesta sulbordinació ideològica, han pres en la pràctica posicions espanyolistes, directament vinculades a la ideologia de l’Estat espanyol.
• L’única opció vàlida, doncs, per a la classe obrera i les altres classes populars catalanes, que no signifiqui una subordinació a la ideologia de les classes dominants, i que expressi realment els seus interessos de classe revolucionària i alliberadora de la societat, ha de superar tant l’espanyolisme del poder opressor, com el nacionalisme regionalista de la burgesia i de les capes socials mobilitzades per ella. Ha de reflectir sense mediatitzacions ni alienacions llur veritable situació d’oprimides i explotades nacionalment i socialment. Ha d’expressar llur necessitat d’alliberament total i de potenciació total de la realitat nacional popular de cara al futur.
• En aquesta alternativa plenament popular-revolucionària, el progressiu assoliment de la consciència d’unitat dels Països Catalans és un dels aspectes fonamentals de desalienació respecte a la ideologia de les classes dominants. La progressiva reivindicació del nostre marc nacional és l’únic camí que situa la revolució en la seva veritable dimensió històrica. Als Països Catalans, la revolució anticapitalista és essencialment antiespanyolista, és a dir, d’alliberament nacional de “tota” la nacionalitat.

Consciència nacional i burgesia nacional als Països Catalans

La formació de la societat catalana com a societat nacional no té unes característiques excepcionals entre els processos paral·lels dels altres paisos europeus, Si ho és, en tot cas, per la precocitat amb que apareixen algunes línies d’aquest procés, precocitat remarcada per diversos autors i especialment per Pierre Vilar.
Amb referència al fet concret de la diversitat d’estructures polítiques amb què es desenvolupen durant molts segles cadascun dels països de la nostra nacionalitat, es tracta d’un procés ben conegut en altres societats nacionals europees.
En qualsevol cas, però, les línies de progressiva unificació i cohesió de l’àmbit nacional, fins a cristal·litzar en una autoconsciència explícita -i en la seva utilització política-, s’afermen a mesura que determinats estrats de les classes populars urbanes ascendeixen en prestig¡ i poder social i econòmic, fins a esdevenir classe dominant. Procés d’ascensió en el qual aquelles classes són portadores d’uns continguts d’alliberament popular antiaristocràtic. Unificació nacional i revolució democràtica burgesa són, als àmbits nacionals dividits políticament, dos fets que esdevenen necessaris l’un a l’altre.
Als Països Catalans, el procés que acabem de tipificar ben esquemàticament començà a restar compromès a partir del moment en què els interessos comercials de Castella i la pressió i intromissió polítiques que aquests esperonaven diversificà els interessos dels dos pols de la nostra estructuració econòmica i social progressiva: Barcelona i València, i diversificà consegüentment les opcions polítiques de cadascun d’aquests nuclis de burgesia dirigent: satel·lització envers Castella per part de la valenciana, tancament i esclerotització per part de la barcelonina (segles XV-XVI).
En definitiva, la dinàmica pròpia restaria mediatitzada des de l’exterior de la nostra societat, i els seus grups ascendents deixarien de tenir a l’abast un centre de poder que respongués més o menys objectivament a les seves necessitats i als seus interessos. Aquest poder esdevindria llunyà i declaradament estranger, si no hostil, a aquests interessos.
Diversos moviments de classe demostren, però, la dinàmica interna de la societat catalana: l’època de les torbacions, la revolta remença, les Germanies, el redreç de la burgesia barcelonina del XVII. Interessa de destacar especialment aquest últim aquí, per tal com és el senyal inequívoc d’una voluntat directiva, vertebradora de la societat i independitzadora del poder estranger.
Malgrat la profunda situació de decadència de què hom partia, l’intent va ser dut a tots els terrenys: econòmic i monetari, cultural, ideològic (recuperació del passat històric com a eina de conscienciació), polític i militar.
La topada del 1640, primera conseqüència important de la nova situació, fou massa sobtada i prematura. Altrament, els dirigents catalans no solament no tingueren cap ajut real de l’exterior, com tingueren els portuguesos, ans es trobaren aïllats enfront dels dos poders més importants d’Europa, la monarquia castellana i la francesa, que s’ho cobrà amb l’annexió de la part nord del nostre país.
La confrontació al tot pel tot, però, fou la Guerra de Successió, la pèrdua de la qual significà la castració definitiva de la burgesia com a classe nacional políticament dirigent i la seva forçada subordinació al poder ocupant.
A partir d’aquest trauma històric, l’evolució dels Països Catalans com a societat nacional ascendent resta capgirada en les seves mateixes bases estructurals. I hi resta capgirada precisament a l’inici del període de transició entre el capitalisme mercantil i la revolució industrial, és a dir, a l’albada de la configuració moderna de les societats europees i, doncs, de llur decisiva consolidació nacional.
Unes classes progressistes i la societat que estructuraven, la catalana, restaven supeditades al poder de les classes reaccionàries d’una altra societat, la castellana, de desenvolupament estructural ben diferent. La lluita mil·lenária entre classes populars i classes aristocràtiques, que a l’Europa post-medieval per primer cop començava a ser superada en sentit antiaristocràtic, a la península Ibèrica prenia un sentit contrari amb l’esclafament dels Països Catalans. Si insistim tant en aquest fet és perquè res de la història dels païos hispànics (llevat, fins a un cert punt, de Portugal) ni, doncs, de la història dels Païos Catalans, no pot ser entès sense ell.
El desenvolupament estructural dels Països Catalans restaria fortament “mediatitzat”, però no pas tallat. La nostra societat restà dominada, però no fou desfeta.
La funció acomplerta per la burgesia catalana (i, posteriorment, per la basca) en la nova situació de dominació repercutí en l’evolució, d’una banda, dels Paisos Catalans, però, de l’altra, en l’evolució de l’Estat dominador que, sense perdre mai el seu caràcter originari aristocràtico-castellà, s’anà configurant en funció d’aquestes burgesies subordinades i de l’explotació de les nacions peninsulars dominades.
Bé que ni la continuïtat generacional ni l’econòmica de la major part de les famílies burgeses no es trenca, sí que cal parlar d’una discontinuïtat històrica bàsica en la classe burgesa catalana d’abans i de després de la Nova Planta. Són, de fet, dues classes diferents, funcionalment diferents. A partir d’aquest moment, la burgesia catalana basarà el seu status de classe dominant -dins la societat catalana- en la seva situació de dependència del poder polític estranger, i, inversament, l’Estat espanyol se servirà fàcilment de la burgesia per a exercir la seva opressió damunt els Països Catalans.
Les contradiccions que aquesta realitat engendrà dins la classe burgesa i, a través d’ella, en l’evolució general de la societat catalana, s’han demostrat històricament irresolubles per part de la mateixa burgesia, és a dir, mentre la burgesia ha estat i és classe dominant.
En efecte, d’una banda, la burgesia del XVIII i del XIX, nodrida contínuament de famílies procedents de la menestralia i de la pagesia, és una classe plenament nacional que, continuant el procés capitalista català, acompleix la industrialització i dóna les bases intel·lectuals i de prestigi social del moviment de recobrament cultural, lingüístic, literari, però també jurídic, polític i, al capdavall, de recobrament de la consciència nacional.
Així, la Renaixença, corn a moviment històric ensems de classe i nacional, se situa vora un Risorgimento i esdevé tot altre que un Felibritge. D’altra banda, però, la seva situació subordinada respecte al poder estranger, li fa renunciar al poder polític propi, perdut totalment el 1714, li regionalitza els horitzons i les ambicions i l’empeny a col·laborar en la desnacionalització del país, és a dir, en la desestructuració de la seva propia dinàmica. Així, es troba històricament en una situació força ambigua, enmig de l’opressió estrangera i de la resistènc¡a popular, col·laborant amb l’una i potenciant 1’altra.
La burgesia fornirà tant intel·lectuals i polítics espanyolistes com nacionalistes, tant s’adherirà al conservadorisme segregat des de l’Estat, com ho farà respecte al progressisme federalista, expressió política de les classes populars durant una gran part del segle XIX.
El resultat històric d’aquesta contradicció sera la impotència de la burgesia per a realitzar la revolució democràtica al seu propi país, on hi havia les condicions perquè aquesta es produís. Ara bé, als Països Catalans, la revolució democràtica, en exigir la presa en mà de la direcció política per part de la classe dominant, significava l’alliberament nacional del poder estranger i la unificació de tot l’àmbit nacional.
Als Països Catalans no hi havia pràcticament classe aristocràtica a desbancar que entrebanqués el procés d’ascensió del capitalisme i de nacionalització de la societat; el paper d’aquesta classe inexistent era exercit per l’estat estranger opressor (que era certament un poder de base aristocràtica castellana). La revolució democràtica burgesa havia de ser aquí una revolució nacional en el sentit més ple del terme, ja que la lluita de classes es plantejava en termes d’alliberament d’un poder estranger i de creació d’un poder polític propi.
Però, ¿com podia la burgesia esdevenir protagonista d’aquest alliberament, si ella mateixa havia crescut i prosperat en l’entrellat d’interessos sorgit de la dominació espanyola?
Així, la Renaixença no acabà d’esdevenir un Risorgimento, malgrat que als Països Catalans, força homogenis no es donaven les greus contradiccions estructurals regionals que Gramsci assenyala com a causa del fracás parcial de la revolució burgesa a Itàlia.
Seria absurd, per una actitud falsament científica, de no voler veure com a causa important d’aquesta mancanca la inexistència a cap banda del territori nacional d’un poder polltic català que hauria permès a les classes dirigents catalanes de contrarestar llur subordinació a l’Estat espanyol. Les conseqüències de la desfeta político-militar de Començ del XVIII són sempre presents.
La formació i el contingut de la consciència nacional catalana seguirà, lògicament, un procés lligat a les contradiccions i a les ambigüitats de la classe dirigent. En primer lloc, cal constatar que la consciència de societat específica i diferenciada és ja un fet indubtable al moment que comencen les interferències estrangeres, i forneix clarament el contingut ideològic de la classe dirigent i de la seva capacitat mobilitzadora durant la recuperació del XVII. És una consciència ja clarament “patriòtica”. En aquest sentit, tampoc no és possible de posar en dubte l’existència de la unitat dels Països Catalans com a unitat cultural i humana bàsica. En un mot, hi havia totes les condicions per a la concreció d’una consciència nacional plena al moment de la revolució nacional, és a dir, de la revolució democràtica burgesa, parlant en termes de l’evolució histórica europea occidental.
Si aquesta consciència restà parcialment mancada és precisament perquè la revolució burgesa restà mancada al seu torn; la burgesia no fou capaç d’encapçalar l’alliberament nacional i de donar unitat política al país.
La consciencia de la unitat dels Països Catalans, en efecte, es perd, llevat d’àmbits minoritaris, durant el segle XVIII, després de l’ocupació espanyola. Bé que restá un sentiment popular relativament viu d’afinitat entre la gent dels quatre països, ja que el fet lingúístic, si altre no, sempre ha estat un factor operant, la consciència nacional només es recuperà parcialment durant el segle XIX, especialment entre els cercles de la Renaixença literària, però també en el valencianisme i el mallorquinisme polítics d’esquerra burgesa, que esdevindrà nacionalisme català (en el sentit ple) més o menys valentament afirmat.
El catalanisme polític de la burgesia del Principat, i, ideològicament subordinat a ell, el de les classes populars, rarament demostrà una consciència clara de l’àmbit nacional, i el reconeixement de la unitat cultural fou compaginat amb una manca de voluntat política, com a expressió suplementària de l’ambigüitat que caracteritzava la classe dirigent.
De fet, en el pla de la consciència nacional i de les opcions polítiques que l’expressaven, la contradicció de la burgesia, en la seva funció subordinant subordinada en el sistema d’opressió i d’explotació de l’Estat espanyol damunt les classes populars catalanes, es resolgué en el “regionalisme”, tènuement disfressador de l’espanyolisme, propiciat per la dreta burgesa, i en el “nacionalisme regionalitzat” impulsat per l’esquerra burgesa. Aquest últim fou la máxima expressió política històrica de la capacitat de la nostra burgesia per a traduir la pressió reivindicativa de les classes populars, i per a expressar els seus interessos com a classe ascendent, reivindicativa i mobilitzadora.
Aquest nacionalisme burgès l’adjectivem com a regionalista, en dos sentits dialècticament lligats. D’una banda, bé que parteix d’una consciencia nacional, no és capac de ser-hi conseqüent políticament; lligat com està als interessos de la dominació espanyola, planteja l’acció política en funció de l’Estat espanyol (en relació amb el qual la realitat catalana és una realitat “regional”) i, doncs, no pas realment en funció de la nació catalana (en relació amb la qual aquell Estat és un poder “estranger”) i del seu alliberament. Malgrat la seva consciència nacional clarament explicitada i el seu nacionalisme confessat, la burgesia radical i tots els sectors, burgesos i petitburgesos que aconseguí d’arrossegar, no féu més que política regional. Però era regional, d’altra banda, per la seva reducció de la nacionalitat catalana a l’àmbit del Principat, acatant així la imposició històrica que l’acció desestructuradora de 1’Estat espanyol havia exercit en aquest aspecte del trossejament de l’àmbit nacional, que en facilitava la dominació.
Certament, si aquesta doble regionalització de la Consciència nacional burgesa més progressista demostrava una situació d’alienació nacional produïda per la dorninació espanyola, la incapacitat per superar-la per part de la classe dirigent demostrava que els seus interessos de classe anaven lligats als interessos de l’Estat espanyol i de la seva opressió nacional.

Consciència nacional i alliberament popular als Països Catalans

Les classes populars catalanes foren, evidentment, l’objecte directe del sistema d’explotació que s’establí i es desenvolupà sota la dominació espanyola a partir del segle XVIII. D’altra banda, foren aquestes classes les que mantingueren, sense dimissions, una consciència patriòtica espontània i fermament arrelada, expressada tant en els moviments populars (rebomboris, etc…) com en la seva literatura.
La progressiva proletarització d’amplis sectors populars, tant de pagesia com de menestralia, donà naixença a la classe obrera com a grup cada vegada més diferenciat i més clarament antagònic de la burgesia. Durant un primer moment, aquesta classe obrera, sobretot en els seus sectors més qualificats, i les altres classes populars urbanes formaren un bloc (al qual s’adheriren intel·lectuals i polítics procedents de la burgesia) en què es basà el republicanisme federal, que sempre tingué un contingut antiespanyolista i que propugnà i intentà repetidament la creació d’un Estat català.
Tanmateix, aquest ampli moviment, bé que expressava en el seu radicalisme els interessos de les classes populars, tenia uns Continguts fornits per la ideologia burgesa dominant i, només en gèrmen, expressava uns continguts pròpiament de classe, especialment a través dels dirigents i intel·lectuals adherits a un socialisme relativament vague, ja fos provinent deis diversos utopismes o bé de la implantació de la Internacional al nostre país i dels primers grups anarquistes. En el pla de l’expressió teòrica els escrits de J. Narcís Roca i Farreras són ben representatius i avançats.
Després de la desfeta d’aquest moviment popular a causa de la Restauració i de l’aferrissada repressió que sofrí tot intent d’estructuració de la classe obrera, els diversos sectors que el constiuïen prengueren direccions diferents en funció de llur posició en la lluita de classes.
La línia republicana i socialista no marxista, mantinguda per algunes capes de la classe obrera i la petita burgesia, es prolongarà, informant l’ala esquerrana del nacionalisme burgès fins a rompre-hi totalment i confluir amb el sindicalisme durant el periode de terror patronal i, finalment, amb el moviment revolucionan de la classe obrera, en una orientació ja explícitament marxista.
D’altra banda, el sindicalisme i l’anarquisme esdevindran els moviments majoritaris en què s’organitzarà la classe obrera durant el primer terç del segle XX.
La consciència nacional expressada pels moviments populars o especificament obrers durant el XIX i el primer quart del XX demostra la supeditació ideològica de les classes populars a les ideologies dels poders dominants. Es tracta d’un fet altrament ben establert per una coneguda tesi de Marx.
Dues opcions, en efecte, es contraposen: la nacionalista (explicitada per la línia socialista minoritària) i la anacionalista (mantinguda per l’anarcosindicalisme majontari). El nacionalisme dels socialistes, tot i enfrontar-se políticament amb les posicions reaccionàries de la burgesia i denunciar-ne l’oportunisme de classe, no en supera els plantejaments ambigus de la doble regionalització. L’anacionalisme teòric predominant en l’anarcosindicalisme, exacerbat pel lògic rebuig de tot allò que pogués semblar de procedència burgesa, esdevé en la práctica una forma d’espanyolisme, és a dir, una forma de la ideologia segregada per l’Estat espanyol per a emmascarar i justificar la seva opressió de classe fonamentant-la en l’opressió nacional.
Ni l’una ni l’altra opció no expressaven, doncs, els interessos d’alliberament de la classe obrera i de les altres classes populars, més que d’una forma alienada i supeditada a les classes dominants. L’opció veritablement popular havia de superar la consciència nacional burgesa i alhora l’espanyolisme estatal i esdevenir alliberadora alhora de la classe obrera explotada i de la nació oprimida.
A diferència de la burgesia, les classes populars sí que podien acomplir aquesta funció alliberadora, per tal com sent com eren les classes majoritàries de la nacionalitat i les menys dimitides nacionalment, no tenien altre lligam amb el poder opressor que la mateixa opressió, alhora nacional i de classe, i no hi havia cap interès que les hi subordinés, ans al contrari, tenien tot l’interés a alliberar-se’n.
Aquesta opció realment de classe i alliberadora fou ja albirada, amb més o menys precisió, per diversos capdavanters. Hem esmentat Roca i Farreras, i caldria alegir-n’hi molts altres, entre els quals destaquen les figures de Martí i Julià, Layret, Seguí, Campalans, Nin, Comorera, Jaume Compte, etc. Fou plantejada i defensada, amb més o menys contradiccions, pels partits sorgits de la confluència de les diverses línies socialistes radicals i sindicalistes no anarquistes: Unió Socialista, Bloc Obrer i Camperol, Partit Català Proletari, POUM, PSUC. Tanmateix, a excepció del Partit Català Proletari i d’algun altre grup, tots ells molt minoritaris, en aquests plantejaments restaven encara molts residus de la ideologia burgesa a superar i que, de fet, anaven sent superats a mesura que hom avançava en l’ascens de la classe obrera a la direcció revolucionària de la societat.

La consciència nacional i l’actual moment de la lluita de classes

La gran desfeta nacional del 1939, solament comparable a la del 1714, significa alhora la pèrdua total de les conquestes nacionals i de les de classe. La dictadura franquista que seguí a aquesta desfeta posava al descobert, sense cap mena de camuflalge, el caràcter de dictadura de classe, basada en 1’opressió nacional, de l’Estat espanyol.
L’Estat espanyol continua sent, doncs, la suprastructura on conflueixen els interessos de les classes dominants. La ideologia espanyolista, en la seva versió franquista, apareix amb tota evidència com a ideologia mistificadora al servei d’aquests interessos.
És també durant aquests anys que la dimissió de la burgesia i la seva subordinació s’ha fet més palesa que mai i que s’ha demostrat clarament la seva incapacitat d ‘encapçalar el moviment d’alliberament nacional.
D’altra banda, la dictadura s’ha mantingut i es manté per mitjà de l’explotació més brutal i absoluta damunt la classe obrera i les classes populars. És durant el franquisme que el capitalisme a l’Estat espanyol ha portat a terme un dels processos d’acumulació més intensos de la seva història. Explotació particularment aguditzada a les diferents nacions oprimides per l’Estat, on s’ha produït un continuat drenatge de capital sense cap contrapartida per a aquestes classes populars.
La lluita de classes, doncs, al nostre país, es planteja en aquests moments entre el capital monopolista fonamentat en el manteniment de l’Estat espanyol i de la seva opressió sobre la nostra nacionalitat i el moviment popular anticapitalista i d’alliberament nacional. Entremig, els sectors encara no desnacionalitzats de la burgesia es troben estructuralment subordinats als interessos monopolístics i, alhora, en contradicció amb aquests pel fet de l’explotació nacional i de la seva necessitat de supervivència com a classe.
Aquesta situació no ha fet més que accelerar el procés de conscienciació nacional de les classes populars catalanes, tant en la clara dimensió nacional de l’alliberament anticapitalista com en la seva consolidació a tota l’àrea nacional dels Països Catalans.
S’ha produït, doncs, un nivell de clarificació cada vegada més gran en el plantejament de la lluita d’alliberament nacional, superador de les contradiccions del pseudo-nacionalisme burgès heretat pel moviment popular.
Per tant, en aquests moments, la negació de la dimensió nacional dels Països Catalans, la negació de la necessària unificació de la lluita d’alliberament i dels seus objectius polítics plantejada en el si del moviment obrer i popular, no indiquen més que la perpetuació de la supeditació ideològica als interessos de les classes dominants. No són degudes al resultat d’anàlisis objectives dels interessos de les classes populars, sinó a interessos polítics que d’una manera directa o mediatitzada representen els interessos de les classes dominants.
No situar-se en la perspectiva de la lluita nacional plena, restringir la lluita a una àrea determinada, o posar-la en funció de l’Estat espanyol com a objectiu últim de l’actuació política és una manera de consolidar la dominació de classe que aquest Estat representa i garanteix.
L’Estat espanyol no respon a cap realitat nacional, sinó a una conjunció d’interessos capitalistes L’Estat espanyol no és una estructura que pugui esdevenir diferent si se li canvia el seu contingut actual de classe.
Tots els plantejaments nacionalistes-regionalistes se situen dintre de l’estructura de poder de l’Estat espanyol i respecten, per tant, els interessos de les classes dominants que l’han creat i que el mantenen. Sense una perspectiva de trencament de l’estructura de l’Estat capitalista espanyol no és possible la revolució socialista. La perpetuació d’una estructura política de l’Estat que respòn a uns interessos de classe reproduirà indefectiblement aquests interessos i les formes d’opressió que aquest duia a terme.
Un plantejament revolucionari, doncs, als Països Catalans es mesura per la seva posició respecte a l’Estat espanyol, és a dir, per l’opció que adopta entre la conservació de l’Estat espanyol o la creació de l’Estat Socialista dels Països Catalans.
Josep Ferrer, Rafael Castellanos, Antoni Fernàndez. 1976.

Reflexions sobre els Països Catalans de la mà d’un dels intel·lectuals catalans més destacats del segle XX.

I

No cal dir que el “problema”, a hores d’ara, tindria unes possibilitats de plantejament i de solució molt distintes, si no fos per la incòmoda “qüestió de noms”. Circumstàncies històriques ben conegudes van impedir que, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, hi prevalgués un gentilici comú i un corònim igualment unitari. Potser en el moment oportú ningú no en va sentir la necessitat: quan arribà l’hora d’encetar el procés de constitució de les “nacions modernes” – que a la llarga esdevindrien “nacions-estat” -, el nostre poble ja ingressava de ple en l’àmbit de la “monarquia espanyola”, i ho feia d’una manera espontània, subsumint-se en una denominació que el sobrepassava i que havia de marcar perillosament el seu futur. A partir del regnat de Ferran el Catòlic, hi hagué entre nosaltres tantes excitacions anticastellanes com es vulguin, però ben poques d’antiespanyoles. No oblidem que el separatisme de la Guerra dels Segadors, per exemple, va ser més aviat accidental i, sobretot, que les derrotes d’Almansa i de l’11 de setembre no representaren unes derrotes “nacionals” enfront d’Espanya com a concepte integrador, sinó el fracàs d’una complexa coincidència de factors polítics i de classe anecdòticament lligats a una lluita dinàstica. De fet, la majoria dels “botiflers” de la primera peripècia borbònica no estaven més castellanitzats que els “patriotes” de l’altra banda… El cas és, i sigui com sigui, que ens fallaren les “condicions objectives” mínimes perquè, en el moment que a Europa les “nacions” es preparaven a formalitzar-se, poguéssim aprofitar-ne l’opció. I els “noms” hi interferien.
Tots havíem començat sent, com deia Ramon Muntaner, “vers catalans”. Amb el temps, ens dividírem en “catalans”, “valencians”, “mallorquins” i fins i tot “rossellonesos”. La llengua mateixa en quedà afectada. En un principi això tenia una transcendència molt relativa: hi perdurava el sentiment – cada cop més vague, és clar – d’una identitat d’orígens i d’unes vinculacions quotidianes, i l’idioma, a pesar de la nomenclatura localista, va mantenir la seva unitat bàsica. La cosa es deteriora a poc a poc, però, en part, perquè les divergències estructurals de cada regió s’accentuaven i, en part, també, perquè a tot arreu hi penetrava, finalment en termes agressius, la concepció uniformista de la Monarquia. No puc detenir-me en detalls, que conferirien a aquest paper una pretensió erudita que no vol tenir. La “consciència nacional” unitària, en l’àrea catalanoparlant, mai no es va perdre del tot. I amb la gent de la Renaixença va rebrotar. La dificultat venia provocada pel “nom”. Els particularismes, que les classes dominants tant fomenten com combaten, segons que els convé, hi incidien enèrgicament: a les Illes i al País Valencià, com era lògic. Es tractava – per algú – de superar-los.
No ha de sorprendre’ns, en aquesta perspectiva, que un valencià del XVI ja llenci la fórmula “pàtria llemosina”: era un recurs per a no dir “català” ni dir “valencià”, quant a l’idioma, i per a reconèixer, de passada, el fet nacional, encara que sigui anacrònic dir-ho així. El mot “llemosí” figura en l’Oda del senyor Aribau. I, especialment, entre els renaixentistes valencians, la confusió filològica encara avui mateix troba algun despistat seguidor. Constantí Llombart, el renaixentista valencià d’esquerres i populista, contrafigura de Teodor Llorente, s’aferrà a dir-ne “llemosí”, de tot allò que ens era compartible a mallorquins, valencians i catalans estrictes. Sabia que triar el terme “català” podia ferir la susceptibilitat provinciana dels seus paisans. El terme “català” s’havia convertit en exclusiva dels habitants de més amunt del riu de la Sénia. No ens incloïa, a valencians i mallorquins. “Llemosinisme”, doncs: una manera d’afirmar la unitat nacional. La lingüística i, eventualment, l’altra. Com que l’episodi, des de l’angle del País Valencià, ha tingut i té una virulència extravagant, no em sé estar de recordar ací una altra proposició: la del senyor Nicolau-Primitiu Gómez Serrano, fill, com jo, de Sueca. Don Nicolau-Primitiu, fantàstic en les seves especulacions de “paleotoponímia”, participava de les evidències essencials, quant a la unitat de la llengua i a la del poble que la parla. Per què no “inventar” uns noms nous, si poguessin ser eficaços? En comptes de dir “valencià”, “català”, “mallorquí”, per a l’idioma, podria trobar-se un compromís agradable i satisfactori per a tothom. El conflictiu – perquè el particularisme és incessant, i el “mallorquí” pot ser discutit des de Menorca i des d’Eivissa i des de qualsevol illa despoblada – “mallorquí”, passava a ser “balear”. I amb les tres síl·labes inicials de “balear”, “català” i “valencià”, suggeria el terme “bacavés”. I d’allò que ara denominem “Països Catalans”, ell en deia “Bacàvia”. Un dia, ho explicava, això, a Carles Riba, temptant-lo a riure. Em contestà: “I per què no? No han posat en circulació “Benelux”?” Tenia raó. Però la vida – la local – no admet conclusions tan expeditives.
El “Benelux” no ha prosperat, no prosperaria “Bacàvia”. L’expressió “Països Catalans”, malgrat tot, es feia inevitable. Hi havia precedents: el més antic que fins ara coneixem és valencià i del 1875. Basta que un valencià o un mallorquí – de tot l’arxipèlag, s’entén – pensi cinc minuts en ell mateix i en la història dels seus perquè perdi l’escrúpol de dir-se “català”. Algunes publicacions dels anys 20 o dels 30 ja empraven això de “Països Catalans”. L’alternativa més raonable era “Països de Llengua Catalana”. En la penosa penitència de la Guerra d’Espanya, em sembla que fou Alexandre Cirici Pellicer qui va ressuscitar la denominació “Països Catalans”. Jo m’hi vaig apuntar de seguida. En un paper titulat precisament Qüestió de noms vaig justificar la tria. La histèria provinciana que al País Valencià i a les Illes ha suscitat el progressiu ús de “Països Catalans” ve a confirmar-me en l’encert d’aquella promoció. No pas provocació. Perquè hi ha un “fet”, que hem d’anomenar. Si no és “Països Catalans”, com? Hi ha molts valencians i molts mallorquins que s’irriten, si se senten dir catalans. I moltíssims catalans estrictes que mai no han pensat que els valencians i els mallorquins – i els rossellonesos – som nacionalment uns amb ells.

II

I què som, o són, els “Països Catalans”? Una “nació”, una “nacionalitat”, un “projecte” de l’una cosa o de l’altra? Si l’esquerra dels Països Catalans, modesta en tant que catalana i en tant que esquerra, hagués estat mitjanament intel·ligent – i no ho ha demostrat encara -, avui disposaríem, valencians, mallorquins, catalans estrictes, d’un petit cos de doctrina “nacionalitària”. Però les nostres simultànies, germanes i/o paral·leles “esquerres” s’han caracteritzat, sempre, per la seva misèria intel·lectual. I pel seu distanciament de la realitat. Les revoltes intermitents, les cremes de convents, les matances de capellans i de burgesos, els “pactes” de l’etern “pactisme” imbècil, tot plegat contradictori, amb prou feines han servit de res.
No ho dic com a reprotxe. Potser l’esquerra, d’extrem a extrem dels Països Catalans, no podia ser sinó això. Una bestiesa. La dreta, en canvi, sí que sabia on anar. La dreta, entre nosaltres, sempre ha estat més “il·lustrada” que l’esquerra. Com és natural, ai! La idea d’una “tradició nacional”, que hauria d’haver estat la base teòrica de l’esquerra, fou assumida per la dreta. I ara podríem repassar dos llibres emblemàtics: el del bisbe Torras i Bages i el del descarat de Francesc Pujols: ‘La Tradició Catalana’ de l’un, justament, i el ‘Concepte General de la Ciència Catalana’ de l’altre. Són dos papers en aparença antagònics, als quals caldria afegir moltes planes de Xènius, de Rovira i Virgili, del doctor Trueta, de Jaume Vicens, de Ferrater Mora… Tot això emana fonamentalment del Principat, però incorporant-hi Llull i Turmeda, Ausiàs March i Vives – i gent transvasada com Eiximenis i Muntaner. No hi adduïa Trueta el mateix Blasco Ibañez? I per què no? Fou objectivament menys “català” Blasco que Pi i Maragall? Ningú, per cert, no ha reivindicat don Antoni Maura, i és que resultava ben difícil fer-ho. En qualsevol cas, una “Tradició nacional” que pugui dir-se autènticament catalana no sabria prescindir dels grans noms valencians i mallorquins. Ni dels petits. I la cosa no es limita a l'”altra cultura”.
Al fil de la divagació, convindria preguntar-se per què el vaporós nacionalisme romàntic, el de les “englantinas”, s’inclinà cap a la dreta, i cap a una dreta sovint sagristanesca. El fet és anterior a la vertadera politització del Moviment literari. La Renaixença fou burgesa i conservadora, si més no en part: quan comença a ser, com sol dir-se, la “ideologia” de la “burgesia barcelonina”? Si la “burgesia barcelonina” del XIX és “el senyor Esteve” – que no ho era – o és “el viudo Rius” – que sí que ho era -, en cap dels casos no pot pas dir-se que fos gaire “catalanista”. El vetes-i-fils de “la Puntual” no podia saber-ne res, cronològicament, i el senyor Rius, en el supòsit que quotitzés a la Lliga, ho feia per motius aranzelaris i numantinament provincians. El “nacionalisme català”, realment, no els afectava, i la idea d’uns “Països Catalans” els hauria deixat perplexos. La burgesia del Principat va trobar per fi, i després del 98, uns líders, uns projectes d’acció, una oportunitat electoral: aquella “presa de la Bastilla” regional que protagonitzaren Prat de la Riba i Cambó, una “revolució burgesa” retardada i fallida. Al capdavall, Prat i Cambó encara entraven en els esquemes del Manifest com a “burgesia nacional”. Al País Valencià i a les Illes – i no parlarem de la Catalunya Nord, que és tot un altre món – el “nacionalisme burgès” era simultàniament inimaginable. Ni tan sols conformat com a “regionalisme”. Els qui des de Barcelona van parlar ja de la “Gran Catalunya” prou sabien que, de moment, jugaven a la utopia.
El drama era la contradicció que, en una àrea que passablement cobria una qualsevol definició vuit-centista de “nació” o de la “nacionalitat” – compareu la de Prat de la Riba amb la de Stalin, divertidament semblants -, les divergències regionals s’imposaven a nivell d’estructures i de superestructures. Eren unes divergències importants. Però tant importen com per oblidar les convergències? I no dic ja les històriques, les lingüístiques, les culturals: les del pa de cada dia.
L’antítesi “proteccionis-me/lliurecanvisme”, posem per cas, dividia a tothom: hi hagué “lliurecanvistes” al Principat i hi hagué “proteccionistes” – a Sueca, a Alcoi – al País Valencià. No sé què hi passava a les Illes. En tot cas, la classe dominant bàsicament agrària – burgesia? – del País Valencià i de les Balears se subordinà a l’oligarquia carpetovetònica, que aleshores i fins fa quatre dies encara era etiquetable de “latifundista semi-feudal castellano-andaluza”, com deien els pamflets del PC. El “proteccionisme” de l’INI desplaçà la polèmica, i els escàndols de l'”autarquia” franquista ens alliberen del vell fantasma, encara poc estudiat. L’excés administratiu i teòric del feixisme ha servit, si més no, perquè avui ja no ens enfrontem, valencians, balears, catalans estrictes, a propòsit d’unes collonades duaneres. Que mai no van ser reals, de poble a poble.
El “nacionalisme català”, en els termes socialment possibles, i amb la capitania d’una “burgesia” que, si no fou “nacional”, aspirava a ser-ho, ni tan sols arribà a Tortosa ni a Lleida. Els partits proletaris que hagueren de plantar cara a la burgesia del Principat van ser, per això mateix, “regionals”. I la “petita burgesia” – “classe popular”, ben mirat – que hi podia haver fet coagular una empenta més àmplia geogràficament, si no amb unes generacions nacionalitàries, almenys amb les mínimes adhesions liberals, i fins i tot democràtiques, que pertoquen. Però no: això no funciona. La “petita burgesia” a tot arreu, continua sent franquista. Al País Valencià s’ha fet més reaccionària que mai. Quan Francesc Macià va venir a València el 31 o el 32, les multituds l’aclamaren: hi veien un exemple estimulant. Si demà hi vingués Josep Tarradellas, no solament hi trobaria la indiferència olímpica dels “catalanistes” valencians, sinó sobretot, l’odi de la “catalanofòbia” fomentada pel postfranquisme ultrafranquista vigent. Macià fou un “mite” popular; Tarradellas és un alfil governamental. I això, la gent, que no es mama el dit, ho sap. Tarradellas té una morbosa inclinació a xerrar pels descosits. “Tan poc que costa callar!”, venia a dir Joan Maragall. Però no, Tarradellas és un episodi pintoresc i efímer. Els “Països Catalans” hi són anteriors i hi seran posteriors.
No hi ha hagut un “nacionalisme” global dels Països Catalans com hauria calgut – i ni tan sols de tot Catalunya, alto! – perquè els desfasaments de classe i d’estructura econòmica han estat i són terriblement alienadors. L’actual catalanofòbia municipal de València, què no és sinó pura “alienació” en el sentit més catequísticament marxià de la paraula? La cosa comença on comença una presumpta esquerra. Ni l’Alianza ni la UCD no compten: hi estan en contra. En contra del País Valencià: no dic dels Països Catalans. Però més de mig PSOE, que hauria de ser l’esquerra i no ho és, encara no ho ha entès; ni ho han entès tots els del PC, i són l’esquerra consensualment més trista. Hauríem d’indagar com respondrien davant tots dos drames, el de “classe” i el “nacional”, els partits aparentment de classe i nacionals de la Catalunya estricta, i és clar, de les Illes. Les notícies del diari són descoratjadores. Estadísticament, els vots del 15 de juny famós, al Principat i al País Valencià van donar la victòria a les esquerres, a unes esquerres suaument esquerranes i improvisadament autonòmiques. O no? O no ens coneixem tots? Ignoro què passà a les Illes. I és igual, què collons!
Tarradellas, en unes últimes declaracions a un setmanari valencià, s’ha manifestat “contra els Països Catalans”. I ho trobo molt correcte: què n’havia de dir aquest senyor? És un “regionalista bien entendido” de la pitjor espècie. Qualsevol confusió sobre el particular serà culpa dels partits vaporosament “nacionalistes” del Principat. Tarradellas ha substituït Ferran Valls i Taberner – quina diferència hi havia entre l’un i l’altre? – en la fantasia pre-autonòmica d’avui. Jo no sé si Josep Tarradellas es fa cap il·lusió sobre el seu “poder”. Ell en té, si en té gens, perquè el difunt Valls i Taberner ha passat a millor vida: a la vida celestial. Ferran Valls, desterrat per Primo de Rivera, encara va saber què era el Maestrat: un tros de “país català” que no era Catalunya.
El senyor Tarradellas se’n fot, dels “Països Catalans”. Els “Països Catalans” se’n foten, del senyor Tarradellas. El senyor Tarradellas no ha llegit ni ‘La nacionalitat catalana’ de Prat de la Riba. Les lectures del senyor Tarradellas seran un deliciós entreteniment per als erudits de demà passat: hi descobriran un analfabetisme apassionant. El “pragmatisme”, tan invocat del personatge, no és més que una jovial historieta del postfranquisme, que, amb noms i cognoms, podríem referir. No va ser l’esquerra, ni el centre, qui hi va intervenir. L’esquerra i el centre s’hi van agenollar. Quan al Principat, i Tarradellas capdavanter, diuen “Catalunya!”, i hi ha el Guti, i el senyor Pujol, i la Frederica Montseny, i les figues que els han parit, jo ho tradueixo a l’estil dels equivalents del meu rodal: “Para ofrendar nuevas glorias a España…”. Això.

III

Els Països Catalans són alguna cosa: què? Una nació, una nacionalitat, un fantasma? No m’importa. Encara espero que algú, catedràtic o no, em proporcioni una definició d’aquests termes – “nació”, “nacionalitat”, “fantasma” – amb un mínim rigor científic. Però són – som – alguna cosa. No volen que siguem una nació o una nacionalitat? És igual. Serem un fantasma. Un fantasma polític. Ells – els que hi estan en contra – l’hauran de tenir sempre present. El “regionalismo bien entendido” dels partits burgesos i criptoburgesos – socialdemòcrates – del Principat no volen saber-ne res. I en el rodal de la trista socialdemocràcia que patim, hi incloc el PSUC. No caldrà dir que les dependències sucursalistes de la Dreta i la presumpta Esquerra, al País Valencià i a les Illes, s’esmunyen davant la urgència d’una definició. Catalans? Valencians? Mallorquins? I més que mallorquins, menorquins, eivissencs? I els mateixos valencians, són tots “valencians”? Hi ha els “alacantins” i els “castellonencs”, que es miren la València franquista amb recel, i amb recel el Consell Pre-Autonòmic, dominat per UCD, AP i la “guàrdia de Franco” de les Diputacions Provincials. Són coses que passen.
“Nacionalment”, els valencians, per exemple, què som? Podem ser “catalans”; podem ser “espanyols”. La tria és límpida. La fauna del “Para ofrendar”, encara que vociferi un “Per a ofrenar”, ja sabem tots per on va. És l’eterna genuflexió davant Madrid. És, encara, una eventualitat pitjor: és la submissió a la “classe dominant” – Gramsci es preguntaria si és alhora “classe dirigent” -, i ja no caldria parlar-ne més. Fa poc, un professor ben alimentat per la petita plutocràcia local i per la caricatura del socialisme indígena ens demanava, als intel·lectuals valencians, que no emigréssim a Madrid ni a Barcelona – i ni Gil-Albert ni Andrés Estellés ho han fet -, i ens reclamava que fóssim “sólo valencianos”. Es pot ser “sólo valencia-no”? Ho és l’individu que al·ludeixo? Convicte i confès, i entonant el “Para ofrendar nuevas glorias a…”, el personatge en qüestió és “anticatalanista” perquè és “espanyolista”. I un espanyolista militant. Però no solament “valencià”, no es pot ser únicament “valencià”.
El poc o molt èxit que la noció de “Països Catalans” ha tingut al País Valencià i a les Illes i, proporcions servades, més que al Principat, es deu a l’evidència de necessitar, nosaltres, els valencians i els balears, una “identitat nacional” que vagi en contra del provincianisme promogut per la classe dominant i més o menys dirigent. Al Principat, aquesta angoixa no es planteja. Els valencians que ens reclamen valencians volem la normalització de la llengua, i més coses. Volem ser el poble que volem ser. Una tautologia? No. Volem ser valencians. I, com ja vaig escriure en un llibre bastant difós i antic, “dir-nos valencians és la nostra manera de dir-nos catalans”. O sigui: ser nosaltres mateixos. Que és el que la infecta burgesia indígena, castellanitzada, no accepta. Aquesta burgesia, a través del Consell de la Pre-Autonomia, ha tingut la poca vergonya de suggerir – era el portantveus de l’Alianza Popular, tot s’ha de dir – que calia ensenyar a les escoles el “valencià vulgar”, perquè el “valencià culte” és el català. El català, com a idioma literari, té una plataforma valenciana il·lustre, amb Ausiàs March, amb Joanot Martorell, el del Tirant lo Blanc, amb Jaume Roig, amb Roís de Corella, amb sor Villena, i…
Bé, no cal insistir-hi. Perdrem el temps si discutim amb analfabets i amb subnormals, encara que sigui Consellers de la Pre-Autonomia. Cada dia més, els valencians s’interessen per les seves “senyes d’identitat”. El feixisme local, homòleg al del senyor Tarradellas, nega els Països Catalans. Un pollastre – o pollastret – parlamentari del PSOE, al Congrés va fer el ridícul augurant un “colonialisme” – català, és clar – si les “regions autònomes” arribaven a federar-se. Aquest tendre ex-jesuïta, socialista improvisat i valencià castellanista, podria haver estat una mica intel·ligent i no caure en la trampa que li parava l’Alianza Popular. La tal “federació” entre regions autònomes ja venia descartada pels principis mateixos de l’avantprojecte de la Constitució espanyola. Josep A. González Casanova ho ha explicat acadèmicament. Els “Països Catalans” no tenen lloc en la Constitució del Consensus. Tampoc no en van tenir en les mil i una constitucions espanyoles precedents, començant per la de Cadis. I què? Prohibir “constitucionalment” la federació de regions autònomes, ara com ara, no passa de ser una provocació. Una provocació que venia de l’AP, i que per a certificar imbecil·litats, va aconseguir vots de dreta i d’esquerra. La Dreta i l’Esquerra espanyoles estan en contra dels Països Catalans. Una amena unanimitat.
Poc o molt, la promoció dels Països Catalans – com a programa – ve incitada des de la perifèria: des del País Valencià, des de les Illes. A la Catalunya estricta no en senten la necessitat: parteixen d’un “regionalisme” fort, virulent i tot, cantant Els Segadors i gargaritzant algun “Visca Catalunya lliure!”. És pura misèria, això. L’autonomia – i per què només “autonomia”? – de la Catalunya estricta passa, solidàriament, per les autonomies de les Illes i del País Valencià. No es tracta de promoure “federacions” prematures. Ni el Principat, ni les Illes ni el País Valencià, avui, no estan en condicions de “federar-se”. Amb una “constitució” com la que ha pactat la desgraciada pinya social-cristiano-euro-demòcrata, ni tan sols l’Extremadura autònoma no podrà connectar amb una inèdita Castella autònoma. Ningú, al Congrés ni al Senat, no és massa partidari de les autonomies, ni que siguin carpetovetòniques. Ara els carpetovetònics porten un tret avançat: ells són els espanyols per definició. Com els de Cantàbria i els d’Andalusia. Ells, els espanyols – i els espanyols dels Països Catalans -, no hi veuen sinó una descentralització, que, d’altra banda, mai no es produirà. Euskadi inclourà Navarra? Galícia s’ha de desentendre de Portugal? Serem els Països Catalans, conjuntament, una dispèpsia nacional?
Els qui més necessitem ser “catalans”, quan ho necessitem, som els valencians i els mallorquins. No serem molts, però hi serem els que aguantem un mínim principi d’afirmació nacional. Els “Països Catalans” no poden ser, ara mateix, una fórmula d’acció política. Caldria, abans, que el País Valencià se sentís o es reconegués català, i igualment cada una de les Illes. Però si renunciem a l'”acció política” des d’ara mateix, com a proposta d’emancipació nacional, ens veurem condemnats a ser “província”. I que no serà solament ser “provincià”: serà, també, una alficció de classe, que, enmig de l’embolic, no sabrem superar. De classe o de classes. Posem-hi les “classes populars”. Desintoxicar-les de l’amarga idiòcia feixista, que tan ingènuament han assumit, suposaria un esforç que l’actual Pseudodemocràcia no farà mai: et pour cause! Els catalans que – i tan se val l’alegria bèstia dels almogàvers – han arribat a “imaginar-se” catalans des de Salses a Guardamar i des de Fraga a Maó, serem un principi nacional seriós. Contra la “classe dominant”, que fa que el President Tarradellas i el President Albiñana, que mai no s’han saludat, siguen cosins-germans, i nebots del Rei, políticament. Hi ha una pul·lulació de veïns, que més que “republicans” són perplexament valencians. O catalans. Més aviat, per valencians, hem de ser catalans. I contra Tarradellas.

Lúcida reflexió de Fuster sobre el nacionalisme espanyol. Pròleg del llibre “Franco i l’Espanyolisme” de X. Arbós i A. Puigsec (Curial, 1980).
El llibre que el lector té ara entre mans es potser la primera aportació documentada a la història d’un tema importantissim: la del nacionalisme espanyol. Certament, es tracta d’una monografia, i l’ambit que explora es redueix, de fet, a l’etapa de la dictadura franquista i més en concret, a les manifestacions oficials, la majoria de les quals procedents del mateix Caudillo. Però ja és un començ. Amb un al·licient suplementari: ens presenta la “matèria” en un dels seus moments de màxima crispació retòrica, i som molts els qui els hem viscuts i n’hem estat víctimes. En aquestes pàgines queda enregistrada, només, una parcel.la del fenomen. L’obra gairebé exhaustiva de Josep Benet, Catalunya sota el règim franquista [nova versió: L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya], les havia precedides amb notícies i textos d’una procedencia mes amplia, centrats sobretot en l’aspecte “repressiu”. Esperem que, en un futur immediat, es multiplicaran les indagacions en aquest sentit, i que seran intentades, com la que ací prologo, no amb un propòsit lacerat de “memorial de greuges”, sino en termes tan objectius com la “ciència històrica” permet. I pensant sempre que qualsevol temptativa d'”història total” -sigui “història d’Espanya”, sigui “història de Catalunya” o “dels Països Catalans”, sigui qualsevol altra “història” de nacionalitats ibèriques, i fins i tot una “història d’Europa”- no podra ser ni tan sols mitjanament “total” si escamoteja o posterga la “ideologia nacionalista”. Avui encetem un camí llarg i complicat. Cal assumir-lo amb paciència i tenacitat.
Pel que afecta el “nacionalisme català”, millor dit, el “catalanisme”, tan tímidament reivindicatori al capdavall, i d’una genealogia curta, que no sobrepassa el segle XIX, existeix una relativa abundancia de papers, no sempre massa “científics”, que d’alguna manera volien explicar el proces de la nostra frustrada recuperacio nacional. N’hi ha que, procedents de casa i amb un utillatge conceptual pseudomarxista, únicament resulten curiosos en la mesura que tradueixen un cert masoquisme, no se si individual o de grup, pero encantadorament idiota. I n’hi ha d’emanació forastera que són, en si, uns magnifics exemples de com el nacionalisme espanyol perpetua les seves intoxicacions sota l’aparença de la “història”. També hi hauríem de comptar mes d’un cas -moltíssims casos, sospito- d’historiadors que, de bona fe o no, en referir-se al “catalanisme” obliden alegrement l'”espanyolisme”, sense el qual l’altre seria inintel·ligible. Tanmateix, i amb les aberracions apuntades, un català conscient pot saber fins a quin punt el seu nacionalisme és o no és una maniobra classista. Mai, en canvi, ni catalans ni espanyols, no han sentit parlar de l’espanyolisme com una “ideologia de classe”. I fóra simplificar molt la cosa si ara volguéssim interpretar el nacionalisme espanyol en funcio d’allò que, fa vint o quinze anys, els hipotetics marxistes espanyols solien designar amb la tirallonga de “l’oligarquia latifundista semifeudal castellano-andalusa”. I no perque no fos exacta aquesta al·lusió. Ben al contrari. Responia a la veritat dels orígens. Pero amagaven les consequencies diaries -i multiseculars- del predomini d’aquella “oligarquia”, que continuen vigents avui, quan són unes altres les oligarquies que manen, sense descartar-ne la clàssica. No havia dit Herr Marx que “les idees dominants son les idees de la classe dominant”, o alguna cosa per l’estil? Doncs això. L'”oligarquia” espanyola inicial, disposant de l’aparell de l’estat, s’imposava a traves d’una vasta capil.laritat administrativa tremendament eficaç: mestres d’escola, autoritats burocràtiques, catedratics d’universitat, guardiacivils, escalafons, servei militar obligatori, capellans d’alta i de baixa graduació, notaris, partits polítics… Com els “espanyols hem arribat a convertir-nos en “espanyols”? I com i per que s’ha produït un “dubte” sobre el particular?
Aquest seria el problema a dilucidar, historicament. Ningu no s’ha pas d’enganyar: la investigacio hauria de comprendre, en primer lloc, el “concepte d’Espanya”. Un gros volum de J.A. Maravall -un valencià espanyolista-, publicat en plena postguerra, i ja s’entén que penso en la “guerra d’Espanya”, proclamava que Espanya, durant l’edat mitjana, era una “idea” viva i conjunta, a la qual s’adheria tothom. El doctor Maravall hi feia moltes trampes, no se si a consciencia, i proba-blement no s’ha penedit mai d’aquell patracol. Es el seu dret. Ara: allò era un pamflet polític -espanyolista- adobat amb una erudició vasta i iridescent. Maravall, aleshores, ni tan sols era liberal, ai! Però no crec que avui, que ja es liberal, s’atreveixi a admetre que escrivia al dictat del “nacionalisme” militar: pretenia justificar “Espanya”, concretament l’Espanya de Franco. Havien fet alguna cosa diferent els de la generación del 98, abans de Franco? La generacion del 98, basicament periferica -Azorin, Baroja, Unamuno, Maeztu, Valle-Inclan- fou d’un espanyolisme rabios: dir-ne “castellanisme” seria fer trampa. S’acarnissaren amb la Castella ex-imperial i pobra, que “envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”. Després, el senyor Ortega y Gasset, amb les delícies del seu èmfasi, ho acaba d’embolicar, amb allò de l’Espanya invertebrada i algunes perorates incidentals…
M’adono que divago, però no gaire. Intentava dir que, d’entrada, caldria que els historiadors -alguns historiadors- s’apliquessin a puntualitzar el “concepte d’Espanya” al llarg del temps, pero no com el doctor Maravall, no per demostrar que Espanya es una creació paleolítica i providencialment prevista per Déu Nostre Senyor, sino per aclarir-ne els factors político-socials que la propiciaven. També caldria veure per que alguns historiadors d’esquerra han jugat l’ambiguitat de l’espanyolisme, a partir de la noció de “mercat nacional”. Si hi ha “un” historiador indigena que admiro es Josep Fontana: es l’unic que em mereix confiança. No s’ha embolicat en una terminologia “nacional” per tot aixo d’un “mercat” que ho es, si arriba a ser-ho, de fa quatre dies? Un ” mercat” -una classe dominant- difon una “idealogia”: un “nacionalisme”. Avui es el nacionalisme espanyol; demà, probablement, hauria de ser un nacionalisme europeu, quan les duanes afluixin. Ni Cervantes, ni Descartes, ni Shakespeare, ni Ausiàs Marc, ni el Petrarca, ni… No hi compten per res. O si: una mica. El “mercat” ho decideix tot?
L’estudi del “nacionalisme espanyol”, de tota manera, hauria de centrar-se paral.lelament a l’estudi dels altres “nacionalismes-estatals” europeus. El frances resultaria modèlic. Tenen la seva font en els projectes de la monarquia absoluta: la dels Capets, poso per cas. I la dels Austries espanyols. I la cosa de les illes Britàniques, que se m’escapa. Son, en el fons, unes lluites d’hegemonia continental, vagues al principi, pero finalment resoludes. “França” contra “Espanya”, “Espanya” contra “Anglaterra”, “Anglaterra” contra “França”… I no existien ni França, ni Anglaterra ni Espanya: les dinasties corresponents i els seus feudals n’eren els protagonistes. Els nacionalismes-estatals, com s’han configurat en el ple del segle XX, tenen dos enemics: els exteriors, i la xenofòbia hitleriana no era mes criminal que la dels holandesos, la dels belgues, la dels francesos, la dels italians, i paro de comptar, els uns contra els altres, “nacions” contra “nacions”; i els interiors, que som la merdeta afligida dels catalans, dels occitans, dels bascos, dels gallecs, dels del Tirol, de les infinites “minories” balcaniques, o un petit grup de poblets que no parlen l’idioma oficial. Els nacionalismes-estatals han tingut la missio historica de fer-se la guerra els uns als altres, d’una banda, i, de l’altra, la de suprimir drasticament les reminiscencies “nacionals” discrepants. L’obligacio de l’estat espanyol -i del “mercat” corresponent- era d’ensenyar-nos a parlar i a escriure en castellà.
El nacionalisme espanyol, quan comença? M’agradaria trobar-ne precisions. A l’època dels nostres pares -dels meus- eren sarsueles com aquelles que segregaven la “Marcha de Cadiz”, el “Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda” o el “Soldadito espanyol, soldadito valiente”. Mes encara: les radios actuals imparteixen hores i hores d’emissió amb “Y Viva Espanya!” a l'”Espanya canyi”, i mil discos mes, d’un patrioterisme “populista” que fa angunia. Els partits polítics d’esquerra -de l’esquerra espanyola- no protesten. Per que n’haurien de protestar, si ben sovint semblen estar-hi d’acord? Manolo Escobar podria ser tan valid per a l’UCD com per al PSOE o el PCE. I per als capitans generals… Les cançonetes patriotardes han estat i son vehicle fluid d’espanyolisme. I els “himnos regionales”. I comèdies, i drames, i films, i novel.les, i assaigs, i estudis filològics mes o menys seriosos…
En pla de broma, podríem dir que Espanya -no l’estat, la “ideologia”- es una invencio de don Marcelino Menendez Pelayo. La preocupacio ve de mes lluny. Del Conde-Duque de Olivares? I que era Olivares sino la famosa “oligarquia latifundista semifeudal castellano-andaluza”, a que es referia Don Santiago Carrillo abans de les divertides propostes de la “reconciliacion” i de la “ruptura”?… Tant se val. Tot aixo ho hauriem d’escorcollar: delicadament, seriosament, tècnicament. I que ningú no tingui escrúpols a denunciar que l'”esquerra espanyola” fa la impressio que ha estat i es un instrument nacionalista de la dreta, i de l’extrema dreta… Jo no puc allargar-me en anècdotes ni en categories sobre el particular. Escric aquestes ratlles amb una pulcra intenció “catalana”, no “catalanista”, i des d’un raco del País Valencià, per a major “inri”. Practicament, hi ha “catalanistes” perque hi ha “espanyolistes”. Si en el fons es discuteixen “interessos” grossos, els “catalanistes” i els “espanyolistes” s’uniran animosament. I tot sera “espanyolisme”. En un esquema que no abandoni la venerable noció de la “lluita de classes”, la burgesia catalana està condemnada a ser tremendament “espanyolista”. Prat de la Riba era “espanyolista”: defensor de l'”Espanya Gran”. Però no tan “espanyolista” com alguns partits d’esquerra posteriors, si be es mira. Prat tenia l’excusa de la seva “classe”. Els moviments populars, marxistes o no, al Principat, als Països Catalans, per que han de ser “espanyolistes? No cal que siguin “catalanistes”. Tan repugnant és un nacionalisme com un altre, i nomes hauriem de fer una concessio a favor del nacionalisme dels oprimits: de les nacionalitats oprimides. La “ideologia” espanyolista necessita una analisi profunda. No solament les “dretes” han estat evidentment espanyolistes: tambe les presumptes esquerres. Si esquerres són. Que no ho sé. Una divertida digressio podria recaure sobre els espanyols “liberals”. Unamuno, Ortega, Menendez Pidal, Américo Castro, Sanchez Albornoz, Perico el de los Palotes…
Tots són uns i els mateixos. Giménez Caballero -llegiu, si podeu, “Amor a Catalunya”-, el difunt don Americo, que propugnava militarment la introduccio del castellà en els més catalanescos circuits de les muntanyes, don Claudio, tots els ministres de Franco i del pseudo-postfranquisme, i Umbral i la Real Academia Espanyola. I don Ramon Menéndez Pidal. I don Juan Aparicio. Es l'”Espanya Una Grande y Libre”… La historia del nacionalisme espanyol no és, ai!, exclusivament, la història del feixisme o del pre-feixisme. Hi ha un espanyolisme “liberal”. Per dir-ho exactament, hi ha un espanyolisme que es professa “liberal”. O fins i tot “d’extrema esquerra”. Es un espanyolisme solidari de qualsevol altre espanyolisme. Castro, Pidal, Albornoz? No seran ni Lain, ni Tovar, ni Marias, l’alternativa. I això que el professor Tovar continua tan nazi com quan era jovenet. Lain comença, i molt tard, a comprendre que és ser liberal. Marias és una colossal proposició a riure. Tots ells, i mes, ens indueixen al bilinguisme. No calia, pero. Ja sabíem que, per tirar endavant, hem de ser bilingües, com a mínim. Però, de més a més, volen que siguem nacionalistes espanyols, com ells. I no solament ells. Una certa quantitat de politics espanyols que es diuen d’esquerra, i que cal molta imaginació per acceptar-los com d’esquerra, ens afligeixen amb el seu espanyolisme.
Aquestes són les coses que passen. Les que han passat, les que probablement passaran?… Esbrinar les terboles giragonses del nacionalisme espanyol, a traves de la retorica dels Ortega, dels Castro o dels Albornoz, i dels Gonzalez, dels Carrillo, de la Montseny, es un repte suggestiu. La fantasmagoria de l’espanyolisme d’esquerres -quina?- fa plorar. La dreta, militantment espanyolista, disposa del poder, del “revisionisme”, de la socialdemocracia i de les “Hijas de Maria”, que tot es un bloc unanime. L'”esquerra” intel·lectual ha de ser una opció critica. I critica, primer que res, “contra” l’esquerra. De cara a la dreta no cal perdre el temps. Ja la van fer com convenia Marx, Lenin, Stalin, la Rosa, i fins i tot Trotski i Mao, i Marcuse, i Adorno. Una esquerra crítica, en l’espai de l’estat espanyol, no la veig possible. I si ho fos, hauria de començar per aixo: per desmitificar el nacionalisme espanyol. L’espanyolisme no és una simple confecció de la dreta: és una confecció “espanyola”. Amb l’aval de don Salvador de Madariaga, “espanyol professional”, per entendre’ns. I amb mes ajudes: Besteiro, Negrín, Durruti. L’esquerra “espanyola” s’ha caracteritzat sempre per la seva innocencia, i pel seu “espanyolisme” rabiós. Entre Calvo Sotelo i el doctor Negrin hi havia més afinitats que diferències…
Potser, ara, en aquesta divagació, sóc injust. No m’ho acabo de creure. Però potser si. Sigui com sigui, queda en peu la perplexitat davant els plantejaments “nacionals”. Si Calvo Sotelo i Negrin coincidien en allo de “antes roja (o azul) que rota”, l’anècdota, avui, pot induir a reflexions pessimistes. Tant se val. Una projecció aproximativament “cientifica” hauria d’enfrontar-se amb la mola dreto-esquerrana de l’espanyolisme, i delatar les complicitats que una determinada dreta i una determinada esquerra, no son ni dreta ni esquerra… La versatilitat sindical és un afegit discutible… Convindria que, des d’Euskadi, des de Galícia, des dels Països Castellans, provinguessin dades, reflexions i pertinàcies contra l'”espanyolisme”. Contra aquesta “ideologia” dreto-esquerranoide que, històricament, ha estat i és i serà amargament decisiva. Això que anomenem “Espanya” necessita uns detergents “ideològics”: precisament perquè és, bàsicament, una “ideologia”. Però és també l’estat…
JOAN FUSTER
Sueca, 9 octubre 1979

Heretgies, revoltes i sermons (Barcelona, 1968), pàg. 161-168 Un punt molt interessant, bàsic, de la història de la llengua catalana, i que encara està per aclarir amb detall, és el de com i quan s’introdueix i prospera entre nosaltres el costum de predicar en castellà. El tema mereix, sens dubte, una investigació minuciosa. No podem pas oblidar que, al cap i a la fi, les trones i els escenaris van ser els vehicles més eficaços de la nostra castellanització lingüística des del segle XVI al XVIII. Tant l’oratòria sagrada com el teatre es projecten ja damunt un públic majoritari, damunt el poble, en el sentit més ampli del mot, i, en conseqüència, les seves repercussions havien de ser, a la llarga, extraordinàriament decisives. En general, els erudits que s’ocupen d’aquesta mena de problemes solen estudiar amb més atenció els aspectes diguem-ne llibrescos del fenomen: el canvi d’idioma en els escriptors i, de passada, en el sector culte i restringit que suposem que els llegia. Però hi ha tambe allò altre, sociològicament tan important, o més, perquè ens col.loca davant la situació del català a un nivell <>.
I la predicació més encara que el teatre. De fet, i per a aquella època, el públic dels sermons era tothom; el de les comèdies, probablement, tot i ser així mateix nombrós, no arribava a tant. Sigui com sigui, no hi ha dubte que l’acció dels predicadors i dels actors exigeix un auditori indiscriminat i vast, i és per això que en el nostre cas predicadors i actors van tenir una importància tan singular. En la mesura que empraven el castellà en les seves actuacions, els uns i els altres es convertien, volent-ho o no, en instrument de penetració per a la llengua al.lògena. Com que, en la pràctica, aquesta mesura va ser bastant considerable, els sermons i les comèdies, banals i rutinaris, d’aparença innòcua, esdevingueren un factor poderosament actiu dins els processos culturals, i en definitiva polítics, dels Països Catalans, en l’etapa que anomenem <>. Un factor entre molts d’altres, és clar. I convé precisar-ne les dimensions.
El primer interrogant, o la primera perplexitat, que se’ns planteja, destaca una evidència absoluta. L’orador i el comediant mai no surten al públic sense l’esperança de ser entesos. Per necessitat, han de parlar en un idioma intel.ligible. Podrà haver-hi excepcions, però limitades. Per la València del 500 passaren algunes companyies de còmics italians, que representaven en italià, i en la Barcelona d’avui sovintegen les temporades teatrals d’un relatiu poliglotisme. Ara: la regla és que la comunicació entre l’actor i el públic s’estableixi en termes directes, a través d’una llengua coneguda. I la regla es fa més estricta per als predicadors. Quan s’inicia la moda de predicar en castellà als Països Catalans, ¿els feligresos entenien el castellà del púlpit? Per força, hauríem de concloure que sí…
Naturalment, caldrà que descartem les conjectures simplistes. La instal.lació del castellà a les trones no pogué ser massa veloç ni massa uniforme. Més ben dit: només fou veloç en determinats llocs, i va tenir un expandiment –per dir-ho així– geogràfic irregular i, al capdavall, lent. Les dades de què disposem per a puntualitzar-ne el progrés són poques, quant als orígens. Tanmateix, resulta obvi que la cosa comença a les grans ciutats, potser a València abans que a Barcelona, i començà a instigacions dels nuclis socials més distingits, o sigui més cultivats. Es tractava, doncs, en principi, d’un episodi merament urbà, d’una banda, i de l’altra, merament literari. Des de la darreria del xv, els clans lletraferits dels Països Catalans venien coquetejant amb el castellà, i, un cop creuada la frontera del 500, la freqüentació i el conreu de la lengua forastera s’hi accentuen. Aquesta gent, i la seva clientela indígena, poca o molta, però influent, facilitarien les primeres temptatives del castellà en la predicació, si és que no van imposar-les. El sermó d’una solemnitat religiosa havia de ser igualment solemne i, per tant, tenia més de literari que no de doctrinal. Els sermons, literatura parlada, es castellanitzen com es castellanitzava la literatura escrita, i per un moviment correlatiu. Fet aquest pas, l’evolució ulterior no ens ha de sorprendre: la mecànica del mimetisme hi entrava en joc. Els pobles petits, l’àrea rural, en quedaven al marge, però les ciutats, per modestes que fossin, s’obrien de mica en mica a la novetat.
Ben mirat, els oients autòctons, més que no pas entendre el castellà, es creien que l’entenien. I no podia ser altrament. En els debats que, durant el segle XVII, es promouen entorn de l’ús del castellà en els sermons a les diòcesis catalanes, i en no pocs documents episcopals i sinodals que s’hi refereixen, trobem molt insistida una observació: l’escassa eficiència, i fins i tot la inutilitat, de qualsevol labor homilètica produïda en llengua estranya. L’efecte catequístic o missional era mínim, i els eclesiàstics sensibles se n’adonaven amb una justificada alarma. Quan s’escampa i s’estabilitza la predicació castellana, el poble s’hi habitua, però sense acabar de comprendre ben bé les paraules de l’orador. Això passa encara avui mateix, en bona part del nostre territori lingüístic, malgrat els avenços de la instrucció pública i de la televisió; podem imaginar, doncs, què seria fa tres-cents o quatre-cents anys. De tota manera, si l’auditori català de sermons, en el segle XVI, en el XVII, <> el castellà, indiscutiblement és que hi havia alguna raó perquè s’ho cregués.
Tots estem d’acord respecte a l’abast de la castellanització cultural consumada als Països Catalans en aquelles centúries: un índex flagrant, ens el dóna el volum d’escriptors que emigren a l’altra llengua. La castellanització social, per contra, la dels tràmits quotidians i no exactament cultes, presenta característiques menys definides, i sembla haver tingut un curs prou envitricollat. Com és logic, degué haver-hi aleshores ben pocs catalanoparlants que abandonessin el seu idioma. Els mateixos literats que escrivien en castellà continuaven vivint en català. Un d’ells, no gaire primerenc, nascut a València, Bernat Català de Valeriola (1568-1616), fundador de l’Academia de los Nocturnos i gran propulsor del cultiu literari del castellà a la ciutat del Túria, redactava en vernacle les seves apuntacions autobiogràfiques, i estic convençut que es podrien citar molts casos similars i encara més posteriors. La simple perduració de la llengua fins als nostres dies en unes quantes vigències elementals, de cap a cap del seu domini, ja provaria que la continuïtat mai no fou interrompuda. Potser les constatacions d’aquesta mena han contribuït a emboirar l’anàlisi.
Temo que hi ha una cosa que no hem subratllat com Déu mana: el fet d’existir una forma subtil de castellanització –de castellanització social, és clar– perfectament compatible amb la permanència del català en les seves posicions de sempre. La llengua es mantenia en els usos col.loquials, per descomptat; però també en els administratius, ja que era oficial, i sovint en els acadèmics, i poc o molt, així mateix, en la literatura. Això és innegable. La façana idiomàtica de la nostra societat fins a la Guerra de Successió, va mantenir-se discretament catalanesca. La fallida, l’autèntica fallida, resta amagada: interior, subterrània. I era: que els catalans, cada dia una quantitat major de catalans, es familiaritzaven amb el castellà i acabaven per tenir-lo com un idioma no del tot aliè. No el parlaven ni l’escrivien. Però, a la seva orella, a la de gairebé tothom, i al seu horitzó mental, el castellà havia deixat de ser una llengua insòlita.
No caldrà que ponderem la transcendència d’aquesta duplicitat lingüística, la qual, en el fons, encara no és pròpiament bilingüisme. Podem suposar, de més a més, que els contemporanis de la infiltració amb prou feines arribaven a ser-ne conscients. Quan alguns es lamenten del perill de ruïna que amenaça el català –Cristòfol Despuig en els Col.loquis de Tortosa (1537), Martí de Viciana en el Libro de les alabanzas de las lenguas (1574), i tants d’altres–, ho fan pensant exclusivament en els casos extrems de defecció. Però la majoria, si no tots aquests defensors de la llengua catalana, ni tan sols posen en dubte que el castellà hagi de ser un idioma normal per als catalans. Els testaments i els contractes, les partides de baptisme o de defunció, els edictes dels virreis i les sentències dels jutges, la correspondència comercial i privada, i la conversa a la llar i al carrer, seran en català; però el castellà s’hi interfereix, fins i tot sense fer-hi acte de presència. És secundari que els catalans l’entenguessin bé o no: els era familiar, i això és el que compta.
Disposem d’una generosa bibliografia, sovint apassionada, sobre les causes de la nostra castellanització. Un dia o altre haurem de revisar-la: peca de parcial, de primària, i en alguna ocasió, de truculenta. Si més no, té el defecte d’haver-se concentrat en les facetes culturalistes, literàries, del problema. O bé ha propendit a mirar-se’l abusivament des d’un angle polític: d’història política. Probablement, les seves conclusions no són invàlides, dins els límits que s’assignen. Però potser no són suficients, tampoc. La castellanitat –si no volem dir-ne el castellanisme– dels Trastàmara, la unió dinàstica amb Castella, l’atracció del Siglo de Oro literari castellà, hi tenen una inqüestionable preeminència, si ens restringim a l’esfera de les lletres i, prèviament, o simultàniament, al petit món de l’aristocràcia local. Els col.lapses polítics que els Països Catalans sofreixen a partir de Casp, de vegades comuns, de vegades per separat, ja són coeficients d’una major insídia. Els corrents cosmopolites de l’Humanisme, i alguna altra circumstància similar, arrodonirien la ressenya. Tot això ha estat dit mil vegades.
No sé, en canvi, si hi ha estat prou remarcada la participació d’un element no tan insigne com els al.ludits, ni tan aparatós, i tanmateix d’una extraordinària força d’injecció lingüística: l’enorme afluència de castellans, homes i dones castellans o de parla castellana, a la nostra societat, després del 1500. Potser dir-ne immigració no seria inadequat. Almenys, al País Valencià, el terme respon a dades certes: en el segle XVI, València fou –per reproduir la frase, ben gràfica, de Gaspar Escolano (1611)– una vertadera <>, una convocatòria d’oportunitats de cara a les vocacions migratòries, i tot fa creure que els castellans l’aprofitaren. L’expulsió dels moriscos el 1609 hi representà, encara, una sagnia equivalent a la tercera part de la població, i aquest dramàtic buit humà hagué de ser cobert amb gent nova, entre la qual no podien mancar els hispanoparlants… Al Principat s’observa un empelt més visible de francesos, com al Rosselló; pero també l’un i l’altre van rebre una bona contribució castellana. A mesura que aniran completant-se els estudis d’història demogràfica dels Països Catalans, l’ingredient ètnico-lingüístic castellà se’ns farà més clar.
L’assimilació idiomàtica dels immigrats s’hi realitzava de pressa i sense obstacles: sovint ells mateixos, i sempre els fills, ja parlaven català. Joan Timoneda, el pare del qual era aragonès, d’Alcanyís, diria: <>, i en la seva <> escriuria versos i peces teatrals. Però la immigració comportava una contrapartida, inexorable, sobretot, pel fet de la seva quantia: el castellà havia d’incrustar-se en les relacions diàries dels catalans, i hi romania mentre els nouvinguts no eren absorbits. I com que tothora hi havia nouvinguts per absorbir, la constància del castellà s’hi consagrava. Aquella familiaritat amb el castellà, de què parlàvem fa un instant, tenia aquesta premissa. Els natius no l’aprenien, pero s’hi acostumaven. I n’hi havia que l’aprenien. A València i a Barcelona, això devia ser corrent. El doctor Diego Cisteller, el 1636, afirma que a Tortosa, a Girona, a Lleida, amb prou feines es veu un castellà cada tres dies, i encara de pas, i que a Manresa, Solsona o Vic, si en veuen algun <>. Però Cisteller exagerava. En realitat, a les capitals i en determinades comarques, la ingerència castellana era considerable.
I no solament hi hem de computar els immigrants que acudien a arrelar-se entre nosaltres. La pressió lingüística forastera s’exercia per un altre camí, no menys incisiu, i a la mateixa escala. Em refereixo als passavolants: als qui, pel motiu que fos, només hi feien una residència interina. Els documents de l’època ens permeten de localitzar-hi una riada inestroncable de buròcrates, de soldats, de frares, d’aventurers, procedents de terra endins, els quals entraven i sortien sense abdicar el seu idioma. En la nòmina, tant podrien figurar Cervantes i Lope de Vega com don Quixot i Marcos de Obregón. La llarga estada de la Cort de Carles V a Barcelona hagué de ser una ocasió d’assiduïtats castellanes, i els virreis, generalment escollits entre la noblesa de Castella, hi duien una pul.lulant seqüela de parents, paràsits i criats. Les guerres –la de les Germanies, la dels Segadors, posem per cas– justificaren la irrupció de cossos d’exèrcit castellans. Etcètera.
Cal sumar-ho tot, doncs. I és en aquest quadre on hem de situar el fet de la predicació castellana als Països Catalans. Únicament així aconseguirem explicar-nos-el d’una manera satisfactòria. I no ens l’explicarem del tot si no hi posem una matisada precisió en les dades, quant als llocs i quant al temps. Vull deixar-ho insistit, això. Les tendències i els indicis que he evocat en les ratlles anteriors demanen una exposició més cautelosa i més concreta. Jo no sabria fer-la, ara. Quan algú l’haurà intentada, tindrem ja una mica de llum sobre un fragment crític del nostre passat: d’història de la llengua, en particular. Els sermons en són un episodi, com n’és un altre el teatre, i un altre, encara, la producció tipogràfica destinada al consum popular –fulls solts, de romanços–: en ells trobem xifrat el destí de l’idioma en un moment i en unes condicions que no podien no ser rotundament determinats. L’aire anecdòtic del tema dels predicadors no ens ha d’enganyar…
Joan Fuster, 1968.

L’economista egipci, Samir Amin, analitza el sistema social capitalista a l’alba del tercer mil·lenni. 1. El discurs dominant va imposar, des de fa dues dècades, l’ús del terme mundialització (a vegades escrit en «franglès»: «globalització») per a designar de manera general als fenòmens de *interdependència en escala mundial de les societats contemporànies. Mai es posa en relació el terme amb les lògiques d’expansió del capitalisme, encara menys amb les dimensions imperialistes del seu desplegament. Aquesta absència de precisió permet *sobreentendre que es tracta aquí d’una barrera infranquejable, independent de la naturalesa dels sistemes socials. La mundialització s’imposaria de la mateixa manera a tots els països, més enllà de la seva opció inicial (capitalista o socialista) que funciona com una llei de la naturalesa, resultat de l’estrenyiment de l’espai planetari. Em proposo demostrar que es tracta aquí d’un discurs ideològic que es destina a legitimar les estratègies del capital imperialista dominant en la fase actual, i per tant que es poden prendre en consideració constants objectives de la mundialització en la perspectiva de polítiques distintes de les quals es presenten com sense alternativa possible, els continguts de la qual i efectes socials serien aleshores ells mateixos completament diferents.
La forma de la mundialització depèn aleshores, en definitiva, com (tot ) la resta, de la lluita de classes. De fet, la mundialització no és un fenomen nou, i no hi ha dubte que la interacció de les societats és tan antiga com la història de la humanitat. Almenys des de fa dos mil·lennis les «rutes de la seda» vehiculitzaren no només mercaderies sinó també van afavorir transferències de coneixements científics, tècnics i de creences religioses, les quals van transformar almenys en part l’evolució de totes les àrees del món antic, asiàtic, africà i europeu. No obstant això, els mecanismes d’aquestes interaccions i la seva meta eren molt distints del que van anar després en els temps moderns és a dir els del capitalisme. No es pot separar la mundialització de la lògica dels sistemes que sostenen el desplegament. Els sistemes socials anteriors al capitalisme, que vaig nomenar en altres escrits com ‘tributaris’, es basaven en lògiques de submissió de la vida econòmica als imperatius de reproducció de l’ordre polític-ideològic, en oposició a la lògica del capitalisme que va invertir els termes (mentre en els sistemes antics el poder és font de riquesa, en el capitalisme la riquesa funda el poder, vaig esmentar pel que fa a aquest tema). Aquesta caracterització del contrast entre els sistemes socials antics i moderns provoca una gran diferència entre els mecanismes i els efectes de la mundialització en els temps antics i els caracteritzats al capitalisme.
La mundialització dels temps antics oferia realment oportunitats per a les regions menys avançades d’arribar a a les altres. Segons els casos, aquestes oportunitats van ser aprofitades o no. Però això depenia exclusivament de les determinacions internes d’aquestes mateixes societats, en particular de les reaccions dels seus sistemes polítics, ideològics i culturals, davant els desallotjaments que representaven les regions més avançades. La història d’Europa, àrea perifèrica i endarrerida fins molt tard en l’Edat mitjana, en comparança als centres del sistema tributari (Xina, Índia i el món islàmic), és l’exemple més característic de l’èxit excel·lent d’aquest ordre. No obstant això, Europa recupera l’endarreriment en un temps molt curt, entre els anys 1200 i 1500, afirmant-se a partir del Renaixement com un centre de nou tipus, amb potencialitat de ser més poderós i més generador de noves evolucions decisives que tots els seus antecessors. vaig Considerar que aquest avantatge provenia d’una flexibilitat molt gran del sistema feudal europeu, en particular perquè constituïa una forma perifèrica del món tributari.
2. Per contra, la mundialització dels temps moderns, associada al capitalisme, és polaritzadora per naturalesa. Amb això vull dir que la lògica d’expansió mundial del capitalisme produeix en si mateixa una desigualtat creixent entre els socis del sistema. Significa que aquesta forma de mundialització no deixa si més no l’oportunitat d’enlairament, que hagués pogut ser aprofitada o no d’acord amb les condicions internes de les mateixos socis. Els retards impliquen sempre l’aplicació de polítiques voluntaristes. Aquestes entren en conflicte amb les lògiques unilaterals de l’expansió del capitalisme, i d’aquesta manera les podem qualificar com polítiques antisistèmiques de desconnexió. Aquest terme que vaig proposar no és sinònim d’autarquia i d’intents absurds de «sortir de la història». Desconnectar és adaptar les relacions amb l’exterior a les exigències prioritàries del seu propi desenvolupament intern. Aleshores aquest concepte és antinòmic a l’altre pregonat que demana «ajustar-se» a les tendències dominants a nivell mundial, perquè per als més febles resulta d’aquest ajustament un agreujament de la seva periferització. Desconnectar significa transformar-se en un agent actiu que contribueix a modelar la mundialització, forçant-la a ajustar-se a les exigències del desenvolupament propi de la seva societat.
3. La polarització que resulta de la mundialització, es va presentar amb formes associades a les característiques principals de les fases de l’expansió capitalista, que s’expressen en formes adequades a la llei del valor mundialitzat. Són d’una banda, l’articulació de les lleis del mercat truncat (a causa de la persistència de la fragmentació del mercat del treball), i per altra banda, les polítiques d’Estat dominants, que s’assignen la tasca d’organitzar el mercat truncat amb regles adaptades que produeixen aquestes mateixes formes. Separar el polític de l’econòmic no té sentit en aquest cas. No existeix capitalisme sense Estat capitalista excepte en la imaginació dels ideòlegs de l’economia burgesa. Aquestes formes polítiques adequades, vinculen les maneres de dominació social interns, específics a les societats del sistema, amb les maneres d’inserció en el sistema mundial, o com formacions dominants (centres) o com formacions dominades (perifèriques).
Durant la fase mercantilista (1500-1800) que precedeix a la revolució industrial -i que per aquesta raó es pot considerar com una transició del feudalisme cap al capitalisme acabat-, la monarquia absolutista de l’Antic Règim, va estar basada en el compromís social feudalisme/burgesia mercantilista i en polítiques d’establiment de les primeres formes de polarització: la protecció militar i naval dels monopolis del gran mercat, la conquesta de les Amèriques i la seva conformació en perifèries del sistema de l’època (que s’especialitzen en produccions particulars útils per a l’acumulació del capital mercantil) i el tracte negrer que l’acompanya.
Una segona fase de la mundialització capitalista basada en el contrast centres industrialitzats/perifèries, a qui es refusa la industrialització, es desenvolupa des de la revolució industrial fins la fi de la segona guerra mundial (1800-1950). Aquest contrast que presenta una nova forma de la llei del valor mundialitzat, no és el resultat natural de les «avantatges comparatius» invocades per l’economia burgesa. Està aplicat sistemàticament a recursos que abasten tant dimensions econòmiques (el «lliure comerç» imposat als socis de la nova perifèria en formació), com dimensions polítiques (les aliances amb les classes dominants tradicionals de la nova perifèria, la seva inserció en els sistemes de «compradors», la intervenció de les canoneres i després la conquesta colonial). Aquestes formes de mundialització s’articulen amb sistemes polítics específics dels centres industrials, que provenen o de les revolucions burgeses (Anglaterra, França, Estats Units), o de les unificacions nacionals que juguen el mateix paper en la constitució dels mercats nacionals adaptats (Alemanya, Itàlia), o també de les modernitzacions dels «dèspotes il·luminats» (Rússia, Àustria, Hongria, Japó). La diversitat de les aliances socials hegemòniques específiques a aquestes formes no han d’amagar el seu denominador comú: totes aquestes formes tenen l’objectiu d’aïllar a la classe obrera. També determinen les formes i els límits de la democràcia burgesa d’aquesta època.
Aquest sistema complex marca una evolució, destacada abans de res pel pas cap a la dominació dels monopolis en l’economia industrial i financera dels centres -a partir de la fi del segle XIX -i a partir de 1917, per la desconnexió de l’URSS-. l’accentuació dels conflictes intercentres (interimperialistes) i l’acceleració de la colonització de les perifèries -una de les apostes més importants d’aquesta competència reforçada- caracteritzen la d’aquell aleshores. En paral·lel a aquesta evolució, apareixen noves formes polítiques que associen al sistema- almenys en part -als representants polítics de la classe obrera dels centres, encara que aquests sistemes de «socialimperialisme» es queden en estat d’embrió en aquest moment. Fins el New Deal de Roosevelt i el Front Popular francès, a final dels anys 1930, els blocs hegemònics sempre van ser antiobrers.
La segona guerra mundial va trastocar les condicions que encapçalen l’expansió capitalista polaritzadora d’aquest segle i mitjà d’història moderna. La caiguda del feixisme modificava radicalment les correlacions socials de forces, en favor de les classes obreres, que van aconseguir posicions en els centres que mai abans van conèixer en el capitalisme; en favor dels pobles de la perifèria els moviments de la qual d’alliberament reconqueriren la independència política de la seva nació, i en favor del model soviètic del socialisme, nomenat com realment existent, que apareix com la manera més eficaç del projecte de desconnexió i d’acceleració. AL mateix temps, l’afirmació de la prepotència dels Estats Units sobre tots els centres capitalistes modificava les condicions de competència interimperialista.
En altre moment vaig proposar una lectura del mig segle de la postguerra (1945-1990) basada en aquesta articulació nova entre, d’una banda, els sistemes polític-socials de les tres entitats que formen el món d’aquell aleshores i per altra banda de les formes de mundialització que l’acompanyen. A nivell de l’organització interna de les societats concernents es destaca: 1. el gran consens social capital-treball que caracteritza els centres antics (el Welfare State (estat del benestar), les polítiques keynesianes, etc.); 2. els models nacionalistes populistes modernitzants del Tercer Món ; 3. el model soviètic del socialisme (prefereixo dir «del capitalisme sense capitalistes»). Per tant, la mundialització característica d’aquesta tercera fase de la història moderna és negociada (pels Estats), delimitada i controlada pels consensos que aquestes negociacions garanteixen. Ja no és el capital dels centres dominants que dicten de manera unilateral les condicions de la mundialització, com ocorre en les fases anteriors. És el que explica per què el discurs del «desenvolupament» i les pràctiques de desconnexió antisistèmiques més o menys radicals que s’enfronten amb les lògiques unilaterals de desplegament capitalista, dominants en aquesta fase.
Ara aquesta mateixa fase va acabar amb l’erosió i l’esfondri dels tres models de societat que la fundaven (les esquerdes del Welfare State en l’Occident, la desaparició dels sistemes soviètics, la recompradorització de les perifèries del Sud), i la volta a les correlacions de força favorables per al capital dominant. Tornaré més trigui sobre les noves formes d’alternatives a la mundialització que apareixen en aquest context i els conflictes que sorgeixen d’elles.
En aquesta anàlisi, l’accent que poso sobre la polarització resultant de l’expansió mundial del capitalisme és de primer ordre. No obstant això, aquesta característica permanent de la mundialització és completament ignorada per la ideologia burgesa dominant, que segueix afirmant encara que la mundialització dóna una «chance», que les societats poden o no aprofitar, d’acord amb factors que els concerneixen a ells mateixos. Però el que apareix més greu al meu judici és que el pensament socialista (incloent el del marxisme històric) va participar, almenys en part, de la il·lusió del progrés possible en el marc del capitalisme. La teoria de la mundialització capitalista que proposo, els eixos principals del qual són presentats anteriorment, la plantejo com sinònim d’imperialisme. L’imperialisme no és aleshores una etapa, ni tan sols suprema del capitalisme; constitueix una característica permanent d’ell.
4. Els discursos de la ideologia dominant de les últimes fases del capitalisme, formulen els seus propis conceptes de mundialització. El terme mundialització reemplaça en aquest cas a la paraula imperialisme, prohibida en aquests discursos. De 1880 a 1945, aquest discurs és liberal, nacional, i imperialista. (En el sentit leninista de la paraula). Liberal, en el sentit que es basa en l’afirmació per endavant, que els mercats són autoreguladores, encara que de fet, les polítiques d’Estat controlin el seu funcionament per a posar-los a la disposició de les aliances socials dominants (protegint l’agricultura dels petits camperols per a assegurar-se el seu suport electoral en contra de la classe obrera, per exemple). Nacional, en el sentit que la reproducció del mercat nacional autocentrat, es converteix en el centre de les polítiques d’Estat, en la seva dimensió interior i exterior. Imperialista, en el sentit que en l’època dels monopolis transformats en dominants, aquestes polítiques sofreixen la competència internacional que les converteix en conflictes violents entre Estats.
No obstant això, si el discurs dominant admet molt bé aquestes dos primeres característiques que legitima a l’associar-les a la democràcia parlamentària, no reconeix per altra banda la seva característica imperialista mai esmentada. Per altre costat, el mateix terme mundialització, és desconegut, o més aviat sumit en l’oprobi com «cosmopolitisme antipatriòtic». Aquest discurs dominant comporta un nacionalisme xovinista que té la funció de solidaritzar a la major part per a no dir la totalitat dels ciutadans, amb l’Estat dels monopolis. Aleshores, la mundialització, els termes de la qual de fet van ser determinats per la colonització i el menyspreu dels països no europeus, és la qual domina l’escenari. Però ningú parla d’això, sinó molt poc. La ruptura provocada en 1917 amb la proclamació d’un objectiu de societat socialista és rebutjada: es tracta d’una aberració irracional i salvatge.
En la post Segona Guerra Mundial el discurs dominant es transforma radicalment; es qualifica com social i nacional, que actua en una mundialització controlada. Utilitza social en el sentit que està construït específicament en la base de consensos socials històrics que «integren» (o que es proposen integrar- el que aconsegueixen en bona part) a les classes obreres en el centre, a les classes populars en l’aquest i en el sud. Social no és sinònim de socialista, encara que s’usi el qualificatiu en aquest sentit vàries vegades per a nomenar els projectes societaris ja esmentats. Nacional, en el sentit que els compromissos són definits en el marc dels Estats polítics i aplicats per polítiques sistemàtiques dels poders públics nacionals. El terme mundialització s’insereix en les formes d’aquest discurs, encara que sigui l’exclusivitat del «món lliure», excloent als països comunistes proclamats com «totalitaris». Es legitima aquesta mundialització amb consideracions gairebé naturals molt prop de les quals es troben en el discurs contemporani: l’estrenyiment del planeta. No obstant això, el seu aspecte imperialista s’aparta de la forma colonial anterior, que va ser derrotada per les victòries del moviment d’alliberament dels pobles de la perifèria. Desapareix també el conflicte entre els imperialistes. S’accepta i fins i tot es reivindica el aliniamient darrere dels EUA -convertit en un tipus de super imperialisme- en nom de la defensa comuna contra el comunisme. Fins la unitat europea no posa en tela de judici aquesta jerarquia mundial; accepta articular amb l’OTAN. El capitalisme mundialitzat de la postguerra mundial es distingeix de dues maneres. La primera, perquè està funcionant sobre la base de correlacions socials, el que dóna un espai al treball que no té a veure amb la lògica pròpia del capitalisme, sinó al contrari; expressa un compromís entre aquesta lògica i les lògiques populars i nacionals antisistèmiques. El creixement dels salaris en paral·lel a l’augment de la productivitat, la plena ocupació, la seguretat social, el càrrec de la industrialització per l’estat, la redistribució de l’ingrés pels impostos, sense parlar de les grans reformes agràries o les col·lectivitzacions, no es relacionen amb la lògica del màxim benefici que ordena la manera de producció capitalista, sinó que expressen les ambicions de projectes societaris populars i nacionals. Aquest compromís entre lògiques societàries conflictives obliga al capital a adaptar-se a les reivindicacions dels treballadors i dels pobles. Paradoxalment, va ser això el que va permetre a aquesta fase tenir un creixement fort, sense comparança, en escala mundial. El model està en l’extrem del que està proposat i imposat avui en dia. Aquest últim es basa en la lògica exclusiva del capital, i en la pretensió que els treballadors i els pobles són qui han d’ajustar-se, el que en última conseqüència tanca a l’economia en l’estancament.
Com complement lògic d’aquests compromissos, socials, la mundialització que acompanya aquest model quieta sota el control dels Estats que ho garanteixen. Aleshores, el període es presenta com una disminució dels efectes polaritzadors de la lògica unilateral de l’expansió capitalista; disminució que revelen els ritmes elevats de la industrialització dels països de l’aquest i del sud. Els models societaris que havien imposat els mateixos compromissos van arribar els seus límits històrics pel fet del seu propi èxit. van Perdre l’alè sense haver creat les condicions que haguessin permès a les forces populars i democràtiques donar un pas més endavant. Encara que els temes fundaven la seva legitimitat (el Welfare State i el progrés material permanent, la construcció del socialisme, l’afirmació de les nacions modernitzades del Tercer Món); van aparèixer com unes il·lusions. Per tant existien condicions per a permetre una nova ofensiva massiva del capital que tractés d’imposar la seva lògica unilateral.
Després del rebuig del projecte del «nou ordre econòmic internacional» que proposaven els països del tercer món en 1975 (un projecte de rejoveniment de la mundialització controlada que hagués permès sortir amb el creixement general) pels països de l’OCDE, es planteja la recompradorització del Tercer Món. Es detecta en els programes de «ajustament estructural», que són en realitat programes de desmantellament de les conquestes del nacionalisme populista de les dècades anteriors. Una vegada que Thatcher i Reagan van proclamar el seu desig de desmantellar el Welfare State a partir de 1980, seguit poc després pels països de l’OCDE, el neoliberalisme es va convertir en la ideologia dominant. I per a tancar, la caiguda dels sistemes soviètics d’Europa i de l’URSS per fi de la dècada de el ’80 va obrir l’espai per a la reconquesta d’aquestes societats per un capitalisme salvatge, molt de moda avui en dia.
5. La lògica unilateral del capital, reestablerta, troba la seva expressió en l’aplicació de polítiques idèntiques a tot arreu: taxes d’interès altes, reducció de les despeses públiques, desmantellament de les polítiques de plena ocupació, i prosecució sistemàtica d’un objectiu de restabliment de l’atur, alleugeriment fiscal en favor dels rics, desregulació, privatitzacions, etc. Aquest conjunt de mesures és el reflex de la tornada dels blocs hegemònics antiobrers, antipopulars. Aquesta lògica serveix només per al benefici del capital dominant i en particular dels seus segments més poderosos -que són els mundialitzats també-, el capital financer. La «financierització» constitueix una de les característiques més importants del sistema actual, tant en les seves dimensions nacionals com en les seves dimensió mundial. Allí, aquesta lògica exclusiva del capital significa la supressió dels controls de transferència de tot tipus, que siguin per a la inversió o per a acumulació especulativa, i l’adopció del principi de canvi lliure i fluctuant.
El restabliment de la llei unilateral del capital no obre una nova fase d’expansió. AL contrari, tanca en un espiral d’estancament la recerca del màxim guany. si no ensopega amb obstacles socials potents, provoca gairebé de manera fatal l’agreujament de les desigualtats en la distribució de l’ingrés (és la llei de pauperització de Marx). Aquesta s’observa realment en tots els països associats del sistema actual de l’Oest, de l’Est i del Sud, així com en el plànol internacional. Aquesta desigualtat produeix al seu torn crisi, és a dir una superproducció creixent de capitals que no troba sortides en l’expansió del sistema productiu. Els poders establitsestablerts es dediquen exclusivament a l’administració d’aquesta crisi, incapaços de resoldre-la. Darrere del discurs neoliberal mundialitzat, s’amaguen polítiques completament coherents de superació de la crisi, que tenen per únic objectivo crear sortides financeres a la superproducció de capitals, per a evitar el més temut: la desvalorització massiva. La financierització és la marca d’aquesta administració tant en el plànol nacional com mundial. Les taxes d’interessos altes, els canvis fluctuants i la llibertat de canvis especulatius, les privatitzacions, i també el dèficit de la balança de pagaments dels Estats Units, el deute extern dels països del Sud tenen aquestes funcions.
Hem de situar el discurs sobre la mundialització en el marc de l’administració de la crisi. S’afegeixen a les dimensions econòmiques aquestes estratègies polítiques complementàries, que qualifica com mitjans de gestió de la crisi. L’objectiu actual d’aquestes polítiques és el desmantellament de les capacitats de resistència que podrien representar els Estats, de tal manera que es faci impossible la constitució de forces socials populars eficaços. En aquest sentit s’utilitza l’etnicisme, per a legitimar l’esclat dels Estats. Quantes més Eslovènia i Txetxènia possibles, tal és l’objectiu desenvolupat aquí de bon tros cinisme, amagat darrere d’un discurs pseudo-democràtic de reconeixement dels «¡drets dels pobles!» Es mobilitzen altres recursos que poden ser l’alè de fonamentalismes religiosos, fins les múltiples manipulacions de l’opinió. De fet, vam constatar que les intervencions en favor de la «democràcia» i dels drets humans estan sotmeses als objectius estratègics dels poders imperialistes. «Dos pesos, dues mesures» serveix aquí com regla. De manera general, aquestes polítiques lleven tot el contingut de les aspiracions democràtiques dels pobles i preparen l’administració del caos, al que crido una «democràcia de baixa intensitat», que s’acompanya d’intervencions -incloses militars de «baixa intensitat»- incentivant les guerres civils.
6. Ni la utopia reaccionària de la mundialització desbocada i del neoliberalisme generalitzat, ni les pràctiques de la gestió política del caos (i no de qualsevol ordre mundial nou) que aquesta utopia arrossega, són sostenibles. Per a atenuar els efectes destructors i contenir el perill d’expressió violentes, els sistemes de poder intenten aleshores ordenar un mínim el caos. Les regionalitzacions concebudes en aquest àmbit tenen aquest objectiu, quan uneixen les diferents regions de les perifèries a cadascun dels tres centres dominants. El NAFTA sotmet a tot Mèxic (i en perspectiva a tota Amèrica Llatina) a la locomotora nord-americana; amb l’associació ACP-CEE els països africans se sotmeten igualment a l’Europa Comunitària i la nova ENDRECEN podria facilitar la instal·lació d’una zona de dominació japonesa a Àsia del Sud-est. La mateixa unitat europea està en la tempesta de la reorganització neo-imperialista, associada al desplegament de la utopia neoliberal. La submissió del projecte europeu als imperialistes neoliberals, expressada en el tractat de Maastricht amb la prioritat donada a la creació d’una moneda comuna (l’euro), la gestió del qual justament es basa en els principis neoliberals, deixant de costat la progressió d’un projecte polític i social comú progressista, afebleix el propi projecte europeu, i ho afeblirà cada vegada més, quan es desenvolupin els moviments socials de protesta i de rebot de les polítiques neoliberals en pràctica. Per tant, les contradiccions del sistema de la mundialització actual són gegantesques, i destinades a agreujar-se, tant per la resistència dels pobles -en el centre i en la perifèria- com per l’accentuació de les diferències en el bloc imperialista dominant, que el desenvolupament d’aquestes resistències reforçarà. Es troba la principal contradicció en el contrast destacat que oposa a les dos noves meitats del sistema mundial. Així vam constatar que tot el continent americà, l’Europa de l’Oest i el seu annex africà, els països d’Europa Oriental i de la ex-URSS, el Mitjà Orienti i Japó, pateixen totes les crisis que provenen de l’aplicació del projecte neoliberal mundialitzat. AL contrari, Àsia de l’Est, Xina, Corea, Taiwan, Àsia del Sud-est, escapa en gran part del procés, justament perquè en realitat els poders que la governen refusen sotmetre’s als imperatius de la mundialització desbocada que va imposar el seu marc en altre costat. Índia se situa a mitjan camí entre aquest «oest» i aquest «aquest» nous. Aquesta opció asiàtica -la discussió de la qual sobre les arrels històriques ens duria fora de tema- explica l’origen de l’èxit de la regió, que té una acceleració del seu creixement econòmic quan la resta del món s’estanca. Estats Units desenvolupa tota la seva estratègia amb el desig de trencar aquesta autonomia que Àsia de l’Est va conquerir en les seves relacions amb el sistema mundial. Per tant es malden a continuar el projecte de desmantellar Xina, que podria veure cristal·litzar-se al voltant d’ella paulatinament la regió completa d’Àsia de l’Est. Aposten en aquest cas a la dependència de Japó, que necessita el suport de Washington per a no només enfrontar a Xina, sinó també a Corea i fins i tot a Àsia del Sud-est. Per a aconseguir aquest objectiu, proposen reemplaçar la regionalització informal d’Àsia de l’Est que existeix, per una regió Àsia-Pacífic (el APEC).
Europa es presenta com una segona regió destinada a patir turbulències previsibles. La tossuderia neoliberal de les classes dirigents de la Unió Europea i la protesta progressiva previsible de les classes populars amenacen l’avenir del seu projecte. Però aquest projecte també és amenaçat pel caos en l’Est. Perquè la lògica a curt termini del neoliberalisme va dur A Europa de l’Est i als països de l’ex-URSS a la solució de «latinoamericanització» de la zona. Però aquesta periferització pesa en favor d’una evolució global cap a una «Europa alemanya». A mitjà termini, aquesta opció afavoreix la permanència de l’hegemonia americana a nivell mundial; Alemanya i Japó decideixen pel seu costat quedar-se en el camí de Washington. Però, a llarg termini, té el risc de despertar les rivalitats intraeuropees adormides.
En les altres àrees del món, encara no és tant clar. A l’Amèrica Llatina, el NAFTA coincideix, sense que sigui un atzar, amb la rebel·lió de Xiapas a Mèxic. I el projecte d’extensió del model proposat pel NAFTA a tot el continent, ja s’enfronta a una crítica de l’opció en favor de la mundialització desbocada, en les capitals del sud del continent. Encara que a l’origen el projecte MERCOSUR (Brasil, Argentina, Uruguai, estès a Xile, Paraguai i Bolívia), va ser concebut en una perspectiva neoliberal sense crítica, gens ens permet dir que no va a evolucionar cap a una autonomització -encara que relativa- de la regió.
Fins ara la gestió de les contradiccions de la mundialització va donar una nova oportunitat a la permanència de l’hegemonia americana. El «menys Estat» significa «menys Estat pertot, llevat de Estats Units que, amb el doble monopoli del dòlar i la potència de la intervenció militar, donat suport per Alemanya i Japó, que es presenten com els brillants segons, conserva la seva posició hegemònica a nivell general; enfront d’Àsia de l’Est, a la qual Washington tracta de privar d’aliances possibles amb Europa i Rússia.
7. L’avenir del sistema mundial, així com les formes de la mundialització en les quals s’expressaran les correlacions de força i les lògiques que determinaran l’estabilitat eventual són, en gran part, desconegudes. En la mesura que tot pot ser imaginat, aquesta incertesa permet -per a qui ho vol- deixar-se dur pel joc gratis dels «guions». En contrapartida, em proposo concloure l’anàlisi de la mundialització exposada aquí amb l’examen d’unes tendències de l’evolució d’acord amb la lògica interna del capitalisme i, finalment, dels objectius antisistèmics que les lluites populars podrien donar-se en les condicions del món contemporani. En altres escrits vaig suggerir que les tendències de l’evolució del capitalisme contemporani s’articulaven amb el reforçament del que vaig cridar els «monopolis», que modelen la mundialització polaritzadora de l’imperialisme contemporani: 1. el monopoli de les noves tecnologies; 2. el monopoli del control del fluix financer en escala mundial; 3. el control de l’accés als recursos naturals del planeta; 4. el control dels mitjans de comunicació; 5. el monopoli de les armes de destrucció massiva. De l’acció conjunta, complementària i també a vegades conflictiva del gran capital de les multinacionals industrials i financeres i dels Estats al seu servei (el que explica la importància dels monopolis de naturalesa no econòmica citats aquí) sorgeix l’activitat dels monopolis. El conjunt d’aquests monopolis defineixen noves formes de la llei del valor mundialitzada, que permeten una centralizació al benefici d’aquest gran capital de guanys i superguanys provenint de l’explotació dels treballadors, una explotació diferenciada basada en la segmentació del mercat del treball. Aquesta nova etapa de desplegament de la llei del valor mundializada no permet aleshores l’enlairament per la industrialització de les perifèries dinàmiques. Però crea una nova divisió internacional desigual del treball en la qual les activitats de producció localitzades en les perifèries subalternitzades, tenen la funció de subsidiàries del capital dominant (un sistema que recorda el «putting out» del capitalisme primitiu).
Es pot imaginar sense problemes el quadre d’una mundialització futura, en adequació a aquesta forma de la llei del valor. Els centres dominants tradicionals mantindrien els seus avantatges, reproduint les jerarquies que ja apareixen: els Estats Units conservarien l’hegemonia mundial (amb les seves posicions dominants en la investigació-desenvolupament, el monopoli del dòlar, i el de la gestió militar del sistema), acompanyat pels segons (Japó amb la seva contribució a la investigació-desenvolupament, Gran Bretanya com soci financer, Alemanya amb el seu control sobre Europa). Les perifèries actives d’Àsia de l’Est, d’Europa Oriental i de Rússia, Índia, Amèrica Llatina constituirien les àrees perifèriques principals del sistema, mentre Àfrica i els mons àrab i islàmic, marginalitzados, serien deixats a les seves pròpies convulsions, que no amenacen sols que a ells mateixos. Fins i tot en els centres, la intensificació de les activitats determinades pels cinc monopolis citats implicaria la gestió d’una societat «amb dues velocitats» com ja se sol dir. és a dir marginalitzar parts importants de la població amb la misèria, la subocupació i l’atur. Aquesta mundialització, que es veu a través de les opcions elegides i que el neoliberalisme intenta legitimar presentant-la com «una transició cap a la felicitat universal», no és inevitable. AL contrari, la fragilitat del model és òbvia. Per a garantir la seva estabilitat se suposa que els pobles van a acceptar sempre les condicions inhumanes que se’ls dóna, o que les seves rebel·lies romandran esporàdiques, aïllades entre elles, alimentant-se d’il·lusions (ètniques, religioses, etc.) i entrant en un carreró sense sortida. Per descomptat la gestió política del sistema, reunint la mobilització dels mitjans de comunicació, amb els recursos militars, intentarà perpetuar aquesta situació, que encara domina l’escena avui en dia. En oposició a això, les estratègies per a contestar de manera eficaç al desafiament d’aquesta mundialització imperialista haurien de posar com objectiu la reducció de la potència dels cinc monopolis, i definir a partir d’això les noves opcions de desconnexió. Sense parlar de manera específica d’aquestes estratègies, que només poden ser concretes i basades en la mobilització real de les forces polítiques i socials populars i democràtiques, distintes d’acord amb cada país, podem enumerar els grans principis que permetrien a les lluites populars antisistèmiques organitzar-se.
La primera exigència és la constitució de fronts populars i democràtics antimonopolis (antimperialista/anticomprador); sense la qual cosa cap canvi seria possible. Revertir les correlacions de força en favor de les classes treballadores i populars constitueix la primer condició per a derrotar a les estratègies del capital dominant. Els fronts no només han de definir objectius econòmics i socials per etapes realistes així com la manera de complir-los, sinó també considerar la necessitat de posar en tela de judici les jerarquies en el sistema mundial. No han de subestimar la importància de les dimensions nacionals. En aquest sentit es tracta d’un concepte progressista de la nació i del nacionalisme, lluny de les formulacions obscurantistes, etnicistes, religioses fonamentalistes i xovinistes que es presenten primer i que les estratègies del capital donen suport. Aquest nacionalisme progressista no subestima la cooperació regional. Pel contrari podria incitar a la constitució de grans àrees, com condició per a lluitar amb eficàcia contra els cinc monopolis ja esmentats. Es tractarà de models de regionalització molt diferents dels quals promouen els poders dominants. Aquests estan concebuts com corretges de transmissió de la mundialització imperialista. AL nivell d’Amèrica Llatina, Àfrica, del món àrab, d’Àsia del Sud-est, al costat dels països-continents (Xina, Índia) i també Europa (de l’Atlàntic fins Vladivostock), la integració que es basada en aliances socials populars i democràtiques, imposant al cabdal adaptar-se a les seves exigències, forma el que crido el projecte d’un món policèntric autèntic, altra manera de mundialització.
Dintre d’aquest marc, podríem imaginar les modalitats «tècniques» d’organització de les interdependencies intra i interregionals, tant a nivell dels «mercats» de capitals (els objectius dels quals serien incitar a comprometre’s en l’expansió dels sistemes productius) com al nivell dels sistemes monetaris o els acords de comerç. Tots aquests programes reemplaçarien les ambicions de democratització de les societats nacionals i de l’organització mundial. Per tant, des de la perspectiva de la llarga transició del capitalisme mundial cap al socialisme mundial, els considero com una etapa d’aquesta transició.

Conferència magistral en el XX Congrés de l’Associació Llatinoamericana de Sociologia, Mèxic, 2 al 6 d’octubre de 1995. Celebrem el XX Congrés d’ALES i discutim les perspectives de la reconstrucció de l’Amèrica Llatina i del Carib. No és un tema nou. Es discuteix a Amèrica Llatina des de 1945, si no des del segle XVIII. Què podem dir ara que sigui diferent del que ja s’ha dit?
Crec que ens trobem en un moment de bifurcació fonamental en el desenvolupament del sistema-món. Penso que, no obstant això, ho discutim com si es tractés d’una transició ordinària a la via d’una evolució cuasi-predestinada. El que hem de fer és “impensar” no sols el desarrollisme neoclàssic tradicional, sinó també el desarrollisme dels seus crítics d’esquerra, les tesis dels quals ressorgeixen regularment malgrat tots els seus rebutjos, però que en realitat comparteixen la mateixa epistemologia.
Jo elaboraré dues tesis principals en aquesta ponència.
Tesi No. 1: És absolutament impossible que l’Amèrica Llatina es desenvolupi siguin quines siguin les polítiques governamentals, perquè el què es desenvolupa no són els països. Allò què es desenvolupa és únicament l’economia capitalista i aquesta economia-món és de naturalesa polaritzadora.
Tesi No. 2: L’economia capitalista es desenvolupa amb tant d’èxit que s’està destruint i per la qual cosa ens trobem enfront d’una bifurcació històrica que assenyala la desintegració d’aquest sistema-món, sense que se’ns ofereixi cap garantia de millorament de la nostra existència social.
A pesar de tot, penso que els porto a vostès un missatge d’esperança . Vegem.
Comencem amb la Tesi No. 1.
Les forces dominants del sistema-món han sostingut, des d’almenys els començaments del segle XIX, que el desenvolupament econòmic va ser un procés molt natural, que tot el que es requereix per a realitzar-lo és alliberar les forces i permetre als elements capitalistes créixer ràpidament, sense impediments. Evidentment, també va ser essencial la voluntat. Quan l’estat francès començava a reconstruir la vida econòmica de les seves colònies a principis del segle XX, es deia a aquesta política “la mise en valeur dónes territoires” (“la valoració dels territoris”). Això ho diu tot. Abans els territoris no valien res, i després (amb el desenvolupament imposat pels francesos) valen quelcom.
Des de 1945, la situació geopolítica canviava fonamentalment amb l’abast polític del món no-“europeu” o no-occidental. Políticament el món no-occidental es dividia en dos sectors, el bloc comunista (dit socialista) i l’altre denominat el Tercer món. Des del punt de vista de l’Occident, i evidentment sobretot dels Estats Units, el bloc comunista va ser deixat al seu propi compte, perquè sobrevisqués econòmicament com pogués. I aquest bloc va elegir un programa estatal d’industrialització ràpida amb l’objectiu de “superar” a l’Occident. Krushev prometia “soterrar” als Estats Units l’any 2000.
La situació en el Tercer món va ser prou diferent. En els primers anys després de 1945, els Estats Units va concentrar tots els seus esforços a ajudar a Europa occidental i al Japó a “reconstruir-se”. Al principi, va ignorar llargament al Tercer món, amb l’excepció parcial de l’Amèrica Llatina, camp de preferència per als Estats Units des de llarg temps abans. El que predicaven els Estats Units a Amèrica Llatina era la tradicional cançó neoclàssica: obrir les fronteres econòmiques, permetre la inversió estrangera, crear la infrastructura necessària per a fomentar el desenvolupament, concentrar-se en les activitats per a les quals tenen aquests països una “avantatge comparatiu.” Una nova literatura científica començava a aparèixer als Estats Units sobre el “problema” del desenvolupament dels països subdesenvolupats.
Els intel·lectuals d’Amèrica Llatina van ser molt recalcitrants a aquesta prèdica. Van reaccionar prou feroçment. La primera reacció important va ser la de la nova entitat internacional, la CEPAL, presidida per Raúl Pérez, la creació mateixa de la qual va ser contestada enèrgicament pel Govern nord-americà. La CEPAL negava els beneficis d’una política econòmica de fronteres obertes i afirmava en contra un rol regulador dels governs a fi de reestructurar les economies nacionals. La recomanació principal va ser la de promoure la substitució d’importacions per la protecció de les indústries naixents, una política àmpliament adoptada. Quan resumim les accions suggerides per la CEPAL, veiem que l’essencial va ser que si l’estat seguia una política sàvia podria assegurar el desenvolupament nacional i, en conseqüència, un augment seriós en el producte nacional brut per càpita.
Fins a cert punt, les recomanacions de CEPAL van ser seguides pels governs llatinoamericans i efectivament hi va haver una millora econòmica, encara que limitada, als anys cinquanta i seixanta. Sabem ara que aquesta millora no va perdurar i va ser, en primer terme, conseqüència de la tendència general de les activitats econòmiques a nivell mundial en un període kondratieff-A. En tot cas, la millora de la situació mitja a Amèrica Llatina pareixia insignificant per a la majoria dels intel·lectuals llatinoamericans que van decidir radicalitzar el llenguatge i les anàlisis de la CEPAL. Hem arribat a l’època dels dependentistes, primera versió (entre altres Dos Santos, Marini, Caputo, Cardoso dels anys 60, i Frank, el mateix que Amin fora d’Amèrica Llatina).
Els dependentistes pensaven que tant les anàlisis com els remeis preconitzats per la CEPAL eren molt tímids. D’un costat, pensaven que per a desenvolupar-se, els governs dels països perifèrics haurien d’anar molt més enllà d’una simple substitució d’importacions; deurien, en les paraules d’Amin, desconnectar-se definitivament de l’economia capitalista (segons, implícitament, el model dels països comunistes). D’un altre costat, les anàlisis dels dependentistes van ser molt més polítiques. Van incorporar als seus raonaments les situacions polítiques presents en cada país i en el sistema-món. Consideraven en conseqüència les aliances existents i potencials i en fi els obstacles efectius a una reestructuració econòmica. Per descomptat, acceptaven que el rol de les societats transnacionals, dels governs occidentals, del FMI, del Banc Mundial i tots els altres esforços imperialistes, eren negatius i nefastos.
Però, al mateix temps, i amb una passió igual, si no més vigorosa, atacaven els partits comunistes llatinoamericans i darrere d’ells a la Unió Soviètica. Van dir que la política advocada per aquests partits, una aliança entre els partits socialistes i els elements progressistes de la burgesia, equivalia al cap i a la fi a les recomanacions dels imperialistes, d’un reforç del rol polític i social de les classes mitges, i una tal política no podria aconseguir una revolució popular. En suma, això no era ni revolucionari, ni eficaç, si l’objectiu era una transformació social profunda.
Els dependentistes escrivien en un moment d’eufòria de l’esquerra mundial: l’època del Che i del guevarisme , de la revolució mundial de 1968, de la victòria dels vietnamites, d’un maoisme furiós que s’expandia de pressa a través del món. Però l’Orient no era ja tan roig com es proclamava. Tot això no prenia en consideració els començaments d’una fase kondratieff-B. O més ben dit, l’esquerra llatinoamericana i mundial pensava que l’impacte d’un estancament de l’economia afectaria en primer lloc les institucions polítiques i econòmiques que sostenen el sistema capitalista. En realitat, l’impacte més immediat va ser sobre els governs anomenats revolucionaris en el Tercer món i en el bloc comunista. Des dels anys setanta, tots aquests governs es van trobar en dificultats econòmiques i pressupostàries enormes que no podien resoldre, ni parcialment, sense comprometre les seves polítiques estatals tan publicitades i les seves retòriques tan acariciades. Començava el replegament generalitzat.
A nivell intel·lectual va ser introduït el tema del desenvolupament dependent (Cardoso dels anys 70 i altres). És a dir, una mica de paciència, companys; una mica de saviesa en la manipulació del sistema existent, i podrem trobar algunes possibilitats intermèdies que són almenys un pas en la bona direcció. El món científic i periodístic iniciava el concepte dels NICs (New Industrial Countries). I els NICs eren proposats com els models a imitar.
Amb l’estancament mundial, la derrota dels guevarismes, i el replegament dels intel·lectuals llatinoamericans, els poderosos no necessitaven més les dictadures militars, no molt més en tot cas, per a frenar els entusiasmes esquerrans. Oh!, ve la democratització. Sens dubte, viure en un país post-dictadura militar era immensament més agradable que viure a les presons o a l’exili. Però, vist amb més atenció, les “visques” per a la democratització a Amèrica Llatina van ser una mica exagerades. Amb aquesta democratització parcial (incloses les amnisties per als botxins) venien els ajustos , el FMI i la necessitat per als pobres d’estrenye’s els cinturons encara més. I hem de notar que si als anys 70 la llista dels NICs principals incloïa normalment Mèxic i Brasil, al costat de Corea i Taiwan, als anys 80 Mèxic i Brasil desapareixien d’aquestes llistes, deixant sols als quatre dracs d’Àsia Oriental.
Vingué després el xoc de la caiguda dels comunismes. El replegament dels anys 70 i 80 passa a ser la fuga desordenada dels anys 90. Una gran part dels esquerrans d’ahir es convertien en heralds del mercat i els que no seguien aquest camí buscaven ansiosament camins alternatius. Rebutjaven, sens dubte, els camins lluminosos, però no volien renunciar a la possibilitat d’alguna lluminositat. Desgraciadament, no va ser fàcil trobar-la.
Per a no enfonsar-se enfront de l’entusiasme d’una dreta mundial ressuscitada, que es felicita de la confusió de les forces populars a tot arreu, hem d’analitzar amb ulls nous, o almenys novament oberts, la història del sistema-món capitalista dels últims segles. Quin és el problema principal dels capitalistes en un sistema capitalista? La resposta és clara: individualment, optimitzar els seus beneficis i, col·lectivament, assegurar l’acumulació contínua i incessant de capital. Hi ha certes contradiccions entre aquests dos objectius, l’individual i el col·lectiu, però no vaig discutir això ací!. Vaig a limitar-me a l’objectiu col·lectiu. Com fer-ho? És menys obvi del que es pensa sovint. Els beneficis són la diferència entre els ingressos per als productors i els costos de producció. Evidentment, si s’amplia la fossa entre els dos, augmenten els beneficis. Després, si es redueixen els costos, augmenten els beneficis? Ho pareix, a condició que no afecti la quantitat de vendes. Però, sens dubte, si es redueixen els costos, és possible que es redueixin els ingressos dels compradors potencials. D’una altra part, si s’augmenta els preus de venda, augmenten els beneficis? Ho pareix, a condició que no afecte la quantitat de vendes. Però, si s’augmenta els preus, els compradors potencials poden buscar altres venedors menys cars, si existeixen. !Clar que les decisions són delicades!
No són, a més a més, els únics dilemes. Hi ha dues varietats principals de costos per als capitalistes: els costos de la força de treball (fins i tot la força de treball per a tots els insumos) i els costos de transaccions. Però el que redueix els costos de força de treball podria acréixer els costos de transaccions i viceversa. Essencialment, és una qüestió d’ubicació. Per a minimitzar els costos de transaccions, és menester concentrar els activitats geogràficament, és a dir, en zones d’alts costos de força de treball. Per a reduir els costos de força de treball, és útil dispersar les activitats productives, però inevitablement això afecta negativament els costos de transaccions. Per tant, des de fa almenys 500 anys, els capitalistes reubiquen els seus centres de producció d’ací cap enllà, cada 25 anys més o menys, en correlació essencial amb els cicles de Kondratieff. En els fases A, primen els costos de transaccions i hi ha centralització, i en els fases B, primen els costos de força de treball i hi ha la fuga de fabriques.
El problema es complica encara més. No és suficient guanyar els beneficis. Ha de fer-se el necessari per a guardar-los. Són els costos de protecció. Protecció contra qui i contra què? Contra els bandits, per descomptat. Però també, i sens dubte més important, contra els governs. No és tan obvi com protegir-se contra els governs si s’és capitalista d’un nivell un poc interessant, perquè necessàriament un cert capitalista tracta amb múltiples governs. Podria defendre’s contra un govern dèbil (on s’ubiquen forces de treball barats) per la renda (col·lectiva, és a dir els impostos; i individual, és a dir el suborn) i/o per la forta influència dels governs centrals sobre els governs dèbils, però per ella els capitalistes han de pagar una altra renda. És a dir, a fi de reduir la renda perifèrica, han de pagar una certa renda central. Per a protegir-se contra el robatori dels governs, han de sostenir financerament els governs.
Finalment, per a fer guanys majors i no menors, els capitalistes necessiten monopolis, almenys monopolis relatius, almenys monopolis en certs racons de la vida econòmica, per algunes dècades. I com obtenir aquests monopolis? Clar que tota monopolització exigeix un rol fonamental dels governs, sigui legislant o decretant, sigui impedint a altres governs legislar o decretar. D’un altre costat, els capitalistes han de crear els canals culturals que afavoreixin tals xarxes monopolísticas, i per a això necessiten el suport dels creadors i mantenidors de patrons culturals. Tot açò resulta en costos addicionals per a les capitalistes.
A pesar de tot açò (o tal vegada a causa de tot açò), és possible guanyar magníficament, com pot veure’s estudiant la història del sistema-món capitalista des dels seus principis. No obstant això, en el segle XIX apareixia una amenaça a aquesta estructuració, que podia fer caure el sistema. Amb una centralització de producció acrescuda, emergia l’amenaça de “les classes perilloses,” sobretot a Europa Occidental i en la primera Meitat del segle XIX. En el llenguatge de l’antiguitat, que va ser introduït en la nostra armadura intel·lectual per la Revolució Francesa, parlem del problema del proletariat.
Els proletariats de l’Europa Occidental van començar a ser militants en la primera meitat del segle XIX i la reacció inicial dels governs va ser de reprimir-los. En aquest època el món polític es dividia, principalment, entre conservadors i liberals, entre els quals denegaven per complet els valors de la Revolució Francesa i els que tractaven, en el sí d’un ambient hostil, de recuperar la seva empenta per a continuar la construcció d’un estat constitucional, laic i reformista. Els intel·lectuals d’esquerra, denominats demòcrates, o republicans, o radicals, o jacobins, o algunes vegades socialistes, no eren més que una petita banda.
Va ser la revolució “mundial” de 1848 el que va servir com a xoc per a les estructures del sistema-món. Va mostrar dues coses. La classe obrera era vertaderament perillosa i podia desbaratar el funcionament del sistema. En conseqüència, no era savi ignorar totes les seves reivindicacions. D’un altre costat, la classe obrera no era prou forta per a fer caure el sistema amb sublevacions quasi espontànies. És a dir, el programa dels reaccionaris fou autodestructor, però el mateix era el programa dels partidaris de conspiracions esquerrans. La conclusió a dreta i a esquerra va ser essencialment centrista. La dreta es deia que sens dubte algunes concessions haurien de fer-se enfront de les reclamacions populars. I l’esquerra naixent es deia que hauria d’organitzar-se per a una lluita política llarga i difícil a fi d’arribar al poder. Entraven en escena el conservadorisme modern i el socialisme científic. Siguem clars: el conservadorisme modern i el socialisme científic són o van arribar a ser dues ales, dos avatars del liberalisme reformista, intel·lectualment ja triomfant.
La construcció de l’estat liberal “europeu” (europeu en sentit ampli) va ser el fet polític principal del segle XIX i la contrapartida essencial de la ja consumada conquista europea del món sencer i basada sobre el racisme teoritzat. Anomeno a açò la institucionalització de la ideologia liberal com geocultura de l’economia capitalista. El programa liberal per als estats del centre, estats en els quals l’amenaça de les classes perilloses apareixia com imminent, sobretot en el període 1848-1914, va ser triple. Primer, donar progressivament el sufragi a tothom. La lògica era que el vot satisfaria el desig de participació, creant per als pobres un sentit de pertinença a la “societat” i, d’aquesta manera, no exigirien molt més. Segon, augmentar progressivament els ingressos reals de les classes inferiors a través del benestar estatal. La lògica era que els pobres estarien tan contents de cessar de viure en la indigència, que acceptarien quedar més pobres que les classes superiors. Els costos d’aqueixes transferències de plusvalua serien menors que els costos d’insurreccions i en tot cas serien pagats pel Tercer món. I tercer, crear la identitat nacional i també transnacional blanc-europea. La lògica era que les lluites de classes serien substituïdes per les lluites nacionals i globals racials i d’aqueixa manera les classes perilloses dels països del centre s’ubicarien en el mateix costat que les seves elits.
Hem de reconèixer que aquest programa liberal va ser un èxit enorme. L’estat liberal va aconseguir domar les classes perilloses al centre, és a dir, dels proletariats urbans (fins i tot si aquests estaven ben organitzats, sindicalitzats i polititzats). El cèlebre consentiment d’aquests a les polítiques nacionals de guerra en 1914, és la més evident prova de la fi de l’amenaça interna per a les classes dominants.
No obstant això, en el moment mateix en què es resolia aqueix problema, per als poderosos sorgia una altra amenaça d’altres classes perilloses, les classes populars del Tercer món. La revolució mexicana de 1910 fou un senyal important, però segurament no l’única. Pensem en les revoluciones a Afganistan, Pèrsia i Xina. I pensem en la revolució d’alliberament nacional rus, que va ser essencialment una revolució per pa, per terra, però primer que res, per la pau, és a dir, amb el fi de no seguir una política nacional que servia principalment els interessos de les grans potències d’Occident.
Se’m dirà que totes aquestes revolucions, fins i tot la mexicana, van ser ambigües? Cert, però no existeixen revolucions no ambigües. Se’m dirà que totes aquestes revolucions, fins i tot la mexicana, van ser finalment recuperades? Cert, però no existeix revolucions nacionals que no fossin recuperades al si d’aquest sistema-món capitalista. No és aquesta la qüestió interessant. Des del punt de vista dels poderosos del món, la possible sublevació global dels pobles periferitzats i descuidats constituïa una greu amenaça per a l’estabilitat del sistema, almenys tan greu com la possible sublevació europea dels proletaris. Havien de prendre compte d’això i decidir com fer-li front. En especial, perquè els bolxevics a Rússia es presentaven, per a l’esquerra mundial, com un moviment de tornada cap a una posició vertaderament antisistèmica. Els bolxevics afirmaven que la política de “centrificació” dels socialdemòcrates hauria de ser descartada. Volien encapçalar una sublevació global renovada.
El debat dreta-centre sobre el mètode de combatre les classes perilloses es repetia. Com ho van fer en el cas dels proletaris europeus en la primera meitat del segle XIX, la dreta de nou afavoria la repressió, però aquesta vegada en forma racista-popular (és a dir, el feixisme). El centre afavoria la reforma recuperadora. El centre va ser encarnat per dos líders successius en els Estats Units, Woodrow Wilson i Franklin Delano Rossevelt, que van adaptar les tàctiques decimonòniques del liberalisme a la nova escena mundial. Woodrow Wilson va proclamar el principi de l’autodeterminació dels pobles. Aquest principi va ser l’equivalent global del sufragi nacional. Una persona, un vot; un poble, un país sobirà. Com en el cas del sufragi, no es pensava donar tot a tots immediatament. Per a Wilson, aqueixa va ser, més o menys, l’eixida per a la desintegració dels imperis derrotats austrohongarés, otomà i rus. No va intentar aplicar-ho al Tercer món, com és obvi, perquè el mateix Wilson va ser qui va intervenir a Mèxic per a vèncer a Pancho Villa. Però en 1933, amb la Política del Bon Veí, Roosevelt va incloure, almenys teòricament, l’Amèrica Llatina. I en la Segona Guerra Mundial, va estendre la doctrina als imperis oest-europeus en desintegració, aplicant-ho primerament a l’Àsia i més tard a l’Àfrica i al Carib.
A més a més, quan Roosevelt incloïa en els seus Quatre Llibertats “la llibertat de la necessitat” (“freedom from want”), parlava de la redistribució de la plusvalua. Però no va ser molt específic. Uns anys després, el seu successor Truman va proclamar en el seu Discurs Inaugural quatre prioritats nacionals. L’únic que recordem va ser el cèlebre Punt Quatre, que va dir que els Estats Units ha de “llançar-se en un programa nou i audaç” d’ajudar als països “subdesenvolupats.” va començar el que era l’equivalent de l’estat de benestar a nivell nacional, açò és, el desenvolupament del Tercer món a través d’un keyneasisme mundial.
Aquest programa liberal mundial patrocinat pels Estats Units, poder hegemònic, va ser també un enorme èxit. Les seves raons es remunten a 1920, al Congrés de Bakú, convocat pels bolxevics. En el moment en què Lenin i els altres van veure que era impossible impulsar els proletariats europeus cap a una vertadera tornada a l’esquerra, van decidir no esperar a Godot. Van girar cap a l’Orient, cap als moviments d’alliberament nacional del Tercer món com a aliats per a la supervivència del règim soviètic. A les revoluciones proletàries les substituïen efectivament les revoluciones antiimperialistes. Però amb això van acceptar l’essencial de l’estratègia liberal-wilsoniana. L’antiimperialisme va ser un vocabulari fanfarronejat i més impacient que la mateixa autodeterminació dels pobles. Des d’aquest moment, els bolxevics es van transformar a l’ala esquerra del liberalisme global. Amb la Segona Guerra Mundial, Stalin va prosseguir aquest camí més enllà. A Yalta va acceptar un rol limitat i consagrat en el si del sistema que els Estats Units pensava crear en el període de postguerra. I quan als anys cinquanta i després, els soviètics predicaven la “construcció socialista” d’aqueixos països, en el fons utilitzaven un vocabulari més fanfarronejat i més impacient per al mateix concepte de desenvolupament dels països subdesenvolupats, predicat pels Estats Units. I quan, a Àsia i Àfrica, una colònia després d’una altra podia obtenir la seua independència, amb lluites d’una facilitat variable, va ser amb el consentiment tal vegada ocult i encara prudent, però no obstant això important, dels Estats Units.
Quan dic que l’estratègia liberal mundial va ser un gran èxit, penso en dues coses. Primer, entre 1945 i 1970, en la gran majoria de països del món, els moviments hereus dels temes de la Vella Esquerra del segle XIX van arribar al poder, utilitzant diverses etiquetes: comunista, al voltant de la Unió Soviètica; moviments d’alliberament nacional, a Àfrica i Àsia; socialdemòcrata, a Europa occidental; populista, a Amèrica Llatina.
Segon, el resultat del fet que tants moviments de la Vella Esquerra hagin arribat al poder estatal, va ser una eufòria debilitant i, al mateix temps, també l’entrada de tots aquests moviments en la maquinària del sistema històric capitalista. Van cessar de ser antisistèmics i van passar a ser pilars del sistema sense deixar de gargaritzar un llenguatge esquerrà, aquesta vegada amb llengua de fusta (langue de bois).
Aqueix èxit, per tant, va ser més fràgil del que pensaven els poderosos, i en tot cas no va ser tan destacat com la recuperació de la classe obrera blanca-occidental. Hi va haver dues diferències fonamentals entre les situacions nacionals dels països del centre i la del sistema-món globalment. El cost d’una distribució nacional ampliada de la plusvalua als obrers occidentals no va ser enorme com a percentatge del total mundial i va poder ser pagat en gran part per les classes populars del Tercer món. Fer una redistribució significativa cap a les poblacions del Tercer món, al contrari hauria hagut de ser pagat necessàriament pels poderosos i això hauria limitat greument les possibilitats d’una acumulació de capital en el futur.
D’una altra part, va ser impossible utilitzar la carta del racisme per a integrar els pobles de color en el sistema-món. Si tot el món era considerat com “nosaltres” qui anava a ser l’altre a denegar i menysprear? El menyspreu racial cap a fora havia sigut un element crucial en la construcció de la lleialtat dels obrers de sang privilegiada cap a les seves nacions. Però aquesta vegada, no existia un Tercer món per al Tercer món.
L’any 1968 va marcar el començament d’un enfonsament ràpid de tot el que els poderosos han erigit en el sistema-món amb la geocultura liberal després de 1945. Dos elements concorrien. L’alça fenomenal de l’economia va aconseguir els seus límits e anàvem a entrar en la fase-b del nostre cicle Kondratieff actual. Políticament, havíem arribat al cim dels esforços antisistèmics mundials: Vietnam, Cuba, el comunisme amb rostre humà a Txecoslovàquia, el moviment de poder negre als Estats Units, els inicis de la revolució cultural a Xina, i tants altres moviments no previstos als anys cinquanta. Això culminava amb les revoluciones de 1968, revolucions sobretot estudiantils, però no exclusivament, en molts països.
Vam viure després les conseqüències de la ruptura històrica generada per aquesta segona revolució mundial, una ruptura que ha tingut sobre les estratègies polítiques un impacte tan gran com l’impacte de la primera revolució mundial, que va ser aqueixa de 1848. Clar que els revolucionaris han perdut en l’immediat. Els múltiples incendis impressionants a través del món durant tres anys, es van extingir per a acabar en la creació de diverses petites sectes maoizantes que van morir prompte. No obstant això, 1968 va deixar ferides i agonitzants dues víctimes: la ideologia liberal i els moviments de la Vella Esquerra.
Per a la ideologia liberal, el cop més seriós va ser la pèrdua del seu rol com l’única ideologia imaginable de la modernitat racional. Entre 1789 e 1848, el liberalisme existia ja, però només com una ideologia possible, confrontat per un conservadorisme dur i un radicalisme naixent. Entre 1848 e 1968, al meu entendre, com vinc d’afirmar, el liberalisme va arribar a ser la geocultura del sistema-món capitalista. Els conservadors i els socialistes (o radicals) s’han convertit en avatars del liberalisme. Després de 1968, els conservadors i els radicals han retrocedit a les seves actituds anteriors a 1848, negant la validesa moral del liberalisme. La Vella Esquerra, compromesa amb el liberalisme, va fer esforços valents per a canviar de pell, adoptant un vernís de Nova Esquerra, però no ho va aconseguir en realitat. Més aviat, ha corromput els petits moviments de la Nova Esquerra, molt més del que ells mateixos poguessin realment convertir la Vella Esquerra. Seguia inevitablement el declivi global dels moviments de la Vella Esquerra.
Al mateix temps, sofríem els atzars d’una fase-b d’un cicle Kondratieff. No cal rememorar ara els itineraris en detall. Recordem únicament dos moments. En 1973 l’OPEP va llançar l’alça dels preus del petroli. Observem les diverses conseqüències. Va ser una bonança en renda per als països productors fins i tot a Amèrica Llatina, Mèxic, Veneçuela i Equador. Fou una bonança per a les empreses transnacionals de petroli. Fou una bonança per als bancs transnacionals en els quals va ser depositada la renda no gastada de seguida. Ajudava, per un cert temps, als Estats Units en la seua competència amb l’Europa Occidental i amb el Japó, perquè els Estats Units era menys dependent de la importació de petroli. Va ser un desastre per a tots els països del Tercer món i del bloc comunista que no fossin productors de petroli. Els pressupostos nacionals van caure en dèficits dramàtics. Va complicar les dificultats dels països centrals reduint encara més la demanda global per als seus productes.
Quin va ser el resultat? Hi va haver dues etapes. Primerament, els bancs transnacionals, amb el suport dels governs centrals, van repartir energèticament emprèstits als governs pobres en situacions desesperades, i inclusivament als propis governs productors de petroli. Clar que els governs pobres van agafar aquest salvavides per a mantenir-se contra l’amenaça de tumults populars i els governs productors de petroli es van aprofitar de l’oportunitat de “desenvolupar-se” ràpidament. Al mateix temps, aquests emprèstits van reduir els problemes econòmics dels països centrals augmentant la seua possibilitat de vendre els seus productes al mercat mundial.
L’única petita dificultat amb aquesta bella solució era que calia reembossar els emprèstits. En uns anys, l’interès compost dels deutes va arribar a ser un percentatge enorme dels pressupostos anuals dels països deutors. Va ser impossible controlar aqueix albelló galopant dels recursos nacionals. Polònia deu la seua crisi de 1980 a aquest problema. I el 1982 Mèxic va anunciar que no podia continuar pagant com abans. Tal crisi del deute va perdurar! En la premsa uns anys i després aqueixa premsa la va oblidar. Per als països endeutats, no obstant això, la crisi perdura encara, no només com una càrrega pressupostària, sinó com un càstig en la forma de les exigències draconianes del FMI que van ser impostos sobre aquests estats. El nivell de vida en tots aquests estats ha caigut, sobretot per a l’estrat pobre que és un 85-95% de la població.
Van quedar els dilemes d’una economia-món en estancament. Si no era possible atenuar més aquest estancament mundial amb els emprèstits de països pobres, era necessari trobar als anys vuitanta altres expedients. El món financer-polític n’ha inventat dos. Un nou prestador es va presentar, els Estats Units que, sota Reagan, practicava una política keynesiana ocultada. Com sabem, la política de Reagan ha sostingut certes grans empreses nord-americans i ha limitat la desocupació, però accentuant la polarització interna. Així ha ajudat a sostenir els ingressos a Europa Occidental i Japó. Però evidentment el mateix problema tornava a presentar-se. L’interès sobre el deute començava a ser massa pesat. De nou va sobrevindre una crisi de deute nacional. Els Estats Units es van trobar en una situació tan desconcertant, que per a jugar el rol de líder militar del món en la Guerra del golf en 1991, va ser necessari que Japó, Alemanya, Aràbia Saudita i Kuwait paguessin l’essencial de les despeses. !Sic transit glòria!.
A fi d’impedir un ocàs precipitat que estava en marxa, els Estats Units recorren a la solució FMI, infligint-se el seu propi càstig. S’anomena “El Contracte per a Amèrica.” Exactament com insisteix el FMI per als països pobres, els EE.UU estan reduint el nivell de vida dels pobres, mantenint, i fins i tot augmentant, les possibilitats d’acumulació per a una minoria de la població.
El segon expedient va resultar del fet que un aspecte fonamental de tota fase-b dels cicles Kondratieff és la dificultat accentuada d’obtenir grans beneficis en el sector productiu. O per a ser més precisos, la fase B es caracteritza, s’explica, per la restricció de beneficis. Això no arriba a ser un obstacle per a un gran capitalista. Si no hi ha un marge suficient de beneficis en la producció, es torna cap al sector financer per a traure guanys de l’especulació. En les decisions econòmiques dels anys vuitanta, veiem que açò es traduïa en el fenomen del sobtat control (takeover) de grans corporacions per mitjà dels anomenats “junk bonds” o bons il·lícits. Vist des de l’exterior, el que succeeix és que les grans corporacions s’estan endeutant, amb la mateixa conseqüència, en el curt termini, per a l’economia, una injecció d’activitat econòmica que constitueix una lluita contra l’estancament. Però lluiten amb les mateixes limitacions. Han de pagar els deutes. Quan això es mostra impossible, l’empresa va a la fallida o entra un “FMI privat” que imposa la reestructuració, és a dir, el comiat d’empleats. Això passa moltíssim en aquests dies.
D’aquests esdeveniments tristos, quasi indecents, dels anys 1970-1995, quines conclusions polítiques han tret les masses populars? Em pareix obvi. La primera conclusió que han tret és que la perspectiva de reformes graduals que permetrien l’eliminació del fossa ric-pobre, desenvolupat-subdesenvolupat, no és possible en la situació actual i que tots els que ho havien dit van ser ja sigui mentiders o ja sigui manipuladors. Però, qui van ser aquests?
Primer que res, van ser els moviments de la Vella Esquerra.
La revolució de 1968 ha sacsejat la fe en el reformisme, fins i tot el tipus de reformisme que s’anomenava revolucionari. Els vint-i-cinc anys posteriors d’eliminació de les guanys econòmiques dels anys 1945-1970, van destruir les il·lusions que encara persistien. País rere país, el poble va donar un vot de no-confiança als moviments hereus de la Vella Esquerra, sigui populista, sigui d’alliberament nacional, sigui socialdemòcrata, sigui leninista. L’enfonsament dels comunismes en 1989 va ser la culminació de la revolució de 1968, la caiguda dels moviments que pretenien ser els més forts i els més militants. La seva pèrdua de suport popular va ser ultradramàtic i per a moltes persones, fins i tot evidentment per a molts intel·lectuals de les Amèriques, va ser un desarrelament de tota una vida mental i espiritual.
Els coiots del capitalisme han cantat victòria. Però els defensors més sofisticats del sistema actual sabien millor. La derrota del leninisme, i és una derrota definitiva, és un catàstrofe per als poderosos. Elimina l’últim i millor escut polític, la seva única garantia, com va ser el fet que les masses creguessin en la certesa d’un èxit del reformisme. I en conseqüència, ara aqueixes masses no estan més disposades a ser tan pacients com en el passat. La caiguda dels comunismes és un fenomen molt radicalitzant per al sistema. El que es va enfonsar en 1989 va ser precisament la ideologia liberal.
El que proporcionava el liberalisme a les classes perilloses va ser sobretot l’Esperança, o millor la seguretat del progrés. Va ser una Esperança molt materialista, tot el món finalment tindria un nivell de vida confortable i saludable, una posició honorable per a sí mateix i els seus descendents. Va ser promès si no per a avui, per a en un pròxim demà. L’Esperança justificava les demores, a condició que hi haguera certes reformes governamentals visibles i alguna també visible activitat militant de part de què esperaven. Mentrestant, els pobres van treballar, van votar, i van servir en els exèrcits. És a dir, van fer funcionar el sistema capitalista.
Però, si havien de perdre aquesta Esperança, què farien les classes perilloses? Ho sabem, perquè ho vivim actualment. Renuncien a la seva fe en els estats, no únicament en l’estat en mans dels “altres,” sinó en tot estat. Arriben a ser molt cínics en el que concerneix els polítics, els buròcrates i també respecte dels líders anomenats revolucionaris. Comencen a abraçar un antiestatisme radical. És quasi voler fer desaparèixer els estats que no donen cap confiança. Podem veure aquesta actitud a través del món en el Tercer món, en el món exsocialista, així com també als països centrals. !En els Estats Units el mateix que a Mèxic!
Estan contentes, la gent ordinària, amb aquesta nova postura? Tampoc. Al contrari, tenen molta por. Els estats van ser sens dubte opressiu, poc de fiar, però van ser , al mateix temps, fonts de seguretat quotidiana. En absència de fe en els estats, qui garantirà la vida i la propietat personal? Arriba a ser necessari retornar al sistema premodern: hem de proveir-nos de la nostra pròpia seguretat. Funcionem com la policia, el recaptador d’impostos i el mestre escolar. A més a més, perquè és difícil assumir totes aquestes tasques, ens sotmetem a “grups” construïts de múltiples maneres i amb diverses etiquetes. El nou no és que aquests grups s’organitzen, sinó que comencen a assumir les funcions que abans pertanyien a l’esfera estatal. I al fer això, les poblacions estan menys i menys disposades a acceptar el que els governs els imposen per a aquestes activitats. Després de cinc segles d’enfortiment dels estructures estatals, en el si d’un sistema interestatal també en enfortiment continuat, vivim actualment la primera gran retracció del rol dels estats i necessàriament per tant també del rol del sistema interestatal.
No és quelcom menor. És un terratrèmol en el sistema històric del qual som participants. Aquests grups als quals ens sotmetem representen una cosa molt distinta de les nacions que construíem en els dos últims segles. Els membres no són “ciutadans,” perquè les fronteres dels grups no són definits jurídicament sinó míticament, no per a incloure sinó per a rebutjar.
És açò bo o roí? I per a qui? Des del punt de vista dels poderosos, és un fenomen molt volàtil. Des del punt de vista d’una dreta ressuscitada, dóna la possibilitat d’eradicar l’estat de benestar i permetre el floriment dels egoismes de curta duració (“apres moi li deluge!”). Des del punt de vista de les classes oprimides, és una espasa de doble tall i tampoc no estan segures de si haurien de lluitar contra la dreta perquè les seves proposicions els fan danys immediats greus o recolzar la destrucció d’un estat que els ha defraudat.
Penso que el col·lapse de la fe popular en la inevitabilitat d’una transformació igualitzant és el més seriós cop per als defensors del sistema actual, però segurament no és l’únic. El sistema-món capitalista està desagregant-se a causa d’un conjunt de vectors. Podríem dir que aquesta desagregació és molt sobredeterminada. Vaig a discutir breument alguns d’aquests vectors inquietants per al funcionament del sistema-món.

Conclusió

Abans de fer-ho, he de dir que no es presenta com un problema de tecnologia. Alguns sostenen que el procés continu de mecanització de la producció resultarà en l’eliminació d’ocupacions possibles. No ho crec. Podem encara inventar altres tasques per a la força de treball. Altres declaren que la revolució informàtica ocasionarà un procés de globalització que en sí fa caduc el rol dels estats. No ho crec tampoc, perquè la globalitat ha sigut element essencial de l’economia capitalista des del segle XVI. No és res de nou. Si aquests fossin els únics problemes dels capitalistes en el segle XXI, estic segur que podrien fer el necessari a fi de mantenir l’impuls de l’acumulació incessant de capital. Hi ha coses pitjors.
Primerament, per als empresaris hi ha dos dilemes que són quasi impossibles de resoldre: la desruralització del món i la crisi ecològica. Els dos són bons exemples de processos que van de zero a cent per cent i quan arriben prop de l’asímptota, perden valor com a mecanismes d’ajust. Açò constitueix la fase final d’una contradicció interna.
Com és que el món modern s’ha desruralitzat progressivament? Una explicació tradicional és que la industrialització exigeix la urbanització. Però no és veritat. Encara queden indústries localitzades a les regions rurals i hem ja notat l’oscil·lació cíclica entre la concentració i la dispersió geogràfica de la indústria mundial. L’explicació és diferent. Cada vegada que hi ha estancament cíclic en l’economia, un dels resultats a la fi d’aquests períodes és una mobilització creixent dels proletaris urbans contra la declinació del seu poder de compra. Així es crea una tensió que els capitalistes resisteixen, per descomptat. No obstant això, l’organització obrera augmenta i comença a ser perillosa. Al mateix temps, les reorganitzacions empresarials abasten un moment en què podrien reactivar l’economia sobre la base de nous productes monopolitzats. Però falta un element, la demanda global suficient.
Enfront d’açò, la solució és clàssica: alçar els ingressos dels proletaris, sobretot dels obrers qualificats, fins i tot facilitar per a alguns l’ingrés en aqueixes categories. Del mateix cop, resolen els problemes de la tensió política i de la falta de demanda suficient. Però hi ha una contrapartida. El percentatge de plusvalua que correspon als propietaris ha disminuït. Per a compensar aquesta caiguda de plusvalua relativa, de nou existeix una solució clàssica: transferir alguns sectors d’activitat econòmica que no són ja molt rendibles, cap a zones on hi ha una població rural important, una part de la qual podria ser atreta a noves localitats urbanes de producció, per salaris que representen per a ells un augment de les seves entrades familiars, però que en l’escena mundial representen costos de treball industrial mínims. En efecte, a fi de resoldre les dificultats recurrents dels estancaments cíclics, els capitalistes fomenten cada vegada una desruralització parcial del món.
Però, i si no hi ha més poblacions a desruralitzar? Avui ens acostem a aquesta situació. Les poblacions rurals, encara fa poc fortes en la pròpia Europa, han desaparegut enterament de moltes regions del món i disminueixen a tot arreu. La conseqüència és clara. No hi haurà noves poblacions de baix pagament per a compensar els salaris més elevats dels sectors proletaritzats anteriorment. En efecte, el cost de treball augmentarà mundialment, sense que els capitalistes puguin evitar-ho.
El mateix pansa amb l’ecologia. Per què existeix avui una crisi ecològica? No és complicat explicar-ho. A fi de maximitzar els beneficis, hi ha dos recursos principals per a un capitalista: no pagar massa als obrers i no pagar massa pel procés de producció. Com fer açò? De nou és obvi: fer-ho pagar en gran part per “altres.” S’anomena “l’externalització de costos.” hi ha dos mètodes principals d’externalitzar costos. Un és esperar que l’estat pagui per la infraestructura necessària per la producció i la venda dels productes. La desagregació dels estats representa una amenaça aguda per a açò. Però el segon i més important mètode és no pagar els costos dits ecològics: per exemple, no reemplaçar els boscos tallats o no pagar per la neteja de deixalles tòxiques.
Mentre existien altres boscos, o zones encara no utilitzades, no toxificades, el món i els capitalistes podien ignorar les conseqüències. Però avui toquen els límits de l’externalització de costos. No hi ha molts més boscos. Els efectes negatius d’una toxificació excessivament augmentada de la terra, impliquen impactes seriosos i múltiples que ens anuncien els científics. Per això han sorgit moviments verds.
Des d’un punt de vista global, hi ha únicament dues solucions: fer pagar els costos pels capitalistes; i/o augmentar els impostos. Però açò últim és poc probable, donades les tendències de reduir el rol dels estats. I el primer implica una reducció seriosa en les guanys dels capitalistes.
Hi ha altres vectors que representen dilemes, no per als empresaris, però sí que per als estats. Primer, la polarització socioeconòmica cada dia més aguda del món corre paral·lelament a la polarització demogràfica del món. Cert, hi ha una transformació demogràfica en procés des de 200 anys almenys i ara mateix toca per primera vegada a l’Àfrica que en el període post-1945 tenia la taxa de creixement més alta del món. No obstant això, encara que les taxes en general baixen, el fossa entre el Nord, on les taxes són sovint negatives, i el Tercer món, on encara són altes, encara segueix eixamplant-se. Si hi ha recuperació de l’economia en el primer quart del segle XXI, la fossa econòmica s’engrandirà, perquè la recuperació serà fortament desigual.
La conseqüència és fàcil de preveure. Hi haurà un fort augment de la migració sud-nord, legal o il·legalment. No importa. No hi ha mecanismes possibles per a acabar-ho i encara limitar-ho seriosament. Les persones que voldran venir al Nord són reclutades entre els més capaços del Tercer món i estan determinades a arribar. Hi haurà moltes ocupacions insuficientment pagades per a ells. Per descomptat, hi haurà una oposició política xenòfoba contra ells, però no bastarà per a tancar les portes.
Si al mateix temps el rol dels estats disminueix (i açò servirà també per a permetre l’augment del nombre de migrants), la integració econòmica d’aquests immigrants serà limitada. Si l’oposició política no aconsegueix frenar l’entrada, probablement aconseguirà limitar els drets polítics i socials dels immigrants. En aquest cas, preveig el següent: el nombre vertader d’immigrants “meridionals” i els seus descendents immediats als països del Nord serà entre 10-35% per cent de la població, si no més. I açò no sols a Amèrica del Nord i Europa Occidental, sinó també a Japó. Al mateix temps, aquest 10-35% de la població més jove, molt més pobre, i ubicat en barris urbans segregats de fet, serà una població obrera sense drets polítics o socials. Retornarem a la situació de la Gran Bretanya i la França en la primera meitat del segle XIX, aquella de proletariats que són classes perilloses. Així es desfan dos-cents anys de recuperació liberal i aquesta vegada sense possibilitat de repetir el guió. Preveig que les zones de conflicte social més intenses en el segle XXI, no seran les Somalies i les Bosnies, sinó les Frances i els Estats Units. Les estructures estatals ja debilitades sobreviuran a aqueix tipus de guerra civil?
I si açò no fora prou, hi ha el problema de la democratització. Problema, dic jo? !Sí, problema! La democratització no és una mera qüestió de partits múltiples, sufragi universal i eleccions lliures.
La democratització és una qüestió d’accés igual a les vertaderes decisions polítiques i a un nivell de vida i a una seguretat social raonables. La democràcia no pot coexistir amb una gran polarització socioeconòmica, ni al nivell nacional, ni al nivell mundial. No obstant això, existeix una onada de sentiment democratitzador que s’enforteix enormement aquests dies. Com es tradueix? La premsa i els últims heralds del liberalisme anuncien que la democratització es mostra en la caiguda de diverses dictadures a través del món. Sens dubte, açò representa un esforç de democratitzar aquests països. Però estic un poc desenganyat de l’èxit efectiu d’aquests canvis. El que és més interessant és la pressió contínua, no únicament en el Sud, sinó inclusivament de mode més fort als països del Nord, per a augmentar les despeses per a la salut, l’educació, i la vida dels retardats. Però aquesta pressió aguditza, i moltíssim, els dilemes fiscals dels estats. L’onada de democratització serà l’últim clau al taüt de l’estat liberal. Veiem el que passa aquests dies en els Estats Units.
Per totes aquestes raons, el període enfront de nosaltres, els pròxims 30-40 anys, serà el moment de la desintegració del sistema històric capitalista. No serà un moment agradable de viure. Serà un període negre, ple d’inseguretats personals, incerteses del futur i odis viciosos. Al mateix temps, serà un període de transició massiva cap a alguna cosa diferent, cap a un sistema (o uns sistemes) nou(s). Al dir açò, sens dubte es pregunten vostès perquè els he dit que els porto un missatge d’esperança.
Ens trobem en una situació de bifurcació molt clàssica. Les pertorbacions augmenten en totes direccions. Estan fora de control. Tot pareix caòtic. No podem, ningú no pot, preveure el que resultarà. Però no vol dir que no puguem tenir un impacte sobre el tipus de nou ordre que serà construït a la fi. Tot el contrari. En una situació de bifurcació sintètica, tota acció petita té conseqüències enormes. El tot es construeix de coses infinitesimals. Els poderosos del món ho saben bé. Preparen de múltiples maneres la construcció d’un món post-capitalista, una nova forma de sistema històric desigual a fi de mantenir els seus privilegis. El desafiament per a nosaltres, sociòlegs i altres intel·lectuals i per a totes les persones en pro d’un sistema democràtic i igualitari (els dos adjectius tenen idèntic significat), és mostrar-nos tan imaginatius com els poderosos i tan audaços, però amb la diferència que hem de viure les nostres creences en la democràcia igualitària, la qual cosa no feien mai (o rarament) els moviments de la Vella Esquerra.
Com fer-ho? És açò el que hem de discutir avui, demà i demà-passat. És possible fer-ho, però no existeix una certesa sobre això. La història no garanteix res. L’únic progrés que existeix és allò pel qual lluitem amb, recordem-ho, unes grans possibilitats de perdre. L’Esperança resideix, ara com sempre, en la nostra intel·ligència i en la nostra voluntat col·lectiva.
Per Immanuel Wallerstein
Conferència magistral en el XX Congrés de l’Associació Llatinoamericana de Sociologia, Mèxic, 2 al 6 d’octubre de 1995.
Text traduït per Alternativa Estel, col·lectiu al qual agraïm que ens l’hagi cedit.