George Monbiot explica com el pensament neoliberal ha anat guanyant pes des de la seva creació ara fa 60 anys fins a esdevenir la ideologia que avui regeix les polítiques dels governs.
Una colla d’intel·lectuals i elitistes ha segrestat el debat econòmic, i ara ens trobem amb els seus efectes catastròfics.
Per primera vegada el deute dels consumidors del Regne Unit supera el total del seu Producte Nacional Brut: un recent informe mostra que devem 1.35 bilions de lliures. Els inspectors dels Estats Units han descobert que 77000 ponts de carretera estan en el mateix perillós estat que aquell que es va esfondrar al Mississipí. Dos anys després cop de l’huracà Katrina, 120.000 persones de Nova Orleans encara viuen en caravanes o en allotjaments temporals. Mentre el canvi climàtic s’accelera, els governs refusen emprendre accions necessàries. Una desigualtat creixent amenaça de crear les societats més dividides que el món ha vist des de la primera guerra mundial. Ara, una crisi financera causada pels préstecs no regulats pot deixar centenars de milers de persones sense casa i desencadenar un devessall de problemes econòmics.
Aquests problemes semblen no tenir relació entre ells, però tots tenen alguna cosa en comú. Tenen el seu orígen en gran part d’una cimera que tingué lloc fa 60 anys en un balneari Suís. Una cimera que posà les bases de la filosofia de govern que és responsable de molts, potser la majoria, de les nostres crisis contemporànies.
Quan la Mont Pelerin Society es reuní per primera vegada, l’any 1947, el seu projecte polític no tenia nom, però sabia cap on anava. El fundador de la societat, Friedrich von Hayek, remarcà que la batalla de les idees costaria almenys una generació de guanyar, però sabia que el seu exèrcit intel·lectual atrauria poderosos suports. La seva filosofia, que seria més tard coneguda com a neoliberalisme, s’avenia amb els interessos dels ultra-rics, i per tant els ultra-rics pagarien per ella.
El neoliberalisme afirma que tots hi guanyem amb la màxima llibertat de mercat i la mínima intervenció de l’estat. El paper del govern s’ha de restringir a crear i defensar mercats, protegir la propietat privada i defensar el regne. Totes les altres funcions han de ser confiades a l’empresa privada, que serà incentivada per la motivació del benefici a proveir els serveis bàsics. D’aquesta manera, l’empresa és alliberada, es prenen les decisions racionals i els ciutadans s’alliberen de la deshumanitzant mà de l’estat.
Això, com a mínim, és la teoria. Però com David Harvey proposa en el seu llibre “A Brief History of Neoliberalism”, arreu on el programa neoliberal s’ha implementat, aquest ha causat un massiu desplaçament de la riquesa, no ja a l’1% més ric, sinó a la desena part d’aquest 1%. Als Estats Units, per exemple, el 0,1% de dalt ha recuperat la posició que tenia durant els anys 20. Les condicions que exigeix el neoliberalisme per a alliberar els éssers humans de l’esclavatge de l’estat -impostos mínims, desmantellament dels serveis públics i seguretat social, desregulació, la destrucció dels sindicats- han resultat ser les condicions necessàries per fer l’elit encara més rica, mentre deixaven tota la resta abandonada a la seva sort. A la pràctica la filosofia desenvolupada a Mont Pelerin és una fina però elaborada disfressa per al robatori de la riquesa.
Així, la qüestió és: atès que les crisis que he anomenat eren els efectes previsibles del desmantellament dels serveis públics i de la desregulació dels negocis i els mercats financers, atès que perjudica els interessos de gairebé tothom, com ha aconseguit el neoliberalisme dominar la vida pública?
Richard Nixon es va veure obligat a reconèixer una vegada que “avui som tots keynesians”. Fins els republicans donaven suport a les doctrines intrevencionistes de John Maynard Keynes. Però ara tots som neoliberals. Margaret Thatcher ens deia incansablement que “no hi ha alternativa”, i implementant els seus programes, Clinton, Blair , Brown i els altres dirigents del que abans havien estat partits progressistes sembla que li dónen la raó.
El primer gran avantatge que tenien els neoliberals era una incessant font de diners. Els oligarques dels EUA i les seves fundacions – Coors, Olin, Scaife, Pew i altres- van destinar centenars de milions a la creació de thinktanks, finançament d’escoles de negocis i transformar els departaments universitaris d’econòmiques en bastions quasi totalitaris de pensament neoliberal. la Heritage Foundation, el Hoover Institute, l’American Enterprise Institute i molts altres als EUA, l’Institute of Economic Affairs, el Centre for Policy Studies i l’Adam Smith Institute al Regne Unit, foren creats per a promoure aquest projecte. El seu objectiu era desenvolupar les idees i el llenguatge que emmascaressin la veritable intenció del programa -la restauració del poder de l’elit- i embolicar-lo com si fos una proposta per al benestar de la humanitat.
El seu projecte fou afavorit per idees que sorgiren en un lloc ben diferent. Els moviments revolucionaris de 1968 també cercaven més llibertats individuals, i molts dels “soixante-huitards” veien l’estat com un opressor. Com explica Harvey, els neoliberals cooptaren el seu llenguatge i idees. Alguns dels anarquistes que conec encara expressen nocions gairebé idèntiques que les dels neoliberals: la intenció és diferent, però les conseqüències molt similars.
Els deixebles de Hayek també van ser capaços de servir-se de les crisis econòmiques. Un primer experiment va tenir lloc a la ciutat de Nova York, que havia patit una crisi pressupostària el 1975. els seus banquers reclamaren que la ciutat seguís les seves prescripcions -grans retallades en serveis públics, esclafar els sindicats, ajudes públiques a les empreses. Al Regne Unit, l’especulació, les vagues i ela crisi pressupostària van permetre a Thatcher, amb idees fornides pel seu conseller neoliberal Keith Joseph, oferir-se per apagar el foc. El seu programa li funcionà, però creant un altre conjunt de crisis.
Si aquestes oportunitats no eren prou, els neoliberals i els qui els donaven suport emprarien el suborn o la força. Als Estats Units, els Democràtes foren neutralitzats per les noves lleis de finançament electoral. Per competir amb èxit en l’obtenció de fons amb els Republicans, haurien de donar als grans empresaris el que volguessin. El primer programa neoliberal de tots fou implementat a Xile després del cop de Pinochet, amb el suport del govern dels EUA i economistes ensinistrats per Milton Friedman, un dels membres fundadors del la societat Mont Pelerin. Aconseguir suport per al projecte era senzill: si no hi estaves d’acord, rebies un tret. El Fons Monetari Internacional i el Banc Mundial empraren el seu poder sobre els països en desenvolupament per exigir les mateixes polítiques.
Però el més poderós promotor d’aquest programa foren els media. La majoria d’ells propietat de multimilionaris que se’n serviren per a projectar les idees que reforçaven els seus interessos. Aquelles idees que amenaçaven els seus interessos foren bé ignorades bé ridiculitzades. Va ser a través dels diaris i canals de TV que les idees socialment destructives d’un petit grup d’extremistes acabaren semblant de sentit comú. Els pensadors domesticats per les corporacions vengueren el projecte redefinint el nostre llenguatge polític (per a un relat detallat de com això s’esdevé, vegeu el llibre de George Lakoff “Don’t Think of an Elephant!”) . Avui dia, fins i tot sento els meus amics d’esquerres emprar termes com creadors de riquesa, alleugerir impostos, democràcia dels consumidors, “red tape” (NdT: paperassa burocràtica, referit als tràmits legals i de regulació), el “gran govern” (NdT: referit al gran germà de l’obra d’Orwell “1984“), intervencionisme, cultura de la compensació, cercadors de feina o estafadors de subsidis. Tots aquests termes, inventats o promoguts pels neoliberals, han esdevingut llocs comuns fins a tal punt que ara semblen gairebé neutrals.
El neoliberalisme sense restriccions provocarà crisi rere crisi, totes elles resolubles només amb una major intervenció per part de l’estat. Si ens hi enfrontem, hem de ser conscients que mai podrem mobilitzar els recursos dels quals disposen els seus exponents. Però a mesura que els desastres que han causat es desencadenin, al públic no li caldrà gaire per convèncer-se que l’han engalipat.
*George Monbiot (www.monbiot.com ) és un periodista, acadèmic, ambientalista i activista polític anglès .
Aquest article va ser publicat el 28 d’agost de 2007 al diari The Guardian de Londres, traducció de La Fàbrica www.espaifabrica.cat