Lúcida reflexió de Fuster sobre el nacionalisme espanyol. Pròleg del llibre “Franco i l’Espanyolisme” de X. Arbós i A. Puigsec (Curial, 1980).
El llibre que el lector té ara entre mans es potser la primera aportació documentada a la història d’un tema importantissim: la del nacionalisme espanyol. Certament, es tracta d’una monografia, i l’ambit que explora es redueix, de fet, a l’etapa de la dictadura franquista i més en concret, a les manifestacions oficials, la majoria de les quals procedents del mateix Caudillo. Però ja és un començ. Amb un al·licient suplementari: ens presenta la “matèria” en un dels seus moments de màxima crispació retòrica, i som molts els qui els hem viscuts i n’hem estat víctimes. En aquestes pàgines queda enregistrada, només, una parcel.la del fenomen. L’obra gairebé exhaustiva de Josep Benet, Catalunya sota el règim franquista [nova versió: L’intent franquista de genocidi cultural contra Catalunya], les havia precedides amb notícies i textos d’una procedencia mes amplia, centrats sobretot en l’aspecte “repressiu”. Esperem que, en un futur immediat, es multiplicaran les indagacions en aquest sentit, i que seran intentades, com la que ací prologo, no amb un propòsit lacerat de “memorial de greuges”, sino en termes tan objectius com la “ciència històrica” permet. I pensant sempre que qualsevol temptativa d'”història total” -sigui “història d’Espanya”, sigui “història de Catalunya” o “dels Països Catalans”, sigui qualsevol altra “història” de nacionalitats ibèriques, i fins i tot una “història d’Europa”- no podra ser ni tan sols mitjanament “total” si escamoteja o posterga la “ideologia nacionalista”. Avui encetem un camí llarg i complicat. Cal assumir-lo amb paciència i tenacitat.
Pel que afecta el “nacionalisme català”, millor dit, el “catalanisme”, tan tímidament reivindicatori al capdavall, i d’una genealogia curta, que no sobrepassa el segle XIX, existeix una relativa abundancia de papers, no sempre massa “científics”, que d’alguna manera volien explicar el proces de la nostra frustrada recuperacio nacional. N’hi ha que, procedents de casa i amb un utillatge conceptual pseudomarxista, únicament resulten curiosos en la mesura que tradueixen un cert masoquisme, no se si individual o de grup, pero encantadorament idiota. I n’hi ha d’emanació forastera que són, en si, uns magnifics exemples de com el nacionalisme espanyol perpetua les seves intoxicacions sota l’aparença de la “història”. També hi hauríem de comptar mes d’un cas -moltíssims casos, sospito- d’historiadors que, de bona fe o no, en referir-se al “catalanisme” obliden alegrement l'”espanyolisme”, sense el qual l’altre seria inintel·ligible. Tanmateix, i amb les aberracions apuntades, un català conscient pot saber fins a quin punt el seu nacionalisme és o no és una maniobra classista. Mai, en canvi, ni catalans ni espanyols, no han sentit parlar de l’espanyolisme com una “ideologia de classe”. I fóra simplificar molt la cosa si ara volguéssim interpretar el nacionalisme espanyol en funcio d’allò que, fa vint o quinze anys, els hipotetics marxistes espanyols solien designar amb la tirallonga de “l’oligarquia latifundista semifeudal castellano-andalusa”. I no perque no fos exacta aquesta al·lusió. Ben al contrari. Responia a la veritat dels orígens. Pero amagaven les consequencies diaries -i multiseculars- del predomini d’aquella “oligarquia”, que continuen vigents avui, quan són unes altres les oligarquies que manen, sense descartar-ne la clàssica. No havia dit Herr Marx que “les idees dominants son les idees de la classe dominant”, o alguna cosa per l’estil? Doncs això. L'”oligarquia” espanyola inicial, disposant de l’aparell de l’estat, s’imposava a traves d’una vasta capil.laritat administrativa tremendament eficaç: mestres d’escola, autoritats burocràtiques, catedratics d’universitat, guardiacivils, escalafons, servei militar obligatori, capellans d’alta i de baixa graduació, notaris, partits polítics… Com els “espanyols hem arribat a convertir-nos en “espanyols”? I com i per que s’ha produït un “dubte” sobre el particular?
Aquest seria el problema a dilucidar, historicament. Ningu no s’ha pas d’enganyar: la investigacio hauria de comprendre, en primer lloc, el “concepte d’Espanya”. Un gros volum de J.A. Maravall -un valencià espanyolista-, publicat en plena postguerra, i ja s’entén que penso en la “guerra d’Espanya”, proclamava que Espanya, durant l’edat mitjana, era una “idea” viva i conjunta, a la qual s’adheria tothom. El doctor Maravall hi feia moltes trampes, no se si a consciencia, i proba-blement no s’ha penedit mai d’aquell patracol. Es el seu dret. Ara: allò era un pamflet polític -espanyolista- adobat amb una erudició vasta i iridescent. Maravall, aleshores, ni tan sols era liberal, ai! Però no crec que avui, que ja es liberal, s’atreveixi a admetre que escrivia al dictat del “nacionalisme” militar: pretenia justificar “Espanya”, concretament l’Espanya de Franco. Havien fet alguna cosa diferent els de la generación del 98, abans de Franco? La generacion del 98, basicament periferica -Azorin, Baroja, Unamuno, Maeztu, Valle-Inclan- fou d’un espanyolisme rabios: dir-ne “castellanisme” seria fer trampa. S’acarnissaren amb la Castella ex-imperial i pobra, que “envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora”. Després, el senyor Ortega y Gasset, amb les delícies del seu èmfasi, ho acaba d’embolicar, amb allò de l’Espanya invertebrada i algunes perorates incidentals…
M’adono que divago, però no gaire. Intentava dir que, d’entrada, caldria que els historiadors -alguns historiadors- s’apliquessin a puntualitzar el “concepte d’Espanya” al llarg del temps, pero no com el doctor Maravall, no per demostrar que Espanya es una creació paleolítica i providencialment prevista per Déu Nostre Senyor, sino per aclarir-ne els factors político-socials que la propiciaven. També caldria veure per que alguns historiadors d’esquerra han jugat l’ambiguitat de l’espanyolisme, a partir de la noció de “mercat nacional”. Si hi ha “un” historiador indigena que admiro es Josep Fontana: es l’unic que em mereix confiança. No s’ha embolicat en una terminologia “nacional” per tot aixo d’un “mercat” que ho es, si arriba a ser-ho, de fa quatre dies? Un ” mercat” -una classe dominant- difon una “idealogia”: un “nacionalisme”. Avui es el nacionalisme espanyol; demà, probablement, hauria de ser un nacionalisme europeu, quan les duanes afluixin. Ni Cervantes, ni Descartes, ni Shakespeare, ni Ausiàs Marc, ni el Petrarca, ni… No hi compten per res. O si: una mica. El “mercat” ho decideix tot?
L’estudi del “nacionalisme espanyol”, de tota manera, hauria de centrar-se paral.lelament a l’estudi dels altres “nacionalismes-estatals” europeus. El frances resultaria modèlic. Tenen la seva font en els projectes de la monarquia absoluta: la dels Capets, poso per cas. I la dels Austries espanyols. I la cosa de les illes Britàniques, que se m’escapa. Son, en el fons, unes lluites d’hegemonia continental, vagues al principi, pero finalment resoludes. “França” contra “Espanya”, “Espanya” contra “Anglaterra”, “Anglaterra” contra “França”… I no existien ni França, ni Anglaterra ni Espanya: les dinasties corresponents i els seus feudals n’eren els protagonistes. Els nacionalismes-estatals, com s’han configurat en el ple del segle XX, tenen dos enemics: els exteriors, i la xenofòbia hitleriana no era mes criminal que la dels holandesos, la dels belgues, la dels francesos, la dels italians, i paro de comptar, els uns contra els altres, “nacions” contra “nacions”; i els interiors, que som la merdeta afligida dels catalans, dels occitans, dels bascos, dels gallecs, dels del Tirol, de les infinites “minories” balcaniques, o un petit grup de poblets que no parlen l’idioma oficial. Els nacionalismes-estatals han tingut la missio historica de fer-se la guerra els uns als altres, d’una banda, i, de l’altra, la de suprimir drasticament les reminiscencies “nacionals” discrepants. L’obligacio de l’estat espanyol -i del “mercat” corresponent- era d’ensenyar-nos a parlar i a escriure en castellà.
El nacionalisme espanyol, quan comença? M’agradaria trobar-ne precisions. A l’època dels nostres pares -dels meus- eren sarsueles com aquelles que segregaven la “Marcha de Cadiz”, el “Banderita tu eres roja, banderita tu eres gualda” o el “Soldadito espanyol, soldadito valiente”. Mes encara: les radios actuals imparteixen hores i hores d’emissió amb “Y Viva Espanya!” a l'”Espanya canyi”, i mil discos mes, d’un patrioterisme “populista” que fa angunia. Els partits polítics d’esquerra -de l’esquerra espanyola- no protesten. Per que n’haurien de protestar, si ben sovint semblen estar-hi d’acord? Manolo Escobar podria ser tan valid per a l’UCD com per al PSOE o el PCE. I per als capitans generals… Les cançonetes patriotardes han estat i son vehicle fluid d’espanyolisme. I els “himnos regionales”. I comèdies, i drames, i films, i novel.les, i assaigs, i estudis filològics mes o menys seriosos…
En pla de broma, podríem dir que Espanya -no l’estat, la “ideologia”- es una invencio de don Marcelino Menendez Pelayo. La preocupacio ve de mes lluny. Del Conde-Duque de Olivares? I que era Olivares sino la famosa “oligarquia latifundista semifeudal castellano-andaluza”, a que es referia Don Santiago Carrillo abans de les divertides propostes de la “reconciliacion” i de la “ruptura”?… Tant se val. Tot aixo ho hauriem d’escorcollar: delicadament, seriosament, tècnicament. I que ningú no tingui escrúpols a denunciar que l'”esquerra espanyola” fa la impressio que ha estat i es un instrument nacionalista de la dreta, i de l’extrema dreta… Jo no puc allargar-me en anècdotes ni en categories sobre el particular. Escric aquestes ratlles amb una pulcra intenció “catalana”, no “catalanista”, i des d’un raco del País Valencià, per a major “inri”. Practicament, hi ha “catalanistes” perque hi ha “espanyolistes”. Si en el fons es discuteixen “interessos” grossos, els “catalanistes” i els “espanyolistes” s’uniran animosament. I tot sera “espanyolisme”. En un esquema que no abandoni la venerable noció de la “lluita de classes”, la burgesia catalana està condemnada a ser tremendament “espanyolista”. Prat de la Riba era “espanyolista”: defensor de l'”Espanya Gran”. Però no tan “espanyolista” com alguns partits d’esquerra posteriors, si be es mira. Prat tenia l’excusa de la seva “classe”. Els moviments populars, marxistes o no, al Principat, als Països Catalans, per que han de ser “espanyolistes? No cal que siguin “catalanistes”. Tan repugnant és un nacionalisme com un altre, i nomes hauriem de fer una concessio a favor del nacionalisme dels oprimits: de les nacionalitats oprimides. La “ideologia” espanyolista necessita una analisi profunda. No solament les “dretes” han estat evidentment espanyolistes: tambe les presumptes esquerres. Si esquerres són. Que no ho sé. Una divertida digressio podria recaure sobre els espanyols “liberals”. Unamuno, Ortega, Menendez Pidal, Américo Castro, Sanchez Albornoz, Perico el de los Palotes…
Tots són uns i els mateixos. Giménez Caballero -llegiu, si podeu, “Amor a Catalunya”-, el difunt don Americo, que propugnava militarment la introduccio del castellà en els més catalanescos circuits de les muntanyes, don Claudio, tots els ministres de Franco i del pseudo-postfranquisme, i Umbral i la Real Academia Espanyola. I don Ramon Menéndez Pidal. I don Juan Aparicio. Es l'”Espanya Una Grande y Libre”… La historia del nacionalisme espanyol no és, ai!, exclusivament, la història del feixisme o del pre-feixisme. Hi ha un espanyolisme “liberal”. Per dir-ho exactament, hi ha un espanyolisme que es professa “liberal”. O fins i tot “d’extrema esquerra”. Es un espanyolisme solidari de qualsevol altre espanyolisme. Castro, Pidal, Albornoz? No seran ni Lain, ni Tovar, ni Marias, l’alternativa. I això que el professor Tovar continua tan nazi com quan era jovenet. Lain comença, i molt tard, a comprendre que és ser liberal. Marias és una colossal proposició a riure. Tots ells, i mes, ens indueixen al bilinguisme. No calia, pero. Ja sabíem que, per tirar endavant, hem de ser bilingües, com a mínim. Però, de més a més, volen que siguem nacionalistes espanyols, com ells. I no solament ells. Una certa quantitat de politics espanyols que es diuen d’esquerra, i que cal molta imaginació per acceptar-los com d’esquerra, ens afligeixen amb el seu espanyolisme.
Aquestes són les coses que passen. Les que han passat, les que probablement passaran?… Esbrinar les terboles giragonses del nacionalisme espanyol, a traves de la retorica dels Ortega, dels Castro o dels Albornoz, i dels Gonzalez, dels Carrillo, de la Montseny, es un repte suggestiu. La fantasmagoria de l’espanyolisme d’esquerres -quina?- fa plorar. La dreta, militantment espanyolista, disposa del poder, del “revisionisme”, de la socialdemocracia i de les “Hijas de Maria”, que tot es un bloc unanime. L'”esquerra” intel·lectual ha de ser una opció critica. I critica, primer que res, “contra” l’esquerra. De cara a la dreta no cal perdre el temps. Ja la van fer com convenia Marx, Lenin, Stalin, la Rosa, i fins i tot Trotski i Mao, i Marcuse, i Adorno. Una esquerra crítica, en l’espai de l’estat espanyol, no la veig possible. I si ho fos, hauria de començar per aixo: per desmitificar el nacionalisme espanyol. L’espanyolisme no és una simple confecció de la dreta: és una confecció “espanyola”. Amb l’aval de don Salvador de Madariaga, “espanyol professional”, per entendre’ns. I amb mes ajudes: Besteiro, Negrín, Durruti. L’esquerra “espanyola” s’ha caracteritzat sempre per la seva innocencia, i pel seu “espanyolisme” rabiós. Entre Calvo Sotelo i el doctor Negrin hi havia més afinitats que diferències…
Potser, ara, en aquesta divagació, sóc injust. No m’ho acabo de creure. Però potser si. Sigui com sigui, queda en peu la perplexitat davant els plantejaments “nacionals”. Si Calvo Sotelo i Negrin coincidien en allo de “antes roja (o azul) que rota”, l’anècdota, avui, pot induir a reflexions pessimistes. Tant se val. Una projecció aproximativament “cientifica” hauria d’enfrontar-se amb la mola dreto-esquerrana de l’espanyolisme, i delatar les complicitats que una determinada dreta i una determinada esquerra, no son ni dreta ni esquerra… La versatilitat sindical és un afegit discutible… Convindria que, des d’Euskadi, des de Galícia, des dels Països Castellans, provinguessin dades, reflexions i pertinàcies contra l'”espanyolisme”. Contra aquesta “ideologia” dreto-esquerranoide que, històricament, ha estat i és i serà amargament decisiva. Això que anomenem “Espanya” necessita uns detergents “ideològics”: precisament perquè és, bàsicament, una “ideologia”. Però és també l’estat…
JOAN FUSTER
Sueca, 9 octubre 1979