El proper 31 de març commemorem el Dia Internacional per la Visibilitat Trans, una jornada reivindicativa que pretén conscienciar sobre la situació de les persones trans i les problemàtiques específiques que ens travessen com a col·lectiu. Enguany, en un context més complicat i advers que mai: el d’una crisi econòmica i social que està provocant una regressió dels nostres drets i està esborrant les nostres expectatives de futur.

La precarització a què el sistema capitalista aboca el conjunt de la classe treballadora es veu particularment agreujada en el cas de les persones trans. La discriminació i els prejudicis que patim fan que sovint perdem els nostres llocs de treball o que directament se’ns impedeixi d’entrar al mercat laboral. El percentatge d’atur dins del col·lectiu trans arriba a unes xifres alarmants: un 80% de nosaltres no tenim accés al mercat de treball, i les que ho fan moltes vegades han d’amagar la seua condició trans per tal de mantenir la feina. Aquesta discriminació laboral tan vergonyosa fa que molts cops no puguem ni tan sols accedir a unes condicions de vida mínimament dignes i que ens vegem empeses a sobreviure en una situació d’exclusió social. Aquesta conjuntura, que ja era per si sola preocupant, ha empitjorat notablement amb les conseqüències derivades de la pandèmia de covid-19 que encara estem vivint; i el problema s’accentua encara més, per exemple, en casos com els de les nostres companyes migrades. Ens trobem davant d’una nova crisi que ens afecta a totes i que ha fet desaparèixer completament la poca estabilitat que havíem pogut assolir.

Per si això no fos prou, a tota aquesta misèria a la qual ens condemna el capital es suma el fet que les persones trans encara no tenim garantits ni els drets més bàsics que qualsevol persona hauria de tenir. El sistema legal i sanitari encara avui dia ens margina i ens patologitza. D’això, se’n deriva també que l’Estat es negui a reconèixer el nostre nom i el nostre gènere si no és acceptant un control sobre els nostres cossos i les nostres vides absolutament denigrant, un control innecessari per a la resta de la població. Tot plegat provoca que sovint els nostres documents siguin incongruents amb la nostra socialització, cosa que ens dificulta encara més poder accedir als serveis més bàsics o al món laboral. És intolerable que el sistema i les institucions ens discriminin d’aquesta manera pel simple fet de ser persones trans i que es neguin sistemàticament a garantir uns drets tan fonamentals per al nostre benestar. És indispensable que puguem comptar amb una legislació que ens reconegui, que no ens patologitzi i que ens protegeixi davant d’aquells que ataquen contínuament la nostra existència.

Ens trobem en un moment en què els discursos d’odi cap a les persones trans són en el focus del debat públic, amb mitjans, partits i institucions que donen veu a persones i moviments que es posicionen obertament en contra dels nostres drets. Cal assenyalar aquells agents que prenen posicions transexcloents i que inciten directament i indirecta a la violència contra nosaltres: des de la cada cop més desacomplexada transfòbia del PSC fins a les fal·làcies reaccionàries de l’extrema dreta. Tingueu-ho ben clar: davant de les vostres proclames transexcloents, ens hi trobareu de cara. L’Esquerra Independentista dels Països Catalans combatrem amb contundència la vostra transfòbia i reivindicarem fermament els drets trans. Som i serem resistència trans!

ELS DRETS TRANS NO ES NEGOCIEN!

Manifest de l’Esquerra Independentista en motiu del 8M dia internacional de les dones treballadores

Aquest any més que mai, l’Esquerra Independentista creiem que el 8 de març, dia internacional de la dona treballadora, és imprescindible que totes les dones sortim al carrer.

Que sortim per posar sobre la taula les desigualtats que vivim en el nostre dia, que la pandèmia de la covid-19 no ha fet més que accentuar i deixar ben clar quines són les nostres reivindicacions.

En l’àmbit laboral, moltes hem perdut la feina o hem vist com es precaritzaven encara més els nostres llocs de treball. Els serveis d’atenció domiciliària, les treballadores de la llar o les treballadores de residències de la gent gran, així com  altres sectors molt feminitzats que, a banda de dur a terme una feina molt dura i precaritzada, han estat abocades al patiment constant pel benestar de la seva salut i la dels que les envolten.

També cal destacar la feina de les treballadores sanitàries, que s’han vist obligades a plantar-se i dir prou, convocant a la vaga el pròxim dia 10 de març. Han estat al capdavant de la pandèmia sense tenir clar si estaria garantida la seva protecció amb les mesures necessàries. Des de l’Esquerra independentista els hi donem suport i seguirem estant al seu costat per uns serveis 100% públics i de qualitat. Per això, cal expropiar i tenir el control de tots els recursos sanitaris privats.

Els confinaments domiciliaris, en comptes de fer augmentar la corresponsabilitat en les tasques de la llar o les cures a les persones dependents, ha fet sobrecarregar encara més les dones, sobre les quals ha caigut el pes de totes aquestes tasques. La llar es va convertir en l’espai de treball, cures i educació dels infants, tot alhora i amb recursos insuficients. A més, cada vegada que algun infant o persona dependent ha de realitzar un aïllament, les treballadores no disposem de cap mena de permís retribuït per a tenir-ne cura, sinó que hem de tirar de baixes, vacances o permisos sense sou.  Tot això, mentre “el gobierno más progresista de la história” es penja medalles per la nova llei de permisos de maternitat/paternitat que han aprovat, un pas endavant però no suficient per treballar per la corresponsabilitat. Cal allargar aquests permisos, posar esforços per construir una educació feminista on es treballi al llarg vida el valor de les cures, alhora que s’enforteixen els serveis públics per al sosteniment i la reproducció de la vida.

Aquesta crisi ha incrementat i encara ha fet més palesa la problemàtica amb l’habitatge. Fa temps que demanem un habitatge per a tothom, la prohibició dels desnonaments i l’expropiació dels grans tenidors, bancs i fons voltors. A més, exigim espais segurs on viure lliures de violència masclista. Vivim en un sistema on el govern és còmplice de deixar a dones amb feines precaritzades al carrer, sense els subministraments bàsics o patint violències masclistes per part dels seus convivents per no poder pagar un lloguer desorbitat. Estem cansades que grans tenidors, bancs i fons voltors se’n beneficiïn sense cap mirament.

Seguim denunciant totes les institucions racistes, exigim drets per a tothom: regularització de totes les persones migrades i refugiades, en contra la llei d’estrangeria que discrimina i precaritza, encara més, a aquelles dones migrades.

Seguim sortint al carrer en contra de la violència masclista, violència que patim en el nostre dia a dia propiciada pel sistema capitalista patriarcal en què vivim i que enguany, a causa dels confinaments domiciliaris i els tocs de queda, no dóna garanties d’escapar del costat del seu agressor a la dona que pateix la violència a la seva pròpia llar.

Les dones patim violències també des de les institucions, cal destacar que avui dia encara no està assegurat un avortament lliure i gratuït per totes. Amb l’entrada de la ultradreta misògina i antiavortista en alguns dels parlaments dels Països Catalans tenim més ganes de sortir el carrer i dir: No, no ens aturaran.

Tampoc ens aturarà la repressió per expressar les nostres idees i dir que som feministes, anticapitalistes, antifeixistes i antiracistes. Per això donem suport a totes les persones que tinguin alguna causa per dir el que pensen, com tantes feministes que es veuen encausades per assenyalar els problemes del sistema.

Veiem imprescindible l’autodeterminació dels Països Catalans per tal de recuperar la sobirania política i econòmica de tots els recursos de la nostra nació i poder oferir una vida digna a tota la població i, principalment, a les dones. Per això, també cal sortir de la Unió Europea que un altra vegada ha demostrat la seva inutilitat, endeutant encara més els estats i sense mostrar fermesa amb les multinacionals farmacèutiques que vetllen més pel seu benefici econòmic que per la vida de totes.

I finalment, volem posar també en valor que aquesta pandèmia ha fet valdre la solidaritat de la gent, de totes les persones treballadores que s’han autoorganitzat per crear xarxes de suport, d’aliments i han reforçat les estructures que treballen per l’habitatge per donar-se suport i cuidar-se, per tapar les desigualtats i problemàtiques que l’estat no ha sabut i tampoc ha volgut solucionar.

LES DONES TREBALLADORES SEGUIM ORGANITZADES I DECIDIM FEMINISME!

Manifest de la campanya

Als Països Catalans, amb una població que supera els 13’5 milions de persones, la classe treballadora parlem més de 300 llengües. Entre aquestes llengües, només dues gaudeixen de la potència i la força d’un estat al darrere: el castellà i el francès. Mentrestant, el català, la llengua pròpia, veu perillar la seva situació per culpa dels poders polítics, econòmics i mediàtics.

Els estats espanyol i francès ataquen per igual la unitat de la llengua i la de la nostra classe per imposar els seus models nacionals centralitzats, capitalistes i patriarcals. A banda i banda de l’Albera, el català és una eina imprescindible per relligar la classe treballadora en un projecte emancipador per a la millora de les seves condicions de vida, tot mantenint la riquesa i diversitat lingüística.

La llengua catalana és l’eix vertebrador dels Països Catalans: uneix els parlants de diferents territoris, tota una comunitat lingüística. Va ser un instrument d’atac i motiu de repressió de qui la parlava durant el franquisme, però va sobreviure gràcies a la resistència, la desobediència i la voluntat dels parlants que van mantenir-la.

La immersió lingüística ha demostrat ser un model d’integració i cohesió social eficaç, que ha aconseguit amb èxit establir el català com a llengua vehicular a les escoles, apresa per tots els alumnes de tots els orígens. D’aquesta manera, la llengua ha actuat com a element aglutinador i ‘anivellador social’, en la mesura que ha contribuït a reduir les diferències de l’alumnat per raó de classe i origen. I és en part per aquest èxit, que la immersió lingüística és només una realitat en una part de la nació i un motiu d’atac constant allà on és el model imperant.

És per això que la defensa de la llengua és, en primer lloc, una qüestió de classe: contra les oligarquies, contra els marcs estatals i contra la Unió Europea. I és a partir d’aquí que pot desenvolupar un potencial antifeixista i antiracista, un potencial revolucionari. La llengua catalana és un vehicle de cohesió de la classe treballadora, també contra el racisme i els discursos identitaris i feixistes.

Tant l’estat espanyol com el francès són conscients d’aquesta característica de la llengua catalana i intenten atacar-nos per terra, mar i aire. D’una banda, limitant, prohibint o reduint l’ús de la llengua en totes les esferes possibles: amb el no compliment de la cooficialitat en algunes comunitats autònomes, establint com a mèrit, i no com a requisit, el coneixement del català per treballar a l’administració pública, o amb la ridícula quantitat de mitjans públics en català arreu del país, per exemple. A més, practiquen secessionisme lingüístic amb criteris totalment anticientífics, només per motivació política.

D’altra banda, el foment de les agressions ⸺verbals i administratives, però també físiques⸺ contra catalanoparlants és una constant, sobretot a l’estat espanyol: en trobem diversos exemples, des del fet de no incloure el coneixement del català com a requisit a l’administració pública del País Valencià, fins a la impossibilitat pràctica d’utilitzar el català en alguns estaments oficials, especialment el judicial; l’abús de poder dels cossos i forces d’ocupació de l’estat –també- a l’hora de prohibir l’ús del català als aeroports, o bé l’assenyalament freqüent de la seu de l’Obra Cultural Balear, a Can Alcover (Palma) mitjançant pintades espanyolistes.

És tal la política d’estat que fins i tot els cossos i forces de seguretat en són protagonistes en molts episodis. L’odi contra tot allò que recordi a llengua i cultura catalanes fa guanyar vots i cotitza a l’alça a l’estat espanyol.

Malament o bé, el català al carrer!

En paral·lel, el discurs ideològic unionista, fins i tot un amb pàtina progressista o multiculturalista, intenta vendre la idea d’una societat bilingüe. Res més lluny de la veritat: una societat que parla més de 300 llengües és de tot menys bilingüe. Una altra cosa és quines llengües tenen prou força o poder per imposar-se com a llengües dominants. I, als Països Catalans, aquestes són, sens dubte, el castellà i el francès. El que hi ha aquí en disputa és quina llengua esdevé l’hegemònica en una societat i, com a conseqüència, quina societat es pot construir a partir d’aquí. 

Excepte a la Franja de Ponent, a la resta de territoris, el català sempre va al darrere de l’altra llengua principal, sigui el castellà o el francès. Hi ha una extraordinària minorització del col·lectiu catalanoparlant a la Catalunya Nord, que aplega el 12,9%. L’ús de la llengua catalana ha caigut gairebé 7 punts al País Valencià durant el període 2007-2017: del 35,1% al 28,6%. A les Illes Balears, si bé les competències lingüístiques en català han millorat en el període 2004-2014 (darreres dades obtingudes), disminueix en 5 punts la població que considera el català com a llengua inicial (42,6% al 37,9%), mentre que augmenta lleugerament qui té com a llengua inicial el castellà (47,7% al 48,6%). Al Principat, el 2018 només un 64,7% tenia coneixement del català en totes les habilitats, mentre que, pel que fa al castellà, aquests percentatge era de gairebé una totalitat de la població (el 97,5%).

Que el PSC hagi intentat eliminar el seu discurs en favor de la immersió lingüística és una mostra més d’aquest espanyolisme, d’aquest nacionalisme recentralitzador que es preocupa poc de la diversitat lingüística i molt, en canvi, d’un nacionalisme estatal que menysprea les llengües no castellanes. Sense anar més lluny, les dades de les Illes Balears ens demostren que la població de fora de l’estat adopta millor el català que la que ve de l’estat.

La defensa i l’ús habitual de la llengua catalana no poden ser patrimoni exclusiu de l’Esquerra Independentista, i precisament per això l’Esquerra Independentista tenim el deure i la responsabilitat de militar per estendre’n l’ús social, perquè sigui una cosa al marge d’opcions partidistes. La llengua no sobreviurà si només l’usa qui forma part d’un determinat projecte polític: cal que sigui d’ús habitual i corrent per part de cada cop més capes de la societat.

I això vol dir, per exemple, no canviar de llengua per l’aparença de l’interlocutor (vestuari, color de pell, etc.) ni per cap altre motiu. És una conducta classista i racista donar per fet, d’entrada, que una persona no sap català. I, més enllà d’això, parlar-li d’entrada en llengua no catalana és excloure-la de la comunitat a la qual viu, sigui des de fa 2 dies, 2 anys o 2 dècades. Parlar-li a algú en llengua no catalana d’entrada és considerar-lo estranger, aliè a la comunitat.

Cal tenir en compte que això passa, normalment, amb gent que ja pateix altres exclusions socials o materials que li impossibiliten tenir una vida digna. Parlar en català a tothom d’entrada ha d’anar de la mà de la defensa d’una vida digna per a totes les persones: sentir-se inclòs dins de la comunitat és una necessitat material i social com ho és tenir una feina, una atenció sanitària o un sostre digne. I aquí les administracions tenen un paper clau per no discriminar aquest sector de la classe treballadora que ja té gran part de la legislació en contra.

Deia Isabel-Clara Simó que “a nosaltres, ningú no ens salvarà la llengua, excepte nosaltres mateixos”. I és feina nostra que aquest nosaltres inclogui tot el poble, tingui l’origen que tingui, i que pugui pressionar i forçar les institucions i les administracions per protegir la nostra llengua.

En defensa de la riquesa lingüística. En defensa de tots els dialectes de la nostra llengua. En defensa de l’aprenentatge del català com a projecte col·lectiu. En defensa d’unes condicions de vida dignes per al poble treballador.

De Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, compartim la llengua, unim la classe!

ACCIONS NACIONALS DESENVOLUPADES

02/06/2022 | Article d’opinió Immersió lingüística, conflicte i resposta popular davant els cops dels tribunals, llegeix-lo
23/04/2022 | Campanya de foment de la lectura Per Sant Jordi, #LlegimEnCatalà, diversos nuclis
31/03/2022 | Comunicat Davant l’ofensiva espanyolista contra el català, llegeix-lo
16/02/2022 | Cloenda de la campanya digital Només si lluitem en català per una vida digna, la vida digna serà en català, visita-la amb totes les lletres
05/01/2022 | Article d’opinió Si la llengua és conflicte, fem-ne lluita!, llegeix-lo
10/12/2021 | Article d’opinió La immersió lingüística, política de la llengua més enllà del consens,  llegeix-lo
01/12/2021 | Campanya de foment de la lectura Per Nadal, #LlegimEnCatalà, participa-hi
05/05/2021 | Proposta de mocions L’ofensiva té nom d’Enric Valor, descarregueu-vos-la
20/04/2021 | Taula rodona nacional La classe treballadora com a protagonista en la defensa de la classe treballadora, mira’n el vídeo
08/04/2021 | Article d’opinió Lluitar en català és lluitar pel català, llegeix-lo