Davant la discussió al Congrés espanyol sobre la cessió temporal a la Generalitat de Catalunya de la competència per a convocar referèndums, des d’Endavant-OSAN volem fer les següents reflexions:

• L’estat espanyol ha tornat a demostrar, una vegada més, allò que només l’esquerra independentista ha estat dient des de l’any 1978: que és un estat antidemocràtic i una presó de pobles.
• La maniobra política del parlament del Principat ha estat una maniobra pròpia del vell autonomisme. Més enllà de l’èpica amb què s’ha volgut envoltar des d’alguns mitjans de comunicació, la jugada era de molt curta volada i pròpia d’uns representants polítics que no s’han cregut el significat que té la declaració de sobirania que ells mateixos van aprovar. Cal recordar que la proposta del parlament del Principat al Congrés era la convocatòria d’una consulta no vinculant el resultat de la qual després s’havia de materialitzar a través del procediment de reforma de la Constitució.
• Avui ha quedat tancada qualsevol porta a l’exercici del dret d’autodeterminació dins les regles de joc del sistema. Punt i final. Ara, la pregunta pertinent és: Està disposat el poder polític al Principat a desobeir aquestes regles del joc per materialitzar la voluntat popular, sí o no? Només hi ha dues sortides: el referèndum unilateral o la negociació d’un nou pacte amb l’estat.
• Cal rebutjar qualsevol escenari-trampa que es vulgui vendre com la materialització dels efectes d’un referèndum però sense aquest referèndum. Cal posar llum a la lletra petita de totes les jugades polítiques que ens estan insinuant. Les eleccions plebiscitàries són, segons els seus propis propagandistes, per a constituir un govern fort que pugui afrontar una negociació amb Madrid. Quina negociació es vol afrontar amb Madrid? No ho van ser, de plebiscitàries, les eleccions del 25N, on va guanyar una majoria a favor d’un referèndum? Si no hi ha hagut coratge polític per a desobeir i materialitzar el referèndum, què pot fer pensar que sí que hi serà per a fer una declaració parlamentària independentista?

 
Des del convenciment que les elits polítiques i econòmiques del Principat o no volen o seran incapaces de materialitzar la ruptura amb l’estat, cal que l’esquerra independentista actuï amb determinació política en aquesta tardor calenta que se’ns albira:

• L’única via possible és la convocatòria d’un referèndum desobeint qualsevol prohibició de l’estat. Cal negar-se en rodó a avalar qualsevol operació política substitutòria d’aquest referèndum i denunciar-la com un escenari que ens aboca a un carreró sense sortida. És a dir, a un nou pacte amb l’estat.
• Cal abandonar des d’ara qualsevol tàctica seguidista del joc de CiU. Només des de l’autonomia del moviment popular serà possible materialitzar el referèndum. Només posant fora de joc l’antic sistema de partits serà possible el canvi.
• Cal articular políticament aquest pol rupturista sota un programa d’independència per canviar-ho tot. Un programa que garanteixi la recuperació de la sobirania política però també econòmica, que suposi unes bases polítiques d’una nova república on els drets de les classes populars siguin l’eix central de la seva raó de ser, que obri les portes al desplegament del poder popular com a veritable garant de la democràcia efectiva. Només amb esperances reals de canvi podrem mantenir alta la bandera de la independència.
• Cal articular des d’ara l’espai nacional de Països Catalans a nivell polític i social. Un espai que roman invisibilitzat quan es juga en el camp de la legalitat espanyola i autonòmica, però que rebrota amb tota la seva força quan es juga en el camp de la legitimitat social. Enterrada la via legalista, és l’hora de generar una dinàmica nacional de protesta, mobilització i construcció d’una nova legitimitat política. Només mobilitzant les forces a nivell nacional serà possible forçar la ruptura.

 
Si la voluntat majoritària de ruptura es converteix en estratègia de ruptura, el règim de 1978 té els dies comptats. Per contra, si continuem delegant el canvi de règim a aquells que han gestionat l’antic règim i volen gestionar-ne el nou, estarem permetent que res no canviï i que els sistema muti sobre les mateixes bases corruptes i antidemocràtiques que l’han portat a la crisi.
 
Per uns Països Catalans independents i socialistes!
La lluita és l’únic camí!
 

Països Catalans, 8 d’abril de 2014

Avui s’ha celebrat la segona volta de les eleccions municipals a Catalunya Nord. Davant la victòria en la primera volta del candidat d’extrema dreta del Front Nacional, i l’augment espectacular de vots  que ha tingut també en la segona volta, tot i que no li ha permès accedir a l’alcaldia, des d’Endavant OSAN volem compartir un seguit de reflexions:

• L’extrema dreta és un fenomen que, en les seves diferents formes, afecta tots els Països Catalans. No només en la seva vessant electoral, sinó també en la seva vessant violenta i en els seus intents d’articular plataformes socials. En el cas nord-català ha pogut aconseguir rellevança institucional gràcies a un seguit de factors que també estan començant a despuntar arreu dels Països Catalans. Però no cal perdre de vista la representativitat de PxC a l’àrea de Barcelona o els intents d’España 2000 d’articular una xarxa de suport mutu contra la crisi des de l’extrema dreta a alguns barris de la ciutat de València.

• La V República, fundada mitjançant un cop d’estat encobert, és un règim profundament segregador i violent, malgrat la seva aparença de democràcia avançada. Estigmatitza immigrants, estigmatitza pobres, estigmatitza llengües, estigmatitza la dissidència política. És en aquesta cultura política que el feixisme troba la seva legitimació social.

• Les condicions socials, cada cop més degradades, imposades a les perifèries europees pel capitalisme, també són un brou de cultiu per als moviments feixistes. Catalunya Nord té el 50% més d’aturats que la mitjana estatal. Perpinyà és la cinquena ciutat de l’estat francès amb més percentatge de població pobra. Mentre el jovent és obligat a emigrar, els pobles de la costa nord-catalana es converteixen en refugi de jubilats del nord. I mentrestant, es manté una política de marginació de les comunitats gitana i magrebina.

• Aquest brou és aprofitat pel feixisme especialment en aquells llocs on l’esquerra política tradicional ha dimitit no ja de cap paper revolucionari ni reformista, sinó fins i tot de qualsevol paper de defensor de les conquestes socials. Resulta insultant pretendre justificar, des d’aquesta esquerra, que la culpa de l’auge del feixisme és d’aquella ciutadania que ha decidit retirar-li el seu suport i no participar més en les farses electorals.

• Alhora, cal denunciar i assenyalar la indecència d’una dreta que es presenta com a garant de contenció del feixisme a través d’assumir part de les propostes electorals de l’extrema dreta. D’aquesta manera, el vot a l’extrema dreta es converteix en un eficaç condicionant de les polítiques governamentals.

• Els candidats dels partits tradicionals a Perpinyà, Jacques Cresta i Joan Marc Pujol, representaven a la perfecció aquests papers. El grup de suport de la CUP a Perpinyà ho ha explicat magníficament en un comunicat.

• L’augment de vot d’Aliot en aquesta segona volta posa en crisi definitivament l’estratègia de “front republicà” per a contenir el FN. En el combat contra el feixisme no hi ha receptes màgiques, però sí formes de lluita que, amb perseverança, aconsegueixen els seus fruits. Una major organització popular als barris, l’articulació d’eines d’intervenció política que acumulin forces en una perspectiva revolucionària, el combat frontal contra el sistema polític tradicional i la no normalització de l’extrema dreta com a actor polític legitimat.

Finalment, des d’Endavant OSAN, volem posar-nos a la disposició de l’esquerra independentista i dels moviments populars de Catalunya Nord, i de la resta de nació, per a bastir una línia de treball nacional que barri el pas a l’extrema dreta arreu dels barris i ciutats dels Països Catalans.
Països Catalans, 30 de març de 2014