El pròxim 24 de maig hi ha convocades eleccions autonòmiques a dues de les comunitats autònomes en què es troben esquarterats els Països Catalans sota domini espanyol. Per aquest motiu, i davant la cita electoral, des d’Endavant OSAN volem manifestar algunes consideracions.
En els contextos electorals, l’aposta de l’Esquerra Independentista ha de ser el suport explícit a aquelles candidatures que representen una veritable alternativa independentista, anticapitalista i feminista que se sostinga sobre la base d’un moviment popular fort. Per contra, l’opció més coherent és l’abstenció en aquelles eleccions on la classe treballadora no puga comptar amb opcions segures, consolidades i amb capacitat de traslladar a les institucions el seu projecte de ruptura en clau nacional, social, de gènere i democràtica. D’altra forma es corre el risc de caure en l’assimilació per part del sistema.
Malauradament, cap de les candidatures que es presenten a les properes eleccions autonòmiques del dia vint-i-quatre de maig, respon a aquests paràmetres.
És cert també, però, que dècades de govern del Partit Popular han resultat ser molt de temps. Un període ininterromput, gairebé sempre amb l’encadenament de majories absolutes, que pot ser considerat, sense cap mena de dubte, un dels més desastrosos en la història recent dels Països Catalans.
La desvergonya en l’aplicació de retallades i el desmantellament de les cada vegada més minses quotes de benestar social, mentre alhora campa la corrupció i el saqueig a què hem estat sotmesos valencians, illencs i franjolins ha resultat del tot inaguantable. L’espoli i la utilització d’allò públic com quelcom al servei dels interessos d’uns pocs, ha hipotecat per anys el nostre benestar i el de les generacions que encara han de vindre.
Per aquests motius els noms de Fabra, Camps, Blasco, Matas o Castedo, indubtablement units a uns altres com els de Gurtel, Cooperació o Palma Arena, han estat una taca vergonyosa i vergonyant que perdurarà lligada, durant molts anys, al nom de les nostres terres.
El menyspreu manifestat pels successius governs autonòmics cap a la nostra llengua i cultura ha arribat a sobrepassar els límits d’allò suportable. S’han utilitzat constantment les seues majories absolutes per fomentar l’anticatalanisme més ranci, amb exemples com la Llei de senyes d’identitat valenciana, la Llei de símbols illenca, l’aprovació d’absurdes declaracions institucionals de negació de la realitat dels Països Catalans o les successives lleis educatives i lingüístiques dels populars, ja se’n diguen “trilingüisme”, Tractament Integral de Llengües (TIL) o Llei de llengües d’Aragó, amb el seu ridícul Lapao. Tot fet amb l’objectiu de tenir-nos més dividits i, per tant, també més febles i preparats per a l’homogeneïtzació espanyolista.
Totes aquestes polítiques han provocat un consegüent cansament en la societat dels nostres territoris que està convocada a anar a les urnes el dia vint-i-quatre de maig. Som conscients que aquest cansament s’alterna amb la il·lusió generada per la possibilitat de desallotjament dels executors immediats d’aquest desgavell, amb la possibilitat real d’un canvi de govern autonòmic a tots tres territoris.
Així i tot, malgrat aquesta possibilitat de recanvi i la il·lusió que ha generat en la major part de la nostra societat, des d’Endavant volem reiterar un plantejament que hem recordat en altres cites electorals: malgrat que el desnonament del Partit Popular siga un fet desitjable, inclús una urgència de salut pública per al nostre país, el canvi al front de les institucions autonòmiques no suposarà una eixida real a la situació de dependència, subsidiarietat respecte a Espanya, ni un trencament real amb els sistema capitalista i patriarcal, que és en últim terme qui provoca la creixent precarietat en què vivim la classe treballadora catalana.
Hem d’estar atents davant la possibilitat, que recordem que s’ha donat en altres moments de la nostra història, que aquesta il·lusió es torne en una ràpida desmobilització i en el desencís generalitzat per la impossibilitat, o manca de voluntat, d’atendre les demandes de major justícia social.
El projecte de l’Esquerra Independentista, tot i que quan les ocasions així ho permeten puga fer de les institucions també un camp de lluita, no ha de passar per l’anhel de gestió de les institucions del sistema d’explotació burgesa i patriarcal, i menys encara si aquest, amb les autonomies i les diputacions, respon a la voluntat de dominació espanyola i de fragmentació nacional. Aquestes són uns institucions de classe, cada vegada més buides de contingut i intervingudes, en la seua política econòmica, tant pel govern espanyol com per les institucions europees.
La verdadera democràcia no és aquella que es fa cada quatre anys. Front a aquesta pràctica, és responsabilitat d’Endavant en concret, i de l’Esquerra Independentista en general, el bastiment d’un contrapoder popular fonamentat en el desenvolupament i la confluència de les lluites socials en la unitat popular, així com emprar les ferramentes que ens facen avançar en el nostre projecte de construcció nacional d’uns Països Catalans més units, lliures i amb el socialisme i el feminisme com a bandera.
Països Catalans, 14 de maig de 2015

LA LLUITA DE CLASSES ÉS L’ÚNIC CAMÍ. CAP A LA CONSTRUCCIÓ DEL SOCIALISME FEMINISTA ALS PAÏSOS CATALANS.
Un any més Endavant tornem a estar presents als carrers dels Països Catalans en més d’una dotzena de poblacions per seguir reivindicant la lluita de la classe treballadora. Enfortint el moviment de l’Esquerra Independentista i potenciant plataformes anticapitalistes i feministes.
Un altre any de crisi aprofitada per la patronal per augmentar beneficis a costa de l’explotació: convertint l’alternativa a l’atur en treballs cada cop més precaris; aprofitant la reforma laboral per abaratir acomiadaments i eliminar convenis col·lectius; augmentant les hores de treball de cures recaigudes sobre les dones amb el desmantellament de serveis públics; sobreexplotant treballadores etiquetades d’estrangeres; expulsant joves per falta de perspectives de futur…
Un altre any de traspàs de recursos públics a empreses privades a través de privatitzacions, corrupció política-empresarial, i frau fiscal. Un altre any de guerres imperialistes per l’espoli i el control dels recursos naturals, alimentant el feixisme i el fonamentalisme europeu i de l’Orient Mitjà. Un altre any on la barbàrie del sistema capitalista patriarcal ens ha mostrat el seu caràcter de classe, masclista, racista i insostenible a nivell mediambiental.
Des de fa uns mesos ens estan bombardejant amb el discurs de la recuperació econòmica. L’augment de llocs de treball és només un augment relatiu. Aquests llocs de treball són gairebé en la seva totalitat llocs temporals i més mal pagats que en anys anteriors. El resultat és l’aparició d’una nova categoria social: la pobresa assalariada. També ens diuen que les retallades en sanitat i educació s’han acabat, però el resultat són uns serveis precaris i assistencials, i un immens camp abonat per al sector privat i, per tant, per la fractura social.
Tot això no és res més que l’intent de normalització dels efectes de la crisi. Una societat on ser assalariat a jornada completa ja no impedeix estar en la pobresa. Una societat amb serveis públics precaris, l’objectiu dels quals ja no serà en molts anys créixer, sinó intentar mantenir-se, mentre qui s’ho pot pagar fuig en massa cap a l’educació i la sanitat privada. Una societat on les dones, malgrat tots els drets i llibertats aparentment conquerits, augmentem les hores dedicades a les cures i a la llar.
Davant d’això, les més mínimes mesures d’emergència social són presentades per la socialdemocràcia i molts dels nous actors polítics com radicalismes que distreuen de l’objectiu de recuperar el poder. Unes mesures que qualsevol progressista occidental hagués acceptat a ulls clucs trenta anys enrere. Mentrestant, se’ns promet revertir la situació amb “transparència”, “honradesa” o “participació”. És urgent imposar des del carrer a totes les institucions un programa irrenunciable per a fer front a l’emergència social.
És urgent continuar amb l’autoorganització, que és l’única garantia d’autodefensa de la classe treballadora. En aquests anys de crisi, la classe treballadora només hem pogut defensar-nos a través de les plataformes d’afectades per les hipoteques, a través de l’acció sindical directa o de l’acció concertada d’usuàries i treballadores en defensa dels serveis públics. Centenars i centenars de persones que no ens hem quedat al carrer, sense feina o amb els serveis d’urgències o la línia de l’escola tancada gràcies a l’acció col·lectiva.
Doncs aquest, ha sigut un altre any on la classe treballadora hem recuperat les nostres eines de sempre, la combativitat i la lluita per defensar els nostres drets laborals amb vagues i acció sindical; per denunciar l’explotació patriarcal amb la Vaga de totes; per mantenir i recuperar habitatges okupant i aturant desnonaments; per defensar el territori amb sabotatges i mobilitzacions.
Un altre any on s’ha fet palès que la lluita de classes és l’únic camí per frenar la sagnia social que ens condemna a l’explotació, la pobresa i l’exclusió social, i a la vegada és l’únic camí cap a la construcció del socialisme feminista als Països Catalans: necessària per anar ensorrant els ciments del sistema capitalista patriarcal; necessària per desmuntar les institucions burgeses catalanes, espanyoles, europees i mundials; necessària per donar un sentit global a les diferents lluites socials i les petites experiències de contrapoder popular; necessària per fer de la planificació socialista i l’economia feminista els elements cabdals pel repartiment de la riquesa i el treball; necessària per dotar als Països Catalans d’una plena sobirania que ens permeti posar en pràctica l’internacionalisme de classe.
Deslliurar-nos de l’explotació capitalista patriarcal és la nostra responsabilitat i està a les nostres mans, als nostres punys, als nostres caps. Està en la nostra capacitat d’organitzar-nos.
I repetim,
La lluita de classes és l’únic camí!
Cap a la construcció del socialisme feminista als Països Catalans!
Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional)
1r de Maig de 2015
 

Des d’Endavant OSAN fem una crida a donar suport a la vaga indefinida de treballadors i treballadores de Movistar. Aquesta vaga posa damunt la taula tant l’extrema precarització de la classe treballadora com les conseqüències reals dels processos de privatització. Guanyar aquesta vaga és molt important per a generar un efecte contagi que permeti estendre la lluita contra la precarietat en altres sectors.
És per això que animem el conjunt dels moviments populars i el teixit associatiu a recollir fons per a sostenir la vaga, i també a mobilitzar-se en accions de solidaritat amb els i les vaguistes. Tal com ja hem fet en anteriors ocasions, com en el cas de la vaga de docents de les Illes, cal que també ara la solidaritat de les classes populars permeti guanyar el pols a la multinacional Telefónica.
Més informació:
www.teleafonica.net
Les claus de la vaga de Movistar