[Home, Bages]

Per mi, l’accés a l’habitatge és una de les necessitats convertides en problemàtiques socials que més he relacionat amb l’explotació i opressió viscuda deguda al sistema, al mode de producció capitalista patriarcal.

Els elevats preus de l’habitatge, tan de compra com de lloguer, m’han situat des de fa anys en el següent panorama: si vull accedir a un habitatge he de trobar la manera d’aconseguir una suma més que considerable d’ingressos monetaris mensuals.

En l’àmbit laboral he decidit vincular-me a projectes cooperatius, que dins de les diferents contradiccions per haver de sobreviure entre les lleis i maneres del sistema de mercat, he prioritzat com a espais on el meu treball l’he percebut més dignificant, sentint-me partícip tan de la seva orientació com del resultat, i practicant la gestió col·lectiva d’una activitat productiva. Això, però, m’ha suposat disposar d’uns ingressos mensuals en llargs períodes de temps força minsos, comparats amb molts treballs assalariats en empreses privades on les treballadores no tenen cap mena de participació en les decisions empresarials. Però tanmateix igual de minsos que moltes altres treballadores que es troben a l’atur o sortejant feines altament precàries i gens estables. I degut a que he preferit disposar de temps per a l’activisme polític i al meu propi benestar i a gaudir de l’única vida que tenim, no he volgut completar el meu salari amb altres treballs assalariats complementaris.

No, entenc que el treball és necessari per a viure, pel desenvolupament social. Però aquest ha de servir per millorar el benestar en la vida, no per convertir-se en un jou, en una cadena, que ens fa viure per treballar. I menys en treballs alienants.

I per això, per superar la contradicció entre els minsos ingressos econòmics i l’accés a un habitatge tan sobrevalorat, he optat per l’okupació. Per okupar immobles en desús que la seva propietat tenia abandonats, ja sigui per deixadesa o per pura especulació. I ho he pogut fer gràcies a l’experiència de lluita col·lectiva en l’àmbit de l’okupació d’espais socials, derivats de la mateixa problemàtica social, i al convenciment que l’okupació a la vegada que és una manera de resoldre un problema de necessitat bàsica (l’habitatge), és també una eina individual i col·lectiva de denúncia social, perquè ataca el moll de l’os, la propietat privada amb la qual es basa la mercantilització de l’habitatge.

Aquest atac, evidentment, suposa desobeir les lleis que, a través de les estructures de l’Estat, els sectors beneficiaris del capitalisme patriarcal han imposat, i com a tal, m’ha suposat també una certa inseguretat en la disponibilitat de l’habitatge, així com passar i estar pendent de processos judicials. Però fins a dia d’avui he preferit enfrontar-me a aquesta opressió, a dependre de l’explotació del treball assalariat per compte aliè per omplir les butxaques als mercaders de l’habitatge.

I és que el tractament de l’habitatge, necessitat que sense gaires dubtes podríem considerar com a bàsica, com a mercaderia per part del mode de producció capitalista patriarcal, i com a mercaderia orientada a l’especulació per part del capitalisme desenvolupat als Països Catalans i a l’Estat espanyol a les últimes dècades, ha provocat que la dificultat d’accés a aquest s’hagi convertit en un dels elements principals vinculats a l’explotació laboral i a la precarietat social.

És a dir, per a les persones que no ens dediquem a la compra-venda d’immobles, sinó que simplement utilitzem els immobles, els habitatges, per a viure-hi, per a aixoplugar-nos i disposar d’un espai cobert, el fet de que la gestió i l’accés a aquests s’hagin deixat a la regulació del “lliure mercat”, ens ha significat una gran complicació.

Com a mercaderia ens han obligat a accedir-hi a través de la compra o del lloguer (entenent que l’autoconstrucció també la situaríem dins la compra, degut a que el sòl també forma part d’aquesta mercaderia, igual com els materials de construcció), i per tant, obligant-nos a disposar d’una quantitat considerable de diners, que per a la classe treballadora ens toca aconseguir-los treballant de forma assalariada, i que degut a l’especulació urbanística i immobiliària ha arribat a convertir-se en una de les despeses més importants, en molts casos amb grans dificultats o impossibilitats d’assumir.

Per això entenc, doncs, que com a classe treballadora hem de plantejar-nos la lluita per un habitatge digne vinculada a la lluita per un treball digne. Tenint clar que dins del mode de producció capitalista patriarcal no hi ha lloc ni per l’accés digne a l’habitatge ni per un treball digne. Perquè inclús aquelles experiències alliberadores topen amb les exigències del mercat i amb les lleis i normatives protectores del capitalisme patriarcal. Per això entenc, doncs, que ens hem de plantejar un model d’habitatge en la societat socialista feminista, des de la seva producció, tan pel que fa a la mà d’obra com en el format i l’encaix en un urbanisme alternatiu a l’actual, fins al seu us i a la seva distribució.

[Dona, Barcelonès]

Després del batxillerat vaig estudiar un cicle formatiu de grau superior en realització multimèdia. Des que vaig començar a treballar, als 16 anys, fent classes particulars i cangurs, com moltes joves, fins a l’actualitat, he treballat d’auxiliar administrativa, recepcionista, cobradora, pizzera, repartidora de pizzes, becària de disseny, dissenyadora gràfica, tècnica d’imatge i cambrera. Actualment sóc caixera i reposadora en una de les principals cadenes de supermercats a nivell europeu.

Imagino que no sorprendré ningú si dic que ser caixera és sinònim de precarietat: horaris variables, sous de misèria, torns rotatius, hores extres, caps de setmana… Aquesta precarietat, tot i ser àmpliament coneguda, és compartida per moltíssims altres lloc de treball.

Quan vaig acceptar aquesta feina ja sabia quines condicions laborals m’esperaven; el que potser no podia imaginar eren les opressions que viuria des de l’altra banda de la caixa.

Potser per la precarietat, sobradament coneguda, implícita del treball i els estereotips marcats, l’imaginari col·lectiu pensa en la caixera sense recursos, sense estudis, sense cultura, sense educació…

Repassem alguns mites amb alguns exemples que he viscut:

– Les caixeres no sabem català.

Moltes han sigut les situacions en què tot i saludar la clienta amb un “bon dia!”, catalanoparlants s’han dirigit a mi en castellà, fent esforços titànics.

És tan surrealista la situació, que arriba a l’extrem que una dona gran em va donar dos caramelets de recompensa pel fet de respondre-li en català, acompanyat d’un: “Oi! Si que parles bé català!”

– Les caixeres no sabem comptar.

Després de donar-me un bitllet qualsevol per pagar la compra, les clientes tenen per costum donar-me monedes per arrodonir el canvi. Moltes són les situacions en què aquestes monedes van acompanyades d’un: “Ho veus, oi?”, “Segur?”, “Et queda clar, eh?”, “Segur, eh!?”, “No vull fer-te embolicar”… després de respondre “Sí” a cada pregunta. Tot i així m’expliquen el procés mental matemàtic que han fet, no fos cas que jo soleta no hi hagués arribat.

Si a tot això, hi afegim el fet de ser dona, la cosa ja es dispara.

– Les caixeres sabem de tot sobre la llar i els productes cosmètics.

És normal que les clientes que tinguin dubtes sobre algun producte li preguntin a la dependenta, però a mi no em pregunten sobre eines o accessoris per al cotxe. En canvi em fan tercers graus sobre detergents, cremes anti-arrugues, plantes, quilocalories.

En una ocasió em van demanar un lleixiu per la roba, vaig acompanyar al client fins als productes de neteja i li vaig mostrar els diferents productes què disposava. La conversa va anar així:

– Comprador (C): Quina és millor? Jo d’això no en sé, però tu com que ets dona…

– Jo (J): Jo tampoc ho controlo, a casa meva això ho acostuma a fer la meva parella.

– (J): ¿?¿?¿? almenys estarà a l’atur…

– (C): No, treballa més hores que jo…

– (J): ¿?¿?¿?¿?¿?¿?

Més tòpics:

– Les dones som caixeres, els homes reposadors.

A la feina fem de caixer i de reposador indistintament, ja que la nostra categoria laboral és caixer/reposador. Doncs en ocasions alguns clients han arribat a oferir-me ajuda quan estic movent un traspalet, tot i que no estigui mostrant cap tipus de dificultat, cosa que òbviament no he vist que li ho ofereixin mai als meus companys homes.

Per acabar, m’agradaria reflexionar també, no només sobre el meu entorn laboral sinó també en el meu entorn personal, i les impressions en saber de la meva nova feina.

En explicar al meu entorn més immediat que treballo en un supermercat, majoritàriament les reaccions inicials són de llàstima, acompanyades d’un: “Bé, mentre busques alguna cosa millor…”

Per què no he de poder treballar en un supermercat? Per què no és per a mi?

Amb això , no vull dir que sigui la feina de la meva vida, ni molt menys, ni era el que imaginava quan de petita em preguntaven que volia ser de gran. Però aquesta ha de ser la meva decisió i ha de respondre a les meves necessitats, i no la d’una societat classista que vol la classe treballadora enfrontada.

Tinc companyes a la feina que porten 15 i 20 anys treballant en supermercats. Això les fa indignes?

Per què aquest rebuig, des de la burgesia més pedant a la militància més conscient, cap a aquest tipus de feines? Tenim un problema molt greu dins els moviments socials amb l’elitització del treball. Com deia Mao Tse Tung, el pitjor enemic de la revolució, és el burgés que totes portem dins, i contra això lluito i hem de lluitar cada dia.

[Dona, Baix Llobregat]

La quota mínima d’autònoms a l’Estat Espanyol és de 267,03€ mensuals. La majoria d’autònomes dels Països Catalans ens trobem en una situació d’autònomes dependents o falses autònomes. Som aquelles que depenem únicament d’una empresa o client a qui li fem una factura cada mes i amb qui hem pactat unes condicions laborals (que no deixen de ser al capdavall una relació laboral). Posem, per exemple, que el pacte és per 30h setmanals (desplaçaments a banda). Rebre una retribució de 1.050€ + IVA (21%), pot semblar un bon pacte, però desgranem-lo:

• Amb els 220,5€ d’IVA que li he de sumar a la factura, no hi puc comptar, els hauré de pagar d’aquí a 3 mesos quan toqui fer la declaració d’IVA.
• Dels 1.050€ de la base de la factura, n’he de retenir un 15% (IRPF) que se’n van directament a la seguretat social.
• Podem dir que el total real de la meva factura és de 892,5€.
• Restem d’aquí els 267,03€ de la quota mensual d’autònoms.
• Restem també 60€ de despeses mensuals en gestories (perquè clar, una persona com jo, poc familiaritzada amb la burocràcia administrativa és incapaç de fer segons quins tràmits sense que això li suposi una pèrdua brutal de temps i de paciència).
• Restem també uns 25€ setmanals de benzina que són els que inverteixes per arribar a la teva feina a 30km de casa, a la mateixa comarca. I que gastes gràcies a la fantàstica xarxa de transport públic que ens ofereix la Generalitat de la CAC impossibilitant-me anar amb transport públic als pobles del sud de la meva comarca.

Arribem al resultat de 465,47€ per viure dignament un mes més mentre algun patró, de no sé ben bé on, m’està fent més pobra a base de l’augment de la seva riquesa.

Si tot acabés aquí, podríem discutir molt sobre què és o no digne, si hi ha treballadores més explotades, si hi ha condicions pitjors… però no, no acaba aquí.

No és cap secret dir que els capitalistes han trobat amb la “crisi” l’excusa perfecta per redistribuir la seva riquesa i concentrar-la encara més. I les mesures en forma de reformes laborals, retallades en drets socials… empeses pel govern estatal i de la Generalitat de la CAC no han ajudat precisament a la classe treballadora dels PPCC. Al contrari, han fet que el capitalisme, les capitalistes, la patronal i la classe burgesa busquin noves formes d’explotació més econòmicament rendibles per a elles i el seu sistema: les autònomes. Les autònomes som la nova classe treballadora, som treballadores que hem d’assumir ser explotades sense que l’empresari tingui cap “deure” sobre nosaltres.

Les autònomes som aquelles treballadores que paguem 267,03€ al mes per treballar. Som aquelles treballadores que no ens podem posar malaltes perquè no tenim baixa (per malaltia comuna o per un refredat de 2 dies) i en el cas que l’haguem d’agafar, la retribució és mínima si fem la comparativa amb qualsevol persona assalariada. Som aquelles treballadores que val més que si ens quedem embarassades, tinguem una parella que pugui agafar el permís de paternitat o maternitat, assumint que t’hauràs de separar del teu nadó molt abans del que voldries i pràcticament sense opcions a oferir-li la lactància que tu voldries. Som aquelles persones que no cobrem ni pagues extres ni vacances (això sí, si tens la sort de fer vacances un mes sencer, no et descuidis de pagar la teva quota). Som aquelles treballadores considerades empresàries per l’Estat sense que aquest es digni a revisar ni valorar la teva declaració de la renda o els teus ingressos anuals.

Autònomes dels Països Catalans, organitzem-nos!

Si el capitalisme i l’status quo han trobat en les autònomes una nova forma d’establir relacions de poder és perquè realment tenir relacions laborals amb autònomes els és avantatjós. En l’ideari social les autònomes som aquelles treballadores que tenim autonomia sobre el nostre treball i sí, de vegades podem tenir més o menys llibertat a l’hora de desenvolupar la nostra tasca. Som aquelles persones que podem treballar per qui volem (o per qui ens ofereix feina). Però, a menys que no siguis un gran empresari, la majoria d’autònomes que conec passen les mateixes penúries que jo. Per tant, els beneficis que segons l’ideari social tenim són realment beneficis per al capitalisme.

Ser autònoma és beneficiós per a l’Estat Espanyol, que garanteix poder omplir les arques públiques cada mes a costa de les quotes de milers de treballadores, sense haver de témer per si mai aquestes han de necessitar la prestació d’atur, per exemple, ja que la retribució és aplicable un màxim de 12 mesos i havent cotitzat molt més que qualsevol treballadora. És beneficiós per a l’empresari que estalvia un bon grapat de diners a l’hora de contractar una treballadora, amb la tranquil·litat que pot prescindir dels seus “serveis” en qualsevol moment. És beneficiós per a l’empresari també perquè pot desgravar el 21% de totes les factures que li fa l’autònom cada trimestre quan aquest faci la declaració d’IVA de la seva empresa. També els és beneficiós perquè moltes vegades les autònomes no tenim la capacitat d’organitzar-nos, ja que moltes vegades ens enfrontem a un tracte unidireccional sense conèixer les nostres companyes de feina. M’atreveixo a dir que és beneficiós fins i tot pel sindicalisme groc que evita tenir debats en aquest sentit.

Però, què passa quan diem prou? Què passa quan les companyes de Movistar diuen prou i s’organitzen autònomes i assalariades per reclamar unes condicions de treball dignes? Què passa quan assumim com a col·lectiu d’una vegada per totes que les autònomes som classe treballadora? Què passa quan perdem la por, igual com les companyes treballadores, perquè no tenim res?

Crec que ha arribat el moment en què ens és absolutament necessari, en els moviments anticapitalistes i revolucionaris, fer una anàlisi de la transformació de la classe treballadora i crec que comença a ser urgent que posem sobre la taula el debat sobre com podem lluitar contra aquest tipus de relacions laborals antisocials i igualment abusives perquè, si les autònomes, encara no som la classe treballadora, ho serem i com més companyes estiguem en aquestes situacions més terreny haurem de batallar al capitalisme.