[Dona, Barcelonès]

Sóc treballadora de la sanitat, jubilada fa 4 mesos. Vaig començar a treballar a l´hospital de la Vall d’Hebron de Barcelona al 1974. Militava a LCR-ETA(VI) i, en aquella convulsa època del tardofranquisme s’analitzava que es donaven les condicions objectives per la revolució. El subjecte transformador era la classe treballadora, i la nostra tasca era treballar en el moviment obrer per declarar la Vaga General Revolucionària.

Jo era una estudiant en aquells moments. Tenia 22 anys i vaig abandonar la universitat per incorporar-me a la lluita de classes. La decisió de treballar a la Vall d’Hebron va ser col·lectiva, buscant empreses grans on poder desplegar la necessària gimnàstica revolucionària. L’hospital era l’empresa més gran de tot Catalunya (7.000 treballadores) després de la Seat, i allí em vaig incorporar. Per tant, la meva incorporació al món laboral va ser decidida políticament per l’organització, i la meva consciencia va sorgir a partir de lectures de Marx, Lenin, Tito, Trotski i Mao. La consciencia feminista era intuïtiva, però vaig conèixer a la universitat de Vincennes què era el moviment feminista. Crear “cèl·lules” feministes a Catalunya va ser una de las meves primeres militàncies. No era poca cosa. Era l’any 1974 i jo ja era radicalment antipatriarcal i radicalment socialista.

A la feina no em sentia explotada, no a la manera clàssica marxista d’expropiació de plusvàlua. Però malgrat tot, sabíem que tant els diferents governs de la Generalitat com de l´estat, tenien per objectiu el que més tard es va anomenar “las medidas Solchaga”. Va ser el govern del PSOE el que va introduir les escales salarials, les categories professionals, la temporalitat contractual, els complements salarials per objectius. Pertànyer a la Unió Europea significava, segons el PSOE, igualar-nos en el sistema salarial. Sempre a la baixa en drets, és clar.

La rebel·lió contra aquestes mesures va ser massiva a la Vall d’Hebron, hospital que ja des dels anys 70 era conegut com  “l’hospital roig”. Sabotatges, ocupacions de despatxos, retenció de gerents, assemblees permanents, i una vaga de 3 mesos van ser la resposta d’un sector sanitari que no acceptava les mesures i feia insubmissió a la productivitat. No teníem categories analítiques per entendre conceptes d’explotació en un sector sanitari que estava educat per la cura i la prevenció de la salut de la població. I, sí, vam guanyar una gran batalla contra la precarietat, però vam perdre la guerra. Vam perdre la guerra que el PSOE-CIU havia declarat contra l’organització de classe. Vam passar a sentir-nos infermeres, administratives, cuineres… El sistema ens havia inoculat el virus de l´individualisme, el corporativisme, la negació de la pertinença a la mateixa classe obrera. A la implementació estudiada dels sindicats corporatius, s’hi va afegir les traïcions de CCOO, el no saber ni voler reaccionar a temps a les maniobres del sistema dominant. CCOO, primer sindicat del sector, va passar a ser tercera força a partir dels 90. El govern va fer un pacte amb el sindicat majoritari. Volien castigar l’esquerra sindical per donar suport a la vaga de 3 mesos del personal precari, i també per donar suport a l’esquerra abertzale a les eleccions europees de 1987.

Les relacions laborals han empitjorat molt a partir dels 90, i encara més a partir del 2000. Reducció de plantilla, contractació precària, augment de la jornada laboral, salari en funció d’objectius, corporativisme i individualisme ens han portat a la desaparició del teixit social i laboral. Els diferents experiments per crear plataformes i estructures horitzontals, sense jerarquies, no han tingut solució de continuïtat fins ara. La CGT, el sindicat més proper a l’acció directa, va patir a les últimes eleccions sindicals una operació bruta de Somos Sindicalistas, sindicat adscrit a Podemos, que es va emportar totes les delegades sindicals.

Malgrat tot, la lluita sindical és més necessària que mai. Cal apostar per ella i dedicar-hi una part de la militància. Allò que als anys 70 era la norma, sindicar-se, avui és gairebé l’excepció, i per mi, és un greu error. A cada centre de treball cal fer treball sindical, i allà on no hi ha seccions sindicals de lluita, cal intentar constituir-ne una de la COS. És difícil, però no impossible. És, en realitat, menys difícil del que pensem. En una situació històrica d’una gran explotació i sobreexplotació (encara més si ets dona jove), cal confrontar el conflicte capital-treball també a les empreses. No val a dir que tots els sindicats son traïdors, ni que les treballadores han perdut la consciència de classe. No valen excuses.

Com la majoria de persones de la meua generació i de la meua ciutat, vaig marxar de casa dels meus pares amb 18 anys per estudiar a Barcelona i desprès de 12 anys encara no he tornat a la meua ciutat. No per no tindre’n ganesx sinó perquè sé que la precarietat que visc a Barcelona es multiplicarà per molt més si torno a la meua ciutat, ja que la poca feina que estic trobant a Barcelona no la trobaria allà. A més, el fet de tornar a casa dels meus pares tampoc m’apassiona, desprès de viure tants anys de manera independent d’ells.

Fa bastants anys que estic saltant de feina en feina. La majoria d’elles son feines de cures, i com més va més mal pagades i amb unes hores més estrambòtiques i sense contractes llargs. A algunes d’elles m’he sorprès perquè la majoria de persones que hi treballàvem érem dones, i algunes d’elles dones immigrants. Algunes vegades això feia que la precarietat d’aquests treballs fos més gran i intentaven colar-te qualsevol cosa, encara que no estigués recollida al teu contracte.

Ara mateix he trobat una feina que em motiva personalment i que m’agrada, però per això no deixa de ser precària. Estic treballant en una empresa de lleure, fent descobertes i colònies. Molts cops em diuen d’una setmana per l’altra si treballe i on treballe. Quan marxem de colònies, treballem una mitjana de 13 hores al dia, amb un descans màxim d’una hora.

I molts cops ens trobem en situacions de menyspreu per part dels mestres o professors que venen acompanyant els nens, quan la majoria de nosaltres tenim titulacions universitàries o tenim diferents estudis. Nosaltres treballem en aquesta feina perquè no trobem una feina millor, però la totalitat de nosaltres hem fet treballs voluntaris amb nens en caus i esplais. Creiem en aquestes eixides fora del espai físic de l’escola, i creiem que aquesta manera d’educar en la natura i amb uns valors diferents als que es treballen dintre de l’aula és molt positiva pels nens. Per tant, nosaltres creiem que també són formadors igual que ho són els professors, i que una titulació no els dóna dret a menystenir-nos per tindre aquesta feina precària.

Però tots els que treballem en aquesta empresa som gent que estem molt motivada i que ens agrada la nostra feina. Treballem moltes hores però encara i aixina, quan treballem amb els nens traiem el nostre millor somriure.

Són feines que em motivàven i em motiven, i em fan créixer personalment. Per això no deixaré de treballar en aquest sector però tampoc deixaré de lluitar per unes condicions dignes al sector del lleure.

[Home, Barcelonès]

I ja van 11 anys. Des de 2005 que treballo al mateix sector, fent més o menys la mateixa feina. A primera vista, hauria de semblar quelcom del què estar-ne content i satisfet donat els temps i comparat amb l’estat del jovent i post-jovent condemnat a la precarietat i l’atur.

Certament, tinc gairebé 33 anys i mai no he estat a l’atur. He tingut la sort de o haver treballat mai en cap de setmana, cosa altament estranya en el meu sector. També he tingut la sort de no treballar (gairebé) mai més enllà de les 17:00 ni abans de les 08:00. El meu sou està per sobre del que té el jovent i post-jovent precari, però no arriba als 18.000€.

Podria dir, que fins aquí arriba el llistat de “pros” de la meva feina.

I és que treballar de primer nivell de suport informàtic té molts més “contres”. En primer lloc, el tipus de feina a fer, constant, monòtona, hipòcrita i sense recompensa perquè és la teva feina. Despenja el telèfon; saluda amb salutació prefabricada, però, ep!, sigues simpàtic!; escolta l’usuari o la usuària; arregla si pots la incidència i si no pots passa-la a l’equip que si pugui; acomiada’t amb alegria i penja trucada. Tot seguit n’entra una altra. I mentrestant revisa el correu electrònic perquè els usuaris o les usuàries també poden dirigir-se a tu per correu electrònic i contesta amb plantilla prefabricada, resol la incidència o passa-la, … Revisa també que no els altres grups no t’hagin tornat cap cas per acabar de resoldre. I així, una rere l’altra, durant 8 hores, durant 5 dies…

En segon lloc, hi ha les externalitzacions. Jo mateix treballo al Servei d’Atenció a l’Usuari (SAU) de l’Institut Municipal d’Informàtica (IMI) de l’Ajuntament de Barcelona. L’Ajuntament de Barcelona obre concurs públic perquè una empresa del sector gestioni aquest SAU. Hi concurses les de sempre (HP, T-Systems, IECISA, IBM, …) en aquest cas guanya HP. Però, calma, no és HP qui em contracta. Per la seva banda, HP obre a concurs quina ETT del Sector li posa la ma d’obra. En aquest cas la filial d’informàtica d’Addecco, anomenada Extel. És a dir em paga Extel, treballo a les instal·lacions d’HP i dono servei al SAU de l’IMI de l’Ajuntament de Barcelona. El dia que guanyem aquesta funció no serà externalitzada per l’Ajuntament de Barcelona i jo seré treballador públic. Però no.

En tercer lloc, hi ha la durada durant la qual estàs assignat a un servei. D’un dia per l’altra, l’empresa et diu; a partir de dilluns ja no treballes al SAU de l’IMI, sinó que treballaràs al SAU del RACC (que també gestiona HP i té externalitzat a Extel). I així anar fent, amb el conseqüent període d’adaptació i aprenentatge, conèixer els i les membres del nou equip, possible desplaçament, … Jo mateix, he treballat pel SAU del CTTI de la Generalitat de Catalunya, pel SAU de Loto Catalunya, Pel SAU del CTTI (sí, un altre cop), pel SAU del RACC, pel SAU de Banc Sabadell, pel SAU del Carrefour i ara pel SAU de l’IMI. Des de la segona vegada, totes elles a la mateixa ubicació física.

En aquest sector, es fàcil que hom treballi per un servei els i les membres del qual, alguns són a nòmina de l’empresa guanyadora del servei, alguns d’una ETT del sector i alguns d’una altra. Tot plegat em porta a destacar la quarta de les característiques negatives: la dificultat d’organització sindical dels membres. Tot i així, a l’última de les empreses que vaig estar vam aconseguir-ho amb prou bon resultat; però de les 4 empreses on he estat aquest ha estat l’únic èxit. Un 25%, diria que està per sobre de la mitjana. Ho dic de memòria. No en tinc les dades.

En aquest sector, a més, les possibilitats de creixement formatiu i/o de pujar de nivell dins el conveni per veure millorades les condicions contractuals són escasses per no dir nul·les. També ho és la possibilitat de trencar la congelació de l’augment de sou amb que portem instal·lats i instal·lades durant els últims 5 o 6 anys.

Una peculiaritat del sector, és la gestió de l’hora de dinar. A tots els edificis hi ha menjador i microones, amb la qual cosa; 20 minuts són suficients per dinar; però tens una hora; amb la qual cosa, te’n sobren 40. Jo no, però hi ha molta gent que torna a treballar i els regala.

Cal tenir present també el temps i el preu que em suposa venir en transport públic a la feina. La qual cosa m’obliga a venir en cotxe cada dia; amb el risc que això suposa. Treballar 8 hores diàries, em suposen 10 hores i 30 minuts reals de vida, si afegim l’hora de dinar i l’estona de l’anada i la tornada.

I en això, estem. Compartint el temps de lluita, amb el temps d’oci i la feina. Com sempre difícil de casar, tot plegat.

Realment, sé que almenys tinc feina, que tinc un bon horari, que tinc un sou que em permet (mal)viure. Sé que hi ha gent pitjor; amb feina pitjor o directament sense feina i sense atur; però cada matí quan sona el despertador no puc evitar pensar en què no m’agrada fer el que faig, però fins que no aconseguim canviar-ho tot, amb el meu currículum i les meves aptituds no puc optar a gaire res millor. Tot plegat, m’anima però a continuar convençut que la lluita és l’únic camí.