Endavant denunciem la impunitat de la Guardia Civil i exigim que se’n vagin

Fins ara, l’acció s’ha fet a Canovelles, Lleida, Barcelona, Girona, l’Escala o Tarragona.

“Tenim llibertat per violar”, “Tenim la legitimat per torturar”, “Ens agrada fer ús de la violència” o “Deixeu-nos actuar impunement”. Amb aquests lemes, Endavant (OSAN) denunciem la impunitat de la Guardia Civil als Països Catalans. Són frases escrites en pancartes penjades davant de la casernes de la Guardia Civil arreu de la nació per exigir que se’n vagin. Fins ara, l’acció s’ha fet a Canovelles, Lleida, Barcelona, Girona, l’Escala o Tarragona.
Aquests darrers mesos, hem viscut casos molt mediàtics on s’ha tornat a posar de manifest la impunitat de què gaudeixen els cossos repressors de l’Estat espanyol. Des de les càrregues policials de l’1 d’octubre, fins al cas dels joves d’Altsasu i passant per la ignominiosa sentència de la Manada. En tots aquests casos, la Guardia Civil hi he estat implicada, o bé com a agressora o bé com a inculpadora i falsa víctima. La impunitat de què ha gaudit ha estat la norma habitual.

Per denunciar tot això, hem penjat pancartes davant de les casernes de Canovelles, Lleida, Gràcia i Ciutat Vella (Barcelona), Girona, l’Escala, Ciutat Vella o Tarragona. “Tenim llibertat per violar”, “Tenim la legitimat per torturar”, “Ens agrada fer ús de la violència” o “Deixeu-nos actuar impunement” han estat els lemes de denúncia.

Volem expressar el nostre rebuig a aquests titelles que l’Estat Espanyol utilitza per poder conservar el seu caràcter feixista, capitalista, masclista i opressor. L’acció es repetirà encara durant l’agost a més punts dels Països Catalans.

Sense justícia no hi ha pau | Crida a la desobediència i a la solidaritat amb Juana Rivas

Comunicat de l’Esquerra Independentista

Sense justícia no hi ha pau | Crida a la desobediència i a la solidaritat amb Juana Rivas

La sentència del cas de Juana Rivas, sumada a la qualificació de les diverses agressions sexuals grupals, la impassivitat d’ofici front l’explotació i agressió contra les treballadores de la maduixa a Huelva, el recent reconeixement de culpabilitat de l’Estat en l’assassinat d’una nena durant una visita amb el pare – denunciat 47 vegades de maltractament per la mare-, o la condemna per injúries a una dona que va denunciar ser un dels tants nadons robats durant el franquisme, dibuixen un panorama clar i net pel que fa al caràcter de classe i masclista del règim espanyol i dels seus tribunals.

La justícia espanyola, amb tots els seus engranatges autonòmics, expressa una ferma voluntat d’aprofundir en la submissió de la classe treballadora i, entre ella, de manera encara més salvatge, de les dones. Aquestes sentències refermen el valor que li reconeixen les nostres vides, la voluntat de reduir-nos a objectes de vexació sexual, reproductiva i superexplotació laboral i la manca de refundació d’un règim que encara salvaguarda els crims del franquisme.

La sentència de Juana Rivas, així com tota la repressió al moviment feminista i a tot moviment popular que desobeeixi i qüestioni el sistema capitalista i patriarcal, és una declaració de guerra contra les dones i contra el conjunt de la classe treballadora, una amenaça a tota forma de resposta que qüestioni els fonaments d’aquest règim. Perquè saben que mitjançant l’organització, l’autodefensa i una autodeterminació política plena podem ensorrar tot el seu sistema d’explotació.

-Davant d’un poder judicial corrupte, que actua al servei del règim i la independència del qual està qüestionada per la pròpia Unió Europea.
-Davant d’una justícia classista, masclista, racista i il·legítima a la qual no li tremola el pols per perseguir dones que defensen la seva vida i la de les seves famílies, per perseguir activistes, cantants, periodistes i qualsevol exercici de dignitat popular.
-Davant d’una justícia dèbil front els forts i forta contra les dèbils, que deixa en llibertat corruptes i permet que els neonazis campin pels carrers agredint impunement.
-Davant d’una justícia que empara violadors i maltractadors i que a sobre ens jutja a nosaltres quan ens defensem.

Organitzem l’autodefensa. No acatem la vostra sentència i fem una crida pública a la solidaritat amb Juana Rivas i totes les persones que no es resignen front la injustícia, l’abús de poder i la crueltat. I que la solidaritat no sigui puntual, ja que només amb l’organització popular i l’autodefensa col·lectiva podrem fer valdre els interessos de la majoria. No ens valen reformes, pactes per dalt o rentats de cara: només des de baix, trencant amb el règim i construint uns Països Catalans socialistes i feministes, podrem acabar amb aquesta injustícia: perquè ens volem vives i amb vides dignes.

Països Catalans, 28 de juliol de 2018

Endavant organitza unes jornades de debat sobre el canvi de cicle polític al Principat i què fer avui al Parlament de Catalunya

Endavant organitza unes jornades de debat sobre el canvi de cicle polític al Principat i què fer avui al Parlament de Catalunya

Elisenda Paluzie, Anna Arqué, Carles Riera o Isabel Vallet són algunes de les persones que hi intervindran.

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, la portaveu de l’ICEC, Anna Arqué, el diputat de la CUP, Carles Riera, o la portaveu d’Endavant, Isabel Vallet, entre altres, intervindran a les jornades sobre la situació política al Principat i al Parlament de Catalunya organitzades per Endavant (OSAN). El dimecres 25 i dijous 26 de juliol, el barri del Poblenou, de Barcelona, acollirà uns debats al voltant de la disjuntiva sobre si som davant d’un canvi de cicle polític així com el plantejament de què fer avui al Parlament centraran els debats de cada un dels dies.

Som davant d’un canvi de cicle polític al Principat? Quina és la tasca que cal fer avui al Parlament de Catalunya? El debat entorn d’aquestes dues preguntes marcaran les jornades organitzades per Endavant (OSAN).

Dimecres 25 de juliol. Canvi de cicle polític?

La presidenta de l’ANC, Elisenda Paluzie, la portaveu de l’Portaveu International Commission of European Citizens-ICEC als Països Catalans, Anna Arqué, i el portaveu d’Endavant (OSAN), Abel Caldera, debatran al voltant dels següents elements:

  • Després de l’1-O i la declaració simbòlica del passat 27-O hi ha un canvi de cicle polític respecte els últims anys?
  • Els Països Catalans en la nova situació política.
  • Recuperar l’esperit de l’1-O què significa?
  • Es pot realment implementar la República?
  • De la llei a la llei vs. la desobediència

Dijous 26 de juliol. Què fer al Parlament de Catalunya avui?

La diputada per la CUP-CC en la present legislatura, Maria Sirvent, l’exdiputat de la CUP-CC en la legislatura 2015-2017, Benet Salellas, el militant d’Endavant i diputat de la CUP-CC des de l’octubre de 2016, Carles Riera, i la portaveu d’Endavant i exdiputada per la CUP-AE en la legislatura 2012-2015, Isabel Vallet, debatran al voltant dels següents elements:

  • L’acció política parlamentària dins el Parlament de Catalunya
  • Com relligar els espais/moviments de lluita, el municipalisme i l’acció política de les diputades
  • Una legislatura per a què? Gestió autonòmica, límits de la institució, realitat parlamentària…

Ambdues jornades tindran lloc a la sala d’actes de la Biblioteca Manuel Arranz, al c/Joncar, 35, de Barcelona. L’inici dels debats serà a les 18.45 h.

Les jornades parteixen dels document presentat per Endavant OSAN el passat mes de maig, Què fer en la nova situació política al Principat?, i de les resolucions de la IX Assemblea Nacional d’Endavant OSAN celebrada a Reus els febrer d’enguany. La voluntat és generar un espai de reflexió sobre el moment polític i les propostes concretes que volem fer arribar des de l’organització, degut a la falta de concreció en l’acció parlamentària a la Generalitat de Catalunya, per una banda, i al nou cicle polític obert, per una altra. Així mateix, plantegem la necessitat de superar el passat cicle institucional(ista) que va fiar totes les capacitats d’autodeterminació al Parlament de Catalunya i a les direccions dels partits i les entitats.

Endavant celebrem la primera trobada de dones de l’organització

La lluita feminista en clau interna i externa ha centrat els eixos dels debats per tal d’identificar i abordar debats que cal tenir com a organització feminista.
El dissabte 14 de juliol, a Tarragona, l’organització política de l’esquerra independentista Endavant (OSAN) ha celebrat la primera trobada de dones de l’organització. El feminisme de classe, la creació d’un programa d’unitat popular feminista, la feminització de l’organització i la violència masclista han estat els eixos principals del debat. Dones militants d’arreu dels Països Catalans han participat dels debats.

El feminisme de classe, la creació d’un programa d’unitat popular feminista, la feminització de l’organització i la violència masclista han estat els eixos principals del debat de la primera Trobada de Dones d’Endavant. La Trobada ha estat un espai de debat útil i profitós per tal d’identificar i abordar debats que cal tenir com a organització feminista.

En aquest sentit, apostem pel feminisme de classe i per la creació d’un programa d’unitat popular feminista que millori les condicions materials de vida de les dones treballadores als Països Catalans. Seguim treballant per la feminització de l’organització com a aposta central per fer efectius els compromisos teòrics que hem acordat. Així mateix, treballem per garantir espais de militància segurs i lliures de violència.

Dones militants de l’organització d’arreu dels Països Catalans han pres part de la jornada. La trobada ha tingut lloc al local dels Xiquets de Tarragona, mentre que el dinar s’ha fet al Casal Popular Sageta de Foc.

Recupera el fil de piulades amb imatges de la jornada #DonesEndavant

Amb la unitat popular, cap a un feminisme de classe i sense rebaixes

Amb la unitat popular, cap a un feminisme de classe i sense rebaixes

Valoració d’Endavant (OSAN) quan es compleixen quatre mesos de la històrica vaga general feminista del 8 de març de 2018

La vaga general feminista del 8 de març de 2018 ha estat, sens dubte, un èxit històric i marca un abans i un després del feminisme de classe, aquell que s’articula al voltant de l’anticapitalisme i l’antipatriarcat sense defugir la confrontació amb els models d’estats que li donen suport. Les feministes dels Països Catalans no volem només canviar d’estat, sinó canviar de model d’estat i societat. Com a punt d’inflexió, doncs, ens toca analitzar-ho amb perspectiva històrica i de futur.

Una vaga global
La vaga general feminista —laboral, de consum, de cures i estudiantil— ha demostrat que, més enllà de la participació en una vaga als llocs de treball precaris —on treballem la majoria de les dones—, hi ha diverses maneres de fer visible el conflicte central capital-vida, centrat en el benefici empresarial contrari al benefici social. El feminisme ha demostrat que, sense nosaltres, el món s’atura; que des de les feines precàries —treballadores de la llar internes amb papers o sense, serveis d’atenció domiciliària, treballadores de la sanitat, jubilades i pensionistes, joves amb feines sense contractes o becàries sense salari, putes explotades per xarxes proxenetes, dones sense feina, malaltes en risc d’exclusió social…—, som capaces de qüestionar tot el sistema de producció i reproducció del sistema i que més enllà del seguiment de la vaga, amb major o menor incidència, s’ha demostrat que la nostra capacitat mobilitzadora és molt gran.

Com que la vaga general feminista ha estat un èxit històric internacional, el règim del 78 a l’Estat espanyol ha reaccionat amb virulència contra ella. La reacció contrària a la vaga ha tingut diverses cares: des d’acadèmiques i periodistes contra els riscos de mercantilització dels treballs de cura defensant una maternitat essencialista, fins a l’atac a les reivindicacions de dones migrades contra Llei d’Estrangeria, entre altres exemples.

L’èxit històric d’aquesta vaga és una responsabilitat per a totes les feministes que volem canviar el món d’arrel. No només volem lluitar contra el capitalisme patriarcal, sinó construir un nou món. La vaga general feminista no és inici ni final de res, sinó un pas més, un punt d’inflexió que subratlla allò que fa temps que diem: sense les dones, no hi ha revolució. És per això que hem de seguir treballant per a construir la República Feminista dels Països Catalans.

De la llavor a les arrels
La vaga general feminista del 8 de març no és un bolet sorgit del no-res, ni és casual: té arrelament històric i motivació profunda en les lluites d’emancipació feministes i de classe d’arreu del món. En aquest sentit, cal ubicar unes llavors inicials en l’anàlisi del sistema capitalista patriarcal i la necessitat d’oposar-s’hi de forma radical.

És en el context anterior a la crisi sistèmica mundial del 2007 que comencen a sorgir propostes que van en la línia de dotar una eina de protesta, reivindicació i lluita com la vaga general de més contingut que l’estrictament laboral. S’hi inclouen les cures i el treballa domèstic i s’apunta cap a una vaga mundial de dones. Després d’aquesta incipient proposta té lloc la vaga de totes, una vaga de 24 hores que ja relliga moviment feminista i sindicalista combatiu. Són anys en què es pica molta pedra per aconseguir que moviments, dinàmiques i organitzacions que lluitaven en paral·lel ho facin de forma coordinada, transversal i unint reivindicacions i les mobilitzacions que se’n deriven.

Ras i curt, la vaga general feminista fa palesa la indestriabilitat de les lluites. En aquesta cristal·lització, cal que tinguem en compte algunes consideracions importants:

  • La demanda de vaga general de 24 h és del moviment feminista que, a partir d’aquest moment, es reconverteix en vaga general feminista. Els sindicats convocants respectaran la petició del feminisme, sense voluntat patrimonial.
  • La contundència del feminisme de classe obliga a CCOO i UGT a prendre partit. Els primers dies parlaran d’aturada i, quan se n’adonen de l’embranzida feminista, canvien la posició i convoquen vaga de 2 h.
  • La posició ambigua del règim del 78 els passa factura, no només als sindicats, sinó a tots els partits del 155 a casa nostra: han perdut tota la credibilitat, malgrat totes les seves maniobres per ocultar el conflicte de l’Estat espanyol amb Catalunya, especialment, i els Països Catalans, en general. Tres setmanes abans del 8M, queda clar que la mobilització serà molt gran i fins i tot l’Institut Català de la Dona, al Principat, es posa a disposició del feminisme sense demanar res a canvi.
  • Les posicions reformistes del feminisme han quedat superades amb l’èxit històric de la vaga general feminista. És per això que el règim es posiciona, l’endemà, al costat de la lluita feminista per desvirtuar el seu contingut revolucionari. A partir del dia 9, l’acadèmia, periodistes, sindicats i partits del règim del 78 comencen la lluita pel relat. L’atac frontal a la lluita de les migrades feministes, la defensa essencialista femenina del treball de cures, la relativització de l’èxit de la vaga general feminista o la criminalització per la vinculació del feminisme a les CUP o als CDR són només una mostra de la importància de la lluita pel relat.
  • De la protesta a la proposta: República feminista i socialista. L’èxit històric de la vaga general feminista del 8M obliga el moviment feminista revolucionari i a l’Esquerra Independentista, en general, així com a la nostra organització, en particular, a fer una anàlisi concreta a cada barri i vila, però també a tenir una visió general del potencial polític del subjecte feminista revolucionari per la construcció dels Països Catalans feministes i socialistes.

De les arrels al creixement
La vaga general feminista, doncs, beu de les anteriors iniciatives un cop el feminisme ha aconseguit fer-se permeable als moviments i organitzacions més combatius i revolucionaris. El feminisme ja no és un sector a part de la lluita sinó que ho impregna tot de forma transversal, de la feina a la llar, del carrer a l’aula.

Com a punt d’inflexió, però, és també un punt i seguit al qual cal que li donem continuïtat. Aquest és el repte principal que tenim com a organització i com a moviment independentistes i feministes revolucionaris. En aquest context, cal tenir en compte que els col·lectius feministes de dones joves s’han multiplicat molt: han crescut de manera exponencial al llarg dels últims anys, sobretot arran de la contra reforma de la llei de l’avortament proposada pel Partit Popular, l’any 2013. Qüestionen el sistema dominant i volen construir-se al marge del sistema i són, generalment, anticapitalistes.

Els col·lectius feministes organitzats als barris i les viles són imprescindibles per garantir la construcció d’una república radicalment feminista. Tots aquests serveixen per posar al focus en qüestionar i denunciar totes les agressions, explotacions i opressions que patim les dones de les classes populars dels Països Catalans, que podem sintetitzar en:

  • La violència patriarcal: assassinats; violacions; pressió estètica; heteropatriarcat imposat; agressions diàries tant en espais públics com íntims.
  • La violència institucional: església, Estat patriarcal, justícia patriarcal.
  • El dret al propi cos: manca d’educació sexual i de drets sexuals, com l’avortament lliure i gratuït.
  • La precarietat de la vida, accentuada per la doble explotació i el desmantellament de l’Estat del benestar
  • El sistema laboral: sostres de vidre, sectorialització productiva, escletxa salarial

Construïm República Feminista arreu dels Països Catalans

Hem de dotar de contingut una proposta polític que signifiqui una millora real de les condicions materials de vida de les dones treballadores: tota millora en drets i condicions per a nosaltres ho serà, també, per al conjunt de la classe treballadora i les classes populars.

Per tot això, ens cal reivindicar i construir:

  • Model català i de negociació col·lectiva de la Legislació laboral que superi i millori l’Estatut dels Treballadors.
    • Cal qüestionar d’arrel tot el sistema laboral espanyol —Estatuto de los Trabajadores—, centrat en una normativa invisible al gènere, que oculta tots els treballs de cura i de reproducció de la vida. Una visió de classe masculina, sense responsabilitats de cures, beneficiari del model de producció i de reproducció domèstic i que fomenta la doble explotació de les dones.
    • Cap a un model laboral català amb visió feminista: comissions paritàries per negociar convenis laborals sectorials d’àmbit nacional —no d’empresa— amb l’objectiu de millorar condicions laborals i trencar l’escletxa salarial del mercat laboral. Plans de xoc per reduir l’escletxa salarial superior al 20% al nostre país, el sostre de vidre i la divisió sexual del treball. Que la legislació laboral, mitjançant inspecció, obligui les empreses públiques i privades, especialment a aquelles que reben subvencions de l’administració pública, a complir la llei. Conveni Col·lectiu de Treballadores de la Llar amb els mateixos drets que qualsevol altre conveni laboral. Valorització dels treballs de cura, conciliació sense reduccions salarials. Serveis comunitaris de gestió de les cures. Treball digne generador de drets, reducció de la jornada laboral. Salari digne i introducció salari indirecte (escoles bressols, temps de lleure a les empreses, dret a formació a càrrec d’empreses…). Augment de les cotitzacions, salaris més alts. Trencament amb els topalls de cotitzacions.
  • Uns serveis universals de titularitat, provisió i gestió 100% pública, amb participació i control de les classes populars. La sanitat, l’educació, els serveis socials, l’habitatge, el transport, l’energia i les pensions són drets socials conquerits pel poble treballador i han de ser garantits per a totes les persones. Són el salari indirecte que ens beneficien, sobretot a les dones classe treballadora. Ni externalitzacions, ni privatitzacions, ni consorcis sanitaris o en educació. Sanitat universal, de qualitat, eliminació de consorcis públics de gestió privada. Pla de xoc per garantir el dret a Sanitat Universal, sense factures als serveis d’urgències a persones sense documents nacionalitat.
  • Drets socials per a tothom, amb papers o sense. Drets laborals per treballadores de la llar, internes o externes. Contra la Llei d’Estrangeria. Cap discriminació per raó d’origen, sexe, classe social. Papers per a tothom de manera immediata, regularització de totes les persones amb arrelament al país.
  • Model català de pensions 100% públiques de 1200€ i feministes. Avaluació dels treballs de cura no remunerats de les jubilades i pensionistes per gaudir d’una pensió mínima. Reducció de l’escletxa de les pensions homes-dones —l’escletxa de pensions és del 34%—. Pensions no subjectes només a la participació al mercat laboral, excloent de dones en edat reproductiva i de la interdependència de totes les persones. Legislació de pensions per invalidesa o jubilació que millori el Pacte de Toledo, oposada als Plans privats de pensions i als Plans del Parlament Europeu d’atorgar la gestió de les Pensions Públiques als Bancs. Cap negoci amb les pensions. Pla de xoc per augmentar les pensions mínimes fins arribar als 1200€.
  • Banca pública de gestió, participació i control 100% públic.
  • Municipalització del Servei d’Atenció Domiciliària i de tots els serveis necessaris per garantir una vida digna als municipis i al país. Pla de xoc per a la reversió immediata de concessions de serveis socials a empreses privades amb ànim de lucre. Legislació garantista de drets socials amb capacitat executiva. Condicions laborals dignes per a les treballadores, reducció planificada de l’escletxa salarial de gènere, ampliació de plantilles en funció de les necessitats socials.
  • Renda social feminista amb participació i control públic i per a dones autòctones i sense ciutadania.

Aquest 8 de març, el moviment feminista va plantar una llavor que va arrelar arreu dels Països Catalans. Cal que no ens adormim i que seguim treballant colze a colze per enderrocar el Patriarcat i construir uns Països Catalans feministes i socialistes, lliures d’opressions i explotacions. Perquè la lluita feminista és cada dia, cal que creem o reimpulsem espais feministes de classe mentre, al mateix temps, reforcem el sindicalisme nacional i de classe que incorpora el feminisme com a eix central en la seva praxis.

El repte de l’Unitat Popular, construïm un programa polític feminista
Les feministes dels Països Catalans tenim a les nostres mans la oportunitat de seguir treballant per noves mobilitzacions massives en forma de vaga general feminista; el moviment feminista ha demostrat de sobres que té capacitat crítica i mobilitzadora però per canviar les condicions de vida de les dones de classe treballadora, cal que ens organitzem al voltant d’unes reivindicacions concretes que proposin una millora de les condicions materials i laborals de vida de les dones i que ens serveixin per desplegar un programa polític d’unitat popular feminista, per tal de poder plantejar alternatives i que les futures mobilitzacions no es llegeixin com a que les dones prenem els carrers, només organitzant-nos al voltant d’unes demandes concretes que millorin les nostres condicions de vida i posin aquesta al centre, podrem atacar el capitalisme patriarcal i enfortirem els sindicats combatius. En aquest sentit ens cal desenvolupar i omplir de contingut polític totes les reivindicacions que anomenàvem anteriorment amb propostes d’acció política concretes i mesures que en definitiva, plantegin avançar cap a la dignificació de les vides de les dones treballadores dels Països Catalans.

Des de la vaga general feminista cap a un feminisme de classe i sense rebaixes arreu dels Països Catalans!

Davant d’un sistema judicial il·legítim, organitzem l’autodefensa feminista!

Avui els cinc violadors de la manada poden quedar en llibertat després que ahir la sentència dictaminés llibertat sota fiança de 6.000 €.

En un context d’agudització de la violència econòmica, social, i de totes les violències masclistes envers les dones, aquest procediment i abordatge judicial busca generar un efecte disciplinador: denunciar comporta un agreujament de la violència.

En el cas concret de la manada, el caràcter masclista de la justícia s’ha demostrat des del primer moment en el qüestionament del relat i l’estigmatització pública de la víctima, la qual s’assetja per mitjà d’un detectiu privat en una estratègia de defensa plenament normalitzada en l’estructura judicial que assenyala la víctima i protegeix els agressors, com hem vist en el cas del guàrdia civil, a qui se li ha conservat la paga tot el temps que ha estat a la presó. La rebaixa d’un delicte de violació al d’abús amb l’ampli ventall de fets provats i disposició de prova flagrant redobla l’alarma i indignació social expressada en mobilitzacions massives no només a l’Estat espanyol sinó arreu del món.

Que el sistema judicial de l’Estat Espanyol i tota la seva estructura autònomica està podrit no ens ve de nou, que està al servei dels interessos de l’oligarquia capitalista, la classe dominant i propietària, i que és la representació del Règim del ’78 com un estat masclista, racista i feixista tampoc, que la justícia no és igual per a tothom, encara menys. Ahir no només vam constatar l’inherent caràcter masclista que el caracteritza sinó també la desesperació davant la pèrdua de legitimitat continua enfront de les dones, la classe treballadora, i els pobles oprimits: l’arxivament de la causa dels ministres que van donar llum verda al Projecte Castor, la inhabilitació d’una alcaldessa de la CUP durant sis mesos per no despenjar una estelada, la condemna del jovent d’Alsasua i les condicions excepcionals d’empresonament d’Iñaki Urdangarin. Els cinc violadors de la Manada podran moure’s per tot l’estat espanyol (tret la Comunitat de Madrid) mentre que Tamara Carrasco, activista dels Comitès de Defensa de la República, no pot sortir dels límits del seu poble: aquesta és la justícia per uns i altres. Mentre es persegueix la llibertat d’expressió i s’empresonen els projectes polítics, es transmet un clar missatge d’impunitat classista, masclista i racista.

L’efecte disciplinant contra la lluita de les dones no només s’està expressant en casos individuals d’agressions masclistes sinó també contra la lluita feminista organitzada. Als Països Catalans la repressió política contra el moviment feminista tampoc ens ve de nou. Cal que recordem casos de repressió com el cas Bershka a Tarragona, on es van jutjar a 3 companyes per fer una acció contra la pressió estètica i van rebre els cops de la Guàrdia Urbana. El cas de les feministes encausades de Mallorca, que se les va jutjar per defensar el dret a l’avortament lliure i gratuït. I recentment, totes les companyes feministes encausades a València o Sant Cugat per les mobilitzacions de la vaga general feminista del passat 8 de març.

Sabem, també, que el cas de la Manada és desgraciadament només un cas mediàtic d’una realitat diària, crua i invisible. Els cinc violadors són fills sans del patriarcat i, per això, sabem que el problema va més enllà d’aquest cas concret, que hem de combatre la violència masclista i totes les estructures que l’emparen d’arrel.

I és aquí quan pren tot el sentit parlar d’organitzar l’autodefensa feminista, davant d’un sistema que ens vulnera per tot arreu i que no garanteix que siguem lliures i tinguem vides dignes com a dones hem d’apostar per l’autodefensa com a eina legítima de resposta a la violència institucional, estructural i interpersonal a la qual estem sotmeses.

Davant d’aquest Estat masclista, racista i classista, amb un sistema judicial profundament patriarcal, organitzem-nos. Davant de cada agressió masclista, responem. Cremem la injustícia patriarcal aquest Sant Joan a cada foguera, i fem xarxa per construir uns Països Catalans lliures feministes i socialistes on poder tenir vides dignes.

Països Catalans, 22 de juny de 2018
Alerta Solidària, Arran, COS, CUP, Endavant, SEPC

Comunicat en PDF

Per una Mediterrània solidària i internacionalista, rebutgem els Jocs del Cinisme!

Comunicat d’Endavant (OSAN) en relació als XVIII Jocs Mediterranis Tarragona 2018

Per una Mediterrània solidària i internacionalista, rebutgem els Jocs del Cinisme!

Els Jocs Mediterranis de Tarragona 2018 ja són aquí. Esportistes de tot el món es donen cita a la ciutat durant les properes dues setmanes en un esdeveniment que tant l’Ajuntament de Tarragona, com la Generalitat de Catalunya com l’Estat espanyol s’han esforçat a defensar com un gran èxit de país i, especialment, per a la ciutat i per als seus veïns i veïnes.

Inversions milionàries en infraestructures, la visibilitat de la ciutat i de Catalunya al món, la promoció de l’esport o el foment dels valors de la pau, la diversitat i la multiculturalitat de la Mediterrània han servit, des del primer moment, com a teló de fons dels Jocs de Tarragona 2018. Parlem d’inversions milionàries que endeutaran la ciutat i que impossibilitaran que es faci front a problemes socials molt més importants i de primera magnitud en pobresa i precarietat laboral, habitatge, sanitat o educació, entre altres. L’alcalde Ballesteros va demanar un préstec de 12 milions d’euros a CaixaBank, mentre que l’endeutament total pot suposar més de 50 milions d’euros. Una convocatòria internacional que han unit, de nou, a la major part de dirigents polítics i dels grans poders locals, silenciant-se qualsevol tipus de crítica, esmena o mostra de rebuig a un esdeveniment que no només amaga grans negocis lucratius per a alguns i rentats d’imatge pública per a d’altres, sinó també un mar de dubtes i incògnites sobre la necessitat de la seva celebració, en aquests moments, a casa nostra.

Els mateixos representants polítics i caps d’Estat que s’uneixen per celebrar l’esdeveniment són responsables directes que el Mar Mediterrani, que dóna nom a aquests jocs, s’estigui convertint en el major cementiri de persones humanes de les darreres dècades. Un cementiri que no només amaga la passivitat d’Europa davant la crisi dels refugiats i refugiades, sinó també la participació directa i indirecta en les guerres que provoquen l’èxode de milers de persones que acaben sepultades sota l’aigua, malvivint sense drets, lluny de casa seva i de les seves famílies, o violentades per l’acció de les forces de l’ordre dels països receptors. De veritat a ningú li remou la consciència estar parlant de diversitat i intercanvi mentre la xenofòbia i el racisme s’apoderen de les accions polítiques i policials davant els fluxos migratoris? A cap dels màxims representants polítics que han fomentat aquests jocs no se’ls cau la cara de vergonya en parlar de pau mentre els exèrcits dels estat representats en els Jocs s’embruten les mans en les guerres imperialistes i el saqueig de pobles i nacions?

La poca vergonya dels ‘nostres’ governants polítics no té límits. I és que si en el terreny material s’evidencia que els valors d’aquest jocs només serveixen com a cortina de fum per a d’altres interessos, en el terreny simbòlic la hipocresia pren dimensions descomunals. Quina justificació té que l’arribada dels Jocs Mediterranis s’hagi celebrat amb una exhibició militar de l’Exèrcit de l’Aire al cel de Tarragona o que el major buc de guerra fabricat a l’Estat espanyol atraqui al Port de Tarragona per donar la benvinguda dels Jocs? Es tracta d’una macabra mostra de poder i supèrbia per part de l’Estat? Potser una nova forma d’intimidació cap a la població catalana que pogués tenir la intenció de mostrar el seu rebuig? De fet, aquest divendres 22 de juny el mateix rei d’Espanya, el monarca Felipe VI, serà un dels encarregats d’inaugurar els Jocs. El mateix home que va donar via lliure a la violència contra el referèndum de l’1 d’Octubre serà a Tarragona, acompanyat de l’alcalde de la ciutat, Josep Fèlix Ballesteros, del president espanyol, Pedro Sánchez, i, en funció de negociacions i tacticismes polítics, veurem si finalment també del president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra.

Cap excusa pot ser vàlida per legitimar un monarca que no només ha donat via lliure a la violència desfermada contra la població catalana, sinó que ja representava, representa i representarà la manca de dret civils i democràtics a bona part dels Països Catalans i al conjunt de l’Estat espanyol, la connivència amb elits i dictadures d’arreu del món, la més rància herència del franquisme i el feixisme a casa nostra o els valors catòlics i patriarcals que segueixen impregnant les principals institucions de l’Estat.

Com no podia ser d’altra manera, a més, en l’equació del poder polític i militar també hi havia d’entrar el capital privat. Empreses tan reconegudes a casa nostra per la seva sensibilitat social com CaixaBank, Repsol, Dow, Coca-Cola o Agbar són algunes de les patrocinadores d’aquesta edició dels Jocs Mediterranis. La llista de greuges socials i econòmics que aquestes corporacions acumulen és inacabable, però en el cas de Tarragona crida especialment l’atenció com, una vegada més, el pol petroquímic, responsable dels majors índex d’insalubritat en l’aire que respirem, netegi la seva imatge, de la mà de les nostres institucions públiques, participant d’un esdeveniment que també duu com a bandera el foment d’una vida saludable. La hipocresia que envolta els Jocs Mediterranis, efectivament, no té límits, tot i que en aquest cas, a la ciutat de Tarragona, ja hi estiguem més que acostumades.

Un altre dels grans arguments que hem sentit per defensar els Jocs Mediterranis són els beneficis que suposen per a la ciutat, en forma d’inversions milionàries, noves infraestructures, visibilitat al món i atracció turística fora de les fronteres de l’Estat. No hi ha dubte que els responsables de la comunicació política i social que envolta Jocs creuen, realment, que així es pot seduir i comprar la opinió pública tarragonina. Tanmateix, el cert és que el dia a dia de la gent treballadora està molt allunyat de grans les grans infraestructures esportives que s’estan construint: ni serviran realment per al foment de l’esport de base, ni estaran a l’abast de la població local en el seu dia a dia.

I no tinguem cap mena de dubte que, tard o d’hora, es començaran a destapar els tractes de favor, les comissions en forma de sobres, les requalificacions i els negocis immobiliaris que s’han mogut durant els darrers mesos i anys entre despatxos, en forma de concessions, subcontractes i concursos públics, acabin o no davant dels tribunals. Els tarragonins i tarragonines no necessiten, a més, les engrunes que ens ofereix el negoci turístic a costa de saturar el territori i destruir els nostres paratges, sinó solucions transversals a la precarietat laboral i el preu de l’habitatge, que s’agreugen, precisament, amb el foment del turisme com a punta de llança de la nostra economia.

En la vessant purament esportiva, cal denunciar la perpetuació del patriarcat que travessa tota la nostra societat. L’esport d’elit no escapa de mantenir unes desigualtats que, en aquest cas, es plasmen especialment en les diferències abismals de salaris, molt inferiors en el cas de les dones esportistes. Aquest, però, no serà l’únic reforç del patriarcat d’aquests Jocs: una economia centrada en el sector serveis impacta molt més en les dones treballadores. D’una banda, perquè la divisió sexual del treball es plasma al sector serveis i al turisme, on les dones ocupen les feines més precàries i pitjor pagades. De l’altra, perquè tot aquest endeutament suposarà menys diners per a serveis municipals públics, cosa que impactarà en vida de les dones i reblarà la doble explotació que patim.

Els Jocs Mediterranis no són fruit de cap consens, consulta ni debat al nostre territori ni al conjunt del país. Tot el contrari, la decisió de presentar la candidatura als Jocs, ja fracassada en 2017, va ser fruit d’un acord opac que en cap moment ha donat lloc a un debat territorial. Ni una consulta, ni una enquesta ni tan sols l’obertura d’un debat als mitjans de comunicació públics. Ni Tarragona està vivint un ambient de festa i expectació, ni el jovent de la ciutat s’ha llançat a apuntar-se al voluntariat pels Jocs. El més previsible, de fet, és que la societat tarragonina acabi hipotecant part del seu futur perquè uns quants puguin fer els seus negocis mentre es donen copets a l’esquena per un èxit mediàtic que ni tan sols serà tal.

Panem et circenses, pa i circ, es diu satíricament sobre els dirigents polítics que tenen com a costum amagar les vergonyes de la seva gestió amb l’espectacle i les engrunes per al poble. En aquest cas, però, el circ és l’únic que ens ofereixen perquè acotem el cap i tanquem els ulls. Que no es facin il·lusions.

Des d’Endavant (OSAN) rebutgem frontalment el model d’espectacle, econòmic i de societat que representen aquests ‘Jocs del Cinisme’. És per això que fem una crida a participar a totes les mobilitzacions populars que s’hi oposin.

Existim, fem història | 28 de juny, Dia Internacional per l’Alliberament LGTB

Existim, fem història | Manifest de la TEI pel 28 de juny, Dia Internacional per l’Alliberament LGTB

Lluitar per l’alliberament sexual i de gènere és lluita de classes

Als Països Catalans, sota les dinàmiques patriarcals i capitalistes en què vivim, ens segueixen discriminant pel nostre gènere i per la nostra sexualitat, ens segueixen explotant com a persones de classe treballadora, i tot pel seu benefici. Les persones LGBTI ens veim exposades no tan sols a una discriminació per l’opció sexual que practicam sinó, a més a més, relegades laboralment per motiu d’aquesta. Patim violència patriarcal per ser, estimar i follar com volem i violència per part del capitalisme per ser treballadores, violències que s’entrecreuen en l’aliança sistèmica que representen els dos models. Continua llegint «Existim, fem història | 28 de juny, Dia Internacional per l’Alliberament LGTB»

No són suïcidis, són assassinats

No són suïcidis, són assassinats
Per una vida digna, prou desnonaments!

Quants mesos de lloguer valen les nostres vides? La d’en Jordi de Cornellà, set. Set mesos de lloguer impagat i dues notificacions de desallotjament després, Blackstone, l’empresa propietària del pis d’en Jordi ha aconseguit el que volia: quedar-se amb l’habitatge. El preu que ha pagat aquest fons voltor és el del mercat, el que marca la llei. A en Jordi li ha costat la vida. Continua llegint «No són suïcidis, són assassinats»

Un nou cicle polític per a l’esquerra independentista

El juny del 2016, en una jornada de formació d’Endavant, vaig escoltar un dirigent d’Antarsya explicar com s’havien malbaratat les opcions d’una autèntica revolució a Grècia la tardor del 2012. Ens parlava del clima prerevolucionari i de com els grans partits i les grans centrals sindicals, en comptes de llançar-se a l’assalt dels cels, van cridar a l’ordre i enviar tothom a casa. Segons explicava, en aquell moment hauria estat possible assaltar les institucions, prendre els carrers i enderrocar el règim corrupte del 74. La història que ve a continuació ja és més coneguda: canalització del descontentament per la via electoral, accés de Syriza al govern, referèndum de juliol del 2015 i aplicació de l’opció perdedora.

Mentre l’escoltava, vaig pensar que tot allò que restava a l’esquerra de Syriza vivia revisitant una vegada i una altra el que hauria pogut ser però no va ser. Segurament és una percepció esbiaixada i injusta, però va ser la que vaig tenir en aquell moment.

Després de la tardor catalana del 2017, m’ha estat inevitable comparar la situació política del Principat amb la de la Grècia del 2015 i veure el risc d’acabar centrant tota l’acció política de l’esquerra independentista a entossudir-nos a recuperar el fil trencat el 27 d’octubre i obviar tot el que ha passat d’aleshores ençà. Amb més o menys encert, ho hem intentat de totes passades; per nosaltres no ha quedat, però el sobiranisme governamental ha decidit un nou escenari de continuïtat autonòmica, i és sobre aquest nou escenari que hem de construir la nostra posició política.

El mandat de l’1 d’octubre és mort. Més ben dit, el van matar entre el 27 d’octubre i el 30 de gener. Per molt que ens intentem convèncer del contrari, la coalició governamental no l’aplicarà. Perquè el mandat de l’1 d’octubre només era un: instaurar una república independent a Catalunya de manera immediata. Sabem que el nou govern no ho farà. Deixem de centrar tota l’acció política de l’esquerra independentista a pressionar perquè ho faci i de condicionar la nostra estratègia a l’«i si al final ho acaben fent?». No ho faran. Van malbaratar el mandat; fins i tot Quim Torra ha reconegut que el 10 d’octubre es va deixar escapar l’oportunitat. No tergiversem nosaltres el que significava el mandat de l’1 d’octubre convertint-lo en conceptes esotèrics com fer república. Aquesta legislatura per al sobiranisme governamental és un impàs en la batalla per l’hegemonia i en el trànsit cap a una estratègia d’autodeterminació negociada.

El que és molt viu i costarà d’esborrar és l’esperit de l’1 d’octubre. I aquest sí que l’hem de reivindicar i convertir en el centre de la nostra acció política. Malgrat tones i tones de propaganda processista —que si estructures d’estat, que si Europa no ho permetrà, que si de la llei a la llei, que si tots a casa i jugada mestra—, en el moment en què l’Estat va mostrar el seu veritable rostre repressiu, el poble va respondre de manera intuïtiva amb resistència activa i desobediència. L’instint rebel com a reacció a un estat autoritari. Aquell dia, milions de persones van aprendre o van confirmar tres coses: que l’estat espanyol era un estat autoritari, que el nostre poble no era un poble covard i que amb la resistència i l’autoorganització era possible vèncer l’Estat. És amb aquest esperit que hem de construir el nostre projecte polític. No tornarem enrere al 3 d’octubre, però tenim el deure de treballar per generar un escenari de ruptura encara més imponent que aquell.

N’hi ha que, per girar full després de tot això, compren el discurs de la manca de majoria social. Pocs arguments són tan perversos com aquest discurs. Se’ns demana que acreditem una majoria de vots com si haguéssim pogut fer un referèndum alhora que se’ns prohibeix fer aquest referèndum. Però tothom sap que, fins i tot si tinguéssim aquests vots, el problema continuaria essent essencialment el mateix: la negació de l’Estat a l’exercici de l’autodeterminació i, per postres, una direcció política del sobiranisme governamental que es negocia a sobre i abans d’hora.

Ampliar la base social és un deure permanent de tot projecte polític. Ara bé, per poder fer un nou embat a l’Estat amb garanties, cal també capgirar la correlació de forces. Només podrem tenir les eines i les capacitats per generar un nou octubre amb més garanties si l’independentisme rupturista i d’arrel popular esdevé hegemònic en el si del bloc favorable a l’autodeterminació.

L’autodeterminació és una veritable revolució política, i per construir independència cal construir unitat popular. No es tracta de reduir-ho al simplisme de «si voleu independència, voteu la CUP»; la CUP és només un dels punts de partida que ha de construir una unitat popular que sigui capaç d’aplegar una majoria social i política, no per la via de desfigurar els nostres principis polítics sinó fent-los útils al conjunt de les classes populars.

Això passa sobretot per carrer i més carrer, per posar en qüestió tots els elements que el sobiranisme governamental ha inoculat a la cultura política independentista i per plantejar el treball parlamentari com una denúncia contra la manca de sobirania de les institucions autonòmiques. Això és: ser i fer oposició a la gestió autonòmica del nou govern del sobiranisme governamental com una de les vies des d’on construir la unitat popular i barrar el pas als discursos lerrouxistes. Però caldrà construir sobretot al carrer, allà on sempre tot ha començat. Com quan ens van dir que féssim cua pacífica davant dels col·legis electorals tancats i el que vam fer va ser ocupar-los i obrir-los.

Article d’opinió d’Abel Caldera publicat al Diari Jornada el 19/05/2018.