Enfortim l’organització Estructurem el moviment: Línies mestres de les ponències aprovades a la IV Assemblea Nacional (Carcaixent 3 i 4 de desembre de 2006) i a l’Assemblea Nacional Extraordinària (Tarragona, 24 de març de 2007)
Índex:
0. Presentació
1. Introducció: Conjuntura actual als Països Catalans
2. La unitat de l’Esquerra Independentista
3. Enfortim Endavant (OSAN)
4. Estructurem el Moviment
5. Acords polítics de la IV Assemblea Nacional
_______________________________
 

0. PRESENTACIÓ

L’Esquerra Independentista (EI) és un moviment —un espai polític— jove en termes històrics i per això als ulls de gran part de la societat i les classes populars catalanes, encara no ha esdevingut un agent polític portador d’un projecte polític alternatiu sòlid i viable. Així, malgrat venir d’una tradició històrica secular de lluites populars, hui en dia és encara un repte per a l’Esquerra Independentista dotar-se d’organitzacions polítiques consistents.
L’esfondrament del moviment polític i l’organització militar, així com les reinsercions de la dècada dels 90, juntament amb altres fenòmens que han provocat desencís i frustració de moltes militants —els quals han acabat abandonant el moviment, amb la conseqüent esquerda generacional—, han generat la sensació que l’EI està condemnada a ser un moviment estrictament juvenil i amb escassa capacitat d’incidència social.
D’altra banda, el conjunt de l’esquerra anticapitalista catalana també ha demostrat ser incapaç de coordinar diferents lluites socials en una pràctica i discurs global, més enllà del fet puntual que les havia desencadenat. Això ha impossibilitat el plantejament i definició d’una alternativa política vàlida per a tots els sectors socials que pateixen la dominació capitalista espanyola i francesa.
És per açò que durant els propers anys Endavant es platejarà un doble repte: d’una banda, en clau independentista, dotar al Moviment Català d’Alliberament Nacional (MCAN) d’una estructura sòlida —capaç de deixar enrere l’esquerda generacional— mitjançant l’enfortiment de la pròpia organització i, alhora, potenciant el treball unitari al sí de l’independentisme; i de l’altra, pel que fa al conjunt de l’esquerra anticapitalista catalana, aconseguir que, més enllà de les mobilitzacions puntuals, puga definir un projecte polític sòlid i coherent d’alternativa al sistema: la Unitat Popular.
Són aquests els eixos vertebradors de les ponències que s’han aprovat a l’Assemblea Nacional de Carcaixent i a l’Assemblea Nacional Extraordinària de Tarragona, que tot seguit exposem de manera resumida.

1. INTRODUCCIÓ: CONJUNTURA ACTUAL ALS PAÏSOS CATALANS

Des d’un punt de vista de contestació i vitalitat popular s’ha constatat la important desmobilització d’ençà l’arribada del Psoe a la Moncloa i amb la instal·lació del Tripartit / Entesa al Palau de la Generalitat. És una constatació evident si tenim en ment les grans mobilitzacions contra la guerra d’ocupació de l’Iraq o contra les diferents cimeres internacionals celebrades a les nostres terres.
Tanmateix, no és menys cert que més recentment s’ha observat una progressiva recuperació en la incidència i capacitat de mobilització en determinades lluites populars (oposició a la guerra al Líban, mobilitzacions contra l’especulació i per l’habitatge digne o contra grans projectes d’infraestructures), però que, com ocorregué en ocasions anteriors, tenen el defecte de no estar associades al sorgiment d’una alternativa política, ni a cap Moviment polític rupturista, com tampoc sorgeixen d’una onada de lluites més o menys ben fonamentades ideològicament i militant.
En el rerafons d’aquestes mobilitzacions es troba l’augment del descontent popular als Països Catalans, de la mà d’un creixent descrèdit del parlamentarisme burgès, tant al Principat, on l’actuació del Tripartit / Entesa ha diluït les esperances que molts tenien en el canvi polític, com a les Illes i el País Valencià, on els casos de corrupció han esquitxat fortament els governs. Això, però, sense menysprear la influència i credibilitat que el Psoe i altres esquerres institucionals mantenen entre  importants sectors socials com a alternativa al Pp, en especial al País Valencià i les Illes.
Un altre element que ha generat descrèdit del sistema ha sigut la reforma dels estatuts. Tot i que les reformes s’han aprovat amb poca contestació popular i escassa oposició política, podem situar a l’arrel del desinterès popular l’essència antidemocràtica d’aquest processos. En qualsevol cas, els processos de reforma han servit per evidenciar com els partits que acceptaren la Reforma de l’Estat franquista han pactat de nou per a què no canvie la situació d’opressió i explotació de les classes populars catalanes. Així, els debats estatutaris ens han mostrat dues coses fonamentals: d’una banda, que subjectivament l’autonomisme continua viu; i de l’altra, que objectivament l’autonomisme està esgotat com a via reformista de construcció nacional, sobretot al Principat. I això sense oblidar que malgrat tot, la divisió en autonomies dels Països Catalans està afeblint dia a dia la identificació nacional del conjunt i l’espanyolització dels territoris.
L’altra cara del descrèdit del sistema és la despolitització d’àmplies capes de la població o, el que és més greu, el seu viratge cap a postures reaccionàries, tot aplanant el camí per a la proliferació de grupúscles feixistes o neofeixistes, que, alhora, són l’expressió extrema d’un dels bàndols enfrontats en el conflicte latent entre els i les partidàries de l’espanyolització del nostre país i les i els partidaris de la recuperació i reintegració nacional.
L’anomenat blaverisme al PV és un dels exemples més clars de populisme neofeixista: durant 30 anys ha estat fomentat per la burgesia espanyolista, que s’ha servit de l’anticatalanisme per deslegitimar les esquerres polítiques. Val a dir que, actualment, aquesta estratègia anticatalanista, tot i haver perdut els seus referents polítics propis, continua donant fruïts a la dreta i retroalimentant un moviment reaccionari —a hores d’ara minoritari però encara amb molt de potencial,— que empra la violència política contra l’esquerra i el catalanisme valencià, sovint en connexió amb l’extrema dreta espanyola.
Mentrestant, al Principat, l’aparició de ‘Ciutadans / Partido de la Ciudadania’, amb un discurs i formes espanyolistes renovades ens planteja la necessitat de certa readaptació del discurs antifeixista i antiespanyolista.
Per últim, cal no oblidar que aquests fenòmens de façana populista o liberal es complementen amb l’existència de grups més obertament feixistes i d’actuació violenta, sovint vinculats a la policia i usats per ella. Els darrers temps, s’ha viscut als Països Catalans una reactivació dels grups d’extrema dreta, amb una major organització i amb recursos econòmics importants; és necessari, també, que l’Esquerra Independentista estiga en condicions de fer-los front.
En l’àmbit socio-laboral, si les pitjors previsions es confirmen, en els propers anys veurem com s’agreuja el problema de les denominades deslocalitzacions industrials, al mateix temps que amenaça d’esclatar la bombolla constructora sobre la qual s’ha recolzat la nostra economia recent. Açò, inevitablement, generarà una immensa capa de gent aturada o molt precàriament ocupada. Alguns territoris, com la Catalunya Nord, ja presenten elevats índex de d’atur, mentre el seu entramat econòmic s’especialitza en el sector terciari i de serveis. I la política europea, amb les seues directives neo-liberals i de desmantellament dels serveis públics empitjorarà encara més la qualitat de vida dels catalans i catalanes.
Finalment, en l’àmbit de la cultura i la llengua, la comunitat catalanoparlant segueix sent objecte d’una greu discriminació, més o menys accentuada en funció del territori i no sempre percebuda com a tal. Al mateix temps, el secessionisme lingüístic continua viu al País Valencià, allunyant el debat d’allí on hauria de ser: en l’impuls la normalització del valencià. I d’aquesta manera, l’ús del català continua retrocedint al conjunt de la nació. Paral·lelament, algunes organitzacions que s’atribueixen el paper de defensores de la llengua han renunciat a plantar cara a les agressions i als retrocessos en àmbits fonamentals.

2. LA UNITAT DE L’ESQUERRA INDEPENDENTISTA

D’ençà la III Assemblea Nacional d’Endavant (Sant Pere de Ribes, 30 i 31 d’octubre de 2004), s’ha produït un visible acostament entre els diferents agents de l’MCAN, amb un creixent treball unitari de base i amb l’aparició de més sectorials unitàries, entre d’altres coses. Paral·lelament, durant aquest període també s’ha aconseguit combatre el discurs «unitarista», és a dir, el discurs que atribueix a la divisió orgànica de l’EI la seua incapacitat d’actuar com a Moviment i que, alhora, veu en la unitat la solució a quasi tots els seus problemes. Així mateix, en els darrers anys, la dissolució dels processos de confluència —hereus d’etapes anteriors— ha permès una clarificació dels diferents agents de l’EI, que, sens dubte, ha facilitat l’enteniment posterior.
Així doncs, es pot afirmar que l’independentisme ha avançat cap a la unitat perquè ha començat a fixar unes bases reals per a la mateixa. Unes bases que, segons entén Endavant, passen per la delimitació dels agents polítics a tenir en compte i la no pressuposició  —i, en aquest cas, no sobrevaloració— de la utilitat, o bé, necessitat política de la unitat. És per açò que podem considerar que el futur immediat es esperançador, ja que s’està avançant en la construcció d’un Moviment d’alliberament fort, ben estructurat, i amb una base organitzativa i político/ideològica cada cop mes potent.
– Campanyes Unitàries
Per a Endavant, les campanyes unitàries són un punt de trobada de l’esquerra independentista i dels moviments socials. Per tant, més enllà dels seus objectius concrets, són una eina de construcció del Moviment i de la Unitat Popular.
En els darrers dos anys, l’activitat política d’Endavant (OSAN) s’ha centrat, a nivell nacional, en dues campanyes importants que de manera irregular han englobat el conjunt de la nació: la Campanya Contra la Constitució Europea i la Campanya Unitària per l’Autodeterminació. En aquestes s’ha aconseguit un treball unitari de l’esquerra independentista que ha permès un apropament entre organitzacions i que, alhora, ha fructificat en diades unitàries o en iniciatives conjuntes.
Paral·lelament, aquestes campanyes han permès a l’esquerra independentista treballar amb altres sectors polítics que també conflueixen en aquests espais unitaris. D’aquesta manera, l’independentisme ha adquirit legitimitat de cara a col·lectius i moviments socials amb els quals s’haurà de treballar en un futur.
Políticament, però, s’ha evidenciat com aquestes campanyes unitàries han tingut un ressò limitat i han assolit els seus objectius només en part: les Campanyes Unitàries no han mobilitzat la societat civil catalana com va ocórrer amb altres campanyes abans de l’arribada del Psoe a la Moncloa i al Palau de la Generalitat de Catalunya. Així doncs, ha quedat palès que tant l’EI com els moviment socials en general tenen molt escassa capacitat d’incidir sobre la gran majoria de la població catalana.
– Les diades
Pel que fa a les diades, Endavant considera que són també un bon espai de treball unitari independentista. Tant al País Valencià com al Principat hi ha hagut exemples de diades unitàries, però no hem sigut capaces de dur a terme de manera unitària totes les diades nacionals. De nou, les diferents realitats ens han impedit dur una política comuna al conjunt del País, tot i que no per manca de voluntat d’Endavant.
Tanmateix, des de l’anterior assemblea nacional, considerem que s’ha consolidat un espai diferenciat independentista al conjunt de les diades tant nacionals, com socials o antipatriarcals. Endavant considera fonamental consolidar aquest espai allí on ja existeix i crear-lo a les diades on encara l’EI no té presència, sense que la impossibilitat de fer un bloc únic no impedisca altres tipus unitat d’acció, entesa o coordinació entre les organitzacions de l’EI, ni que siga discursivament.
Finalment és important recordar que s’han de potenciar les diades de caire no nacionals per aprofundir en la vinculació a determinades lluites populars i avançar en la Unitat Popular. Unes lluites populars que poc a poc han anat conformant-se més enllà de conjuntures concretes per tendir a una certa estructuració. La funció d’Endavant, però, no és la de donar suport a tot tipus de lluites populars, sinó determinar quins són els àmbits estratègics de lluita i impulsar formes populars d’organització en aquests àmbits.
 

3. ENFORTIM ENDAVANT (OSAN)

Endavant es planteja de cara als propers anys reforçar-se internament com a pas previs per assolit els objectius següents:
 

• Mostrar, en cada àmbit de lluita, la necessitat de la independència i el socialisme per a assolir els objectius concrets, tot convertint les consignes abstractes en guies de l’acció concreta.
• Incrementar els nivells de combativitat.
• Reforçar el compromís de l’Organització amb la construcció de la Unitat Popular.

Aquesta triple aposta ha de permetre a Endavant aprofundir en la clarificació ideològica en el si de l’independentisme, marcant de manera nítida el nostre espai —desmarcant-nos de les receptes reformistes i sabent fer propostes d’esquerres conseqüents i entenedores—, però també fent una hàbil i correcta política d’aliances que ens permeta trencar amb el cert aïllament polític i social amb l’objectiu d’avançar en la  configuració de la Unitat Popular catalana.
El MCAN necessita estructures organitzatives sòlides que permeten afrontar els reptes polítics que se li presenten i Endavant ha de ser una eina útil, tant per a la mobilització activa en el marc de les lluites populars, com per fer elaboracions teòriques sobre les prioritats i la línia política de l’EI.
Així doncs, el principal repte d’Endavant és guanyar en capacitat d’incidència política i en eficàcia organitzativa per contribuir a l’estructuració d’un MCAN socialment influent i políticament coherent, i les vies per fer-ho són la formació de la militància i el reforçament de l’estructura nacional. D’aquesta manera ens aproparem a l’objectiu d’ocupar la centralitat política del moviment.
En aquest camí a recórrer, la primera gran mancança organitzativa d’Endavant és superar la disjuntiva de tenir una estructura orientada cap a la construcció d’una organització de quadres i al mateix temps dur a terme un treball diari més propi d’una organització de masses. L’anàlisi intern i la critica al funcionament han de partir de la constatació de pocs nuclis quantitativament i qualitativament forts i, per tant, de l’obligació de treballar pel reforçament numèric de les nostres comarques més febles i alhora que obrir nuclis a noves comarques.
Aquest creixement territorial s’ha de fer cercant un perfil de militant seriós, format i en connexió amb les lluites del seu entorn. El creixement qualitatiu de la militància d’Endavant ha de provenir, també, del reforçament de la disciplina, la formació i el compromís de la mateixa i, per tant, aquests valors s’hauran de potenciar entre els vells i nous militants. La formació constant ha de ser la clau que ens permeta fer un pas definitiu cap a la consolidació política d’aquest projecte.
Finalment, Endavant planteja centrar la seua activitat política en els grans temes que afecten la societat catalana:
 

• La progressiva precarització les condicions de vida i laborals (privatització dels serveis públics, encariment de habitatge, la destrucció del territori, incapacitat d’escollir el propi model econòmic, etc.);
• L’assimilació creixent i generalitzada dels valors espanyol i francès (retrocés de la llengua catalana, colonialisme cultural i polític, negació de la memòria històrica, etc.);
• La divisió de la classe treballadora catalana per motius ètnics o d’origen (amb les conseqüències de racisme, xenofòbia, marginació i deteriorament de la solidaritat de classe).

És tasca d’Endavant articular un discurs propi que permeta abordar aquestes qüestions —que no sempre han tingut l’atenció que mereixien per part de l’independentisme— de manera satisfactòria.
– La qüestió antipatriarcal
Dins de l’Esquerra Independentista la lluita antipatriarcal i la seua importància política han estat assumides progressivament per les diferents organitzacions. Ara és el torn d’Endavant de tractar-la internament i externa com a eix transversal en tots els àmbits de l’organització per intentar aconseguir un projecte antipatriarcal integral dins de la lluita d’alliberament social i nacional.
Cal infondre l’òptica antipatriarcal en tots els àmbits i, per tant, cal incidir transversalment dins l’esquerra independentista, dins la societat catalana (a nivell econòmic, cultural, de sistema educatiu, institucional i de mitjans de comunicació) i dins de tots els moviments socials que també es veuen en la necessitat de construir el nostre poble.
Des d’Endavant, doncs, s’impulsarà i participarà en la creació de nous espais comuns des d’on impulsar la lluita antipatriarcal. A més a més, es potenciarà el treball intern per corregir mancances polítiques en el funcionament intern i en la projecció pública d’Endavant.
– La qüestió socio-laboral
En els darrers anys, la tasca d’Endavant a nivell laboral s’ha centrat en la participació en plataformes unitàries, com ara les Xarxes Contra els Tancaments i la Precarietat, sobretot a l’àrea metropolitana de Barcelona. Mantenir la presència a les diferents Xarxes contra la precarietat que existeixen, així com treballar per impulsar i dinamitzar altres xarxes o espais unitaris del mateix caire, seran els objectius d’Endavant en la lluita socio-laboral.
D’altra banda, Endavant treballarà internament per crear un discurs propi de seguiment de les problemàtiques actuals, ja siguen tancaments, deslocalitzacions o reformes, per analitzar-los i poder-s’hi posicionar. Tot plegat servirà per millorar la campanya «Capitalisme és precarietat» que es mantindrà com un dels eixos polítics de l’organització.
Paral·lelament, Endavant té la voluntat d’informar-se i contactar amb els diferents sindicats amb què comparteix objectius o pràctiques —o ambdós alhora— com ara la COS, Intersindical, Cobas i CGT, per fer-ne una valoració i preparar un futur debat per tal de poder fixar, a mig termini, una aposta sindical concreta.
– La qüestió internacionalista
Les relacions polítiques a nivell internacional són de creixent importància per a Endavant. Són quelcom més que solidaritat internacionalista: enriqueixen l’organització i el moviment gràcies al coneixement i intercanvi d’experiències; i, paral·lelament, contribueixen a difondre la situació d’opressió dels catalans i catalanes a nivell internacional.
Així doncs, Endavant potenciarà la presència de l’Esquerra Independentista en els fòrums i trobades de l’esquerra anticapitalista internacional. En especial, Endavant reforçarà la seua participació en les jornades Sokoa de cara a crear un referent revolucionari a nivell europeu. En aquesta, com en la resta de trobades, Endavant treballarà pel reconeixement internacional de la lluita per l’alliberament dels Països Catalans.
D’altra banda, la presència internacional requereix una clarificació dels interlocutors per establir diferents graus de relació i de col·laboració a nivell internacional. En aquest sentit, es potenciaran les relacions amb els moviments d’alliberament nacional i social dels estats espanyol i francès, en tant que estats ocupants dels Països Catalans, i amb els quals cal implementar la nostra lluita per tal de desestabilitzar amb major força els estats opressors.
Finalment, Endavant referma el seu suport a les brigades internacionals catalanes: s’hi dedicaran més esforços a les relacions amb les brigades catalanes en base al reconeixement i l’intercanvi polític per contribuir a la seua consolidació i dinamització. Així mateix, Endavant aposta per què les brigades siguen l’embrió d’una futura organització de solidaritat internacionalista, basada en l’experiència de la Venceremos i l’Alí Primera. El primer pas en aquesta direcció és la consolidació i dinamització d’ambdues brigades.
– La qüestió antirepressiva
En l’àmbit antirrepressiu,  Endavant aposta per reforçar les actuals estructures existents, ja siguen organitzacions nacionals, col·lectius locals o coordinadores antirepressives puntuals creades per a la defensa d’independentistes represaliats o dels i les preses polítiques catalanes.
Paral·lelament, Endavant creu necessària la consolidació d’una estructura interna capaç de garantir la seguretat i estabilitat de la pròpia militància. En la mesura que l’estructura interna de l’organització ho permeti, Endavant treballarà en favor de la construcció d’un moviment antirepessiu unitari de l’EI.
Actualment, Alerta Solidària és l’organització antirepressiva unitària de l’EI i, per això, Endavant farà una nova aposta per aquesta organització, acostant posicions de manera gradual i incrementant les relacions polítiques entre ambdues organitzacions, intercanviant informació i recursos.

4. ESTRUCTUREM EL MOVIMENT

L’estructuració del Moviment Català d’Alliberament Nacional és un compromís d’Endavant complementari al reforçament de la pròpia organització. Les línies mestres que regiran la política d’Endavant en aquesta qüestió tindran a la base tres punts fonamentals:
En primer lloc, Endavant assumirà la seua responsabilitat política i participarà i es posicionarà en diferents els processos de confluència al si l’independentisme. La confluència de l’independentisme és un objectiu que l’organització s’ha de marcar a mitjà termini, però sense perdre de vista que Endavant com a organització i l’independentisme com a moviment són febles organitzativament i amb una implantació social escassa.
En segon lloc, Endavant treballarà per contribuir activament a establir els aspectes centrals de l’agenda política del moviment. Com a organització política Endavant ha de discutir i proposar a la resta de l’EI els temes estratègics i tàctics prioritaris que han de centrar l’activitat política de tot el MCAN. En aquest sentit, Endavant es compromet a organitzar debats, a través de la comissió de formació, amb l’objectiu d’establir la postura dels independentistes en les diverses problemàtiques que engloben la nostra lluita.
I, finalment, Endavant reforçarà les estructures sectorials del MCAN existents. Cal treballar activament per aconseguir que els avanços polítics i organitzatius de les estructures sectorials serveixin per a construir l’MCAN i per a aconseguir els nostres objectius polítics globals.
En els propers dos anys, hi ha tres àmbits sectorials que són de crucial importància per la futura construcció de l’MCAN: en primer lloc, l’evolució de les CUP i els avanços en la lluita municipal després de les eleccions municipals del 2007; en segon lloc, la unitat d’acció de les organitzacions juvenils; i, per últim, consolidar la nova organització estudiantil.
– El treball municipalista
Endavant entén que la lluita municipal va més enllà de gestionar una de les institucions que conformen l’estat: la presència independentista als ajuntaments ha de comportar la denúncia de les limitacions de l’actual marc institucional i ha de ser un instrument de la lluita contra l’estat en camps tan diversos com la lluita contra la precarietat, l’ecologia, l’urbanisme o la cultura. La lluita municipal ha de ser un revulsiu i alhora una caixa de ressonància de les reivindicacions populars i ciutadanes.
Endavant considera que l’acció municipal independentista ha de vincular-se al conjunt de l’MCAN i ha de formar part de la seva estratègia. Ha de quedar clar que el treball municipalista està al servei de la Unitat Popular i de l’MCAN, i no a l’inrevés. Només així farem que la presència independentista, hui en dia molt minsa, puga anar creixent de mica en mica partint d’unes bases sòlides i un projecte polític clar.
Cal aprofitar els avantatges d’aquest àmbit de treball, com ara la seua idoneïtat per al treball unitari amb altres sectors socials, la facilitat que ofereix per introduir dins la lluita independentista un ventall de qüestions que fins ara no havien estat tractats suficientment, i, finalment, el potencial d’aquest àmbit per aconseguir major suport social de les classes populars a l’actual línia combativa i rupturista de l’EI.
Així doncs, Endavant impulsarà el treball en l’àmbit municipal, tant a les seues assemblees pròpies, com en base a la creació d’assemblees populars comarcals o locals, és a dir, en la construcció de la Unitat Popular. El seguiment de la política municipal i l’articulació d’alternatives polítiques des de l’àmbit local han de ser l’embrió de futures CUP.
En relació a les CUP, Endavant hi seguirà treballant com ho ha fet fins ara. En un futur les CUP poden arribar a ser l’expressió electoral i l’eina institucional d’un Moviment Català d’Alliberament Nacional molt més ampli, amb incidència real en la majoria de les classes populars i amb les estructures democràtiques que permetin bastir el contrapoder popular a tots els àmbits possibles i a tot el territori nacional.
Així doncs, allí on es donen les condicions adequades Endavant s’implicarà en les Candidatures per contribuir al seu bon funcionament i per vetllar per el correcte desenvolupament del treball polític que s’hi realitzi. A mitjà termini, les Candidatures d’Unitat Popular han de formar part d’un projecte d’abast nacional i superar l’estat actual de mera agrupació de candidatures independents.
– La sectorial juvenil
Endavant aposta pel treball de base i la unitat d’acció amb el conjunt de les organitzacions independentistes i anticapitalistes i, en especial, amb aquelles que tenen major presència al carrer, és a dir, amb Maulets i la CAJEI. El contacte directe i periòdic amb les sectorials juvenils de l’independentisme és una prioritat d’Endavant, tant a nivell nacional com a nivell local.
En aquest sentit, Endavant vol, en primer lloc, refermar explícitament el seu suport a la CAJEI, atenent a la confiança recíproca i al treball conjunt fructífer dels darrers anys. Així mateix, i pel que fa a Maulets, Endavant valora positivament els recents esforços unitaris i aposta per intensificar-hi les relacions tant a nivell nacional com a nivell local. Endavant considera que l’entesa amb Maulets és fonamental per a l’estructuració de l’MCAN i, per tant, una prioritat de l’organització.
De cara a un procés de confluència en aquest àmbit, Endavant veu necessària la creació d’unes condicions prèvies que passen per la unitat d’acció i l’aprofundiment en l’estructuració del Moviment en contraposició als discursos unitaristes. Endavant entén que aquestes condicions són: l’acostament i el reconeixement mutu entre ambdues organitzacions, l’articulació d’un discurs i una praxis apropiats i la definició d’un model organitzatiu adequat. Així doncs, Endavant treballarà per l’acostament polític amb Maulets i entre Maulets i la CAJEI.
– La sectorial estudiantil
Recentment, el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC) ha agafat el relleu de l’Alternativa Estel i la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans com a referent estudiantil d’Endavant, que assumeix com a pròpia la lluita per un ensenyament públic, popular, català, de qualitat i antipatriarcal davant les continues agressions que rep l’educació publica catalana.
Endavant entén que la lluita sindical estudiantil desenvolupada pel SEPC ha de venir acompanyada d’una important feina d’agitació i propaganda a les aules de les lluites socials i nacionals que porta a terme l’EI: la d’emancipació nacional, la d’emancipació de la classe treballadora, l’antirepressiva, la internacionalista, l’antipatriarcal i qualsevol altra que assumisca l’EI.
El SEPC s’ha d’implicar políticament en totes aquelles decisions que afecten el moviment i, alhora, cal que el SEPC esdevinga el portaveu polític de l’EI a les aules i, en especial, de les organitzacions juvenils. Tampoc no es pot oblidar la funció del SEPC com a escola de militants: ha d’aportar a l’MCAN militants amb una formació marxista i de pràxi revolucionària.
Així doncs, Endavant es proposa estrènyer relacions polítiques amb el SEPC i, si cal, prendre la iniciativa amb propostes que introduisquen la política als centres d’ensenyament. Així mateix, Endavant fomentarà la implicació de la seua militància en el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans.

5. ACORDS POLÍTICS DE LA IV ASSEMBLEA NACIONAL

• De manera resumida, en eixir d’aquesta IV Assemblea Nacional, Endavant,  Organització Socialista d’Alliberament Nacional, adopta com a acords polítics:
• Treballar per assolir un funcionament orgànic eficaç des del punt de vista estratègic, de la difusió del nostre discurs i d’expansió política.
• Continuar treballant per la construcció de la Unitat Popular, implicant-se, com a via per a aconseguir-ho, en les lluites populars existents al llarg del territori.
• Treballar per l’estructuració del Moviment Català d’Alliberament Nacional.
• Establir un posicionament i una línia d’actuació coherents i concises en temes claus que afecten la societat catalana.

• I, finalment, apostar per fer avançar la desobediència civil.

[box style=”1″]Podeu descarregar des d’aquí els documents: [button link=”http://www.endavant.org/wp-content/uploads/2013/03/resolucions_IV-assemblea-nacional.pdf” size=”small” target=”_blank” icon=”download” style=”grey”]Descarregar[/button][/box]

Documents de la III Assemblea Nacional d’Endavant (OSAN) Ribes i Roquetes (Garraf), Països Catalans, 30 i 31 d’octubre de 2004
Índex:
1. Ponència política: “Als Països Catalans construïm alternatives”
2. Ponència sobre lluita municipal
3. Sobre lluita juvenil i estudiantil
4. Ponència antirrepressiva
5. Ponència socio-laboral
6. Sobre la lluita socio-política
7. Conclusions
_______________________________
 

1. PONÈNCIA POLÍTICA “ALS PAÏSOS CATALANS CONSTRUÏM ALTERNATIVES”

1- Introducció

Històricament, l’esquerra independentista ha intentat estructurar orgànicament una organització referent de tot el moviment a partir de dues vies: d’una banda, amb negociacions entre les direccions de les principals organitzacions, independentment de la seva presència real en el territori i en les lluites (CEI); i d’altra banda, amb marcs de debat i decisió centralitzats i de reunions periòdiques (Procés de Vinaròs). El resultat ha estat una paralització de la pràctica política de tot el moviment i un estancament del procés de confluència orgànica. Els darrers anys ens han demostrat l’error de centrar la nostra prioritat en un procés de confluència d’un espai polític que encara està per construir.
Podem superar aquesta situació canviant el model centralitzat (Vinaròs, CEI o Amei), per un model basat en les xarxes arrelades al territori i a les lluites socials i polítiques, per tal de portar el debat el més a prop possible d’on es troba la força real de l’independentisme rupturista, que és la pràctica política organitzada, regular, constant i basada en la realitat tangible del carrer. El que hem de fer és crear i unir xarxes i no organitzacions.
L’estratègia que ens permetrà la creació i extensió d’aquestes xarxes ha de girar al voltant d’una pràctica de desobedència civil i d’insubmissió a les estructures de dominació. Aquests espais de desobediència són l’embrió del contrapoder popular, l’expressió política del qual serà la Unitat Popular. Perquè tot això sigui possible, cal que Endavant es reforci per tal d’impulsar aquestes xarxes i dinàmiques.
 

2- Ponència política

a) Línia general

Endavant ha de donar resposta a les necessitats organitzatives i de línia política de la seva militància i alhora afrontar nous desafiaments en l’horitzó dels propers dos anys, dotant-se d’una proposta política i de treball realista però agosarada a la vegada; que sigui vàlida per a tota l’organització, i que pugui ser aplicada per tots els comitès locals.
Aquestes línies de treball han de ser molt clares i marcades pel que fa a continguts i objectius, però han de ser també molt flexibles en les possibles formes d’execució. Hem de ser audaços en les propostes però minuciosos en la seva execució. Així doncs, aquesta proposta pels propers anys és molt senzilla: començar a crear i treballar polítiques d’unitat popular, coordinar xarxes ja existents, crear-ne de noves i intentar que aquestes polítiques arribin al màxim de sectors possibles del poble català. Endavant ha d’impulsar aquestes polítiques, però alhora hem de provar de fer que les impulsin també el màxim de sectors possibles.
 

Formes de treball en espais unitaris i plataformes àmplies

Existeixen als Països Catalans nombroses lluites que defensen els interessos objectius dels treballadors i les classes populars. La major part, es donen al marge de l’EI i sense la seva participació. Reforçant aquesta presència i millorant la nostra aportació no només lluitem pels interessos reals del poble treballador català sinó que estem creant les condicions per a una confluència de l’EI sota principis veritablement socialistes.
Endavant únicament ha de participar en aquelles lluites que tinguin un suport inequívoc de l’organització, en les quals els nostres militants es puguin comprometre a tirar endavant la lluita comuna i de forma no partidista ni interessada. Cal el màxim compromís en la col·laboració amb els altres col·lectius però també la màxima franquesa sobre els nostres objectius i les nostres prioritats. Cal saber dir no a allò que no ens interessa.
 

La necessitat de la desobediència

Al llarg de la història, el poble català ha demostrat una alta capacitat de combativitat i capacitat per a enfrontar-se a les estructures de poder. El compromís de les classes populars per a construir el propi futur al marge dels poders dominants és encara avui dia ben viu en la memòria popular.
Creiem que la desobediència, la insubmissió a les estructures responsables de mantenir dia rera dia l’opressió damunt del nostre poble és la via per la qual encarrilar i despertar l’enorme potencial revolucionari dels Països Catalans. Cal fer ben visible l’existència d’una eina d’actuació política que podria ser assumida per àmplies capes de la societat. La desobediència als símbols, estructures burocràtiques, estaments i poder jurídic… espanyol i francès, i de la Unió Europea, pot mostrar a les classes populars catalanes un camí real, a practicar des del moment actual, per a l’enderrocament del Poder i crear-ne un de nou, fruit del propi esforç, basat en uns nous valors i fundat en l’alliberament de gènere, nacional i social.
Alhora, la Desobediència es planteja com el camí per a poder treballar tant amb l’EI com amb l’Esquerra anticapitalista i amplis sectors populars que han demostrat combativitat i ànims per a enfrontar-se amb major o menor grau a les classes dominants.
Aquest tipus de confrontació és més oportuna que mai per diversos motius:
 

1. Després de 25 anys de reforma, el marc autonòmic ha quedat superat, els propis partits del sistema han adoptat una nova estratègia davant aquesta conjuntura. A nivell estatal, tant la reacció centralitzadora i uniformista del PP primer, com l’aposta per obrir un nou procés estatutari de reformes del PSOE, sempre dins del ‘consens’ i sota el control estatal, que s’ha imposat després del desgast de legitimitat dels conservadors, són dues respostes a aquest esgotament. Avui, ens trobem en un període de suposades reformes de la Constitució Espanyola i els estatuts d’autonomia. Com en el procés constituent del 1978, els poders polítics, econòmics i mediàtics intentaran fomentar una imatge d’entesa que serà atiada fins i tot per ERC, IC i EU, que no podran reconèixer les seves concessions i hauran de difondre una imatge embellida dels acords presos. Una estratègia de desobediència exitosa suposaria un important obstacle per a la legitimitat i consolidació d’aquesta nova reforma.

Al Principat ens trobarem, els propers dos anys, amb un govern espanyol molt més legitimat que l’anterior pel fet que el partit que el forma és el més votat al Principat. A més, el govern de la Generalitat de Catalunya, tot i la seva fragmentació, ocupa espais socials amplíssims tant pel que fa a les qüestions socials com nacionals i a més de tenir una oposició poc enèrgica ha rebut el suport de gent que durant el període del PP al govern estatal es movien en espais “alternatius” i impulsaven àmplies mobilitzacions com les que sorgiren contra la guerra o el pla hidrològic. Al mateix temps, gran part del nucli de quadres i dinamitzadors d’aquestes mobilitzacions ja han començat a veure com des del govern es comença a desactivar aquest moviment, i poden ser receptius a una dinàmica de mobilització que plantegi una alternativa global més enllà de les concessions arrencades fins ara.

Al País Valencià, tot i que el govern ja no és del mateix color que a l’Estat, el PSPV té un domini molt clar de l’esquerra parlamentària i fins i tot presència en organismes socials i culturals al servei de la llengua i la cultura catalanes. Això implica que també al País Valencià l’Estat intentarà mostrar el famós “tarannà” dialogant per a crear una falsa imatge de concòrdia. Cal trencar aquesta imatge i aquest consens reformista, especialment tenint en compte que en aquest territori els esforços d’ACPV i fins de certs sectors de l’EI s’esmerçaran a promoure l’ascens al govern del PSPV mitjançant l’aposta de l’Horitzó 2007, amb l’objectiu d’assolir un nou estatut autonòmic per al País Valencià. El catalanisme associatiu majoritari, doncs, serà utilitzat en benefici del PSPV i desactivat un cop aquest assoleixi el govern autonòmic.
Cal demostrar, per tant, que existeix una alternativa a aquesta aposta autonomista i que passa per la ruptura i l’enfrontament amb l’Estat espanyol.

2. L’absència de qualsevol esment a l’existència del nostre poble i la nostra llengua a la Constitució Europea farà que la deslegitimació de les institucions europees, que ara ja és gran, creixi, i un ampli fragment de les classes populars catalanes doni un cert suport a les accions dirigides a denunciar-les.
3. Una estratègia de desobediència civil i altres formes de lluita popular ha de permetre anul·lar la tendència inherent de la lluita institucional a la integració en els mecanismes de gestió estatals. La lluita institucional és necessària allà on pugui ser l’expressió d’un moviment ampli i consolidat, però al mateix temps, ha d’estar al servei d’una estratègia global que contempli formes de lluita i espais de poder popular construïts no només al marge, sinó en contra de l’entramat institucional estatal. Espais que han de permetre anar consolidant un contrapoder popular que ha de ser l’embrió del nostre projecte independentista i socialista, i per tant no pot limitar-se a esgarrapar espais de gestió de l’estat que combatem en al mesura que és l’instrument de la nostra opressió com a poble i com a treballadors i treballadores. La utilització de la desobediència, però, ha de ser complementària amb les altres formes de lluita, inclosa la capacitat d’utilitzar les escletxes que ofereix el sistema per a consolidar els avenços i conquestes populars.

b) Com fer-ho?

A nivell de base

El treball de base ha d’anar encaminat a la creació dels espais i de les eines necessàries (casals, candidatures municipals, assemblees de joves, sindicats d’estudiants, etc.) per tal de socialitzar el projecte polític de l’organització. Cada nucli d’Endavant ha de partir de l’anàlisi concret de la realitat més immediata per tal d’establir quines són les necessitats prioritàries en aquest nivell de base.
És important que al carrer es demostri dia a dia la feina de l’organització i estar presents a la vida quotidiana de barris, pobles i ciutats; per aconseguir-ho s’ha de participar en el teixit associatiu d’aquests, portar les campanyes, tant nacionals com comarcals, al carrer, alhora que s’ha d’afavorir l’obertura de nous casals socials i ateneus des d’on es pugui vehicular la nostra activitat i acostar el missatge de la nostra organització i els projectes de l’EI.
 

Treballar la unitat popular

La qüestió és que des de cada nucli, de cada assemblea comarcal, es comencin a impulsar dinàmiques de xarxa amb aquells grups més propers ja sigui ideològicament o de pràctica diària. L’organització, Endavant (OSAN), ha de fer de pont entre tots els sectors propers nous i entre la gent que ja fa temps que treballa organitzadament. Cal esforçar-se en el treball pedagògic per ambdues bandes, pensant, per aplicar després, solucions a les contradiccions que es donin entre la militància amb més experiència (fortament ideologitzada i amb dinàmiques de treball molt marcades) i els nous grups de col·laboradors.
Cal també que traslladem els processos de discussió política que hem tingut (i que probablement seguirem tenint) referits a sectorials, tàctica, formes organitzatives, etc. fora de l’àmbit en el que s’han donat fins ara (Vinaròs, CEI, Amei) per tal de portar-los el més a prop possible d’on es troba la força real de l’independentisme rupturista, que és la pràctica política organitzada, regular, constant i basada en la realitat tangible del carrer. Endavant, en cada nucli, en cada comarca o barri on treballa, aplica aquesta pràctica política, i també hi ha altres nuclis organitzats locals que treballen organitzada i regularment en els seus pobles, casals, barris, instituts, universitats o qualsevol altre àmbit d’actuació, ja sigui en organitzacions nacionals o de forma totalment autònoma.
Amb aquests grups és possible començar a establir punts de trobada i discussió a partir de propostes concretes amb objectius clars i limitats, encarades sobretot a la coordinació d’àmbits en els que ja es treballa (candidatures, solidaritat antirrepressiva, casals…).
Així doncs, independentment que es pugui arribar o no a acords polítics de caire més general amb altres organitzacions polítiques, la militància, els comitès locals, han de començar a crear àmbits (xarxes, coordinacions) on es comencin a discutir des de la base possibilitats de treball en comú, que esdevinguin després acords polítics. Aquests acords polítics seran provablement d’un abast molt limitat en un principi, ja sigui per continguts o per abast territorial, però serviran per posar a treballar en comú gent que provingui de tradicions diferents, i per trencar les posicions d’enroc i de tancament actuals o que es puguin donar en el futur.
Aquests punts de treball en comú depenen necessàriament de les conjuntures concretes de cada lloc, tant pel que fa a les necessitats i possibilitats de cada nucli d’Endavant com per les seves relacions amb altres col·lectius, i poden ser molts i molt diferents, però bàsicament ens plantegem l’assoliment dels mateixos objectius marcats en el document “Cap a la Unitat Popular”.
 

Reforçar l’organització

Cal una formació teòrica, tant a nivell global com en temàtiques sectorials, i de cara als nous militants o al conjunt de l’independentisme, però també cal una formació dirigida a la funcionalitat, a la creació de militants capacitats per a les activitats necessàries per al bon funcionament de l’organització.
Caldrà reorganitzar i replantejar el funcionament i objectius de la comissió de formació per a incloure-hi seminaris o cursos per a la militància en l’agitació i en la propaganda, capacitació per a parlar en actes públics, així com en l’el·laboració de pamflets i consignes concretes, de textos i treballs destinats a la difusió del discurs de l’organització en totes les temàtiques.
També és imprescindible per assolir els nostres objectius un creixement quantitatiu de l’organització, impulsant la creació de noves assemblees d’Endavant arreu del país i fent créixer les existents.
 

Política d’aliances i relacions amb l’EI

La nostra contribució al procés de confluència de l’EI no passa, en aquest moment, per la recerca d’una organització unitària a curt termini. Però això no exclou que determinats aspectes d’aquesta confluència sí que han de ser prioritaris en la nostra actuació. Es tracta fonamentalment de la qüestió juvenil i la qüestió estudiantil. Encara que ambdues tenen circumstàncies i ritmes diferents, els esforços d’Endavant han d’anar en la direcció de fomentar l’entesa entre la Coordinadora d’Assemblees de Joves de l’Esquerra Independentista i Maulets, d’una banda, i la Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans i l’Alternativa Estel de l’altra, de cara a la creació de noves estructures organitzatives de l’àmbit juvenil i estudiantil que puguin recollir la valuosa experiència i el capital polític i humà de les diferents organitzacions que han existit. Aquesta entesa s’ha de produir, en qualsevol cas, en termes que no rebaixin la combativitat d’uns àmbits en els quals precisament aquest factor és d’importància decisiva.
 

Impulsar una àmplia dinàmica de Desobediència

Existeix un conflicte nacional i de classe als Països Catalans. Aquesta realitat, però, resulta invisible per a la major part de la població i és responsabilitat de l’organització fer-la visible mitjançant una intensificació de la combativitat que podria tenir com a nucli central una sèrie de campanyes de desobediència que reuneixin les característiques adients, és a dir:
 

1. que provoquin una simpatia popular
2. que mostrin la confrontació,
3. que responguin als objectius de l’organització
4. que tinguin ressò mediàtic
5. que en cas de ser reprimides, hi hagi un alt grau de probabilitat que l’adversari respongui de manera desproporcionada, fet que el deslegitimarà.

Relacions Internacionals

1. En l’àmbit internacional Endavant hauria de promoure, partint de les experiències com la participació al Fòrum Social Europeu i la campanya dels Països Catalans contra la Constitució Europea, la creació d’un Fòrum Social dels Països Catalans.
2. Una altra prioritat en el camp internacional és enfortir les relacions i la coordinació a nivell europeu amb els Moviments d’Alliberament Nacional i l’Esquerra revolucionària per articular una alternativa socialista i dels pobles a l’Europa dels estats i del capital.
3. La tercera tasca a desenvolupar a nivell internacional és la internacionalització de la nostra lluita d’alliberament. Superar una mancança històrica de l’EI pel que fa a la capacitat de difondre les nostres reivindicacions arreu del món, treballant d’una manera sistemàtica i organitzada. I caldrà fer-ho en dues direccions:

• -Per una banda, hem de donar una reciprocitat, un doble sentit, a les nostres relacions amb moviments i forces revolucionàries i d’alliberament d’arreu del món, explicant-los la nostra realitat nacional i la nostra lluita, així com donant-les a conèixer en fòrums i espais de trobada mundials de l’esquerra.
• -Per altra banda, establint una relació més fluida amb les comunitats catalanes d’arreu, editant material específic per a Casals i entitats catalanes, i fins instant als i les catalanes d’origen a organitzar-se als seus respectius països d’adopció en grups i organismes de difusió i suport a la lluita per la independència i el socialisme al nostre país. La relació amb aquestes comunitats afavorirà, al mateix temps, la feina de les nostres relacions internacionals, en donar-nos informació i coneixement d’altres perspectives de la realitat i situació d’aquests països.

2. PONÈNCIA SOBRE LLUITA MUNICIPAL

“…Ara bé, la proposta política de ENDAVANT no s’adreça únicament al moviment d’esquerra independentista, sinó al conjunt de les classes populars catalanes. Cada dia més s’accentua dins la nació catalana el divorci entre el poble i la classe política que el diu representar, un sector cada cop més ampli de la població es troba exclòs de la representació política i s’obre el camí a que una alternativa rupturista, basada en la construcció d’un contrapoder popular català esperoni la construcció nacional i social catalana. Davant d’un espai d’esquerra que ha quedat erm a conseqüència de la fugida cap al “centre” de totes les opcions que asseguraven ocupar-lo, l’independentisme de combat té l’opció de recuperar-lo, sempre i quan sabem estar a l’alçada que les circumstàncies requereixen. Per això, ENDAVANT apostarà fort per enfortir la xarxa associativa i cultural catalana se d’una perspectiva de contrapoder, treballar en la política municipal per començar a bastir les bases d’una democràcia catalana i continuar la nostra presència activa al carrer perquè sàpiguen que la nostra nació no pacta amb ocupants i explotadors, sinó que lluita per a la seva llibertat…”
Extret de la Resolució Política de la IV Assemblea Nacional de la PUA i la I Assemblea Nacional d’Endavant, Juliol de 2000, Vilafranca del Penedès
 

1. Estat de la qüestió

Les CUP i l’AMEI abans de Vinaròs

Abans del Procés de Vinaròs, les CUP que existien (Torà, Biosca, Manresa, Valls, Salt, etc.) eren experiències de lluita municipal nascudes durant els 80 i principis del 90 com a producte del moviment independentista d’aquella època, o bé eren experiències molt concretes generalment desconnectades d’un projecte nacional d’estructuració d’un moviment d’alliberament nacional i social. Així doncs, més enllà del seu valor com experiència municipal de lluita independentista, aquestes CUP estaven mancades d’un espai polític comú i d’un projecte nacional de construcció d’un moviment d’alliberament.
El 1999, l’Assemblea Municipal de l’Esquerra Independentista es refunda per tal de donar una mínima cohesió a aquestes candidatures disperses. La creació de l’AMEI es dóna en el marc de tot un conjunt de processos (la fusió de JIR i Maulets, la creació de la CEPC o la fundació d’Endavant) que van suposar un canvi important dins l’espai polític de l’esquerra independentista. Aquests canvis són els precedents més clars del procés de Vinaròs.
 

La fundació d’Endavant, Vinaròs i la revifalla de les CUP

Des de la seva fundació el juliol del 2000, Endavant decideix prioritzar a nivell tàctic 3 línies: la lluita municipal-institucional a través de les CUP; els Casals per reforçar un teixit social i associatiu independentista, socialista i antipatriarcal; i la creació d’un front antirrepressiu unitari independentista. L’aposta d’Endavant per les CUP va anar d’acord amb les diferents realitats organitzatives als pobles i comarques.
Aquestes propostes tàctiques es feien en una conjuntura marcada per la creació del Marc de Vinaròs, el qual va suposar un punt d’inflexió en l’espai polític independentista. Els diferents processos endegats sota l’auspici d’aquest marc van recollir un important impuls: es van fundar molts casals i es va impulsar la Coordinadora; una comissió va començar a posar fil a l’agulla a una nova organització antirrepressiva de l’esquerra independentista, que més endavant va quallar en la forma que actualment té Alerta Solidària; i, entre altres línies, algunes de les quals no van cristal·litzar, es va produir una aposta generalitzada de tots els agents del moviment independentista per les CUP.
Però aquesta aposta es limita a l’acord d’un Programa Marc i, sobretot, a una marca política, la CUP. Per tant, les CUPs parteixen d’una clara indefinició a nivell estratègic i tàctic (política d’aliances, relació pràctica real amb el moviment d’alliberament, etc.) i hereten del passat una marcada debilitat organitzativa i de coordinació entre CUPs.
En síntesi, malgrat que l’objectiu de fons del Procés de Vinaròs (la reestructuració del conjunt del moviment català d’alliberament nacional) no s’ha assolit, se n’han tret alguns fruits positius. En el cas concret de les CUP, el fet que no s’hagi creat un referent unitari reconegut pel conjunt de l’esquerra independentista, ha fet que prenguin molt protagonisme. En aquest sentit alguns sectors aposten cada vegada més per estructurar el moviment bàsicament al voltant de les CUP.
 

L’aposta d’Endavant

Pensem que intentar que les CUP i l’AMEI siguin, des d’ara mateix, l’organització referent de l’esquerra independentista és un error ja que això implica un gir important en l’estructura i les prioritats de la CUP que, al nostre entendre, l’allunya del seu principal objectiu (en la fase actual d’estructuració del moviment): la lluita municipal. L’única manera de convertir les CUP i l’AMEI en l’organització referent, a curt termini, és adaptant l’actual estructura organitzativa a la d’un partit polític tradicional (direcció, militància individual i organització territorial) i orientar la seva practica política a la participació a les eleccions. Molta gent que es mostra favorable a aquesta solució parteix del plantejament erroni que la única manera de fer política “de veritat” és fent el mateix que els partits polítics institucionals.
Així doncs, aquest plantejament és erroni perquè no podem competir amb els partits institucionals en el seu terreny: les institucions i les eleccions. Hem de treballar per bastir un projecte polític rupturista i contraposat al dels partits institucionals i, al nostre entendre, només hi ha una manera de començar a fer-ho en les condicions actuals: centrar-se en la lluita municipal distanciant-nos dels partits institucionals i prioritzant les aliances dins el poble, és a dir, sectors socials organitzats en algun àmbit que sostinguin reivindicacions en la línia de l’alliberament nacional, social i personal o que impliquin un aprofundiment de la capacitat de les classes populars per incidir en les decisions que afecten les nostres vides.
Per tant, pensem que les CUP i l’AMEI, a curt termini, han de centrar-se en la lluita municipal ja que aquesta és una peça clau en la construcció de la unitat popular, entesa com un projecte polític rupturista i anticapitalista contraposat a la legalitat de les institucions franco-espanyoles i, per extensió, als partits polítics institucionals. Això implica que l’estructura organitzativa i la practica política de les CUP i l’AMEI han d’estar encaminades a aconseguir aquests objectius, així doncs, pensem que cal prioritzar la coordinació entre projectes municipals, la formació, l’expansió de la lluita municipal independentista i socialista arreu del país i la implicació de nous sectors socials a la lluita. Pensem que tasques com intentar estructurar una direcció política de les CUP o preparar campanyes electorals en eleccions no municipals només serveix per generar crispació dins el moviment i apartar les CUP i l’AMEI dels seus objectius prioritaris.
 

2. La nostra aposta per les CUPs

Els objectius de les CUPs haurien de girar al voltant de:
 

1. Involucrar altres sectors socials a la unitat popular, introduir-los al treball assembleari i al debat polític, a organitzar activitats i assumir responsabilitats. La idea és estendre la dinàmica del treball de base que ja apliquem als nuclis d’Endavant.
2. Ampliar l’espai polític del moviment treballant temes que no s’havien tractat (urbanisme, serveis socials, gestió d’infraestructures, etc.). Fins al moment, la pràctica política dels nuclis d’Endavant ha tingut un component majoritari d’agitació i propaganda. Ara cal fer un pas endavant i articular un moviment d’alliberament nacional i social en molts més àmbits dels que havíem treballat. Un projecte global de nació que representi els interessos de les classes populars catalanes.
3. Aconseguir que la línia combativa i rupturista tingui suports socials amplis en el treball de la lluita municipal-institucional. Pensem que això és possible realitzant un treball seriós i constant, sobretot tenint en compte la corrupció, el caciquisme i la mediocritat que regnen als ajuntaments i institucions del nostre país. Actualment cap formació política defensa els interessos de les classes populars.
4. En resum, bastir les bases de la democràcia popular catalana, centrada en l’articulació d’un contrapoder que representi els interessos de les classes populars catalanes i que estigui format i dirigit per les mateixes. Aquesta és la única manera de que els i les treballadores puguem agafar les regnes del futur col·lectiu del nostre poble.

Per aconseguir aquests objectius hem de tenir en compte les següents qüestions.
 

1. Implicar-se en la lluita municipal-institucional ha de ser fruit de les condicions locals i/o comarcals. Es podria donar el cas que en municipis concrets hi haguessin altres tasques més prioritàries que la lluita municipal-institucional.
2. Els militants d’Endavant han de treballar com a membres individuals en les assemblees de les candidatures, exposant els seus punts de vista particulars en cadascun dels debats que sorgeixin.
3. Haurem de ser flexibles i explicar molt bé els debats i les conclusions d’aquests, siguin quines siguin, a la resta de la militància d’Endavant i als sectors propers.
4. El treball municipal-institucional implica l’absorció del treball militant i el perill de deriva possibilista en la línia política. Davant d’això s’ha d’apostar per una aliança en el si de les classes populars i fora de la classe política local, de la qual ens hem de diferenciar constantment.

Les candidatures d’unitat popular han de formar part d’un projecte d’abast nacional i no només han de ser una agrupació de candidatures independents. Pensem que en un futur les CUP podrien arribar a ser l’expressió electoral i l’eina institucional d’un moviment d’alliberament català molt més ampli, amb incidència real en la majoria de les classes populars i amb les estructures democràtiques que permetin bastir el contrapoder popular a tots els àmbits possibles i a tot el territori nacional. Així doncs, hem de promoure i impulsar noves candidatures als municipis de la nostra nació basant-nos en les voluntats, necessitats i realitats que ens trobem a cada lloc. Per fer-ho hem de traçar línies de treball polític “institucional” vàlides per al global de la població i estendre la nostra experiència en el treball polític assembleari de base en aquest àmbit.
Els independentistes no podem entendre mai la lluita municipal com el fet d’anar a gestionar una de les institucions que conformen l’estat. La presència independentista als ajuntaments ha de comportar la denuncia de les limitacions de l’actual marc institucional i ha de ser un instrument de la lluita contra l’estat, de l’elaboració i posada en pràctica de propostes alternatives en camps com la lluita contra la precarietat, l’ecologia, l’urbanisme, la cultura…; ha de ser un revulsiu i una caixa de ressonància de les reivindicacions populars i ciutadanes. L’acció popular independentista ha de vincular el conjunt del moviment d’alliberament nacional i ha de formar part de la seva estratègia. Només així farem que la presència independentista, avui molt minsa, pugui anar creixent de mica en mica partint d’unes bases sòlides i un projecte polític clar.
 

3.Línies d’actuació política a nivell nacional

En el marc de l’AMEI, i després de l’aventura fracassada de les eleccions europees, s’està produint un intens debat sobre què ha de ser l’AMEI, quines feines ha de fer, i sobretot de quina manera s’ha d’organitzar. Bàsicament hi ha dues opinions:
Per una banda, hi ha qui planteja fer passos ferms per tal de dotar a l’AMEI d’una estructura de partit , amb comitès locals i militància individual que participaria directament en les assemblees nacionals, i amb un secretariat escollit en aquestes que impulsaria campanyes a nivell nacional i que, de fet, actuaria com a direcció política. Aquest partit seria la base comuna al voltant del qual funcionaria la resta del moviment. Dit d’altra manera, convertir la CUP en el referent polític unitari de tota l’esquerra independentista des d’ara mateix.
Hem repetit al llarg del document les nostres objeccions a aquesta opció, per això ens limitem a dir aquí que pensem que el projecte CUP/AMEI com a àmbit de lluita municipal no està consolidat ni ha assolit la implantació territorial i social mínimes per plantejar-nos nous reptes. Per tant, no té sentit iniciar un procés de transformació de l’AMEI/CUP que ens porti cap a nous àmbits d’actuació política, nous continguts o nous objectius.
Per l’altra banda, la nostra proposta consisteix, a grans trets, en estructurar primer el moviment des de les bases, consolidant els projectes municipals i estendre’ls per una part significativa del país abans de plantejar-nos salts organitzatius sense tenir uns fonaments sòlids.
 

AMEI: coordinadora nacional de candidatures

Entenem per contrapoder popular la creació i articulació en tots els àmbits i nivells (local, municipal, comarcal, nacional, social, econòmic, laboral i institucional) d’espais de participació política i social alternatius als existents, desobedients a la legalitat franco-espanyola, emmarcats dins una estratègia de construcció nacional i expressió dels interessos polítics i històrics del Poble Treballador Català.
L’AMEI, en el marc d’aquest contrapoder, ha de ser l’eina organitzativa en l’àmbit de la política municipal, autònoma en el seu funcionament i en la presa de decisions, però coincident en estratègies i objectius amb el conjunt del moviment. El nostre projecte polític no està encaminat a ser l’ala radical d’un projecte més ampli ni esdevenir la dissidència integrada al sistema, aspirem a ser una alternativa per aplicar un projecte polític rupturista i anticapitalista en defensa dels interessos de les classes populars dels municipis del país. Així mateix, les decisions polítiques que superin l’àmbit estrictament de lluita municipal, requereixen d’un debat ampli on sigui el conjunt del moviment qui les decideixi.
Les Candidatures d’Unitat Popular (Assemblees Locals), ara per ara, són la raó de ser de l’AMEI, i no a la inversa. Entenem doncs, que la construcció del projecte polític municipalista de l’EI (AMEI/CUP) es vertebra i defineix des de les CUP. És en les Assemblees Locals i en el municipi on es treballa la democràcia directa i es construeix la unitat popular.
És imprescindible l’organització nacional de les CUP en l’AMEI/CUP, on totes les CUP han d’assumir-hi també responsabilitats. Es tracta d’una organització estrictament al servei de les CUP, que n’aboni l’autorganització a través de tasques de suport tècnic i de coordinació del treball municipalista que es desenvolupa arreu del territori.
Per tant, pensem que l’AMEI, a grans trets, s’hauria d’estructurar en tres nivells:
 

1. nivell nacional: Hi hauria d’haver, per una banda, una Assemblea nacional, punt de trobada de les candidatures locals i no de militants individuals i, per l’altra banda, un òrgan representatiu de caràcter tècnic i de coordinació, refrendat per l’Assemblea.
2. nivell comarcal o intercomarcal (Assemblees Territorials): Les candidatures s’han d’organitzar a nivell comarcal i intercomarcal per tal de començar a definir línies de treball i de debat tant en política municipal com en temes que afectin a tot el país. Aquesta organització territorial creiem que no pot anar deslligada de les altres parts del moviment, i alhora és en aquest nivell on s’han de realitzar els equilibris i complicitats en el moviment popular.
3. nivell municipal: Aquest és el puntal bàsic de l’estructura organitzativa de l’AMEI i tota l’estructura organitzativa supramunicipal ha d’estar encaminada al bon funcionament de les candidatures municipals: el seu creixement, la seva coordinació, formació,…

El projecte de l’AMEI i de les CUP està començant i encara ha de créixer molt en quantitat i en qualitat, per tant hem d’avançar amb calma i consolidar cada pas. Les decisions polítiques importants que es prenguin en l’àmbit de l’Assemblea Nacional i dels òrgans representatius s’han de prendre amb el màxim de consens possible de totes les candidatures municipals. Per aconseguir-ho els òrgans representatius han de buscar el màxim consens en les propostes polítiques per tal que a les Assemblees Nacionals es puguin prendre decisions amb les quals s’hi sentin implicades totes les candidatures i no hi hagi friccions internes.
Pensem que només poden formar part de l’AMEI i dels seus òrgans representatius les persones i candidatures que només han de respondre davant les seves assemblees locals. Això exclou a la gent que forma part de qualsevol altra opció política institucional ja sigui partit, plataforma, entesa, etc…
 

Política d’aliances

Hem parlat abans de diferenciar-nos dels interessos particulars de la classe política local, que busca consolidar la seva porció de quota de poder dins del sistema institucional. En aquest sentit, la idea central de la nostra política d’aliances és establir les aliances dins del poble i les seves forces vives, i mai amb els partits tradicionals o caure en el parany de les seves xarxes, plataformes o enteses municipals. La idea és demostrar un cop més que la lluita és l’únic camí, i que es poden guanyar batalles i treure resultats deixant de banda la dinàmica pactista que ha propiciat certa extensió de desengany i apoliticisme.
Un discurs i una pràctica política d’autorganització, de xarxa social i compenetració amb el teixit popular poden ser efectius en una comptesa municipal i ajudar a dinamitzar la lluita popular. Aquesta ha de ser la nostra aposta davant del perill de ser satel.litzats per un joc polític institucional de grans partits i infraestructures integrades i subvencionades pels estats.
 

Assemblees Territorials de CUPs i Assemblees Populars comarcals i/o intercomarcals

Per acabar, pensem que pot ser útil deixar clara la diferència, i la complementarietat, entre les assemblees territorials de CUPs i les assemblees populars comarcals i/o intercomarcals. Les primeres estan integrades únicament per candidatures i la seva feina esta encaminada bàsicament a la lluita municipal. Les segones, seguint la línia del “Cap a la Unitat Popular”, haurien d’estar formades per tots els agents polítics i socials de l’EI en un territori determinat i ser un marc de coordinació, debat i on establir acords polítics basats en el treball polític pràctic del dia a dia.
 

Assemblees Territorials de CUPs

A nivell tàctic hem de treballar, com sempre, començant per bastir fonaments sòlids. Per tant és prioritari que el treball en l’AMEI s’encamini al reforçament de les candidatures (sobretot pel que fa a intercanvi d’experiències i formació) fent-ho de manera que serveixi tant per les candidatures que tenen representació als ajuntaments, com per les que no la tenen, com també per les de nova creació. Pensem que les estructures intermitges (comarcals i/o intercomarcals) tenen un paper importantíssim en aquest aspecte.
Les assemblees territorials han de servir com a punt de trobada regular de candidatures, on a partir del debat es trenqui l’aïllament que comporten les dinàmiques de treball municipal, i a mes, candidatures provinents possiblement de famílies polítiques diferents comencin a establir aliances per la base partint de debats polítics concrets, sobre campanyes, sobre funcionament de les pròpies candidatures, la seva relació amb els altres col·lectius a la seva comarca, etc. a través de dues línies de treball:
 

• Extensió territorial i social
• Coordinació del treball polític municipal

Assemblees Populars comarcals i/o intercomarcals

Recollint i profunditzant en la tàctica-estratègia de la Assemblees Populars Comarcals, òrgans de treball unitari exposats en el document “Cap a la Unitat Popular”, val la pena el seu replantejament en la situació actual. Ara mateix, aquests òrgans comarcals o intercomarcals poden ser els puntals per estructurar el contrapoder i el projecte d’unitat popular entre sectors de l’independentisme i més enllà. Si els plantegem com el vincle unitari entre els casals, les candidatures municipals, el moviment juvenil, etc, o sigui l’Assemblea mare del moviment popular, podem començar a parlar de la unitat real a partir del territori i la seva potencialitat militant.
Com que volem continuar avançant en un procés de confluència i vertebració d’un espai unitari com era Vinaròs realitzem una proposta per descarregar aquest debat de l’àmbit municipal i alhora continuar treballant plegats en la lluita per l’Alliberament. Per anar de la mà amb la resta de sectors populars organitzats en col·lectius, organitzacions, sectorials, etc.., de cara a avançar en marcs unitaris de coordinació i xarxa com les Assemblees Populars Comarcals i perquè, en definitiva, el moviment entès com un ens socio-polític en sigui el protagonista, no només la seva expressió municipal-institucional. Si és així, el fet d’aconseguir vots es converteix en la conseqüència inevitable d’una lluita planificada i estesa durant l’any, i no pas amb l’objectiu d’aquesta lluita.
 

3. SOBRE LA LLUITA JUVENIL I ESTUDIANTIL

El jovent i l´acció sindical

Una de les tasques ineludibles del jovent és organitzar-se més enllà del seu àmbit local, i la tasca sindical a Instituts i Facultats en són una clara prova. Si bé els instituts, normalment arrelats al barri o poble s’hi pot fer una feina complementaria de la pròpia assemblea de joves – motiu pel qual no s’ha de descartar organitzar-se sindicalment a instituts -, és a les facultats on és fa imprescindible l’organització de l’estudiantat. Cal que la militància participi i recolzi els sindicats estudiantils de l´esquerra independentista i en la mesura del possible, tanmateix com en les assemblees de joves integrar-se en la seva feina quotidiana i participar tant de les assemblees locals del sindicat com de l’estructura nacional, a fi de garantir-ne la viabilitat del projecte.
 

Mirant cap el futur

Tantmateix com en la resta del moviment, cal pensar en la idoneïtat de l’existència d’una sola expressió juvenil de l´esquerra independentista, això però no ens ha de fer perdre el Nord, cal que entenguem que els processos són llargs i complicats i que si bé avui no podem parlar de facilitats d´entesa entre els diferents agents polítics del moviment, cal que no perdem de vista l´objectiu d´unir esforços entre les diferents organitzacions de joves del moviment tant a nivell local com nacional, sempre hi quan la unitat orgànica de diferents projectes no suposi una renuncia a la línia política i a la pràctica quotidiana per la qual hem lluitat.
 

4. PONÈNCIA ANTIRREPRESSIVA

Actualment ens trobem al final d’un episodi de confrontació, que comença i finalitza amb el govern del PP a l’estat, que ha deixat un balanç especialment erosionador i de desgast tant a dins d’Endavant com en diferents parts de l’esquerra independentista i revolucionària (Torà, moviment d’okupació de Terrassa …).
No estem dient que ara tota aquesta confrontació desaparegui amb la pujada del PSOE…és evident, però caldria analitzar-la com a pròpia pel que ha generat dins la societat catalana, a nivell de resposta i tensions que arriben des de l’apropament del poble català cap a les nostres posicions fins a l’encausament de multitud de lluitadores.
Val a dir que la ponència tàctica de la última AN d’Endavant en aquest sentit era contradictòria, i ho era perquè estàvem vivint les contradiccions en primer terme: per una banda els presos polítics i RESCAT, i per l’altra la multitud de repressió de “baixa intensitat” tant de l’època de la PUA com en la d’Endavant i els seus cerles afins. En aquest últim sentit, la nostra proposta inicial era la creació d’una organització antirepressiva de l’EI que anomenàrem Alerta Solidària.
L’enduriment progressiu a nivell estatal i internacional en el que el poder burgès anomena “lluita antiterrorista” ha reacigut indirectament sobre nostre i això ho hem notat: les contradiccions assumides en diferents encausaments han estat molt dures, i hem de continuar assumint nous reptes. La baixada de la lluita al carrer és un fet, (…), i la coartada política que utilitzen els elements de l’esquerra reformista al poder municipal o autonòmic alhora de negar permisos, criminalitzar moviments socials com l’okupació des de posicions suposadament progressistes, etc. és subtil. Només podem reafirmar-nos i acumular forces per un nou enfrontament que vindrà en el futur, i del que només en sortirem victoriosos si estem profundament inserits i l’atac a les nostres posicions sigui vist com quelcom realment impopular als ulls del nostre poble.
 

La construcció d’una comissió antirepressiva d’Endavant

Tenint en compte la conjuntura actual dins el moviment antirepressiu al sí de l‘esquerra independentista i la situació de la (les) comissió antirepressiva d’Endavant, cal que treballem de forma ferma i decidida, en la restructuració d’aquest àmbit, l’única garantia per assegurar els recursos que poden garantir el finançament de les campanyes i advocats, i que en definitiva porti a la pràctica la línia de l’organització, només una comissió antirepressiva de l’organització ens pot garantir aquesta feina.
Aquesta comissió antirepressiva ha d’acomplir uns mínims en el seu funcionament:
 

• A nivell econòmic, recaptar ingressos per a la solidaritat antirepressiva i les campanyes polítiques de l’espai propi.
• Fer un seguiment estricte i centralitzat dels casos que afecten a la militància, així com un contacte fluid i continu amb l’equip legal.
• Mantenir contactes polítics amb d’altres agents de l’espai antirepressiu.
• Garantir un mínim de formació per a la nova militància així com un reciclatge constant per a la resta de militants.
• Fer seguiment de les mobilitzacions en les quals es preveu possibles incidents.
• Elaborar informes periòdics de l’estat dels casos que afecten a la militància i de la gestió econòmica dels recursos de la caixa de resistència.
• Mantenir una relació d’enllaç amb cada cas on hi hagi represaliades de l’organització així com mantenir un contacte amb cada assemblea comarcal.

Criteris i línia política de la comissió antirepressiva

Des de la comissió antirepressiva s’han de seguir un seguit de premisses que condicionaran la seva pràctica:
 

• Multes, penes-multa i fiances: Des de la caixa de resistència de la comissió antirepressiva no s’assumiran les despeses derivades del pagament de multes, penes multa o fiances, doncs a nivell polític és contraproduent i a nivell pràctic inassumible.
• Criteris de defensa política i legal: Endavant només garantirà la defensa legal dels i les militants de l’organització al corrent de quotes, i sota criteris d’activitats de caire revolucionari coherents amb la línia política de l’organització. L’organització no donarà cobertura legal a casos d’ex militants o a casos anteriors de nous militants, però se’ls donarà cobertura política si aquests són coherents amb la línia política d’Endavant. La defensa dels col·laboradors de l’organització l’assumirà si ho creu adient l’assemblea local a la que pertany aquest.
• Advocats: La elecció de l’equip legal que defensarà els casos de la militància està subjecte al criteri de la comissió antirepressiva i no de la persona encausda. La militància coneixerà els advocats
• Presos i preses polítiques: Endavant ha de garantir directa o indirectament la defensa d’aquelles persones que per motius polítics coherents amb la línia de l’organització siguin empresonades, i defensar la unitat del col·lectiu de presos polítics, integrant dins aquest col·lectiu la militància que sigui empresonada.
• Línia política de defensa: serà la comissió antirepressiva la que avaluarà en cada cas les possibilitats de rentabilitzar políticament cada situació de repressió.
• No militants: La comissió antirepressiva d’Endavant, només garantirà l’accés als beneficis de l’estructura interna antirepressiva a la propia militància, en cap cas a no militants, encara que aquests hagin estat encausats per participar en mobilitzacions pròpies de l’organització.

Altres projectes antirepessius

Des d’Endavant creiem com a necessitat primera l’enfortiment d’una estructura capaç de garantir la seguretat i estabilitat de la pròpia militància, això però no va deslligat de la necessitat de reforçar les actuals estructures existents a nivell nacional i local, ja sigui en organitzacions, col·lectius o coordinadores antirepressives per la defensa d’altres independentistes represaliats, com en la defensa dels i les preses polítiques catalanes.
En la mesura que l’estructura interna de l’organització ho permeti, Endavant ha de treballar en la construcció d’un moviment antirepessiu unitari de l’esquerra independentista.
 

5. PONÈNCIA SOCIO-LABORAL (Extracte)

L’organització de l’economia i de la producció ha experimentat grans canvis, la flexibilitat creixent, la facilitat de comunicacions i la debilitat de la intervenció pública en l’economia han fet que les empreses es deslocalitzin a nivell global, portant la producció a països amb menys drets socials, menys impostos i menys controls a l’activitat de les empreses i al seu impacte ecològic; i s’externalitzin a nivell local, subcontractant parts de la producció i fragmentant les i els treballadors amb diferents condicions.
El desmantellament industrial s’ha accelerat amb la integració al marc econòmic europeu, on el futur dels Països Catalans sembla destinat al turisme i a la construcció: l’economia del ciment representa una porció cada vegada més gran del PIB del nostre país. I ha suposat un increment del sector de serveis que també ha afavorit aquesta fragmentació i desregulació.
La nostra línia d’actuació passa per superar i combatre determinats plantejaments en l’àmbit sòcio-laboral que tenen presència en determinats espais de lluita contra la precarietat, i neguen (…) la vigència de la dialèctica de classes i del proletariat com a subjecte revolucionari. Per a combatre aquest tipus de plantejaments cal que Endavant desenvolupi una anàlisi seriosa de les relacions de classe i molt particularment de la relació entre la lluita dels treballadors industrials i la dels nous sectors precaris sorgits de la desindustrialització, la terciarització i la minva de qualitat dels contractes així com l’avenç de l’economia submergida.
La lluita dels i les treballadores precàries i temporals i la lluita dels i les treballadores fixes de les empreses contra les deslocalitzacions o els expedients de regulació són diferents cares de la mateixa opressió de classe. I la comprensió d’aquest fet resulta essencial per establir una resposta àmplia i eficaç.
En consonància, Endavant reforçarà la seva presència i treball amb formes organitzactives i de lluita que puguin superar l’efecte devastador que la temporalitat i la flexibilitat han suposat per als models organitzatius sindicals tradicionals, al marge de la traïció històrica del sindicalisme oficial, models que no han estat capaços de respondre a aquesta ofensiva del capital. Això no exclou la ineludible necessitat d’un sindicalisme combatiu, de classe i nacional, lligat al nostre projecte d’alliberament.
A més, les polítiques neoliberals no s’han limitat a desregular i precaritzar el món laboral: serveis socials bàsics com la sanitat, l’ensenyament, les comunicacions, l’energia o els transports públics han patit un procés de privatització que ha suposat no només un empitjorament de les condicions dels seus treballadors i treballadores sobretot, sinó que han fet que més persones siguin excloses dels suposats beneficis d’un estat del benestar cada vegada més reduït. Endavant haurà de superar les mancances evidenciades fins ara i treballar en les reivindicacions i lluites socials i veïnals en defensa d’uns serveis públics, de qualitat i per a tothom.
 

La lluita pels drets dels i les treballadores immigrants

La importància d’aquest àmbit es deu a factors molt diversos. D’una banda es tracta de l’existència d’una bossa important de treballadors sense drets laborals de cap tipus, la qual cosa representa una greu regressió sobre les ja injustes condicions anteriors a l’onada migratòria, que cal afegir a la precarització dels contractes de la població autòctona i la seva inclusió en l’economia submergida.
Un segon factor és que l’independentisme no es pot mantenir aliè a un sector que representa un percentatge gens menyspreable de la classe treballadora catalana i n’ocupa precisament els llocs més desafavorits. Aquest és un risc important si els immigrants veuen amb estranyesa el conflicte nacional com una realitat aliena, cosa molt probable si es manté l’actual tendència d’integració lingüística mitjançant el castellà. Defensar els immigrants és una manera de defensar els drets del poble treballador català.
El de la immigració és un front d’importància cabdal també per motius culturals. El discurs xenòfob pretén crear una divisió en la classe treballadora per a amagar-ne els interessos comuns, però també pretén crear una divisió cultural en la societat catalana en la qual els dos grups serien els espanyols i els altres (els immigrants), divisió en la qual la catalanitat quedaria com una modalitat regional de l’hispanitat. No cal dubtar que la frustració generada per la regressió de la nostra llengua en els àmbits urbans pot ser dirigida demagògicament contra els immigrants tot responsabilitzant-los-en. Si els immigrants no veuen l’independentisme com un agent revolucionari en defensa dels seus drets i dels de tots els treballadors catalans, mai no faran seu el projecte de construcció nacional i ens trobarem amb un nou contingent de treballadors completament aliè al projecte nacional català.
El nostre enfocament de la qüestió, per tant, ha de centrar-se, a més de la defensa directa dels drets dels immigrants com a treballadors donant suport a les seves plataformes, a combatre el discurs que pretén convertir-la en un “xoc cultural” i insistir que el veritable conflicte, incloses les seves manifestacions més xenòfobes, és el resultat de l’aparició de noves capes de pobresa i marginació a les prèviament ja existents.
Endavant terballarà doncs, establint lligams i dinàmiques de col·laboració amb organismes de defensa dels drets dels i les treballadores immigrants, i fent-los partíceps del nostre projecte d’alliberament, com també realitzant campanyes pròpies de denúncia i mobilització.
 

6. SOBRE LA LLUITA SOCIO-POLÍTICA

Impulsar la creació de nous casals, i el reforçament dels ja existents, i treballar per la coordinació efectiva d’aquests a nivell nacional, per tal de constituir una coordinadora nacional de casals i ateneus populars en els propers anys. Cal tornar a donar importància a aquestes realitats en cada poble i/o barri , i que esdevinguin el punt d’encontre de la militància i d’aquesta amb l’entorn social mes immediat, esdevenint també la porta oberta per la que s’entra a formar part del moviment d’alliberament.
 

Ecologisme

Aquest àmbit té una importància decisiva per diversos motius. En primer lloc la lluita en defensa del territori implica una confrontació directa amb els projectes econòmics del capital, i amb la pròpia lògica de l’acumulació i el creixement il·limitats del model de desenvolupament capitalista. D’altra banda, la qüestió de la destrucció del territori és, com la llengua, un dels elements més cohesionadors que els Països Catalans tenen en comú.
El projecte econòmic de terciarització, íntimament lligat a la potenciació del turisme i, per tant, del ram de la construcció, va dirigit igualment a tots els territoris del nostre país. Defensar plegats el territori implica evidenciar els elements comuns pel que fa a l’economia i a la geografia, i ofereix el terreny més adient per a potenciar i afavorir la creació i consolidació d’estructures de coordinació del moviment ecologista d’abast nacional. Aquesta serà una de les missions estratègiques principals d’Endavant en aquest àmbit, i els seus militants que treballen en l’àmbit ecologista hauran d’afavorir experiències com les trobades d’entitats ecologistes, etc.
La lluita ecologista, a més, encaixa perfectament amb l’estratègia de desobediència. La resistència activa i l’acció directa son mètodes molt adients en aquest tipus de conflicte i poden obtenir un ampli suport popular i assolir alts nivells de conscienciació, organització i combativitat popular (com ja hem pogut comprovar en casos com les lluita per l’Ebre, per L’Horta, per la Bassa de Capellades…), i en alguns casos victòries.
 

7. CONCLUSIONS

Cal que la línia de treball d’Endavant se centri en l’impuls de dinàmiques de desobediència i insubmissió a les estructures d’opressió, i s’esforci a incidir en les lluites socials i polítiques dels Països Catalans, fent de la lluita municipal una expressió d’aquestes lluites en l’àmbit institucional. Aquesta línia d’actuació global s’ha d’impulsar a nivell local, comarcal-intercomarcal i nacional. És en tots aquests àmbits on hem d’estendre xarxes com a base del contrapoder, l’expressió política del qual ha de ser la unitat popular.
En la mesura que anem creant i articulant xarxes anirem sumant massa crítica que ens permeti afrontar el procés de confluència de l’esquerra independentista de cara a la creació d’un projecte rupturista amb garanties d’èxit que pugui sumar amplis sectors de les classes populars catalanes que històricament han quedat al marge dels plantejaments polítics de l’esquerra independentista.

Document on s’exposa l’aposta estratègica d’Endavant (OSAN) per enforntar-se als reptes de futur del poble treballador català. Endavant (Organització Socialista d’Alliberament Nacional) – Castelló de Rugat, Països Catalans – 12 de maig de 2001
Índex
1 Breu anàlisi de conjuntura
1.1 Marc global: el procés de Reforma política
1.2 Esgotament de l’autonomisme
1.3 El procés de construcció europea
1.4 Manca de legitimitat del sistema de democràcia burgesa
1.5 Revifalla de la societat civil catalana
2 Els reptes de la Unitat Popular
2.1 La globalització neoliberal, la nova organització del sistema capitalista, les noves formes de la lluita de classes, la necessitat d’un projecte socialista d’emancipació de classe
2.2 El fracàs de l’autonomisme i la necessitat d’una alternativa de ruptura amb l’estat espanyol
2.3 Les lluites populars, els moviments socials i l’alternativa política de transformació i alliberament nacional
3 Començant a construir la Unitat Popular
3.1 El Marc de Vinaròs
3.2 La Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista
3.3 Les Assemblees Populars Comarcals
3.4 La temporalitat
1 Breu anàlisi de conjuntura
En el marc de la globalització neoliberal, fase actual de desenvolupament del capitalisme, els Països Catalans es troben immersos en un procés de construcció europea oposat clarament als interessos de les classes populars. Les principals conseqüències d’aquest procés són la precarització de les classes populars catalanes, la seva desnacionalització a partir d’una onada homogeneïtzadora impulsada pels estats espanyol i francès, la destrucció del territori i la progressiva substitució dels sectors econòmics productius (agrícoles i industrials) pel sector terciari de serveis.
Aquest marc estructural es veu consolidat per el debilitament de les minses conquestes democràtiques arrabassades per les classes populars als estats burgesos que s’ha produït després de la segona guerra mundial. El desmantellament de l’estat del benestar amb la privatització d’importants serveis públics, l’allunyament de la ciutadania dels centres de decisió, l’augment de la repressió de qualsevol forma de protesta que qüestioni algun aspecte de l’ordre realment existent i la feixistització de la societat espanyola són elements que, en la part dels Països Catalans que es troba sota domini espanyol, es desenvolupen en un marc jurídicopolític (la Constitució espanyola) l’origen del qual cal cercar-lo en el procés de Reforma política.
1.1 Marc global: el procés de Reforma política
Aquest procés, conegut erròniament amb el nom de Transició democràtica, fou el procés de canvi de l’estat franquista a l’actual democràcia burgesa. Però aquest canvi només fou formal, ja que les principals estructures de poder (econòmic i repressiu) del franquisme varen mantenir-se intactes. La legitimitat d’aquest canvi formal descansa sobre la integració en el procés de reforma de les forces polítiques pretesament rupturistes a través del procés d’elaboració de la Constitució del “consens”.
Aquest consens es realitzà a través de les pressions de l’exèrcit davant els avanços dels moviments basc, català i gallec d’alliberament nacional, els xantatges de la burgesia en un moment de crisi econòmica i de preparació per a un procés de reconversió industrial amb els Pactes de la Moncloa i la més salvatge repressió a les lluites populars que exigien la ruptura (i no la reforma) respecte de la dictadura feixista.
Les bases del consens constitucional sorgit d’aquest procés són: en primer lloc, la negació de la legitimitat republicana i el reconeixement implícit de la continuïtat franquista amb la successió de Franco per Juan Carlos I; en segon lloc, el silenci que havia de permetre la impunitat de tots els crims de la Guerra d’Espanya, de la dictadura franquista i del procés de reforma; en tercer lloc, la instauració d’un estat d’excepció permanent (a través de l’article 8 de la Constitució) que estableix que l’exèrcit espanyol (el cap suprem del qual és Juan Carlos I) és el garant de la unitat territorial espanyola; i finalment, la consagració del mode de producció capitalista en un marc d’adaptació i integració al procés de construcció europea.
L’anomenat Estat de les autonomies, la resultant d’aquest procés, és producte de la confluència d’interessos de les classes dominants de l’estat (inclosa la catalana). Un estat descentralitzat administrativament que, no tan sols nega el dret a l’autodeterminació al poble català, sinó que el fragmenta en comunitats autònomes que tenen prohibit federar-se entre elles.
1.2 Esgotament de l’autonomisme
Avui, a principis del segle XXI, podem parlar d’esgotament de l’autonomisme, perquè s’ha demostrat que és un camí que no condueix a l’alliberament social i nacional del poble català sinó al reforçament de l’Estat espanyol i de la seva Constitució. En el seu moment, els diferents Estatuts d’Autonomia foren l’aposta de les burgesies regionals catalanes per obtenir unes quotes de poder dins el nou marc institucional que es configurava dins l’Estat espanyol. Per legitimar això, les forces polítiques suposadament representants del catalanisme (PSC, PSUC, CiU, ERC, PSPV, etc.) defensaren que els Estatuts eren les eines jurídiques que permetien accedir a l’autogovern.
Però la Constitució és molt clara en aquest punt. Les Comunitats Autònomes són marcs de descentralització administrativa, en cap cas, d’autogovern o d’autodeterminació, com alguns han volgut arribar a fer-nos creure, i els Estatuts d’Autonomia són lleis sotmeses a la Constitució espanyola i que han de ser aprovades en el Parlament espanyol.
Unes de les principals conseqüències de la fragmentació de la nació catalana en comunitats autònomes (Comunitat Autònoma de Catalunya, Comunitat Valenciana, Illes Balears i Aragó) i en tres estats (l’espanyol, el francès i l’andorrà) són els impediments objectius que s’oposen a la vertebració d’estructures d’àmbit nacional. Com a conseqüència d’aquest fet, una de les característiques principals de les forces polítiques autonomistes és el seu àmbit d’actuació regional.
Al Principat, la credibilitat des del punt de vista nacional de la coalició que ha governat en els darrers 20 anys, CiU, està essent soscavada per les contradiccions que sempre ha mantingut a nivell de projecte polític. Pesen més els plantejaments de classe, uns plantejaments que la porten a prioritzar un pacte amb la gran burgesia espanyolista (representada pel PP) que no pas els de caràcter regional que li havia permès fins ara mantenir la seva quota de poder. Pel què fa a ERC, amb la seva voluntat d’esdevenir un partit de govern que pugui prendre a CiU l’hegemonia del vot nacionalista, es veu amb la necessitat de substituir el seu discurs independentista per el de l’autonomisme crític, despullat de qualsevol aspecte rupturista. En aquest marc, el discurs més radical de les JERC, té la funció de canalitzar l’independentisme cap a les files del projecte polític d’ERC.
Al Principat, l’inevitable final del pujolisme significa la configuració d’un nou escenari polític en el qual s’hauran de situar totes les forces polítiques. Aquest fet obre la possibilitat a què una força política sobiranista i rupturista pugui obrir-se lloc com a alternativa a les forces autonomistes. El fracàs de Pujol és el fracàs de l’autonomisme, basat en el possibilisme i en la defensa de la Constitució i l’Estatut d’autonomia, i anuncia el fracàs d’altres opcions autonomistes, tant al País Valencià com a Ses Illes.
Al País Valencià, sobre la base del model autonomista i regionalista del Principat, el BNV i el Front intenten construir una força política capaç d’obtenir una representació en el parlament valencià. Per fer-ho, compten amb el suport dels seus referents al Principat, CiU i ERC respectivament. Mentre el BNV explota el discurs de la tercera via, consistent en afirmar que el País Valencià és una nació, el Front, sense sortir-se del mateix regionalisme que caracteritza el BNV, intenta explotar una mica més la idea de Països Catalans.
A les Illes, l’autonomisme està representat per partits petits com el PSM, UM o ERC. La seva incapacitat per construir un projecte nacional i d’esquerres es veu reflectida en la seva participació en l’anomenat Pacte de Progrés, un pacte construït al voltant del PSOE, que tot i representar un petit avanç en una regió del país que mai no havia deixat de ser governada pels franquistes (primer UCD, després AP i finalment PP), no condueix al redreçament nacional i social de Ses Illes perquè no qüestiona el marc jurídico-polític vigent.
Al nord de la nostra nació, mentrestant, Unitat Catalana (el referent de la qual és CiU) i el Partit per Catalunya (sorgit del Partit per la Independència) són organitzacions polítiques que, des de la dreta de l’espectre polític, s’emmotllen al marc jurídic francès. Encara avui no s’ha pogut articular una força política catalana i d’esquerres que pugui fer front a les polítiques descatalanitzadores i colonialistes de l’administració francesa.
L’autonomisme ha demostrat la seva incapacitat estructural per endegar un procés de construcció nacional per els Països Catalans, perquè reforça el marc jurídico-polític vigent i perquè contribueix a la fragmentació de la nació catalana. Ens cal, doncs, una força política nacionalista en el sentit fabrià del terme, és a dir, una força política que lluiti per la independència i la unitat de la seva nació.
1.3 El procés de construcció europea
Un altre factor fonamental que configura la realitat social dels Països Catalans és el procés de construcció europea i les seves conseqüències sobre les seves classes populars, sobre la seva estructura econòmica i sobre el seu entorn natural. Cal situar aquest procés en el marc de la configuració de la nova fase de desenvolupament del capitalisme, la globalització neoliberal. La flexibilització del mercat laboral, lluny de ser una eina per distribuir de forma més igualitària el treball i la riquesa, ha contribuït a la fragmentació i la precarització de les classes populars catalanes. Els mecanismes concrets d’aquesta flexibilització són els que caracteritzen les darreres reformes laborals de l’Estat espanyol: augment del període de cotització, reducció dels subsidis d’atur, reducció dels costos d’acomiadament i enfortiment del treball temporal i a temps parcial.
Juntament amb aquesta evolució precaritzadora del mercat de treball, i amb el suport de tota la intel⋅lectualitat neoliberal, s’està desenvolupant un procés de desmantellament de l’Estat del benestar. Sota la lògica de privatitzar els beneficis i socialitzar els costos, la burgesia espanyola està impulsant un seguit de retallades socials en els serveis assistencials estatals (educació, sanitat, pensions, subsidis d’atur,…) i una redefinició pràctica de la funció de l’estat a través de les privatitzacions, cosa que suposa la seva retirada de l’esfera econòmica.
D’altra banda, els Països Catalans s’estan convertint en una regió de turisme i serveis en el marc de la Unió Europea i de la divisió internacional del treball que es deriva del procés de construcció europea. D’aquesta manera s’està portant a la pràctica una substitució dels sectors econòmics productius (agrícoles o industrials) pel sector terciari de serveis.
Tota aquesta reestructuració econòmica s’agreuja pel conjunt d’agressions al medi natural que l’acompanya. Aquestes agressions es concreten en la destrucció del territori per la construcció de grans infrastructures de comunicacions (autopistes, carreteres, trens d’alta velocitat,…), de tipus energètic (energia nuclear, eòlica, etc.) i de cara al turisme, tant de masses, com elitista (parcs temàtics, camps de golf, etc.).
És evident la incapacitat de l’esquerra institucional de fer front a aquesta onada d’agressions a les classes populars i al territori. Ni les forces polítiques d’abast estatal — com Izquierda Unida i els seus respectius referents regionals (EUPV, EuiA i EUIB) —, ni les d’àmbit regional (PSM, ERC, IC), ni els sindicats majoritaris — CCOO (CONC al Principat) i UGT — han estat capaços d’articular una estratègia social que s’oposi al procés de construcció europea i a les seves conseqüències nefastes per a les classes populars.
1.4 Manca de legitimitat del sistema de democràcia burgesa
El model neoliberal d’Estat reprèn la teoria liberal del primer capitalisme i defensa un estat mínim a nivell de funcions, però amb el màxim de força coactiva per crear les condicions polítiques i socials que permetin el seu funcionament econòmic. Amb l’excusa de la “governabilitat” utilitza tots els mitjans de què disposa per a reprimir el descontentament social que neix de les polítiques antisocials del capitalisme, tot tractant de mantenir la legitimitat democràtica de les seves institucions. L’essència del que alguns teòrics anomenen la “democràcia autoritària” consisteix en el seu autoritarisme disfressat d’un talant suposadament democràtic. Podem trobar aquestes característiques en els Estats espanyol i francès.
D’entre aquestes caldria destacar el seu caràcter representatiu en contraposició amb qualsevol experiència de democràcia directa. La principal conseqüència d’aquest sistema és que la ciutadania s’allunya dels seus propis problemes, considerant que és feina de la classe política resoldre’ls. Amb aquest ampli marge d’autonomia els autoanomenats representants del poble es dediquen a la tasca de la fabricació del “consens” (concepte clau en la gènesi de l’actual marc polític), tasca que realitzen recolzats en els cada vegada més poderosos mitjans de comunicació. El consens, construït a través de la propaganda, és un dels elements claus del sistema, ja que és una eina que permet integrar aquelles posicions que li són directament inassimilables. La repressió policial i mediàtica, cada vegada més utilitzades, són els darrers mitjans que té el poder per deslegitimar les opcions polítiques i socials que li són crítiques.
Aquest allunyament de la ciutadania respecte de la resolució dels seus propis problemes es veu reflectit també en el paper que les grans institucions del sistema estan assumint: així, cada vegada tenen menys poders de decisió els representants més propers al poble i agafen més poder les institucions que li són més llunyanes. És el que s’anomena la pèrdua de sobirania dels estats en favor d’institucions supra-estatals amb dubtosa legitimitat democràtica com, per exemple, les institucions comunitàries, l’OTAN, l’Organització Mundial del Comerç (OMC) o el Fons Monetari Internacional (FMI). En el cas dels Països Catalans (Catalunya) aquest fet no fa sinó agreujar la manca d’institucions pròpies de sobirania nacional.
Aquesta incapacitat estructural del sistema representatiu burgès de donar eines a les classes populars per a què s’impliquin en la resolució dels problemes col⋅lectius (essència de la democràcia), es tradueix en una manca de confiança d’aquestes en aquest sistema i en els seus representants. Aquesta és una de les causes que expliquen el constant augment de l’abstenció i el descens de la participació que s’observa al nostre país elecció rera elecció.
1.5 Revifalla de la societat civil catalana
Cal entendre el lent, però real revifament de la capacitat d’autoorganització i resistència de les classes populars catalanes en aquest marc d’agudització de les agressions al poble treballador català i d’esgotament de la legitimitat de l’actual marc jurídico-polític. Aquest revifament es demostra en la gran quantitat de campanyes (amb importants nivells de combativitat) realitzades durant els darrers anys des de diversos sectors socials.
Un repàs gens exhaustiu d’aquestes campanyes arreu de la geografia catalana podria incloure el moviment veïnal i la campanya contra el rebut de l’aigua; el moviment antimilitarista i la campanya contra la ocupació militar de maig del 2000; el moviment antifeixista i les respostes a les agressions feixistes arreu del país; el moviment estudiantil i la constant denúncia contra les polítiques privatitzadores i espanyolitzadores del PP; la lluita contra la precarietat laboral i les ETT; la lluita contra les agressions sexistes; el revifament de la solidaritat internacionalista, com per exemple la campanya contra el deute extern; les campanyes de defensa de la terra a l’Horta de València, a l’Ebre, a Ses Illes, o les d’arreu del país contra el TAV; la defensa de la unitat territorial amb les mobilitzacions a València (9 d’octubre i 25 d’abril), a Mallorca (31 de desembre) i a Perpinyà (7 de novembre).
El teixit associatiu català demostra una vitalitat i una combativitat en constant creixement, però es troba orfe d’una organització política que li permeti oferir una alternativa global a l’actual sistema polític. Sense aquesta alternativa, la majoria de reivindicacions dels moviments socials són fàcilment assimilades per les forces polítiques integrades en el sistema parlamentari. Podem dir, per tant, que existeixen les condicions econòmiques, socials i polítiques que permeten l’aparició d’una alternativa política i social rupturista basada en una política d’esquerres, en la sobirania, i en la territorialitat que permeti avançar en el procés de construcció del Contrapoder Popular Català.
2 Els reptes de la Unitat Popular
La Unitat Popular que Endavant defensem ha de poder articular tot el potencial revolucionari i antisistèmic d’aquests tres grans corrents, sovint inconnexos, que són el catalanisme independentista, el moviment obrer i els diferents moviments socials sorgits durant el darrer terç del s. XX.
Per això el nostre projecte d’Unitat Popular ha d’enfrontar-se a reptes que es planteja l’esquerra i els moviments d’alliberament nacional d’arreu del món, i al mateix temps als problemes propis del nostre país.
2.1 La globalització neoliberal, la nova organització del sistema capitalista, les noves formes de la lluita de classes, la necessitat d’un projecte socialista d’emancipació de classe
El principal repte de tota l’esquerra que veritablement aspira a una superació del sistema capitalista, avui, és la necessitat de saber-se adaptar a les condicions actuals i plantejar una nova alternativa al sistema actual. El sistema capitalista dels nostres dies es troba marcat per profundes transformacions, sorgides a partir dels anys 70, amb la superació parcial del model fordista, el col⋅lapse de l’estat del benestar i el naixement d’aquest nou paradigma productiu que podríem anomenar informacional. Els darrers 20 anys, la nova organització de la producció i el canvi de la configuració de la classe treballadora han posat en crisi les anàlisis i plantejaments de l’esquerra, que ha observat com es desmembrava la classe treballadora homogènia per a la qual havia creat les seves formes organitzatives i estratègies de lluita. Cal afegir-hi també la caiguda del bloc de l’est i el canvi a una correlació de forces enormement desfavorable als pobles oprimits i a les classes explotades, tant a nivell militar, com polític i ideològic.
No ens trobem al final de la història, no ha desaparegut la divisió de la societat en classes socials enfrontades irreconciliablement, sinó que la burgesia es troba en un moment d’absoluta hegemonia, que s’expressa també en el terreny ideològic amb la proscripció de tot plantejament crític.
Avui dia ens trobem, en el marc de les societats capitalistes occidentals, amb una classe treballadora fragmentada, amb una creixent flexibilitat i inseguretat, que deixen sense capacitat de resposta davant la progressiva agudització de l’explotació i el desmantellament de totes les concessions que s’havien obtingut el segle passat. Els models d’organització basats en la producció en sèrie en grans centres de treball, els sindicats, han perdut una part important de la seva eficàcia en vehicular els interessos de classe, fins al punt que la majoria s’han convertit en un engranatge més del nou model productiu. I l’esquerra majoritària, que ja havia renunciat a qualsevol opció revolucionària, ha anat acceptant fins i tot les mesures econòmiques neoliberals sense oposar-hi cap alternativa, mentre creixien els nous explotats, els sectors socials sotmesos a l’exclusió i la marginació, treballadors precaris, temporals i aturats, sectors compostos en la seva majoria per joves, dones i immigrants, deslligats de les estructures organitzatives i aliens als programes i a la cultura política del moviment obrer tradicional.
I són aquests sectors, de manera espontània i desorganitzada, els que més han començat a plantejar lluites veritablement rupturistes, amb una forta combativitat, al marge de l’esquerra reformista en crisi, però sense plantejar cap programa polític ni estratègia emancipatòria.
Ens trobem en una situació semblant a la dels inicis de la revolució industrial, quan la resposta a les condicions immediates d’opressió i explotació salvatges es reduïa a esclats espontanis i aïllats, una lluita sense una organització i direcció que tinguessin en compte el caràcter estructural d’aquesta opressió i la necessitat de lluitar com a classe oprimida per l’enderrocament de l’ordre social burgès i la construcció d’una societat alternativa, i és per tant, una lluita abocada a la frustració, a una derrota rere l’altra.
Cal doncs elaborar i portar a la pràctica una nova estratègia d’alliberament basada en l’aliança estratègica de totes les classes populars del país per tal de construir un contrapoder popular català. Aquest s’ha de materialitzar en diverses estructures de lluita i d’organització popular que acabin abastant tots els àmbits de la societat catalana, es tracta doncs de diversificar les estructures organitzatives antisistèmiques però sempre des de la coincidència estratègica i la complementarietat de totes les formes de lluita. En aquest marc, la Unitat Popular ha de ser l’expressió política d’aquest contrapoder popular.
Només així ens podrem enfrontar, amb possibilitats reals de vèncer, a les classes dominants dels estats espanyol i francès, i a les estructures jurídiques que n’asseguren la seva hegemonia. Aquestes són les garants de la subordinació del nostre poble als interessos imperialistes del Capital transnacional. El nostre objectiu ha de ser configurar l’economia, la política i la cultura en funció dels interessos socials i ecològics de les classes populars del país per tal de que la nostra petita nació no acabi sent devorada per la voràgine salvatge de la globalització capitalista.
Així doncs, cal reivindicar la vigència del socialisme, la necessitat de plantejar una alternativa de superació de l’actual mode de producció, i de la independència, com l’únic camí viable per tal d’aconseguir-ho. La Unitat Popular ha de saber encarar aquest repte, saber plantejar una nova alternativa política per als nous temps, adaptada a la realitat catalana actual i que, al mateix temps que entronqui amb la llarga tradició de lluita obrera i popular d’aquest país, s’identifiqui amb els interessos de tots aquests nous sectors socials exclosos, dipositaris del major potencial revolucionari i de lluita. Ha de saber superar els errors i les desviacions dels models que han existit arreu, entenent el socialisme no com un objectiu estàtic, com un model rígid que cal aplicar el dia que s’arribi a conquerir el poder polític, el final del camí, sinó com un procés constant de transformació, un procés dinàmic de construcció d’una societat basada en els interessos de la majoria, en una veritable democràcia.
2.2 El fracàs de l’autonomisme i la necessitat d’una alternativa de ruptura amb l’estat espanyol
Després de 20 anys d’estat de les autonomies, que només comptà amb la contestació de l’independentisme fins a finals dels 80, els drets nacionals dels Països Catalans segueixen essent negats per l’estat espanyol. L’autonomisme, sorgit per desactivar el gran cabdal de consciència nacional catalana de finals dels 70, i per conjurar el perill d’una ruptura democràtica amb el franquisme que reconegués el dret democràtic a l’autodeterminació, que plantegés la possibilitat d’una reconstrucció dels Països Catalans, ja no fa cap servei a l’estat.
L’autonomisme, com a projecte nacional de la burgesia ha aconseguit desmobilitzar la reivindicació nacional catalana, i -subordinat als interessos del bloc de classes dominants- és incapaç d’enfrontar-se amb la ofensiva uniformitzadora de l’estat espanyol. Un estat que, en la nova conjuntura europea i global veu amenaçat el seu projecte mai assolit de vertebrar un estat- nació espanyol, i reprèn amb virulència la tendència espanyolitzadora i uniformista contra les nacions catalana, basca i gallega, amb una ofensiva repressiva contra tota alternativa política que plantegi una ruptura real amb l’estat, una ofensiva contra la llengua catalana, per imposar un model i uns continguts educatius neofranquistes, per criminalitzar qualsevol idea discrepant del seu model d’estat unitarista.
I davant aquesta bel⋅ligerància de l’espanyolisme, com a ideologia única dels dos grans partits espanyols, no només les opcions regionalistes (CiU, BNV o PSM) són incapaces de respondre, sinó que ERC, havent ja renunciat descaradament a qualsevol posicionament independentista o de reunificació nacional, malda per integrar-se en el marc jurídic i polític espanyol i, a mig termini, prendre el lloc a CiU en l’administració de la minsa autonomia del Principat.
És doncs, una conjuntura que permet l’eclosió d’un projecte com la Unitat Popular, que defensi la necessitat de la independència com a única sortida per a la nostra supervivència com a poble, que defensi la plena integritat dels Països Catalans, la nostra llengua i cultura. Un projecte d’alliberament nacional sense renúncies ni claudicacions. La Unitat Popular ha de plantejar no només la necessitat, sinó també una estratègia viable vers la independència, vers l’assoliment d’un estat propi per a la nació catalana.
Per tant, hem de veure que no podem esperar a la independència per començar a construir el país que volem, la Unitat Popular haurà de promoure un ampli moviment de desobediència civil, de deslegitimació de les estructures estatals imposades i de construcció de les pròpies, basades en el model de societat que defensem i on la participació popular esdevingui protagonista. Ha d’impulsar d’aquesta manera, en el marc de l’estratègia del contrapoder popular, la construcció nacional dels Països Catalans com un procés dinàmic, democràtic i popular, on s’oposi clarament el caràcter popular del projecte nacional català enfront de la imposició espanyola de les classes dominants.
2.3 Les lluites populars, els moviments socials i l’alternativa política de transformació i alliberament nacional
En els darrers anys, coincidint amb la crisi teòrica i organitzativa de l’esquerra, i en un moment en què aquesta perdia gran part de la seva capacitat de mobilització, han sorgit en les societats capitalistes occidentals amb força els anomenats nous moviments socials, al voltant de problemàtiques concretes com l’antimilitarisme, l’ecologisme, la lluita feminista, l’okupació de cases o la defensa dels drets dels treballadors immigrants. Aquests moviments han demostrat sovint una major activitat antagonista que l’esquerra organitzada, ja sigui pel reformisme i la integració progressiva de l’esquerra majoritària, com per la situació de marginalitat de l’esquerra revolucionària. Els nous moviments socials han sabut mobilitzar amb un discurs que ha obtingut un ressò important, i han creat espais de desobediència i de resistència davant la forta ofensiva ideològica neoliberal.
Si és evident el caràcter clarament rupturista dels moviments socials, i l’enorme vàlua del seu funcionament participatiu de cara a mobilitzar amplis sectors populars i de posar les bases d’una nova societat veritablement democràtica. Cal ser també conscients del seu caràcter sectorial i de la resistència que presenten a les organitzacions polítiques (justificada pels errors de dirigisme i instrumentalització en què sovint ha caigut l’esquerra revolucionària en la seva relació amb els moviments socials), i això els fa sovint oblidar que cal plantejar una alternativa global i política al sistema, doncs totes les lluites estan lligades.
Els nous moviments socials poden tenir la temptació de plantejar de les reivindicacions sectorials com a lluites separades i inconnexes, desvinculades d’un projecte polític clar d’enfrontament amb les estructures de dominació en tots els seus fronts, deslligades d’un projecte que plantegi la superació de les causa última de les problemàtiques que combaten.
Al mateix temps, en alguns casos, mantenen una posició ambigua respecte a l’opressió nacional que pateixen els Països Catalans, i limiten la seva actuació a l’àmbit regional o local, menystenint la necessitat d’una acció estesa a l’àmbit nacional. La por a la instrumentalització i a esdevenir corretges de transmissió de les forces polítiques organitzades, els condueix en molts casos a forçar un distanciament i a voltes fins i tot enfrontament amb les organitzacions, i aquesta descoordinació i manca de visió global de la lluita en últim terme beneficien objectivament els interessos de les classes dominants, evitant l’enorme sinèrgia que poden tenir els moviments populars en la mesura que participin en un procés d’alliberament fort, sense relacions de subordinació ni instrumentalització, i vertebrin així un ampli espai de contrapoder que pugui esdevenir l’embrió de societat socialista, participativa i veritablement democràtica.
L’experiència dels darrers anys demostra també que l’estat espanyol és conscient d’aquest perill, i utilitza la repressió selectivament, clarament enfocada a evitar aquesta possible entesa, criminalitzant els plantejaments més polítics i promovent la vessant menys crítica i més integrable dels moviments socials.
Per tant, la Unitat Popular ha de saber constituir-se en referent de tots els sectors que es mobilitzen al voltant dels moviments socials, participant en les seves lluites sense afanys d’absorció, aportant el treball militant i una visió d’esquerres i independentista. Ha de saber actuar amb una relació de respecte a les pròpies dinàmiques i formes organitzatives dels moviments socials, i treballar per una progressiva confluència dels diferents moviments socials en les lluites i en un procés comú d’alliberament.
A aquest problema, que sens dubte afecta al conjunt de l’esquerra revolucionària arreu del món, cal afegir-hi la incapacitat crònica de l’esquerra independentista catalana de saber fer arribar als sectors populars tots els aspectes del nostre projecte, i no només la vessant independentista.
Si l’esquerra independentista és certament l’única que ha sabut ja fa anys plantejar un projecte polític que defensa els interessos històrics d’emancipació nacional i de classe del poble català, només ha sabut socialitzar-ne una part, sense ser percebuda com una opció pròpia per amplis sectors de la classe treballadora i les classes populars del nostre país. Així doncs, la Unitat Popular ha de saber treballar per esdevenir referent no només de l’ampli espai independentista, dels sectors populars amb una clara consciència nacional, sinó també estar al capdavant de les lluites obreres, inscriure’s decididament en les lluites ecologistes, antipatriarcals o veïnals. Per a això cal que la Unitat Popular s’estengui més enllà del què avui és l’esquerra independentista, sàpiga establir una línia tàctica d’entesa i aliances amb tots els sectors populars, encara que en un principi no es plantegin els nostres objectius estratègics.
3 Començant a construir la Unitat Popular
És evident que la Unitat Popular és només un projecte de futur. La situació actual de l’Esquerra Independentista es caracteritza per la desorientació, la fragmentació i per la manca d’un projecte polític definit. Per tant, cal posar-nos a treballar des d’ara mateix perquè el projecte sigui viable en el futur immediat. Hem de començar a bastir els fonaments de la Unitat Popular, però partint d’una anàlisi realista de les forces amb què comptem. És imprescindible tocar de peus a terra per no generar expectatives inassolibles, ja que això pot provocar la frustració de la militància independentista, i és precisament en la militància on rau la nostra força.
Cal doncs un bon diagnòstic de la situació social, política i econòmica del país per tal d’adequar el nou projecte a aquesta realitat. Que el nostre projecte polític sigui realista és una necessitat bàsica per aconseguir transformar la realitat. Així doncs cal que ens fixem en les contradiccions i els problemes de les classes populars per tal d’oferir una alternativa real a l’ordre establert. En aquest sentit és imprescindible tenir en compte les lluites socials i polítiques que es donen actualment, i els seus protagonistes.
Hem d’assumir que l’independentisme organitzat (el conjunt d’organitzacions polítiques, sectorials, projectes municipals, casals i col⋅lectius) unit i tot no deixa de ser minoritari i políticament marginal. Però és aquest el nostre punt de partida i hem d’aconseguir configurar-lo com el nucli de l’aliança estratègica que dóna sentit a la Unitat Popular, i a partir del qual puguem aglutinar a amplis sectors socials i a diversos moviments populars per tal de que el nou projecte esdevingui l’eina de lluita de totes les persones veritablement d’esquerres i independentistes dels Països Catalans.
Hem de ser conscients que si aconseguim una entesa estratègica i organitzativa de tot l’independentisme organitzat però no aconseguim aglutinar i inserir-nos en les lluites socials i polítiques del país continuarem sent políticament marginals. Però és evident que per poder arribar a ser un subjecte actiu, i no espectadors, d’aquestes lluites cal un projecte polític definit i coherent i una estructura organitzativa dinàmica, participativa i amb capacitat d’incidència real, que sigui el referent de l’esquerra independentista.
Així doncs la tasca prioritària que hem d’afrontar és impulsar el procés de confluència de l’Esquerra Independentista amb l’objectiu d’aconseguir una entesa organitzativa i estratègica. Aquesta entesa és el nucli de l’aliança estratègica que ha de donar vida a la Unitat Popular i, com a tal, és un dels pilars sobre el qual descansarà el futur projecte. Per tant, és imprescindible que sigui sòlid i adequat a la realitat. En aquest sentit, hem de vetllar pel contingut d’aquesta entesa ja que no podem renunciar a certs principis estratègics i organitzatius si volem aconseguir quelcom.
3.1 El Marc de Vinaròs
En l’últim any s’han fet avanços significatius per a superar l’etapa de ruptura i atomització en la qual estava immersa l’Esquerra Independentista. El Marc de Vinaròs ha sigut la materialització d’aquest canvi, però hem de ser conscients de les mancances que cal superar si volem aconseguir aquesta entesa estratègica i organitzativa de l’Esquerra Independentista.
Les mancances són, al nostre parer, la poca definició dels actors i del paper que han de desenvolupar en el procés de confluència. La poca implicació de bona part de l’independentisme organitzat i l’extensió d’un sentiment d’escepticisme entre la militància independentista. La sobrerepresentació de certs col⋅lectius i persones que entorpeixen el desenvolupament del debat i que no tenen un treball polític pràctic. La manca d’un projecte polític definit i la dificultat de canalitzar el debat cap a la seva construcció. Per últim, i potser el més important, l’excessiu èmfasi en els àmbits de treball en detriment del projecte global, el qual queda en un discret segon pla.
Tot i això, entenem que el Marc de Vinaròs és vàlid per a afrontar el procés de confluència estratègica i organitzativa de l’Esquerra Independentista i, per tant, entenem que és imprescindible superar entre tots i totes aquestes mancances per avançar en la construcció de la Unitat Popular. La superació d’aquestes mancances exigeix buscar solucions i no culpables, en aquest sentit creiem que cal adoptar dues línies d’actuació complementàries. Per una banda, posar al centre del debat el projecte global (això és el contingut de l’entesa: els paràmetres ideològics, estratègics, tàctics i organitzatius que han de guiar l’Esquerra Independentista) sense deixar de treballar en els àmbits i, per altra banda, que els diferents agents polítics i socials de l’esquerra Independentista ens comprometem a aplicar una política de confluència, materialitzada en mobilitzacions i convocatòries de diades nacionals conjuntes (sempre respectant la independència dels diferents agents) i en cohesionar la tàctica i el discurs polític. Aquesta política de confluència és imprescindible per a donar solidesa i credibilitat al procés i al projecte de la Unitat Popular, ja que ningú, ni la pròpia militància independentista, es creurà el nou projecte si hi ha divisió en les mobilitzacions o si el discurs polític no és coherent.
Això no vol dir que haguem de deixar de treballar en els àmbits de treball sectorial establerts des del Marc de Vinaròs. Però si que cal, al nostre entendre, un replantejament més realista, acotant-los i establint prioritats. Des d’Endavant entenem que s’han de prioritzar sobretot tres àmbits: l’AMEI i les CUP, en tant que representants institucionals de l’Esquerra Independentista i com a part de la futura Unitat Popular; la xarxa de casals, com a teixit associatiu bàsic de l’Esquerra Independentista i, per últim, l’àmbit antirepressiu, amb la perspectiva de constituir una organització antirepressiva unitària a curt termini per poder fer front units a la repressió i la criminalització a les quals estem sotmesos.
3.2 La Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista
La política de confluència s’ha de basar en l’entesa estratègica i organitzativa de l’Esquerra Independentista. Aquesta s’ha de materialitzar en la Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista: una declaració pública consensuada entre el conjunt d’organitzacions polítiques, sectorials , projectes municipals, casals i col⋅lectius que formem l’Esquerra Independentista per, posteriorment, obrir l’adhesió a tothom qui ho desitgi, ja sigui a nivell individual o col⋅lectiu. La CNEI hauria de recollir les bases de l’entesa estratègica i organitzativa en forma de manifest, que estableixi els paràmetres ideològics, estratègics, tàctics i organitzatius de la futura Unitat Popular, que contingui explícitament un compromís amb la política de confluència i, per últim, que proposi una formula organitzativa concreta per vehicular el procés que ens ha de portar a la constitució de la Unitat Popular. Aquesta proposta organitzativa ha de partir del Marc de Vinaròs.
Des d’Endavant entenem que hi ha uns mínims ideològics, estratègics, tàctics i organitzatius als quals no podem renunciar si volem vertebrar un ampli moviment polític, social i cultural irreconciliablement enfrontat als estats espanyol i francès.

• A nivell ideològic (aprofundint en la línia esbossada en la declaració de principis aprovada en el Marc de Vinaròs),

1. Cal assumir que el procés de construcció nacional ha de passar per la creació d’un estat propi que sigui la materialització jurídica del Contrapoder Popular, i que, per tant, fundi la seva legitimitat en la lluita prèvia i posterior de les classes populars catalanes. En aquest procés, la plena territorialitat i la reunificació són elements irrenunciables.
2. Cal apostar per la superació de l’actual sistema capitalista, en la perspectiva de construir una societat socialista, però entenent-ho com un procés de construcció nou i autòcton, no pas l’aplicació de cap model preestablert. Aquest procés s’ha de basar, per una banda, en els principis de subordinació de l’economia i la tecnologia a les necessitats socials de les persones i a la protecció del medi ambient. I per l’altra banda, en que les classes populars siguin les dipositàries del poder real i no el deleguin a elits burocràtiques. Per tant, no podem renunciar, sota cap pretext, a l’autorganització popular i a la democràcia participativa en el procés de transformació socialista.
3. Hem de ser conscients que el Patriarcat és un dels puntals sobre els quals s’erigeix el Capitalisme. El Patriarcat contribueix a la reproducció de l’actual sistema de dominació a partir de la socialització de certs valors (autoritarisme, repressió sexual, acriticisme, ? ) i discriminant, per una banda, a les dones (explotant-les econòmicament i subordinant-les políticament i social) i, per altra banda, als qui no s’adapten al model sexual hegemònic (l’heterosexual monogàmic). És només abolint el patriarcat que podrem construir una societat de persones lliures, en la qual no existeixi l’opressió entre pobles i en la qual l’economia estigui subordinada a les necessitats de les persones. Cal assumir, doncs, la lluita antipatriarcal com un dels tres eixos bàsics de l’alliberament, posant-lo al mateix nivell que la lluita per l’alliberament nacional i social.

• A nivell estratègic,

1. Cal seguir una línia política rupturista respecte l’actual marc juridicopolític, amb l’objectiu de cimentar un contrapoder popular que representi els interessos del Poble Treballador Català enfront dels poders espanyol i francès que defensen els interessos de les classes dominants i del Capital monopolista mundial.
2. Cal assumir el patrimoni polític del catalanisme insurreccional, dels partits obrers d’esquerres i dels nous i els vells moviments socials. Així com apostar per una nova formula organitzativa que sintetitzi la capacitat d’incidència dels partits polítics amb el dinamisme i la participació popular dels moviments socials.
3. Cal consolidar un espai polític nacional propi, per començar a donar forma a la vessant política del contrapoder popular català.
4. Hem de ser conscients que en el procés de construcció nacional i de transformació social que pretenem impulsar ens haurem d’enfrontar a les classes dominants, als estats opressors i als poders fàctics, els quals utilitzaran tots els mitjans al seu abast, inclosa la força, per tal de que fracassem en l’intent. Per tant, cal assumir la necessitat de legitimar totes les formes de lluita, adequades a cada conjuntura, i la defensa política de les persones represaliades.
5. Cal incorporar a amplis sectors socials i moviments populars a l’aliança estratègica que és la base de la Unitat Popular.

• A nivell tàctic,

1. Cal prioritzar la desobediència popular i la mobilització de masses per sobre de la lluita institucional, però assumint la necessitat de desenvolupar aquesta darrera com a corretja de transmissió de les lluites socials i polítiques.
2. Cal dirigir-nos als sectors socials i moviments populars més propers. Per tenir credibilitat, hem de participar i aglutinar les múltiples lluites socials i polítiques del país, per tant, ens hem de centrar en les contradiccions i problemes reals que pateixen les classes populars catalanes.

• A nivell organitzatiu,

1. Cal que la futura composició dels òrgans nacionals de la Unitat Popular no estigui subjecte a pactes entre organitzacions, l’elecció ha de ser totalment democràtica i transparent sota la màxima d’una persona un vot.
2. Cal apostar per un nou model organitzatiu que sintetitzi l’eficàcia i la capacitat de transformació dels partits polítics amb el dinamisme i la participació popular dels moviments socials. En aquesta línia, el funcionament intern de la futura Unitat Popular s’ha de basar en un equilibri entre la democràcia participativa i el funcionament efectiu de la futura organització.
3. Cal assumir que la militància ha de ser el pilar fonamental de la Unitat Popular, ja que en no disposar de recursos econòmics suficients ni de difusió en els mitjans de comunicació de masses, el component humà serà la única avantatge que tindrem sobre altres projectes polítics. En aquesta línia cal redefinir el concepte de militància per poder-lo adaptar a les possibilitats que imposen els horaris laborals, les responsabilitats personals,…
4. La democràcia interna ha de ser l’eix principal que regeixi la futura Unitat Popular. En aquest sentit, és molt important evitar personalismes i establir mecanismes de control polític efectius ( òrgans executius col⋅legiats, rotació de càrrecs i disciplina militant).

Aquests són, al nostre entendre, els continguts mínims que ha de tenir l’entesa estratègica i organitzativa de l’Esquerra Independentista, la qual s’ha de materialitzar en el contingut de la Conferència Nacional de l’Esquerra Independentista.
3.3 Les Assemblees Populars Comarcals
Com dèiem més amunt, en el text de la CNEI també hi ha d’haver una proposta organitzativa per a vehicular el procés que ens ha de portar a la fundació de la Unitat Popular. Aquesta proposta organitzativa, al nostre entendre, ha d’establir una línia molt clara de continuïtat amb el Marc de Vinaròs. Per tant, cal debatre-la a dos nivells: per una banda entre els signants de la CNEI, i per l’altra banda, dins les plenàries del Marc de Vinaròs. La proposta que fem està inspirada en els intents de çomarcalització”del procés de Vinaròs, i en l’experiència dels companys gallecs que, com nosaltres, també afronten la construcció del Moviment d’Alliberament Nacional del seu país.
La proposta organitzativa consisteix en la constitució d’Assemblees Populars Comarcals. Aquestes han d’aglutinar a totes les persones independentistes i realment d’esquerres, independentment de la seva militància en altres organitzacions, i que assumeixin els principis estratègics i tàctics que marcarà la CNEI. És molt important que la composició de les APC no es limiti a la suma dels militants de les organitzacions independentistes que fins aleshores treballaven a la comarca; cal aglutinar a sectors socials en lluita ( pagesos, immigrants i obrers ) identificats amb el nostre projecte i a persones que treballen activament en lluites populars i moviments socials ( ecologistes, okupes, lluites veïnals, d’alliberament sexual, feministes,?). Hem de ser conscients que segurament molta gent que pot simpatitzar amb el nostre projecte no s’aventurarà a participar-hi des de bon començament. Per tant hem de demostrar, a partir dels fets i la pràctica diària, que l’Esquerra Independentista obre una nova etapa i hem d’engrescar a amplis sectors de les classes populars a participar en el procés de construcció de la Unitat Popular. En aquesta línia, la tasca prioritària de les APC serà treballar les problemàtiques de cada comarca d’acord amb els principis de l’esquerra independentista.
Tots els agents polítics i socials que s’adhereixin a la CNEI s’hauran de comprometre a impulsar i participar en les APC. Un cop estiguin mínimament consolidades, estarem en condicions d’establir uns criteris de representació nacional de les APC per tal de constituir la Çoordinadora Nacional d’Assemblees Populars Comarcals”, el qual seria un òrgan de representació nacional que tindria com a tasca principal vehicular el procés que ens ha de portar a la fundació de la Unitat Popular. D’aquesta manera, en establir uns criteris de representació territorial basats en la pràctica política, aconseguirem donar solidesa al procés de confluència i al projecte de la Unitat Popular. Al nostre entendre, les plenàries del Marc de Vinaròs són complementàries amb aquest nou òrgan ja que són un marc de debat en el qual hi pot participar tothom que ho desitgi, ja sigui a nivell individual o col⋅lectiu. Això permetrà donar transparència i assegurar la participació de totes les sensibilitats polítiques de l’Esquerra Independentista en el procés de construcció de la Unitat Popular.
Aquesta proposta organitzativa, per Endavant, té el gran avantatge que suposa la participació en un mateix marc organitzatiu de persones que, tot i compartir un mateix projecte polític, hem treballat durant molt temps per separat. D’aquesta manera aconseguirem anar superant les diferències generacionals i els enfrontaments intestins que ha patit l’Esquerra Independentista. Aquesta és la millor manera, al nostre entendre, de cimentar les persones que hauran de formar part de la futura Unitat Popular per anar llimant diferències i sincronitzant dinàmiques de treball.
3.4 La temporalitat
Un aspecte clau, que no podem tractar en profunditat en aquest document, és la temporalitat de totes aquestes propostes. Des d’Endavant entenem que han de ser les plenàries del Marc de Vinaròs actualment i en un futur la Çoordinadora Nacional d’Assemblees Populars Comarcalsl . les que han d’establir la temporalitat, sempre tenint en compte l’opinió dels diferents agents polítics i socials que formem l’Esquerra Independentista. Però creiem que la tasca de debat i redacció del text de la CNEI s’ha de començar a treballar des d’ara mateix amb la perspectiva de tenir-lo enllestit abans de dos anys. Al nostre parer, el procés de redacció s’ha de fer a partir d’un debat sobre els continguts de l’entesa estratègica i organitzativa (al qual nosaltres aportem les reflexions fetes més amunt) i creiem que hi han de participar els agents polítics i socials que l’hauran de signar i també les plenàries del Marc de Vinaròs. Pel que fa a la redacció definitiva es podria crear una comissió de redacció en la que hi fossin representats els agents polítics i socials de l’Esquerra Independentista que ho desitgin i algú de la Comissió de seguiment del Marc de Vinaròs.
Per últim, i a tall de conclusió, volem remarcar la importància del moment històric en què ens toca viure. Sobre les nostres espatlles recau la responsabilitat d’aprofitar una oportunitat històrica d’esmenar els errors que va cometre el conjunt de l’Esquerra Independentista durant les dècades passades i poder engegar amb èxit un procés de construcció nacional i de transformació social. Cal aprendre del passat per no ensopegar dos cops amb la mateixa pedra, però amb la convicció que se’ns plantejaran problemes nous que requeriran solucions noves i innovadores. Aquest repte no només és nostre, és de tota l’esquerra a nivell mundial, que en una època de canvis profunds a una velocitat vertiginosa es veu relegada a una posició d’espectadora impotent davant les atrocitats i la injustícia que genera la mundialització capitalista. Per tant, cal començar des d’ara mateix a treballar per crear eines de lluita adequades a la realitat de la societat catalana del segle XXI, que permetin a les classes populars catalanes esdevenir un subjecte actiu agafant les regnes del futur col⋅lectiu del nostre poble.

Declaració de principis i ponència tactico-estratègica de la I Assemblea Nacional d’Endavant (OSAN) i IV Assemblea Nacional de la PUA. Vilafranca del Penedès 23 de Juliol de 2000.

DECLARACIÓ DE PRINCIPIS

 
1- L’anàlisi marxista de la realitat
2- El subjecte revolucionari: el Poble Treballador Català
3- La triple naturalesa de l’opressió: els tres eixos de l’alliberament
3.1 Alliberament nacional.
3.2 Emancipació social.
3.3 Lluita antipatriarcal.
4- Els objectius finals: Independència i Socialisme.
5- La construcció del contrapoder popular català.

1- L’anàlisi marxista de la realitat

L’organització parteix d’una anàlisi marxista de la societat aplicada a la realitat catalana. Entenem el marxisme com a una concepció del món de base científica, que no accepti explicacions trascendents de la realitat ( materialista ), que admeti la complexitat de la realitat i la parcialitat del coneixement científic, i la necessitat d’integrar-los dialècticament en una síntesi concreta per prosseguir en la lluita per l’emancipació humana .
La configuració actual de la societat capitalista és la resultant d’una banda, de la contradicció entre l’evolució de les forces productives i les actuals relacions de producció; i de l’altra, de la lluita de classes com a conseqüència de la contradicció capital-treball inherent a la societat capitalista.
La dimensió política de la lluita de classes s’expressa per un costat, en la presa de consciència de la classe treballadora i les altres classes populars i en l’ascens de la lluita revolucionària contra l’ordre establert, i per l’altre en la planificació, gestió i utilització dels mecanismes de dominació, en mans de les classes dominants, que garanteixin la perpetuació del sistema establert.
Al llarg de la seva història, el marxisme ha sofert un procés de dogmificació i esterilització a causa de la claudicació socialdemòcrata i de l’estalinisme que van realitzar una sacralització del marxisme per justificar les seves polítiques contrarevolucionàries. En contraposició a aquestes opcions, entenem el marxisme com a un mètode científic d’anàlisi de la realitat que esdevé alhora instrument per a la seva transformació. Aquesta realitat no és estàtica i singular, sinó dinàmica i plural. Així doncs, cal adaptar els instruments teòrics del marxisme a la nostra època històrica i a la nostra realitat nacional.

2- El subjecte revolucionari: el Poble Treballador Català

Considerem que el Poble Treballador Català ha de ser el subjecte revolucionari que porti a terme la revolució socialista als Països Catalans ( Catalunya ). Aquest està format pel conjunt de la classe treballadora i les altres classes populars del nostre país. Descriurem breument la composició d’aquestes:
La classe treballadora: està formada pel conjunt dels treballadors manuals i no manuals, que es veuen obligats a vendre la seva força de treball (manual i intel·lectual) i no tenen accés la gestió del procés productiu ni a la propietat dels béns de producció i que per tant no participen en la presa de decisions que orienta la marxa del sistema. Formen també part de la classes treballadora els sectors socials desmercantilitzats, entesos com el conjunt de persones que no estan sota règim assalariat però realitzen un treball no remunerat o estan excloses, temporal o definitivament, del procés productiu (treballadors/es domèstics/ques, treballadors/es jubilats/des i estudiants de les classes populars, aturats/des).
Altres classes populars: Són un conjunt més heterogeni i, a grans trets, estan formades per:

• Treballadors qualificats estiguin o no vinculats al procés productiu que no comparteixen els interessos de les classes dominants.
• Petits propietaris i treballadors autònoms.
• Petita pagesia.

Fora del poble treballador català queden els membres de les forces d’ocupació espanyoles i franceses, dels aparells repressius, els gestors del procés productiu i els grans propietaris del mitjans de producció, enemics objectius dels interessos del poble treballador català.
Entenem que és catalana tota persona, immigrant o no, que vol nacionalitzar-se com a catalana, és a dir, aprendre i respectar la nostra llengua, reconèixer la nostra cultura i no oposar-se a la construcció nacional del nostre país. Per tant, la catalanitat és independent del lloc de naixement, de la religió i de l’origen ètnic de les persones.
A causa de la crisi de la composició social i política en què es troba el Poble Treballador Català, aquest no actua en funció dels seus interessos històrics i polítics. Des de l’organització, considerem que únicament a partir d’un procés de vertebració d’aquest com a bloc històric revolucionari és possible la supervivència de la nació catalana i l’avenç en la lluita cap al socialisme.

3- La triple naturalesa de l’opressió: els tres eixos de l’alliberament

  3.1 Alliberament nacional

La societat catalana és una societat nacional estructurada paral·lelament a les altres societats nacionals europees, a través del procés d’ascens de les classes burgeses urbanes, capdavanteres de les classes populars, dins el marc de la societat feudal. Tot seguint aquest procés, l’àmbit territorial pràcticament definitiu de la nació catalana quedà configurat al segle XIII ( amb la conquesta i repoblació del País Valencià i les Illes ), i durant els segles XIV i XV va ser una nació clarament diferenciada dins d’Europa.
Aquest procés d’estructuració nacional ha estat mediatitzat per dos poders polítics estrangers a partir del segle XVI (espanyol i francès). L’aristocràcia, en el que va suposar el primer procés de deserció nacional, es va aliar amb l’oligarquia castellana per fer front a les classes burgeses i les altres classes populars, les quals foren successivament derrotades ( Germanies, Guerra dels Segadors,… ). A conseqüència de la derrota en la Guerra dels Segadors, les comarques del nord del Pirineu foren annexionades a l’estat francès. El procés d’estructuració nacional va ser brutalment estroncat a principis del segle XVIII, amb una nova derrota de les classes burgeses i populars en la Guerra de Successió, per l’ocupació militar i la dominació política, econòmica i cultural espanyola exercida per un poder de caràcter feudal aristocràtic.
L’ascens de les classes burgeses es va produir sota aquesta situació d’opressió, la qual cosa provocà l’aliança de la burgesia catalana amb les classes dominants espanyoles. Aquest fet impossibilità l’acompliment de la revolució democratico-burgesa dins la societat catalana i, per tant, la seva consolidació política com a estat-nació modern. Entenem que aquesta aliança de la burgesia amb les classes dominants espanyoles fou la deserció nacional per part de la burgesia. Durant els segles XIX i XX la transformació burgesa de la nostra societat ha estat realitzada i organitzada en el marc de l’Estat espanyol. Així doncs, l’establiment de la burgesia com a classe dominant a l’Estat espanyol ha significat l’intent continuat d’uniformització de tots els pobles sotmesos a aquest estat, i així, l’opressió nacional ha esdevingut un aspecte necessari i fonamental de la dominació burgesa.
L’actitud catalanista d’una part de la burgesia del Principat, especialment durant els primers anys del segle XX, responia bàsicament a la necessitat d’aquests sectors burgesos d’incrementar, arrossegant al seu voltant una gran part del poble català, llur pes polític dins l’Estat espanyol. Aquests sectors burgesos han estat sempre políticament partícips i partidaris de l’aparell estatal espanyol, la unitat del qual han defensat en diferents moments històrics claus del segle XX, des del suport prestat al feixisme espanyol, en els successius cops d’estat de 1923 i 1936, per esclafar la classe treballadora i les altres classes populars en el procés revolucionari que estaven protagonitzant, fins a la participació i aval de la reforma que transformà la dictadura franquista en una monarquia parlamentària homologable pel capital europeu, conservant totes les estructures de poder polític, econòmic i militar arrabassades al poble pel cop d’estat feixista. Enfront d’aquesta situació, des de finals de la Guerra de Successió (1715) fins a la Guerra d’Espanya (1936-39) tota temptativa d’alliberament nacional ha sorgit de les classes populars catalanes, autèntiques dipositàries del programa catalanista, en contradicció amb el catalanisme burgès que malgrat el seu caràcter hegemònic, mai fou rupturista i sempre ha apostat per una política d’encaix amb Espanya. Nogensmenys, cal remarcar el caràcter principatí d’aquest catalanisme, donada la diferent estratificació social de la resta de la nació catalana.
Actualment, els Països Catalans ( Catalunya ) són una nació perquè els seus habitants constitueixen una comunitat estable formada històricament al voltant de quatre caràcters principals: la llengua, el territori, la vida econòmica i la cultura. El territori de la nació catalana està format pel País Valencià (amb el Carxe), el Principat de Catalunya (amb la Franja de Ponent ), les Illes Balears i Pitiüses, Andorra i la Catalunya Nord. Aquest està dividit per tres estats ( espanyol, francès i andorrà ) i, dins el primer, en diverses regions administratives.
La nació catalana es troba, doncs, dominada políticament, oprimida socialment i explotada econòmicament pels estats capitalistes espanyol i francès, com a expressió, el primer, d’una confluència d’interessos de les classes dominants de totes les nacions de l’estat (les catalanes incloses), i el segon, com a expressió del capitalisme francès, i tots dos com a instrument del capitalisme monopolista mundial.
Com ja hem dit, la burgesia catalana, que forma part de l’oligarquia econòmica espanyola, té els seus interessos nacionals fora de la nació catalana, ja que l’eina de dominació política que li assegura l’acumulació de capital és l’aparell estatal espanyol. Aquesta burgesia forma part de l’aliança de classes que històricament ha impossibilitat la sobirania política de la nació catalana.
Així doncs, en una nació oprimida, com la catalana, l’única via que té la classe dominant per mantenir-se com a tal és pactar amb, i com a conseqüència, incorporar-se a, la classe dominant de la nació hegemònica. Per tant, l’opressió nacional és conseqüència de l’opressió de classe i per això la lluita d’alliberament de classe, als Països Catalans (Catalunya), és alhora una lluita d’alliberament nacional, que implica la conquesta de successius objectius de poder polític català (i el corresponent trencament dels estats capitalistes opressors) fins la consecució de la independència política.
Per tant, la independència és un objectiu polític irrenunciable pel poble treballador català, en el camí de construcció de la societat socialista. Tenim present que, a llarg termini, la independència és l’única via per continuar existint com a nació, cal doncs que la nació catalana, com a nació cultural, es consolidi com a nació política, en la que el Poble Treballador Català hi tingui un paper hegemònic, per poder esdevenir nació jurídica, amb la creació de la República Socialista Catalana.
Considerem que, en aquest procés, la plena territorialitat és un element indispensable i irrenunciable per poder exercir la nostra sobirania. Així doncs, tant l’estructura organitzativa de l’Organització com l’estratègia d’alliberament, prendran com a marc la totalitat de la nació catalana.

3.2 Emancipació social

El Capitalisme és un mode de producció, sorgit del desenvolupament de les forces productives, que es caracteritza per l’aplicació de la tecnologia i l’automatització a la producció, per la propietat privada dels mitjans de producció i per la recerca del màxim benefici, que fa de motor del sistema. Així mateix, es basa en el caràcter jurídicament lliure de la mà d’obra, el control, per part dels propietaris, del capital i de la producció de l’empresa i pel paper del mercat com a orientador de les decisions econòmiques i com a distribuïdor de recursos.
La producció social capitalista divideix la societat, fonamentalment, entre els propietaris dels mitjans de producció i els que, al no ser propietaris, es veuen obligats a vendre la seva força de treball. Aquests, són convertits en una mercaderia, passant a ser un simple factor productiu, i es veuen obligats a produir a canvi d’una petita part del valor que han generat amb el seu treball, expropiant-los la plusvàlua. Així doncs, els que no són propietaris, es troben que les eines amb què treballen i els productes i serveis que generen amb el seu treball no els pertanyen, pertanyen al capitalista. Per tant, no tenen cap control sobre el seu treball ni sobre els seus mitjans de vida, la qual cosa provoca que estiguin alienats.
Aquest sistema de producció social té contradiccions internes, la fonamental és la que oposa la natura social del desenvolupament de les forces productives a l’encotillament a que estan sotmeses per part de les relacions de producció capitalistes. Aquestes contradiccions provoquen crisis i reorganitzacions del sistema. Són precisament les solucions que adopta el sistema per subsistir a curt termini les que agreugen les contradiccions i n’asseguren el col·lapse a llarg termini. Per tant, el sistema capitalista engendra dins seu les situacions i subjectes socials que acabaran per destruir el seu ordre.
El desenvolupament del mode de producció capitalista ha determinat, en bona part, l’evolució de l’estructura social, dels mecanismes de dominació polítics i dels sistemes culturals, en primer terme, de les societats occidentals i, posteriorment, de totes les societats del planeta. Durant aquesta llarga evolució, el capitalisme ha passat per diverses etapes. Els factors que han fet de motor d’aquesta evolució són, per una part, el desenvolupament de les forces productives i, per l’altra, la lluita de classes.
La formació del capitalisme s’inicia amb la colonització d’Amèrica, l’esclavatge d’Àfrica i el comerç amb orient que permeteren l’acumulació originària de capital que es troba en la base de la Revolució Industrial iniciada a mitjans del segle XVIII amb la producció manufacturera i que es consolida durant el segle XIX amb la societat fabril. Aquest desenvolupament del capitalisme entra en conflicte amb la societat feudal, les seves lleis, institucions, cultura i moral, i la nova classe emergent, la burgesia, esdevingué la capdavantera de les classes populars en la lluita per enderrocar l’Antic Règim i implantar una estructura política favorable als seus interessos de classe i al desenvolupament del capitalisme. Aquest procés va culminar durant l’últim terç del segle XVIII amb la consolidació de la burgesia com a classe hegemònica. Així durant el segle XIX, el centre de gravetat de la lluita de classes es va determinar fins a assentar-se entre la burgesia i la classe treballadora i la resta de classes populars. El conflicte entre aquestes classes, des de llavors i fins als nostres dies, ha marcat el desenvolupament del sistema capitalista.
La societat sorgida de la Revolució Industrial decimonònica permeté un desenvolupament intentéssim del capitalisme, i una concentració i acumulació de capital en mans de grans empreses monopolístiques. Com a conseqüència de la superproducció, la necessitat d’incrementar el rendiment d’aquests excedents de capital i de controlar i expoliar les matèries primes, s’engegà l’expansió imperialista dels principals estats occidentals responent als interessos del capital monopolista.
Fou al primer terç del s. XX que aquest model entrà en crisi: l’esclat de la I Guerra Mundial a conseqüència de la pugna interimperialista; la creixent força revolucionària de la classe treballadora, amb la revolució russa com a màxim exponent; els grans desajustos del sistema econòmic, que van provocar el crac del 29 i la posterior depressió econòmica; la crisi de l’estat liberal amb les noves tensions revolucionàries i l’ascens del feixisme als anys 30. Aquesta crisi es traduí en primer lloc en una reorganització de l’economia capitalista. Aquesta tasca la van assumir els estats capitalistes, que regits pel model econòmic keynesià, van regular i participar en els processos de producció i reproducció del capital (en aquest context cal emmarcar la concessió del sufragi universal masculí, de limitats drets civils i socials a la classe treballadora i la creació de serveis assistencials estatals), aquest fou el naixement de l’anomenat Estat del Benestar. En segon lloc, després de la Segona Guerra Mundial, es va establir un nou equilibri geopolític del planeta amb la consolidació de dos blocs, abanderats, respectivament, pels EUA i la URSS, aquesta divisió geopolítica va marcar profundament les polítiques econòmiques i de defensa dels estats més poderosos del planeta i les estratègies de l’esquerra revolucionària occidental i mundial. Amb aquest teló de fons, les lluites per l’alliberament de les nacions colonitzades pels estats occidentals foren un dels elements revolucionaris més importants de l’època. Posaren de manifest, amb la seva lluita, l’explotació imperialista, especialment en l’àrea controlada pel bloc capitalista, i aportaren valuosos elements teòrics i pràctics a la lluita revolucionària.
L’època daurada de l’Estat del Benestar va des del final de la Segona Guerra Mundial fins a la dècada dels setanta. Durant aquesta època, els objectius de creixement econòmic sense límits i d’arribar a la plena ocupació eren la bandera de la majoria de governs capitalistes. Aquestes pretensions van quedar definitivament descartades per la crisi de l’Estat del Benestar. Els detonants de la crisi van ser la crisi energètica de 1973 i la decisió dels EUA de desenganxar la seva moneda, el dòlar, del patró or. Les causes profundes van ser el decreixement dels beneficis privats com a resultat de la forta competència del sector públic, les millores laborals aconseguides per la classe treballadora i les altres classes populars i la crisi de sobreproducció, endèmica del sistema capitalista.
En el darrer quart del segle XX s’ha modificat l’equilibri geopolític del món, amb la desintegració de la URSS, i com a conseqüència d’això, el capitalisme neoliberal, ara hegemònic, es presenta, a si mateix, com l’únic sistema viable. Per altra banda, s’ha consumat el fracàs del model d’Estat del Benestar, la qual cosa suposa la confirmació que les tesis reformistes keynesianes són obsoletes, i els intents per fer un capitalisme de rostre humà han estat, sinó estèrils, infructuosos. Actualment la nova estratègia imperialista del capitalisme, el neoliberalisme, torna als principis d’explotació salvatge que caracteritzaren el segle XIX. Breument podem caracteritzar aquesta nova etapa per:

1. Mundialització: Actualment, tot el planeta està subordinat al procés productiu i a la lògica comercial capitalista, organitzat i dirigit per les empreses transnacionals i pels organismes mundials (OTAN, FMI, BM, OMC) controlats per les potències del centre. Així, la dialèctica centre-perifèria esdevé un element clau en el capitalisme madur. Aquesta dialèctica es materialitza en la subordinació econòmica dels països perifèrics als imperatius del capitalisme transnacional i en la divisió internacional del treball, que ha concentrat al centre els processos productius intensius en capital, regionalitzant-los per àrees geogràfiques i ha traslladat a la perifèria els intensius en treball. Tot aquest procés ha suposat la consolidació de centres de decisió econòmics i polítics, a nivell mundial, controlats per les potències del centre i pel capital transnacional, sobre els quals no existeix cap control polític.
2. Reorganització del procés productiu: Sobre la base de la revolució de les tecnologies de la comunicació i de la informació, s’han produït modificacions importants en el cicle acumulatiu del capitalisme actual. Per una banda, aquesta revolució tecnològica ha permès connectar, en temps real, tots els mercats del món, i això ha permès que el capital financer pugui fluir al marge de les fronteres nacionals possibilitant la creació d’un mercat mundial com a marc d’operació del capital transnacional. Per altra banda, es modifica la composició del procés productiu, passant del fordisme basat en la cadena de muntatge i la concentració dels treballadors en grans plantes industrials, al treball en xarxa, l’exemple més preclar del qual seria el toyotisme, on es dispersen geogràficament les unitats de producció en un procés continu de subdivisió i, per contra, es centralitzen, a nivell mundial, els centres de decisió. En aquest context és on hem d’emmarcar la precarització i la temporalitat del mercat laboral. que afecta a importants sectors de la nostra societat.
3. Desmantellament de l’Estat del Benestar: Impulsió de les retallades socials en els serveis assistencials estatals (educació, sanitat, pensions, subsidis d’atur,…) i retirada progressiva de l’estat de l’esfera economia (privatitzacions). Així, sota la lògica de privatitzar els beneficis i socialitzar els costos, el poder econòmic capitalista concep l’estat com un gendarme, que amb la pretensió d’administrar drets i llibertats, a la pràctica, només fa de suport a l’acumulació privada. Aquesta nova situació accentua la no democràcia en el mercat de capital, potenciant l’acumulació de capital en poques mans, que ja de per sí genera el capitalisme, i exercint així, una capacitat d’influència total sobre els càrrecs públics i organismes internacionals. Així, ens trobem en una situació totalment antidemocràtica en la que els tres poders -executiu, legislatiu i judicial- resten subjectes a grups no tan sols no escollits per sufragi, sinó a més a més, havent-se erigit com a màxim beneficiaris del capitalisme, volent per tant, continuar el procés d’acumulació de capital, sense tenir en compte les classes populars.

Aquestes transformacions empenyen, cada cop a més sectors socials, a la precarització de les seves condicions de vida, fruit de les pèssimes condicions laborals i la manca de drets socials que pateixen o en quedar exclosos de la dinàmica del sistema. Així doncs, aquest model de producció i distribució no és sostenible ni ecològica ni socialment, ja que, en nom del lucre i l’acumulació, suposa la destrucció de la biodiversitat i de l’ecosistema de la Terra i condemna a la població de la perifèria i a importants sectors de la classe treballadora i les altres classes populars del centre a malviure en un món d’opulència, on existeixen els mitjans materials i intel·lectuals per garantir una vida digna a tota la població mundial respectant l’entorn natural.
L’organització, el funcionament i el paper dels estats, l’espanyol i el francès en el nostre cas, estan determinats pel poder econòmic capitalista, que els utilitza per mantenir i reproduir la seva hegemonia. Per tant, l’objectiu polític del Poble Treballador Català és la construcció d’un contrapoder popular català, que trenqui els marcs orgànics de l’estructura de dominació i les relacions de dependència econòmica, política i cultural a què està sotmès el nostre país.
Un cop consolidat aquest contrapoder popular català es podrà garantir el control social dels mitjans de producció, controlats fins ara per la classe dominant, per poder gestionar col·lectivament i democràtica la producció i els recursos materials i naturals del nostre país. Aquesta gestió es farà en funció de les necessitats del Poble Treballador Català i respectant sempre el medi natural.
Entenem que la condició indispensable per poder construir una societat sense classes i de persones lliures, on no existeixi l’opressió dels pobles, és subordinar el procés de producció i la tecnologia a les necessitats de les persones, això és, posar l’economia al servei de la societat. Sota la lògica capitalista de subordinació del procés de producció, de la tecnologia i dels recursos naturals i materials al lucre i a l’acumulació, el futur de la nostra espècie i del nostre planeta estan hipotecats.
Considerem doncs el socialisme és l’única alternativa real i possible a l’actual sistema capitalista que patim. Partim de la base que la construcció del socialisme s’ha de fer en funció de la realitat específica de cada societat nacional i que això no nega que la construcció del socialisme al nostre país no pot anar deslligada de la lluita internacional contra el poder capitalista i monopolista mundial.

3.3 Lluita antipatriarcal:

La societat patriarcal i la societat dividida en classes antagòniques són dues cares de la mateixa realitat. El paper de la dona dins la societat i dins les relacions familiars ha estat determinat pel desenvolupament de les forces productives que l’han anat configurant en funció de les noves necessitats de les classes dominants derivades dels successius modes de producció. L’origen del patriarcat és doncs, molt anterior al capitalisme, i sorgeix amb la divisió del treball i l’acumulació dels primers excedents, que fan aparèixer la divisió de la societat en classes, és aleshores quan el paper reproductor de la dona (que garantirà l’herència del propietari i la continuïtat de la força de treball) esdevé la causa estructural de l’opressió que pateix. Així doncs, l’alliberament de la dona va lligat a la desaparició de les classes socials que n’esdevé una condició necessària, però no suficient.
La institució fonamental del patriarcat és la família heterosexual monogàmica que fa el paper de transmissió de la propietat, via herència, en la classe dominant i el paper de reproducció de la força de treball i de socialització i reproducció dels valors dominants en el poble treballador. El patriarcat es socialitza també a través de l’escola, l’església, l’exèrcit i els mitjans de comunicació de masses. És per garantir la continuïtat del model de família patriarcal que s’estigmatitzen i persegueixen els comportaments sexuals diferents del que els interessa: l’heterosexual monogàmic, que és alhora homòfob, adultista i misogen. Les dones que pertanyen al poble treballador català pateixen una altra opressió, a més de la nacional i la de classe, que es materialitza en: la imposició de tasques domèstiques, no reconegudes socialment (malgrat siguin imprescindibles), cobren menys per la mateixa feina i tenen l’accés restringit a determinats llocs del procés productiu, se’ls nega la capacitat de decidir sobre el seu cos, especialment pel que fa a la maternitat i se’ls nega la seva sexualitat, reduint-les a una propietat dels marits o a un simple objecte de plaer.
El patriarcat és, doncs, un fèrtil adob pel desenvolupament i la reproducció tant del sistema capitalista que patim com de les actituds acrítiques i conformistes. Considerem la lluita antipatriarcal com la lluita de dones i homes contra l’opressió que suposa. Així, l’alliberament personal és un procés constant, del que cada persona és protagonista, i mitjançant el qual l’individu deixa de ser un subjecte passiu i passa a convertir-se en un element crític amb el seu entorn i amb recursos per esdevenir subjecte actiu del canvi.
No hi pot haver una societat lliure si les persones que la formen no són lliures, i viceversa. Cal doncs, que en front a la repressió de qualsevol expressió, ja sigui de tipus sexual, d’identitat, de comportament o de relació que per les seves característiques surti dels paràmetres establerts i que, en conseqüència, posi en perill l’hegemonia del sistema defensem l’autonomia personal i practiquem l’alliberament personal com a part indispensable del procés d’alliberament global.

4- Els nostres objectius finals: Independència i Socialisme

La nostra alternativa a l’opressió nacional i l’explotació social en què vivim, es resumeix en els objectius globals de realitzar la Revolució Socialista als Països Catalans (Catalunya) i aconseguir-ne la seva independència i reunificació. Es a dir, lluitem per la construcció de la República Socialista Catalana.
Prenem els Països Catalans (Catalunya ) com a marc de lluita, perquè entenem que constitueixen la nostra nació i que, com a tal, tenim dret a disposar del nostre futur sempre i a cada moment, i a exercir lliurement la nostra sobirania col·lectiva amb independència total. Pensem que el nostre objectiu d’Independència recull -i és l’únic que ho pot fer- les necessitats del nostre poble de sobreviure com a tal, d’alliberar-nos en tots els sentits, de construir un nou model de societat i de poder fer la nostra pròpia aportació a l’evolució del món, conjuntament amb els altres pobles treballadors, en la perspectiva d’avançar en la construcció del Socialisme.
Entenem per Revolució Socialista el procés de canvi d’estructures socials i polítiques envers una societat sense classes, on no existeixi l’explotació de les persones ni l’opressió dels pobles. Cal plantejar, sota concepcions completament noves i alliberadores les relacions humanes i col·lectives; les relacions entre homes, dones, joves, treball, natura, medi ecològic, cultura, sexualitat, participació política, organització social, etc., de manera que eliminant el substrat amb el qual es fomenta la dominació burgesa, dificulti la reproducció d’aquest tipus de dominació o de qualsevol altre.
Per a nosaltres, el concepte de Revolució Socialista és indestriable de la reivindicació d’Independència, ja que creiem que el manteniment de l’ocupació i la dominació de la nostra nació respon a la necessitat del capitalisme espanyol i francès d’extreure beneficis de les nostres terres i del nostre treball. Per això ho plantegem com un únic objectiu: la República Socialista Catalana. A més, creiem que l’assoliment de la Independència és l’única forma que tenim els treballadors i les treballadores dels Països Catalans (Catalunya ) de garantir la destrucció total del poder capitalista que ens explota, i, per tant, l’única via per construir el Socialisme.
Considerem igualment indestriables l’objectiu d’Independència i Socialisme i el concepte d’internacionalisme. Pensem que la realització de la Revolució Socialista als Països Catalans ( Catalunya ) és la millor aportació que podem fer a la solidaritat internacionalista, ja que significa un debilitament de l’enemic comú: el capitalisme monopolista mundial. A més, creiem que el procés revolucionari que intentem engegar només arribarà a bon port en la mesura que sapiguem coordinar-nos amb altres processos revolucionaris d’arreu del món, provocant una situació internacional favorable a la presa del poder per part dels pobles treballadors de les nacions del món.

5. El Contrapoder popular català.

L’organització considera que l’estratègia global per a l’assoliment de la Independència i el Socialisme vé definida per la creació, articulació i difusió d’un contrapoder popular català com a vertebració del Poble treballador Català, l’expressió política del qual correspon a una Unitat Popular Catalana.
Entenem per contrapoder popular la creació i articulació en tots els àmbits i nivells (local, municipal, comarcal, nacional, social, econòmic, laboral i institucional) d’espais de participació política i social alternatius als existents, desobedients a la legalitat franco-espanyola, emmarcats dins una estratègia de construcció nacional i expressió dels interessos polítics i històrics del Poble Treballador Català.
L’expansió i vertebració d’aquest contrapoder popular ha de constituir les bases de la futura República Socialista catalana com a autèntica democràcia participativa i popular on s’asseguri la participació política del poble sense mediacions, superant les interpretacions formalistes que limiten únicament l’exercici democràtic al sufragi.
La lluita per la creació i eixamplament d’un contrapoder popular català concebut com a estratègia per a l’alliberament entronca amb la tradició històrica de resistència de les classes populars catalanes. La resistència popular a l’opressió nacional i de classe ha estat una constant de la història de la nació catalana des de la pèrdua de la seva sobirania. Davant la inexistència d’un estat propi, la societat catalana constituí un teixit associatiu de caràcter obrer, popular i horitzontal que ha esdevingut històricament el motor dels aixecaments, revoltes i insurreccions populars en defensa de la pròpia identitat i dels seus interessos de classe. Des de l’ateneisme obrer decimonònic fins a les Associacions de Veïns del postfranquisme passant per sindicats i organitzacions polítiques, la societat catalana s’ha dotat històricament d’instruments de legalitat pròpia que potencialment podrien conformar la base per a la creació d’una democràcia catalana al marge de la legalitat franco-espanyola. Aquesta protodemocràcia ha tingut diferents formes d’expressió que van des de la mobilització popular reivindicativa a la resistència armada. Actualment, i fruit de la política de desmobilització portada a terme per l’esquerra sucursalista espanyola i la burgesia col·laboracionista catalana aquest teixit associatiu es troba desmembrat i neutralitzat.
La construcció i consolidació del contrapoder popular català ha de passar necessàriament per la reactivació d’aquest conglomerat social de manera que recuperi la seva funció històrica d’oposició a l’ocupant francès i espanyol i en defensa dels interessos de les classes populars. Considerem que aquesta ha de ser una de les tasques prioritàries de l’esquerra independentista. La construcció d’una força política independentista i revolucionària ha d’anar paral·lela a la construcció i consolidació d’una àmplia força popular antisitèmica, autònoma en tot moment del moviment polític, però coincident estratègicament amb els seus objectius. Aquesta força popular hauria d’estar constituïda pel moviment obrer, els moviments socials, i el teixit associatiu que mantinguin una posició d’enfrontament a la dominació nacional i social que pateix el Poble Treballador Català. La relació simbiòtica entre ambdues forces, la política i la social, es la base del contrapoder popular català.
Considerem que la construcció des de la base d’aquest contrapoder popular i català es condició necessària i indefugible per a què en funció del seu creixement i dotant-se dels mitjans que es considerin oportuns en funció de la conjuntura política i social del moment, esdevingui poder polític, social i econòmic, constituint així la República Socialista Catalana. Entenem que la legitimitat de la República Socialista Catalana vindrà donada per què el seu assoliment no hagi estat el fruit d’una avantguarda conscient, sinó l’esforç de tot un poble que decideix assumir el govern sobre si mateix trencant les mediacions nacionals i socials. Assumim no obstant això, que la lluita per la Independència i el Socialisme portada a terme pel Poble Treballador Català generarà una situació conflicte amb els estats espanyols i francès, i per extensió amb el capital transnacional europeu i les seves estructures repressives. L’evolució d’aquest conflicte pot assolir diferents dimensions, respecte a les quals el moviment polític i social de l’esquerra independentista caldrà que les analitzi, intervent-hi quan s’escau per afavorir sempre l’avenç en la lluita per l’emancipació nacional i social de la nació catalana.
 

PONÈNCIA ESTRATÈGICA-TÀCTICA

I. L’ORGANITZACIÓ DINS EL PROCÉS DE VERTEBRACIÓ DEL MOVIMENT INDEPENDENTISTA REVOLUCIONARI

1 L’ORGANITZACIÓ:

1.1 La necessitat de l’Organització:

 
La primera i indefugible fita que ens hem plantejat és la creació a partir de la Plataforma per la Unitat d’Acció d’una organització política socialista, ja que considerem que no hi pot haver cap projecte viable per a l’articulació d’una alternativa real de l’esquerra independentista en el camí cap a la consecució del nostre objectiu, la República Socialista Catalana, sense una sòlida base organitzativa i ideològica.
L’organització socialista revolucionària d’alliberament nacional resultant ha de servir per garantir una capacitat real d’actuació política consolidada dins i fora del moviment d’esquerra independentista, aconseguir una veritable formació ideològica i pràctica de la militància, així com contribuir a l’elaboració i difusió del nou discurs ideològic que necessita l’esquerra independentista en l’actual conjuntura de crisi teòrica i programàtica en què es troba l’esquerra tant a nivell nacional com mundial. L’estructura i el funcionament de l’organització seran en consonància amb aquesta funció.
Davant la possibilitat real d’encetar un procés de vertebració de l’esquerra independentista en termes de moviment, considerem que si no esdevenim una organització socialista no podem encarar el procés de vertebració amb garanties, ja que una unitat assolida únicament des de pautes voluntaristes podria suposar veure’ns arrossegats cap a un projecte sense control, ja que fóra impossible condicionar tant els mínims ideològics de consens com les bases del plantejament estratègic de futur. La resultant podria ser un projecte feble per enfrontar-se a les estructures de dominació que es veuria abocat a la satel·lització o a la integració.
En els darrers anys, l’esquerra independentista s’ha caracteritzat per la manca d’una organització política marxista que realitzés les tasques d’anàlisi, formació i defensa dels postulats de classe des de dins d’un moviment d’esquerra independentista, i s’ha prioritzat en canvi, la vessant agitativa i els mètodes organitzatius i de treball voluntaristes sense sistematització i sense un plantejament estratègic de fons que servís de base per a la seva planificació i desenvolupament.
Constatant aquesta mancança considerem que és necessari superar el mètode artesanal de treball polític en què s’ha basat l’esquerra independentista en els darrers anys, i que la forma d’aconseguir-ho passa per l’assoliment d’una organització de nou tipus que actualitzi la forma partit, adequant-la als reptes de la societat catalana del segle XXI. Així doncs l’organització haurà de recuperar la solidesa organitzativa i la constància metòdica en els treball polític dels antics partits comunistes, però evitant caure en l’avantguardisme, el teoricisme i l’autoritarisme que afectà a nombroses organitzacions comunistes durant el segle XX i que esdevingué una de les causes dels seus fracassos.
L’organització de nou tipus no serà doncs una partit comunista a l’estil clàssic, però haurà de servir per donar solidesa teòrica i estratègica al servei del moviment d’esquerra independentista, evitant en tot cas qualsevol intent de manipulació o satel·lització del moviment per part de la mateixa organització o d’una organització aliena. Entenem l’organització socialista revolucionària d’alliberament nacional al servei del moviment independentista i no a la inversa, alhora entenem que l’organització conforma únicament una part d’aquest moviment i que aquest ha de ser plural per què hi càpiguen les diferents tendències d’esquerra independentista que puguin sorgir, amb dret a organitzar-se totes elles, sempre i quan aquesta organització no serveixi per restar autonomia al moviment.

1.2. La relació amb la resta de l’Esquerra Independentista:

Respecte a la relació amb altres organitzacions i sectorials de l’esquerra independentista cal remarcar que no plantegem l’organització com un partit de quadres de cara a dirigir un moviment de masses ampli, sinó com una part més, amb capacitat d’incidència política i social pròpia, dins el que haurà de ser un front de forces plural de les organitzacions de l’esquerra independentista.
No és realista ni desitjable, pretendre que la organització pugui esdevenir el referent únic de l’Esquerra Independentista. Tampoc no ens volem proclamar avantguarda ni direcció del moviment. L’objectiu ha de ser, amb una pràctica seriosa i cohesionada, i amb capacitat d’elaborar un discurs polític, contribuir a marcar la línia a seguir per l’Esquerra Independentista, així com enfortir les estructures unitàries que aniran sorgint en el seu procés de vertebració.
Respecte a com s’ha de realitzar el procés de vertebració d’un moviment d’esquerra independentista, considerem que per superar l’actual fase de fragmentació on ens trobem, la vertebració ha de ser gradual i realitzada a partir de les organitzacions polítiques i sectorials representatives que mantenen un treball polític d’abast nacional.
La nostra organització política treballarà des d’un principi amb la resta d’organitzacions, sectorials i col·lectius per encarar l’estratègia política adequada que condueixi a la construcció d’una Unitat Popular Catalana com a expressió política i social de l’esquerra independentista.

2. CAP A LA UNITAT POPULAR:

La situació actual als Països Catalans (Catalunya) presenta unes condicions econòmiques, socials i polítiques favorables a l’aparició d’una alternativa política i social basada en la sobirania política, una política d’esquerres i la territorialitat que serveixi d’escletxa per a l’alliberament. En el marc de globalització econòmica neoliberal el capitalisme incrementa els graus d’explotació i d’uniformització política, cultural i ideològica.
També la imposició espanyola es veu reforçada per l’esgotament de l’autonomisme sense que el regionalisme burgès hegemònic principatí i el regionalisme de la petita burgesia valenciano-balear hagin plantejat alternatives superadores de la situació de creixent descatalanització i progressiu esquarterament dels Països Catalans (Catalunya). Mentrestant, al nord de la nostra nació continua el procés de genocidi cultural i lingüístic practicat per l’administració política francesa sense que s’hagi pogut articular una força política sobiranista, catalana i d’esquerres per fer-li front.
L’ofensiva capitalista-espanyola s’expressa clarament amb l’increment brutal de la repressió a tots els nivells, fins i tot al combatre moviments socials pacífics que només plantegen crítiques possibilistes al sistema. Per contra, el conjunt de l’esquerra que ha existit durant molts anys al nostre país es troba desorientat, en franca retirada i abocat clarament a posicions cada cop més reformistes o totalment integrat al sistema.
A més a més, cal afegir-hi el pseudoindependentisme institucional, per la via del reconeixement de fet del marc estatutari i constitucional espanyol, ha abandonat qualsevol estratègia de confrontació amb l’estat i a la pràctica l’objectiu de la independència i la reunificació nacional, i no representa més que una opció suaument tenyida de socialdemocràcia de les classes mitjanes liberals per assolir un millorament autonòmic de l’autonomia al Principat.
De la mateixa manera tampoc sembla possible que les opcions regionalistes tenyides de nacionalisme que han rebrotat tant a les Illes Balears i Pitiüses com al País Valencià vulguin anar més lluny que imitar el fracassat model burgès regionalista al Principat de Catalunya Cap d’aquestes opcions pot plantar cara a la creixent situació d’opressió nacional i social del nostre poble. Per contra s’observa que cada cop són més els sectors, sobretot joves i no organitzats, que plantegen lluites -de classe i nacionals- clarament rupturistes i amb alts graus de combativitat, però que no tenen cap plasmació política ni social per la manca d’una estratègia i d’un projecte polític.
És en aquest context que plantegem la necessitat estratègica de construcció d’un contrapoder popular, expressió dels interessos de la classe treballadora i les classes populars catalanes, d’un moviment, polític, i alhora social i cultural, enfrontat irreconciliablement amb l’estat capitalista espanyol, expressió dels interessos del capitalisme i de la negació dels nostres drets com a poble. Cerquem un contrapoder creixent, que impulsi dinàmiques de desobediència i de democràcia participativa, embrió del nostre objectiu de República Socialista Catalana.
L’instrument de lluita política de masses i institucional d’aquest contrapoder ha de ser la Unitat Popular Catalana, en què s’hi trobin representades inicialment les organitzacions (polítiques i sectorials) de l’esquerra revolucionària independentista, si bé caldrà ser capaç d’anar-hi integrant molts altres sectors que ens són propers, des de l’ala esquerra del pseudoindependentisme institucional fins als sectors més conscients nacionalment de l’esquerra reformista, passant per infinitat de gent o col·lectius combatius (a nivell nacional o social) que avui es troben aïllats i que es troben macats d’un referent.
Cal ser conscients que l’Esquerra Independentista, unida i tot, no deixa de ser socialment molt minoritària, marginal, i que un projecte sòlid d’Unitat Popular precisa arribar a molta més gent. Cal plantejar-se des d’un principi la necessitat d’ampliar la nostra base social. Per la qual cosa cal abandonar de socarrel certes actituds autistes i endogàmiques pròpies del període agitatiu de l’esquerra independentista, per cercar un contacte estret i permanent amb el conjunt de la societat.
(…)

2.1 La construcció de la Unitat Popular Catalana.

A partir d’aquesta conferència, i de la declaració resultant, es pot iniciar un procés més sòlid cap a la consecució de la Unitat Popular que haurà de ser l’expressió política dels interessos del Poble Treballador Català. Una Unitat Popular que serà producte d’un treball i debat ampli, i que ara no podem definir exhaustivament, però que nosaltres entenem com a aliança estratègica de diferents forces polítiques, que no haurien de desaparèixer per força, però on també hi tindran cabuda totes les persones i sectors que sense pertànyer a cap organització, apostin per l’alliberament nacional i social i reconeguin la legitimitat de totes les formes de lluita adequades a cada conjuntura.
La Unitat Popular tindrà caràcter assembleari i estarà estructurada en assemblees comarcals i locals. Els òrgans de direcció hauran de ser escollits democràticament per les bases en una Assemblea Nacional on tinguin igual representació i poder tots els militants. Tots els organismes sectorials i les organitzacions polítiques de l’esquerra independentista hauran de reconèixer la Unitat Popular com a referent, encara que mantinguin una total autonomia organitzativa, i caldria que aportessin la seva experiència i opinió en els debats i discussions que es donin en la Unitat Popular sobre cada lluita sectorial.
Les organitzacions polítiques que la recolzin no hi seran representades com a tals, per garantir l’autonomia del moviment, tot i que s’admetrà la doble militància. Pel que fa a la nostra organització, es considera que no cal que es dissolgui dins de la Unitat Popular, doncs es mantenen igualment les seves funcions.
A més a més, pel fet que la Unitat Popular serà un front ampli d’esquerra rupturista independentista, l’Organització hi aportarà el seu esforç i treball des d’una perspectiva marxista i independentista, caldrà seguir mantenint una capacitat d’incidència real (amb formació de militància, poder de convocatòria, lluita ideològica…), sense prejudici de treballar en tot moment per enfortir la Unitat Popular com a objectiu estratègic prioritari.
(…)

II. LÍNIA POLÍTICA DE L’ORGANITZACIÓ A NIVELL COMARCAL I LOCAL

El treball de base als pobles i als barris, a les viles i ciutats del país és un element central de la lluita per l’alliberament nacional, social i personal. Creiem que l’organització popular de base des d’una perspectiva independentista, socialista i antipatriarcal, té un paper clau en el procés de construcció nacional i en la consolidació d’una alternativa real a l’ordre establert.
La distribució territorial del país fa que la nostra realitat social no sigui homogènia. Hi ha dos factors essencials de diferenciació territorial. En primer lloc, l’àrea d’influència de les nostres ciutats, al voltant de les quals hi ha una realitat econòmica, política i social diferenciada de la de les zones rurals. En segon lloc, la divisió administrativa imposada sobre la nostra nació per part dels estats espanyol i francès, i les diferents estratègies que històricament han pres, en els diferents territoris del país, les classes dominants autòctones per beneficiar-se de l’opressió nacional.
Cal, però, tenir en compte altres elements com el volum i el grau d’integració de la immigració vinguda d’altres parts de l’estat espanyol. Aquestes diferents realitats, que juntes formen la nostra nació, ens obliguen a adaptar el discurs i la pràctica de l’Organització a la realitat concreta que pateix el poble treballador. Aquesta tasca és responsabilitat dels comitès locals i les assemblees comarcals, cal tenir present que, per sobre les diferències territorials, la pràctica i el discurs de l’Organització han de mantenir, a tot el país, coherència i unitat.
D’aquesta manera aconseguirem bastir, i acumular forces entorn, d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal. La tàctica de l’Organització en política local es centrarà, principalment, en respondre a les agressions que pateix el poble treballador català i a proposar alternatives que permetin el creixement i consolidació del contrapoder popular.
Aquestes agressions es materialitzen en la precarietat laboral, en l’exclusió social, en la indefensió davant les estratègies empresarials, en les discriminacions per raons de gènere o opció sexual, en la impossibilitat dels joves per independitzar-se, en la impossibilitat d’adquirir un habitatge digne, en la pujada dels impostos, directes o indirectes, que afecten a la classe treballadora i les altres classes populars i la baixada dels de les empreses i els de les classes dominants, en la destrucció del medi natural del nostre país, en la privatització i elitització de l’ensenyament i en els intents de genocidi cultural conta el nostre poble.
Els sectors socials que més pateixen aquestes agressions són les dones, els joves i els immigrants, i a més, són els sectors socials amb menys capacitat de resposta. Cal doncs, que els comitès locals de l’Organització creïn marcs de treball i línies d’actuació per resistir i respondre a aquestes agressions. Per altra banda, cal donar suport actiu a les reivindicacions locals dels i les treballadores. Així com mantenir relació amb sindicats combatius i amb grups de treballadors organitzats que tinguin implantació local.
Cal, també, impulsar i participar en els moviments socials ( ocupació, veïnals, per la llengua i la cultura catalana ) que denuncien i posen al descobert les injustícies i l’arbitrarietat del sistema econòmic i de l’opressió nacional que patim. Cal doncs, que els comitès locals de l’Organització tinguin un paper actiu en les lluites contra l’especulació, les veïnals i en defensa de la nostra llengua i la nostra cultura, aportant una perspectiva independentista, socialista i antipatriarcal a cada lluita concreta per emmarcar-la en la lluita global per l’alliberament.
Una altra tasca important dels comitès locals és treballar en defensa del medi natural i per una gestió racional dels recursos naturals del país, ja que sota la lògica capitalista de lucre i acumulació correm el perill que la diversitat i la riquesa natural del país siguin destruïts en nom del màxim benefici. Cal doncs, impulsar les lluites contra les infrastructures que agredeixen el medi natural, perquè els transports públics siguin efectius i gratuïts, pel tancament de les centrals nuclears, per tenir un pla nacional efectiu de tractament de residus i contra la impunitat de les empreses en contaminar els nostres rius i el nostre Mar i per tenir un pla hidrològic que posi fre a la desertització i que reguli i administri l’aigua de forma racional i sostenible.
Cal, també, que els comitès locals de l’Organització tinguin un paper actiu en la lluita contra les agressions racistes i xenòfobes que pateixen els immigrants. Aquests, en fer de mà d’obra barata, precaritzen, involuntàriament, el mercat laboral. Aquest fet és instrumentalitzat per l’extrema dreta, el discurs de la qual argumenta que els immigrants són la causa de tots els problemes dels treballadors del país, així els immigrants fan el paper de cap de turc. Per això cal que els comitès locals s’esforcin per desemmascarar les causes reals dels problemes que pateix el poble treballador català i treballin activament per la integració dels immigrants.
Cal també que els comitès locals de l’Organització impulsin i promoguin una actitud d’insubordinació i rebuig a les forces d’ocupació i els cossos repressius ( Exèrcit espanyol, Guardia Civil, Policia espanyola, Mossos d’Esquadra ), posant al descobert i denunciant les múltiples arbitrarietats i abusos de poder d’aquestes institucions repressives. Així el treball antirrepressiu de denúncia, agitació i mobilització, a nivell local, ens permetrà posar al descobert les causes profundes de la repressió al poble treballador; la necessitat del capital d’explotar les nostres terres i el nostre treball per mitjà de l’ocupació i la dominació política de la nostra nació.
Per últim cal que els comitès locals de l’Organització treballin en els àmbits associativo-cultural i municipal-institucional, fins ara poc treballats, des dels quals poguem crear una base sòlida sobre la qual bastir, i acumular forces entorn, d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal

• àmbit associativo-cultural: En aquest àmbit, cal que els comitès locals de l’Organització es relacionin i participin en el teixit associatiu local, dinamitzant les activitats culturals des d’una perspectiva independentista, socialista i antipatriarcal. Cal potenciar la cultura popular catalana com una eina per entendre i transformar la realitat que patim, oposant-la a la cultura americanitzada, consumista i alienant, controlada per les grans empreses de l’oci i per les institucions polítiques. Cal també potenciar l’ús social de la llengua catalana, treballant per una autèntica normalització i fer front a les continues agressions que pateix. Així mateix, cal desemmascarar als grupuscles espanyolistes, que sota el discurs de la tolerància, donen cobertura ideològica al genocidi cultural que, des de fa segles, pateix el nostre poble.Per altra banda, cal potenciar les festes i tradicions populars del nostre poble, sense caure en la folclorització, per aconseguir que les relacions socials de lleure de la classe treballadora i les altres classes populars no tinguin només el marc consumista dels grans centres comercials o les grans discoteques. Així podrem crear marcs de relació, entre joves i grans, entre homes i dones, on el consum i l’aïllament no hi tinguin un paper central. Per tot això, cal potenciar la creació de casals i ateneus populars independentistes i d’esquerres, o participar en la dinamització dels que ja existeixen. Cal que en aquests casals i ateneus populars s’hi incloguin diverses sensibilitats, independentistes i d’esquerres, per consolidar i ampliar la base social de l’esquerra independentista. D’aquesta manera aconseguirem anar acumulant forces entorn d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal. Un cop es vagin creant aquests casals i ateneus populars, juntament amb els que ja existeixen, caldria que es coordinessin, independentment de l’Organització, per crear una xarxa nacional de casals i ateneus que siguin el referent del foment de la cultura popular catalana i de la defensa de la llengua.
• Àmbit municipal-institucional: La presència de l’esquerra independentista a les institucions, ara com ara, s’ha de cenyir estrictament als ajuntaments i, per extensió, si s’escau, als consells comarcals. En aquest àmbit institucional, el més proper al poble treballador, és on hem de centrar els esforços per començar a conquerir quotes de poder institucional. A molts ajuntaments del país l’amiguisme, el caciquisme i la poca transparència són fets corrents. Aquests fets obren les portes a que una opció rupturista, oberta i participativa, rebi el suport de sectors del poble treballador. Així doncs, aquest àmbit serà també un espai des del qual poguem articular i acumular forces entorn d’un projecte polític independentista, socialista i antipatriarcal. Per això, cal que arreu del país, on sigui possible, els comitès locals de l’Organització impulsin la creació de Candidatures d’Unitat Popular (CUP), dins les quals s’aglutini als sectors independentistes i d’esquerra coherent del municipi. Caldria que les CUP que es creïn, i les que ja existeixen, es coordinessin, independentment de l’Organització, per començar a articular un referent municipal, amb unes mínimes línies d’acció comunes, a nivell nacional. Pel què fa a l’Organització, impulsarà, a nivell nacional, una escola de formació en política municipal, oberta a tothom qui hi estigui interessat. Pel què fa a la política d’aliances, creiem que cal tenir present que la tasca principal de les CUP ha de ser fer oposició activa i que, per tant, no s’ha de prioritzar els pactes. Tot i això, la realitat municipal del país és molt diversa i es poden donar casos en que un pacte suposi un pas endavant per la CUP i que aquest no vagi acompanyat de cap contrapartida política. Així doncs, en última instància, depèn de cada CUP determinar la política d’aliances que cregui més convenient. Per últim, cal dir que el treball local de l’Organització ha de mantenir un equilibri entre els diferents àmbits i coordinar-los tots per aconseguir articular una alternativa local independentista, socialista i antipatriarcal. Així la tasca institucional no ha de monopolitzar el treball, és més, aquesta s’ha de subordinar a la lluita global i fer de corretja de transmissió de les lluites que es porten a terme fora de les institucions.

En parlar de política local, no podem passar per alt la divisió territorial natural del nostre país; la comarca. Aquesta és un territori amb una certa unitat, adquirida per la barreja de condicions naturals (sobretot hidrogràfiques i orogràfiques) i de demarcacions històriques, econòmiques i jurisdiccionals. Així doncs, les comarques són un element cabdal en l’organització territorial del país.
Per tant, la nostra estructura organitzativa s’ha d’ammotllar a la distribució comarcal del país. Pel què fa a la política local, la coordinació i el treball planificat a nivell comarcal és clau per sumar esforços i incrementar la capacitat d’incidència social dels diferents nuclis locals de l’Organització en les respectius municipis.
Cal impulsar la coordinació i el treball conjunt, a nivell comarcal, ja que al formar una realitat territorial específica, les problemàtiques, normalment són compartides per diferents municipis. Per altre banda, treballar a nivell comarcal obre més les perspectives de treball local i proporciona un nivell organitzatiu clau d’interrelació entre les estructures locals i les nacionals de l’Organització.
Així doncs, l’organització comarcal és clau en l’articulació nacional de l’Organització, tant pel què fa a la democràcia interna, ja que és l’àmbit des del qual s’ha de realitzar i canalitzar el debat de les bases sobre els afers nacionals, com pel què fa a l’estructuració organitzativa, per mitjà d’un aparell executiu nacional que tingui responsables a cada comarca.