Article d'oiinió
Simon Vázquez, militant d'Endavant (OSAN) Barcelonès

 

Blocar l'entrada al parlament ha estat un encert estratègic

Aquesta frase l'hem llegida avui (17.06.11) en un diari digital, ai no! hem llegit aquesta, “Blocar l'entrada al parlament ha estat un error tàctic” la deia un intel·lectual, no és important qui ho ha dit, la qüestió ha estat que mentre les canilles de gossos bordaven i no paraven de bordar, la moderació ens ha inundat des del periodisme independent fins a la premsa revolucionaria (podem trobar editorials de diaris independents com Vilaweb fins a editors de Kaosenlared defensant la democràcia burgesa i fent condemnes a la barbàrie).

Hem hagut de sentir, des del moderats un no era això, un així no,… un no hem de perdre el respecte,… Uns estan a sou del sistema d'altres han caigut al parany de les bones maneres, de les formes,… Han tornat les condemnes, les excuses, però sobretot ha tornat l'autoodi, la por, aquella por que havíem perdut dies enrere ara la tenim a quedar malament, a no ser el que ens diuen que som, borden i tenim por i la nostra por fa que bordin més.

Haurem de dir un cop més davant dels discursos majoritaris, davant de la gran massa, davant de l'autoodi, davant de la por, blocar el parlament ha estat un encert estratègic, hem portat la confrontació a les portes dels que exerceixen el poder autonòmic. Nosaltres, la democràcia, el poder del poble, l'assemblea, hem anat als usurpadors d'aquest poder i hem pretés que no l'exerceixin, hem atacat els pilars del sistema i hem vist que no són gegants, ni tan sols molins, són patètics gossos que també poden tenir por, i la seva por ens va treure la por, durant minuts, durant algunes hores, aquesta por perduda no ens l'hem creguda no l'hem sabut assimilar, i ens hem tornat a tancar en nosaltres mateixes a discutir sobre mitjans sense veure els fins, hem entrat al seu debat.

El nostre debat no ha de ser violència sí, violència no, ni tan sols sobre si es va utilitzar o no la violència el dimecres, ni si hi havia infiltrats, ni si la no-violència, ni si el pacifisme, tan sols hem de debatre sobre objectius i hem de treballar per assolir-los. Tenim un programa, obert, en debat, no tancat, amb moltes llacunes, buits i dubtes, però és el nostre programa, ara l'hem d'aplicar, ens hem de bastir de moltes tàctiques i d'una estratègia, aturar-los fins que s'en vagin.

És l'hora d'aturar-los, de bloquejar-los, hem de transmetre la consigna, si ells no ens deixen treballar,  no ens deixen viure, ni decidir sobre nosaltres mateixes, si no ens deixen en pau, no els deixarem governar, exercir la democràcia és exercir el dret a la desobediència de les lleis i les institucions injustes. Per acabar, recordarem l'article 35 de la Declaració dels Drets de l'Home i el Ciutadà del 1793: Quan el govern viola els drets del poble la insurrecció és per al poble, i per a cada porció del poble, el més sagrat dels seus drets i el més indispensable dels seus deures.

Article d'opinió
Roger Sanchez , militant d'Endavant (OSAN) Barcelonès

Article publicat a A Destemps

 

Certament, cal més distància en el temps per reflexionar sobre alguns fets i veure’n les seves conseqüències amb perspectiva històrica, però la urgència de combatre la maquinària propagandística del poder exigeix una ràpida resposta, fins i tot a risc d’analitzar erròniament alguns aspectes. Però cal fer-ho, cal proposar (ja no em puc avançar, perquè sé que vaig tard) noves idees per contrarrestar la reacció i repressió més ferotges.

I fem-ho amb alegria: si carreguen contra naltros, és que anem pel bon camí! (patiria més si ens haguessin seguit lloant). Sense més dilació, uns apunts en ras i curt.

Tres victòries

1. Les impressionants mobilitzacions del 14 i 15 de juny són històriques. I ho són per moltes raons que ara no convé entrar en detall per no allargar innecessàriament aquest text (que es vol de ràpida difusió), però bàsicament per un motiu molt clar: van ser capaces de congregar milers de persones tant la nit del 14 com el matí del 15 amb la clara consigna d’aturar el Parlament. Es va acampar fora la nit del 14 (prèvia arribada amb columnes des de diferents punts), es va rodejar el Parlament el matí del 15 i es va aconseguir bloquejar-lo (no 100%, cert) i dificultar-ne el normal funcionament durant més 12 hores (si comptem només aquell dia). Ni les porres, ni les piloteres, ni la recent brutalitat patida el 27 de maig van fer desistir a milers de persones de la necessitat de ser-hi i plantar cara. Fet i fet, allà hi havia gent aturada, gent que va fer campana de classe, gent que va deixar d’estudiar per un dia, gent que es va agafar festa un dia a la feina, o gent que hi va anar l’estona que li permetia el seu horari laboral. Tot això mostra la determinació de persones de totes les edats alhora de plantar cara a les retallades i agressions que els i les treballadores patim per part de polítics i empresaris, és a dir, dels que gestionen i es beneficien del sistema capitalista.

2. Fer que el president de Catalunya hagi d’entrar el Parlament en helicòpter és una victòria en si mateix. Fins ara, només teníem por les oprimides, les que patim la violència estructural d’un sistema pervers que només ens vol per explotar-nos (les cares de la violència estructural són tantes que mereixen un capítol a part). El dia 15, però, tot un president de la Generalitat, escortat per homes armats, va tenir por d’una part del seu propi poble, uns milers de persones que per armes només tenien les mans, les consciències clares i la determinació de qui no té res més a perdre que les cadenes i que estaven rodejades per centenars d’energúmens fortament armats amb porres, piloteres, pistoles, gasos i armadures amb les que colpegen per encara fer més mal. Tot i així, qui es va mostrar poruc fou el senyor Artur Mas, qui de ben segur que s’esperava que ser president de la Generalitat fou un camí força més planer que el que està vivint des que va assumir-ne el càrrec.

3. Així mateix, el trasllat de les situacions de malestar, por, neguit, pànic o ‘agressions’ que van rebre alguns/es dels/es parlamentaris/es, és també una victòria, perquè per una vegada han pogut sentir, en una molt ínfima part –cal destacar-ho-, la sensació de desesperació continua que vivim naltros. Fins ara, tota aquesta gent que ens retalla drets en sanitat i educació, que gestiona les nostres vides com si fossin números, que no dubta en enviar-nos la policia per reprimir-nos o en fer-nos fora de casa si no podem pagar, tota aquesta gent que seguien vivint en un núvol perquè per molta crisi que hi hagués ells/es no la patien i en restaven al marge, ara, tots/es ells/es han vist com la ‘crisi’ els picava a la porta de casa. S’han trobat cara a cara amb algunes de les milions de persones desesperades que cada dia pateixen múltiples atacs de la violència estructural que ells/es no fan sinó perpetuar. Tard o d’hora els havia de tocar, no podien pensar que en viurien sempre al marge. “O socialitzem la riquesa o socialitzem el patiment” és una consigna que fa temps que moltes persones coregen en manifestacions i que els polítics, o bé no escoltaven o bé en feien mofa.

Una lliçó ja sabuda

Com era de preveure, la reacció dels mitjans d’informació no s’ha fet esperar, i els atacs, desprestigis i deslegitimació de les reivindicacions han passat acceleradament cap a una criminalització exagerada dels fets. Perquè cal tenir present una cosa: fins ara, alguns mitjans s’havien mostrat més o menys condescendents amb ‘el moviment dels indignats’, que resultava caure molt simpàtic a gairebé tothom. Però si tenim una mica de coneixement històric, veurem que mai els mitjans d’informació són benèvols amb els i les revolucionàries, o dit al revés, mai cap moviment que qüestioni d’arrel les estructures d’un sistema, serà ben vist o caurà simpàtic a qui viu d’aquest sistema. Els mitjans d’informació massius, com a gossos del seu amo (polítics, empresaris, etc.) que són, mai mossegaran la mà de qui els dóna de menjar.

De sempre, els grans mitjans han volgut atacar el moviment, perquè no els agrada en el fons, en el que proposa i vol de debò (canviar la societat d’arrel), però les formes (tant assimilables pels sistema) els feia impossible de criminalitzar-lo. En una societat que es basa molt més en l’estètica que en l’ètica, els mitjans estaven lligats de mans. Ara, s’han llançat al que desitjaven de fa temps: criminalitzar el moviment. Però no per les formes, sinó perquè els molesta realment el que pugui arribar a plantejar en el fons. No debades, ja feia setmanes que molts mitjans s’inventaven notícies per començar a canviar l’opinió pública (o publicada, més ben dit), que es mostrava molt favorable a aquest moviment.

El recurs a l’estigmatització de la violència no policíaca ha anat de perles per fer canviar d’opinió a les ‘ments benpensants’ i a tothom qui no pensa pel seu compte sinó que segueix allò ‘políticament correcte’. En definitiva, res de nou.

La consigna

Clara i concisa: cal trencar amb el discurs hegemònic, cal desmentir totes les mentides (pures, dures i malintencionades) dels grans mitjans d’informació (començant per TV3), cal que tothom sàpiga què va passar realment i què no (no pot ser que fem escàndol per un jersei pintat i no per un braç trencat per culpa d’un policia el 27M) i cal sortir al carrer. El diumenge 19 de juny tenim un repte molt important davant nostre: cal que la manifestació sigui el més multitudinària possible.

Aquí no ha canviat res: t’agradi o no t’agradi el que va passar, hi estiguis o no d’acord, les reta
llades s’estan aplicant, i això ho patirem tots i totes. Quan no puguis escolaritzar ton/ta fill/a, quan no puguis accedir a la sanitat pública, quan et facin fora de casa, etc., pensa qui n’és realment el culpable: precisament, aquell/a que no té problemes en pagar-se una sanitat i educació privades i viure en dues o tres cases diferents i de propietat. I la llista podria ser molt llarga.

Així com és possible aturar els desnonaments, també és possible aturar les retallades: ‘només’ cal que siguem més i demostrem la nostra força. El diumenge 19 tenim una cita important, però també, abans i després del 19, en cada una de les moltes assemblees populars que fa setmanes que treballen en barris, viles i pobles d’arreu dels Països Catalans i més enllà.

Per acabar

Hi ha una dita, o un proverbi (ara no n’estic segur), que diu que quan algú assenyala a la lluna, només els estúpids miren el dit. El dia 15, el ‘dit’ van ser els milers de persones que romanien fora del Parlament, sense por, amb determinació, sense res a perdre, amb tot un món per guanyar; la ‘lluna’ (o la poma podrida, més ben dit) era el Parlament i qui viu a costa nostra sense despentinar-se, fins i tot en temps de crisi (cal que parlem de sous vitalicis o dietes desborbitades?).

Que els arbres no ens impedeixin de veure el bosc. Encara ens queda molt de camí per fer… si és que realment volem canviar les coses d’arrel.

Article d'opinió
Jordi Aldeguer i Fenoll, militant de la COS i d'Endavant (OSAN)

Les massives manifestacions d'aquest diumenge convocades pel “moviment 15-M” ens permeten fer una primera lectura, que tot i que ràpida, considere certa; els sectors de les classes populars més receptius al discurs anticapitalista (que no dic que tothom que ahir es manifestava ho siga…)  ja comencen a estar farts d'aquesta situació econòmica i de les polítiques neoliberals que des de les diferents institucions polítiques i econòmiques s'impulsen. El suport popular a les mobilitzacions continua intacte.

Després de la criminalització escopida pels mitjans de comunicació massius, molts vam témer un retrocés en l'impuls de la gent que fins ara mirava amb simpatia aquestes mostres (tèbies encara) de rebel-lia, però l'èxit aclaparador de les mobilitzacions ens demostra -així ho crec- que el poble està esperant gestos més agosarats.

L'escenari polític que tenim al davant ens portarà una tardor que s'espera “calenta”:
 
-La Generalitat principatina prepara noves mesures privatitzadores, donant el cop de gràcia als ja febles serveis públics de Sanitat i Educació.
 
-L'atur tindrà un repunt quan la temporada d'estiu acabe i totes les contractades temporalment a l'hostaleria i la restauració tornen a l'atur.
 
-L'Estat espanyol viu dia a dia la dificultat de vendre el seu deute públic, esperant ciri en mà que l'estat grec i portuguès no acaben de trontollar i ens “contaminen” encara més.

I doncs? Què podem fer? Continuar tibant la corda, amb gestos valents i ferms!
 
 Aquest gran pas polític valent, digne i rebel, pot -i crec que- ha de ser la Vaga General.
 
Defense la convocatòria d'aquesta Vaga General per tres grans qüestions:
 
a) Apoderar la gent amb la consciència que sense els treballadors (i la nostra explotació) no hi ha capitalisme (car es basa en l'apropiació del benefici que generem).
 
Malauradament la gent no n'és del tot conscient que sense el nostre treball no hi hauria l'enriquiment indecent al que han arribat els burgesos i burgeses d'aquest país nostre, i de tot el món.

b) Dissuadir als governs autonòmics i espanyol que pel camí de les retallades i els rescats a les grans empreses es toparan amb la nostra resistència. L'Estat espanyol ha d'aplicar les mesures que els hi dicten des dels organismes capitalistes internacionals com l'FMI o la UE, i no les aturarà per res, però una resposta massiva pot continuar acumulant forces que en un futur no massa llunyà faça trontollar l'estabilitat política, que provoque

c)Un augment de l'inestabilitat econòmica, transmetent als “mercats” que la situació política espanyola no fa aconsellable la compra de deute públi de l'Estat espanyol. Aguditzar les condicions econòmiques mitjançant la lluita ens aproparia a un afebliment de l'Estat que ens explota i oprimeix, i la seua feblesa serà la nostra fortalesa.

Cal continuar tensant la corda, doncs només en la lluita s'aguditzen les contradiccions.  Per això, els sindicats combatius hem de fer un pas endavant i realitzar el que el poble treballador espera dels sindicats grocs i ells no faran; convocar una Vaga General la propera tardor.
 
Tenim 3 mesos per fer la pedagogia necessària, per parlar amb els nostres companys de treball, 3 mesos per què les assemblees de barri mobilitzen els seus veïns i veïnes, 3 mesos per a convèncer a tothom que nosaltres tenim la força de la raó, i que ens cal apoderar-nos de la raó de la força.

I és que com diuen al meu poble “si la mula no vol beure, tonteria que li xiules”, i ja n'estem fartes d'aquest beure tan amarg!
 
Ara és hora de convocar la primera Vaga General europea, des d'Atenes a Lisboa!
 
Aquesta tardor Vaga General als Països Catalans!

Article d'opinió
Santiago Fortuny Pamies, militant d'Endavant (OSAN)

Les acampades de la Plaça de Catalunya, van decidir acampar al Parlament, per barrar el pas a les polítiques, quan anaven al parlament amb la consciència totalment tranquil•la a aprovar uns dels pressupostos mes inversemblants de la història de la pseudodemocràcia espanyola. Uns pressupostos que retallen, encara més i més, els nostres drets més fonamentals.

El cinisme polític i el dels seus mitjans de la desinformació, tergiversen la informació i decideixen anunciar als quatre vents que les persones acampades són unes antidemocràtiques i unes violentes, i per això, de pas, justifiquen la neteja policial del passat 28 de maig.

M'agradaria expressar el meu total rebuig a aquest cinisme i el meu total suport a les acampades.

Fa més de 150 anys que els i les treballadores, els i les ciutadanes d'aquest maleït estat han treballat i treballen, han lluitat i lluiten per aconseguir uns majors drets socials, laborals i també nacionals. Aquests drets, tot i les renúncies dels sindicats grans, en moments claus com la transició (on haguéssim pogut aconseguir no un sinó diversos estats on les nostres necessitats fossin els nostres drets) i altres, tot i ser uns drets insignificants pels temps d’abundància que corren, ara els estem perdent un per un, al contrari del que hauria de ser.
 
Perquè ens estan retallant tots aquests petits drets aconseguits? És un caprici de CiU? O del PSOE? Estem tan malament que toca apretar-nos el cinturó (als ciutadans, clar, a ells no els hi toquis els privilegis)?

La veritat és que no és el caprici de cap partit, aquets només premen el gatell d'una arma carregada que és diu liberalisme i que té com a únic objectiu treure el màxim benefici sense tenir en compe les persones o ni tant sols el planeta terra. I tampoc és que estiguem tant malament, de fet existeix la tecnologia suficient per a produir per tothom, de forma responsable i sense malmetre en cap cas el medi ambient.

Per tant torno a preguntar: perquè nassos ens retallen a les ciutadanes?

La resposta és a Brussel•les, a les reunions dels Bilderberg, a Wall Street, a les seus del Banc Mundial, OMC, FMI, BCE… En tots aquests organismes es decideixen les polítiques econòmiques neoliberals que després repercuteixen en, i contra, tota la població del món. Hem escollit nosaltres les dirigents d'aquests organismes? Hem decidit en algun moment que aquests premis Nobels d'economia, que no van dubtar en anar de la mà del feixisme més ranci com Videla, Pinochet, la Tatcher o Reagan, han de ser els nostres gurus espirituals i econòmics? La resposta és evident i clara, no, no ho hem decidit, i en cap cas se'ns a consultat. Resulta que votem a qui votem, aquestes seran esclaves d'una o altre manera d'aquests organismes, i portaran a la pràctica les directrius d'aquests, siguin les que siguin, encara que consisteixin en acabar amb tots els petits drets aconseguits amb anys i anys d'esforços i lluita.

Encara diré més, la història és plena d’exemples on es demostra que els polítics o pobles que no han decidit acatar aquestes directrius, són (o intenten ser) trepitjats amb total brutalitat amb cops d’estat finançats per la CIA i el FMI, cops d’estat com el d’Allende, el de Chavez al 2002 o el de Zelaya al 2009, o moviments armats com la “Contra”  (finançat pels EEUU amb la venta d’armes il•legals a Iraq i Iran) a Nicaragua demostren la poca democràcia que hi ha al “nou ordre mundial”, i la poca llibertat que hi ha a l’hora d’escollir quin sistema ecònomic, polític i moral és vol.

Però no, avui, un cop més, el cinisme ha estat portada de totes les tertúlies on parlen experts en res i en tot a la vegada, avui el cinisme també ha abanderat les notícies dels mitjans de la desinformació i un cop més ha quedat palès el paper que desenvolupen aquests en la nostra societat. Segons tota aquesta colla de mentiders professionals, les persones acampades davant del parlament, per evitar que els farsants que no han sabut fer res més que firmar pactes amb el “diable” davant d’aquestes crisis que estem passant (econòmica, alimentària, energètica i mediambiental) en compes de plantar cara i dir prou; són unes antidemocràtiques i unes violentes.

S’està envaïnt Líbia i ningú ens ha preguntat (ni tan sols explicat) res, s’obeeixen ordres d’organismes que ningú a escollit, es volien il•legalitzar partits que després han resultat ser la força més votada, s’han patrocinat cops d’estat com el d’Hondures…, però tot aixó, que quedi clar: s’ha fet democràticament i pacíficament. En canvi, les que lluitem dia a dia per viure en una altre món que no sigui aquesta misèria injusta, som unes violentes i unes antidemocràtiques. Sembla el poema d’en Goytisolo, “un mundo al revés”, a diferència d’aquest, però, no és un somni sinó un malson i els justos són els injustos i els injustos són els justos.

Per acabar una reflexió a tall d’advertència (o no): els polítics haurien d’agraïr-nos el fet que després de retallar-nos tots els nostres drets bàsics i elementals, la resposta sigui no deixar-los entrar pacíficament al parlament (o que els hi caigui alguna bossa de brossa o una escopinada). La història, desgraciadament o no, és plena d’exemples on per coses molt més insignificants que el que està passant avui en dia, han passat coses molt més grosses amb conseqüències molt més grans. Com deia el filòsof de Dinamita, “reflexione-m’hi companyes, reflexione-m’hi”, això si, fem-ho racionalment siusplau.

Article d'opinió
Jordi Romeu, militant d'Endavant (OSAN) Tarragonès

A L’Estat Espanyol hi està havent un moviment popular que és aplaudit pels mitjans de comunicació burgesos (fet que ens hauria de fer pensar, i molt). Un moviment popular que no vol assumir cap bandera, de moment. Però la línia roja que recorre aquest moviment emancipador revela que els oprimits estem sortint al carrer perquè ja estem farts de que les nostres condicions socials, laborals, polítiques i econòmiques facin pena; i no només això, també ens atrevim a assenyalar vagament, cada cop amb més nitidesa, als culpables: els banquers i el seu embolcall polític. Aquest moviment, per molt que esbombi i es repeteixi a ell mateix que és apolític, és clarament polític, d’esquerres.

Aquesta iniciativa ha sabut reunir l’instint de classe d’alguns treballadors i treballadores, aturades, estudiants, independentistes, pensionistes, dones explotades… però encara no som suficients. No només això, aquest entramat de subjectivitats no és suficient per imposar res a l’Estat Espanyol. Els canvis reals els farem amb un poder objectiu o no els farem. Transformar les idees en realitat no es fa resant sinó posant-nos mans a l’obra; participar en les assemblees que es fan cada dia a les 20.00 a la Plaça d la Font és un primer pas, però ni molt menys l’últim. La realitat és mòbil, o avancem o retrocedim, i suposo que tots i totes les que estem reunides apostem per avançar.

Bismarck va haver de cedir el dret de seguretat social als treballadors i treballadores després de la cruenta batalla (amb milers de morts d’un bàndol i pocs de l’altre) que va enfrontar la Commune de París contra dos exèrcits (l’invasor prussià i el nacional francès burgès) al 1871 i que just ara celebra el seu 140è aniversari. El dret de vaga, el dret de baixa laboral, les successives reduccions de la jornada laboral, el dret de baixa per maternitat,… van néixer, entre d’altres, sota l’ombra de la triomfal revolució boltxevic de 1917. Totes les millores socials s’han aconseguit a base de bufetades i el Treball Social, la Sociologia i altres ciències burgeses tergiversen la història dient que aquests drets han aparegut per obra de l’Esperit Sant, negant la lluita de classes. Fins i tot a la pacífica Revolució del Clavells portuguesa, i a la independència de Kosovo hi havia latent el poder dels fusells donant suport a una iniciativa política. A Egipte l’exèrcit nacional va recolzar les classes populars en comptes d’empoderar l’oligarquia. Aquí tenim clar que l’exèrcit espanyol (i la seva força regional: els Mossos d’Esquadra) són altament reaccionaris, defensaran la monarquia, defensaran la seva casta i sobretot no deixaran que els pobles oprimits aconsegueixin la seva independència: antes roja que rota.

Els lladres d’americana i corbata, ajudats de l’Església Catòlica, ens han educat històricament perquè tolerem aquest robatori i han aconseguit tenir guàrdies morals a cada cantonada, fins hi tot entre nosaltres, i seran el primer obstacle que haurem de superar a nivell intern: «estima el teu enemic, posa l’altra galta, no-mataràs». Només els ingenus poden creure que els poderosos renunciaran als seus beneficis sense oposar-hi resistència. Que no ens enganyin, la seva democràcia la van imposar tallant colls al 1789 i avui segueixen civilitzant l’Afganistan, Líbia i l’Iraq a base de bombes humanitàries. La qüestió no és si violència-si/violència-no, és aquí on volen que ens encallem i sovint ho aconsegueixen, la qüestió és la violència de qui i en benefici de què i cal tenir present que fins al moment ells surten guanyant.

Avui toleren la nostra presència als carrers i els fa gràcia treure’ns per la tele, (hippies, gossos, arracades, okupes,.. és un fetitxe) però si tot va bé i avancem en les nostres reivindicacions, aleshores ens ocultaran i ens transformaran en veritables orcos de Mordor, com fan amb el jovent d’Euskal Herria, de Grècia o Irlanda. Només la nostra força i determinació serà el que ens mantindrà en peu. Per això és important no menysprear la teoria revolucionària perquè ens ajudarà en els nostres passos pràctics; hem d’estudiar les revoltes i revolucions, tant victorioses com fracassades i tant del passat com del present per així, com a mínim, no cometre errors que ja s’hagin comès. Quan ens decidim a passar de les paraules als fets afrontarem la prova de foc. La unitat la trobarem a l’escalfor de la batalla i diguem-ho sense por, també als calabossos; i també descobrirem als traïdors i bocamolls. Aquesta empresa que ens hem proposat no la solucionarem ni amb tres dies ni un any, la revolució és un projecte a llarg termini i la lluita serà extremadament dura. L’Estat Espanyol ens ha posat la bota a sobre i ningú aconseguirà que ens la tregui per les bones. Davant d’això només hi ha dues postures: o suportem aixafats segles i segles o ens barallem per alliberar-nos. Que cadascú decideixi el que prefereixi. Però qui decideixi seguir aixafat, com a mínim, que no molesti als qui desitgin alliberar-se perquè quan aquests ho aconsegueixin, la victòria serà per tothom.

Organitzem-nos, creem i tastem el què vol dir realment poder popular. Cal que avancem en connectar amb altres lluites: Anem a les concentracions dels treballadors i treballadores de la sanitat que ja hi ha programades, anem a la universitat i instituts, a les fàbriques, als barris,… avancem cap a una vaga general que faci tremolar aquesta xusma… si ens limitem a dormir i a parlar en una plaça haurem perdut l’ocasió d’avançar més en la imposició dels nostres propòsits. Plutarc deia: assegurem-nos de tenir enemics exteriors perquè sinó ens començarem a barallar entre nosaltres. No cal que parlem tantes coses supèrflues ara per ara que no fan res més que buscar les nostres petites diferències i minar les nostres relacions personals! Sortim a conquerir els nostres drets! Lluitem contra l’Estat Espanyol! Pràctica!

Article d'opinió
Bernat Castro, militant de l'Ateneu Popular Octubre – Casal Independentista del Poblenou

La mobilització popular sorgida arran de les manifestacions del 15 de maig han agafat d’imprevist a tota l’esquerra sindical i anticapitalista i pel que fa a l’Esquerra Independentista potser encara més, donat que estàvem bolcats en les municipals. No pretenc entrar a analitzar en profunditat el fenomen de les acampades, no em sento especialment capacitat per fer-ho, tampoc és l’objectiu d’aquest text.  Aquest escrit neix de la preocupació que sento com a militant revolucionari, que tota aquesta onada d’indignació popular serveixi només com a vàlvula, per alleugerir el malestar social i  que acabi evaporant-se i quedi en un no res.

Perquè, allò que ha fet tant potents les acampades és precisament una de les seves debilitats, el seu caràcter massiu gairebé gegantesc i alhora molt heterogeni.  Milers de persones aplegades per un sentiment de ràbia i indignació tant divers com les crítiques que fan a l’actual sistema econòmic. El resultat és una gran quantitat d’energia concentrada en un sol punt. impossible de canalitzar per aquest caràcter massiu i heterogeni. No hi ha cap base ideològica comuna, ni una consciència de classe compartida, si no que el nexe d’unió entre tantíssimes individualitats és el fet d’ocupar la plaça. Però I desprès de dues setmanes l’acampada de plaça Catalunya té tantes reivindicacions que és com si no en tingues cap, de fet oscil.la entre dos  estratègies que jo veig totalment oposades.

Per una banda tenim plaça Catalunya entesa com a habitat, construïda per a ser autònoma de l’exterior, amb la seva biblioteca,  zona wi-fi, l’hort ecològic, les xerrades, els tallers de massatges o de teatre i els seus propis habitants. S’allibera així una zona concreta de la ciutat i dic bé alliberar, doncs l’objectiu és crear-hi una comunitat alliberada, segregada del sistema capitalista que la rodeja.   Sense negar que sociològicament pot ser un experiment interessant, com a forma de mobilització i presa de consciència és molt limitada, el capitalisme segueix existint fora de la plaça –com vam comprovar divendres- , i tota la gent que no hi fa vida continua vivint immersa en la lògica capitalista la resta de la setmana.

De l’altra banda tenim l’estratègia que crec que ha de seguir l’EI; la plaça Catalunya com a exemple de lluita, l’inici simbòlic d’una mobilització més duradora i polititzada. Una mobilització que ha de passar del centre de la ciutat als seus barris, on sobretot desprès de les ultimes vagues generals s’ha anat creant un teixit combatiu, que aplega gent de l’EI, del sindicalisme alternatiu, del moviment veïnal, persones a títol individual, etc. Aquests són  espais de lluita nous oberts, assemblearis, polititzats i amb voluntat de permanència, espais de mida més humana on hi ha més possibilitats de participar de forma activa més enllà d’alçar o creuar els braços. En ells la gent que s’ha mobilitzat des del 15-M pot començar a polititzar-se a través de la lluita quotidiana, a  passar de la indignació per un model de societat que no vol a la il•lusió de la societat que vol, en definitiva de la crítica a la proposta. Alhora es reforçarà la lluita contra les retallades neoliberals del govern espanyol i català, una lluita defensiva que hem de guanyar si volem passar desprès a l’ofensiva.

En aquest sentit l’intent frustrat de desallotjament no ha de significar un pas endarrere en aquesta canalització cap als barris, l’ocupació de plaça Catalunya no pot ser un fi en si mateix. Entestar-se en conservar-la com si d’una fortalesa medieval es tractes, només farà que lentament es vagi buidant fins que –ara si- sigui recuperada pels seus amos originals.  De fet en la setmana anterior hem anat veient com la assistència a les assemblees generals era cada cop menor,  ara és d’esperar que torni agafi corda per una setmana més, pel rebombori mediàtic creat. Però i desprès què? Traslladar la mobilització als barris és la clau, en Felip Puig podrà desallotjar la plaça Catalunya però li costarà més treure’ns dels barris.

En aquesta línia recomano especialment llegit l’escrit de Manuel Delgado sobre les acampades: “El peligro ciutadadanista”