Article d'opinió
Marc Garcia, militant d'Endavant OSAN barcelonès i de la CUP de Barcelona

Article publicat al setmanari la Directa

Ens llevavem el 28 de desembre de 2010, amb una entrevista a Arnaldo Otegi en un diari dels Estats Units, on entre d’altres deia, que ETA està  preparada per desarmar-se. La ràpida reacció del ministre espanyol de la guerra,  li traïa la consciència, tot demanant que les tres lletres que espera no eren “ETA”, sinó “FIN”. Segurament si hagués reflexionat la seva primera resposta hauria de canviar les tres lletres desitjades, per d’altres tres PAU (PAZ per ell), però fa temps que l’estat espanyol no treballa per la Pau, sinó per la fi, perquè pensa que la fi i la pau són sinònims, quan en realitat són conseqüències. Mentre que d’una banda, s’estan fent passos ferms i decidits per la fi, i en conseqüència, la pau.

Amb una treva, i un procés d’acumulació de forces polítiques, mobilitzacions multitudinàries en defensa dels presos polítics, i ara una alto al foc, general i verificable, veiem com per altra banda, les declaracions intenten treure rellevància als passos ferms donats i la fi  es busca mitjançant ilegalitzacions, tortura, detencions, reforma del codi penal, tribunals d’excepció, dispersió de presoners, i quan cal, matant directament a Jon Anza, aconseguint la pau dels cementiris, perquè com ja sabem, Rubalcava no busca la pau, sinó la fi (FIN), i el fi, justifica els mitjans, si més no això sembla, veient com actua l'Espanya de les tres lletres del GAL.

Marc Garcia, article publicat a la Directa.

Article d'opinió
Marc Garcia, militant d'Endavant OSAN Barcelonès i de la CUP de Barcelona

Fa escassos dies, la plantilla de la multinacional automobilística Nissan, decidia en referèndum, si accedien a rebaixar-se el sou a canvi de mantenir els llocs de treball. Ja que segons els directius de la multinacional, els costos eren molt elevats i si no hi accedien, la producció del nou model de vehicle podria anar a una altre fabrica del grup. Això, és el que en termes empresarials anomenen negociació, flexibilització i acords referendat, és a dir el que en llenguatge col·loquial anomenem xantatge, terrorisme patronal i “makumba” o la mort. Es trist veure que quan son els treballadors organitzadament, fan accions de força, ja sigui vagues, mobilitzacions o accions directes, la classe política professional i els seus mitjans de comunicació es llencen com a feres famolenques sobre els que defensen els seus drets, i no ho fan sobre els directius quan aquests orquestren les mil i una accions xantatgistes. Per norma general s’acusa als treballadors en lluita d’estar ancorats al segle vint i que avui en dia les vagues només les pateixen els propis treballadors que, dins el seu dret a no fer vaga volen treballar. Obviant que el dia anterior i el dia posterior, els milers i milions d’aturats també tenen dret a treballar, i cap dels seus micròfons, talls de veu o plomes reclama amb tanta vehemència, aquest dret. I obviant com no, que al segle dinou, és el període en el qual la classe treballadora va conquerir la majoria de victòries socials, amb aquests mateixos mètodes.

Sovint recorren al fet que qui convoca la vaga és un privilegiat, en la seva condició de funcionari, mentre que d’altres que estan a l’atur ja voldrien tenir les seves condicions. Res més cert, son “privilegiats”, perquè algú en algun moment de la història va lluitar pels seus drets, i tant sols l’enveja o els interessos de la classe dominat, pot fer entendre que cal rebaixar drets socials.
En temps de crisi, cal reforçar les victòries socials aconseguides amb anys, ja que aquests períodes de recessió econòmica son ideals per fer allò que les classes dominants només poden fer en plena dictadura, quan l’oposició social està aterrada, quan la repressió empresona i mata els elements més combatius, i quan la legislació laboral, es redacta als despatxos empresarials i es rubriquen al ministeri. Es juga al doble discurs de la crisi com a necessitat per retallar despesa, mentre els benefici empresarial toca sostres, es subvenciona la crisi bancària, es mantenen els sous vitalicis dels ex presidents, es critica l’excés de funcionaris en el mateix paràgraf en el que es diu que calen més metges, més mossos i més mestres per sortir de la crisi, a l’espera que aquestes tres categories professionals siguin cobertes pel lliure mercat, sense que això costi un sol euro a l’erari, o millor encara esperant que la despesa pública engreixi les arques de les empreses privades de la sanitat, la dependència,
o l’educació amb xecs públics per no haver de construir ni formar nous hospitals, escoles, geriàtrics i funcionaris de la sanitat i educació.

Massa contradiccions dins un sistema que només s’aguanta mentre l’aguantem, i cada dia som més els que hi tenim menys a perdre i més a guanyar.