Article de Jordi Aldeguer i Fenoll, militant d'Endavant (OSAN).

Desprès de llegir l'article del company Albert Buigues publicat el 7 de decembre a llibertat.cat, on feia una breu anàlisi sobre l'Assemblea Nacional de Catalunya, voldria exposar la meua visió, que pot ser considerada una resposta al seu article.

L'ANC com a aposta tàctica? Reformistes, petit-burgesos i regionalistes.

El primer dubte que em plantege és on i com pot, el nostre moviment, confluir amb aquesta Assemblea Nacional Catalana? El company Buigues ja ens advertia del caràcter regionalista, idealista, petit-burgès i partidari d'estructures capitalistes com la U.E de l'Assemblea Nacional Catalana.

Com podríem fer extensió d'un nou conglomerat sobiranista al País Valencià o ses Illes quan aquestes dues realitats tenen un context social i polític on l'espanyolisme ha creat elements distorsionadors nacionals com el blaverisme i el gonellisme, que emmascaren el conflicte nacional i desvia l'atenció de massa gent, encara, del veritable enemic? Amb quins actors polítics, sindicals, culturals i socials s'impulsaria aquest conglomerat?

Aquesta és l'errada on sovint cauen propostes polítiques que, per un populisme independentista que els justifique davant qui treballen pel país sencer, s'intenten “trasplantar” més que estendre's. Encara molts de nosaltres esperem els nuclis al País Valencià que Solidaritat Catalana per la Independència anunciava amb eufòria que s'anaven a crear un parell d'anys d'ençà.

L'ANC sorgeix d'una òptica “catalunyesa”, i ja des de l'arrel impedeix la seua extensió a la resta de la nació; no comprèn les diferents vessants de la lluita nacional a la resta de territoris històrics, ni la complexitat social de les comarques Sènia avall ni mar enllà.

De la seua declaració de principis llegim que “(…)Tractar amb la Unió Europea, un cop s’hagi establert l’Estat català i se n’hagi aprovat la Constitució mitjançant referèndum, la permanència de Catalunya dins la Unió (…), i no puc més que expressar la meua sorpresa per que se'ns demane a l'esquerra independentista, essent socialistes com som, que entrem i impulsem una nova organització que, ja des de la seua fundació i primers passos, defensa una estructura del capitalisme transnacional com és la Unió Europea.

És del tot un contra-sentit que, sense remei, ens allunyaria de molts dels nostres aliats tàctics actuals i futurs que comencen a veure en la Unitat Popular una estratègia vàlida per plantejar una eixida factible al capitalisme.

En quin moment està el nostre moviment?

Podríem, fins i tot, entrar a debats més pragmàtics; està l'esquerra independentista capacitada per plantejar un pols -i guanyar- al si de l'ANC, per tal que aquest conglomerat assumisca els plantejaments de l'EI? La resposta és no.

El nostre moviment és encara feble, encara s'ha de construir una major coordinació i clarificació sectorial, el nostre sindicat és encara massa petit per poder plantejar una alternativa al sindicalisme estatal, la CUP encara ha de situar-se definitivament en el mapa electoral, entre totes hem d'establir la relació de la CUP i la resta de moviment, s'ha de clarificar el paper de les organitzacions Endavant OSAN i MDT. L'esquerra independentista ha d'estendre's arreu del país, i la nova organització juvenil ha de nàixer per liderar la lluita juvenil.

Tot això en l'apartat intern!

En l'apartat extern és encara més intensa tota la feina que ens queda per fer si volem ser el referent hegemònic de l'esquerra anticapitalista als Països Catalans; acabar d'integrar-nos a totes les coordinadores i plataformes en lluita contra la precarietat laboral, crear-ne allà on fins ara no hi han expressions unitàries de resposta a la crisi i al capitalisme, obrir en el moviment anticapitalista d'aquest país el debat de què és realment l'estat espanyol, en quin període històric neix, i quines són les forces de classe que el mantenen viu com a projecte. L'esquerra independentista encara ha de treballar per a que la resta de l'anticapitalisme accepte totes les formes de pressió i lluita que considerem necessàries a cada moment, bandejant eixe apostolat desastrós de la concòrdia amb certes cúpules sindicals i polítiques.

Tota una feinada a la que, hui per hui, no donem a bast, sense comptar els esforços que requereix tindre una organització cada vegada més visible i referencial com és la CUP.

Prioritzem les lluites, maximitzem els resultats.

És a dir, si volem que l'Esquerra Independentista siga de veres una eina que puga decantar el procés d'alliberament cap a postulats de classe, hem de fer-la créixer, vertebrar-la, consolidar-la, establir nuclis on fins ara no hi han hagut, i obrir més i més Casals que siguen lloc d'encontre amb totes les persones que busquen una altra manera de pensar i de fer. Però l'Esquerra Independentista no creixerà, òbviament, mirant-se el melic i reunint-se internament ad infinitum.

L'esquerra independentista creixerà en la lluita, creixerà fent-nos mereixedors del reconeixement dels sectors més conscients del Poble Treballador Català, l'esquerra independentista creixerà quan donem respostes vàlides, clares i contundents a tots els atacs que ens llencen des del capitalisme espanyol i transnacional.

Però el primer que ens cal és una bona “radiografia” interna, conèixer-nos, i ser-ne suficientment humils per entendre que en el plànol “social”,a dia de hui, encara no som el referents hegemònic de l'anticapitalisme. I en el plànol “nacional” no tenim la força necessària per fer girar cap a l'esquerra a cap procés catalunyès de segregació fins que aquest assumisca polítiques de classe.

No és derrotista admetre les pròpies mancances, és simplement objectiu. És una evidència que en certes comarques dels Països Catalans la presència del nostre moviment és, encara, deficient, quan no senzillament, de pura resistència.

L'esquerra independentista és un moviment del tot imprescindible per les classes populars dels Països Catalans, i no podem regalar-li el nostre “múscul” a totes les expressions “unitàries”, jo diria interclassistes, que pregonen com a apologetes la fi de l'estat espanyol si els seguim. Cal que recordem tots els “trens” que havien de ser els últims?

Solidaritat Catalana per la Independència semblava que seria un autèntic tsunami electoral, i no va passar de tèbia onada, La Plataforma pel Dret a Decidir havia de ser la guia unitària i es va trencar en dos en poc temps, i en temps de la desfeta de la URSS, semblava que la Comunitat Autònoma de Catalunya podria aprofitar aquella onada de “alliberaments” si es votava en massa a ERC, i ja sabem en quin punt està eixe partit i què ha fet amb els milers de vots que treia i
treu.

M'agrada recordar eixes darreres paraules que Jon Idigoras va dir a l'esquerra abertzale: “calma, la lluita serà dura, però hem de tindre calma”.

Estructures de contra-poder, articulació de la Unitat Popular, construcció nacional.

Per tot això, i per què el nostre model de pràctica no és el seu, considere que l'esquerra independentista no hi té rés a fer en aquesta ANC.

Les claus de volta del nostre procés d'alliberament, crec, són la Unitat Popular i la construcció nacional. Pretendre fer veure que la majoria social del nostre país és ja favorable a la independència i la construcció d'un nou Estat, és fer volar coloms. Treballar des de l'arrel, barri a barri, crear complicitats i sinergies, apropar els sectors polítics transformadors cap a postures nacionals, articular estructures populars nacionals, autònomes, de praxi alliberadora i rupturista, crear el subjecte polític; aquest és el procés alliberador que creiem necessari, allunyat de la simple segregació.

No som un simple moviment independentista: plantegem la construcció d'una nova societat pels Països Catalans, i el primer pas és una nova forma d'entendre el procés emancipatori.

Per totes aquestes raons, pense que el company s'equivoca amb aquest article on ens commina a participar-hi per fer “lluita ideològica” al seu sí, doncs considerem que les coordenades ideològiques i la nostra pràctica són massa llunyanes; l'esquerra independentista planteja no només un altre Estat com a model organitzatiu, planteja també una altra territorialitat, i fins i tot, una altra praxi; de baix cap a dalt, teixint Unitat Popular amb els sectors més favorables a l'autodeterminació del poble català, creant contra-poder popular.

Per acabar, voldria demanar a tots i totes les companyes que, quan escriguen articles d'opinió siguen suficientment humils per no dictar sentències que poden ser insultants. Totes som més que necessàries alhora de crear debat i llençar el guant del debat ideològic i estratègic, però anomenar “esquerranistes”, “reformistes” o “infantilistes” als qui no pensen com tu, és un acte groller i prepotent que no podem cometre els i les militants revolucionaris.

Article de Joan Sebastià Colomer i Tejada. militant d'Endavant (OSAN) Barcelona
Publicat a L'ACCENT 216    

En l'anterior Paper de vidre us narrava l'entranyable fidelitat amb que Francesc-Marc Álvaro llepa la mà del seu amo i la indefallible capacitat del pujolisme, independentment dels deliris senils de l'ex-president, per a la martingala elevada a la categoria d'ideologia. Artur Mas n'és l'hereu i a la darrera entrevista a TV3 en va donar proves fefaents.

No tot, però, girava al voltant de l'espectacular donde dije “digo” digo “Diego”, que Mas, amb cintura digna de Messi, està executant al voltant del pacte fiscal. Hi va haver lloc per a intrigants reflexions sobre política fiscal autonòmica. Tal com ho reporta l'Ara de l'1 de desembre, Mas diu que “algunes mesures, com ara suprimir l'impost de successions, eren al programa electoral de CiU, "que ja es va fer en temps de crisi". "El nostre programa ja estava fonamentat en l'austeritat", ha afirmat”.

El concepte d'austeritat té ressonàncies religioses i patriòtiques alhora, remet als camps de Castella, l'ascetisme, la vida pairal catalana, els quadres del Greco, L'auca del senyor Esteve, els discursos de Fraga als anys vuitanta, etc. Com que Mas té dues pàtries l'escudella està força barrejada però això no afecta l'essència de la cosa. Sembla que l'austeritat és un valor segur en una societat turmentada pel sentiment de culpa. Però s'imposa una reflexió prosaica: per què la supressió de l'impost de successions és una mesura d'austeritat? D'austeritat per a qui? Per l'individu que rep una herència per a la qual no ha acumulat ni un sol mèrit i li surt lliure d'impostos? La capacitat de polítics, periodistes, acadèmics i opinòlegs diversos per fer-se els idiotes quan parlen de números esbalaeix.

A La Vanguardia de l'11 de desembre Francesc-Marc Álvaro escriu: “les retallades que Rajoy ordenarà amb gran celeritat perquè Espanya no passi al vagó de segona classe de la UE, tal com ja s'ha compromés a fer davant de Merkel i Sarkozy, han de posar punt final al malbaratament frívol dels recursos públics que moltes administracions han perpetrat amb un clientelisme gens dissimulat. El Govern central haurà de seguir l'exemple decidit del Govern de Catalunya, el primer de l'Estat que s'ha posat a fer deures”. Des que les elits no dissimulen el seu menyspreu pel sufragi universal quan un governant fa exactament el que li han dictat uns que no són precisament els seus electors d'això se'n diu “fer els deures” i es considera una tasca heroica, molt ben valorada, com demostra l'àmplia literatura laudatòria dedicada, també al nostre país, al nou president d'Itàlia Mario Monti. D'altra banda queda bé criticar el “malbaratament frívol dels recursos públics” i el “ clientelisme”. Però malbaratament frívol és assumir com a normal l'evasió fiscal mentre l'Estat no té ni un duro o no imposar cap pressió fiscal sobre la bacanal de salaris, stock options, assegurances de vida i paneres de Nadal dels consells d'adminsitració de les grans empreses del país. I aquí entra el clientelisme car aquests són els que financien els partits i els mitjans de comunicació, quan no els amics, parents i coneguts del president.

Per arrebossar d'èpica i projectes “de país” (com els agrada dir últimament) aquesta timba que Mas i els seus amiguets fan amb els nostres calers no han trobat res més excitant que un vulgar “pacte fiscal”. En el mateix article Álvaro afirma que “la societat catalana sembla disposada a fer pinya per reclamar un nou pacte fiscal”. Pel que es va veure a l'entrevista de Mas amb la Teribas a TV3 la societat catalana haurà de fer pinya al marge de Mas i de la Generalitat. Millor. Així potser se li acudeix algun motiu més interessant per fer pinya que el pacte fiscal.

Article d'opinió de Laia Estrada, militant d’Endavant (OSAN) Tarragona
Publicat a Pobleviu.cat

Darrerament han sortit articles analitzant la conjuntura actual, així com els passos i les tàctiques que hauria de desenvolupar l’EI davant l’actual conjuntura. Tot i que estic d’acord amb la importància de reflexionar al voltant d’aquestes qüestions, em fa l’efecte que no acabem de ser conscients del gran problema que tenim davant nostre.

Estem davant d’hectàrees que cremen i tenim galledes per apagar el foc… Si més no, aquesta és la meva perspectiva. Hi ha tants fronts per a encarar i som tan poques les persones disposades a entregar el nostre temps i la nostra energia per a fer-ho, que no sabem ni per on començar.

Fa temps que em pregunto què cal fer i què cal dir per tal que la gent vagi despertant de l’eficaç letargia a la que condueix la maquinària mediàtica. Vivim un moment on les contradiccions del sistema capitalista suren, com sura la merda al mar. Però enlloc de veure la reacció típica d’una banyista davant d’una tifa que se li apropa (que òbviament és la de fugir-ne), la població no sembla prendre consciència que cal abandonar aquest sistema productiu i començar a treballar per a construir un altre radicalment diferent.

No pretenc obviar les mobilitzacions que estan protagonitzant els treballadors i treballadores de sanitat i educació, però penso que les mobilitzacions, tot i que evidentment necessàries, no són condició suficient perquè es produeixi un canvi. Penso, que la condició sine qua non és la comprensió, la presa de consciència per part de les classes populars del funcionament real del sistema en el què vivim, i les alternatives possibles.

Aquesta consigna fa temps que els col·lectius i les organitzacions combatives la repetim: “la clau és que la gent prengui consciència”. L’hem repetit tant, que de fet, penso que hem oblidat què significa. La gent no prendrà consciència per si sola; no té per què fer-ho. Algú que no ha sortit de casa seva en sa vida, probablement serà incapaç d’imaginar “un altre món possible”. Sense explicació, sense formació, sense anàlisis conscients, són poques les persones que són capaces de pensar en formes diferents de fer política.

Així doncs, podem esforçar-nos en fer sortir la gent al carrer, per tal de rebutjar les retallades, fins i tot podem imaginar ocupacions, pedres o cotxes cremats, però la qüestió fonamental serà la mateixa: volem ira canalitzada o volem la construcció d’un subjecte polític capaç de desenvolupar un pensament crític? Hem de ser capaces de fer que tots i totes comprenguem que la veritat ens farà lliures, i la veritat ve a ser el coneixement de l’existència de la lluita de classes, que nosaltres haurem de saber explicar de forma pedagògica a partir de la pràctica i de la teoria.

No ens trobem en una cursa de velocitat per veure quant de temps triguem en fer sortir la gent en massa al carrer. Ja ho vaig escriure en un article, no fa massa, que la mobilització en si, no demostra una presa de consciència (recordem les mobilitzacions contra la guerra d’Irak o la del 29-S). Penso que estem en una cursa de fons, perquè la presa de consciència no és un procés que es faci de la nit al dia, perquè a més tenim mitjans artesans enfront de la sofisticada maquinària creadora del discurs oficial. Per tant, deixem-nos de romanços i posem-nos a la feina: expliquem amb humilitat (i no com a adoctrinadors pedants) què està passant.

Si no som capaces de transmetre el nostre discurs amb perseverança i amb claredat, poca cosa podrem fer. Per tant, d’una banda, penso que les nostres organitzacions haurien de ser capaces de transmetre inFORMACIÓ, tant a les universitats, com a les portes dels instituts i escoles, dels CAP’s, als carrers transitats, etc. Des de diferents punts de vista, parant atenció al públic a qui ens adrecem: quines són les qüestions que afecten fonamentalment al públic a qui ens adrecem, quin llenguatge hem de fer servir per a fer-nos entendre, quin exemples poden resultar significatius, etc. Al cap i a la fi, es tracta de connectar amb les nostres pròpies realitats, doncs analitzant els nostres problemes fonamentals podrem veure gran part de la problemàtica social: habitatge, treball, poder adult, masclisme, opressió nacional, etc. Tenim moltíssims exemples quotidians per a il·lustrar les contradiccions actuals!