Article d'opinió de Joan Sebastià Colomer i Tejada. Militant d'Endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 217

"Jo faig el pollastre amb naps” (Antoni Puigverd, “Elogi del pollastre”, La Vanguardia, 2 de gener).

La seva àvia, en canvi, feia estofats de pollastre amb caluixos de bleda, que avui tothom llença. “La gent del seu temps havia passat moltes privacions. S'escalfaven amb brasers i treballaven de sol a sol per guanys de misèria”. “La gent del seu temps” inclou Francesc Cambó o Joan March, però és àmpliament sabut que Cambó i March vivien en la més ostentosa de les abundàncies mentre, efectivament, un munt de gent treballava de sol a sol per guanys de misèria. És a dir que “la gent del seu temps”, com a categoria analítica, és completament inútil i el que veritablement interessa és saber qui guanyava sous de misèria i qui no i per què. Però això és una perspectiva que no interessa Puigverd ni als ideòlegs del règim.

L'altre dia, vaig sentir una informació narrada per la locutora en un to gairebé fúnebre. Es veu que, en les compres de menjar nadalenc, els catalans hem tornat al pollastre. La informació es presentava com un exemple de la profunditat de la crisi”. Finalment el problema de la crisi no és que milers de persones s'hagin quedat sense habitatge, ni lloc de treball ni subsidi de cap tipus. El problema és que acostumats al “dolce far niente”, les ostres amb cava i l'esquí als Alps, no som capaços de conformar-nos amb un pollastre per Nadal. I això afecta a “tots”, per què “tots” hem menjat el mateix durant aquests anys -foie, llagostins, ostres, pernil de “pata negra”- i “tots” ens hem passat al pollastre enguany.
Els darrers anys es veu que el sarau i la disbauxa han estat d'unes dimensions que, simplement, no es podien mantenir. I a diferència de la generació de la postguerra, que va trobar la llum del pollastre al final d'un túnel de pa adulterat, “nosaltres fem el camí a la inversa, sortim d'un jardí ple de roses i entrem al camí de les espines”. Roses com la pèrdua de poder adquisitiu, la precarització del mercat de treball, els desnonaments i les deslocalitzacions. Però l'experiència d'Antoni Puigverd ha estat una altra i és molt difícil empatitzar amb el que no s'ha viscut.
Si malgrat tot no ens deixem enganyar i protestem, Puigverd ja ha trobat la resposta en la psicologia: “Sortim de la fase infantil (en que la vida té forma de conte i tota fantasia és exigible).

I ens endinsem als boscos de la realitat amb l'ànim sorrut, com l'adolescent ressentit amb el món”. I així, mentre Felip Puig respongui els adolescents sorruts a cop de porra, el senyor Puigverd, que prefereix la poesia, els dedicarà un lleu somriure de condescendència o fins i tot un moderat rictus de desaprovació. Però de germà a germà, car “a la meva família extensa hi ha aturats i emigrats a Alemanya, jubilats i funcionaris, instal·lats, precaris i marginals. Hi ha de tot, com a totes les famílies”. Pot ser que aquesta família sigui un producte de la seva fantasia irrefrenable, o pot ser que sigui tant extensa que abasti el conjunt de la humanitat. Però el que Puigverd ignora voluntàriament és que als temps de la seva àvia ja hi havia qui no es conformava amb el pollastre, i hi havia qui treballava de sol a sol per satisfer els capricis del senyor. Que en els darrers anys alguns han viscut en un jardí de roses i altres no, i que justament aquests últims ara s'han d'arremangar per què els altres continuïn la festa. Que, en definitiva, ell i els seus amics menjaran per Nadal i tot l'any el que els doni la gana. No existeix cap “nosaltres” i el seu elogi del pollastre és, en realitat, un elogi del xoriço. De la colla de xoriços pels quals treballa.

Article d'opinió de Boi Sagarra Pascual. Militant d'Endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 217 

En qualsevol ecosistema, hi ha espècies que funcionen a mode d'indicadors, la seva presència o absència indica la qualitat d'aquest. En el nostre ecosistema mediàtic particular passa exactament el mateix. Hi ha personatges que són alhora símptoma i conseqüència. Indicadors que alguna cosa no rutlla gaire bé. Quan alguns d'aquests elements porten anys a primera línia de l'escenari la cosa ja comença a passar de taca d'oli per arribar a ser preocupant. D'aquests animalons n'hi ha a cabassos però no n'hi ha cap que s'equipari a la Pilar Rahola. Supervivent de l'escena pública, ha anat fent saltironets d'aventures polítiques a mitjans de comunicació de diversa índole amb una agilitat que, si bé no ha estat mai gaire gràcil, és digna d'admirar. Les seves habilitats mimètiques emulen les d'un camaleó, només així s'entén una truculenta carrera que començà a l'Audiencia Nacional fent de públic com a diputada  d'ERC als judicis de militants “reinserits” de Terra Lliure i que té un dels seus darrers episodis més notables en l'entrevista al Conde de Godó a les pàgines centrals de l'edició en català de l'antiga Vanguardia española. Pot sorprendre que una suposada independentista republicana d'esquerres pugui acabi fent de primera espasa d'una capçalera espanyolíssima i borbònica. Però aquest en aquest món tan inestable i volàtil -que diria un “expert” en economia-  la Pilar ha demostrat que és possible ser una talibana reaccionària i gaudir d'una pàtina d'independent a la vegada. Coses de la postmodernitat. Ha sabut adaptar-se al relativisme cultural que ens envolta i triomfar.
Es mou en una terra de ningú imaginaria i encarna el liberalisme europeu com ningú. Així doncs no és que sigui capitalista, sinó que és més aviat anticomunista. Tampoc no és que sigui de dretes sinó que subscriu el sentit comú. Malabarista de l'ambigüitat, no té cap problema en mossegar als feixistes de PxC però es queda sense dents per la xenofòbia dels bons ciutadans com en Duran i Lleida. No fos cas que des de La Vanguardia li piquessin la cresta i es quedés a l'atur en els temps que corren. Polifacètica, la Pilar a més a més d'haver sigut Estrella Intercoiffure a la millor imatge l'any 1997 també és una ferma defensora dels animals, o si més no de gairebé tots. Perquè després de llegir alguna de les seves peces de “literatura periodística” arribo a la conclusió que els palestins estan uns esglaons per sota dels quisus pel que fa a drets. Deixant de banda els maniqueismes i fent una gran alenada de sentit comú diré que l'entenc. Que voleu que us digui, defensar l'estat d'Israel i les seves accions terroristes surt força bé de preu. Sinó que us ho expliqui la Pilar que s'ha dedicat a recorre món donant arengues sobre lo dolents i antisionistes -vull dir antisemites- que som els de l'esquerra radical europea. Viatja en primera classe i l'hotel pagat, convidada d'honor pels civilitzats i pulcres lobbys sionistes d'arreu (l'AIPAC i cia.). És una forma respectable de fer turisme i ser cosmopolita. Sobretot si ho comparem amb els mètodes, més rústics i menys elegants, dels integrants de la flota per la llibertat que van intentar trencar el criminal bloqueig a la franja de Gaza farà cosa d'uns mesos.

La Rahola no para quieta. Després de les seves aventures polítiques ha passejat el seu desproporcionat ego pels platós de TV3, La Noria o Crónicas marcianas amb suma facilitat i ara publica a tort i a dret, aquí i allà. Podríem pensar que és un radical lliure, paladí de la independència. Podríem caure en la temptació de creure que aquesta criatura no és d'eixe món que diria en Raimon. El problema és que si l'és. Massa que l'és! És un personatge que genera espectacle, fa vendre diaris, puja l'audiència i garanteix l'hegemonia dels poderosos. Una d'aquestes bestioles que en una societat crítica i plural restarien a l'anonimat i que en la nostra són entronitzats a l'Olímp dels mitjans de masses. Com en un circ, són tigres que ja no mosseguen a ningú.