Article de Josep Maria Martorell Calaf. Militant d'Endavant (OSAN) Tarragona.
Article publicat originalment a Pobleviu.cat

El dijous 19 d’abril el senyor Felip Puig va ordenar la detenció de cinc companyes i també la meva. Abans d’ahir, com sabreu, van ficar en presó preventiva la companya de la CGT Laura Gómez. I ahir cinc tarragonines més van ser citades a comissaria, amb la intenció d’atemorir-nos. Ens empaiten, ens criminalitzen, i pengen a internet aquesta famosa web amb les cares dels “violents”, vulnerant la presumpció d’innocència i la protecció dels menors.
En Felip pensava que així ens espantaria. Però no ha estat així. Avui quatre companyes de les que apareixen a la web d’Interior han donat la cara, han demostrat que nosaltres no ens hem d’amagar de res. Que els delinqüents són ells, no nosaltres. Que serem a l’1 de maig; i que hi demanarem un cop més que ens tornin els diners, que ens tornin els serveis, que ens tornin els drets, la feina, els estudis i la casa.

En Felip pensa que així farà por a la ciutadania, i que menys gent sortirà al carrer l’1 de maig, els 2, 3 i 4 de maig a Barcelona, a la vaga estudiantil del 3, i també els dies 12 i 15. No ho sé pas… de debò ho creus així Felip? Jo diria que ni tu mateix t’ho creus. Per què no hauríem de baixar al carrer? Nosaltres no hem fet res de dolent. I tampoc farem res de dolent sortint al carrer. No ens hem d’amagar de res.

Amb totes aquestes mesures (cops de porra, gasos lacrimògens, detencions, injúries, enduriment del codi penal…) no ens fas por, més aviat ens convences d’una altra cosa; de que ets tu el que tens por. Tu i la teva colla teniu por, perquè veieu com deteniu la gent, i la gent continua sortint al carrer i posant el crit al cel. Heu robat tant… i ara esteu contra les cordes.
Ells voldrien que fóssim cívics, i amb això volen dir bons ciutadans. Promouen així el model de ciutadania liberal, el que va imposar-se amb la Revolució Francesa: de persones individualistes, que prioritzen sempre els seus interessos egoistes, per a les que la política és una cosa complicada, no retribuïda i aliena al seu interès. Per tant, es limiten a votar els seus “representants” cada quatre anys. La ciutadania liberal garanteix els drets formals (llibertat de professió, d’expressió…) però no els drets socials (habitatge, treball…).  Però una cosa nova està sorgint, no és així? Tu mateix ho has vist Felip:
Aflora el model clàssic de ciutadania, l’original. A l’Antiga Grècia els ciutadans participaven directament a l’Assemblea, com moltes persones avui ja s’estan atrevint a fer. Baixem a fer assemblea a la plaça, als barris, a peu de carrer, a l’espai públic. Però no només això: quan era l’hora els antics grecs agafaven l’escut i la llança i baixaven al carrer. Quan la cosa pública era amenaçada, defensaven personalment la seva ciutat, davant d’estrangers o bé de tirans. No eren xais, com avui, eren hoplites. La defensaven perquè comprenien que tot anava lligat. Si s’acabava la cosa pública, s’acabaven també els seus drets i les seves llibertats. Aquest és el significat original de la ciutadania, no cap altre. No delegaven aquestes funcions als “polítics”, a la policia i a l’exèrcit, l’exercien directament. Aquesta ha de ser la nostra actitud. Ja va convertint-se en la nostra actitud. Ja no volem la ciutadania liberal, avui comencem a practicar una ciutadania activa. Ens reunim, parlem, decidim, i finalment sortim al carrer a reclamar el que ens pertoca.
I en aquest camí, no en dubtem, algun dia aconseguirem la ciutadania plena; la que ens portarà altre cop els drets socials: el treball, la riquesa, l’habitatge, l’alimentació, l’educació i la sanitat. La que ens permetrà també desenvolupar els càrrecs públics directament, gestionar directament els recursos que són de totes, acabant amb els intermediaris, amb les burocràcies dels partits, amb la corrupció, l’engany i la injustícia.

Sí que sortirem al carrer, sí. El carrer.  Us fa por aquesta paraula? I més que us en farà… Perquè el carrer és l’espai de totes, l’espai públic, el nostre espai. El que mica en mica ens retalleu però que mai ens podreu prendre. El lloc on uns i altres som ben iguals, on només ens mesurem per allò que som, i per quants som, no pas pel que tenim. Per on totes i tots hem de passar cada dia, allà on ningú es pot amagar de res, i on tampoc vosaltres us podreu amagar de tot allò que heu robat, de tot el que heu enganyat, de tota la gent que heu maltractat, de tot el que ens heu humiliat, de tots els que heu enfonsat en la frustració i en la misèria.

Baixarem al carrer a recuperar el que ens heu pres, ni més ni menys. Però pareu compte, serem cordials i us advertirem d’una cosa: els despatxos, palaus, liceus, mansions, xalets, clubs d’hípica, camps de golf i centres comercials són espais privats; són els vostres espais. Però el carrer no. Places i carrers són espais públics, són el nostre espai. En definitiva: al carrer… (i escolteu bé) nosaltres juguem a casa.
Amb aquestes detencions i amb aquestes amenaces no heu aconseguit de fer-nos por. Només heu aconseguit fer-nos enfadar més; una mica més del que ja estàvem.
Una gran manifestació, d’aquí menys temps del que us penseu, acabarà amb tot el vostre negoci. Una manifestació completa, una manifestació vertadera, una manifestació ―ho heu vist fa poques setmanes― que ja comença a treure el cap. Vosaltres encara no heu vist una manifestació vertadera, i nosaltres tampoc, de ben segur. Però vosaltres i nosaltres, ben juntets, algun dia la veurem. I veureu que una manifestació vertadera és ben curiosa: no s’hi camina en cercles aixecant un cartell, com hem fet fins ara, sinó que es camina sempre en línia recta. Tan se val el que hi hagi al davant, sempre es camina en línia recta. I tan se val què o qui s’hi posi al mig, amb tal de caminar en línia recta, si fa falta, s’hi camina per sobre.

De tombar un contenidor, o bé de trencar un vidre, en dieu “violència”, i dieu que us molesta. Però no és veritat. El que us molesten són els milers i milers de persones que sortirem al carrer per treure-us la màscara i cridar ben alt i ben fort que sou uns lladres, uns corruptes, que no teniu vergonya, que maltracteu la gent, que us volem fora de la poltrona, que volem que ens ho torneu tot, i que ens ho torneu ARA. Això és el que us molesta, però nosaltres no deixarem de fer-ho.

Volem el que és nostre. Som ciutadanes i tenim dignitat! Ens detindran, però no ens aturaran!

Article de Joan sebastià Colomer i Tejada. Militant d'Endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 225       

Els liberals es vanten d'un pensament antidogmàtic. I el contraposen a la fe cega i totalitària dels feixistes en la raça i dels comunistes en el proletariat i la promesa milenarista del cataclisme revolucionari purificador. Aquesta simetria que posa la burgesia rapinyaire imperialista en una posició d'heroica lluita civilitzatòria entre els horrors d'Auschwitz i el Gulag sinistre la va inventar l'aparell propagandístic del capital després de la Segona Guerra Mundial, com a eix de lluita ideològica davant la imminent guerra freda amb l'objectiu de desactivar o desdibuixar la contradicció bàsica entre el capital i el treball. I aquesta narració va tenir els seus puntals també en nivells acadèmics del màxim prestigi. No és casual que poc després de la guerra Bertrand Russell escrigués una Història de la filosofia occidental en la qual Hegel i Marx apareixien com els enemics jurats del pensament lliure, esquema àmpliament reforçat per Karl Popper a La societat oberta i els seus enemics on els enemics eren Plató, Hegel i Marx. Popper es va fer famós per la seva teoria de la falsació i una defensa del mètode experimental (assaig/error) que contraposava al pensament autoreferencial, historicista i circular de Marx (Plató i Hegel eren a Marx com la guarnició al bistec i servien tan sols per que “se produjera el efecto sin que se notara el cuidado” de desactivar Marx com fós).

Com sol passar amb la propaganda aquest discurs funciona molt bé com a artefacte narratiu però no té cap relació amb la realitat. I la crisi actual ens en dóna bones proves. José Antich, director encorbatat de La Vanguardia fortament adherit, com tots ells, a la mitologia liberal, escrivia el 24 d'abril: “La Generalitat, com a administració que aglutina el desig d'autogovern de Catalunya i una part significativa del benestar de la població, està a punt d'arribar al col·lapse malgrat els esforços ingents del seu govern, que ha fet abans que ningú les reformes en àrees tan importants com sanitat i educació, ha aplicat retallades dràstiques pel que fa als funcionaris d'una manera molt més important que l'Administració central i ha sacrificat el posicionament populista, que hauria estat aplaudit per alguns sectors, prenent distància del Govern de Rajoy” (“Sant Jordi i l'autoestima”). Si els esclats ditiràmbics en pro del falsacionisme i l'antidogmatisme fossin alguna cosa més que literatura el text correcte seria aquest: “La Generalitat, com a administració que frena el desig d'autogovern de Catalunya i concentra una part de la inversió en el territori, està a punt del col·lapse gràcies als esforços ingents del seu govern, que ha empobrit els treballadors abans que ningú amb fortes retallades en sanitat i educació i pel que fa als funcionaris d'una manera molt més important que l'Administració central, i s'ha mantingut més fidel que ningú a l'ortodòxia dictada pel capital, l'FMI i la Merkel enlloc d'adreçar les polítiques al benestar del seu poble, per què el govern de Mas és tan esclau dels mercats i alhora còmplice de l'estafa generalitzada com el de Rajoy”. Però resulta que el discurs circular, immune a qualsevol sistema de contrastació amb la realitat (i per tant a qualsevol possible falsació), no és propietat dels comunistes, si no la base de la propaganda del capital financer i els seus ideòlegs, entestats a creure (o a voler-nos fer creure) que el dèficit zero, la descapitalització de l'Estat i la desregulació del mercat de treball reactivaran l'economia, reduiran l'atur i permetran recuperar els beneficis i els salaris que, en la narració entranyablement còmica d'aquesta colla de fariseus, conviuen sempre en una harmonia perfecta més pròpia de Banner i Flappy que de la lluita de classes. I encara que aquesta teoria, que casualment encaixa de perles amb els interessos d'alguns, es dóna d'hòsties amb la realitat, serà repetida eternament i amb el moviment circular més perfecte per què si la píndola de l'ortodòxia no funciona el que cal és augmentar-ne la dosi. I resulta que al final, després de tanta retòrica falsacionista i tanta sublimitat antidogmàtica queda despullada com el que és: la xerrameca d'un aplec de curanders.

Article d'Aquil·les Rubio. Militant d'Endavant (OSAN) Alacant
Publicat a L'ACCENT 225     

Mals vents corren per Alacant. Les diputes entre les diferents faccions de la burgesia estan situant la ciutat, i el seu entorn més pròxim, en la perifèria de la perifèria. Al llarg dels darrers anys, en època de grans inversions públiques, la provinciana burgesia alacantina veié una enorme oportunitat de negoci. El sector bancari s’abocà de ple a la promoció urbanística. Ja sabem què ha passat amb la Caixa d’Estalvis de la Mediterrània, rescatada amb fons públics i venuda per quatre xavos al Banc de Sabadell, que amenaça amb acomiadaments i amb la defunció de l’Obra Social. Els mitjans i xicotets constructors entraren en una espiral especulativa que els ha portat a la desaparició. Les conseqüències: milers de paletes a l’atur, promocions inacabades, solars abandonats, i grans comptes corrents a paradisos fiscals. Els més beneficiats, però, han estat els grans constructors. Ells, i els seus apèndixs governatius (consellers, regidors, alcaldes, ministres) projectaren la construcció de grans infraestructures sense cap més sentit que el seu propi enriquiment. Sense cap visió estratègica sobre les necessitats i el model de ciutat; sense cap rigor pressupostari que promoguera l’estalvi i la contenció (que tant ens demanen ara a les treballadores). Així, s’han afartat de milions, i ens deixen carreteres, trens, i aeroports inútils.

La nova terminal de l’aeroport de l’Altet es va inaugurar el 2011, i va costar 380 milions d’euros. Arran de la seua inauguració, s’han tancat les dues terminals existents, la segona d’elles inaugurada el 2007, i que eren suficients per a acollir els 9’5 milions de passatgers anuals. Amb la decisió de Ryanair de cancel·lar 31 rutes, i amb 2’5 milions de passatgers menys, tenim a l’Altet dues terminals tancades i una nova de trinca infrautilitzada.
Al port, les coses van de mal borràs; diferents companyies consignatàries acaben d’aprovar diversos ERO, i la freqüència dels vaixells a Orà s’ha reduït dràsticament de cara a l’estiu. El port d’Alacant està mort: no hi ha passatgers per a la única línia permanent (Alacant-Orà) i no hi ha mercaderies que arreplegar: la indústria de les comarques alacantines ha desaparegut. Així, la principal companyia transportista, Acciona, ha decidit tancar les seues oficines i traslladar la totalitat de les seues operacions a València.

El 2007 s’inaugurava, també, la segona circumval·lació de la ciutat, una nova autopista de peatge que ha destrossat diversos paratges de la comarca de l’Alacantí i per la qual transiten a penes 5000 vehicles diaris. La construcció de la nova estació d’autobusos ha suposat un notable descens en el nombre de viatgers, ja que es troba situada en una zona mal comunicada amb el centre urbà, fent una autèntica odissea l’arribada a la ciutat de la incauta viatjant.

Mentrestant, i per a superar la crisi capitalista, els grans constructors continuen capficats en els vells projectes. Així, pressionen el Ministeri de Foment per finalitzar quant abans les obres de l’AVE, que ajudaran a mantenir els seus nivells d’ingressos, deixant de banda la possibilitat d’integrar-se en el corredor mediterrani. Han de triar i, com sempre, prefereixen els diners fàcils.

Article d'opinió de Boi Sagarra Pascual, militant d'Endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 225       

Hi ha conceptes que són incompatibles, que en cap cas poden anar de la mà. Una democràcia burgesa mai no pot ser una monarquia. L'estructura política de l'estat modern actual té els seus orígens en les revolucions burgeses de finals del segle XVIII i ambdues revolucions (la guerra per la independència del Estats Units d'Amèrica i la revolució francesa) van tenir ferms orígens republicans i antimonàrquics. De fet en les seves declaracions de principis tenen com a principi la universalitat de drets entre els seus ciutadans o fins i tot entre els homes (Declaració d'independència dels EUA 1776).Encara que avui en dia la universalitat de drets entre els ciutadans dels estats capitalistes actuals sigui una entelèquia el que si que se li pot demanar a la oligarquia i als seus governs és que guardin una mica les formes. Com ho diria? Que siguin una mica seriosos (us sona la cantarella?). En aquest aspecte com en tants d'altres sembla ser que Spain is different. La “monarquia parlamentària” de l'estat espanyol s'ha esforçat enormement durant anys en esdevenir una de les democràcies de pitjor qualitat de tot el continent. Les línies que segueixen estiren aquest fil exposant una petita reflexió o experiment democràtic per comprovar que hi ha suficients evidències històriques per afirmar que l'actual cap de l'estat, el rei, és un franquista. Tot i que als ulls de l'estat això pugui suposar infringir les seves lleis.

La tarda del 23 de Juliol del 1969 l'actual rei d'Espanya, Juan Carlos de Borbón i Borbón , en qualitat de príncep, va ser present a les corts espanyoles juntament amb el dictador Francisco Franco i altres membres del règim dictatorial nacionalcatòlic. Aquella tarda, de forma pública, agenollat i amb la mà sobre d'una bíblia va jurar lleillaltat al cap de l'estat (Francisco Franco Bahamontes) i fidelitat als principis del movimiento nacional i a d'altres lleis fonamentals del Regne. Sis principis doctrinals els del movimiento de caràcter feixista, patriarcal, totalitari, catòlic i nacionalista espanyol. Aquell dia, fins i tot, el futur rei va donar suport, explícit, “a la legitimitat sorgida” de l'aixecament militar feixista contra la república del 18 de Juliol del 1936. Uns quants anys més tard, el 22 de Novembre de 1975, després de la mort de Franco, Juan Carlos va ser coronat Rei d'Espanya. Aleshores va tornar a declarar lleialtat als principis del movimiento i del regne d'espanya. En aquelles dues ocasions l'actual rei d'espanya va donar suport a un cop d'estat feixista que va derivar en un dels règims polítics totalitaris més sanguinaris de tota Europa que va assassinar a centenars de milers de persones. No només això sinó que ho va fer com a una figura pública i política d'aquell règim. Des d'ençà Juan Carlos, tot i tenir temps per anar a caçar per mig món, mai no ha trobat un instant per retractar-se d'aquelles manifestacions públiques. Mai se n'ha desdit d'aquest suport públic i explícit de la mateixa manera que molts membres del partit nazi alemany o del Partit Nacional Feixista (PNF) italià, jutjats o no, amb càrrecs públics a l'època o sense, tampoc ho han fet. La diferència entre els segons i el primer és que Juan Carlos és el cap d'un estat europeu que suposadament està regit per una democràcia. Juan Carlos, tot i tenir el càrrec de representació pública que ostenta, no renega (no ho ha fet mai), dels principis polítics i ideològics d'un moviment feixista del qual va formar part.

Aquestes opinions tot i que estiguin basades en fets reals i documentats, potser vulnerin el codi penal espanyol. En qualsevol cas estan fetes des de la llibertat d'expressió; que casualitat o no, té els seus orígens en la il·lustració quan la monarquia com a institució va començar a trontollar i algun rei va perdre el cap. D'aleshores ençà hi hagut una llarga tradició de desobediència civil per part dels oprimits cap a estats, reis i institucions. Avui en dia, quan els treballadors i treballadores catalanes ja fa temps que anem perdent drets a cada bugada, desobeir i continuar aquesta tradició popular s'ha convertit en una urgent necessitat.