Del falsacionisme al curanderisme

Article de Joan sebastià Colomer i Tejada. Militant d'Endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 225       

Els liberals es vanten d'un pensament antidogmàtic. I el contraposen a la fe cega i totalitària dels feixistes en la raça i dels comunistes en el proletariat i la promesa milenarista del cataclisme revolucionari purificador. Aquesta simetria que posa la burgesia rapinyaire imperialista en una posició d'heroica lluita civilitzatòria entre els horrors d'Auschwitz i el Gulag sinistre la va inventar l'aparell propagandístic del capital després de la Segona Guerra Mundial, com a eix de lluita ideològica davant la imminent guerra freda amb l'objectiu de desactivar o desdibuixar la contradicció bàsica entre el capital i el treball. I aquesta narració va tenir els seus puntals també en nivells acadèmics del màxim prestigi. No és casual que poc després de la guerra Bertrand Russell escrigués una Història de la filosofia occidental en la qual Hegel i Marx apareixien com els enemics jurats del pensament lliure, esquema àmpliament reforçat per Karl Popper a La societat oberta i els seus enemics on els enemics eren Plató, Hegel i Marx. Popper es va fer famós per la seva teoria de la falsació i una defensa del mètode experimental (assaig/error) que contraposava al pensament autoreferencial, historicista i circular de Marx (Plató i Hegel eren a Marx com la guarnició al bistec i servien tan sols per que “se produjera el efecto sin que se notara el cuidado” de desactivar Marx com fós).

Com sol passar amb la propaganda aquest discurs funciona molt bé com a artefacte narratiu però no té cap relació amb la realitat. I la crisi actual ens en dóna bones proves. José Antich, director encorbatat de La Vanguardia fortament adherit, com tots ells, a la mitologia liberal, escrivia el 24 d'abril: “La Generalitat, com a administració que aglutina el desig d'autogovern de Catalunya i una part significativa del benestar de la població, està a punt d'arribar al col·lapse malgrat els esforços ingents del seu govern, que ha fet abans que ningú les reformes en àrees tan importants com sanitat i educació, ha aplicat retallades dràstiques pel que fa als funcionaris d'una manera molt més important que l'Administració central i ha sacrificat el posicionament populista, que hauria estat aplaudit per alguns sectors, prenent distància del Govern de Rajoy” (“Sant Jordi i l'autoestima”). Si els esclats ditiràmbics en pro del falsacionisme i l'antidogmatisme fossin alguna cosa més que literatura el text correcte seria aquest: “La Generalitat, com a administració que frena el desig d'autogovern de Catalunya i concentra una part de la inversió en el territori, està a punt del col·lapse gràcies als esforços ingents del seu govern, que ha empobrit els treballadors abans que ningú amb fortes retallades en sanitat i educació i pel que fa als funcionaris d'una manera molt més important que l'Administració central, i s'ha mantingut més fidel que ningú a l'ortodòxia dictada pel capital, l'FMI i la Merkel enlloc d'adreçar les polítiques al benestar del seu poble, per què el govern de Mas és tan esclau dels mercats i alhora còmplice de l'estafa generalitzada com el de Rajoy”. Però resulta que el discurs circular, immune a qualsevol sistema de contrastació amb la realitat (i per tant a qualsevol possible falsació), no és propietat dels comunistes, si no la base de la propaganda del capital financer i els seus ideòlegs, entestats a creure (o a voler-nos fer creure) que el dèficit zero, la descapitalització de l'Estat i la desregulació del mercat de treball reactivaran l'economia, reduiran l'atur i permetran recuperar els beneficis i els salaris que, en la narració entranyablement còmica d'aquesta colla de fariseus, conviuen sempre en una harmonia perfecta més pròpia de Banner i Flappy que de la lluita de classes. I encara que aquesta teoria, que casualment encaixa de perles amb els interessos d'alguns, es dóna d'hòsties amb la realitat, serà repetida eternament i amb el moviment circular més perfecte per què si la píndola de l'ortodòxia no funciona el que cal és augmentar-ne la dosi. I resulta que al final, després de tanta retòrica falsacionista i tanta sublimitat antidogmàtica queda despullada com el que és: la xerrameca d'un aplec de curanders.

Compartir: