Després de gairebé mig any de la investidura de Pere Aragonès com a president de la Generalitat de Catalunya, s’ha fet del tot evident quina és l’aposta política del govern autonòmic d’ERC-Junts per a aquesta legislatura. Una aposta que consisteix a ser una obedient peça més dins de dos grans engranatges: el del capitalisme europeu que treballa per assegurar la seva reproducció en plena crisi pandèmica, i el de la reforma de l’estat espanyol, que capitaneja el PSOE.

En l’àmbit polític, aquesta aposta es tradueix en una aliança amb el govern espanyol per treballar en un procés de diàleg i acord amb l’estat amb un triple objectiu:

1) Aplicar la proposta econòmica de la UE amb els fons Next Generation, que, conjuntament amb diferents mesures aplicades pel govern espanyol, fan de coixí social davant la crisi econòmica, amb l’objectiu d’apaivagar qualsevol esclat social i de resposta popular als carrers, però que amaguen unes futures reformes estructurals que pretenen que pagui la classe treballadora.

2) Mantenir els fonaments d’un model econòmic neoliberal basat en la terciarització de l’economia, la precarització de les condicions de treball, la massificació turística, la construcció de macroprojectes especulatius i, en termes generals, basat en la protecció dels beneficis del capital privat (banca, fons d’inversió, empreses transnacionals…) a costa de l’empitjorament de les condicions de vida de la classe treballadora.

3) Generar un escenari polític d’estabilització del conflicte nacional que permeti, a partir d’un marc de diàleg circumscrit als límits constitucionals i autonòmics, desenvolupar aquesta agenda de reformes en un clima de màxima pau social i de desmobilització popular. Una agenda de reformes que té en el repartiment dels fons Next Generation una de les principals peces del tauler.

Al Principat, aquesta política d’entesa reformadora s’ha evidenciat en l’acord d’ERC, juntament amb altres forces sobiranistes de l’estat, per facilitar la tramitació dels pressupostos del govern espanyol, així com en el pacte per al repartiment de cadires a la Diputació de Barcelona entre Junts i PSC, o en els pactes d’estabilitat pressupostària d’ERC a l’Ajuntament de Barcelona, governat per Comuns i PSC. També és en aquesta lògica que cal entendre determinades concessions en clau autonomista, com la negociació per a la transferència de la gestió ferroviària de Rodalies o la fi dels peatges a Catalunya. En l’àmbit nacional, podem veure com es reprodueix aquest esquema a través dels pactes progressistes del Botànic i del Bellver, que dibuixen un cert mapa polític comú on la socialdemocràcia espanyola cerca, en aliança amb els diferents sobiranismes governamentals, una reestructuració del règim del 78 als Països Catalans.

És en aquest context que cal situar el debat sobre l’aprovació dels pressupostos de la Comunitat Autònoma de Catalunya i la presa de posició de la CUP.

Després de vuit mesos de l’acord d’investidura entre ERC i la CUP, podem constatar que l’acció del govern autonòmic no ha caminat en absolut en la direcció d’acumular forces per generar cap marc en defensa de drets ni cap embat democràtic amb l’estat. Han continuat els desnonaments i la repressió contra el moviment en defensa de l’habitatge, així com les acusacions particulars de la Generalitat contra independentistes amb causes judicials; es manté l’aposta per polítiques agressives contra el territori basades en macroprojectes especulatius (JJOO d’hivern, BCN World, circuit de la F1, ampliació de l’aeroport del Prat, etc.); no s’han revertit les privatitzacions i externalitzacions de serveis essencials com el 061, ni s’ha fet cap pas per a la recuperació pública dels sectors estratègics.

Cap dels elements que van servir perquè la CUP decidís votar a favor de la investidura de Pere Aragonès no s’ha materialitzat en acció legislativa i de govern, ans al contrari: han estat motiu de batalla política al Parlament. La proposta de pressupostos és un pas més en aquesta direcció, perquè, a part de ser del tot insuficients en quasi tots els seus apartats, i ni tan sols aparentar un canvi de model econòmic, faciliten que sigui la classe treballadora la principal perjudicada, en contra de la màxima a defensar, que és que la crisi la paguin els rics.

Pel que fa al conflicte nacional, el govern de Pere Aragonès manté l’aposta per una taula de diàleg que només pot ser útil per legitimar l’operació de reforma de l’estat espanyol i el procés de transacció de competències i finançament en clau de gestió autonòmica. El procés d’autodeterminació del nostre poble avançarà en la mesura que la classe treballadora i el conjunt de classes populars dels Països Catalans avancin en la construcció d’un contrapoder organitzat, la Unitat Popular, que disputi el poder als aparells centrals i autonòmics.

Per tant, entenem que l’única posició possible de la CUP respecte de la proposta de pressupostos del govern ERC-Junts és un no rotund. Però més enllà de la discussió sobre la lletra petita dels pressupostos o la seva funcionalitat en clau programàtica, creiem que aquest debat ha de ser una oportunitat per a una reflexió política de major profunditat.

Des d’Endavant (OSAN) creiem que aquesta reflexió implica assumir que els projectes polítics d’ERC i Junts caminen en una direcció oposada al projecte rupturista de l’Esquerra Independentista i de la Unitat Popular, del qual la CUP és representant en el terreny institucional. En aquest sentit, constatem que el marc de l’acord d’investidura amb ERC al Principat és un camí esgotat i sense recorregut a l’hora de dibuixar un hipotètic front de lluita conjunt contra l’estat amb el sobiranisme governamental. Des d’aquesta perspectiva, creiem necessari que les estratègies de lluita institucional no generin més confusió ni falses expectatives. En aquest sentit, creiem que això comporta prendre algunes decisions en el terreny institucional:

– Un no rotund als pressupostos del govern ERC-Junts.

– Donar per finalitzat l’acord d’investidura de Pere Aragonès, i que la CUP se situï com l’oposició d’esquerres i independentista al govern de la Generalitat.

– Defensar amb la màxima claredat comunicativa, i també programàtica, que l’estratègia de la Unitat Popular és una proposta política rupturista, liderada per la classe treballadora i que parteix de la independència dels Països Catalans com a eina per canviar-ho tot.

Els diferents governs progressistes dels Països Catalans aposten per ser uns gestors impecables de l’autonomia, amb l’esperança que aquest esforç els serà recompensat amb reformes i finançament. Cap reforma progressiva i descentralitzada no satisfarà les necessitats de les classes populars, en la mesura que aquestes reformes no subordinaran els interessos de les oligarquies als interessos de la classe treballadora. Tampoc cap via legal ni de diàleg en el marc autonòmic no ens farà avançar cap a la independència. Això només serà possible amb l’articulació d’un poder polític basat en l’organització popular que pugui sostenir un enfrontament amb l’estat fins a desgastar-lo i desbordar-lo.

Cal que des de tots els àmbits, també l’institucional, no perdem de vista els objectius de l’Esquerra Independentista i sapiguem subordinar les diferents apostes tàctiques de cada moment a una estratègia de mirada llarga i amb fonaments sòlids. I aquests fonaments són la construcció d’un projecte de ruptura independentista, socialista i feminista que doti de futur polític el conjunt dels Països Catalans.

Anàlisi de la conjuntura política d’Endavant OSAN

Ha començat l’estiu del 2021, a mitja legislatura dels pactes progressistes del Botànic i Bellver que cerquen revalidar un tercer mandat perquè PSPV i PSIB segueixin fiançant la seva hegemonia política a les dues comunitats, i acabat d’investir Pere Aragonès, que vol dirigir un govern republicà que no deixi de ser mesell de Sánchez i del mateix borbó. I, des de Madrid, Sánchez i el PSOE se senten forts i pretenen, amb el paradigma de l’estabilitat econòmica, allargar al màxim el govern de l’estat, mentre PP i VOX s’alineen per anar fent saltar alertes i fer volar banderes contra colpistes i comunistes.

El panorama amb el qual ens trobam és l’estat espanyol més assentat dels darrers anys, que ha aprofitat la major part dels episodis polítics que s’han viscut darrerament en favor del projecte de l’estat-nació espanyol i que s’ha reforçat amb ajudes que van des del neofeixisme de VOX fins a l’esquerra espanyola d’Unidas Podemos, i que ha comptat en determinats moments amb la complicitat de sobiranistes bascs, gallecs i catalans.

L’esclat d’una crisi

Ens trobem just en els temps inicials d’una crisi. La Covid i les seves derivades, el fre econòmic sense precedents, l’increment de despesa pública per pagar ERTOs, mesures sanitàries, un augment substancial de la violència contra les dones i els ajuts europeus són elements que han distorsionat allò que havia de succeir i que totes les economistes ja havien previst: una nova reestructuració del capitalisme era imminent, i la Covid ha provocat dues coses:

– Que la crisi serà més acusada. La Covid ha empitjorat la situació, ha afectat negativament desenes de milers de treballadores, autònomes i petites empreses i ha incrementat d’una manera molt acusada el deute que sostenen els estats europeus. Això provoca que el punt de partida de la crisi econòmica ja sigui pitjor.

– Un canvi en el calendari. Ja s’ha viscut una primera davallada precipitada, però els fons europeus i algunes polítiques estatals i autonòmiques estan servint de flotador econòmic temporal, fet que retardarà un temps la nova trompada.

La proposta socialdemòcrata ha fet de coixí del despreniment econòmic i s’ha visibilitzat que la capacitat tant política com econòmica de l’esquerra del sistema ja no permet ni tan sols mantenir les condicions de vida de la classe treballadora del sud d’Europa, que ja són força precàries, sinó que només pot parar una part del cop, però la malmesa existeix. La moratòria dels desnonaments, els ERTO i les ajudes especials a treballadores han frenat l’impacte del capitalisme sobre la nostra esquena, però no l’ha fet desaparèixer.

Durant l’onada pandèmica els governs de la UE s’han aprofitat de la por a la malaltia, la infecció i la mort i també al total desemparament econòmic i social, per imposar una agenda repressiva, un adoctrinament, un discurs únic sobre l’ordre i retallades en drets col·lectius. Com si les retallades en drets fossin la moneda de canvi per la seguretat sanitària i social. Quan al que realment aspiraven era a apaivagar qualsevol espurna de crítica i resposta als carrers, per preparar un escenari de crisi social, millor preparats per passar la piconadora de drets socials del capitalisme.

I ara ens hem de preparar per a una segona onada, però aquesta vegada segurament no serà una onada infecciosa, com ens hem acostumat durant un any i mig, sinó una crisi social, una ofensiva del capital transnacional, uns ajustaments dels governs per combatre l’endeutament i una reconversió econòmica que pagaran milers de treballadores. El capitalisme no està en crisi, sinó que s’està reforçant per seguir enriquint-se a costa de la nostra feina i la nostra vida.

Davant la situació que comença, pretendre fer creure que el capitalisme està en crisi i que estam més a prop de tombar-lo és mentir. Però una cosa és certa: la defensa d’elements bàsics per a la supervivència del conjunt de les classes populars passarà a ser una proposta antisistèmica, perquè des de l’extrema dreta fins a l’esquerra governamental acceptaran el que vindrà. Reivindicacions com pa, treball i sostre aniran en contra de tota lògica del capitalisme i de les estructures que l’apliquen.

Què ens toca fer?
Ens toca armar la resistència, unir la classe treballadora sota dues idees principals:

– No sectorialitzar. Només unint les lluites per l’habitatge, el treball, contra el sistema patriarcal i racista, per la defensa del territori, la llengua i contra la repressió podrem fer front al projecte polític unificat que ens explota, ens mata i ens fa la vida impossible.

– El sistema no permet vies legals i polítiques per articular les necessitats de la classe treballadora i el conjunt de les classes populars. Una opció que defensi la millora substancial de les nostres vides, és a dir, el dret a viure bé i a ser dignes, comporta una revolució política, capgirar el sistema; comporta l’autodeterminació com a eina de transformació.

La fal·làcia de l’autonomia

Mentre el món gira, les classes populars ens empobrim, però als Països Catalans tot es manté més a o menys igual. Els aires transformadors en forma de governs del canvi, pactes progressistes i processos sobiranistes ja no bufen. I no és només per valentia política, falta de lideratges i la repressió sostinguda de l’estat, sinó perquè partien de propostes polítiques que són errònies. Els pols de la transformació de l’estat espanyol a través de l’aliança entre els poders progressistes perifèrics i la complicitat d’un govern d’esquerres a Madrid han acabat amb la demanda de minses molles pressupostàries i un estat més centralitzat que el 2015. D’altra banda, l’impuls de grans jornades de mobilització desobedient dels anys anteriors al Principat ara acaben amb la signatura d’uns indults només per a uns quants i la promesa d’una taula de diàleg en què tots els temes importants estan descartats: referèndum, autodeterminació, amnistia, etc. Totes aquestes apostes polítiques que han dut a terme canvis polítics importants als Països Catalans sota dominació espanyola xoquen amb una realitat bàsica: no existeix una via autonòmica i legal, ni cap a la reforma de l’estat, ni cap a l’autodeterminació, perquè el poder està majoritàriament en mans de l’estat i no el pensa cedir ni un centímetre.

I, mentre qualsevol persona entén que aquesta és una realitat palpable de la naturalesa de l’estat espanyol, què ofereixen els governs d’Armengol, Puig i Aragonès?

Ells pretenen fer-nos creure que, si ens portam bé, si s’administren amb cura els diners i les competències que l’estat reparteix, si es fa un bon ús dels fons europeus, si es dona estabilitat a l’estat i no es molesta gaire l’oligarquia política i econòmica, tot anirà a millor. És el pensament màgic que es va estendre durant el confinament, segons el qual, si es feia cas de les recomanacions sanitàries, l’estat ja garantiria la resta com un agent màgic que arregla el món sense que ens adonem. Els governs progressistes dels Països Catalans pretenen ser uns gestors impecables de l’autonomia i l’alumne avantatjat de l’autonomisme i, així, l’estat s’adonarà i reconeixerà els esforços amb diners i reformes.

Aquesta proposta conté dos elements principals contra els quals cal lluitar:

– La reforma progressiva i descentralitzada de l’estat no satisfarà les necessitats de les classes populars, perquè aquesta reforma no permet subordinar l’oligarquia estatal i local als interessos de la classe treballadora. Per això defensam l’autodeterminació com a contraproposta, perquè permet canviar no només el model d’estat, sinó totes les estructures que el suporten.

– La via autonòmica o de la llei a la llei cap a la independència està esgotada i no funciona. Les mostres de capacitat política real de ruptura amb l’estat es van visualitzar quan el poder popular prenia els carrers i l’estat, i també la Generalitat de Catalunya, eren incapaços de controlar-la. La qüestió no és descongelar repúbliques, fer una DUI o una nova manera ocurrent de crear confusió legislativa: és articular un poder polític que pugui confrontar a l’estat i desgastar-lo, sostenir una pulsió política suficientment potent per forçar l’estat i això implica l’autoorganització popular.

Fonaments sòlids per a nous reptes

El panorama que ens toca viure a les classes populars dels Països Catalans no és il·lusionant pel que fa a conquestes polítiques i socials, però la necessitat de reforçar el projecte polític de la Unitat Popular i l’Esquerra Independentista com a motor principal d’aquesta Unitat Popular és més evident que mai.

És moment d’articular la resistència social de les classes populars contra l’ofensiva del capitalisme. Si els projectes reformistes són només flotadors enmig d’un mar immens, nosaltres hem de defensar amb dents i ungles un projecte rupturista, aquell que no accepta ni un retrocés en drets de la nostra gent, fent-nos fortes amb la unitat política de la classe treballadora, perquè per a nosaltres avançar és l’única manera de no retrocedir.

El de l’Esquerra Independentista és un projecte que ha nascut per capgirar d’arrel el sistema. El possibilisme polític no ens pot confondre la mirada. Ni taules de negociació, ni pressupostos, ni nous finançaments ens faran lliures: el nostre deure és articular un projecte rupturista socialista i feminista als Països Catalans. Si descuidem els nostres objectius, el possibilisme ens pot confondre.

El futur polític dels Països Catalans implica articular la construcció nacional, barri a barri, poble a poble, ciutat a ciutat. Som la nació que la constitució espanyola prohibeix, som la nació que els parlaments autonòmics diuen que no existeix, som la nació que l’estat no pot acceptar.

La nostra independència és la força per fer-los caure.

Per 45è any consecutiu, sortim als carrers dels Països Catalans amb motiu del 28 de Juny, diada per a l’alliberament sexual i de gènere. Els reptes i les problemàtiques que ens imposa el capitalisme patriarcal són les mateixes que aquell 1977, quan vam sortir sota la consigna «Llibertat sexual, amnistia total», i per això les bordes, desviades, bolleres, trans, bis i marietes tenim igual de clar que hi ha una altra manera de viure.

En l’àmbit laboral, patim més desocupació i discriminació, salaris més baixos i un constant assetjament LGBT-fòbic. El nostre orgull és l’orgull de ser de classe treballadora, i la nostra lluita és la mateixa que la de la resta de la nostra classe: per la derogació de les reformes laborals, per unes pensions públiques dignes, per la renda bàsica universal, per la reducció de la jornada laboral i per uns serveis públics i de qualitat.

Pel que fa a l’habitatge, patim més desnonaments i tenim més dificultats per emancipar-nos. Ben sovint ens veiem obligades a conviure en entorns LGBT-fòbics, amb qui no respecta la nostra identitat de gènere o opció sexual. Un sostre garantit i poder decidir amb qui i com conviure són drets bàsics, i per això exigim l’aturada immediata dels desnonaments, l’expropiació dels pisos buits de grans tenidors i la creació d’un parc públic de lloguer social.

També ens afecten el racisme i el colonialisme, que s’instrumentalitzen com l’LGBT-fòbia per dividir-nos com a classe i situar bona part del col·lectiu en una posició de doble o triple opressió i discriminació. No hi ha alliberament sense les migrades, racialitzades i refugiades, i per això cal derogar una llei d’estrangeria que impedeix que les persones trans puguem canviar la nostra documentació, tancar els CIE, regularitzar totes les persones i fer efectiu el dret d’asil i refugi per a les persones obligades a exiliar-se per LGBT-fòbia.o: resaltado

És urgent donar resposta a totes les violències que patim pel fet de ser LGBT i ho farem de la mà del conjunt de la classe treballadora, organitzant-nos. Ho volem tot: plantar cara a la violència masclista i LGBT-fòbica i al feixisme; l’accés gratuït i universal a la salut tot incloent el trànsit, l’avortament i l’atenció a les ITS; i l’aplicació efectiva de la legislació contra l’LGBT-fòbia de les empreses i cossos repressius.

No ens ajuntem per qui som, per com ens definim ni per com ens etiqueta el sistema. Ens ajuntem pel que farem entre totes, per la societat lliure que volem: els Països Catalans socialistes, feministes i lliures d’LGBT-fòbia, el nostre futur sense explotació ni opressió. Perquè ho volem tot, perquè hi ha una altra manera de viure!

A la Catalunya del Nord l’ensenyament en català és atacat pels tribunals francesos que han tombat part de la llei que possibilita la immersió lingüística a les escoles públiques. Els tribunals consideren que es relega el francès a un segon pla.

A l’estat francès, les llengües pròpies de les diferents regions són patrimoni de l’estat, però la llengua de la república és el francès, de manera que tota llengua està subordinada a aquesta, “la llengua de la nació” i, a la vegada, l’única llengua vehicular a les escoles públiques.

El català, com altres llengües de la resta de l’estat francès són considerades regionals, és a dir, amb un estatus menor que la llengua d’estat i, per tant, són relegades a segon terme, malgrat que són patrimoni de França. El rerefons de diferenciar entre les llengües regionals i la llengua de la república és la idea de subordinar la resta dels pobles a la nació francesa i el centralisme exercit des de París.

Tots els avenços i drets lingüístics adquirits per les catalanes del nord han estat fruit de la militància i l’activisme cultural i lingüístic. Defensant infraestructures culturals, com mitjans de comunicació, una xarxa d’escoles, llibreries, campanyes i actes. I exercint pressió política amb la resta de nacions oprimides per l’estat francès, pel reconeixement de drets d’aquestes.

En un context en el qual el català cada cop té menys presència a Catalunya del Nord i la poca escolarització pública basada en la immersió lingüística, que es tombi aquesta llei és un atac contundent que limita la supervivència de la llengua. Una llengua que és l’eix vertebrador dels Països Catalans i ens uneix arreu del territori com a poble i ens vehicula a través de la cultura. Sota aquest atac es vulneren, una vegada més, els drets col·lectius dels catalanoparlants per imposició del model nacional centralitzat de l’estat francès a Catalunya del Nord i una estructura judicial que defensa per damunt de tot la força de l’estat i les seves estructures de poder, com passa a la resta dels Països Catalans amb l’estat espanyol.

Per aquest motiu, la defensa de la llengua no es pot destriar de la confrontació amb els estats i davant de cada atac i vulneració dels nostres drets com a poble ens hi trobaran dempeus i, aquest pròxim 29 de maig, omplirem Perpinyà.

Plantem-nos contra l’aniquilació planificada de la nostra llengua i cultura.

Als Països Catalans, en català!