La fallida de la Generalitat Valenciana: catàstrofe social i política sense precedents

Comunicat d'Endavant (OSAN)

FALLIDA A GENERALITAT VALENCIANA: LES POLÍTIQUES ESPECULATIVES DEL PP GENEREN UNA CATÀSTROFE SOCIAL I POLÍTICA SENSE PRECEDENTS.

Fa molts anys que des d'Endavant OSAN, així com des del conjunt de l'esquerra anticapitalista del País Valencià, advertíem que la política especulativa del Partit Popular ens conduiria a un atzucac econòmic, social, i polític.

El model econòmic del PP al País Valencià, basat en el turisme i la construcció, ens ha portat a una situació dramàtica. A casa nostra, l'esclat de la bombolla immobiliària, ha agreujat els efectes de la crisi financera i especulativa del capitalisme global. Amb una desocupació de vora un 25% de la població activa, i un 50% d'atur juvenil, el País Valencià se situa molt per damunt de la mitjana europea.

Si durant els anys de “creixement” els beneficis empresarials no es van traduir en una inversió social que millorara el nivell de vida de la població; ara amb la crisi assistim precisament al desmantellament dels serveis públics i dels drets socials i laborals adquirits per la classe treballadora.

La insensata actuació del PP durant els anys de crisi, amb una aposta decidida per les grans obres faraòniques: Ciutat de les Arts i les Ciències, Ciutat de la Llum, Terra Mítica, Aeroport de Castelló,… juntament amb els grans fastos: visita del cap d'estat del Vaticà (Benet XVI), Fórmula 1, Volvo Ocean Race, Copa Amèrica,… ha comportat la fallida econòmica de la Generalitat Valenciana. Aquest és el funest llegat de la política especulativa de la dreta valenciana, que ha comptat amb el silenci tàcit del PSOE, quan no la complicitat directa. La corrupció institucional generalitzada (cas Fabra, Gürtell, Brugal, Emarsa,…), no fa sinó augmentar la responsabilitat dels conservadors en aquesta fallida. (…)

Continua llegint «La fallida de la Generalitat Valenciana: catàstrofe social i política sense precedents»

[València] La flama dels velluters revifa un any més

Prop d'un centenar de persones van participar dissabte passat en La foguera dels velluters, la festa d'aquest històric barri de la ciutat de València que organitza l'Associació de Veïns i Veïnes "El Palleter" des de fa cinc anys, en commemoració del motí que el gremi de velluters va protagonitzar l'any 1856 i per reivindicar la vida d'aquest indret de la ciutat.

La festa va començar amb una cercavila que va partir de la plaça de Tossal per arribar a la del Pilar a través dels carrers del barri. La cercavila va estar animada per les colles de Tabals i dolçaines Estrela Roja de Benimaclet i El Micalet, la Muixeranga de València i el grup de batucada Els Cucs de Velluters. Militants del Comité de Ciutat Vella d'Endavant (OSAN) van portar una pancarta en què es podia llegir “Foc a les retallades” i on, a més, s'expressava la solidaritat amb la lluita de la Koordinadora de Kol·lectius del Park Alkosa.

 

 

En arribar a la cèntrica plaça on acabava el recorregut s'hi va encendre una gran foguera que alimentà els xicotets focs on tothom qui volgué pogué participar de la torrada popular. A més, l'organització va convidar les i els assistents a una ronda de beguda.

El carrers de València i Alacant, plens de gom a gom en defensa de l'ensenyament públic

Devers 120.000 persones al cap i casal i unes 50.000 a la segona ciutat del País Valencià protesten contra les retallades del Consell.

València
Aquest dijous 26 de gener, hi haurà a València una nova manifestació a la que Endavant (OSAN) acudirà sota el lema:
"Contra les retallades socials i nacionals. Plantem-los cara".

Alacant
Les mobilitzacions en defensa dels serveis públics i contra les retallades continuaran el proper dijous 26, a partir de les 18.30h des de les escales del Jorge Juan.

Continua llegint «El carrers de València i Alacant, plens de gom a gom en defensa de l'ensenyament públic»

'20 anys de transformació urbanística i la crisi deixa el Poblenou al descobert'

Article de la redacció a Barcelona de L'ACCENT 217.   
L'Accent entrevista Albert Martín i Bernat Castro, membres de l’Esquerra Independentista del Poblenou.

L’Assemblea de Joves del Poblenou (de la CAJEI) i l’Assemblea d’Endavant (OSAN) del Poblenou amb la publicació de “Torres més altes han caigut. El model 22@ al descobert” recuperen el llegat d’anàlisi i crítica al 22@, i al conseqüent model d’urbanisme de les darreres dècades del barri del Poblenou a Barcelona. Una tasca que duia a terme la dissolta Coordinadora contra el 22@ fins el 2007.

Per què “Torres més altes han caigut. El model 22@ al descobert”?

Aquest és un estudi que naixia a mitjans de 2009 quan la crisi econòmica en la que estem immersos començava a mostrar els seus primers símptomes. Un context global que deixava en evidència les pròpies lògiques de mercat i d’organització del sistema capitalista a nivell global. I, en aquest sentit, la nostra voluntat era la de mostrar com aquesta crisi del sistema està estretament relacionada amb les formes d’urbanització del propi sistema. Volíem mostrar com, quan el sistema cau en crisi, s’evidencien les mancances de la planificació urbanística i, el més rellevant, la direcció en els objectius i els interessos que tenia aquesta. Una lògica urbanística regida estrictament per objectius econòmics i globals, de promoció de la ciutat i de la “marca” Barcelona al món. Una planificació destinada a la competència entre ciutats per a la jerarquia internacional en la ubicació de nodes estratègics de concentració d’empreses, productives com financeres. I que, en canvi, deixa en un segon terme els interessos i necessitats socials i locals, fet que a nivell barceloní, el barri del Poblenou es vegi afectat de forma emfatitzada.

Què fa particular el barri del Poblenou respecte la resta de Barcelona?

El Poblenou és un barri de tradició obrera. A finals del segle XIX, una zona agrícola, començaren a instal·lar-se una gran quantitat de fàbriques de Barcelona, des del sector alimentari o tèxtil fins a la indústria química o metal·lúrgica, sent el principal suport del veïnat poblenoví. Quan aquest sector productiu entrà en crisi als seixanta, el Poblenou deixaria de ser una zona d’interès per a la ciutat. Les inversions en el manteniment o infraestructures desapareixerien d’una zona conformada entre “pimes” i empreses del transport. Després de llargs episodis de reivindicacions obreres i veïnals, per fer front tant a crisis del sector com plans urbanístics que l’Ajuntament presentava, no és fins els Jocs Olímpics del 1992 que s‘obriria el camí. Culminant la transformació transversal del Poblenou amb el Pla 22@.

Què ha significat el Pla 22@ pel Poblenou?

El Pla 22@ ha suposat la requalificació de 115 hectàrees de sòl industrial a sòl de producció de noves tecnologies (TIC), del total de 198 hectàrees d’afectació (unes 117 “illes de l’Eixample” de les 180 del barri). Aquesta requalificació afavoria als grans propietaris del sòl per poder especular amb els terrenys, expulsava al veïnat de cases baixes, i a les “pimes” i petits tallers per no ser producció @. Per no parlar de la destrucció de l’entramat patrimonial pel que fa a fàbriques, un passat no només del Poblenou sinó de Barcelona i del país, doncs el Poblenou era conegut com el “Manchester català”.

Però nosaltres preferim parlar del “model 22@” en el que incloem totes les transformacions urbanístiques que ha patit el barri els darrers 20 anys. La Vila Olímpica pels JJOO’92, amb la destrucció del barri d’Icària, la prolongació de l’Av. Diagonal que derruiria tota edificació situada al mig, Diagonal Mar i el Front Marítim conformada per edificacions i serveis luxosos, el Fòrum de les Cultures i, l’estricte Pla 22@, totes dirigides per una mateixa lògica.

Però el Poblenou necessitava una transformació, no?

Evidentment, dir que “no” seria insostenible. Tot i que des de l’Ajuntament del districte se’ns ha volgut encasellar en “la cultura política del no” per no proposar alternatives, la nostra aposta segueix sent ferma en el “així no”. Seguim lluitant contra el 22@, defensant la participació directa del veïnat tant en la presa de decisions com en la detecció de les necessitats socials i locals. El Poblenou necessitava una transformació, però aquí s’ha enderrocat, redissenyat i reedificat, en cap cas s’ha preservat o conservat, ni a nivell particular ni en el seu conjunt.

Quin sentit té seguir “lluitant” contra el 22@ actualment?

Primerament perquè som l’únic espai polític que hem mantingut des de l’inici una confrontació oberta i directa contra el 22@. El 2002 va ser aprovat per PSC, IC-V i ERC, només CIU i PP votarien en contra però per qüestions oposades. En segon terme, per evidenciar que els interessos als que responia el model urbanístic eren estrictament de lucre empresarial i en perspectiva global. I finalment, mostrar les conseqüències socials dels darrers deu anys de 22@ pel Poblenou, tant a nivell laboral com d’habitatge amb la substitució social –gentrificació- que ha comportat, a nivell d’equipaments, com de desfeta del patrimoni històric i de la memòria social col·lectiva.

Ens podeu avançar algunes dades destacables de la publicació?

En els darrers deu anys d’implantació del Pla 22@, aquest preveia 130.000 nous llocs de treball, el balanç “net” bascula en torn el 17%. Preveia també 4.000 pisos de protecció, actualment no s’arriba al miler, que signifiquen menys d’un 10% del total d’habitatge construït al Poblenou. De la superfície destinada a equipaments, el 55% ha anat destinat a ús privat, i els públics encara estan per construir. El patrimoni mantingut s’ha reconvertit majoritàriament en lofts de luxe, pervertint fisonomia i usos, si no resta en abandonament i en perill d’enderroc. Calculem que la plusvàlua generada amb el canvi de qualificació a 22@, guanyada per propietaris privats, és d’uns 3.159 milions d’euros. Uns beneficis creats per l’Ajuntament que en cap cas han anat dirigits a les necessitats socials i locals.

I ara què?

Aquesta publicació és un punt d’inflexió tant discursiu com analític que suposa un nou punt de partida per desenvolupar des del teixit social i associatiu del Poblenou un nou model de barri. Es tracta d’una eina política a oferir i difondre a tots els agents socials que treballen al barri quotidianament. Des de les assemblees i col·lectius de barri per començar a articular una autoorganització veïnal paral·lela a les institucions, fins a la CUP de Sant Martí perquè estructuri i traslladi al seu àmbit d’actuació l’anàlisi, la crítica i les
propostes que se’n desprenen.

Néixer condemnats a l'extinció

Article de Simón Vázquez. Militant d'Ebdavat (OSAN) i editor.
Publicat a llibertat.cat

És possible crear un projecte de cultura antagonista en aquests temps?

Està naixent un nou animal ple de lletres, d'il·lusió i d'esforç col·lectiu, però neix condemnat a mort, condemnat a l'extinció, ens han assassinat diverses vegades abans de nàixer, i ningú confia en la supervivència d'aquest animal. Serà la història qui ens absoldrà?
Fa molts anys que ens diuen que els tigres estan a punt de desaparèixer que només queden uns pocs exemplars a zones selvàtiques de l'Àsia, tot i ser el símbol nacional de diversos països, com la Índia o Bangladesh. Fa més anys encara un historiador americà d'origen japonès va assassinar la història i va declarar el capitalisme victoriós. No fa poc han assassinat el llibre de paper, transformant-ho en xifres i codi binari. Tot i que voldrien, alguns ens volen condemnar la llengua a desaparèixer en algunes zones del país.

Malgrat tot, i malgrat els maldecaps que genera a alguns, per exemple caçadors, els tigres segueixen vivint a la selva, com els guerrillers indis o colombians, també provoca maldecaps als historiadors que diuen que han mort algunes ideologies, quan ahir sonaven crits de revolució al nord d'Àfrica, malgrat les cefalees que genera a alguns que encara porten a les seves banderes com pells mortes les ideologies que un dia van fer tremolar els rics o esgrimeixin urpes tallades que ja no fan por. També han afusellat els llibres, potser també, per controlar millor el que llegim, potser per guanyar més d'un negoci que no dona. En contes de crear pensament i cultura s'han dedicat a afusellar-los tractant-los com mercaderies, no han entès que no se li pot donar valor de canvi a una cosa que pot ser deixada, regalada, prestada, conservada en biblioteques, utilitzada per equilibrar taules, per fer bonic en una llibreria, per fer barricades,… en canvi han vist el problema en el material amb que estan fets, amb el producte en si, ja que només poden veure els llibres com a objectes sense cap ús més enllà de vendre's. Tot i això no han mort segueixen omplint milers de llibreries, omplint el cap de bajanades, de revolucions, d'il·lusions a centenars de joves i no tan joves,… segueixen explicant-nos com cuinar, ensenyant-nos a pensar, conservant com les millors llaunes de conserva les idees dels nostres predecessors,…

Ara està naixent un nou animal ple de lletres, d'il·lusió i d'esforç col·lectiu, però neix condemnat a mort, condemnat a l'extinció, ens l'han assassinat diverses vegades abans de nàixer, i ningú confia en la supervivència d'aquest animal. Aquest animal condemnat a l'exili interior, a parlar una llengua petita i captiva, a afilar-se les seves urpes amb el seus propis recursos, a amagar-se a la selva si venen els caçadors, a caçar quan estiguin desprevinguts, condemnat a ensenyar aprenent, a no convertir-se mai en la pell morta que portin galls d'indi entrant al Liceu ni ésser la pell morta penjant d'un masteler podrit d'incoherències, servint de idees que ja no estan de moda, un animal que neix ferit de consciència col·lectiva. Però serà un animal que portarà dins seu l'esperit de molts altres animals anteriorment, el foc de molts avalots, moltes selves, ciutats i persones. Serà, esperem, l'espurna que encengui una gran pradera de cultura popular. Serà el tigre dins del paper, serà un paper que mossegarà com un tigre.

Un atracament

Article d'opinió d'Isa Garnika. Militant d'Endavant (OSAN), treballadora de la Vall  d'Hebron i sindicalista de la CGT.
Publicat a L'ACCENT 217

   
El Govern de CiU descompta l’IRPF de la paga addicional que encara les 210.000 empleades i empleats públics no hem cobrat. A més el nostre regal de Nadal he sigut el retard en el cobrament del 80% de la paga addicional i l’ajornament sine die de l’altre 20%. És un atracament.
El 30 de novembre, el Govern de CiU comunicava a la Mesa de la Funció Pública i el 13 de desembre concretava una sèrie de mesures que representen un nou atemptat a les nostres condicions laborals, noves reduccions salarials i una degradació de la cobertura social de les treballadores i treballadors de l’administració de la Generalitat amb la finalitat de treure’ns de la butxaca 625 milions d’euros (un 10% de la massa salarial global). Les mesures més importants són: els acomiadaments d’interins que no han volgut quantificar, la reducció salarial en les dues pagues addicionals (que poden suposar entre un 3% i un 5% del nostre salari anual i que estalviaran al Govern 306 milions d’euros), la modificació de la retribució durant el primer any de reducció de jornada per tenir cura de filles i fills (que passarà del 100% al 80%) que ens mostra com és de difícil per a CiU, l’equilibri entre la catòlica defensa de la família i la política neocapitalista de defensa dels seus interessos de classe.
Segons dades de l’IDESCAT del 2010, el PIB català és un 12,5% superior a la mitjana de la UE-15, el que significa que el Principat de Catalunya és un dels territoris més rics d’Europa i el món. Això vol dir que la riquesa al nostre país està mal repartida i que els seus governs han invertit només el 17% del PIB en despesa pública, quan correspondria un 29% segons la mitjana de la UE-15.

Aquestes mesures d’espoli salarial, social i de condicions laborals han creat un gran malestar entre els i les treballadores de la Funció Pública. A l’hospital de la Vall d’Hebron, en conèixer-se les mesures, el malestar era molt intens i es va manifestar en una assemblea multitudinària. A l’hospital de Can Ruti es va fer una assemblea amb una assistència molt important. I es van prendre decisions, com ara fer reclamacions individuals manifestant el rebuig a aquesta mesura i exigir de l’ICS el pagament de tota la paga extra, fer del dia 28 de desembre un dia de lluita. Aquest dia els treballadors de l’hospital de Can Ruti es concentraren a les portes per t l d’impedir-ne l’accés.
Per a la setmana del 16 al 22 de genera hi ha diverses mobilitzacions convocades en defensa de tots els serveis públics i contra les retallades.

Elogi del xoriço

Article d'opinió de Joan Sebastià Colomer i Tejada. Militant d'Endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 217

"Jo faig el pollastre amb naps” (Antoni Puigverd, “Elogi del pollastre”, La Vanguardia, 2 de gener).

La seva àvia, en canvi, feia estofats de pollastre amb caluixos de bleda, que avui tothom llença. “La gent del seu temps havia passat moltes privacions. S'escalfaven amb brasers i treballaven de sol a sol per guanys de misèria”. “La gent del seu temps” inclou Francesc Cambó o Joan March, però és àmpliament sabut que Cambó i March vivien en la més ostentosa de les abundàncies mentre, efectivament, un munt de gent treballava de sol a sol per guanys de misèria. És a dir que “la gent del seu temps”, com a categoria analítica, és completament inútil i el que veritablement interessa és saber qui guanyava sous de misèria i qui no i per què. Però això és una perspectiva que no interessa Puigverd ni als ideòlegs del règim.

L'altre dia, vaig sentir una informació narrada per la locutora en un to gairebé fúnebre. Es veu que, en les compres de menjar nadalenc, els catalans hem tornat al pollastre. La informació es presentava com un exemple de la profunditat de la crisi”. Finalment el problema de la crisi no és que milers de persones s'hagin quedat sense habitatge, ni lloc de treball ni subsidi de cap tipus. El problema és que acostumats al “dolce far niente”, les ostres amb cava i l'esquí als Alps, no som capaços de conformar-nos amb un pollastre per Nadal. I això afecta a “tots”, per què “tots” hem menjat el mateix durant aquests anys -foie, llagostins, ostres, pernil de “pata negra”- i “tots” ens hem passat al pollastre enguany.
Els darrers anys es veu que el sarau i la disbauxa han estat d'unes dimensions que, simplement, no es podien mantenir. I a diferència de la generació de la postguerra, que va trobar la llum del pollastre al final d'un túnel de pa adulterat, “nosaltres fem el camí a la inversa, sortim d'un jardí ple de roses i entrem al camí de les espines”. Roses com la pèrdua de poder adquisitiu, la precarització del mercat de treball, els desnonaments i les deslocalitzacions. Però l'experiència d'Antoni Puigverd ha estat una altra i és molt difícil empatitzar amb el que no s'ha viscut.
Si malgrat tot no ens deixem enganyar i protestem, Puigverd ja ha trobat la resposta en la psicologia: “Sortim de la fase infantil (en que la vida té forma de conte i tota fantasia és exigible).

I ens endinsem als boscos de la realitat amb l'ànim sorrut, com l'adolescent ressentit amb el món”. I així, mentre Felip Puig respongui els adolescents sorruts a cop de porra, el senyor Puigverd, que prefereix la poesia, els dedicarà un lleu somriure de condescendència o fins i tot un moderat rictus de desaprovació. Però de germà a germà, car “a la meva família extensa hi ha aturats i emigrats a Alemanya, jubilats i funcionaris, instal·lats, precaris i marginals. Hi ha de tot, com a totes les famílies”. Pot ser que aquesta família sigui un producte de la seva fantasia irrefrenable, o pot ser que sigui tant extensa que abasti el conjunt de la humanitat. Però el que Puigverd ignora voluntàriament és que als temps de la seva àvia ja hi havia qui no es conformava amb el pollastre, i hi havia qui treballava de sol a sol per satisfer els capricis del senyor. Que en els darrers anys alguns han viscut en un jardí de roses i altres no, i que justament aquests últims ara s'han d'arremangar per què els altres continuïn la festa. Que, en definitiva, ell i els seus amics menjaran per Nadal i tot l'any el que els doni la gana. No existeix cap “nosaltres” i el seu elogi del pollastre és, en realitat, un elogi del xoriço. De la colla de xoriços pels quals treballa.

De Raholes i d'altres bestioles

Article d'opinió de Boi Sagarra Pascual. Militant d'Endavant (OSAN).
Publicat a L'ACCENT 217 

En qualsevol ecosistema, hi ha espècies que funcionen a mode d'indicadors, la seva presència o absència indica la qualitat d'aquest. En el nostre ecosistema mediàtic particular passa exactament el mateix. Hi ha personatges que són alhora símptoma i conseqüència. Indicadors que alguna cosa no rutlla gaire bé. Quan alguns d'aquests elements porten anys a primera línia de l'escenari la cosa ja comença a passar de taca d'oli per arribar a ser preocupant. D'aquests animalons n'hi ha a cabassos però no n'hi ha cap que s'equipari a la Pilar Rahola. Supervivent de l'escena pública, ha anat fent saltironets d'aventures polítiques a mitjans de comunicació de diversa índole amb una agilitat que, si bé no ha estat mai gaire gràcil, és digna d'admirar. Les seves habilitats mimètiques emulen les d'un camaleó, només així s'entén una truculenta carrera que començà a l'Audiencia Nacional fent de públic com a diputada  d'ERC als judicis de militants “reinserits” de Terra Lliure i que té un dels seus darrers episodis més notables en l'entrevista al Conde de Godó a les pàgines centrals de l'edició en català de l'antiga Vanguardia española. Pot sorprendre que una suposada independentista republicana d'esquerres pugui acabi fent de primera espasa d'una capçalera espanyolíssima i borbònica. Però aquest en aquest món tan inestable i volàtil -que diria un “expert” en economia-  la Pilar ha demostrat que és possible ser una talibana reaccionària i gaudir d'una pàtina d'independent a la vegada. Coses de la postmodernitat. Ha sabut adaptar-se al relativisme cultural que ens envolta i triomfar.
Es mou en una terra de ningú imaginaria i encarna el liberalisme europeu com ningú. Així doncs no és que sigui capitalista, sinó que és més aviat anticomunista. Tampoc no és que sigui de dretes sinó que subscriu el sentit comú. Malabarista de l'ambigüitat, no té cap problema en mossegar als feixistes de PxC però es queda sense dents per la xenofòbia dels bons ciutadans com en Duran i Lleida. No fos cas que des de La Vanguardia li piquessin la cresta i es quedés a l'atur en els temps que corren. Polifacètica, la Pilar a més a més d'haver sigut Estrella Intercoiffure a la millor imatge l'any 1997 també és una ferma defensora dels animals, o si més no de gairebé tots. Perquè després de llegir alguna de les seves peces de “literatura periodística” arribo a la conclusió que els palestins estan uns esglaons per sota dels quisus pel que fa a drets. Deixant de banda els maniqueismes i fent una gran alenada de sentit comú diré que l'entenc. Que voleu que us digui, defensar l'estat d'Israel i les seves accions terroristes surt força bé de preu. Sinó que us ho expliqui la Pilar que s'ha dedicat a recorre món donant arengues sobre lo dolents i antisionistes -vull dir antisemites- que som els de l'esquerra radical europea. Viatja en primera classe i l'hotel pagat, convidada d'honor pels civilitzats i pulcres lobbys sionistes d'arreu (l'AIPAC i cia.). És una forma respectable de fer turisme i ser cosmopolita. Sobretot si ho comparem amb els mètodes, més rústics i menys elegants, dels integrants de la flota per la llibertat que van intentar trencar el criminal bloqueig a la franja de Gaza farà cosa d'uns mesos.

La Rahola no para quieta. Després de les seves aventures polítiques ha passejat el seu desproporcionat ego pels platós de TV3, La Noria o Crónicas marcianas amb suma facilitat i ara publica a tort i a dret, aquí i allà. Podríem pensar que és un radical lliure, paladí de la independència. Podríem caure en la temptació de creure que aquesta criatura no és d'eixe món que diria en Raimon. El problema és que si l'és. Massa que l'és! És un personatge que genera espectacle, fa vendre diaris, puja l'audiència i garanteix l'hegemonia dels poderosos. Una d'aquestes bestioles que en una societat crítica i plural restarien a l'anonimat i que en la nostra són entronitzats a l'Olímp dels mitjans de masses. Com en un circ, són tigres que ja no mosseguen a ningú.

[Sant Andreu] Butlletí andreuenc n. 6 – Desembre 2011

Celebrem les festes mentre continuem amb la lluita!

Vuit anys es diuen aviat, però no són poca cosa. Semblar quedar lluny aquell 2004 en què ens aventuràvem a fer una Festa Major Reivindicativa. L’organitzàvem només el nostre nucli amb la primera Assemblea de Joves existent a Sant Andreu. Ara, vuit anys després, l’assemblea de la Festa Major Reivincativa compta amb les persones de l’Esquerra Independentista de Sant Andreu, estiguin o no organitzades en llurs col·lectius presents al poble (Endavant, CAJEI, CUP). Amb un programa ben variat, per a tots els públics, està més que consolidada en molt dels seus exitosos actes.

Continua llegint «[Sant Andreu] Butlletí andreuenc n. 6 – Desembre 2011»