Article de Josep Maria Martorell, militant d’Endavant (OSAN) Tarragona
Publicat a pobleviu.cat

Aquests dies persones com en Felip Puig i l’Artur Mas escampen el seu paternalisme pel país. Ens alliçonen, ens aconsellen… ens assenyalen amb el dit com si fóssim el Diable, demonitzant els aldarulls i les trencadisses de la vaga general. Es comporten com el cap de família responsable que fa “pam pam” al cul als seus minyons. Intenten així tapar l’èxit massiu de la vaga general, i desacrediten els desheretats, els qui ho estan perdent tot, titllant-los “d’incontrolats” o de “violents”.

Però obliden que no es pot fer violència contra les coses. Només es pot fer violència contra les persones. Trencar un gerro no és un acte de violència. Creuar un contenidor al mig del carrer no és un acte de violència. El contenidor no pateix, no experimenta sofriment quan el movem d’un lloc a un altre. Pegar una persona amb una porra, en canvi, sí que provoca patiment, i sí que és un acte de violència. Treure a la força algú de casa seva, desnonar-lo, sí que és un acte de violència, perquè li provoca un patiment indescriptible. Imagineu-vos: quedar-vos sense casa… Que et deixin sense feina i t’aboquin a la misèria, obligant-te a pidolar, això és un acte de violència, perquè ens genera un dolor, un patiment. Que robin impunement els diners que són de tots, per ficar-se’ls directament a la butxaca, o bé per donar-los als bancs i a les caixes, això és un acte de violència.

Jo vaig participar en la majoria d’esdeveniments que van tenir lloc durant la vaga general. Des de les 5:00 del matí a la Plaça Imperial, fins les 2:30h de la matinada esperant a que sortissin de comissaria els dos menors que els antiavalots havien apallissat, insultat, humiliat i detingut. I no vaig veure ni un sol cas de violència d’un manifestant o piquet contra una persona. I en canvi sí que vaig veure la policia apallissant a les persones.

Aquests personatges de Convergència, tanmateix, no en tenen res de responsables. No tenen dret a comportar-se com el pare de família, ni a alliçonar-nos sobre el que està bé i el que no. A Tarragona els coneixem bé aquests estafadors. Quants milions d’euros s’han ficat a la butxaca els de Convergència i els seus amics amb Terres Cavades, o el pàrking “intel·ligent” de Jaume I? Només aquest pàrking va suposar a la ciutat 30 milions d’euros (18 dels quals sense justificar). I això és només la cirereta del pastís. Són una màfia organitzada en la que no se’n salva ni un, ni tan sols el President Artur Mas, sospitós de ser beneficiar-hi d’un compte a Liechtenstein del seu difunt pare: una gran suma de diners que evadeix impostos i d’origen desconegut.

SÓN UNS LLADRES. I a nosaltres no ens enganyen. Aquests dies detenen i fiquen a la presó les víctimes de la crisi, persones desnonades, a l’atur, o precàries i sense futur. Tot plegat per trencar uns quants vidres o tombar un contenidor. Però els lladres de Convergència, i també tots els altres, els vertaders culpables, els que ens roben milers de milions i els porten a Liechtenstein, aquests no només estan en llibertat, aquests són els homes responsables que ens alliçonen i ens fan “pam pam” al culet.

Han orquestrat aquesta crisi, han deixat milions de persones en la misèria, i ara es queixen quan la gent que pateix mostra la seva indignació al carrer.

Però amb les seva xerrameca, amb les seves actuacions policials i judicials no aconsegueixen fer-nos por. No pas. Jo hi tornaré a ser, i al davant de tot. Aquest comportament no ens fa por, ens fa pena. Ens provoca vergonya aliena. Ens avergonyim dels corruptes i de la seva policia, els mossos: joves musculosos incapaços de reprimir la seva set de violència, que prenen cocaïna abans de sortir al carrer, que oculten el seu número d’identificació, que es tapen la cara, i que es protegeixen amb cascs i armadures abans de sortir a apallissar la jovenalla. Els qui en coneixem algun ho sabem bé; són xusma.

Aquesta vegada els antiavalots s’estrenaven a Tarragona. Venien amb ganes de posar-se a prova. Van aparèixer per primer cop allà on era d’esperar: protegint el Corte Inglés. Quina sorpresa, oi? No hi són pas quan cal protegir les persones que ho perden tot, però sí que hi són quan es tracta de protegir el Corte Inglés o bé l’aparador d’algun banc.

Exercint la seva violència es pensen que el proper cop no gosarem. Que el proper cop no hi serem. Però sí que hi serem, sí… Ells tenen l’armadura, el casc, la llei, i també més músculs, no cal dir-ho. Però nosaltres tenim la indignació, i tenim la força de la raó.

Personalment, no lamento les trencadisses del 29M, no lamento els cops de porra rebuts ni les detencions que hem patit, i ni tan sols lamento el menyspreu de què som objecte per part dels corruptes que ens governen i dels seus tertulians encorbatats. L’única cosa que lamento és que aquest que ens vol veure engarjolats –sí sí, tu; Felip Puig- no tindrà el valor suficient per venir-nos a parar els peus personalment el proper cop que hi hagi vaga general.

Article de Joan Sebastià Colomer i Tejad, militant d'Endavant (OSAN)
Publicat a L'ACCENT 222       

Al documental ”Inside job” Dominique Strauss-Kahn relata com, en el moment de l'esclat de la crisi financera, es va reunir amb alguns dels gurus del neoliberalisme, economistes vinculats al capital financer i a les administracions públiques, sobretot nord-americanes. Segons Strauss-Kahn estaven tots acollonits i repetien frases com “no es pot continuar així”, “cal reordenar el mercat financer”, etc. Es tractava de la necessitat de frenar el campi-qui-pugui que la liberalització del mercat financer havia deixat com a herència. L'entrevistador el mira perplex i xiuxiueja alguna cosa com “jo no n'he sentit dir res d'això” a la qual cosa Strauss-Kahn li respon aproximadament: “a continuació els estats van anunciar que s'encarregaven de tapar el forat i va continuar la festa”.

En aquells moments podíem llegir a El Pais del 28 de setembre del 2008: “Al capitalisme financer, Sarkozy contraposa el capitalisme industrial, que propugna el creixement a llarg termini, no l'especulació” (“Sarkozy proposa refundar sobre bases ètiques el capitalisme”). Immediatament la “refundació del capitalisme” va ser l'eslògan principal d'una cimera amb una colla de dirigents polítics d'arreu del món, on “la primera constatació és la "necessitat de refundar el capitalisme" i crear "mecanismes de supervisió del sector financer" (Canal 324,16 d'octubre del 2008). Segons la pàgina de l'Associació de promotors de Barcelona, en aquesta cimera Sarkozy “vol disparar contra els hedge funds i "els forats negres dels paradisos fiscals, que no poden seguir existint".
Ha estat molt pedagògic veure com des de llavors disparen contra els salaris, els serveis públics, les pensions i tot tipus de subsidis sense que, aparentment, els hedge funds i els paradisos fiscals hi tinguin res a veure. Així hem pogut saber que la corrupció no és un accident del sistema si no el sistema pròpiament dit. Per desviar l'atenció d'aquest fet i fer-nos sentir culpables per “haver estirat més el braç que la màniga” han tingut al seu servei els mercenaris de la ploma. I mentre la burgesia del país, grans “emprenedors” que graciosament ens concedeixen la satisfacció de treballar en els seus establiments, roben al poble milions d'euros per posar-los sota una rajola a les Illes Caiman, ens convencen que és una qüestió de vida o mort impedir que els funcionaris es pintin les ungles o llegeixin El Mundo Deportivo als seus llocs de treball. Ara ja no es tracta d'impedir que Ali Babà i els quaranta lladres continuïn saquejant el comú si no d'impedir que nosaltres, pobres imbècils, ens n'adonem: “La ciutadania, sensibilitzada per la crisi i els seus defectes, observa amb més vigilància i detall tots els comportaments i les maneres de les persones que, per mandat democràtic, estan exercint tasques de rellevància” (La Vanguardia, editorial del 17 de març). Injustament els nostres benefactors han de realitzar la seva obra filantròpica sota la mirada inquisitiva del poble: “Cap líder no pot permetre's avui, ni a Catalunya ni en el conjunt d'Espanya, episodis que contribueixin a barrejar el que és servir la política i el que és servir-se de la política, trepitjant la ratlla del que és èticament opinable”. Pels de la ETA i els companys que solidàriament fomenten l'exportació de divises estirant bolsos al barri de la Ribera hi ha delictes. Per Alí Babà i la seva colla se'n diu “el que és èticament opinable”. Del que es tracta no és d'aturar la sagnia del robatori organitzat si no de “salvaguardar el prestigi de les institucions i frenar la desconfiança de l'administrat”. És a dir, crear les condicions per poder seguir robant lliures de la mirada dels curiosos.

Article de Simón Vàzquez, militant d'Endavant (OSAN) i editor.
Publicat a L'ACCENT 222    

En alguns moments l'agitació ha de ser planera i entenedora per fer veure coses que en un principi serien clares però que amaguen un interior fosc i lúgubre. Així podríem citar a en Marx, a en Groucho no, a l'altre, el de la barba, quan deia que si la presencia fos igual a l'essència no ens caldria ciència.

Doncs explicarem una historieta que mai va succeir o que succeïx massa sovint però no ens adonem. Amb això que anàvem caminant l'altre dia a les tantes de la matinada, tornant de ves a saber on… quan ens vam trobar una escena peculiar una parella del barri que tots coneixem, i que totes sospitem que la noia és agredida pel seu marit sense que ningú ho pugui confirmar del tot ni desmentir una mica.. Doncs aquesta parella estava rodejada per un grup de individus armats amb navalles que intentaven robar-los-hi el que portaven, sospitem que el marit és un malparit, però clar aquí se'ns plantejaven tres opcions, no participar en la refrega i mantenir-nos al marge, cosa que faria la majoria de gent, les altres dues opcions eren intervenir a favor de la parella i una opció una mica estranya però que com veurem més endavant alguns recolzarien, seria recolzar als lladres contra el marit en defensa suposadament de la noia.

I ara et preguntaràs i aquesta història, a que ve? Doncs pensem que en comptes de una parella fos un país amb les seves classes en lluita contraposades i en comptes d'atracadors de barri fossin potencies imperialistes com la UE o EUA, i posem-li nom a la parella, diguem-li, Libia, Siria,… en aquesta postura, hi ha una esquerra que passa olímpicament de les agressions imperialistes, i una altra més perillosa que en una suposada defensa de la noia/població maltractada (que tampoc ho sabem del cert si és així) defensaria una agressió imperialista/atracadora contra el marit/govern. La qüestió es que mentre defensem als atracadors aquests no diferencien entre poble i govern i de fet volen explotar més a aquest poble, extreure'n els recursos del país i apaivagar les postures “antimperialistes” del govern. L'altre esquerra, hauria de sortir a davant dels atracadors que segur que són del nostre barri i ens hauríem d'enfrontar amb el perill de quedar malament i semblar els defensors d'un maltractador.
No podem ser valedors d'atracaments, preferim semblar valedors de dictadures que demòcrates banyats en sang. Ser antimperialista amb totes les nostres forces ha de ser a tota arreu i sota totes les conjuntures no només quan es bo a la premsa, per això ara aquí i demà on sigui seguirem recolzant a tots els pobles en lluita contra l'imperialisme encara que la premsa ens tregui com a maltractadors, ja sabem allò de si l'enemic ens borda és per què ho estarem fent bé.

Article de Jordi Romeu, militant d’Endavant (OSAN) Tarragona i diplomat en treball social.
Publicat a http://pobleviu.cat

Després de relatives sorpreses que a molts i moltes ens han agafat desprevinguts, com pot ser el sorgiment del 15-m, el genocidi de Líbia i el que encara ha de venir contra Iran i Síria, ja és hora que les esquerres comencem a fer alguna cosa. No parlo de grans coses extraordinàries, sinó de qüestions de mínims que se suposen però que no sempre es donen.

La xarxa està plena d’articles brutals però només els llegim els de sempre, els comentem entre els camarades i allí es queden. Fem diaris i publicacions que costen un munt de feina i diners però que es podreixen als locals i ens quedem tan panxos. Fem un munt de reunions per decidir coses i anar parlant de lo molt malament que està el panorama i blablabla però a moltes de les concentracions, manis, tancades o actes que convoquem quasi sempre ens hi trobem els quatre gats de sempre, o ara degut a la dinàmica actual alguns i algunes més de les habituals, però encara som massa poques. Pensem que l’únic important és la mani en si, o l’acte en si,… i quan no ve gent ens posem les mans al cap i diem que “la gent està atontada”, projectant la responsabilitat cap a fora, i marxem resignats cap a casa (o a molt estirar, els molt motivats segueixen encara amb ànims pel següent episodi a veure què passa). L’acte final, ja sigui una tancada, una concentració, una mani o el que sigui, només és una part més de tot un procés que cal recórrer i és en aquesta part última on es recullen els fruits de tot o de res del que s’ha sembrat. Si no treballem prèviament l’agitació, si no cabregem a la gent, si no adaptem la subjectivitat a l’objectivitat, no ens diferenciem de la pràctica descafeïnada i traïdora que fan CCOO i UGT quan de tant en tant convoquen una vaga general, es limiten a posar dia i hora, ignorant el factor subjectiu, esperant que per art de màgia la gent s’organitzarà i lluitarà.

L’objectiu que en principi tenim és fer arribar a la gent una idea que provoqui una reacció, tenim la intenció de que els receptors del nostre missatge facin algun pas pràctic, per petit que sigui, com llegir una cosa, comentar una notícia, assistir a un acte, cridar una consigna, o encara menys, com pot ser que simplement se’ns conegui o que no s’aplaudeixi el feixisme,… (ja no parlo de l’objectiu d’assimilar nova militància). Som una minoria que, més enllà de si en el plànol teòric trobem necessari o no que hi hagi una avantguarda política, el que de moment ens posa d’acord és que volem influenciar i imposar un punt de vista concret a la gent que ens envolta (ni que sigui imposar un pensament crític). No pengem cartells perquè ens avorrim o per alguna tradició irracional. Si poguéssim sortir a la televisió tot seria més fàcil, però la reflexió sobre l’ús dels mitjans continua sent la mateixa. Fem publicitat dels nostres actes perseguint un objectiu més o menys clar, però el que si que hem de tenir clar és que hi ha una mediació necessària, un mitjà, que és la publicitat i que cal desenvolupar-lo correctament. Volem fer arribar un punt de vista polític, volem imposar en la societat el reconeixement de l’existència de tal opinió, tot i que no sempre siguem conscients d’això o ens sentim incòmodes al fet d’acompanyar amb noms al que ja fem.

Al tema, unes quantes preguntes que volen fer reflexionar sobre la pràctica. Potser sembla una mica ridícul el que segueix però la necessitat pràctica local empeny a fer-ho (cadascú sabrà com està a casa seva). El facebook, l’e-mail, el youtube,… i altres mitjans informàtics són importants i necessaris, de la mateixa manera que també ho és el carrer. En referència a aquest últim: repartim octavetes, butlletins,… és a dir, fem arribar el nostre discurs prenent el carrer, mostrant la cara, fent-ho “real”? Perquè si o perquè no repartim octavetes? Les deixem en algun lloc esperant que la gent les agafarà o les repartim una a una en mà? Quantes en repartim i perquè aquestes quantes? On i perquè les repartim als llocs on ho fem? Què hi posa i com és el text? Ho fem per satisfer-nos a nosaltres mateixes o com a resposta a alguna necessitat social? Aquestes necessitats socials detectades s’estructuren en algun ordre jeràrquic? Ens esforcem per ser pedagògics? En el text de l’octaveta hi ha un espai de crítica i/o reflexió teòrica sobre algun tema i una segona part que ve a ser una sortida pràctica per als qui hi estiguin d’acord (com per exemple una convocatòria més o menys relacionada amb el tema)? Estem més pel disseny guai i les coloraines que pel contingut? Hem repensat i discutit profundament el què si i el què no volem transmetre? Quants dies abans de l’acte en qüestió les repartim? Com anem disfressats quan les repartim? Amb quina cara i postura corporal ens adrecem als qui volem convèncer? Parlem amb la gent? Les mateixes reflexions serveixen per als cartells, megafonia, pintades, adhesius, pancartes… A la universitat, passem classe per classe per convocar la gent? Parlem amb el nostre o nostra companya del costat? I a la feina què? Quant de temps dediquem i importància atorguem a organitzar aquestes qüestions tècniques de publicitat a les assemblees? Concretem les quedades per fer agitació agafant l’agenda o ho deixem a la inspiració espontània de cadascú, al “ja quedarem”? Revisem si s’ha fet o no la feina en l’assemblea posterior? Hi ha alguna mesura establerta per sancionar si s’ha fet o no la feina o queda en l’oblit perquè tots som molt amics i amigues i el que fem és voluntari, ningú ens ha de dir res i estem treballant des d’ara mateix per la llibertat?

La nostra empresa no funciona per moltes raons, però una de les més lamentables és perquè no fem la publicitat necessària. No aconseguim fer arribar les nostres idees, per brillants o patètiques que siguin, a la gent. Això no ens ho ensenya només Lenin sinó també la Cocacola (amb la mercaderia pel mig). Si no arribem a la gent, som conscients que la derrota és segura? Anem arreglats si volem fer la revolució comunista. Si volem fer pa haurem de tenir farina, forn, eines… Si volem fer una revolució, com a mínim hem de fer arribar els nostres plantejaments als qui en siguin possibles participants i beneficiaris. No hem pensat profundament sobre aquesta necessitat i potser aquesta és la nostra principal dificultat. No generem la publicitat suficient, no tenim una actuació sistemàtica al respecte, massa vegades dediquem energia a coses que després no serveixen per res però si que serveixen per tenir la consciència tranquil·la, no creem clima d’agitació i encara menys de conflicte.

El nostre problema podria semblar només tècnic, que ho és, però &eac
ute;s conseqüència d’un altre problema més greu i profund. A hores d’ara resulta evident que el posicionament ideològic que és la flama inextingible i essencial no és suficient, necessita estar encarrilat correctament; necessita la formació teòrica i pràctica col·lectives. Difícilment detectarem la necessitat d’encartellar i de repartir octavetes, en definitiva, existir en la vida social, si no tenim l’hàbit de llegir, més enllà de l’efímera eufòria que ens pugui animar en certs moments. Els metges estudien medicina; els matemàtics estudien matemàtiques; els qui volem fer la revolució llegim, no ja estudiem, marxisme?