Aquest comunicat és una reflexió crítica sobre el moment que entoma el país i la CUP en el marc de la següent cita electoral, les municipals del 2027.
1. Llegir el context, entendre els resultats
El maig del 2027 s’apropa i, amb ell, la data de les pròximes eleccions municipals al conjunt dels Països Catalans sota dominació espanyola. Unes eleccions municipals que no poden deslligar-se del context polític que les determina i que les converteix, més enllà de les conseqüències que puguin tenir sobre cada municipi, en una data que marcarà el rumb polític del conjunt del país.
Aquestes suposen un repte a entomar pel projecte de l’esquerra independentista, i en particular per la nostra aposta institucional centrada en les candidatures d’unitat popular. Igual que per la resta d’espais polítics en disputa, aquestes també suposen un examen que hem d’entomar amb responsabilitat. Encarem aquest moment amb la convicció que continua sent necessària una aposta per un municipalisme rupturista que serveixi per expandir la força de l’independentisme revolucionari i els moviments populars i per seguir fent possible un projecte de futur pel nostre país.
Si les eleccions són sempre un moment per mesurar forces, haurem de tenir en compte el context polític general, i parar atenció també a les diferències entre blocs polítics que hi ha en els territoris dels Països Catalans. En el cas del País Valencià i les Illes, les eleccions serviran per avaluar els governs autonòmics del PP i VOX i les seves candidatures municipals, que ja van imposar-se en un nombre important de municipis. Les eleccions municipals en aquesta part del país es presentaran, en la major part dels casos, sense una alternativa pròpia i seran un espai de disputa entre l’aliança entre la dreta clàssica i la nova extrema dreta i el bloc “progressista”. Un bloc liderat per l’actual govern espanyol i acompanyat per l’anomenada “esquerra a l’esquerra del PSOE” en les seves versions centralistes i regionalistes. Les eleccions seran també una arena per valorar la correlació de forces interna entre els diferents actors d’aquests blocs, així com per veure si encara s’arrossega una penalització o desencís pels límits dels “governs del canvi” del cicle passat. Serà especialment important parar atenció a què passa a les comarques afectades per la riuada de la tardor de 2024, com un punt clau de crisi del retorn del PP després del cicle del botànic al País Valencià.
Pel que fa al Principat, un dels fenòmens polítics més rellevants de les municipals serà la previsible emergència d’Aliança Catalana, que posarà punt final a la disputa entre el bloc independentista i el bloc unionista com a element polític central. A la vegada, serà l’escenari per mesurar el suport de l’actual govern de la Generalitat, un dels puntals que sosté el projecte del PSOE en l’àmbit estatal, i la seva capacitat de pacificació de tot conflicte polític en pro de la suposada bona gestió. Una “gestió exemplar” que fa mesos que fa aigües per tot arreu i que no para d’obrir vies de conflicte contra el govern.
En el cas del Principat, la divisió entre blocs més o menys clara que es dona a la major part de l’estat espanyol, també al País Valencià i les Illes, té algunes característiques específiques. Junts, fins ara partit central de la dreta al Principat, es troba en un moment de reconfiguració de les seves posicions polítiques: combina un retorn al seu paper tradicional de representant de la burgesia catalana amb el flirteig amb les postures més racistes d’Aliança Catalana. A la vegada, tot i el paper que VOX pot tenir en alguns municipis metropolitans de zones amb alta presència de l’espanyolisme, el seu paper no té la mateixa rellevància que en altres zones del país, ja que justament comparteix protagonisme amb Aliança Catalana com a espai de radicalització racista i autoritària.
El «bloc progressista» busca marcar les diferències internes entre partits, a partir de gesticulacions independentistes o autonomistes, o a partir de discursos més o menys inflamats en termes socials. Ara bé, tots ells carreguen a l’esquena governs on han demostrat no ser tan diferents ni en el programa social ni en el nacional; la situació actual de la llengua, després de la seva desprotecció durant el cicle dels governs del canvi, n’és un bon exemple. Una càrrega que faríem bé de no ignorar que també pesa sovint sobre les nostres candidatures. Hem d’assumir que per diferents motius, més o menys justos, com a CUP també arrosseguen dificultats per tornar a generar adhesió i confiança entre les classes populars desencisades amb els processos de canvi interromputs que nosaltres també vam representar.
L’única alternativa davant d’aquest panorama, com hem anat situant en els últims mesos, és l’obertura de noves possibilitats a través de la construcció d’un espai polític que surti del marc de l’esquerra del PSOE i que organitzi, arreu dels Països Catalans, una alternativa popular en clau ofensiva que no assumeixi camins electoralistes ni es construeixi amb la via institucional al centre. No parlem d’una alternativa electoral, sinó d’una alternativa de lluita, organització i conflicte amb possibles expressions en el cicle electoral municipal, però amb un horitzó molt més enllà. Justament la necessitat de guanyar legitimitat i confiança entre sectors populars, en molts casos abstencionistes i desencantats, no es podrà donar per moviments electoralistes, sinó per representar una opció forta i amb capacitat de lluitar per aconseguir victòries i avenços, només possibles des de l’organització i el conflicte. Una opció propera i arrelada a la realitat dels barris, ciutats i pobles on vivim.
Per a nosaltres, aquest ha de continuar sent l’espai on es manté la CUP, tot i que el context sigui difícil i agafi tant la CUP com el conjunt dels moviments populars en vies de rearticulació i encara amb una forta desorientació. La posició d’Endavant en aquesta situació és assumir que segurament els resultats en aquestes eleccions no permetran grans salts d’escala, però que es donen les condicions per consolidar-nos i créixer en municipis on hi ha candidatures consolidades amb un entorn militant de l’esquerra independentista i els moviments populars.
Creiem que es donen elements positius i esperançadors en l’entorn de les lluites populars als Països Catalans que haurien de servir per situar la CUP i l’esquerra independentista en un espai de referència. Parlem de qüestions com la revitalització de la lluita per l’habitatge, contra la turistificació o pels serveis públics. Sense anar més lluny, la vaga del sector educatiu, amb un programa de classe i de millora dels serveis públics, amb la defensa de la nostra llengua com a baluard, amb una força que radica en l’autoorganització de les treballadores, ens sembla un exemple paradigmàtic d’un nou marc de possibilitats que cal ampliar. A la vegada, vivim un moment de creixent polarització social que, tot i estar marcat per la radicalització de les opcions de dretes, també obliga molts sectors socials a posicionar-se i involucrar-se. Això també permet ampliar políticament un camp d’esquerres radical davant d’una extrema dreta abraonada.
És per això que considerem imprescindible que un projecte institucional vinculat a l’esquerra independentista com la CUP mantingui, en aquest context, posicions ideològicament fermes, en un moment en què la batalla ideològica pura és més viva que mai. Aquestes posicions no s’han de deixar influir per la dinàmica reaccionària que intenta ridiculitzar i titllar de woke la defensa dels drets d’amplis sectors socials, i han de tenir el centre de gravetat en una defensa aferrissada de la classe treballadora en conjunt i diversitat. Alhora, la CUP ha de tenir clar que si esdevé, com la resta de partits, una crossa per la governabilitat i estabilitat del PSOE, és el full de ruta cap a la seva pròpia desaparició com a espai polític.
Finalment, malgrat la pèrdua de centralitat de l’independentisme després de la pacificació del conflicte per part de l’estat espanyol, la ruptura independentista continua sent l’única possibilitat davant d’uns estats irreformables que tenen com a element central l’ofensiva contra tot allò que ens construeix com a poble, com és la llengua catalana. La CUP ha de representar clarament aquesta alternativa independentista com a única garantia per defensar-nos com a poble.
2. Reconstruir un projecte municipalista propi
Creiem que és important enfocar les municipals més enllà de les eleccions i com a moment important d’un camí més llarg que ens toca recórrer. La nostra tesi principal és que cal obrir i ampliar un espai –o bloc polític– que se situï en clara oposició a la dreta i extrema dreta i a la vegada pretengui superar l’statu quo del socioliberalisme organitzat al voltant del PSOE. Aquesta força s’ha de construir al marge del sindicalisme de concertació i dels partits de l’àmbit del “sobiranisme d’esquerres” que aposten per reforçar l’estratègia de conciliació i pacificació social del PSOE. Ha de basar la seva força, insistim, més enllà de les institucions, i tenir uns objectius que vagin més enllà d’esgarrapar millores legals, tot i que les puguin incorporar: ha de construir una força política pròpia amb capacitat de cristal·litzar més enllà de les institucions, en tots els espais socials.
Considerem que aquest espai ja s’està obrint a la pràctica amb les mobilitzacions en defensa de Palestina, en les vagues del sector educatiu liderades pel sindicalisme combatiu, en el moviment per l’habitatge, les mobilitzacions massives en defensa de la llengua arreu dels Països catalans, com per exemple el Correllengua, en la resposta popular a la crisi de la DANA o en els espais de confluència antifeixista de base. Entenem que la CUP ha de situar-se al servei del creixement i consolidació d’aquesta alternativa antisistèmica que torni a armar-se per la confrontació amb l’estat.
Hem de començar per entendre que els elements de disputa d’aquestes municipals van més enllà de les mateixes municipals i dels Països Catalans: s’emmarquen en una batalla política més general en clau ideològica i de projectes. Una batalla que no se situa al voltant de mesures concretes a escala municipal, sinó en la disputa entre un capitalisme autoritari que assumeix obertament la necessitat d’esclavitzar mig món per continuar subsistint o un socialisme democràtic i internacionalista que permeti distribuir els recursos.
Això s’ha d’expressar en quatre premisses bàsiques per a qualsevol espai rupturista:
- La necessitat d’un discurs desacomplexadament de classe i internacionalista, que també incorpori la defensa de la diversitat –des del feminisme i l’antiracisme– dins de la classe treballadora del seu país.
- La radicalització de les propostes en clau anticapitalista i la clarificació de l’antagonisme més enllà de l’extrema dreta, sinó amb el poder econòmic i polític que actua contra la classe treballadora. I fer-ho des dels conflictes quotidians i existents en la vida de les classes populars.
- La rearticulació d’una via de conflicte en clau nacional, abandonant la possibilitat de la reforma de l’estat i, per tant, construint nacionalment una alternativa rupturista.
- La construcció de moviments de base massius que puguin retornar el protagonisme popular a la política, també institucional.
Aquestes premisses són les que ens han de guiar a l’hora de plantejar-nos on situem la nostra acció política i com ens posicionem en les diferents preguntes clau d’aquestes eleccions municipals. Això implica una proposta concreta en clau de programa, pràctiques i aliances.
2.1 Programa
Creiem que aquestes premisses es concreten en un programa basat en aquestes coordenades:
- Defensa de la ruptura independentista com a clau de volta, la defensa dels Països Catalans i de la llengua: La recuperació i defensa del marc nacional dels Països Catalans com a projecte polític de ruptura amb els sistemes de dominació actuals i com a única garantia de manteniment de la nostra llengua i cultura. Aquesta construcció nacional s’ha de donar en disputa amb els marcs essencialistes i resistencialistes i fer-se a l’ofensiva contra els estats dominants des d’una clara posició antiracista i antifeixista. S’ha de concretar també com a conflicte clar amb l’extrema dreta tan espanyolista com suposadament catalana, així com amb la defensa del català al conjunt del país.
- La radicalització democràtica i l’oposició al creixent autoritarisme. En aquest sentit, la socialdemocràcia es vanta de defensar el consens, les institucions i la democràcia davant de l’extrema dreta, però hi ha poc de democràtic en la defensa d’unes institucions plegades als poders econòmics per sobre de la voluntat popular i les necessitats de la classe treballadora.
- La via socialista catalana: transformació econòmica profunda. La construcció d’un programa econòmic per a la classe treballadora que apunti a problemes àmpliament percebuts com són l’accés a l’habitatge, la pujada dels preus o la turistificació. Un programa que situï enemics clars i propostes ambicioses que s’enfoquin cap a la planificació racional i democràtica de l’economia basada en les necessitats col·lectives. En aquest sentit, ho hem de fer escapant de i discutint amb les postures que, des d’un suposat autocentrament nacional, plantegen que això és possible sense una ruptura amb el capitalisme i les seves estructures socials, sinó des d’una suposada “excepcionalitat catalana” que ha d’evitar, per exemple, el creixement poblacional.
- Defensa desacomplexada dels nostres drets i llibertats i el combat contra l’extrema dreta:
- El manteniment del feminisme com un dels pilars estratègics de la CUP en un moment de creixent antifeminisme i qüestionament d’algunes qüestions bàsiques com l’existència i importància de les violències masclistes, de creixement de les tendències familiaristes o d’utilització del feminisme per augmentar el control social i el racisme institucional.
- L’ampliació i aprofundiment en una defensa desacomplexada de l’alliberament sexual i de gènerecom a forma de connectar amb una joventut queer polititzada i que pot suposar un fre pel creixement de les postures d’extrema dreta entre el jovent.
- La defensa d’una postura clarament antiracista enfocada a la defensa del dret a la migració, la crítica al racisme institucional i la hipocresia de la burgesia en el seu tractament de les persones migrants i la crítica al model neocolonial i extractivista del nord global.
- Crítica a l’imperialisme del bloc otanista, en defensa de la llibertat i la sobirania dels pobles i el reforç de l’aposta internacionalista. La solidaritat amb la resistència del poble palestí i la lluita per la fi del genocidi suposa una clivella clau a ampliar amb capacitat d’articular amplis consensos en una clau emancipadora. A la vegada, el paper dels governs i institucions ha de permetre situar-nos com un dels pocs espais polítics institucionals conseqüents i durs contra el sionisme i la complicitat amb Israel. Aquesta qüestió ha de poder ampliar-se al conjunt de la política imperialista de què participa la Unió Europea i els estats espanyol i francès, i dur nosaltres una postura innegociable contra l’augment de la despesa militar, de la indústria de la guerra i de les tensions bèl·liques, apostant per la pau i l’antiimperialisme.
Evidentment, aquestes coordenades s’han de poder concretar en propostes i mesures adaptades al context municipal que permetin l’articulació de lluites concretes; des de la defensa del padró a polítiques d’habitatge que vagin en la direcció de l’extracció d’habitatge del mercat, propostes d’ampliació de serveis públics o per la sobirania energètica, alimentària, etc. En aquest sentit, creiem que l’acció política i les propostes impulsades a partir dels espais de direcció nacional van en una línia adequada i que el que cal és cohesionar-les i convertir-les en un programa comú i reconeixible.
2.2 Pràctiques
Un altre element definitori de les nostres candidatures ha de ser la seva forma de fer i de lluitar. En els últims mesos han pres més protagonisme en l’entorn mediàtic i les campanyes electorals formes d’organització de base, basades en campanyes electorals exitoses, que aposten per un contacte més personal i directe amb les classes populars. Diversos partits, inclosa la CUP, han plantejat la necessitat de recuperar el contacte presencial i humà per reteixir la confiança amb la població a partir del porta a porta, les enquestes a peu de carrer, etc. Aquests tipus de pràctiques configuren una forma de fer política positiva, en el sentit que recuperen la importància de la mobilització de base, sempre que no se’n perverteixi ni el contingut ni les formes.
Hem de posar-ho en valor no només com a pràctiques anecdòtiques en un moment electoral, sinó com a part de la cultura política de la CUP. El protagonisme popular i les formes de democràcia radical han de formar part del dia a dia i més enllà de les eleccions, com a qüestió fonamental que defineix les CUP des de la seva creació, i celebrem que continuï sent així.
D’igual manera, la relació amb les lluites socials i els moviments de base ha de ser un pilar del projecte municipal molt més enllà dels cicles electorals. Les CUP han de seguir apostant constantment per la retroalimentació i l’aliança amb aquests moviments, sense cap mena de subordinació de la part no institucional a la candidatura i amb especial atenció de no minvar el dinamisme i la capacitat de conflictivitat dels moviments populars. Creiem que és important reforçar un model de CUP molt vinculada al teixit popular dels seus municipis i als actors de l’esquerra independentista no vinculats directament a la institució. La prioritat estratègica és construir comunitats polítiques organitzades i en lluita, i una conseqüència pot ser que una candidatura arrelada i amb legitimitat en culli uns fruits electorals. Ara bé, la prioritat estratègica no és construir una base electoral que doni suport a la candidatura, sinó mirar més enllà del cicle electoral.
2.3 Aliances
La coherència estratègica en relació amb la construcció d’un tercer bloc polític de ruptura no pot aïllar-se de la política d’aliances. Recentment, s’han donat alguns exemples al Principat completament contraris a aquesta línia estratègica. El plantejament de possibles pactes conformant una candidatura conjunta amb ERC per part de les CUP d’Igualada i de Malgrat, o l’acord per formar govern amb Junts a Tàrrega en són alguns exemples.
La situació actual ens obliga a assumir que no hi ha un marc d’aliances institucional estable possible per part d’un espai independentista, socialista i feminista com la CUP, i que aquestes només es poden donar de forma molt instrumental. Això exclou candidatures de suma de sigles, especialment si sumen per altres partits, o sumes que reforcin els blocs conservador o socioliberal amb l’argument de l’independentisme transversal ja descompost o amb l’argument de la unitat progressista al voltant del PSOE. En la línia del decidit per la CUP, la candidatura ha de poder presentar-se amb projecte propi i no subordinar-se en governs comuns, evidentment amb les forces de dretes, siguin més o menys espanyolistes, però tampoc amb un PSOE, que és actualment un dels principals garants de l’estabilitat del règim espanyol.
Entenem que l’únic element que pot justificar aliances d’aquest tipus, en clau d’investidures, de forma puntual i sense comprometre en cap cas el nostre rol d’oposició durant la legislatura, pot ser el fet d’aturar l’entrada de l’extrema dreta al govern municipal. Entenem que l’extrema dreta va molt més enllà dels seus instruments electorals, i que el combat contra l’extrema dreta exigeix construir una alternativa popular i independentista, però també creiem que no podem facilitar l’acceleració de l’aplicació de determinades polítiques que coartin drets polítics i socials, que són també base per a poder ampliar la nostra capacitat de lluita. Pensem però que aturar momentàniament aquests moviments més punitius, autoritaris i antisocials no és suficient per garantir que no s’acabin aplicant a la llarga, sigui pel seu creixement i per la radicalització dretana d’altres partits, com Junts o el mateix PSC, per tant, es tracta, d’un pur moviment tàctic. L’imprescindible serà capgirar la situació en clau social i nacional, que està permetent el creixement d’aquestes postures a través d’una alternativa política que acabi amb l’explotació i despossessió així com l’anorreament del nostre futur com a poble.
Com plantejàvem a l’article Una altra unitat: La proposta de Rufián i els nous càntics de sirena frontpopulistes, els espais d’unitat d’acció necessaris s’han de donar fora dels paràmetres electorals.
3. La CUP en aquesta batalla
Entomem aquestes eleccions municipals en moment difícil. Les condicions polítiques que van facilitar el creixement d’un projecte institucional com el que representa la CUP s’han girat com un mitjó en aquests darrers anys. Vivim un procés de radicalització dretana, amb un PSOE reconvertit en suposat aturador de l’extrema dreta que es presenta com a única alternativa, i en una fase de retrocés de l’independentisme. Tenim un repte immens en donar la volta a una tendència social, nacional i electoral negativa i, tanmateix, estem segures que el projecte que representem segueix sent més que necessari per contribuir a la consecució d’un país lliure, feminista i socialista i que és des de l’independentisme d’esquerres i rupturista des d’on serem capaces de construir una vida digna pel poble treballador català.
Malgrat els esforços posats, actualment la CUP entoma dilemes i deures pendents. Com a organització que hem format part de la CUP des dels seus inicis, ens fem responsables també d’aquestes dificultats, tant dels fracassos com dels encerts acumulats fins ara. No volem espolsar-nos les responsabilitats, alhora que creiem que és oportú deixar palesa la nostra postura respecte a la direcció que pensem que necessita el moment actual i l’organització.
El Procés Garbí va ser un intent, amb les seves virtuts i mancances, de tornar a situar una direcció i un rumb per l’organització. Creiem que, malgrat aquests esforços, la CUP segueix tenint importants reptes davant. En un moment com l’actual, de grans incerteses, com a moviment necessitem traçar camins concrets, des de l’ambició, que permetin assenyalar com podrem dur a terme el canvi de model en clau socialista, sobirà i ecològic que el país necessita. Hem de definir com podem reactivar el conflicte popular per l’autodeterminació i assolir la independència dels Països Catalans. Sent conscients que el procés revolucionari no es construeix principalment per la via institucional, creiem que l’estat actual de la CUP no permet maximitzar les possibilitats del seu paper en aquests processos de construcció popular i conflicte. Els motius són tant polítics, vinculats a la falta d’una línia cohesionada i clara, com organitzatius.
La primera limitació la situem en un excessiu localisme, en què l’autonomia local ha portat sovint a l’organització a no ser reconeixible en les seves propostes i estratègies. Els exemples sobre aliances que situàvem en aquest mateix comunicat són un cas més de diferències substancials en el rumb que marca l’organització. Això fa difícil que es pugui identificar una proposta coherent i reconeixible la qual, a través de l’arrelament local, la puguem socialitzar i expandir arreu del país. En el cas de les municipals, la coherència del projecte, la necessitat de combinar arrelament local i estratègia nacional és clau: l’autonomia local no pot ser una excusa per situar discursos i pràctiques que s’allunyen del projecte comú de país.
La segona té a veure amb el múscul militant i la imbricació de l’organització en els conflictes quotidians de les classes populars catalanes. Sabem que les institucions tenen una dinàmica política propia, amb una gran capacitat d’absorció, com s’ha mostrat històricament en moltes organitzacions revolucionàries. Entrar en una dinàmica en què és la institució i les seves pròpies dinàmiques es situen com l’única forma de resoldre els nostres problemes fàcilment ens pot fer descuidar la feina de construcció d’organització, de formació política o de treball militant de base, imprescindibles per impulsar transformacions de calat que s’han de donar en clau de ruptura amb la majoria d’aquestes institucions. L’alternativa és entrar en una lògica de delegació contrària a les lògiques emancipatòries que es basen en el protagonisme popular i la pròpia agència: les representants a la institució assumeixen la feina i les militants opinen sobre el que fan o no. Tot i els esforços del Procés Garbí per construir i reactivar organització, tenim feina al davant en recuperar una dinàmica activa de fer campanyes, treball de base, contacte directe amb el poble, implicació en lluites quotidianes. En aquest sentit, apuntem en aquest comunicat algunes línies de treball que creiem que van en aquesta direcció i que hauríem de multiplicar. Això serà fonamental, ja que el nostre punt fort passa per ser persones compromeses amb els seus pobles i ciutats i amb el país, que guanyen confiança en la implicació real en la resolució diària dels problemes que vivim com a treballadores dels Països Catalans.
La tercera és un problema de direcció endèmic que, en un moment de desorientació, dificulta més la tasca de l’organització. Necessitem una organització que no depengui de correlacions de forces puntuals, que generen bandades tàctiques, sinó estratègia a llarg termini i treball conscient en aquesta direcció. Hem de posar en pràctica un projecte concret, de forma democràtica però a la vegada unificada. En el mateix sentit que quan plantegem una posició crítica amb el localisme, creiem que l’organització ha de funcionar a partir de debat i decisions democràtiques, assumpció de majories i execució dels acords.
Tots aquests canvis han de permetre acabar amb la convivència de projectes contraposats entre si, ja que creiem que hi ha projectes municipalistes dins del marc organitzatiu de la CUP que no concorden en la seva realitat amb la proposta rupturista que representa l’espai de l’esquerra independentista. Una contraposició que no es pot arreglar només per vies organitzatives, sinó que necessita també vies polítiques, perquè aquesta és també la dimensió de les discrepàncies.
Tanmateix, creiem que les municipals seran una fita important a l’hora de demostrar que segueix havent-hi projecte i camí. Hi ha moltes candidatures i projectes municipals que gaudeixen de salut i recorregut propi. Són projectes vinculats al teixit popular dels seus pobles i ciutats, amb una esquerra independentista arrelada i forta i que sobreviuen, també electoralment, a una conjuntura políticament adversa. Independentment de si és des del govern o l’oposició, aquells projectes que no han deixat els principis pel camí gaudeixen en la majoria dels casos de força millor salut.
Com exposàvem en els anteriors punts del text, creiem que, a la llarga, treballar amb constància i mirada llarga, sense artificis i aliances oportunistes que fan perdre proposta política i programàtica, dona millors resultats i perspectives. I, de pas, serveix realment per construir un pol rupturista alternatiu als dos grans blocs que definíem al principi d’aquest comunicat.
És per tot això que, com a organització contribuirem amb la nostra força militant a reforçar una CUP conseqüent amb els principis estratègics del nostre moviment, que treballi per enfortir una alternativa política de ruptura independentista per al conjunt de les classes populars dels Països Catalans, de la mà del moviment de l’esquerra independentista i dels moviments populars.
Som conscients que en el marc de les eleccions municipals s’agreujaran les contradiccions polítiques internes al si de la CUP. Nosaltres treballarem per fer avançar aquells plantejaments que facin créixer el projecte de l’esquerra independentista, entenent que la CUP és un espai que ha de ser ampli i plural, un projecte que ha de remar a favor del projecte històric del nostre moviment: la independència dels Països Catalans com a forma política de la revolució socialista al nostre territori.